diumenge, 28 de febrer de 2010

Moving

És un vídeo de la competència, però és una cançó que m'agrada i m'anima, i en dies i setmanes com aquestes la veritat és que una mica de vitamina no va malament.


dissabte, 27 de febrer de 2010

Orlando Zapata i els maleïts Saura i Miralles

Un nou pres polític cubà ha mort: Orlando Zapata, després de 86 dies de vaga de fam. L'Orlando estava condemant a 36 anys a la presó. El delicte? Estar contra la dictadura castrista i a favor de la democràcia i els drets humans.


Maleeixo una i mil vegades a tots els còmplices de la dictadura cubana. I no oblidem que tenim dos pro-castristes amb un alt rang institucional: Joan Saura, el Conseller que tot ho espatlla, i Jordi Miralles, que està a la Mesa del Parlament.

Tenint en compte que Saura i Miralles s'han manifestat a favor del règim cubà, ara (ho haurien d'haver fet abans, però mai és tard) s'haurien de retractar, demanar disculpes i denunciar el règim cubà. I, si no ho fan, proposo que el Parlament de Catalunya faci una declaració solemne a favor dels drets humans i reprovi als càrrecs institucionals còmplices de la dictadura cubana.

Ah, i cordó sanitari: no pactar mai mai als còmplices de les violacions dels drets humans i de qualsevol dictadura. Cordó sanitari als feixistes i als comunistes pro-castristes.

I cap més lliçó, Saura i Miralles. Maleïts còmplices de la dictadura cubana, maleïts Saura i Miralles.

P.D. Celebro el post de Raül Romeva condemant la mort d'Orlando Zapata. Comparteixo amb ell que cal denunciar totes les violacions dels drets humans, a Cuba, a Iran, a Guantànamo o a l'estat espanyol. Trobo a faltar que denunciï amb més contundència la dictadura cubana, però ja m'està bé la seva denúncia. Ara espero a Saura i Miralles, que ho facin amb contundència, o que el poble català, a través dels seus representants al Parlament, digui que no ens representen i que ens avergonyeixen. I cordó sanitari.

dijous, 25 de febrer de 2010

3 de març: Acte d'Estat i sopar amb Joan Carretero a Sabadell

El proper 3 de març promet ser un dia interessant a Sabadell:
  • Acte d'Estat amb Joan Carretero, Oriol Junqueras, Alfons López Tena i Josep Guia, presentat per Joel Joan (a les 20:00 al Teatre La Faràndula - Alfons XIII, 33)
  • Sopar amb Joan Carretero a les 22:10 a l'Hotel Restaurant Urpí (Sant Maties 5, Sabadell) organitzat per Òmnium Cultural (pots apuntar-te a sabadell@omnium.cat)

dimecres, 17 de febrer de 2010

Dretes, esquerres, Europa i Estats Units

Interessant reflexió sobre una pregunta que molts ens fem: per què els Estats Units són molt més liberals en el terreny econòmic que Europa, o tal com pregunta Mark Thoma, "Why is the Left More Successful in Europe?".

Edward Glaeser explica que les raons no són que als Estats Units hi ha més desigualtat (fet que a priori hauria de comportar més redistribució) o que als Estats Units existeix un menor ascensor social (paradoxalment, i contra una creença comuna de molta gent, és així). Una raó sembla ser l'heterogeneitat ètnica dels Estats Units, és a dir, que la gent se sent menys moguda a redistribuir la seva renda amb aquells que tenen una raça diferent (us sona això?). I una altra raó sembla ser el sistema polític: els països on les minories tenen major possibilitat d'elegir representants (com Europa, no als Estats Units, on hi ha un bipartidisme perfecte) tendeixen a tenir majors programes de redistribució de renda.

Sense haver reflexionat gaire sobre aquest tema, jo ho explicava en part pels diferents valors que tenen les societats americanes i europees, però Glaeser explica que aquests valors estan transmesos al llarg del temps pels polítics/representants que hi tenen responsabilitat, és a dir, que l'individualisme americà no porta que allà siguin més "de dretes", sinó el fet que les circumstàncies (raça i sistema electoral) porten a plantejaments majoritaris "de dretes" per part de la societat (poso entre cometes això de dretes a propòsit, més que de dretes els definiria com "liberals en qüestions econòmiques").

