dimecres, 31 de març de 2010

Terribas, Montilla, Iceta i altres (II)

Fa uns dies felicitava a Miquel Iceta per la defensa que feia de "Mónica Terribas, de la desgovernamentalització dels mitjans públics i de la independència dels seus gestors", però em sembla que em vaig precipitar: el dirigent del PSC-PSOE que va insultar a Mónica Terribas ha plegat com a conseller de districte, però continua com a càrrec de confiança socialista com a gerent de l'Institut Metropolità del Taxi (amb sou de +100.000€ inclòs). Més enllà de que no entenc aquesta posició sigui un càrrec polític, per què no el fan plegar? Seria conseqüent amb el que escrivia Iceta, fets i no paraules, i que els fets estiguin d'acord amb les paraules. I coherent amb el feminisme d'aparador que defensen els socialistes, Ministeri d'Igualtat inclòs.
I també seria bo pels taxistes, segur que es mereixen alguna cosa millor.

I per acabar-ho d'arrodonir, el tripartit vol canviar la llei de la CCMA per assegurar que el nou president sigui de la seva corda, canviant unilateralment una llei que s'havia aprovat per ampli consens. CiU també juga a la politització dels mitjans, ara i sempre, però la despolitització dels mitjans era (també) una de les promeses del tripartit.

En fi, jo que fa uns dies felicitava a un socialista, m'he hagut de menjar les meves paraules. I amb l'esperança de que a futur algú defensi i vetlli de veritat des del Parlament i el Govern la independència dels mitjans públics i, ja de pas, racionalitzi (elimini?) les subvencions a mitjans privats.

dimarts, 30 de març de 2010

Llibre recomanat: "Declaració unilateral d'independència" de Josep Pinyol

Ara fa quasi dos anys que l'amic Josep Pinyol em va enviar l'esborrany de l'esmena a la totalitat de Reagrupament. Me la vaig llegir i una proposta que em va sobtar i molt: la declaració unilateral d'independència.

Fins aquell moment l'estratègia independentista es basava en intentar convocar un referèndum d'independència. La proposta del Josep ho capgirava: l'estat espanyol, a diferència del Regne Unit o Canadà, mai permetrà un referèndum i per tant el que s'havia de fer era aconseguir una majoria parlamentària que proclamés la independència i després convocar el referèndum.

Aquesta proposta de declaració unilateral d'independència va ser un element clau que també va aparéixer en el genial article "Patriotisme i dignitat" de Joan Carretero i és un element essencial de la proposta política de Reagrupament. I ara aquesta proposta, els seus fonaments i tot el que implica està explicada en detall en el llibre "Declaració unilateral d'independència" de Josep Pinyol.

Llibre recomanat, sens dubte. Explica una estratègia per ser lliures, que inclou un Acord d'Emergència Nacional, una Candidatura transversal a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, accions internacionals a partir de la retallada de l'Estatut, i més. I explica antecedents històrics, exemples internacionals... i parla del concepte del deure de la independència, com el llibre de Salvador Cardús que comentava (i recomanava) fa uns dies. Del "dret a decidir" al "deure de la independència", per mi un concepte clau.

Josep, enhorabona pel llibre i gràcies per la teva contribució al moviment independentista.

P.D. Per cert, apart del llibre, recomano el blog del Josep Pinyol. I això, a seguir treballant!

diumenge, 28 de març de 2010

Obama: pel bon camí

Sóc Obama-escèptic però em sembla que avança pel bon camí, com demostren l'aprovació de la reforma sanitària i el possible pacte amb Rússia baixar les armes nuclears. Va generar moltes expectatives, massa, però de moment, bé.

Respecte la reforma sanitària cal reconèixer que és un gran pas endavant, però encara queda molt camí per recórrer (la proposta sanitària de Hillary a mi m'agradava més i per això, de fet, jo era pro-Hillary). Al respecte recomano l'article del Professor López-Casasnovas "La reforma sanitaria de Obama: más allá de los tópicos", on clarifica què fa i què no aconsegueix aquesta reforma sanitària.

