diumenge, 29 d’agost de 2010

Principi de Peter, empresa i política

Gran lectura d'estiu gràcies a l'amic Pau Dueñas: "El principi de Peter", de Dr. Laurence J. Peter i Raymond Hull.

El principi de Peter diu que tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència i que, amb el temps, tot lloc tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per a ocupar les seves obligacions (corol·lari de Peter).

Té sentit: saps fer bé una feina i per això et promocionen, i et van promocionant mentre vas fent bé la feina. I quan deixes de fer bé la feina et deixen de promocionar, i per tant acabes fent una feina que no fas especialment bé: has arribat al teu grau d'incompetència. Exemples, un gran mestre no sempre és un bon director d'escola, ni un gran soldat un bon capità, ni un gran jugador de futbol un bon entrenador. I molts més exemples, segur que en coneixes de primera mà.

El principi de Peter existeix en el món de l'empresa, tot i que té elements correctors. Per exemple les grans consultores eviten el principi de Peter amb la política up or out: si no ascendeixes al cap d'un temps, al carrer, necessari per crear oportunitats per tothom però també perquè si no es progressa potser vol dir que s'ha arribat al nivell d'incompetència. O moltes empreses amb avaluacions del rendiment anuals, que fan que aquestes situacions s'acabin corregint, tornant a la situació inicial o acomiadant a l'ascendit (tot i que no sempre, sobretot quan l'incompetent és el que està adalt de tot, i sinó que els hi preguntin als de Lehman Brothers i a molts altres). Ah, i com el món no és just també passa l'antítesi de Peter (aquest concepte me l'acabo d'inventar però segur que té un nom) i seria quan es fa bé feina i també la faria bé si el promocionessin però tot i així no els promocionen (potser paradoxalment perquè el lloc que li correspondria està ocupat per algú que ha arribat al seu nivell d'incompetència i per tant no progressa, creant un "tap" en els que van darrera seu).

Molts potser penseu "cert, conec uns quants a la meva empresa que han arribat al seu nivell d'incompetència". De veritat aquest és el problema? A mi, el que em preocupa de veritat és arribar al meu nivell d'incompetència, a la feina o en alguna altra entitat en la que participo. El llibre explica que la majoria de gent que arriba al seu nivell d'incompetència no ho sap, que és feliç no sabent-ho, i que de vegades inclòs treballa molt però sense generar res. Però jo ho vull saber. I per això el millor és rodejar-se de col·laboradors molt capaços, si pot ser millor que un mateix, i fomentar el diàleg franc. Fot que et critiquin, però el que fot de veritat és que les crítiques siguin certes. Fot però el millor és que t'ho diguin, i no viure en la ignorància i acabar patint les conseqüències de la pròpia incompetència. És genial tenir col·laboradors brillants però de vegades incòmodes, són els que et fan fer millor la feina. I és dur acceptar crítiques, sobretot quan tenen raó, però molt pitjor és rodejar-se de gent que sempre et donen la raó.

Penso que el principi de Peter és especialment sagnant a la política. Fixem-nos en els diputats, molts estan allà perquè han escalat dins del propi partit, no perquè són bon diputats. O bons diputats que no són necessàriament bon governants. O líders que són bons oradors però pèssims governants o pèssims gestionant organitzacions, o líders que han tingut l'habilitat d'ascendir en un partit però que són incapaços de liderar un país. I d'exemples en podríem trobar a tot arreu, a tots els partits, a totes les administracions, a tots els països. I a Catalunya de forma dramàtica (lectura obligatòria, "La dictadura de la incompetència" de Xavier Roig).

I això de la política té moltes implicacions, representa la meitat de l'economia i regula a més l'altra meitat. Ens podem permetre el principi de Peter? Cada vegada penso més que no hi ha res a fer: molts arriben on estan perquè han fet el que calia fins aquell moment però no saben fer la nova feina que tenen encomanada. Una solució pot ser el que proposa el probable proper president de la Generalitat, Artur Mas, que diu que anirà a buscar els millors tot i que no estiguin a Convergència. Sona valent, i tan de bo pel bé del país que ho faci. I quan nomeni al seu equip i descobreixi que alguns han arribat al seu nivell d'incompetència, pel bé del país, que actuï en conseqüència: amb tacte, cordialtat i de bon rotllo, però en conseqüència. Una proposta que vaig fer fa poc: que contractin a un headhunter per cobrir les posicions claus del proper govern. Ah, i facilitar la dedicació temporal a la política, facilitant l'entrada i la sortida des de l'empresa privada.

I tornant al Principi de Peter i a com ens afecta a cadascun de nosaltres, més que observar la incompetència que ens envolta, preocupem-nos del que depèn de nosaltres: descobrir si hem arribat al principi de Peter i gestionar-ho; impedir el principi de Peter en les àrees de responsabilitat que depenguin de nosaltres; i sobretot fomentar sempre les crítiques constructives.

4 comentaris:

Edgar ha dit...

Anteriorment havia llegit sobre el principi de Peter en algun lloc, ara no recordo quin. No sé perquè (potser per la part còmica i paradoxal d'aquest principi) em recorda especialement a un llibre que vaig llegir.

Es tracta d'un llibre de Carlo M Cippola (economista Italià) que es titula "Allegro ma non troppo". És un pèl difícil de trobar però molt interessant. Parla en clau d'humor sobre la estupidesa humana, i en realitat té força raó.

El recomano com a lectura curta i entretinguda però que a la vegada fa reflexionar.

joan ha dit...

El cas del Joan Clos, es una de les excepcions al principi de peter, es pot dir que es la "paradoxa de peter".

(Ara ja es a l' ONU)

salut!

La trappola ha dit...

Sobre el que comentes de les grans consultores. Tinc comprovat personalment que el que fan realment és retenir les persones competents a l'últim esglaó de la piràmide. L'incompetent, si té una mica de sort, tendeix a ascendir. L'explicació és que en feines molt especialitzades, quan un cap es troba amb un treballador incompetent i un altre competent, tendeix a facilitar l'ascens de l'incompetent perquè és la manera més fàcil i menys traumàtica per treure's de sobre un mal treballador -actuarà en funció dels seus interessos particulars, i no de l'empresa- . Així el cap pretendrà retenir el màxim possible el treballador competent. Aquest no té cap altra sortida que acceptar la situació, en estar fent una feina molt especialitzada no té possibilitat de saltar a una altra empresa si no és començant una altra vegada per baix, i així acaba atrapat en una feina que no li és mai compensada correctament. Als Estats Units tinc entès que això ho corregeixen admetent que un treballador de base pugui cobrar molt més que el seu cap, i així cadascú acaba compensat en funció dels seus mèrits. Però això al nostre país és impensable. La perversitat d'aquest sistema és que s'acaba creant un buit entre els treballadors de base i la part més alta dela piràmide. Al mig hi trobes un grapat de personal que no sap fer res més que augmentar el nivell de burocratització, i el treballador de base acaba ofegat entre uns sous ridículs i unes exigències laborals impossibles de complir.

El comentari anterior sobre en Joan Clos -tot i que en aquest cas correspongui a la cosa pública- ho defineix perfectament. A l'incompetent se'l volen treure de sobre, i per això l'ascendeixen. Absurd, però ben real.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Edgar, gràcies per la recomanació.

Joan, el tema de Clos mereix un estudi apart...

La trappola, reflexió interessant que em costa de compartir: no crec que es promocionin a propòsit als incompetents, penso que promocionen a competents... i arriben al principi de Peter!