Over decades, the success of the left in Europe and the right in the United States has led to wildly different beliefs about the nature of poverty and success. We found that 60 percent of Americans thought that the poor were lazy, while only 26 percent of European share that view. Fifty four percent of Europeans think luck determines income; only 30 percent of Americans concur. These differences don’t reflect economic reality... They instead reflect the long-run ability of politics to shape public opinion. Institutions, like proportional representation, that empower the left do a good job of explaining which nations have opinions associated with the left, like the view that chance determines success.

Com tot a la vida el punt ideal segur que està al mig: la llibertat, i la protecció de les minories i els desfavorits.

dilluns, 15 de febrer de 2010

The monster is still out there

Pels que pensen que això de la crisi financera s'acabarà aviat, que haurem après la lliçó i que no es repetirà mai, reflexió interessant del professor de NYU Stern Roy Smith: "How financial innovation causes bubbles".

El professor Smith (un tipus simpàtic, molt alt, va ser soci a Goldman i les seves classes eren molt interessants i plenes d'anècdotes) explica que hi ha tants diners en el món buscant oportunitats d'inversió ("about $140 trillion") que només que una petita part d'aquests diners es focalitzin en una oportunitat concreta (hipoteques o el sigui), poden generar una bombolla i una nova crisi. Conclusió:

"The net result has been a positive for users of capital markets, which can be accessed more cheaply than ever before. But the success of the market has resulted in a vast accumulation of capital in tradable form that is now capable of wrecking whole economies. In 2000 and 2007, financial bubbles did great damage, and the monster is still out there."

Vaja, que avui s'han fixat en les hipoteques i potser demà en qualsevol altra cosa, amb el risc que això suposa. I que no sabem que serà, però alguna bombolla hi haurà. I que més val saber-ho, no passi que d'aquí uns anys oblidem el que ha passat avui i pensem que els mercats són perfectes, racionals, sense cicles, i que les bombolles són només un accident ocasional de la història. Els diners que ocasionen les bombolles, el monstre, "is still out there".

Això de les bombolles ve de lluny. La primera (o almenys la primera coneguda) va ser la dels tulipans a Holanda, que va pujar a uns preus estratosfèrics: en perspectiva fa riure, a l'igual que riuran d'aquí uns anys quan analitzin la bombolla immobiliària actual (o no pensem que és ridícula la bombolla dot.com de fa només uns anys?).

I la propera? Fa unes setmanes The Economist en parlava ("The danger of the bounce" i "Bubble warning"), i assenyalava com a potencials riscos de noves bombolles (fruit en gran part pels tipus d'interès extremadament baixos) els països emergents o algun commodity, com l'or.

"(...) But the longer the world keeps its interest rates close to zero, the greater the danger that bubbles will appear—most likely in emerging markets, where growth keeps investors optimistic and currency pegs import loose monetary policy, and in commodities."

En tot cas, i tornant a les paraules del Professor Smith, tot i que les bombolles tornen i tornen, es donen les condicions per a què es succeeixin més sovint a partir d'ara, per aquests "140$ trillion" pel món buscant inversions, o sigui, "the monster is still out there".

Discrepo del Conseller Maragall

Ha tingut un atac de lucidesa, però discrepo en un punt fonamental. Cert, hi ha "fatiga de tripartit", però discrepo quan diu que el President Montilla i el seu Govern no tenen "projecte de país": en tenen, i aquest és el problema, el seu projecte i el seu país.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Wall Street i Grècia

El que està passant a Grècia és molt gros, i que pugui arribar i afectar (encara més) a l'estat espanyol (és a dir, a tots nosaltres) és molt preocupant. No és un tema del govern, és una qüestió de recuperació econòmica, i per tant d'ocupació, d'atur, de benestar o de crèdit.

