diumenge, 8 d’agost de 2010

Independentisme i error Tipus II

A l’estadística s’anomena l’error Tipus I els “falsos positius” que passen per exemple si un test d’embaràs diu que una dona està embarassada quan no ho està. També existeix l’error Tipus II, que és un “fals negatiu”, i en l’exemple de l’embaràs seria que el test digués que la dona no està embarassada quan en veritat sí que ho està.

De vegades, quan és inevitable que hi hagi un cert marge d’error, cal assumir errors Tipus I o Tipus II. Per exemple, els controls de metalls dels aeroports donen molts falsos positius (és a dir, error Tipus I) “pitant” i indicant que cal escorcollar a algú, ja que és millor revisar a massa gent i que no entri ningú amb una arma. I de vegades cal assumir l’error Tipus II: “in dubio pro reo”, quan es jutja algú si no existeixen proves concloents s’ha de deixar lliure a l’acusat, tot i que potser és culpable. I tornant al tema de l’embaràs, si el test no pot ser perfecte, millor assumir l’error Tipus I (el del fals positiu), ja que més val que el test digui que una dona està embarassada i el metge després digui que no és així, que no que el test digui que no ho està i la dona segueixi amb la seva vida normal, potser posant en risc el nadó. El dubte és el següent i la resposta és diferent en cada cas: què és millor, minimitzar l’error Tipus I o el Tipus II? El fals positiu o el fals negatiu? En el cas del control d'armes, el fals negatiu, en la justícia, el fals positiu, i en l'independentisme?

L’independentisme durant molts anys ha tingut de tot, gent molt preparada i generosa, i gent més o menys brillant que actua només amb una agenda personal, de curta volada i especialitzada en liar-la (individus “tòxics”, que gairebé sempre acaben sent una font de problemes). Fins ara l’independentisme era minoritari, es feia poca “selecció de personal”, i en la majoria de grups, grupets i grupuscles s’admetia a tothom, podent fàcilment adquirir molt protagonisme. Teníem (tenim) gent amb molta energia, que aconseguia grans proeses... i que després generaven (generen) grans decepcions. Pocs, però suficients. Això era abans, o hauria de començar a ser part del passat, d’una època en el que l’independentisme era minoritari o que almenys no apareixia de forma desacomplexada en molts àmbits de la societat. Ara en el món independentisme hi ha molt talent, molta gent que treballa molt i des de la base, arriscant, construint, sense buscar cap protagonisme. Ells són els necessaris, els tòxics són els prescindibles.

Tots tenim un passat, per bé i per mal. Tots ens equivoquem, no passa res, sobretot si aprenem dels errors. Però cal conèixer el passat, no per fer mala sang sinó per evitar repetir errors al futur. El que està passant darrerament (i no només les darreres setmanes) ens mostra que hi ha una massa de persones preparades, compromeses i generoses, amb ganes de defensar un projecte dur, complicat i excitant com és el de la independència. I també que hi ha uns quants “tòxics”, que sempre “la lien”, que actuen només amb una agenda personal o que simplement són uns incompetents (o tontos amb bona fe).

Això que està passant aquest estiu amb l’independentisme no pot acabar bé: potser es treuen uns bons resultats (demostrant que si s’haguessin fet bé les coses s’haurien tret uns resultats brutals) o potser no surt res. En tot cas l’endemà de les eleccions caldrà seguir treballant i sumant per un projecte comú (sense obsessionar-nos amb la unitat). Però quan se sumi caldrà assumir l’error Tipus II: si la persona és tòxica o potencialment tòxica, millor no comptar amb ella durant un temps. Injust? En alguns casos potser sí, potser quedarà gent bona fora de projectes independentistes cabdals (falsos negatius), però cal evitar elements tòxics a futur (per no dir presents, començant ja avui). Això no vol dir que s’hagi de prescindir de ningú, simplement que millor no convidar-los a participar i, sobretot, no donar-lis cap protagonisme ni fer-los gaire cas. I que no pateixin, que poden fer país i treballar per la independència des de molts àmbits ( i així demostrar que poden estar en un projecte compartit sense liar-la).

Tots sabem quins són els grans mals de l’independentisme, i els tòxics és un d’ells. I això juga en contra de la imatge necessària d’un independentisme seriós, que existeix i és majoritari, però que queda eclipsat pel friquisme, la incompetència, la irresponsabilitat i les agendes personals d’uns quants. Sumem assumint l’error Tipus II, més val un fals negatiu que un fals positiu, millor que un bo es quedi fora que un dolent estigui a dins: és l’única forma que ens ensortim. Per cert, gent molt bona, molt capaç i molt generosa en tenim molta en el món independentisme, per cada tòxic que es quedi fora en podem fer entrar a molts que no ho són.