"Lo que ha firmado Obama es una reforma profunda, eso sí, pero no radical. No cambia la naturaleza del sistema, que continúa anclado básicamente en el aseguramiento privado. No garantiza la cobertura universal ni ahora (apenas afectará la ley a una sexta parte de los hoy no asegurados) ni en el 2019 (se estima que en esta fecha la mitad de los hoy no asegurados continuarán sin cobertura, unos 23 millones de ciudadanos, un tercio de éstos inmigrantes sin papeles)."

El pla té molts aspectes positius, com molt bé explica el propi article, però...
Per mi els Estats Units és un model a seguir en molts aspectes, tot i que hi ha alguns aspectes que no m'agraden gens, i un d'ells és que el país més ric del món no pugui assegurar cobertura mèdica a tots els seus ciutadans (un altre aspecte, res a veure, són les armes).

En fi, Obama-escèptic, sí, però una mica menys.

dimecres, 24 de març de 2010

El sou del President de la Generalitat

El sou dels polítics es presta a mooooolta demagògia, inclòs entre els propis polítics. Recordo ara fa un any o dos que no sé perquè estava a casa al migdia i vaig veure una estona el programa de l'Albert Om. Parlaven del sous dels polítics, i hi havia el Felip Puig, la Montserrat Nebrera i un parell de polítics més que no recordo. La Montserrat Nebrera explicava com ella havia perdut sou dedicant-se a la política, la diputada d'Iniciativa donava a entendre que el sou no era per tirar cohets... i Felip Puig deia que el sou era molt correcte, i que en cap cas s'hauria de pujar en un entorn de crisi econòmica. No s'ho creia ni ell, però va quedar de conya davant de tothom. Uns mesos després vam descobrir que Felip Puig tenia un sobresou a través d'una empresa de consultoria (91.000€ l'any 2008), que el propi Duran Lleida qüestionava. Més enllà de cert conflicte d'interessos de ser ex-conseller d'Obres Públiques, polític actiu i dedicar-se a l'assessorament urbanístic, el cert és que Felip Puig no pensa que els polítics estan ben pagats.

Artur Mas ve a dir una cosa similar a Felip Puig: que el sou del President de la Generalitat hauria de ser més alt però que ell se'l baixarà. Demagògia, again. Recomano un article del professor Antonio Cabrales al respecte: "¿Bajar el sueldo de los políticos? No, subirlos y que rindan cuentas", o una proposta de Reagrupament de pur sentit comú: que els polítics tinguin el mateix sou que abans de dedicar-se a la política, de forma que ningú guanyi ni perdi per fer política, i que els sous s'ajustin a la vàlua de la gent.

Doncs això, sense demagògia.

dimarts, 23 de març de 2010

Presentació a Sant Feliu de Codines

Llibre recomanat: "El camí de la independència" de Salvador Cardús

Es llegeix molt ràpid, molt ben escrit i molt interessant. I veritats com un temple: "El camí de la independència" de Salvador Cardús.

El llibre té dues parts: en la primera explica "el deure de la independència" (gran concepte, més potent que "dret a decidir"), i explica per què molts catalans diuen "prou" i aposten per la independència, per què la independència és l'únic camí possible (davant la impossibilitat de l'Espanya federal o la inutilitat de l'anar fent, mantenir el status quo), i com és i ha de ser l'independentisme: té raó quan diu que de vegades el pitjor enemic de l'independentisme són els propis independentistes.

La segona part del llibre recull articles de Cardús dels darrers anys: és un plaer llegir-lo cada setmana a l'Avui, i també és molt interessant recordar allò que ha escrit els darrers anys. No surt el genial article "Dins la ratera" (segurament perquè tot i parlar del genial concepte ratera i gàbia de la política catalana ho fa en el context de l'article "Patriotisme i dignitat" de Joan Carretero), però en surten d'altres molt interessants com el també genial "Els sense nom".

