dilluns, 16 d’agost de 2010

Límit al dret de vaga

Al final no hi ha hagut vaga però s'ha estat a punt, amb tots les conseqüències dramàtiques que això hagués comportat. Problema solucionat (de moment), però amb el tema dels controladors aeris molts ens tornem a plantejar la necessitar de fixar un límit al dret de vaga.

La raó està clara: en situacions en que s'afecta greument a tercers (com en aquest cas, que perjudicava a molts viatgers i a tot un sector econòmic com el turisme en un entorn econòmic complicat) és necessari fixar uns serveis mínims alts o un arbitratge obligatori del conflicte, per no haver d'esperar que una minoria prengui una posició raonable (ja que no sempre passa) i abusi del seu dret a la vaga. I de forma similar, ser molt contundent en les vagues de zel o vagues salvatges.

Reduir el dret de vaga és una qüestió molt delicada però de vegades absolutament necessària, sobretot quan la vaga té conseqüències greus sobre altres persones. El tema dels controladors generava unanimitats (tot i que tenen part de raó), però cal anar més enllà i mantenir aquest principi (o beligerància) en vagues similars, com per exemple les vinculades als transports públics: els que no fem vaga hem de poder anar a treballar. Ah, i quan hi hagi una vaga, dret a fer vaga i dret a no fer-la (i actuar en conseqüència i amb contundència amb els "piquets informatius").

Ho reconec, estic sensible a aquest tema: fa unes setmanes vaig arribar bastant tard a la feina perquè uns treballadors dels Ferrocarrils Catalans van parar el trens a Sant Cugat perquè protestaven per no sé què: segur que era molt legítim, però la seva protesta no era més important que la feina dels passatgers. Per no parlar del que va passar amb el Metro de Madrid, amb una vaga salvatge que va causar greus problemes a molta gent que l'únic que volien era anar a treballar, o quan de tant en tant alguns treballadors amb reivindicacions potser molt legítimes tallen la Ronda Litoral: drets per tothom, els que volen fer vaga i els que no.

Cal un canvi en la regulació del dret a vaga, tot i que per això cal un govern fort i desacomplexat capaç d'enfrontar-se a unes institucions tan necessàries com antiquades com els sindicats. La meva opinió sobre els sindicats ha millorat després de conèixer i fer-me amic d'un alliberat sindical (no diré el seu nom per a què no l'associïn amb un liberal...), però urgeix també la reforma dels sindicats: la majoria de vegades defensen només a una part de la població (empleats amb contracte fix en el sector públic o en sectors regulats), oblidant als aturats i als que tenen contractes temporals, per no esmentar que obvien problemes greus de les empreses en el que tindrien molt a dir, com l'absentisme. Si volen continuar així cap problema, però no els donem la legitimitat de parlar en nom de tota la població activa (el mateix aplicaria a algunes associacions empresarials, dirigides per no-empresaris o empresaris en fallida).

Els sindicats són necessaris i les vagues de vegades també. Però també un govern que eviti que paguin justos per pecadors i que garanteixi drets bàsics de les persones, com el de la mobilitat o simplement anar a treballar. I el criteri que segurament molts volíem aplicar als controladors, apliquem-lo (amb la mateixa beligerància) quan algú abusi dels seus drets drets, aquest o el que sigui. I respecte els sindicats, un consell potser no gaire creïble venint d'un liberal: que canviïn i s'adaptin. I la regeneració, transparència i meritocràcia que molts demanem a la política i a la societat civil, també als sindicats (més que res, perquè els financem entre tots).

5 comentaris:

David ha dit...

Crec que, com en tantes altres coses, es peca d'excessiva tolerància amb qui no respecta als altres. S'han trencat massa vidres d'autobusos i mai he vist a ningú acomiadat o enviat als tribunals per aquesta acció. Tota aquesta gent mereix tolerància zero, per respecte a la resta de ciutadans i de treballadors.

Anònim ha dit...