El New York Times ha publicat un article molt interessant ("Wall St. Helped Greece to Mask Debt Fueling Europe’s Crisis") on assenyala com a corresponsable a un "sospitós habitual". Em quedo amb una frase de l'article:

"Wall Street did not create Europe’s debt problem. But bankers enabled Greece and others to borrow beyond their means, in deals that were perfectly legal"

Com les subprime i altres que han vingut i vindran: a l'empara de productes financers molt complexos però "totalment legals", "s'innova" de forma que Grècia pugui estirar més el braç que la màniga, això sí, de forma que sembli que tot està OK. Recorda o no les subprime? Com a les subprime, responsabilitat compartida.

En fi, això només acaba de començar. Malauradament, aviat més.


P.D. Més sobre aquest tema, aquest vegada través del sempre interessant blog de Felix Salmon ("The Greek derivatives aren’t Goldman’s fault"). Apart d'aclarir alguns aspectes de l'article del New York Times, atorga la màxima responsabilitat a Grècia i no als seus assessors. Responsabilitat compartida, però molta més a Grècia. Hi estic d'acord, sabien (saben) perfectament el que feien (fan)

dissabte, 13 de febrer de 2010

Acte a Sant Quirze


El proper divendres 19 de febrer participo en un acte de Reagrupament amb Rut Carandell per donar suport a la consulta del 28 de febrer. Si vens perquè ho has llegit en aquest blog m'agradarà poder-te saludar personalment. Fins divendres!

divendres, 12 de febrer de 2010

Frases de la setmana

No hi ha res més car que una oportunitat perduda (H. Jackson Brown)

La forma més rápida d’acabar una guerra és perdre-la (George Orwell)

The way to succeed is to double your error rate (Thomas J. Watson)

Opportunities multiply as they are seized (Sun Tzu)

Love the life you live. Live the life you love (Bob Marley)


Suggerida per Quim Torra:

Hi ha dues maneres segures d'arribar al desastre: una, demanar l'impossible; una altra, retardar l'inevitable (Francesc Cambó)

60 km/h, nova idea de bombero: prou!

Nova idea de bombero: volen reduir la velocitat màxima a les rondes a 60 km/h! Feta pels cracks d'Iniciativa a l'Ajuntament de Barcelona (estic rectificant un post anterior on deia que això ho havia proposat el PSC-PSOE: error, disculpes per fer-los responsable d'aquesta absurda mesura, responsables però de pactar amb Iniciativa i de dir que potser apliquen aquesta mesura).

Prou! Maragall (el germà) té raó, estem cansats de Tripartit (a l'Ajuntament de Barcelona hi ha un Tripartit de facto, només cal veure qui aprova els pressupostos i els càrrecs que té Esquerra) i d'idees de bombero. No només espero que aquesta mesura no s'implanti sinó també que el proper Govern de la Generalitat elimini les mesures dels 80 km/h, augmenti la velocitat a les autopistes a 140 km/h, i el proper govern municipal de Barcelona augmenti la velocitat màxima de les rondes a 100 km/h.

Aquests governs, Generalitat i Ajuntament, són un desastre. Objectivament, un desastre.

En fi, prou!

dijous, 11 de febrer de 2010

Moments de qualitat: ballarins

A la Vinyet li encanta ballar: quan sent música a la tele, balla. L'Àlex la imita. La Vinyet té molta gràcia. L'Àlex té la meva gràcia: en això s'assembla a mi...

dilluns, 8 de febrer de 2010

Reagrupament és el projecte

He tingut dies i setmanes millors. Vaig cansat, i suposo que això accentua el meu mal humor.

Em fa molta mandra escriure sobre aquest tema, però tot i no haver participat en aquesta moguda sento que dec una explicació als que m’han escrit, als que m’han trucat, i a tots aquells que en algun moment els he explicat i intentat convèncer del projecte de Reagrupament. Vaja, donar la cara, ara i sempre.

Abans que res que quedi clar que el que ha passat a Reagrupament no m’ha agradat, com suposo que no li ha agradat a ningú, però alhora no tinc cap dubte: per mi el projecte és i continua sent Reagrupament.