Hem de construir un moviment molt sòlid, ara i a futur, i sobretot que no acabi generant frustracions: no serveix tenir èxit a les urnes i després no estar a l'alçada. I sense èxit a les urnes no anem enlloc.

P.D. Suposo que en el contingut del post estarem tots d’acord, respecte qui seria l’error Tipus II, que cadascú ho valori personalment. Això sí, en positiu i sense fer mala sang.

10 comentaris:

Francisco Garcia ha dit...

Ara nomes faltaria posar cara i ulls als toxics.
Molt bo l'article

Francesc Garcia

mai9 ha dit...

A mi no em sembla correcte deixar fora els "tòxics". A part, queda molt bé fer les explicacions, però quan toca posar nom als tòxics i fer-los fora, tot s'espatlla.

Mira què diu la taula que vas posar:

Lateral Leaders: Encourage constructive dissent.

Conventional Leaders: Discourage dissent.

Albert Macià ha dit...

I full agree.

A banda, els tòxics crean moviments caòtics absolutament impredibles (black swam)

Jordi Miralda ha dit...

Crec que això és més complicat del que dius, Salvador. En general tothom qui vol treballar a la base serveix, però actualment el que es necessita és una o poques persones amb una gran capacitat de lideratge, capaços de crear un independentisme que sigui majoritari, i que siguin molt competents en la política. Hi ha molta gent que van de bona fe, però de polítics bons i competents n'hi ha molt pocs. El que està quedant clar és que cap dels que s'han volgut posar al davant de moment ho és. No cal fer mala sang, el que caldrà és deixar que surtin líders nous.

Albert Castellanos ha dit...

Salvador, m'ha agradat l'aplicació dels conceptes estadístics a l'independentisme. No estic tant segur que els independentistes ens poséssim totalment d'acord a identificar els 'tòxics'. Ja saps que compartim bona part del diagnòstic. Malauradament, les agendes personals estan massa entrelligades amb les bones aportacions que necessitem i sovint es confonen, la majoria de vegades sense mala fè. Ningú vol pactar una proposta unitària sense saber el que representa. El sistema de primàries potser ens ajudaria a pactar ad hoc...

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Molt bon article, Salvador, però hi trobo a faltar una mica més de valentia per a deixar apuntats els tòxics.
Si no, seguim on som.

Anònim ha dit...

A:NO CREC QUE SIGUI BO FOTRE A FORA A
NINGU.
B:UN PARELL DE "LIDERS"? ONDE...ONDE?
C:LA PARTITOCRACIA....NO GRACIES...ES L'HORA DE SER IMAGINATIUS,I EL POBLE SEGUIRA,PROU D'AQUESTA FARUM RANCIA.
JUGANT AMB BCN.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Gràcies a tots pels missatges! Algunes notes:

mai9, més que deixar fora els tòxics, és millor no fer-los gaire cas ni donar-los protagonisme. Cal encoratjar les crítiques constructives (de fet, jo en faig basatnt d'aquestes), però cal evitar gent que són una constant font de problemes.

Jordi, d'acord al tema de lideratges, però auqests líders no han de ser tòxics, i els seus equips de confiança, tampoc.

Albert, has tocat el tema clau, identificar als tòxics. En aquest sentit, responent al comentari del Pere, no dono noms a propòsit, fins passades les eleccions és millor no fer mala sang (i si pot ser després, també millor no fer-ho). Com ens podem posar d'acord en qui són? Fem un experiment: agafa 10 independentistes de la teva confiança, amb orígens i trajectòries variades, i que ells et diguin noms. Si algun nom té +6 vots, potser es tracta d'un potencial error Tipus II

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

I anònim, no es tracta de fer fora a ningú, simplement que quan anem a bastir complicitats, si agú ha estat font de problemes, no li donem protagonisme. És fer una mínima selecció de personal que fan totes les organitzacions serioses.

I sí,e stem d'acord, anem més ennlà de la partitocràcia actual, que no ens porta enlloc.

Anònim ha dit...

Si els independentistes fossin tots gent prou preparada i si no hi haguessin infiltrats i provocadors... potser això que diu aquest article funcionaria, però com no és gaire el cas, doncs...
Caldria ser una mica selectiu, però també molt prudent i benèvol i deixar que tothom s'expliqui sense esquinçar-se les vestidures ni armar aldarulls o prohibicions que no vénen a tomb.
“El lideratge ha de ser més participatiu que directiu, més eficaç que no pas representatiu” (Mary D. Poole).
Per cert, perquè escrius amb tants castellanismes, que si "piten", "liar-la"... Home, són mots que no calen per a res! No cal parlar catanyol per a explicar-se. « [...] les maneres corrents de parlar d’una nació pre-anuncien, als qui saben veure el fons de les vicissituds humanes, el camí que aquella nació està emprenent» (Antonio Rosmini).