divendres, 31 de desembre de 2010

Un cert balanç del 2010

No recordo quins van ser els meus propòsits pel 2010 però suposo que el balanç seria positiu. Ha estat un any prou bo a nivell personal i professional, tot i que desastrós des d'una perspectiva de país, continuant una lenta i potser inexorable decadència. Amb parar el cop no hi ha prou, espero que remuntem abans no sigui massa tard.

Alguns apunts:
  1. M'he aprimat 9 kilos, l'únic problema és que ara la roba no em va bé. Vaig al gimnàs i segueixo una dieta equilibrada. I el millor és que no és un sacrifici, em trobo millor, dormo millor i disfruto menjant sa
  2. Poc a poc: això ho he aconseguit a mitges, però estic progressant. I ho seguiré intentant. Fer les coses a poc a poc per fer-les millor i gaudir-les més. Poc a poc. La feina, la dieta, la vida. Slow Movement Revolution: Slow Art, Slow Food, Slow Parenting, Slow Sex, Slow tot una mica
  3. Passo poc temps amb la família però ara intento que sigui de qualitat. Segueixo fent massa coses però intento gaudir més el meu temps i amb els meus. No posar el mòbil a la taula quan menjo per no estar pendent d'emails i trucades, deixar el mòbil a casa durant el cap de setmana quan surto a passejar amb els nens i la Rosa, no estar tan pendent de l'ordinador i els diaris... És complicat (almenys per a mi) trobar un millor equilibri entre feina, activisme i vida personal, però un pas endavant és que el temps a casa sigui de qualitat. I en general intento estar menys pendent de la Blackberry. Vaig progressant
  4. Programa Vicens Vives: no em cansaré de repetir que és el millor programa del món, 24 divendres tarda + 3 caps de setmana per aprendre, compartir i discutir sobre temes molt variats, amb grans ponents, mestres i companys. I una sessió que em ve al cap: la que vam fer amb Xavier Antich al MACBA per parlar d'art
  5. El país s'enfonsa: comença una nova etapa. No n'hi ha prou amb una Catalunya millor. Per mi ha estat un any de grans decepcions polítiques. Jo, com molts altres independentistes, m'estic resituant. No tinc pressa per trobar-me. Tinc clar que el meu rol passa per l'activisme a la societat civil i estar al costat dels que amb professionalitat, rigor, transversalitat i generositat treballin per la independència. I també donar suport al nou Govern, almenys durant un temps: recolzar i apretar, ajudar i exigir
  6. I a nivell musical, el descobriment d'Amics de les Arts i el concert d'U2 al Camp Nou.
I algunes notes pel 2011:
  • Consolidar una vida sana i a poc a poc que, apart de fer que em trobi millor i sigui més feliç, augmentarà la meva productivitat
  • País: no defallir, seguir treballant per construir-lo i alliberar-lo. I construir-lo des de l'acció política, però també des de la feina, a casa, en el dia a dia
  • Amb molta il·lusió a la feina i a les classes que donaré a la UPF. I els dos llibres en projecte que he d'acabar: sobre consells als estudiants que acaben la carrera i sobre el país (lliure) que vull/volem, que estic fent amb l'amic JC. I més
Salut, amor i llibertat pel 2011.

dimecres, 29 de desembre de 2010

diumenge, 26 de desembre de 2010

Les necessitats reals de finançament de la Generalitat l'any 2011

Continua la confusió, o potser sóc jo el que no m'entero (fet que celebraria i em permetria dormir més tranquil).

Arran l'informe que va donar el President Montilla al President Mas alguns mitjans (i el propi informe a la pàgina 11) diuen que les necessitats de finançament l'any vinent de la Generalitat seran d'uns 6.800€ milions: 8.788€ milions de venciment de deute menys els 1.987€ milions que hi ha a la caixa. És així?

A mi em sembla que no, que serà molt més: partim si voleu d'aquests 6.800€ milions. A aquest import caldria afegir:
  • El nou dèficit públic i noves necessitats de deute: el Govern actual ha augmentat el deute aquest 2010 en 10.020€ milions, ja que segons dades del Banc d'Espanya a 31/12/2009 la Generalitat tenia un deute de 23.326€ milions i els ents i empreses públiques depenent de la Generalitat tenien un deute de 7.261€ milions, sumant 30.587€ milions; segons el Govern Montilla es preveu que el deute sigui de 40.607€ milions al final del 2010. La diferència entre els dos és de 10.020€ milions. Suposem que el nou govern ho fa molt bé, retalla mooooooolt les despeses, compensa els majors cost d'interessos del deute amb altres ingressos, etc... i aconsegueix baixar les necessitats de nou deute de l'any 2010 a l'any 2011 un 75% (!!!!!!): caldria aconseguir 2.500€ milions
  • O una altra forma d'arribar a aquesta xifra: el Govern català compleix el màxim dèficit permès pel Govern espanyol, l'1,3% del PIB, que representa uns 2.500€ milions. I els altres ens i empreses públiques de la Generalitat no tenen dèficit, l'ICF i similars no tenen necessitats de finançament, etc.
  • Les obligacions pendents de pagar eren de 3.069€ milions a novembre (això també és deute, i si no que li preguntin als proveïdors de la Generalitat). El gener del 2010 aquest import era de 1.164€ milions. Sembla raonable que sempre hi hagi un decalatge en els pagaments i que per tant hi hagi sempre factures pendents de pagar. Ho deixem a la meitat de la situació actual, en 1.500€ milions? (al voltant del 5% del pressupost de la Generalitat)
  • Els diners que cal matenir a la caixa per seguretat: els 1.987€ milions actuals que, tenint en compte que el pressupost de la Generalitat és de +30.000€ milions, no arriba per pagar totes les despeses d'un mes. I a més cal tenir diners "a caixa" també per fer front als refinançaments del deute. Per tant, hipòtesi, mantenir aquests fons de reserva: 2.000€ milions (idealment s'haurien d'augmentar)
Total: 6.800€ + 1.500€ + 2.500€ + 2.000€ = 12.800€ milions de necessitats de finançament.

Són només unes hipòtesis però suposo que estarem d'acord que les necessitats de finançament són molt més grans que les que s'apunten, no?

I alguns apunts sobre aquest escenari i el document:
  • Cal relativitzar els prop de 2.000€ milions de tresoreria actuals, ja que es manté un saldo viu molt gran d'obligacions reconegudes pendents de pagar (els 3.069€ milions que comentava). Si es pagués el que es deu no hi haurien diners a la caixa
  • Disminuir l'import de factures pendents serà complicat: malauradament els proveïdors acostumen a ser la darrera prioritat de les administracions públiques (tot i que cal reconèixer que CiU ha impulsat la llei de morositat a l'estat; esperem que ho apliqui a la Generalitat). És possible, per tant, que part del nou deute es financiïi justament a costa dels proveïdors, pagant encara amb més retard (però no per això ho hem de deixar de comptar)
  • Aquest escenari contempla retalladades draconianes de despesa, amb grans, greus i segurament inevitables implicacions socials i econòmiques. I aconseguir l'1,3% del PIB de dèficit màxim permès per l'estat (2.500€ milions) serà igualment complicat ja que ens trobarem en un entorn de creixement molt reduït o nul; i a més moltes grans mesures, com la baixada de sous dels funcionaris, ja s'han aplicat durant el segon semestre del 2010 i tot i així el dèficit serà igualment l'inicialment previst el 2010, no la previsió de dèficit més reduït previst fruit d'aquestes accions (pàgina 6, taula 4, apareix el pressupost aprovat inicialment i el nou ajustat a la baixa... per després descobrir en el punt C de la pàgina 7 que s'acabarà arribant al pressupost inicial)
  • Quan disposi de totes les dades escriuré sobre la diferència entre 4.700€ milions de dèficit i els 10.020€ milions d'increment de deute el 2010... Tinc ganes de saber i entendre què no s'inclou sota el criteri SEC-95 que fa que hi hagi una diferència tan gran entre les dues dades i que fa que, a la pràctica, la dada de dèficit públic de la Generalitat per sí mateixa sigui totalment insuficient per entendre les seves necessitats de finançament
  • L'informe que ha fet el Govern acutal té algunes perles, com utilitzar dades del 2009 per dir que no estem tan malament ("¡al loro!"), o explicar que el govern espanyol avala els comptes de la Generalitat que ha rebut fins ara per després explicar que sobrepassaran l'objectiu de dèficit fixat per l'estat (és a dir, no els devien estar passant tota la informació), o que el major dèficit és degut a l'aplicació tardana per part de l'estat de les mesures de reducció de despesa sanitària, oblidant moltes altres mesures que hauria pogut prendre la Generalitat. En fi...
Per cert, a tot això no oblidem que l'espoli fiscal és de +20.000€ milions a l'any. La solució, no em cansaré de repetir-ho: gestió rigorosa de les finances públiques i acabar amb l'espoli.

