dijous, 16 de desembre de 2010

Vergonya aliena

(article publicat en el newsletter de Sobirania i justícia)

Que pensaríem els catalans d’un país que en les seves eleccions nacionals utilitza orgasmes, actrius porno, i videojocs que disparen a immigrants i a ciutadans que defensen una opció legítima i democràtica? Doncs això és el que han pensat molts estrangers dels catalans després de la darrera campanya electoral. Alguns partits han frivolitzat i la premsa internacional, aquesta vegada sí, n’ha informat.

La batalla per aconseguir una bona projecció a la premsa internacional és complicada, feixuga i sovint frustrant. Molts corresponsals estan situats a Madrid i ja sigui per la influència de la premsa espanyola, pels lobbys espanyols o per la pròpia mandra per conèixer de primera mà el que passa aquí, acaben informant de forma esbiaxada sobre Catalunya.

Amb l’esforç de diferents iniciatives individuals o col·lectives, com la revista InTransit, la iniciativa Catalan News Agency, el propi Col·lectiu Emma i molts altres, s’està arribant a explicar la realitat catalana de forma directa i sense intermediaris amb resultats força positius. Però la frivolitat de la campanya ens ha fet recular i mostrar una imatge dels catalans que no es correspon amb la realitat ni amb el que volem transmetre aquí i al món: seriositat, rigorositat i professionalitat. I alguns mitjans ho han explicat de forma objectiva, fent-nos passar vergonya aliena. I també els nostres enemics internacionals, que també en tenim, ho han aprofitat per mostrar una imatge distorsionada de la societat catalana, obviant que aquests orgasmes, pornografia i videojocs no representen a tota la societat ni segurament són un reflex dels votants dels partits que ho utilitzaven.

El ressò de les eleccions catalanes a la premsa internacional (com el New York Times, el Wall Street Journal o el Financial Times), positiu excepte aquesta frivolització, ens ha donat també dues lliçons interessants: una, que es continua utilitzant la paraula “nacionalista” per definir a CIU i als altres partits sobiranistes, un terme amb connotacions negatives a nivell internacional. De fet aquí parlem sovint del Partit Nacionalista Escocès quan en veritat es diu Partit Nacional Escocès (Scottish National Party); i dos, que la interpretació dels resultats s’ha fet en clau espanyola, com una derrota del PSOE i de Zapatero. Els mitjans no han entès o nosaltres no hem sabut explicar bé la importància d’aquestes eleccions per Catalunya i que no eren en clau espanyola. Dues constatacions que ens indiquen part del camí a seguir.

Catalunya té grans actius en la seva imatge internacional: la ciutat de Barcelona, el Barça, Gaudí, Ferran Adrià... però tenim dificultats per explicar el nostre projecte polític, perquè els corresponsals estan a Madrid i també perquè, no ens enganyem, estem demanant al món que faci l’excepció catalana: volem que ens reconeguin tots els drets que té un estat (recaptar els nostres impostos, parlar el català a Europa, seleccions nacionals...) sense ser un estat. No ho posem més difícil i no fem frivolitzacions que ens facin passar vergonya aliena quan llegim la premsa internacional. I mentrestant, anem pensant i decidint també si volem ser una nació de veritat quan siguem grans.

P.D. I per cert, anem preparant-nos pel proper gran embat contra l’autonomia catalana que està començant a fer-se ressò la premsa internacional: “la culpa del desgavell econòmic espanyol és de les autonomies” (veure aquí, aquí o aquí).