Em sap greu que hagin plegat l’Emili, l’Albert, el Francesc i el Jaume. Cert, els vaig demanar que ho fessin perquè pensava que era necessari per salvar el projecte, però em sap greu. La contribució de tots quatre al projecte ha estat fonamental. Té sentit que si hi ha 12 que pensen d’una forma i 4 d’una altra, que continuïn els 16, mantenint la discrepància, però molt greu havia de ser la situació per plantejar “o vosaltres o nosaltres”. I ho era, atenent a les paraules de Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres membres de la Junta, i me’ls crec. S’havia portat la discrepància dins la Junta a un punt de no retorn, no era una qüestió de discrepància sinó de pèrdua de confiança greu, a més d’emergir vicis greus que critiquem dels partits tradicionals, de poders territorials que no duen enlloc. “O nosaltres o vosaltres”, potser no té sentit que pleguin els 12, però encara en té menys que continuïn els 4, com va passar i pretenien inicialment mantenir. Problemes greus avui i letals demà, no solucionar-ho ara implicava hipotecar el nostre futur.

Potser s’hauria d’haver fet d’una altra forma (és fàcil dir-ho, com faig jo, quan no ets protagonista en primera persona), però discrepo dels que diuen que l’origen del problema era l’elecció dels candidats de les llistes al Parlament, entre altres raons perquè no s’ha presentat mai en Junta aquesta proposta, i també perquè l’origen del conflicte ve molt abans de que es comencés a parlar d’aquest tema. Creieu-me, a la Junta hi ha gent crítica, crítica però constructiva: la discrepància no és un problema, entrebancs i discrepància permanent a les línies mestres del projecte, sí. La forma? Millorable. Els partits tradicionals tenen més mà esquerra per solucionar (o amagar o enquistar) aquests problemes: allargant “situacions prenyades”, creant nuclis territorials com a contrapoder, fent dobles discursos dient que tot va bé... és a dir, no solucionant els problemes, patada endavant. Està clar que ni uns ni els altres ho sabem fer bé.

Laporta... Tema recorrent. L’origen del problema? Mirem-ho d’una altra forma: Reagrupament vol impulsar la millor candidatura, i això exigeix buscar els millors actius, dintre i fora. I els millors actius inclou els més capaços i els que tenen més capacitat d’atreure vots. Tot el conflicte ve pel tema Laporta? Dit d’una altra forma, potser part de l’origen és la no acceptació que de vegades s’ha de ser generós i fer un pas enrere pel bé del projecte, com per exemple Jordi Comas, Jaume Fernàndez, Oriol Sallas i molts altres del grup promotor van fer en el seu moment renunciant a presentar-se a la Junta Directiva (sens dubte, haguessin estat escollits) per donar espai a noves persones . Generositat, paraula clau. I per cert, que quedi clar, la qualitat humana, capacitat i preparació de molts reagrupats que únicament volen treballar pel projecte sense aspirar a res és simplement excepcional.

Aquesta crisi ha tret a la llum algunes misèries, calúmnies i qüestions de la vida personal d’alguns afectats. Aquesta és una frontera que no es pot traspassar mai. Per cert, la frontera no es pot traspassar mai en cap sentit, contra ningú, i per això trobo deplorable molts comentaris anònims per Internet atacant a persones de les dues parts i dubtant de la seva honorabilitat (per cert, celebro en aquest sentit la nova política de l’Avui de no permetre comentaris anònims).

La part positiva? Em costa de veure. S’ha parlat molt de Reagrupament, i això ajuda a aconseguir més notorietat, a que ens conegui més gent (bon gag de Polònia inclòs). Notorietat per un conflicte, incongruent, però bé, es tracta de buscar la part positiva... I s’ha eliminat d’arrel un potencial problema greu a futur, si el problema existia (i tota l’evidència és que així és) més valia solucionar-ho de forma immediata. I potser alguna cosa més, però el cert és que em costa de trobar el punt positiu, el balanç per mi no ho és.

