dijous, 31 de desembre de 2009

Impacte de l'impost de successions

El llibre Superfreakonomics explica que hi ha evidència de que la gent postposa la seva mort si així ha de pagar menys impostos. No és conya.

Bàsicament, amb dades d'Austràlia i del Estats Units, explica com davant la perspectiva de que s'anava a baixar o eliminar l'impost de successions, la gent va "esperar a morir" a que l'impost estigués abolit (en el cas d'Austràlia va ser l'any 1979; en els Estats Units, va ser la perspectiva de que s'abolís l'impost, però finalment no va arribar a passar). Una idea similar va guanyar la idea anti-Nobel l'any 2001 per l'estudi "Dying to Save Taxes: Evidence from Estate Tax Returns on the Death Elasticity".

Com he dit altres vegades, hi ha economistes per tot, però la veritat és que ho trobo interessant i divertit. I a més, i si tenen raó?

A Catalunya ara es reduirà l'impost de successions (menys del que toca, tot s'ha de dir, gràcies als neocomunistes d'Iniciativa, una rèmora no comparable en altres democràcies occidentals amb Castro i Hamas com a refents internacionals). Doncs amb la baixada d'aquest impost de successions es podrà veure si a Catalunya passa el mateix que a Austràlia i als Estats Units, bàsicament comparant dades de defuncions la setmana abans i després de reduir l'impost. Potser també es podria comparar amb altres CCAA de l'estat, on s'ha eliminat del tot l'impost, i de cop (no com a quí, que s'ha fet a mitges i de forma seqüencial). Algun economista amb temps lliure s'anima a fer-ho?

P.D. Per cert, considero l'impost de successions un impost just (o millor dit, dels menys injustos) però.... algun dia en parlaré en detall. El resum, a Catalunya ja paguem molts impostos, massa, fins i tot més que altres CCAA que no tenen aquest impost. És un impost que permet arbitratge, derivant riquesa cap a altres llocs de l'estat (sabeu que una forma de pagar menys és comprar un pis al teu fill a Madrid?). Per això, tot el que sigui pagar menys impostos, o almenys no pagar més que la resta de l'estat, endavant (i el cèntim sanitari?). I tot el que sigui ajudar a les classes mitjanes i baixes, encara millor.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Moments de qualitat: afortunat

Tinc molta sort. La majoria tenim molta sort. Tenim fills, els estimem amb bogeria... i estan bé de salut. Salut. Em moriria si els passés res a l’Àlex o a la Vinyet. Quan vam conèixer l’Àlex no sabíem si estava bé, i fins que no ho van confirmar van ser les pitjors setmanes de la meva vida. Veig una pel·lícula sobre una mare amb dos fills autistes, i sento pena, i em sento molt afortunat. Veig de vegades pares amb nens amb algun problema, i sento una gran pena per ells, pels seus pares, i em sento molt afortunat. Veig patir de vegades a l’Àlex o la Vinyet, per tonteries, per un cop o perquè estan encostipats, i ho passo fatal. No hi ha res que em faci més por que pateixin, que els passi res. Des de que tinc fills, em fa por morir. Té sentit?

diumenge, 27 de desembre de 2009

Bones pelis de Nadal, missatges equivocats

No creguis tot el que vegis a la tele, i no creguis que bona pel·lícula = missatge correcte. Darrere una peli tendre de les que fan aquests dies a la tele hi pot haver una lliçó totalment equivocada. I els teus fills potser han vist sols la peli, o potser l'han vista amb tu, però no l'heu comentada. En fi, que els nostres fills no aprenguin la lliçó equivocada.

Extret de "Terrible Life Lessons From Your Favorite Christmas Movies"

Movie: The Polar Express (2004)
Bad Lesson: If You’re a Minor and a Stranger Offers You a Ride, You Should Probably Say “Yes”

Movie: The Santa Clause (1994)
Bad Lesson: If You Kill Santa Claus, You Will Become Santa Claus

Movie: A Christmas Carol (1951)
Bad Lesson: People Will Like You Instantly If You Give Them Money

Movie: Home Alone (1990)
Bad Lesson: People in the Chicago Suburbs Never Call the Police for Any Reason Whatsoever

Movie: National Lampoon's Christmas Vacation (1989)
Bad Lesson: Sometimes Chevy Chase Makes Good Movies

Movie: Dr. Seuss' How the Grinch Stole Christmas (2000)
Bad Lesson: If People Were Mean to You as a Kid, That Excuses ANY Malicious Criminal Behavior You Might Commit When You’re an Adult

Movie: It's a Wonderful Life (1946)
Bad Lesson: If You’re in Need of a Moment of Clarity – Why Not Give Suicide a Try?

