dimecres, 28 d’abril de 2010

Roubini i Espanya

Via blog de Felix Salmon, el Professor Roubini ("Mr. Doom", un tipus curiós), ha dit respecte Espanya (quan estava comparant Grècia i Argentina), :

Of course, this being Nouriel, it goes downhill from there: if Greece is worse than Argentina, he says, then Spain is worse than Greece. Its housing bubble and bust has left the banking sector much weaker than Greece’s; its unemployment situation, especially with the under-30 crowd, is much worse than Greece’s; and the cost of any Spain bailout would be so much more enormous than the cost of a Greek bailout as to be almost unthinkable. The only thing that Spain has going for it is that it isn’t quite at the edge of the abyss yet; if it gets its political act together and implements tough fiscal and structural reforms now, it can save itself. But clearly no one saw that happening, given Spain’s political history over the past 20 years

Vaja, que segons ell no pinta bé a menys que es facin reformes estructurals (per ell l'avantatge d'Espanya respecte Grècia és que té més temps per actuar, no gaire, però més temps). No comparteixo la seva visió tan tan catastrofista, però sí que estic d'acord que cal disciplina fiscal i reformes estructurals... i que vistos els precedents polítics és molt difícil que això succeeixi.

dimarts, 27 d’abril de 2010

Grècia, Espanya i el "lio" que ve

Segueixo amb molta preocupació el que està passant a Grècia i les implicacions que això pot tenir en altres estats d'Europa, especialment a Espanya. S&P ha retallat el ràting de Grècia i el considera "bo escombreria", i també ha baixat la qualificació de Portugal. Grècia necessita ajuda financera urgent però Alemanya amb bon criteri diu que, abans d'ajudar-la, Grècia s'ha de comprometre a corregir la seva situació financera, vaja, que s'ha de comprometre a fer els deures per poder retornar els diners (i by the way també que deixi de mentir sobre les seves finances). Si fa suspensió de pagaments, encara que sigui pactada, tindria un efecte descomunal. Però no se'n pot sortir gratis, seria un mal exemple per altres països i pels ciutadans: "endeuta't el que vulguis, gasta el que vulguis, viu per sobre de les teves possibilitats, no diguis la veritat sobre la teva situació financera, i si un dia tens problemes... no passa res, algú pagarà la factura". Els alemanys, per sort, diuen que per aquí no passen.

Efecte contagi, Grècia afecta a Portugal, que en 3 setmanes ha de refinançar ~5.000€ milions. Li han baixat el rating i haurà de pagar un preu bastant elevat epl seu deute... això si el tema Grècia no empitjora i afecta encara més a Portugal. Flight to quality, els inversors tendiran a invertir en estats més segurs, abandonant els estats que tenen més risc. I especuladors apostant contra Grècia i Portugal.

I Espanya? Espanya no és Grècia, cert. Els problemes de Grècia són molt més greus, però Espanya és molt més gran. És a dir, Europa potser pot "aguantar" una Grècia amb molts problemes, però no una Espanya amb problemes, tot i que en tingui menys que Grècia. Els efectes ja s'estan notant, entre la situació financera espanyola i el "mirall grec", Espanya té un diferencial de 110 punts (1,1%) respecte el deute alemany, i Espanya ha de refinançar 225.000€ milions aquest 2010 (30.000€ milions el juliol). Venen mesos moguts. Schroders explica que els problemes són Grècia i Portugal i, en menor mesura, Espanya. Però això, després de Grècia i Portugal, ve...

Espanya no és Grècia, però s'hauria de començar a plantejar un pla dràstic de reducció de despesa pública i de disminució del dèficit públic amb el compromís de retornar al límit del 3% del PIB. I reformes estructurals de veritat. I enviar un missatge clar als mercats financers, amb el repte de credibilitat internacional per explicar que aquest pla va seriosament (que no preguntin als catalans, que els direm la veritat i que el govern espanyol (quasi) sempre enganya).

Vaja, venen setmanes interessants i mogudes (un dia clau és el 19 de maig, quan Grècia ha de refinançar 8.500€ milions; les properes setmanes, els propers dies, seran clau, tot i que hi ha qui diu que potser per Grècia ja és massa tard).

Ah, i què podem fer? Una cosa sobretot: el que depèn de nosaltres, que és pencar, i molt. Treball, treballar.