Et recomano de veritat aquest llibre. I et recomano, sobretot, que el regalis als teus amics que tu saps que són independentistes però que ells encara no ho saben, o no s'ho creuen, o el que sigui: els necessitem, necessitem a tots, i aques llibre pot fer part de la feina.

Enhorabona Salvador Cardús per aquest llibre: "El camí de la independència".

divendres, 19 de març de 2010

Frases de la setmana

Patriotisme és donar suport sempre al teu país i quan s’ho mereix al teu govern (Mark Twain)

Les guerres no ens ensenyen a estimar els nostre enemics sinó a odiar els nostres aliats (W. L. George)

It's choice - not chance - that determines your destiny (Jean Nidetch)

La indecision pot ser o no ser un problema (Jimmy Buffett)

My life has no purpose, no direction, no aim, no meaning, and yet I'm happy. I can't figure it out. What am I doing right? (Charles M. Schulz)

A joke is a very serious thing (Winston Churchill)

dijous, 18 de març de 2010

Terribas, Montilla, Iceta i altres

Em vaig perdre l'entrevista i, la veritat, no em sap gens de greu: Montilla m'avorreix i molt, a l'igual que m'avorreixen la majoria de polítics (tot i que Montilla m'avorreix especialment, tot s'ha de dir). M'encanta la Terribas-periodista, tinc dubtes sobre la Terribas-gestora (és a dir, dubtes sobre com està gestionant TV3).

Tot i perdre'm l'entrevista he sentit algun tall de veu a la ràdio i sembla que la Terribas va ser molt Terribas, molt el seu estil: collonut. I d'aquí s'han derivat crítiques sociates, algunes de molt mal gust, altres OK en la forma però molt contundents en el fons (com les de Joan Ferran, el de la crosta). Però també voldria destacar un post que m'ha agradat (i recomano) de Miquel Iceta a favor de Mónica Terribas, de la desgovernamentalització dels mitjans públics i de la independència dels seus gestors: no podria estar més d'acord amb les seves paraules i penso que són molt positives. Dit això, tot i reconèixer el valor de les paraules d'Iceta, l'animo a fer autocrítica: la nova llei de la Corpo havia de vetllar per la independència dels mitjans i el seu Consell va resultar sent un equilibri de quotes de polítics amb carnet, a més de crear un sistema de funcionament ineficient i ingovernable; o les pressiones del Govern als mitjans, com va fer Bolaño (el mateix que ara es dedica a donar lliçons); o que no s'hagin acabat amb les subvencions i subscripcions massives a diaris, que es continuen fent-ho amb criteris no objectius, condicionant i limitant la llibertat dels mitjans.

Necessitem mitjans lliures i, per sobre de tot, periodistes lliures. De fet aquesta ha estat una mala notícia: l'Avui ha prescindit de Salvador Cot.

En fi, per una premsa lliure, pilar fonamental de la democràcia. I tornant a Iceta m'hagués agradat que moltes coses el seu Govern les hagues fet diferent, i que altres directament no les hagués fet, però celebro de veritat les seves paraules.

dimecres, 17 de març de 2010

Presentació a Sabadell del llibre "Estimat doctor, admirat mestre"

L'infatigable emprenedor, editor i bon amic Quim Torra presenta el llibre "Estimat doctor/Admirat mestre" a Sabadell, aquest dijous 18 de març a les 19:30 a la Sala d'actes de la Fundació Bosch i Cardellach (al carrer Indústria 18, baixos).

El llibre és un recull de 79 cartes entre dos grans catalans universals: Pau Casals i Josep Trueta. Dos grans amics, grans patriotes, que comparteixen anhels, somnis i sentiments.

Doncs res, que et recomano el llibre i que, si pots, vagis a la presentació. Serà una gran vetllada, segur.

Progres anticastristes

Celebro que reconeguts progres es manifestin contra la dictadura castrista, sense complexos (a diferència d'altres): llegeixo que Almodóvar, Ana Belén i Víctor Manuel s'han adherit a "Jo acuso al govern cubà". A l'igual que vaig denunciar els seus còmplices, reconec a tots (aquests i a tots, suposo que també hi ha molts progres catalans que donen suport, però ho desconec) que denuncien aquesta i qualsevol dictadura.

dimarts, 16 de març de 2010

Confusió Fed

La Reserva Federal Americana ha decidit mantenir els tipus d'interès extraordinàraiment baixos, i en 4 minuts de diferència he rebut aquests dos missatges de dos dels meus diaris de referència.

