diumenge, 5 de desembre de 2010

Sobreviurà l'euro?

Mentre aquí passen coses molt grosses (!), com el caos dels controladors, les eleccions i el Barça-Madrid, Europa està vivint una crisi sense precedents. De moment li ha tocat a Irlanda, el proper sembla que serà Portugal.

Espanya, per evitar seguir el camí de Grècia i Irlanda, ha aprovat més mesures per reduir el dèficit públic, algunes que suggeria el passat juny (com la privatització d'AENA, i la llista que vaig proposar incloia altres mesures que crec que tard o d'hora s'implantaran) i altres de molt doloroses per un govern suposadament progressista, com eliminar el subsidi mínim pels aturats de llarga duració: ZP farà el que calgui per complir l'objectiu de dèficit públic i evitar la intervenció d'Espanya, implantant mesures draconianes si cal. I, qüestió de temps, arribarà a les autonomies i als ajuntaments (veure aquí i aquí).

La situació seguirà complicada durant molt de temps. En el cas d'Irlanda s'han aprovat unes mesures molt dures que tindran conseqüències molt doloroses en la seva economia i en els seus ciutadans. Aquestes mesures s'han pres en gran part perquè no es volia reestructurar (aka fer una quita) el deute d'Irlanda i el dels seus bancs... que de fet està en gran part en mans de bancs alemanys i anglesos (veure el gràfic que adjuntava en aquest post). Efectivament, una interpretació és que Irlanda va entrar en fallida per salvar els seus bancs (el dèficit públic s'explica perquè el govern irlandès va garantir el deute dels bancs) i Alemanya ha forçat a prendre aquestes mesures per (entre altres) salvar també als seus bancs.

Hi havia alternatives més eficients i justes, tot i que amb conseqüències impredibles, com les que proposa Barry Eichengreen ("Ireland’s rescue package: Disaster for Ireland, bad omen for the Eurozone"):
  • The third representing the debts of the Irish banking system could have been restructured.
  • Bondholders could have been offered 20 cents on the euro, assuming that the Irish banks still have some residual economic value.
  • If those banks are insolvent, the bondholders could – and should – have been wiped out.
Però no pensem que hi ha certesa de que el pla s'acabarà complint: l'any que ve hi ha eleccions a Irlanda, hi haurà pressió per part de la població que sens dubte condicionarà el resultat de les eleccions, i potser el nou govern no respectarà algunes promeses del govern anterior, sobretot si la situació econòmica i social es complica.

I la pregunta clau: continuarà l'euro? El passat maig aventurava un possible escenari de que Alemanya podria marxar de l'euro (la meva hipòtesi era que per Alemanya era més fàcil marxar que fer fora a Grècia, Espanya i/o Portugal) i ara hem sabut que sembla que Merkel ha amenaçat que, si no es compleixen les seves exigències, Alemanya podria deixar l'euro ("Angela Merkel warned that Germany could abandon the euro"). Alemanya ho ha negat, però tampoc sabem del cert què va passar i ni què va dir.

Marxar és complicat, però no impossible ("How to resign from the club" de The Economist), i ja no es descarta com a hipòtesi: fa només uns dies Wolfgang Münchau del Financial Times plantejava dos escenaris totalment impensables fa uns mesos ("Europe is edging towards the unthinkable"):

The eurozone is manoeuvring itself into a position where it confronts the choice between two alternatives considered “unimaginable”: fiscal union or break-up.

La situació és inestable i durarà molt de temps: Alemanya vol imposar mesures d'austeritat molt fortes als estats europeus i limitar el dret de vot dels estats membres que les incompleixin. Els PIGS accepten les reduccions del dèficit a desgrat perquè no tenen alternatives. Saben que teòricament estarien millor sense l'euro perquè així podrien devaluar la seva moneda (com explica Krugman a "The Spanish Prisoner") però els costos de no tenir l'euro serien també molt elevats, segurament massa elevats.

I Alemanya apreta, i apreta molt, i si en algun moment no se surt amb la seva, avui o el 2013, quan vol implantar les noves regles del joc de l'euro, pot tornar a amenaçar de marxar, o almenys plantejar-s'ho. I seguir apretant. Poca conya.

És només un escenari en un entorn molt incert i complex. Ningú sap què passarà, excepte que l'etapa d'inestabilitat de l'euro va per llarg.

I no oblidem Catalunya: si s'acaba l'euro, voldrem compartir moneda amb Espanya?