dilluns, 28 de juny de 2010

ZP, l'economia i tots nosaltres

Som molts (jo el primer) els que critiquem al govern espanyol per la seva gestió de l'actual crisi: durant molt de temps la va negar i, quan la reconèixer, va malbaratar recursos a punta pala. No va fer reformes estructurals quan les coses anaven bé (ni aquest govern ni l'anterior) i, quan les coses van anar malament, va fer les coses tard i malament (i algunes encara no les ha fet).

Podria posar molts exemples: quan les coses anaven bé no va reformar ni el mercat laboral ni les pensions ni l'administració pública, no va reduir o eliminar desgravacions fiscals a la compra de vivendes, i va malbaratar recursos (i superàvits) públics amb propostes demagògiques i inútils com el xec nadó (que va costar +1200€ milions l'any 2008) o els 400€ (que van costar +5700€ milions l'any 2009), apart d'obres públiques extremadament ineficients, com l'AVE des de Madrid a enlloc. Quan les coses es van començar a torçar el govern espanyol va aprovar els Plans E (veure "Peonades" i "Peonades (II)") i la Llei d'Economia Sostenible, dedicant molts recursos públics a activitats extremadament ineficients i de baix valor afegit, i iniciant un camí de despesa pública desbocada... fins que Merkel i Obama van dir prou. I sort que ho van fer, ZP estava creant una espiral de despesa pública imparable i no sostenible en el temps (a llarg termini els dèficits i superàvits públics s'han de compensar i els deutes s'han de tornar, com de fet intentem fer cadascú de nosaltres amb els nostres diners, no?).

Dit això, és just que critiquem al govern, però no podem oblidar la responsabilitat que tenim tots plegats. Un dels principals problemes que té l'economia espanyola (i la catalana) és l'excés d'endeutament privat, és a dir, el deute que tenim famílies i empreses. Molt d'aquest deute s'ha finançat des de l'estranger (el 29% del deute públic i privat, amb dades del 2008), i ara i durant els propers anys cal retornar-lo. Segurament com a societat durant uns anys vam viure per sobre de les nostres possibilitats, vam estalviar poc, no vam capitalitzar prou les nostres empreses... i ara estem patint les conseqüències d'un endeutament que creixia a un ritme superior a les rendes necessàries per retornar-lo.

Cert, hi havia un "entorn" que fomentava el deute, amb uns tipus d'interès extraordinàriament baixos que van crear una bombolla de crèdit, però la decisió d'endeutar-se va ser un acte de responsabilitat individual i aquest excessiu endeutament privat no va passar a tot arreu. El deute públic de fet no és especialment elevat, i la raó per la qual Merkel i Obama han actuat és perquè estava creixent de forma dramàtica i no hi havia perspectiva de que en algun moment s'aturés, no pel seu pes actual (de fet, per sota el 60%, que era el criteri de Maastrich per acedir a l'euro).

En el següent gràfic pots veure el pes del diferents tipus de deute a l'estat espanyol (dades a mig 2009, amb dades actualitzades veuríem que el deute públic ha augmentat molt des de llavors, però el problema gros seguiria sent el deute privat):


I, si comparem amb altres estats, veiem que l'estat espanyol és un dels més endeutats del món, i que el pes de la seu deute privat és dels més significatius (principalment pel pes de les de les grans empreses constructores, però sense oblidar que el deute immobiliari representa -només?- el 60% del total):



(els dos gràfics estan extrets de l'excel·lent informe de McKinsey "Debt and develeveraging", i els he aconseguit a través del sempre interessant blog Investor Conundrum)

Amb tot això vull dir que hem de ser crítics (i molt) amb el govern, però que alhora hem de reflexionar què hem fet nosaltres per arribar a aquesta situació on malauradament, com moltes vegades, acabaran pagant justos per pecadors (i també molts pecadors, tot s'ha de dir).

Ara estem vivint (i patint) un procés de desapalancament, reduint els nivells de deute de tots plegats, amb les dificultats que això suposa per créixer a futur, o més ben dit, frenant el creixement els propers anys. I sí, el govern ha de frenar la seva espiral de deute públic, però no podem oblidar que el deute privat és una de les principals debilitats de l'economia espanyola, i que aquest deute privat inclou tant les grans empreses com moltes moltes famílies i pimes. És a dir, tots (o molts) de nosaltres.

P.D. Si trobo el moment, més sobre el tema del deute properament. En tot cas, et recomano l'informe de McKinsey "Debt and develeveraging".