Movie: Miracle on 34th Street (1947)
Bad Lesson: If Enough People Say Something Is True, Eventually, It Becomes True

Movie: A Christmas Story (1983)
Bad Lesson: Toy Safety Warnings are Pointless and Should Be Disregarded Immediately

divendres, 25 de desembre de 2009

Frases de la setmana - Bon Nadal!

Setmana de Nadal

La constància és el complement indispensable en totes les demés virtuts humanes (Giuseppe Mazzini)

I'll be more enthusiastic about encouraging thinking outside the box when there's evidence of any thinking going on inside it (Terry Pratchett – back to basics!)

La cocaïna és la forma que té Déu per dir-te que estàs guanyant massa diners (Robin Williams)

Frases de Nadal:

Never worry about the size of your Christmas tree. In the eyes of children, they are all 30 feet tall. (Larry Wilde)

Gifts of time and love are surely the basic ingredients of a truly merry Christmas (Peg Bracken)

Remember, if Christmas isn't found in your heart, you won't find it under a tree (Charlotte Carpenter)

Do give books - religious or otherwise - for Christmas. They're never fattening, seldom sinful, and permanently personal (Lenore Hershey)

Suggerides:

El capitalismo se ha hecho hostil a la vida (Richard Sennett)

Gran parte de las dificultades por las que atraviesa el mundo se deben a que los ignorantes están completamente seguros de si mismos y los inteligentes llenos de dudas (Bertrand Russell)

dijous, 24 de desembre de 2009

Nova York sobrevalorada?

I love NY, i no perdo l'esperança de tornar-hi a viure (i mentrestant d'anar-hi mínim una vegada a l'any). De vegades penso que potser tinc un biaix quan penso en aquells dos anys a NY, que els tinc idealitzats perquè els vaig viure en circumstàncies especials (sent estudiant, la Rosa i jo sols...), i que ara no seria el mateix. Aquest article m'hi ha fet pensar: "New York Ranks Last in Happiness Rating", o dit d'una altra forma, NY a la cua de la felicitat en els Estats Units.

L'estudi però no respon a una pregunta clau: si la gent a NY és la menys feliç, per què tanta gent hi viu, o per què la gent que hi viu no marxa? Potser la gent que hi viu és més inconformista. O potser hi viu tanta gent que que fa que no hi hagi una gran qualitat de vida, i per tant a molts els agradaria la mateixa ciutat sense alguns dels seus inconvenients (que els té). M'hi jugo el que vulguis, aquesta gent si no visquessin a NY dirien que són menys feliços. Anyway, whatever, I love NY.

P.D. Guanya Louisiana. Nova York o Lousiana?

dimecres, 23 de desembre de 2009

Col·lectiu Emma, curses de braus i premsa internacional

Valoració en anglès i català del tractament objectiu per part de la premsa internacional de la Iniciativa Legislativa Popular que vol prohibir les curses de braus a Catalunya.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Regals obsolets, regals, i economistes amb poca feina

Curiós com canvien les coses: 10 regals que haguessin sigut genials l'any 2000, ara totalment obsolets ("10 Obsolete Gadgets That Made Great Gifts Back In 2000"). Regals electrònics, suposo que d'aquí 9 anys pensarem el mateix de l'iPhone i altres similars.

No ens compliquem: una joia, una peça de roba, alguna cosa especialment pensada per la persona que rep el regal. I si algú pensa en un regal en mi, un CD, un llibre o una ampolla de vi. De fet el millor regal és que algú hi pensi, i no és conya.

Ah, i com hi ha economistes per tot, n'hi ha un (el Professor Waldfogel) que explica (amb una lògica matemàtica indiscutible) que fer regals és ineficient, ja que acabes gastant més del que la persona que rep el regal ho valora, perquè moltes de vegades no encertem els regals. És a dir, de vegades comprem regals que valen 100€, i la persona que els rep de vegades els valora al preu que tenen (100€) o de forma més baixa, ja que no és exactament el que volia (ha conclòs que la gent valora un 20% menys el que rep respecte el que costa). Quants regals t'han fet que no t'han agradat? Doncs això, si t'haguessin donat l'equivalent en diners, teòricament tu estaries igual (si encerta el regal) o millor (si tinguessis els diners enlloc del regal que no et convenç i no goses tornar). Per això, o per qüestions més pràctiques, està augmentant molt (sobretot als Estats Units) les targetes de regal. Tot això la teoria. La pràctica, almenys a mi, és que un regal demostra que l'altra persona ha pensat en mi, en que em podria agradar (tot i que no sempre ho encerti). I que no tot va de fórmules matemàtiques.