El New York Times ha enviat el següent:

Seeing Weak Recovery So Far, Federal Reserve Leaves Rates Unchanged

The Federal Reserve left its benchmark interest rate near zero on Tuesday, affirming its view that job growth and other economic indicators remained weak as the United States slowly pulls itself out of recession. The Federal Open Market Committee, the Fed's chief policy-setting arm, left the Federal Funds target at zero to 0.25 percent, where it has been since December 2008. As it has said since March 2009, the committee said the rate was likely to remain "exceptionally low" for "an extended period." Most economists have taken that language to mean that the Fed would not begin tightening monetary policy until later this year at the soonest.


I el Financial Times ha enviat el següent:

Fed more optimistic on US labour market


The Federal Reserve on Tuesday left interest rates unchanged and offered a more optimistic assessment on the state of the US labour market.

És a dir, que el NYT interpreta la decisió de la Fed com que no hi ha recuperació econòmica i el FT com que el mercat laboral evoluciona de forma positiva. Lliçons?
  • Una mateixa acció pot tenir lectures molt diferents per persones molt preparades, i en conseqüència mitjans de molt prestigi poden divergir de forma substancial
  • No creguis tot el que llegeixes, forma't la teva pròpia opinió
  • La Fed és especialista en liar a la gent
  • Ningú sap com evolucionaran les coses
La meva opinió? És irrellevant, però no sóc especialment optimista. Potser és el meu estat d'ànim, no sé, però penso que això va per llarg (i en especial a l'estat espanyol, tot s'ha de dir).

dilluns, 15 de març de 2010

Felicitats 25 Aniversari .com

Com era la vida abans d'Internet? Ups... Hi ha eines avui indispensables (o no) que fa no gaire temps ni tans sols existien: Internet, els ordinadors o els mòbils. És possible viure sense mòbil? Doncs sí, fa uns anys bé que ho fèiem. De fet, quan vivia a NY (2000 a 2002) no tenia mòbil i no passava res: quan quedaves havies d'arribar a l'hora, si volien parlar amb mi m'havien de trucar a casa, i si em volien localitzar o dir-me res urgent... doncs m'enviaven un email, que amb sort llegiria durant les següents hores. Recordo que hi havien uns quants que tenien una cosa que es deia Blackberry per veure els seus emails i jo pensava "quina xorrada, no es poden esperar una estona per veure els seus emails? per què necessiten estar hiperconnectats?". Com han canviat les coses... (m'ho he proposat i ho he d'aconseguir: no estar mega-pendent del meu mòbil i del meu email).

Doncs això, Feliç 25 Aniversari: fa 25 anys es va crear el primer domini .com. Va ser Symbolics.com... i avui ja tenim més de 80 milions de dominis .com (a la web de Symbolics.com parlen de l'efemèride)

P.D. Conec UNA persona que no té mòbil: no passa res, quan he de parlar amb ell de forma urgent truco... al mòbil de la seva dona. I una vegada la seva dona volia parlar amb ell, ell estava amb mi, i va trucar al meu mòbil. Però sí, es pot viure sense mòbil.

diumenge, 14 de març de 2010

Dictadures de dretes, dictadures d'esquerres

Una dictadura és una dictadura, és igual que sigui de dretes o d'esquerres. I la violació dels drets humans tampoc admet matisos. O no?

Imaginem un diputat o un partit del Parlament de Catalunya favorable a Pinochet i a la seva dictadura, o que simplement la justifica i que diu que tampoc hi ha per tant, que feia moltes coses bones. O algú que digui que Hitler també va fer coses positives, o que no el condemna de forma rotunda. Què diríem? Que el Parlament no es mereix diputats i partits així, i que cal fer un cordó sanitari per aillar del debat polític a uns tarats contra la democràcia i els drets humans.