P.D. Suposo que aniré escrivint d'aquest tema, escrits curts. Estic preocupat

P.D. Aquest tema ens afecta a tots. Cal que l'economia es recuperi i per això cal estabilitat financera a Espanya i a Europa. I si Espanya ha de pagar més pel seu deute, això vol dir diners que no es poden dedicar a altres coses. I si Espanya té problemes, els tindrem tots els seus ciutadans

P.D. El problema d'Espanya no és Grècia, però Grècia no ajuda. El problema d'Espanya és l'excés d'endeutament del sector privat (tema que em preocupa molt), els dèficits públics i el deute públic creixent, la incapacitat de fer reformes estructurals, els 4 milions d'aturats... i en resum la seva capacitat de recuperar-se de la crisi i, sobretot, de com ho farà. Més en futurs escrits

P.D. Millor sense Espanya, no?

dilluns, 26 d’abril de 2010

Tech Startups vs Rock Bands

(si vols veure bé el text, clicka sorbe la imatge)

Paralelismes interessants, li passaré al meu germà (artista) i als meus amics emprenedors. Equip, producte, xarxa, treballar molt... i èxit. Emprenedors & artistes, alguna opinió al respecte?

divendres, 23 d’abril de 2010

Moments de qualitat: l'Àlex és un artista

Sí, l'ha fet ell, o millor dir, l'ha pintat ell (va a classe de pintura i la mestre li fa el dibuix i ell el pinta). Li encanta, el relaxa... i ho fa molt bé! Amor de pare, d'acord, però de forma objectiva: és un crack.

P.D. No adjunto la foto meva on es veu com se'm cau la baba...

dijous, 22 d’abril de 2010

Enhorabona Professor Carles Boix!

Gran notícia, per ell, la seva família i, sobretot, pel país: el Catedràtic de Princeton Carles Boix ha estat escollit membre de l'American Academy of Arts & Sciences. Com explica el bon amic Quim Torra en la web d'El Matí:

"... American Academy of Arts & Sciences, entitat fundada el 1790, i que en aquests 230 anys d’història, s’honora en reconèixer l’excel·lència a través de dues funcions: escollint els seus membres, “men and women of exceptional achievement, drawn from science, scholarship, business, public affairs, and the arts”, i conduint una sèrie de projectes i estudis que donin respostes als problemes de la societat. Basti afegir que 200 Premis Nobel i 50 guanyadors del Pulitzer n’han estat membres. A casa nostra, aquest reconeixement ha recaigut en Antoni Tàpies o Andreu Mas-Collell i pocs més."

Poc a dir sobre el professor Boix: tothom sap que és un crack, un patriota i una persona compromesa. I els seus articles a l'AVUI i El Singular Digital, lectures obligatòries.

Algunes anècdotes personals: el Carles va ser professor meu a la UPF, i em va ajudar, i em va ajudar molt. Jo només era un alumne (que això sí, li vaig treure molt bona nota) i quan li vaig dir que volia estudiar als Estats Units es va oferir a donar-me un cop de mà en el que calgués, i ho va fer. Hi ha moments en la vida en que agraeixes molt que et donin un cop de mà i aquell moment, estudiant un pèl despistat sense gaires recursos niidees ni contactes (recordes com eres tu amb 20 anys?), va ser un d'aquell moments (parèntesi, també valoro i molt els que em van ajudar durant el meu any d'emprenedor, un any bastant complicat, els que em van ajudar i també i molts als que es van posar al telèfon i em van tornar les trucades).

Més sobre el Carles: va fer una resposta al The Economist arran un article extremadament desafortunat sobre Catalunya que va comportar una campanya d'adhesions molt gran, i que va ser el precedent del Col·lectiu Emma, Col·lectiu al qual el Carles ens ha ajudat més d'una vegada (està en el grup d'Amics il·lustres del Col·lectiu, com el Toni Strubell o el Quim Torra).

I més: li escric que vaig a NY a fer un acte sobre Reagrupament, li pregunto si vol venir a parlar... i encantat, ve des de Nova Jersey amb la família, tot i ser Halloween, dia que tocava festa a casa amb els amics i veïns. I des de la seva independència i credibilitat ve a parlar sobre Reagrupament.

Bé, tot això apart del Doctor per Harvard, haver estat professor de les universitats de Xicago i Ohio, actualment catedràtic de Princeton, els seus llibres Oxford Handbook of Comparative Politics, Democracy and Redistribution, L'obertura catalana, i moooooolt més.

Vaja, que a Catalunya tenim megacracks. No anem sobrats, però en tenim. Tenim patriotes molt compromesos. Tenim bona gent. I tenim al Professor Carles Boix.

Carles, enhorabona. Felicita a l'Alícia també de part meva.