P.D. Si aquestes dades són incorrectes i en veritat el problema és molt menor, estaré encantat de menjar-me amb patates aquest i tots els altres posts sobre aquest tema.

Destitució del Conseller Saura el 28 de desembre

Sembla que Mas serà President oficialment el 27 i els nous Consellers ho seran el 29. Per tant, el 28 de desembre el President Mas tindrà com a Consellers... als Consellers del tripartit!

Això dóna molt de joc, i tinc una proposta: que aprofiti el 28 de desembre per destituir al Conseller Saura. Porto temps demanant la seva dimissió (veure aquí, aquí, aquí i aquí, o aquesta campanya del Facebook), i per fi tenim l'oportunitat de fer-ho. Seria un missatge positiu als Mossos d'Esquadra i al món.

Als Mossos d'Esquadra, donant-los suport i destituint a un Conseller que ha desprestigiat el cos i no l'ha defensat quan ha estat injustament qüestionat. I al món, dient que Catalunya aposta per la democràcia i no permet que polítics que donen suport a règims totalitaris estiguin al Govern.

O una proposta pel President Montilla per a que esmeni un dels seus principals errors: que destitueixi ell a Saura abans de que Mas sigui oficialment President.

dissabte, 25 de desembre de 2010

Bon Nadal digital !!!!!!!!!



(via Xavier Roig i Rosa)

BON NADAL !!!!!!!!!!!!!!!!!

Múrcia, València i Catalunya

Protestes i incidents a Múrcia per les mesures del govern autonòmic per reduir el dèficit públic. Segons el Síndic de Comptes del País Valencià, la seva Generalitat està en fallida tècnica. I la Generalitat de Catalunya?

Els números són els que són. Però suposem que en veritat són molt millor del que semblen (?): la remuntada és igualment complicada i dolorosa. Per una banda estem dins d'Espanya, estat qüestionat en els mercats financers, el que perjudica la percepció de solvència d'institucions associades a Espanya (incloent empreses molt solvents, pagant justos per pecadors) i dificulta l'accés a capital. I si la despesa de les autonomies es desmadra, l'estat espanyol tindrà pressions per fer una LOAPA financera a les autonomies i, ja de pas, als ajuntaments (en gran part per culpa del deute descomunal de l'ajuntament de Madrid).

Aquests són els condicionants externs, difícilment gestionables si les finances de la Generalitat estan més o menys bé (!). Quines alternatives té Catalunya per no caure en l'escenari de tempesta perfecta? I com pot afrontar Catalunya aquests reptes amb la seva situació financera actual?

P.D. Per evitar les crítiques d'una lectora que em diu que exposo però no proposo: racionalitzar la despesa pública (aka gran retallada en el curt termini) i gestionar els nostres impostos, amb pacte fiscal... o sense pacte.

divendres, 24 de desembre de 2010

Magnitud de la tragèdia

Ja tenim dades oficials del Govern sortint: el deute de la Generalitat és de 40.607€ milions (fa dies que aviso que la xifra que deien els diaris de 30.304€ milions a setembre d'enguany no incloien les empreses públiques, amb el qual el deute al setembre era ja de +38.000€ milions). I a aquest deute cal afegir les obligacions reconegues i no pagades, que a novembre eren de 3.069€ milions

I el que per mi el més greu ("El problema del deute català"): els refinançament de deute de l'any 2011 sumen 8.788€ milions. I a això caldrà afegir el dèficit que es generi el 2011, difícil d'eliminar a curt termini ja que la Generalitat no té 1 de cada 3 euros que gasta. La dificultat d'aconseguir aquests diners són el que ens pot dur a l'escenari de tempesta perfecta (i durant el camí seguir l'exemple de California).

La bona notícia (gran notícia!) és que el nou Conseller d'Economia serà el Professor Mas-Colell, mestre i patriota. L'hem de felicitar, i ens hem de felicitar de tenir com a Conseller un dels economistes amb més prestigi del món (tot i que, per justícia, no podem oblidar altres noms que han sonat que segur que ho haurien fet molt bé).

Té un doble repte: racionalitzar la despesa pública i aconseguir un tracte fiscal just per Catalunya. Respecte el primer tema, haurà d'aplicar mesures doloroses, però si algú protesta que sigui equànim ("Protestes repartides"). I respecte el segon, el pacte fiscal, el concert o simplement acabar amb l'espoli, l'hem de donar suport: recolzar... i apretar. De fet us proposo que amb el nou Govern, almenys durant un bon període de gràcia, l'hem de recolzar i apretar, ajudar i exigir. També des de l'independentisme.

Actualització: aquí està l'enllaç amb l'informe, encara no l'he pogut analitzar (i avui, sent Nadal, no sé si ho faré!)

dijous, 23 de desembre de 2010

Sentència legítima

Els catalans hem d'entendre una cosa: som part de l'estat espanyol i hem d'acatar les seves lleis i sentències. O decidir no acatar-les i deixar de ser part de l'estat espanyol. Nosaltres triem.

Les sentències de l'Estatut i sobre la immersió lingüística són legítimes: agressions democràtiques i legítimes. L'estat espanyol actua per preservar la seva unitat, llengua i cultura a partir de mecanismes democràtics que els espanyols s'han atorgat a través de la seva (nostra) Constitució i de lleis que han aprovat. Potser va existir un pacte entre Catalunya i Espanya, no crec, però avui no hi ha cap pacte i qualsevol intent de reformar Espanya no porta enlloc, ahir, avui i sempre. Camí legítim però esgotat. Els fets ho demostren, dia sí dia també.

El govern català ha de mantenir la immersió lingüística. I lluitar per recaptar els nostres impostos i acabar amb l'espoli fiscal, gestionar els nostres aeroports, aconseguir seleccions pròpies, que el català sigui oficial a Europa... però aquesta via autonomista esgota i ens porta a la fallida financera, cultural i social. Cansa haver de lluitar per intentar avançar nacionalment (la majoria de vegades sense èxit).

Només hi ha una forma de satisfer les demandes dels catalans, incloent la d'aquells més moderats que només volen preservar la llengua o aconseguir un tracte fiscal just: l'estat propi.

I cal fer pedagogia: la via autonomista no porta enlloc. I si algú s'hi conforma que després no es queixi de sentències tan negatives com legítimes, com aquesta sentència/agressió sobre la immersió lingüística.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Moments de qualitat: tan de bo Déu existeixi

L'Àlex fa dies que parla del cel, amb associacions de vegades curioses: l'altre dia vam anar a veure cotxes antics i més tard em va dir que, quan jo estigués al cel, el nostre cotxe seria antic i el podrien exposar a la fira (!).

Curiós com evoluciona la seva visió sobre la mort ("Moments de qualitat: on és el pare del Simba?"). I suposo que deu ser molt complicat explicar la pèrdua d'algú estimat als nens, i quan tard o d'hora ho hagi de fer recuperaré el llibre i consells de la Victòria Cardona.

Avui a l'hora de dormir em parlava del cel, que estaríem tots junts, i que podríem jugar. La Rosa li ha dit que saltaríem d'un núvol a un altre, i ell ha dit que tocaríem els estels. He pensat que tan de bo Déu existeixi i que els moments de qualitat no s'acabin mai. L'Àlex fa associacions curioses. Jo també.

Ah, i que es preparin els angelets: ja m'ha explicat una broma que els hi podríem fer...

dimarts, 21 de desembre de 2010

Prohibició de fumar i incendis

Ahir es va produir la desgràcia de la mort d'un pacient en un hospital després d'originar un incendi per fumar una cigarreta.

I avui llegeixo a Freakonomics que això és una desgràcia massa comuna: les lleis que prohibeixen fumar en llocs tancats acostumen a comportar més incendis ("Where There's Smoking, There's Fire: The Effects of Smoking Policies on the Incidence of Fires in the United States"). La raó?

“Even when bans are effective in reducing smoking, if the reduction is mostly among the safe smokers and the remaining smokers act more carelessly, then we could easily see an increase in fires.”

I posen com exemple bars i restaurants, on "it is easy to imagine a person going outside to smoke and then improperly disposing of the cigarette in flammable material such as mulch or shrubbery.

I per cert, jo sóc favorable a la prohibició de fumar en llocs tancats, com restaurants, per l'impacte que té en els no fumadors.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Quant és el deute de la Generalitat?

Aquest cap de setmana he llegit un parell d'articles a La Vanguardia i a l'ARA que, a partir de dades del Banc d'Espanya, deien que el deute de la Generalitat a 30 de setembre d'enguany era de 30.304€ milions.