I ara què? Doncs a seguir treballant. És legítim que tinguis dubtes, tots en tenim. Abans que res, sobretot, no deixis de treballar per la independència i regeneració democràtica, a Reagrupament o a on vulguis. I si pot ser, a Reagrupament, l’única eina que tenim per entrar al Parlament, que és on s’ha de fer el veritable Acte de Sobirania. Amb la màxima exigència, però dins de Reagrupament. Jo ho faré, vaig fer confiança a aquesta Junta i els hi segueixo fent. I si no ho fan bé, doncs a la propera no els voto, i ja està. L’objectiu clau són les properes eleccions, i l’eina és Reagrupament.

Reagrupament té moltes àrees per millorar. La comunicació interna és una òbvia, però n’hi ha més. Què fer? Fes suggerències a les persones de la Junta que coneguis, al teu coordinador territorial, per email a la web de Reagrupament... i participa. El projecte és de tots, i entre tots, amb la dedicació que pot tenir cadascú, l’hem de construir.

No som perfectes. De fet som molt més imperfectes del que creiem. No és una excusa, és una explicació, principi de realitat: s’hauria (ho hauríem) d’haver fet millor. Però amb les nostres imperfeccions, que hem de combatre i corregir, el projecte continua sent Reagrupament: independència i regeneració democràtica. Fent-ho millor, segur, però Reagrupament. I sí, ha estat dolorós i desconcertant, almenys per a mi, però pitjor hagués estat no solucionar els problemes que tenim avui (i podem discutir la forma), i pitjor encara seria renunciar a treballar pel referèndum de veritat que tenim aquest 2010: les eleccions al Parlament.

Doncs això, a seguir treballant pel país. Des d’on sigui, i a Reagrupament.

P.D. Amb aquest escrit intento respondre a emails i trucades que he rebut per preguntar-me per tot aquest afer, i també a aquells que em volien trucar o escriure i que no ho van fer perquè sabien que no estaria de gaire bon humor. Si amb aquesta resposta no en tens prou, cap problema, torna’m a escriure o trucar. Poc a poc se’m va passant el mal humor.

dissabte, 6 de febrer de 2010

41 anys

Pregunta típica: "quina edat tens?". "33 anys". Pocasoltada típica a continuació: "ah, sembles més gran".

Estratègia a partir d'ara, seguint els consells de l'amic Javi: "Quina edat tens?". "41 anys". Comentari espero que vingui a continuació: "ah, sembles molt més jove".

Ja us explicaré si funciona. I bé, sí, també miraré de posar-hi remei.

dijous, 4 de febrer de 2010

Enhorabona Oficina Antifrau

Actuació contundent: destituir als administradors de Gramepark, l'empresa pública de Santa Coloma de Gramenet implicada en el cas Pretòria.

Celebro que algú actuï de forma decidida i desacomplexada davant el mal ús de recursos públics o de la manca de cooperació amb investigacions en curs, per no dir enfront la corrupció. No ha de ser Garzón, especialista en investigacions "matusseres", partidistes i esbiaxades qui netegi la corrupció de Catalunya, ho hem de fer des de Catalunya. I curiosament fa uns dies denunciava com CiU i PSC-PSOE es tapen les vergonyes mútuament i deia (amb poc convenciment) que tenia esperances amb l'Oficina Antifrau. Doncs això, collonut.

L'Oficina Antifrau va néixer "capada" per la maniobra del PSC-PSOE, ja que facultava al departament d'Economia i Finances intervenir quan l'Oficina Antifrau investigués a la pròpia Generalitat. Mira, doncs potser això no serà un obstacles, m'havien parlat molt bé del fiscal Martínez Madero, li faig confiança (fins que es demostri el contrari) que actuarà amb contundència quan calgui, peti qui peti.

Doncs això, enhorabona Oficina Antifrau. I canya, molta canya.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Moments de qualitat: vídeo

Arran d'el meu recent moment de qualitat ("Moments de qualitat: la mama") he rebut aquest vídeo, que diu que recorda al moment que escric. El vull compartir, l'he trobat boníssim.




De fet, això és cert i autocrítica, l'Àlex i la Vinyet han agafat mania al portàtil i al diari.

P.D. Per cert, el vídeo surt a la web del Criatures.cat, on col·labora la Victòria, bona amiga d'aquest blog.