I si el diputat o el partit està a favor d'una dictadura d'esquerres, que també viola els drets humans? Doncs el fem Conseller (Saura) o membre de la mesa del Parlament (Miralles): "és que a Cuba es fan coses molt bones", "les denúncies de violacions de drets humans són exagerades". Si és sobre Xile, malament, si és sobre Cuba, es disculpa. O Stalin i Mao vs. Hitler. Maleïts tots, no hi ha grisos, hi ha una línia gruixuda per la democràcia i els drets humans, o s'està a una banda o s'està a una altra.

Catalunya no es mereix tenir al Govern persones que no condemnin la dictadura castrista (again, permetríem tenir algú que digués que Pinochet no era tan dolent com això?). No dic d'il·legalitzar-los, dic de no votar-los i de sobretot de no permetre que tinguin cap càrrec institucional. Requisit mínim: adhesió a la carta de drets humans.

Dictadures de dretes, dictadures d'esquerres: dictadures. Cordó sanitari.

P.D. Orlando Zapata, pres de consciència segons Aminsitia Internacional mort a Cuba. Saura i Miralles, i la vostra inequívoca condemna? Reitero que no tothom d'Iniciativa pensa així, com ha demostrat Raül Romeva.

dissabte, 13 de març de 2010

Frases de la setmana

Els problems que existeixen en el món actual no es poden resoldre amb el mateix tipus de pensament que els va crear (Albert Einstein – ni per la mateixa gent, by the way)

Remember that a government big enough to give you everything you want is also big enough to take away everything you have (Davy Crockett)

There is nothing so unequal as the equal treatment of unequal people (Thomas Jefferson)


Suggerida per Manel Berga:

'If it moves, tax it.
If it still moves, regulate it.
If it stops moving, subsidise it.'
(attributed to former United States President Ronald Reagan)


Suggerida per Antonio Ibáñez:

El presupuesto debe equilibrarse, el Tesoro debe ser reaprovisionado, la deuda pública debe ser disminuida, la arrogancia de los funcionarios públicos debe ser moderada y controlada, y la ayuda a otros países debe eliminarse para que Roma no vaya a la bancarrota. La gente debe aprender nuevamente a trabajar, en lugar de vivir a costa del Estado. (Marco Tulio Ciceron, any 55 abans de Crist – et zona el que diu?)

Emma a New York Times

Resposta en anglès i explicació en català.

dijous, 11 de març de 2010

Govern de qualitat

Fa uns dies escrivia sobre Xile, país on tinc grans amics i on ho estan passant molt malament, i comentava també que és un bon lloc per fer negocis per la seriositat de la seva gent i el seu govern. També relacionat amb Xile el professor Luís Garicano publica una comparació entre el nou govern de Xile i el govern espanyol (en castellà, extret directament del blog de Luís Garicano):

Xile:
  • Presidente, Doctor (PhD), Economía, Harvard
  • Exteriores- MBA, Chicago
  • Hacienda, Doctor Economía, Harvard
  • Presidencia, Master Economía, Chicago
  • Secretaria Gral, Master, Aquisgrán
  • Economía, Master economía, Chicago
  • Planificación, Doctor en Políticas Públicas, Harvard,
  • Educación, Master, Economía, Chicago
  • Justicia, Master, Derecho, Harvard,
  • Trabajo, MBA, MIT
  • Obras Públicas, doctor en Ingeniería, Universidad de Tejas
  • Salud, master en epidemiología, McMaster (Canada)
  • Vivienda, Ingeniera, Chile
  • Minería, postgrado en Stanford y Northwestern
  • Transporte, Doctor en Economía, Minesota
  • Energía, Doctor en Economía, Minesota
Espanya:
  • Presidente- licenciado en derecho
  • Vicepresidenta- licenciada en derecho
  • Vicepresidenta económica, ingeniera, licenciada en economía
  • Vicepresidente tercero- doctor en derecho (Sevilla)
  • Exteriores- licenciado en derecho
  • Defensa- licenciada en derecho
  • Interior- doctor en químicas (Madrid) – ha trabajado en el extranjero (Alemania y Francia)
  • Trabajo –sin licenciatura (o al menos no citada en la web del gobierno)
  • Industria- doctor en economía (Minesota)
  • Medioambiente- licenciada en economía
  • Vivienda- licenciada en derecho
  • Ciencia, Doctora en biología (Madrid) MBA, IESE
  • Igualdad- licenciada Cadiz y Northumbria, UK
  • Justicia, doctor en derecho- Santiago de Compostela
  • Eduación – doctor en filosofía- Autónoma de Madrid
  • Sanidad- licenciada en derecho
  • Fomento- sin licenciatura
Bé, no hi ha color. Segurament no calen tants Doctors en un govern i ser Doctor (o inclòs tenir molta formació) no garanteix que farà bé la seva feina, però posats a triar, quin govern triaries?