Si, Si. Tot això de fer vaga sense que molesti a ningú és molt maco però........
Quan un treballador fa vaga, no sempre (de fet penso que quasi bé mai) és responsabilitat seva. Normalment, la responsabilitat és d’un empresariat que s’aprofita de la seva força econòmica.
Sembla que les vagues siguin gratuïtes pels treballadors, però mai ho són. Als treballadors que fan vaga els hi costa cèntims de la seva butxaca, i el que és pitjor, tard o d’hora hi han “víctimes col·laterals” per represàlies.

Quan un treballador fa vaga, és perquè hi ha algú, que l’ha dut a aquell punt. Per tant si els controladors fan vaga, no hauríem de posar tots els punts de mira de les nostres dianes sobre d’ells, potser hi ha algun empresari o ministre que juga al joc de crear mala fama i de fer populisme. O simplement, és un garrepa avar i un acumulador de riquesa. Creu-me, és molt fàcil disparar contra el que dona la cara i surt el carrer, quan el culpable de que aquelles persones estiguin al carrer, normalment està còmodament segut al seu despatx, al costat d’un grup d’advocats molt cars.

Un amic des de Blanes, que no dona el seu nom ........per possibles represàlies.
David. Jo he vist acomiadaments, per molt menys que això. Només per demanar el que es teu.
Salutacions.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

David, comparteixo amb tu la tolerància zero amb tothom.

Anònim, em sembla que no estem tan lluny: comparteixo amb tu la necessitat de fer vagues de vegades i que aquestes costen diners als treballadors. El que plantejo és que, de vegades, cal limitar aquest dret, per a què no ho paguin els que no hi tinguin res a veure. I la limitació podria ser del tipus serveis mínims alts o arbitratges obligatoris.

Anònim ha dit...

Estimat Salvador.
Les vagues mai estan produïdes pel avorriment dels treballadors o per les ganes de sentir emocions fortes. Les vagues són un senyal que alguna petita part dels cos de la nostra societat no funciona bé. És una part on hi ha mancances, i aquesta part del cos reclama atenció amb urgència. Si fem vagues que no “molestin” (si li posem anestesia) no rebran l’atenció que mereix, i el problema continuarà i segurament empitjorarà.

Per altre banda, unes vagues que no molestin, poden esdevenir en una cosa buscada pel empresariat, per tal de fer reduccions de costos per la cara. Ja va passar, tot i que el comitè d’empresa no va picar l’ham.

Per evitar vagues, el que cal és que el treballadors tinguin més eines de defensa davant dels abusos constants de l’empresariat. Ho dic perquè sent com soc treballador, i membre d’un comitè, sento i veig comentaris, que em fan pensar que soc súper poderós. És aleshores que no acabo d’entendre com és que cada mes em costar quadrar els comptes. O que molts cops, he de sentir com em diuen, “si no t’agrada, allà tens la porta”, o fins i tot, “sé que el que fem no es pot fer, però denunciem si tens cullons. Ara que sàpigues que si ho fas, al dia següent, acomiadaré al Pep Pepet, que té dos fills i la seva dona no treballa”.

No ho sé. Segons sembla, com treballador i membre de comitè d’empresa, soc molt poderós, però cada cop em sento més “putejat” per totes bandes i molt, molt, molt vulnerable.

Jo també pateixo les vagues d’altres treballadors, però sé, que si estan en vaga, és perquè ho estan passant, realment malament, i si volem una societat democràtica i del “benestar”, cal assumir, que de tant en tant, hi han inconvenients.

Salutacions.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Anònim, gràcies per les reflexions, molt interessants.

Tot i que comparteixo algunes de les coses que dius, sembla que hi ha una en la que no estem d'acord (i no passa res): quan la vaga afecta a tercers de forma greu. Penso que en aquest cas s'ha de limitar aquest mal a tercers, ja sigui via serveis mínims elevats o arbitratge obligatori, com el tema dels controladors, si al final haguessin fet vaga.

Per cert, celebro estar tenint aquest debat amb tu, ja que per mi és força constructiu.