P.D. Res a veure, però m'ha vingut al cap i algun dia hi escriuré amb més calma: sornant al tema d'ajudar a algú quan més ho necessita i no hi tens res a guanyar: de la UPF, apart del Carles, extremadament agraït al Xavier Sala-i-Martín. I de l'època d'emprenedor (fracassat), extremadament agraït al Pau Dueñas, Raul Gassol, David Virgili, Javier Aguilar, Pau i Josep Herrera, Albert Moreno, Carles Casanovas i altres amics que, moltes vegades i de forma inesperada, em van ajudar molt més del que ells han arribat mai a imaginar.

P.D. I al Marc, obviously.

dimecres, 21 d’abril de 2010

dissabte, 17 d’abril de 2010

Frases de la setmana

És perillós tenir raó quan el govern està equivocat (Voltaire)

Remember that happiness is a way of travel - not a destination (Roy M. Goodman)

Personally I'm always ready to learn, although I do not always like being taught (Sir Winston Churchill)

The more I want to get something done, the less I call it work (Richard Bach)

Sexe no és la resposta. Sexe és la pregunta. “Sí” és la resposta (Swami X)


Suggerides per l’Antonio Ibáñez:

Esta crisis se nos va a hacer corta para todo lo que tenemos que hacer mientras dure (César Alierta)

Todo el mundo sabe su estrategia hasta que le preguntan cual es (Erika Olsen)

divendres, 16 d’abril de 2010

6 de febrer: Dia de l'Espoli

(publicat a la web de Sobirania i Justícia)

A Catalunya paguem massa impostos i aviat en pagarem més. Massa, sobretot comparat amb el que rebem a canvi. Hi ha qui diu que en paguem pocs comparats amb altres estats europeus, com els països nòrdics, però aquesta comparació té trampa: hem de comparar què paguem i què rebem, i la diferència deprimeix. I la raó no és només la ineficiència del nostre sector públic, és sobretot a causa de l’espoli fiscal.

Com explica el Professor Ros Hombravella a Catalunya paguem impostos de país socialdemòcrata i rebem serveis de país liberal, o dit d’una altra forma, paguem en impostos el 40% del PIB i, i després de l’espoli del 10% cada any, només es reverteix a la societat catalana el 30%. I ara, amb l’increment de l’IVA, pitjor: pujar l’IVA no és només injust amb els més desfavorits, ja que és un impost molt regressiu, sinó que l’increment d’ingressos per l’estat servirà... per augmentar el dèficit fiscal. Sempre ha estat així, per què ara hauria de ser diferent?

Paguem massa impostos. De fet de mitjana a l’Estat espanyol es treballa 129 dies, fins el 9 de maig, només per pagar impostos. Per això el 9 de maig es coneix com el Dia de l’Alliberament Fiscal a l’Estat espanyol, és a dir, el dia a partir del qual el que guanyem treballant és per nosaltres. Però mentre que a la resta de l’estat aquests impostos que es paguen els ciutadans els acaben recuperant (en alguns llocs, amb escreix) a Catalunya paguem uns impostos que no ens retornen. Així els catalans, apart de treballar fins el 9 de maig només per pagar impostos, treballem de franc per Espanya fins el 6 de febrer, 37 dies de l’any, per contribuir a l’espoli fiscal, per pagar uns impostos que no ens retornaran ni a nosaltres ni als nostres. Si fóssim independents podríem dedicar aquests 37 dies a pagar els mateixos impostos per tenir millors serveis públics, a no pagar impostos i augmentar la nostra renda disponible... o a fer vacances i quedar-nos igual que ara, això sí, amb un mes més de vacances (tot i que a priori sona bé tenir un mes més de vacances jo ho descartaria: crec que per sortir de la crisi justament el que hem de fer és treballar més i millor).

Fins el 6 de febrer treballant per Espanya... I posats a celebrar derrotes (o a recordar derrotes pensant en la gran victòria), per què no fixem el 6 de febrer com el Dia de l’Espoli? Ens podríem inspirar en el Tea Party americà i fer accions reivindicatives. El Tea Party va ser un moviment de protesta a Boston contra el govern britànic el 1773 pels impostos que havien posat sobre el te i aquesta acció va ser un element clau en la revolució americana. Una guspira, entre altres, que nosaltres també podríem fer.

6 de febrer, Dia de l’Espoli: no estic entre els creatius, que algú proposi què fer. Jo m’apunto.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Justícia agredolça, Manex Zorionak!