Ah, i això és Espanya. I Catalunya? Pots revisar els seus currículums a la web de la Generalitat. Hi ha de tot, em sembla que a la par del govern espanyol, i de fet segurament destaca el President Montilla (o no destaca, depèn com es miri). El govern és així, però si analitzem als diputats arribarem a una conclusió similar, com ens explica Xavier Roig en el seu genial llibre "La dictadura de la incompetència". A Catalunya tenim gent molt i molt preparada, però costa trobar-los entre els càrrecs polítics. Hi ha excepcions molt notables, com el professor Mas Colell, i de fet dos companys del MBA a NYU treballen a l'Ajuntament de Barcelona (l'Andreu Puig i el Marc Murtra). N'hi ha d'altres, segur, però en falten molts més, i també diversitat entre els polítics (n'hi ha molts pocs de no-funcionaris, i una gran proporció d'advocats i mestres - res en contra, però cal més varietat). Calen trobar fórmules per a què moltes persones preparades puguin ser elegides diputats o entrin al govern, i no és només un tema de formació, és també (i per mi sobretot) aconseguir que més persones que han triomfat en l'àmbit privat facin un pas (temporal) a l'administració pública. Dit d'una altra forma, a quants polítics que coneixes contractaries a la teva empresa?

Doncs això, entre el govern de Xile i els d'Espanya o el de Catalunya, quin triaries? I sí, tenim el govern que ens mereixem. I potser tenim nou govern a la tardor, però tot i que Mas ha dit que vol tenir un govern dels millors, temps al temps, un punt d'escepticisme, fets i no paraules.

dimarts, 9 de març de 2010

Lliçons de la nevada

De tot s'aprèn, tot i que sigui per la via dura. Després de 5 hores al cotxe (amb alguns moments de nervis) per fer el trajecte El Prat-Sabadell, les meves lliçons:
  1. Si neva i estàs a casa, no vagis enlloc: estava a Sabadell cap a les 11:00 i havia d'anar al Prat. Nevava i semblava que anava a més. Tenia un parell de reunions de feina, importants però no s'enfonsava el món si no hi anava. Hi he anat... i no, m'havia d'haver quedat a casa
  2. Si neva i estàs a la feina, marxa pitant: nevava i pensava "no pateixis". I no he patit, i he sortit del Prat a les 17:00, quan veia que la cosa no parava... i era massa tard: tot tot col·lapsat. Tenint en compte que era la mateixa reunió important però no crítica, havia d'haver marxat quan veia que es tot es complicava
  3. Escolta la ràdio i mira Internet abans d'agafar el cotxe: no sé si hagués canviat res, potser m'hagués quedat al Prat fins que hagués acabat de nevar
  4. Dipòsit sempre amb molta gasolina: avui he estat de sort, em quedava dipòsit per 120 km, però si arribo a anar amb el dipòsit just (com faig moltes vegades), m'hagués pogut quedar tirat
  5. Mòbil carregat, cadenes (tenir-les i saber-les posar)...
  6. ... i trobar el moment per fer una guerra de de neu amb el teu fill: no ho he pogut fer fins avui, i ens ho hem passat molt bé (ell, però també jo, i molt)
I els moments de pànic:
  1. Quan s'ha posat a nevar molt molt i estava atrapat a la Ronda de Dalt: em veia passant la nit allà
  2. Quan he escoltat que el Saura havia tornat de Mallorca per "fer-se càrrec de la situació d'emergència": més enllà de que encara no sé ben bé què va fer el Govern, vaig sentir (jo i suposo molta altra gent) que amb les coses de menjar no s'hi juga, i que la seguretat no pot estar a les mans del Saur
I tres reflexions finals:
  1. Els Jocs d'Hivern a Barcelona em segueixen semblant una idea de bombero
  2. Això no té res a veure amb el canvi climàtic
  3. Els que estàvem tirats als cotxes l'única informació que rebíem era via ràdio: potser els plans d'emergència haurien de passar justament per la coordinació amb els mitjans, especialment la ràdio
En fi, que he tingut dies millors.