Malauradament és molt més. Cal afegir el deute de les empreses públiques (com l'Agència Catalana de l'Aigua o la Corpo) que, segons el propi Banc d'Espanya, era de 7.752€ milions. I també les obligacions reconegudes pendents de pagar, que eren de 3.069 a novembre (ha baixat respecte els 3.725€ milions de setembre, potser per l'entrada de tresoreria a la Generalitat després dels bons patriòtics). I una dada que no disposo: inversions en infrastructures, hospitals o altres que es pagaran a llarg termini (p.e. 20 o més anys), donades en règim de concessió a les empreses de forma que no apareguin com a deute en els comptes de la Generalitat.

Fa uns dies escrivia sobre "El problema del deute català" i una lectora del blog em preguntava per email què proposava per solucionar-ho. La solució és doble: bona gestió de recursos públics, que a curt termini passa per una retallada molt gran de les despeses (no pot ser que la Generalitat no tingui 1 de cada tres euros que gasta); i acabar amb l'espoli fiscal.

Una dada: l'espoli és d'uns 20.000€ milions a l'any, sense espoli ens políem el deute en només dos anys.

Sous de gais i lesbianes

Interessant estudi ("The truth about lesbian & gay economics") via Freakonomics sobre els sous dels gais i lesbianes. Les conclusions, curioses:

Els gais guanyen menys que els hetero:

"Gay males have more education than straight males, but they do not choose male-dominated professions as often as straight males do. In fact, they choose female-dominated and/or service professions much more often.” Gay males also work fewer hours than straight males.

I les lesbianes, més:

Lesbian women, by contrast, work more hours than straight females and are “overrepresented in male-dominated professions that pay better than female-dominated professions.”

I sobre tot això, una frase que deia fa uns dies de Bertrand Russell: "There is much pleasure to be gained from useless knowledge"

dissabte, 18 de desembre de 2010

Dictadura dels mercats i incompetència dels governs

Darrera sessió del Programa Vicens Vives (snif!) amb un ponent de luxe, Vicenç Villatoro, que ha apostat per repensar l'estat del benestar apelant a la responsabilitat individual.

En el torn de paraules, dos il·lustres socialistes, un (per pocs dies) al Govern i una diputada al Parlament, han criticat la "dictadura dels mercats financers", responsables dels grans mals que patim (!).

Com comentava fa uns dies ("Incompetència econòmica (d'alguns) polítics") hi ha un conflicte de legitimitat democràtica referit a algunes decisions que no les prenen els ciutadans sinó els governants forçats per pressions externes (aka mercats o Unió Europea). Però no desviem la responsabilitat: crítica a la "dictadura dels mercats financers", d'acord, però també (i sobretot!) a la incompetència dels governants que ens han portat a la fallida. I tampoc oblidem la responsabilitat dels propis ciutadans que han votat aquests governants. No busquem només responsables externs: again, tornem a la responsabilitat individual i compartida que tenim tots plegats (i alguns més que altres).

I sobre la dictadura dels mercats financers dos apunts: un, aquests mercats són moltes vegades l'excusa per implantar mesures impopulars, és a dir, l'excusa a la manca de valentia dels governants per dir als ciutadans que cal emprendre algunes reformes dures però necessàries, com les reformes laboral o de les pensions; i dos, la "dictadura dels mercats" és acceptar unes regles de joc, principalment que algú et deixarà diners per pagar el teu dèficit públic. I si aquest que et deixa diners vol deixar de fer-ho o fer-ho en condicions diferents, cal adaptar-se o deixar de tenir dèficit públic.

divendres, 17 de desembre de 2010

Frases de la setmana

Ben fet és millor que ben dit (Benjamin Franklin)

The cost of liberty is less than the price of repression (W. E. B. DuBois)

Freedom is the right to tell people what they do not want to hear (George Orwell)


Suggerida per Blai Costa:

És més desitjable cultivar el respecte al Bé que el respecte a la llei (Henry David Thoreau)


Frases sobre història, suggerides fa unes setmanes per Raimon Ribera (conclusió: aprèn història!):

Quizá la más grande lección de la historia es que nadie aprendió las lecciones de la historia (Aldous Huxley (1894-1963) Novelista, ensayista y poeta inglés)

Incluso el pasado puede modificarse; los historiadores no paran de demostrarlo (Jean Paul Sartre (1905-1980) Filósofo y escritor francés)

La historia es un incesante volver a empezar (Tucídides (460 AC-396 AC) Historiador ateniense)

La Historia no es mecánica porque los hombres son libres para transformarla (Ernesto Sábato (1911-?) Escritor argentino)

dijous, 16 de desembre de 2010

Alemanya i Catalunya

Hi ha qui qüestiona si Alemanya ha de tenir tan poder i marcar la política financera d'Europa. Però hi ha una dita que diu "qui paga mana" (i en anglès "money talks" i en alemany vindria a ser "Geld regiert die Welt", els diners governen al món). I hi ha una dita en castellà que diu "es de bien nacidos ser agradecidos" ("és de ben nascuts ser agraïts").

Fixa't en el següent gràfic que explica les balances fiscals de la Unió Europea l'any 2008 (via McCoy):

Doncs això, Alemanya va fer transferències fiscals a la Unió Europea per valor de 8.774€ milions, i Grècia va rebre 6.280€ milions, Espanya 2.813€ milions i Portugal 2.695€ milions.

Amb aquesta aportació té sentit que Alemanya vulgui defensar els seus interessos i ningú li pot discutir la seva legitimitat per fer-ho. I més quan aquests interessos passen per a què els estats que ha ajudat no estirin més el braç que la màniga posant en risc el seu benestar i prosperitat.

I per cert, Alemanya dedica 8.774€ milions a Europa i Catalunya destina +20.000€ milions a l'estat espanyol cada any. Ja que no es compleix ni complirà la màxima "qui paga mana" estaria bé que almenys és complís això de que "és de ben nascut ser agraït" (o com a mínim que ens deixessin d'acusar d'insolidaris quan reclamem un finançament just).

Alemanya pot amenaçar Espanya d'expulsar-la de l'euro o amenaçar de marxar ella. Què hem de fer els catalans? Quan ho farem? I ho farem de veritat?

Vergonya aliena

(article publicat en el newsletter de Sobirania i justícia)

Que pensaríem els catalans d’un país que en les seves eleccions nacionals utilitza orgasmes, actrius porno, i videojocs que disparen a immigrants i a ciutadans que defensen una opció legítima i democràtica? Doncs això és el que han pensat molts estrangers dels catalans després de la darrera campanya electoral. Alguns partits han frivolitzat i la premsa internacional, aquesta vegada sí, n’ha informat.

La batalla per aconseguir una bona projecció a la premsa internacional és complicada, feixuga i sovint frustrant. Molts corresponsals estan situats a Madrid i ja sigui per la influència de la premsa espanyola, pels lobbys espanyols o per la pròpia mandra per conèixer de primera mà el que passa aquí, acaben informant de forma esbiaxada sobre Catalunya.

Amb l’esforç de diferents iniciatives individuals o col·lectives, com la revista InTransit, la iniciativa Catalan News Agency, el propi Col·lectiu Emma i molts altres, s’està arribant a explicar la realitat catalana de forma directa i sense intermediaris amb resultats força positius. Però la frivolitat de la campanya ens ha fet recular i mostrar una imatge dels catalans que no es correspon amb la realitat ni amb el que volem transmetre aquí i al món: seriositat, rigorositat i professionalitat. I alguns mitjans ho han explicat de forma objectiva, fent-nos passar vergonya aliena. I també els nostres enemics internacionals, que també en tenim, ho han aprofitat per mostrar una imatge distorsionada de la societat catalana, obviant que aquests orgasmes, pornografia i videojocs no representen a tota la societat ni segurament són un reflex dels votants dels partits que ho utilitzaven.

El ressò de les eleccions catalanes a la premsa internacional (com el New York Times, el Wall Street Journal o el Financial Times), positiu excepte aquesta frivolització, ens ha donat també dues lliçons interessants: una, que es continua utilitzant la paraula “nacionalista” per definir a CIU i als altres partits sobiranistes, un terme amb connotacions negatives a nivell internacional. De fet aquí parlem sovint del Partit Nacionalista Escocès quan en veritat es diu Partit Nacional Escocès (Scottish National Party); i dos, que la interpretació dels resultats s’ha fet en clau espanyola, com una derrota del PSOE i de Zapatero. Els mitjans no han entès o nosaltres no hem sabut explicar bé la importància d’aquestes eleccions per Catalunya i que no eren en clau espanyola. Dues constatacions que ens indiquen part del camí a seguir.

Catalunya té grans actius en la seva imatge internacional: la ciutat de Barcelona, el Barça, Gaudí, Ferran Adrià... però tenim dificultats per explicar el nostre projecte polític, perquè els corresponsals estan a Madrid i també perquè, no ens enganyem, estem demanant al món que faci l’excepció catalana: volem que ens reconeguin tots els drets que té un estat (recaptar els nostres impostos, parlar el català a Europa, seleccions nacionals...) sense ser un estat. No ho posem més difícil i no fem frivolitzacions que ens facin passar vergonya aliena quan llegim la premsa internacional. I mentrestant, anem pensant i decidint també si volem ser una nació de veritat quan siguem grans.