Per cert, aquest economista acaba de treure el llibre "Scroogenomics: Why You Shouldn’t Buy Presents for the Holidays". No és conya això que diu que és millor no fer regals, per sort el món no està governat per economistes. La seva recomanació és als nens, sempre un regal; si coneixes bé la persona, fes-li un regal; i si tens dubtes, regala una targeta regal (i suggereix també que regalis una targeta regal ONG, on tu tries a quina ONG s'han de destinar els diners del regal; existeix aquesta targeta? oportunitat de negoci?). La meva recomanació, fes el que vulguis, però que l'altre vegi que el regal està especialment pensat per ell.

Ah, sense voler barrejar regals i Nadal, Bon Nadal!

dilluns, 21 de desembre de 2009

Misèria (econòmica) espanyola


Més sobre la crisi espanyola: l'índex de la misèria que, com el seu nom indica, és millor no encapçalar. És un índex molt bàsic però molt descriptiu: l'índex suma dues variables molt importants que indiquen la salut d'una economia.

Índex de la misèria = dèficit públic + taxa d'atur

Campió? Espanya (dades de Moody's)



Tot això ho diuen Moody's i Krugman, no uns independentistes catalans.

Per aquesta i moltes altres raons, quan abans marxem d'Espanya, millor. I com sempre dic, l'endemà de la independència, a treballar, que tenim molta feina.

dissabte, 19 de desembre de 2009

"Reagrupament diu que Catalunya farà fallida si no és indepedendent"

Aquest era el titular de la notícia publicada al Diari de Terrassa sobre la presentació que vaig fer amb Ramon Carner i Raimon Escudé: Espanya no va gaire bé, però Catalunya va cap a la fallida. El titular està extret de la pàgina 25 d'aquesta presentació:


Segons dades públiques, el dèficit de la Generalitat de l'any 2008 va ser de 4.862€ milions, el del 2009 ningú s'atreveix a dir-ho, i el del 2010 està previst (aquestes coses sempre s'equivoquen a la baixa) de 6.369€ milions, sempre segons a mateixa Generalitat. Tot això amb un dèficit fiscal (és a dir, impostos que els catalans paguen i no retornen a Catalunya) de 22.000€ milions a l'any.

"Potser no estem tan malament". Malament no, pitjor, som la Comunitat Autònoma amb pitjor ràting, és a dir, segons Moody's aquesta mateixa setmana, som la Comunitat Autònoma menys solvent, la que menys et pots refiar per deixar diners. També (o per això) som la Comunitat Autònoma amb més deute en termes absoluts, i en el podi amb el País Valencià i les Illes Balears en deute sobre percentage del PIB (els Països Catalans som una realitat espoliada).
Exagerat? Jutja tu mateix: tenim un dèficit públic enorme, va a més, i quan ens comparen amb altres Comunitats Autònomes, diuen que som els menys solvents. Això sí, amb un dèficit fiscal de 22.000€ milions que resoldria de cop aquests i molts altres problemes.

Fallida? Exagerat? Imagina't una persona, una empresa o un país, que gasta mooooolt per sobre del que ingressa, que ho fa durant molts anys, i que no té perspectives de canviar la situació, és a dir, d'ingressar més del que gasta i per tant retornar els seus deutes. Què li acaba passant a aquesta persona, empresa o país? Li deixaries diners a aquesta persona, empresa o país?

La independència no és només una qüestió de dret, de patriotisme i de dignitat, és també una emergència econòmica.

divendres, 18 de desembre de 2009

Sabadellenc a l’Afganistan

Interessant sopar amb Plàcid Garcia Planas, fill de Sabadell i corresponsal a l’Afganistan de La Vanguardia. El Plàcid ens va explicar la història de l’Afganistan avui i la de la victòria impossible dels Estats Units: com les patrulles afganes són molt vulnerables als atacs Talibans, com Karzai i tot el seu règim són uns corruptes (que pot provocar que molts vulguin que tornin els talibans com a mal menor), la seva visita a Kandahar disfressat, el guia talibà, la visita a la presó, elstravestis afgans i altres experiències fascinants. Els americans acabaran marxant i, Afganistan es convertirà en un no estat, és una qüestió de temps: “els americans tenen el rellotge, els talibans tenen el temps”.