Justícia, tard però justícia: Egunkaria absolta. Veredicte demolidor: "Las acusaciones no han probado que los procesados tengan la más mínima relación con ETA" i respecte el tancament del diari "no tenía habilitación constitucional directa y carecía de una norma legal especial y expresa que la autorizara".

On estava la pressumpció d'innocència? Se la mereix tothom i cal ser especialment curosos quan es fan danys irreparables (com tancar un diari) o quan impliquen limitar drets fonamentals (com la llibertat d'expressió). Però és que a més aquest era un diari que no defensava a ETA, tal i com diu la sentència, que diu que el diari ni directa ni indirectament "haya defendido los postulados de la banda terrorista, haya publicado un solo artículo a favor del terrorismo o de los terroristas ni que su línea editorial tuviese siquiera un sesgo político determinado. Esto último, además, no sería delictivo". Doble afirmació: no ho feia i, si ho fes, no és delicte. Això darrer podria estar en la frontera del que molta gent considera moralment reprovable, però és que a més no ho feien!!!

Justícia però agredolça: aquesta sentència arriba set anys tard, el diari es va tancar, i no ho oblidem, hi van haver tortures. Això sí, com em va explicar el bon amic Manex, tot i el tancament el diari va sortir l'endemà, no hi va haver cap dia sense diari en Euskera (em va regalar un exemplar!). Cada vegada que vaig a Euskadi compro el Berria. No entenc res, però m'encanta. El Manex em va convidar a les seves oficines i em va ensenyar un calaix del seu despatx que havia arrencat la Guardia Civil: el guarda de record, ben fet, millor no oblidar.

Justícia, tard i agredolça, però justícia. Manex i amics d'Egunkaria, Zorionak!

P.D. Això encara no ha acabat. Potser hi ha recursos, el mal sofert s'ha de reparar... i no ho oblidem, si poden tornaran. De fet, mai no han marxat.

divendres, 9 d’abril de 2010

Vídeo Tiger Woods - only in America!



Anunci de Nike amb Tiger Woods. Ara que molts anunciants han deixat a Woods, Nike contrataca. I genial, el seu pare en off , Tiger escolta, i acaba de forma memorable: "has après res?"

Genial per Nike. I respecte a Tiger Woods, això de la disculpes públiques per un afer privat, doncs això, only in America!

P.D. I efectivament aquest anunci dóna molt de joc. Ja han sortit les seves paròdies...

dijous, 8 d’abril de 2010

Xerrada a Agullana


Xerrada aquest dissabte a Agullana, convidat per l'amic Josep Maria Almuni.

Vídeo - viral molt bo de Heineken




Bo bo, descobert via Javi Aguilar en el Facebook

Moments de qualitat: "només les nenes surten de la panxa?"

L'Àlex sap que ve de Sant Petersburg i que va venir en avió, però no entèn ben bé què significa. I sap que la Vinyet ve de la panxa de la mare perquè va veure la panxa.

Parlant amb l'Àlex no sé com ha anat que ha dit alguna cosa de la panxa, que la Vinyet va estar a la panxa, i li he recordat que ell va venir en avió (poc a poc li hem d'anar explicant i recordant els seus orígens, amb tota normalitat). Li he dit un parell de vegades, ha pensat i ens ha preguntat: "només les nenes venen de la panxa?". "No Àlex, tu també, tu vas estar a la panxa d'una senyora que t'estimava molt i, quan vas néixer, va trucar als pares per a què et vinguèssim a buscar". I ha seguit jugant. I fins la propera, que aquest tema sortirà i la veritat és que és complicat, però millor que surti moltes vegades, tantes com ell vulgui, i que ens pregunti i que en parli.

Això de ser pare adoptiu genera moooooolta inseguretat (almenys a mi) i aquesta mena de converses, les que més. Però no tant per la conversa sinó pel possible patiment del fill, ara o a futur: els que sou pares sabeu que l'únic que no voleu en aquesta vida és veure patir als vostres fills, i jo vull el mateix, que no pateixi. I que conegui, entengui i accepti el seu origen, amb tota normalitat, sense dubtes, i que sigui molt feliç.

Inseguretat? I tant! I molta! Però la meva, sobretot no la d'ell.

dimarts, 6 d’abril de 2010

"Una nova generació d'empresaris vol fer sentir la seva veu"




Jordi Plana, economista i impulsor de la plataforma Implica't, creu que "el país aniria millor" amb nous empresaris en els organismes que representen l'empresariat català.

Sens dubte, nous temps, nova gent, relleu generacional a entitats de la societat civil. Primera estació: Cambra de Comerç.

Més informació a http://implicat.org. I, sobretot, implica't!