P.D. I per cert, anem preparant-nos pel proper gran embat contra l’autonomia catalana que està començant a fer-se ressò la premsa internacional: “la culpa del desgavell econòmic espanyol és de les autonomies” (veure aquí, aquí o aquí).

dimarts, 14 de desembre de 2010

El problema del deute català

S'està començant a parlar i molt de la situació financera de la Generalitat: ho celebro, si s'ha d'actuar de forma ràpida i contundent millor que es clarifiqui de seguida com està (de buida?) la caixa i així ens anem fent a la idea de que calen fer grans retallades i aconseguir un sistema de finançament just. O no, descobrim que la situació és collonuda o si més no que "al loro, que no estamos tan mal".

Però per què és un problema del deute de la Generalitat?

Els deutes s'han de tornar, i el deute públic l'hauran de pagar les futures generacions, és a dir, gastem més avui a compte de més impostos o menys serveis públics demà. Per això el millor és tenir unes finances públiques equilibrades al llarg del temps, amb dèficit públic en temps de crisi sempre que hi hagi superàvit en èpoques de bonança. I idealment que el dèficit serveixi per pagar inversions, és a dir, allò que gaudiran les generacions presents i futures (és a dir, per exemple carreteres).

El deute de la Generalitat (i el deute en general) també representa menys capacitat de gastar demà ja que cal pagar interessos, és a dir, enlloc de dedicar diners a polítiques socials o a baixar els impostos caldrà pagar els interessos d'aquest deute.

Però el problema principal del deute de la Generalitat, en la meva opinió, és que l'any vinent cal renovar +8.000€ milions (o bastant més) de deute que vencen. Això és dóna en un context de moltes turbulències en els mercats financers, en especial en alguns estats com Espanya, on a més les autonomies tenen tancat l'accés als mercats. D'on sortiran els diners per renovar aquest deute? A això cal afegir que caldrà finançar el nou dèficit (aka més deute) que es generi, que n'hi haurà: avui la Generalitat finança amb deute 1 de cada 3 euros que gasta. Redreçar aquesta situació (reduir dèficit i refinançar deute) és possible però complicat i dolorós.

És a dir, el problema del deute no és només la llosa que l'haurem de retornar durant molts anys (nosaltres i els nostres fills) ni els diners que haurem de dedicar a pagar interessos (que no podrem dedicar a altres polítiques): el problema és (i) com financem la Generalitat l'any 2011 i (ii) les conseqüències socials i en l'economia de les retallades en la despesa pública per aconseguir-ho.

Segurament no és un problema exclussiu de Catalunya, però això no em consola, i objectivament som l'autonomia amb pitjor ràting.

Tempesta perfecta amb conseqüències incertes. O igual estic totalment equivocat, el que seria una gran notícia.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Recomanació pel 18 de desembre: ruta de l'exili i concert de Nadal

L'amic Quim Torra organitza el següent pla el proper dissabte a Agullana (el poble de l'amic Almuni!) amb la idea de recordar la ruta de l'exili de molts catalans. El pla és el següent:

12 hores: concentració a la plaça de l'església d'Agullana (Alt Empordà)

12.30: Visita a can Perxers, el mas on van refugiar-se intel.lectuals i polítics abans de l'última fugida. Lectura de fragments de Rovira i Virgili, Xavier Benguerel i Miquel Joseph. Intentarem poder entrar i visitar el Mas -pendent de confirmació-.

14-16h: Dinar -lliure-.

16h-18h: Visita al Museu de l'Exili de La Jonquera

18h. Concert d'EL NADAL QUE NO VAM TORNAR A CASA, amb Jordi Cortada, tenor; Imma Vida, pianista i Albert Benzekry, rapsoda. Recital de textos de Nadal d'exili i de cançons tradicionals catalanes.

L'any passat vaig anar al concert + lectura de cartes del llibre EL NADAL QUE NO VAM TORNAR A CASA. Va ser espectacular. Recomano el llibre i, sobretot, anar a aquest concert ("El Nadal ja ha arribat").
Quan penso en el llibre EL NADAL QUE NO VAM TORNAR A CASA em venen al cap 4 paraules: Nadal, memòria, homentatge i llibertat.

Abans deia Bones Festes, des de l'any passat dic Bon Nadal.

Free Liu Xiaobo


Nobel de la pau "for his long and non-violent struggle for fundamental human rights in China".

Per sobre de tot, llibertat d'expressió. Llibertat Liu-Xiaobo i tots els presos polítics d'arreu.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Patents, espanyol i la pèrdua d'atractiu internacional de Catalunya

Ridícul: com explica Enric Canela (i també explicava Jordi Ramentol) l'estat espanyol només representa l'1,26% de les patents europees. Es vol facilitar les patents europees i l'estat espanyol no es vol adherir perquè només es pot fer la sol·licitud en tres idiomes: anglès, francés i alemany.

Quan els catalans defensem la nostra llengua som uns provincians, quan ho fan els espanyols és el més normal del món.


Actualment moltes patents no es validen a molts estats (a Espanya només el 34%), el que implica "... shelter firms from technological competition and they make a country less attractive to foreign innovators".

I en conseqüència "... the introduction of the EU patent would solve these issues".

Doncs això, ara patirem les conseqüències del nacionalisme lingüístic espanyol, que s'afegeix a un entorn regulatori i fiscal que no inventiva prou les patents en particular i la recerca i desenvolupament en general.

Protestes repartides

Els estudiants anglesos estan fent una gran revolta contra la pujada de les taxes universitàries. Dubte: cal dirigir sempre les protestes contra el Govern, oblidant als culpables anteriors (laboristes) que amb la seva acció política i gestió irresponsable de les finances públiques han obligat a prendre aquestes decisions? Potser aquest és un cas extrem i no calia prendre aquesta mesura contra els estudiants, però el cert és que s'ha pres en gran part obligat per la necessitat de reduir un dèficit públic insostenible.

Això m'ha vingut al cap pensant en les previsibles grans retallades en la despesa pública (que jo veig inevitables) que farà el nou Govern català obligat per la situació financera de la Generalitat (i per intentar sortir de l'escenari de tempesta perfecta). Si algun col·lectiu legítimament protesta, ho hauria de fer només davant de la Generalitat?

Un suggeriment: enlloc de dirigir-se només al nou Govern, que protestin davant de tots els responsables, és a dir, als que prenen les decisions i als que les han provocat. És a dir, enlloc de manifestar-se només enfront el Govern que ho facin també davant els partits tripartits (per la seva responsabilitat en la situació actual de les finances de la Generalitat) i davant la Delegació del govern espanyol (per l'espoli fiscal que ens impedeix millorar el benestar i prosperitat dels catalans).

O millor encara, enlloc de protestar busquem un consens tots plegats: racionalitzar la despesa pública i acabar amb l'espoli fiscal.

Per cert, la retallada serà gran i això agreujarà la recuperació econòmica de Catalunya.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Barça com a coartada contra la llibertat

No entenc això de que la Fundació Qatar patrocini el Barça: Quins valors representa Qatar? Hem de permetre que un règim com Qatar utilitzi el Barça per rentar-se la cara? Té sentit substituir Unicef per Qatar, o pitjor, mantenir els dos espònsors, de forma que Unicef serveixi per endolcir encara més la imatge de Qatar?


Hipòtesi: la samarreta del Barça necessita un patrocinador. Suposem que sí (tot i que estaria bé però que els socis puguèssim dir alguna cosa): Cal que el patrocinador sigui Qatar? No es podria haver trobar algun altre, encara que pagués menys? Com podem permetre que un estat com Qatar utilitzi el Barça?

Això del Barça és complicat: no puc deixar de ser del Barça. Si enlloc del Barça fos una empresa deixaria de comprar els seus productes, li faria boicot... però sóc i seré sempre del Barça. No puc anar contra el Barça, però sí contra la seva directiva.

D'Unicef a Qatar, dels drets humans i dels infants a la llei islàmica, la dictadura i el nul respecte a les llibertats polítiques i civils: lamentable.

Per cert, mai he trobat bé els negocis del Barça amb Uzbekistan, un estat amb encara pitjors qualificacions que Qatar segons els índex de Freedom House i The Economist, però almenys el seu nom no apareixia a la samarreta. Ni una cosa ni l'altra, però el tema de Qatar és molt més greu.

Ser més que un club és també estar al costat dels drets humans. I aquí no només al costat, sinó el Barça com a coartada contra els drets humans. Lamentable.