dilluns, 8 de març de 2010

Notícies de Xile

Els meus amics i els seus estan bé: l’email i el Facebook són genials. De seguida em van dir que estaven bé i després d’un nou terratrèmol em tornen a confirmar que ells i els seus estan OK (viuen a Santiago) Les desgràcies llunyanes de vegades queden molt aprop. Xile, lluny, molt lluny i molt aprop. Vaig descobrir Xile l’any emprenedor (any sabàtic?) i hi vaig fer grans amics. En especial l’Alberto (el gran escriptor Alberto Fuguet), i també la Margarita, el Cristóbal, em vaig retrobar amb el Maucho...

L’Alberto va publicar un article al New York Times després del primer terratrèmol. Em va agradar veure una visió personal de com era la vida després del terratrèmol, més enllà de totes les informacions que només parlaven de la catàstrofe i les desgràcies. Amb l’Alberto tinc una gran sort, els seus email són genials: imagineu-vos un gran escriptor al que admireu i que us escriu emails amb la mateixa intensitat que trobeu en els seus llibres, un luxe exclusiu i personalitzat. Bé, sort pels seus emails i per la seva amistat. Em comenta que la seva peli ha entrat al festival de Bafici. Li desitjo molta sort, la seva gran passió és el cinema (cinépata!) i em sap molt de greu no haver aconseguit produir la seva peli PERDIDO (i per la meva part, la meva vinculació professional amb el cinema s’ha acabat per sempre; una indústria molt divertida, aleatòria, informal... i poc negoci; visió esbiaxada, potser, però la meva després d’un any d’intentar-ho).

Diuen que Xile és la Suïssa de Llatinoamèrica. La meva (breu) experiència professional em va mostrar una gent molt seriosa, formal i preparada. Els hi va molt bé, i això que són un estat relativament petit. És un bon lloc per fer negocis, i per exemple Wenceslao Casares, el fundador de Patagon (i milionari gràcies al Santander), va decidir establir les seves operacions a Xile tot i ser argentí.

Doncs això, els meus amics i els seus estan bé, però molts no ho estan, i el país està KO. Estaria bé que en aquests casos, o com Haití, els estats avançats actuessin de forma immediata per ajudar als països amb problemes, aportant molts diners, ajudant al país i a la seva gent. Com volen fer amb Grècia pel seu comportament irresponsable, però amb els països que no tenen cap culpa. Una mena de FMI humanitari. I com es fa? No ho sé, d’entrada pensant-hi. Jo ho faré.

diumenge, 7 de març de 2010

Més (i fotos) del 13-D

Carles Costa m'ha enviat unes fotos del 13-D (moltes gràcies!), apassionant dia amb Edward Hugh (economista gal·lès resident a Barcelona, patriota català) i Victor Mallet (corresponsal del Financial Times a Espanya) fent feina com a Col·lectiu Emma. Són fotos al Seminari de Vic, que era "centre d'operacions" d'Osona Decideix. M'han fet molta il·lusió i les vull compartir amb vosaltres (i sí, avançant-me a possibles comentaris, m'he d'aprimar...).