Jo estava a favor de la guerra a l’Afganistan, suposo que perquè vivia a NY a l’11-S i la guerra era una resposta a un atac de guerra previ per uns terroristes a l’empara i amb el suport del govern talibà, inclòs després de l’11-S. Però ara crec que toca retirada, ordenada i no immediata però retirada, ja que és una guerra que no es pot guanyar, i l’Afganistan (i l’Iraq) són una fàbrica dels propers terroristes (guerrers que estan aprenent a lluitar). Per sort s’han destruït unes quantes bases d’Al Qaeda a l’Afganistan, però en segueixen havent a molts llocs, no només a l’Afganistan. Obama es planteja enviar 30.000 soldats més, però amb això no n’hi haurà prou per acabar amb els talibans i consolidar un estat a l’Afganistan.

Aquest matí escoltava un podcast sobre la felicitat al món i explicava com, en els països amb molta corrupció i crim, patir en primera persona aquesta corrupció no afecta gaire a la felicitat de les persones, ja que hi estan acostumats i s’ho prenen com una cosa normal. S’ha fet aquesta anàlisi a l’Afganistan, i curiosament els afgans que viuen en la part talibà tenen una baixada significativa de la seva felicitat quan pateixen la corrupció, ja que no hi estan acostumats, mentre que a la resta no els afecta: Karzai, el president corrupte i trampós, aconseguirà que molts afgans vulguin que tornin els talibans, amb la desgràcia que això suposarà a tota la societat, especialment a les dones.

En el sopar també vam parlar del “mite de l’islam moderat”. Com va dir algú, em sembla que l’amic David Bajona, l’islam moderat és l’islam laic, ja que el Corà no és ben bé moderat. No ho sé, suposo que hem de tenir esperança en aquest islam moderat, a l’igual que els cristians no es prenen al peu de la lletra l’Antic Testament i no fan les mateixes coses que feien a l’edat mitjana. Dit això, davant el discurs progre-comprensiu davant algunes pràctiques islàmiques, pro-occidentalisme desacomplexat. És sentit comú i, sense aplicar la llei del Talió, davant del dubte que algú intenti posar una església a Aràbia Saudí o que publiqui caricatures de Mahoma a qualsevol diari occidental.

Una gran vetllada amb Plàcid Garcia Planes i els amics de l’Espai Hayek.

dimecres, 16 de desembre de 2009

L'economia catalana l'endemà de la independència

Reflexions (presentació) al voltant de la situació actual de Catalunya i de com seria Catalunya si fòssim un estat independent:


View more presentations from salvagarcia.

Aquesta presentació la vaig fer en un acte a Terrassa organitzat per Reagrupament (gràcies per la invitació!), i també va ser l'eix de la meva intervenció en un acte al Papiol per donar suport a la consulta del 13-D (per cert, preciós el Castell del Papiol, moltes gràcies a la seva propietària, la senyora Adela Mora Almirall, per cedir el Castell per l'acte i per convidar-nos a sopar dins del Castell als ponents).

Suposo que el document hauria d'anar acompanyat amb la meva veu en off explicant les transparències (pots marcar l'opció "Notes" per veure alguns comentaris que volia fer en cada full), però igualment penso que els fulls són prou auto-explicatius. Les idees principals són:
  • Estem patint una triple crisi: la internacional (on hi ha poc a fer), l'espanyola (degut a un creixement econòmic basat en la construcció - i per tant, amb molt baixa productivitat - i també per la desastrosa gestió de ZP), i la catalana (degut a l'espoli fiscal)
  • Les dades de l'espoli són espectaculars, i el nou finançament no resol res: l'única forma d'acabar amb aquesta crisi és amb l'estat propi, ja que Espanya mai acceptarà un sistema de finançament just per Catalunya. Mentrestant, la Generalitat està entrant en fallida
  • Un estat propi suposaria convertir-nos en el quart estat de la Unió Europea en renda per càpita, i permetria destinar els 22.000€ milions de l'espoli fiscal en baixar els impostos, invertir en infraestructures, augmentar la despesa social o el que decidim (ja ho decidirem quan siguem independents, no discutim ara sobre dretes i esquerres)
  • Amb la independència no n'hi ha prou: l'endemà haurem de llevar-nos d'hora com cada dia per anar a treballar i construir un estat de qualitat, millorant l'educació, la justícia, la regulació pública i moltes altres coses
  • Les bones notícies: ser independents només depèn de nosaltres, de què una majoria de catalans ho vulguem
Per fer aquesta presentació em va ser de molta utilitat la visió de la triple crisi que sovint explica el Josep Pinyol, les dades sobre el dèficit fiscal i el nou model de finançament de l'Emili Valdero, i els anàlisis del Cercle Català de Negocis sobre com seria una Catalunya independent.