Resiliència i "drive for achievement"

Reflexió de Jordi Ramentol, CEO de Ferrer i President de Farmaindústria, sobre dues capacitats que es busquen en el món de l'empresa (i per tota mena de projectes, afegiria jo):
M'encanta, i no puc estar-hi més d'acord: a la feina i més enllà de la feina, resiliència i "drive for achievement".

Reflexió feta en una gran taula rodona, moderada per Jordi Camí, Director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i Director de la Fundació Pasqual Maragall, amb Antonio Parente, emprenedor i President de CataloniaBio, en la clausura del Màster de Lideratge i Gestió de la Ciència, dirigits pels sabadellencs Josep Eladi Baños (Director Acadèmic) i Joan Bigorra (Director Científic).

dimarts, 7 de desembre de 2010

Incompetència econòmica (d'alguns) polítics

Article recomanat de Charles W. Kadlec a Forbes: "The Economic Incompetence Of The Political Class".

Explica la tendència de molts polítics a "over-promised, under-delivered and squandered vast amounts of their citizens' wealth" i com això acaba afectant al benestar i a la prosperitat dels ciutadans quan la situació es torna insostenible. Com el cas de ZP, que va gastar i malgastar tot el que va poder... fins que va haver de parar de cop i adoptar mesures socialment injustes, com congelar les pensions.

Esmenta el cas de "Greece, Ireland, Spain, Portugal, California, Illinois, Los Angeles and Chicago" i, després de presentar exemples dramàtics als Estats Units, explica també el cas dels estats europeus, que abans podien devaluar la seva moneda i que ara "with the euro devaluation is off the table, and capital markets are beginning to bring the political class--and the supporters of big government--to account". Tornant a l'exemple ZP, gastar i malgastar fins que els mercats (els que financen la festa) van dir prou.

I una lliçó interessant:

"... to live in liberty requires an elevated level of diligence, oversight and skepticism of our elected officials. Taxpayers and financial market regulators need to insist on more honest accounting and disclosure of the true costs of the government programs in general, and government employee pensions and benefits in particular".

És a dir, qualitat dels nostres governants, però també (i sobretot!) capacitat per avaluar-los.

I a tot això nova etapa a Catalunya: espero que segueixin la filosofia de no estirar més el braç que la màniga i no portar-nos a un carreró sense sortida... o treure'ns del carreró on ens trobem (segons com valori cadascú la situació actual). Els planyo: hauran de prendre mesures d'austeritat molt dures però absolutament necessàries, i els acusaran de neoliberals quan l'alternativa seria continuar com fins ara fins arribar a l'abisme.

I sobre aquest tema, una idea que fa un temps que em ve al cap però que malauradament no tinc ni temps, ni diners ni segurament capacitat per tirar-la endavant: una institució totalment independent que tingui com a missió avaluar els programes públics, el seu cost, el seguiment pressupostari i l'avaluació de l'impacte econòmic de totes les accions del Govern, però també les que proposen els partits de l'oposició. Així podríem formar-nos una millor opinió no només sobre què fan i proposen els partits, sinó sobretot les seves conseqüències... i també si ens les podem permetre.

O l'alternativa, que vaig proposar fa temps: que el Govern, a risc de malbaratar, millor no faci res ("Mesura anticrisi: vacances pagades pel govern i diputats").

dilluns, 6 de desembre de 2010

Perillós precedent

Defensava dissabte per solucions dràstiques per resoldre el xantatge dels controladors. Grans problemes, grans solucions.

Dit això, no crec que calgués posar civils sota jurisdicció militar i amençar-los de sedició. S'ha creat un perillós precedent que Vicent Partal explicava ja el passat dissabte ("No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia"). I la frase de Rubalcaba, inquietant: “Qui li llença un pols a l’Estat, perd”.

Segur que es podia haver fet diferent, tot i que segurament s'ha triat la via més efectiva. Vistos els resultats cal felicitar el govern espanyol. Collonut. Però ull, perillós precedent. Aquest cap de setmana hem entès moltes coses, com què vol dir dependre dels militars, què vol dir sedició i com es castiga. I una frase per recordar: “Qui li llença un pols a l’Estat, perd”.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Sobreviurà l'euro?

Mentre aquí passen coses molt grosses (!), com el caos dels controladors, les eleccions i el Barça-Madrid, Europa està vivint una crisi sense precedents. De moment li ha tocat a Irlanda, el proper sembla que serà Portugal.

Espanya, per evitar seguir el camí de Grècia i Irlanda, ha aprovat més mesures per reduir el dèficit públic, algunes que suggeria el passat juny (com la privatització d'AENA, i la llista que vaig proposar incloia altres mesures que crec que tard o d'hora s'implantaran) i altres de molt doloroses per un govern suposadament progressista, com eliminar el subsidi mínim pels aturats de llarga duració: ZP farà el que calgui per complir l'objectiu de dèficit públic i evitar la intervenció d'Espanya, implantant mesures draconianes si cal. I, qüestió de temps, arribarà a les autonomies i als ajuntaments (veure aquí i aquí).

La situació seguirà complicada durant molt de temps. En el cas d'Irlanda s'han aprovat unes mesures molt dures que tindran conseqüències molt doloroses en la seva economia i en els seus ciutadans. Aquestes mesures s'han pres en gran part perquè no es volia reestructurar (aka fer una quita) el deute d'Irlanda i el dels seus bancs... que de fet està en gran part en mans de bancs alemanys i anglesos (veure el gràfic que adjuntava en aquest post). Efectivament, una interpretació és que Irlanda va entrar en fallida per salvar els seus bancs (el dèficit públic s'explica perquè el govern irlandès va garantir el deute dels bancs) i Alemanya ha forçat a prendre aquestes mesures per (entre altres) salvar també als seus bancs.

Hi havia alternatives més eficients i justes, tot i que amb conseqüències impredibles, com les que proposa Barry Eichengreen ("Ireland’s rescue package: Disaster for Ireland, bad omen for the Eurozone"):
  • The third representing the debts of the Irish banking system could have been restructured.
  • Bondholders could have been offered 20 cents on the euro, assuming that the Irish banks still have some residual economic value.
  • If those banks are insolvent, the bondholders could – and should – have been wiped out.
Però no pensem que hi ha certesa de que el pla s'acabarà complint: l'any que ve hi ha eleccions a Irlanda, hi haurà pressió per part de la població que sens dubte condicionarà el resultat de les eleccions, i potser el nou govern no respectarà algunes promeses del govern anterior, sobretot si la situació econòmica i social es complica.

I la pregunta clau: continuarà l'euro? El passat maig aventurava un possible escenari de que Alemanya podria marxar de l'euro (la meva hipòtesi era que per Alemanya era més fàcil marxar que fer fora a Grècia, Espanya i/o Portugal) i ara hem sabut que sembla que Merkel ha amenaçat que, si no es compleixen les seves exigències, Alemanya podria deixar l'euro ("Angela Merkel warned that Germany could abandon the euro"). Alemanya ho ha negat, però tampoc sabem del cert què va passar i ni què va dir.

Marxar és complicat, però no impossible ("How to resign from the club" de The Economist), i ja no es descarta com a hipòtesi: fa només uns dies Wolfgang Münchau del Financial Times plantejava dos escenaris totalment impensables fa uns mesos ("Europe is edging towards the unthinkable"):

The eurozone is manoeuvring itself into a position where it confronts the choice between two alternatives considered “unimaginable”: fiscal union or break-up.

La situació és inestable i durarà molt de temps: Alemanya vol imposar mesures d'austeritat molt fortes als estats europeus i limitar el dret de vot dels estats membres que les incompleixin. Els PIGS accepten les reduccions del dèficit a desgrat perquè no tenen alternatives. Saben que teòricament estarien millor sense l'euro perquè així podrien devaluar la seva moneda (com explica Krugman a "The Spanish Prisoner") però els costos de no tenir l'euro serien també molt elevats, segurament massa elevats.

I Alemanya apreta, i apreta molt, i si en algun moment no se surt amb la seva, avui o el 2013, quan vol implantar les noves regles del joc de l'euro, pot tornar a amenaçar de marxar, o almenys plantejar-s'ho. I seguir apretant. Poca conya.

És només un escenari en un entorn molt incert i complex. Ningú sap què passarà, excepte que l'etapa d'inestabilitat de l'euro va per llarg.

I no oblidem Catalunya: si s'acaba l'euro, voldrem compartir moneda amb Espanya?

dissabte, 4 de desembre de 2010

Controladors, vaga i l'exemple de Reagan

Dues propostes:

Una, la que vaig fer aquest estiu quan els controladors feien xantatge amb l'amenaça d'una vaga amb greus conseqüències per l'economia ("Límit al dret de vaga"): limitar el dret de vaga quan les accions afecten a tercers, amb serveis mínims elevats o arbitratge obligatori dels conflictes.