Edward Hugh, Victor Mallet i SGR

Victor Mallet, Joan Carretero, SGR i Mikimoto


Va ser una llàstima que el 13-D coincidís amb el dia que van agredir a Berlusconi ja que això va fer que al Financial Times (i suposo que també altres mitjans) dediquessin menys espai a les consultes dins de la seva secció Internacional: l'article que havia preparat el Victor era molt més llarg que el que finalment va publicar, però va ser força positiu. Per exemple, i no és la primera vegada, parla dels 60€ milions que cada dia marxen a l'estat espanyol i no tornen, i no ho comenta com una denúncia dels independentistes, sinó com una dada objectiva.

Pel Victor Mallet vam gestionar entrevistes amb Felip Puig, Oriol Junqueras i Joan Carretero. Com a Col·lectiu Emma volia que s'emportés una visió plural del nacionalisme català: de cara a l'exterior, hem d'anar a l'una, amb generositat. Més enllà del tema nacional, va ser un luxe compartir moltes estones amb el Victor Mallet i amb l'Edward Hugh, parlant d'economia, fiannces, política i d'altres temes molt més trivials però també molt més divertits. El Victor Mallet i el Joan Carretero van estar parlant força estona i va ser curiós el que el Victor em va comentar després de la conversa: que no sembla un polític convencional (!) i que li havia sorprès descobrir que nacionalisme català no té un origen ètnic i que molts catalans independentistes tenen família d'origen espanyol (el Joan li va posar el meu propi exemple): back to basics, obvi per nosaltres, de vegades la feina és trobar l'oportunitat per explicar-ho. I per cert ho va comentar en el seu article.

I ja que estem parlant del 13-D, les consultes estan molt bé, suport total, però no perdem el focus: el referèndum de veritat, vinculant, seran les properes eleccions al Parlament.

Ah, per cert, un dels darrers articles del Victor Mallet ("Downturn casts pall over former Spanish hotspot") és sobre el País Valencià i de com està patint la crisi de la construcció. És força interessant i, més enllà de què vagi de València, ens recorda que aquí també cal canviar el model productiu però que això no és immediat (i que menstrestant cal trobar una sortida a tots esl aturats provinents de la construcció), i que això de la crisi va per llarg. Bé, la triple crisi: la internacional potser s'acaba, l'espanyola durarà molt més, i la catalana... fins que els catalans ho decidim.

dissabte, 6 de març de 2010

"CARRETERO, retrat d´un metge que fa política", de Francesc Orteu



Sobre un amic, editat per un amic: "CARRETERO, retrat d'un metge que fa política", de Francesc Orteu.

Es presenta dilluns 15, a 2/4 de 8 del vespre, a la Facultat de Comunicació de Blanquerna: si pots no t'ho perdis, promet, el llibre i l'acte. ULL, ÉS EL DILLUNS 15 DE MARÇ!

P.D. Algun dia haurem de fer un homentage al Quim Torra, l'editor i fundador d'Acontravent, i a tots els patriotes emprenedors que fan empresa i fan país.

dilluns, 1 de març de 2010

Orlando Zapata, "delinqüent comú"

Els artistes espanyols, progres entre progres, ja han parlat, o almenys ho ha fet un artista destacat: l'actor Willy Toledo ha dit que Orlando Zapata "no era més que un delinqüent comú" i que l'estat cubà, "amb les seves misèries i grandeses, és un model a seguir en molts aspectes".

Maleït. Maleït ell i tots els còmplices de la persecució i mort d'opositors cubans, dels còmplices de la dictadura cubana. La defensa dels drets humans i de la llibertat no admet matisos.

Estic esperant les caceroles i actes de solidaritat a favor de Zapata dels progres habituals, i la denúncia sense complexos de les paraules de Willy Toledo

P.D. Saura i Miralles no han condemnat encara el règim cubà: Catalunya no es mereix que aquestes dues persones i les seves idees ens representin. Maleïts.

P.D. Una versió anterior del post, fet amb molta ràbia, tenia un insult. He estat poc afortunat.