Va ser un plaer fer aquestes presentacions rodejat de bons amics, i espero poder-la repetir moltes vegades a futur: objectiu, estat propi.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Quan Montilla té raó

En moltes (moltes) coses no té raó, o almenys no coincideixo amb ell. La valoració que ha fet del 13-D és parcial, esbiaxada i interessada, però ha dit una cosa que té tota la raó del món: la voluntat popular s'expressa en les eleccions. Dit d’una altra forma, podem organitzar referèndums i manifestacions, ho fem i ho seguirem fent, però el que compta de veritat són les eleccions al Parlament, o el que faci el Parlament, que és el mateix. Doncs això.

diumenge, 13 de desembre de 2009

El meu 13-D

Content, esgotat, amb un punt agredolç: el meu 13-D ha estat un diumenge amb molt poca Rosa, Vinyet i Àlex (per sort vam anar ahir amb a la piscina), un altre dia robat a la família, però ha estat un 13-D patriòtic, intens, esgotador... i en anglès.

Avui he estat la major part del dia amb l'amic Edward Hugh (un economista gal·lés que viu a Catalunya des de fa 20 anys, un patriota català, un crack, mireu el seu blog) i amb Victor Mallet, corresponsal del Financial Times, que ha vingut a cobrir el 13-D. Hem sortit a les 11 de l'estació de Sants cap a Vic, amb una primera parada a Malla. Després al Temple de Vic, on es feien les votacions, i cap el seminari, on estava el centre de coordinació d'Osona Decideix. Durant el trajecte, el dinar i a estones mortes hem parlat molt de Catalunya, d'Espanya, d'economia i de temes varis. A Malla i a Vic ha entrevistat a vàries persones, algunes d'elles anònimes, altres destacats polítics. El resultat, molt positiu: "Thousands of Catalans vote for separation".

M'ho he passat molt bé, m'he trobat grans amics, els resultats són molt positius, estic esgotat: el diumenge és un dia que, apart de família, m'agrada descansar i recuperar forces, amb migdiada inclosa, i aquesta setmana que es presenta amb molta feina aniré KO, però ha valgut la pena. I molt satisfet per l'evolució de la visió sobre Catalunya del Financial Times. Queda molta feina a fer, en aquest i en altres mitjans, però anem pel bon camí... i amb molta feina per endavant.

I agredolç pel diumenge robat a la família, però els compensaré (sempre penso el mateix, em sembla que no ho acabo fent mai). I entusiasmat i preocupat sobre com fer que tot aquest anhel de llibertat arribi al Parlament, i que no passi com fins ara, amb una distància enorme entre el que es promet en campanya i es fa després, o pitjor, entre el que es promet i reivindica Parlament enfora (avui mateix!) i es fa Parlament endins: fets i no paraules, que diria aquell. Agredolç: no hi ha ja avui una majoria al Parlament a favor del referèndum? Per què van votar NO (tots!) quan es va proposar fer aquest referèndum de veritat? Per què no van junts en aquest tema, o pitjor, perquè van junts per impedir-ho?

La lliçó: la independència només depèn de nosaltres, d'una majoria parlamentària que entre tots hem de construir. Les bones notícies: l'any que ve tindrem referèndum de veritat, i en les eleccions al Parlament hi haurà una papereta que dirà "SÍ, estic a favor que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea". La papereta serà també un SÍ a la regeneració democràtica.

Enhorabona i reconeixement a tots els que han fet possible aquest dia. I reconeixement també a tots els que treballen, en qualsevol dels seus àmbits, per la llibertat de Catalunya.

A dormir, que demà toca arrencar a quarts de set.

P.D. Llegeixo que es demanarà que el 25 d'abril el Parlament convoqui un referèndum vinculant: tothom té una segona oportunitat, ERC i CiU, fets i no paraules

dissabte, 12 de desembre de 2009

Lot i regals

Si has de regalar un lot de Nadal, a altres o a tu mateix (tots ens mereixem un "homenatge"), et recomano que compris els lots de Xecna, la Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional: varietat d'opcions, jo em quedaria mb el Lot Francesc Macià.