Però aquest cas és molt més greu, ja que és una vaga salvatge, sense avisar, amb la intenció de fer mal, i d'aquí ve la segona proposta: seguir l'exemple de Reagan i si els controladors no tornen a la feina de forma immediata (Reagan va ser més generós i va donar 48 hores), acomiadats.



I una qüestió de fons: la necessitat de tenir un govern i competent capaç de respondre de forma àgil, eficaç i contundent quan qualsevol minoria ataca el bé comú.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Apunts de les eleccions

Ja han passat unes quantes hores i encara estic confós. Els que em coneixen saben que no estic sorprès pel que ha passat, però tot i així estic molt confós.

Comença una nova etapa en l'independentisme, o almenys la començo jo. L'independentisme ha de reflexionar, assumir errors i refer ponts. I també ha de comptar amb Convergència. Espero que Esquerra i Solidaritat facin una gran feina al Parlament i sobretot que CiU la faci des del Govern. Critiquem-los quan s'ho mereixin però sobretot donem-lis suport i ajudem-los quan vagin en la direcció correcta. Pressionem en positiu, per sumar, millorar i avançar. I tots plegats intentem no mirar massa enrera.

Jo començo també una nova etapa. No sé ben bé fent què ni des d'on, però continuaré treballant per la llibertat, prosperitat i benestar de Catalunya. I per la regeneració democràtica, que cada dia em preocupa més. Ho faré des de la societat civil, no crec que militi mai més a cap partit. Seguiré amb el Col·lectiu Emma, que em dóna molta feina i també moltes satisfaccions. I també des d'altres llocs si veig que hi puc ser d'utilitat.

La part positiva de les eleccions: hi ha un nou govern.

I a treballar cap a l'objectiu comú: calen moltes mans, molta feina i molta intel·ligència.

Financial Times

Bon article del Victor Mallet al Financial Times ("Cash fires up Catalans’ poll passions"). Després de comentar la frivolitat de la campanya catalana (culpa dels catalans, per cert) parla de les eleccions i presenta també de forma racional la causa independentista.

Compara Alemanya i Catalunya, i un tema que té molt valor i potser no donem prou importància: explica l'espoli fiscal.

Catalan officials accuse Madrid of starving their region of investment, even though Catalonia’s 7.4m inhabitants suffer an unemployment rate of more than 17 per cent of the workforce and transfer €60m ($80m) a day to the rest of Spain.

Content pel Financial Times.

dimecres, 24 de novembre de 2010

New York Times

Surto parlant d'independència al New York Times. Estic content. L'article és "Battle Lines Drawn in Catalonia"

El que surto dient:

“the benefits of independence in the long term are huge but there are costs in the short term, which many people aren’t ready to assume,” argued Salvador García Ruiz, one of the founders of Col-lectiu Emma, an association promoting Catalan interests. He compared that reticence to the constraints of dieting: “I would love to be thinner, but am I really ready to eat only healthy food and start exercising immediately?”

Among long-term benefits, Mr. García Ruiz predicted that Catalonia would better manage its infrastructure spending, while Barcelona would attract more foreign investment as a capital city.

I sobre les multes lingüístiques vaig explicar:

(...) Mr. García Ruiz noted that similar sanctions had been imposed for breaking Spanish-language regulations

I sobre això, for the record: estic a règim i m'he aprimat 7 kilos, i aquest dimarts em vaig apuntar al gimnàs...

dilluns, 22 de novembre de 2010

La (meva) pregunta del debat

L'he vist poca estona. Sentia que parlaven de polítiques socials, de baixar impostos i de sortir de la crisi.

Una pregunta: tot això com ho pagaran? Són conscients de la situació de les finances de la Generalitat i del marge de maniobra a futur?

Paraules clau: espoli i gestió, acabar amb l'espoli i fer una gestió responsable dels recursos públics. I acabar l'espoli dintre del sistema autonòmic és senzillament impossible. Independència: dret i deure.

diumenge, 21 de novembre de 2010

L'església es mou, poc però es mou

Els som crítics amb l'església catòlica li de reconèixer quan fa passos endavant: "El Papa afirma en un libro que el preservativo está justificado "en algunos casos"". Que ens agradaria que fos més agosarada? Sens dubte. Que és un progrés evident? I tant.

En la gran sessió del programa Vicens Vives de divendres parlàvem de religió i en un moment la ponent, monja, intel·lectualment molt formada, va dir que els tres grans problemes de l'església són el clericalisme, la misogínia i l'homofòbia. Hi ha esperança: el primer pas per solucionar un problema és conèixer-lo i admetre'l. La religió i l'església són molt més que l'església oficial. I a més l'església oficial ha fet un pas endavant.

En el meu cas hi ha una crisi de fe però també una gran distància entre alguns meus valors als quals dono més importància, alguns aspectes que jo considero de sentit comú, i l'església.

Un pas endavant.

La crisi afecta als nens

... i això és un problema greu, molt greu ("La crisi també afecta els infants, segons Unicef").

Implicacions pels nens?

(...) tenir més possibilitats d’estar malnodrit; no significa no accedir a l’educació, però sí tenir dificultats per afrontar despeses o abandonar els estudis abans d’hora; no significa no poder anar al metge, però sí tenir problemes per pagar alguns tractaments

Greu. I no oblidem que a Catalunya, segons el Banc d'Aliments, hi ha més de 900.000 persones en situació d'alta pobresa.

Per si t'interessa, unes jornades al respecte que semblen interessants: "La pobresa infantil a Catalunya: situació actual i estratègies de superació organitzades per Fundació Pere Tarrés, Càritas Catalunya i FEDAIA el proper 17 de desembre.

dissabte, 20 de novembre de 2010

Frivolitat catalana a la premsa internacional

Ressó internacional de les eleccions catalanes: fitxatge de Maria Lapieda per Solidaritat al The Guardian i orgasme socialista a la BBC, The Guardian i The Telegraph (i encara no han trobat el vídeo de Lapiedra pro-Laporta ni el vídeo "quasi porno" de la Nebrera ni els de Ciutadans en pilotes). I videojoc anti-immigrants del PP al The Guardian (no han esmentat que també atacava als símbols independentistes). Què pensaríem els catalans d'un país en el que varis (suposats) partits seriosos utilitzen el sexe per aconseguir vots i un altre crea un videojoc que dispara a immigrants i a una ideologia legítima i democràtica? Els censuraríem, els criticaríem i, sobretot, els donaríem lliçons d'ètica.

Alguns articles (en especial els de The Guardian) estan fets amb molta mala llet (i per això el Col·lectiu Emma va respondre un article, per evitar que es confongui un cas amb tot l'independentisme) però si fòssim més seriosos no hauríem de passar vergonya aliena a l'estranger. Costa molt (molta feina, moltes hores, molta gent) tenir bona imatge a la prema internacional. Una mica d'ajuda, please.

I per sort els estrangers no saben què és el tancament de caixes (molts catalans tampoc) i per tant no expliquen que alguns dels principals dirigents del probable guanyador de les eleccions plantegen que els seus ciutadans deixin de pagar impostos (veure aquí i aquí). No es vol generar confiança en el greu moment actual? Seriositat, please. I parlant del tancament de caixes: si algú ha de trencar la legalitat i anar a la presó han de ser els nostres representants polítics, el Govern no pot demanar un sacrifici a la població que ell no està disposat a assumir. Que trenquin ells la legalitat, i tindran el nostre suport, màxim i incondicional! No és només que no funcionaria i que ens deixaria en ridícul aquí i arreu, és que és el Govern qui ha de liderar i arriscar.

I algunes notes més: un amic em va dir una vegada que la gent pressumia i molt del que no tenia. Per què hi ha tan sexe a la campanya? Què ens passa als catalans? Tindrà raó Artemissa (gran blog, "Els catalans i el sexe") en que els catalans estem tan malament? Ah, i com pot ser que l'escàndol del vídeo del PP és que atacava als immigrants i no que també atacava als independentistes? Us imagineu un joc independentista que l'objectiu fos atacar (disparar!) als unionistes?

Ho sento, estic en un moment de depressió nacional. Hi ha qui diu que sóc pessimista. Jo crec que sóc realista.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Autonomies en el punt de mira

Camí de la tempesta perfecta, aquesta vegada ens ha avisat el Financial Times ("Spain’s fiscal devolution is an economic liability") que en el context de la crisi irlandesa es fa ressò de les preocupacions de Nicholas Spiro, que assessora a inversors internacionals. Les conclusions, demolidores per les CCAA espanyoles

"We believe Spanish devolution is the ‘elephant in the bullring’ of the eurozone’s periphery"

Quan li arribi el torn a Espanya sortiran moltes més pressions d'involució de les CCAA. I tenen part de raó (i els catalans som els primers interessats que no es malbaratin els nostres diners de l'espoli!), però obvien tota la despesa de l'administració sobre competències transferides a les CCAA. I entre una cosa i altra, retallada dràstica de competències i adéu devolution.

