divendres, 24 de setembre de 2010

Impressionant carta del President Companys a la seva dona abans de ser afusellat

A la meva estimada esposa Carme Ballester de Companys.

Esposa meva, la més bona, i estimada de les esposes:

T'escric a la vetlla del Consell de Guerra. Penso que podré entregar a la Ramoneta una quartilla que he fet, i si de cas, en els últims moments, les conversacions verbals i últimes. També aquesta carta i una per a la meva filla Maria, tot lo que serà tramès quan sia possible.

No faria falta lo que dic en la quartilla repetida. Però ho he fet també per tu mateixa, vida meva. Conec la teva bondat i t'estimo tant que una de les coses que més me preocupen, aimada meva, Carme meva, ets tu. En aquella quartilla vaig consignar la meva absoluta confiança en tu. I vull que no oblidis que has d'ésser previsora per la teva salut, que necessites cuidados, i que jo et recomano i t'ho mano en lo menester que no t'abandonis.

Si el meu fill viu, no penso que manquin l'ajut dels meus amics. Per altres conductes (potser el meu defensor) potser rebràs altra carta, expressió del meu amor, doncs aprofitaré tots els conductes que tingui.

Reacciona, repeteixo, contra l'abatiment. Relaciona't, distreu-te. Així ho vull. Cerca companyia d'alguna família, potser més tard, i quan sia possible, les meves germanes. Fes lo que te dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.

Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.

No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís.


*******

I també impressiona l'explicació de la detenció del President Companys per la seva dona, Carme Ballester, vint anys després. I el que diu sobre la carta:

Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.

Segurament no va ser un gran President, però va ser el nostre. Ell i molts altres van morir per Catalunya.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Cert, no va ser un gran President però el fet és que el President de la Generalitat va ser afusellat i és el que dóna valor a la seva figura. Ara bé, de màrtirs il.luminats que fan més mal que bé a Catalunya no en volem més. No són aquests els qui han de passar a la Història.
Tanmateix, de persones sacrificades en necessitem, de les de debò, no les que aprofiten la circumstància per a la seva glòria particular, sigui quina sigui.

Joan

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Joan, hi estic totalment d'acord. Gràcies per la teva reflexió