I, quan compris juguets, pensa a comprar juguets en català. I també un llibre en català (ja saps el que et recomano...).

diumenge, 6 de desembre de 2009

Xerrades

Aquesta setmana faig un parell de xerrades per parlar de l'economia catalana i la independència:
  • Dijous a les 22:00 a El Papiol, "CATALUNYA : PASSAT, PRESENT, FUTUR i ... INDEPENDÈNCIA?, amb Jaume SOBREQUÉS (Historiador, exdiputat del Parlament de Catalunya, catedràtic de la UAB), Àngel CASALS (Historiador, professor de la UB), Josep SORT (Professor de comunicació de la Universitat Ramon Llull), Jordi-Carles BURILLO (filòleg, professor de l’Institut Francesc Macià de Cornellà de Llobregat) i jo mateix, organitzat per El Papiol Decideix, al Castell (al carrer Abat Escarré)
  • Divendres a les 20:00 a Terrassa, "L'ECONOMIA CATALANA L'ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA", amb Raimon ESCUDÉ (exdiputat del Parlament de Catalunya), Ramon CARNER (President del Cercle Català de Negocis) i jo mateix, organitzat per Reagrupament, a la Sala Fòrum del Diari de Terrassa (al carrer Vallhonrat)
En els dos casos explicaré una cosa òbvia (amb bastants números): que amb la independència ens anirà molt millor. I també que amb la independència no n'hi ha prou, hem de construir un estat de qualitat (com deixa Salvador Cardús fa unes setmanes, la independència no és xauxa; és un gran pas endavant, però aquí no s'acaba la feina per construir el país que volem).

Espero que puguis venir i poder-te saludar personalment.

dissabte, 5 de desembre de 2009

El Nadal ja ha arribat

No sóc un megafan del Nadal, però des de que tinc fills em torna a agradar. No l’acostumo a viure fins el mateix 24 a la nit, però aquest any és diferent gràcies a l’amic Quim Torra.

Fa uns dies el Quim em va convidar a la presentació del seu nou llibre, “El Nadal que no vam tornar a casa” (Acontravent), on recull escrits que exiliats catalans van fer el 1939, el primer any fora de casa. Va ser una vetllada entranyable, combinant lectures de textos amb nadales i altres cançons emocionants, com L’emigrant. Va cantar el Jordi Cortada, no el coneixia (em van dir que és advocat), ho va fer molt bé. Va ser una cocktail de sentiments la combinació de textos i cançons: felicitat, tristesa, emoció, melangia, enyorança.

Gràcies al Quim, aquest any el Nadal ha arribat abans d’hora.

Per cert, et recomano el llibre, i et recomano que compris dos exemplars: un per tu, i un altre per regalar. És un llibre de Nadal, en català, en memòria d’aquells que van haver de marxar a l’exili. I és un llibre excel•lent. Ho reconec, el Quim és un bon amic i admiro profundament que decidís deixar el món de les multinacionals (megasous inclosos) per ser emprenedor, i per fer-ho encara més difícil i patriòtic, fundant una editorial de llibres en català. És un bon amic, però jo no me la jugo, si fos només un llibre normalet no el recomanaria des del meu blog (li compraria un exemplar i poca cosa més).La “gallina de pell” que diria aquell, i per mi el moment àlgid va ser el rècord del Nadal de Barcelona d’Eugeni Xammar, escrit a París:

“En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel”

O la carta de Xavier Benguerel a la seva mare, que acaba així:

“Aquesta carta que ara acabo d’escriure no la rebràs ni sabràs mai potser que ha estat escrita, però jo l’escric ací per a tu, per a mi, per a tots aquells que com jo sentirem la tristesa d’aquest Nadal i l’esperança de l’altre Nadal que ja s’acosta”

L’altre Nadal que s’acosta és el del retrobament, però també el de la llibertat.

Doncs això, un gran regal de Nadal: un gran llibre, en català, de Nadal, d’homenatge i de memòria. Suposo que trobareu “El Nadal que no vam tornar a casa” a les llibreries, però sinó podeu enviar un email a info@acontravent.cat . Per cert, si li dieu que veniu de part de l’Emma no crec que us faci descompte, però li farà molta il•lusió.

Els últims anys deia Bones Festes, aquest any diré Bon Nadal.