Camí (o al mig) de la tempesta perfecta.

dilluns, 15 de novembre de 2010

"La visió de Catalunya a la premsa internacional", a l'Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI)

Nou Emma Dialogue a l'Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI).

Dades de l'acte:

Salvador Garcia: "La visió de Catalunya a la premsa internacional"
Dia i hora: Dimecres 17 de novembre, a les 17:00
Lloc: Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI), al Passeig Pujades 1 de Barcelona

Orgnitzat per l'Associació d'Alumnes de l'ESCI (moltes gràcies en nom del Col·lectiu Emma!)

Cordó sanitari a Europa?

El tema d'Irlanda s'està complicant i molt (comentava fa uns dies la situació irlandesa i només ha anat a pitjor...). Després d'Irlanda va Portugal, sense oblidar Grècia. I cada vegada més aprop.


Drastic action is needed to prevent European bond markets from drying up. Trichet has said repeatedly that current ECB interventions do not target interest rates. So the ECB should decide which countries are inherently solvent, and then protect them against a liquidity squeeze with new, scaled-up interventions that do target interest rates.

(...) At that point, the Europeans should get on with completing their monetary cordon sanitaire: orderly debt restructuring in all countries with debt burdens that are too large to be credibly restructured in Merkel’s new regime.

És a dir, identificar els estats solvents i ajudar-los, i amb els febles fer un cordó sanitari i reestructurar-los. On estaria Espanya en aquest escenari?

La clau per mi és com perceben (i percebran) els mercats de la situació d'Espanya, el que crec que acabarà comportant majors pressions per reduir el dèficit públic: en algun moment "algú" descobrirà (o els fets demostraran) que l'objectiu de dèficit públic del 6% que s'ha compromès l'estat espanyol no és creïble ja que assumeix un creixement de l'economia de l'1,3% i s'haurà d'aplicar el Pla B que demana el Banc d'Espanya. I menor dèficit públic comportarà menor despesa pública, allargar la crisi econòmica... i potser també conseqüències a les CCAA.

L'escenari del cordó sanitari és només una proposta de Simon Johnson (per cert, antic economista en cap del FMI) i de Peter Boone. De fet Irlanda diu que té diners fins el juny, tot i que hi ha una gran pressió europea per l'efecte contagi de la situació d'Irlanda (p.e. Portugal). Passi el que passi i acabi com acabi, no pensem que això no afectarà a Espanya, de forma immediata (de fet ja ha pujat el diferencial de tipus amb Alemanya) o a mig termini en funció del compliment de l'objectiu de dèficit públic.

El puzzle del dèficit americà (a l'espera del puzzle català i espanyol)

Interessant simulació que proposa el NYT ("Budget Puzzle: You Fix the Budget"): es proposen moltes i variades mesures, tu dius quines aplicaries... i et surt una simulació del dèficit públic, desglossat quant s'aconsegueix per augment d'ingressos i quant per disminució de despeses.

Algun mitjà català o espanyol s'anima a fer un joc similar?

I si fas el puzzle americà, què proposen i què et surt?

diumenge, 14 de novembre de 2010

Mesura anticrisi: enviar catalans a Alemanya

Alemanya busca +800.000 treballadors i Catalunya té +650.000 aturats. Conclusió òbvia, no? Anar a Alemanya!

L'idioma potser és un fre: suggeriment per la Generalitat per reduir l'atur, cursos intensius i de gran qualitat d'alemany (i d'anglès i de xinès), apart d'oferir informació sobre on trobar feina a Alemanya o a l'estranger en general. I recomanació als aturats o als que volen progressar i creuen que aquí no ho faran: buscar oportunitats a l'estranger, com a Alemanya. Jo he viscut 4 anys fora, dos a Madrid i dos a NY, i és una experiència que sens dubte recomano: marxar... i tornar. Bé, jo segurament no hagués tornat, però recomano marxar i tornar.

L'agreujament de la crisi comportarà que molta gent, especialment joves, es veuran obligats a marxar a l'estranger per trobar bones feines o simplement feina. De fet ja està passant a Irlanda ("Ireland's young flee abroad as economic meltdown looms") i fa molt temps que passa a Itàlia ("Arrivederci, Italia: Why Young Italians Are Leaving"). Fa poc va haver una forta polèmica a Itàlia per una carta oberta que va fer el director general de la LUISS University de Roma:

"This country, your country, is no longer a place where it's possible to stay with pride ... That's why, with my heart suffering more than ever, my advice is that you, having finished your studies, take the road abroad. Choose to go where they still value loyalty, respect and the recognition of merit and results."

En aquesta carta parla de crisi econòmica i moral, i d'això aquí també en tenim.

Recomano a tothom que si pot marxi a l'estranger una temporada. Per mi va ser una de les millors experiències de la meva vida que sens dubte m'ha enriquit personal i professionalment. I amb la crisi fem de la necessitat una virtut: Alemanya? UK? USA? Xina? Endavant!

El repte aquí, però, és crear aquí riquesa, indústria i oportunitats per a què els que marxin puguin tornar. Quan es viu a l'estranger tornar a Catalunya acostuma a suposar renunciar a sou i oportunitats, i de fet també té un cost passar de treballar a Madrid a treballar a Barcelona, agreujat a més per la recent pujada d'impostos als sous més alts.

A Catalunya tenim un repte, un gran repte: crear oportunitats, fer que valgui la pena estudiar perquè després es troba feina de qualitat. Més pensar en crear riquesa i no tant en repartir-la. O dit d'una altra forma, primer pensem com creem riquesa i després com la repartim.

No vull minimitzar el cost pel país que molta gent qualificada marxi, però si aquí no els podem oferir prous oportunitats el millor per ells potser és que se'n vagin una temporada a l'estranger. I en paral·lel els d'aquí fem la feina, el gran repte: crear per als que es queden i, sobretot, per als que ara marxin.

Nuclear vs. renovables

Publicat al Detroit News, "Nuclear power needed now" de Mark J. Perry (gran blog!):

To be sure, we also need to consider all forms of renewable energy as they become cost-effective, but the unavoidable truth is that nuclear plants occupy a small fraction of the land required for solar and wind power. And while nuclear plants produce electricity about 90 percent of the time, wind turbines generate power, on average, only 30 percent of the time and require back-up electricity from fossil fuel turbines on days when the weather isn't cooperating. Solar energy is less efficient, providing electricity only 20 percent of the time.

Del tema nuclears i renovables s'ha de parlar sense prejudicis ni demagògia (una modesta aportació fa un parell d'anys - "Nuclears? Parlem-ne").

dissabte, 13 de novembre de 2010

divendres, 12 de novembre de 2010

Frases de la setmana

No hi ha res més monstruós que una ignorància activa (Johann Wolfgang von Goethe)

Els diners de vegades resulten massa cars (Ralph Waldo Emerson)

Elections are won by men and women chiefly because most people vote against somebody rather than for somebody (Franklin Pierce Adams)


Suggerides pel bon amic JV, frases de Bertrand Russell:

There is much pleasure to be gained from useless knowledge (m'encanta aquesta frase)

The fact that an opinion has been widely held is no evidence whatever that it is not utterly absurd; indeed in view of the silliness of the majority of mankind, a widespread belief is more likely to be foolish than sensible.


Suggerida per Miquel Casajoana:

Starting a business? Remember, you've gotta spend an arm and a leg to make more arms and legs

dijous, 11 de novembre de 2010

La venjança comercial de Xina

Xina ha amenaçat Noruega després de que Liu Xiaobo guanyés el Nobel. I ull, Xina compleix les seves amenaces comercials, com ha demostrat amb els estats que han rebut oficialment a un altre Nobel, el Dalai Lama (“How credible are China’s threats of economic retaliation in the context of bilateral disputes?”, d'Andreas Fuchs i Nils-Hendrik Klann):

In response to potential meetings (del Dalai Lama) with foreign dignitaries, China’s administration threatens with a deterioration of bilateral trade relations with nations not abiding by its political will.

We find that meetings of a government official with the Dalai Lama decrease exports to China by 12.5% or 5.7% on average, depending on the estimation technique used.

Una possible solució per no rebre l’impacte de l’agressió comercial xinesa:

(...) internationally coordinated receptions of the Dalai Lama by political leaders or even joint meetings are a possibility to reconcile commercial interests with the demands to receive the Tibetan leader. Such a strategy may reduce China’s scope to play one trading partner off against another. Similarly, in the case of Liu Xiaobo, if country leaders welcome this year’s Nobel Peace Prize despite China’s protest, they should do so jointly to reduce their vulnerability towards potential Chinese retaliation.

Equilibri complicat, però primer els drets humans, no? (tot i que il·lustres professors d’il·lustres escoles de negoci pensin que potser això no és tan important; per cert, gran resposta la que va fer Josep Martí, lectura obligada i incòmoda al Singular Digital i a l'Avui)

Els temps però no juguen a favor dels drets humans ja que la majoria d’estats (com ara Espanya amb la crisi al Sàhara) prioritzen les relacions comercials per sobre els drets humans:

Nonetheless, with the increasing economic power of China and other (autocratic) emerging countries, the use – or abuse – of trade ties as a foreign policy tool is likely to gain in importance.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Conflicte d'interessos?

Fed i legitimitat democràtica

Interessant reflexió de David Hussman Bubble ("Buble, Crash, Bubble, Crash, Bubble") on, apart de parlar de la situació dels mercats i de l'economia, es refereix a la legitimitat democràtica d'algunes accions de la Reserva Federal americana

Given that fiscal authority is enumerated by the Constitution as the sole right of Congress, and spending is prohibited by the Constitution without explicit appropriation, it seems clear - regardless of how the Federal Reserve Act is written - that monetary operations involving anything but Treasury securities contain unconstitutional “fiscal component,” unless they involve repurchase agreements that would make the Fed whole even if the underlying securities were to fail.

Per concloure:

When the Fed acts outside of the role of liquidity provision, it does more harm than good. Worse, we have somehow accepted a situation where the Fed's actions are increasingly independent of our democratically elected government.

Manca de legitimitat de la Reserva Federal per fer el que fa: potser és correcte (Hussman creu que no), però no ho hauria de fer, entre altres perquè estaria realitzant polítiques fiscals. I això li correspondria al Congrés, que és qui està legitimat per fer-ho.

El paper dels bancs centrals i el seu control és un problema no resolt d'aquesta crisi. Ara, des d'un punt de vista pràctic, un problema a l'hora, primer potser solucionem la crisi.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Guanyar 88 de 90 dies

Aquests de Goldman són uns cracks ("Just 2 Days in Red for Goldman"): en el darrer trimestre la seva taula de trading només va perdre diners 2 dies, durant 31 dies va guanyar més de 75$ milions, i 7 dies més de 100$ milions. A ningú li estranyarà doncs les pressions dels bancs d'inversió per evitar que la nova regulació els limiti o prohibeixi fer activitats de trading, l'anomenada Volcker Rule, i de fet no està clar que s'acabi aplicant ("The Volcker Rule under threat")

diumenge, 7 de novembre de 2010

Finances de la Generalitat

Interessant però incomplert reportatge avui a La Vanguardia sobre les finances de la Generalitat. He trobat a faltar algunes dades i anàlisis. Algunes notes:
I no es parla d'un tema que em preocupa i molt tenint en compte que avui l'accés als mercats estan tancats i demà potser tenim un escenari de tempesta perfecta a l'estat espanyol facilitat per creixents pressions en els mercats financers: d'on sortiran els diners per renovar el deute i finançar el dèficit de l'any vinent?

P.D. Per cert, si vols tenir més informació sobre com estan els números de la Generalitat et recomano aquest article a l'Absolut Mas.

Ens van avisar de la crisi... fa 70 anys!

Molt interessant l'article de Jason Zweig al WSJ ("The Man Who Called the Financial Crisis—70 Years Early") arran un estudi de David Levy (George Mason University) i Sandra Peart (University of Richmond) ("Prudence with Biased Experts: Ratings Agencies & Regulators") on explica les arrels de la crisi fa 70 anys... i com l'economista Melchior Palyi ja ho va avisar!

L'any 1936 van obligar als bancs que les seves inversions havien de ser investment grade per almenys dues agències de rating, i el professor Melchior Palyi va avisar que els bons investment grade també feien fallida de forma freqüent.

The record was so unreliable that it would be "still more responsible," Mr. Palyi growled, to "stop the publication of ratings altogether."

També va advertir que fixar aquesta obligació podia comportar que els bancs traspassesin a les agències de rating la responsabilitat d'analitzar bé les seves inversions. La va clavar.

He was especially troubled that the new banking rules switched the responsibility for credit safety from bankers—and even bank regulators—to ratings firms.

Aquest tema de confiar en els ratings sense analitzar les inversions ha estat especialment rellevant amb les subprime: les agències de ràting no entenien el que avaluaven i deien que era collonut, i com les agències de rating deien que eren inversions de qualitat inversors teòricament sofisticats compraven aquestes inversions (llibre imprescindible: "The Big Short" de Michael Lewis).

Arran la crisi actual algunes coses han canviat (veure un dels darrers punts d'aquestes notes aleatòries de la setmana), però no del tot.

In the wake of the crisis, Fitch, Moody's and Standard & Poor's, today's major ratings companies, have all said they have taken steps to improve the transparency and reliability of their ratings and that no one should use credit ratings as the main basis for an investment decision. This year's financial-reform law scales back, but doesn't eliminate, the role of credit ratings in regulation.

El tema de les agències de ràting és un tema clau, però no l'únic. És interessant que en el seu moment algú aixequés la veu. Avui estem (intentant) solucionar la crisi actual, però potser posant també els ciments de crisi futures. En alguns temes no hi ha consens (i massa interessos massa poderosos). Però en altres sí, com la viabilitat del sistema de pensions, que s'ha de solucionar ja, no sigui que d'aquí uns anys no trobem que no una persona, sinó més de 100, ho deien.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Xavier Antich

Ahir al Programa Vicens Vives va venir Xavier Antich, filòsof, professor de la Universitat de Girona i coordinador del Taller de Crítica d'Art del Museu d'Art Contemporani de Barcelona. La seva ponència i posterior diàleg sobre el valor de l'art va ser, senzillament, espectacular. Hem tingut grans ponents (diria que tots menys un han estat d'una gran qualitat) però ahir Xavier Antich va superar-ho. Va ser un apassionat recorregut per l'art, la seva història, la seva influència positiva i negativa, Grècia, el Nazisme, la bellesa, la lletjor, Wagner, Vermeer i molt més. I això que no sóc una persona especialment avessada a l'art.

No em cansaré de recomanar el Programa Vicens Vives, 30 divendres tarda i 3 caps de setmana, per escoltar grans ponents, reflexionar i discutir en un espai de llibertat sobre temes molt interessants, conèixer companys genials, i descobrir grans ponents, com ahir Xavier Antich.

Envejo als estudiants de la Universitat de Girona que poden tenir-lo com a professor. Sóc dels que creu que en la carrera s'han de fer assignatures variades (com també defensa el professor Mas-Colell), i per això recomano a tots els estudiants de la Universitat de Girona que, estudiïn el que estudiïn, tinguin com a professor a Xavier Antich. I si mai sabeu de cap xerrada o conferència on estigui Xavier Antich, no us la perdeu.

P.S. Si voleu demostrar que sabeu molt d'art podeu explicar que Miquel Barceló està clarament sobrevalorat.

divendres, 5 de novembre de 2010

Notes aleatòries de la setmana (III)

  • Multitasking? NOOOOOOO, ja que baixa la productivitat (un mite més destruït!)
We show that punitive house demolitions (those targeting Palestinian suicide terrorists and terror operatives) cause an immediate, significant decrease in the number of suicide attacks. (...) In contrast, we observe that precautionary house demolitions (demolitions justified by the location of the house but not related to the identity or any action of the house’s owner) cause a significant increase in the number of suicide terror attacks.

The results are consistent with the view that selective violence is an effective tool to combat terrorist groups, whereas indiscriminate violence backfires.

  • Regeneració aquí i especialment a Europa: quan més allunyat dels ciutadans, més possibilitats d'abús, amigisme i corrupció. Per això en aquests casos és encara més important obligar a transparència i incompatibilitats, com la que el Parlament Europeu vol obligar a la Comissió Europea per evitar o gestionar millor el "revolving door between the European Commission and the lobbyists" perquè "fuels corruption, as officials compete for the fattest pay cheque when they leave office and then put their relationships and influence to work for the highest bidder".
Hi ha casos encandalosos, com un "EU Industry Commissioner has already joined the boards of 4 large firms -- and set up his own EU lobbying company! And, months before she left office, another European Commissioner accepted a position with a giant insurance company which had a direct interest in decisions she was taking".

Més informació a Avaaz.Org on també podràs signar un manifest a favor d'aquesta petició
"... al analizar la pensión mínima uno ha de tener en cuenta que la misma cumple un doble papel: por un lado, es el elemento más importante de redistribución del sistema de pensiones; por el otro, determina las decisiones de salida de amplios colectivos de individuos. En consecuencia, aumentar su generosidad tiene la virtud de garantizar mejores rentas en la vejez para los colectivos aparentemente más desfavorecidos a cambio de expulsar un poco más temprano a los mismos del mercado de trabajo."