dimecres, 30 de setembre de 2009

Candidatures de Reagrupament (III)

Entre els candidats a Reagrupament m’ha sorprès veure l’alt número de professors i catedràtics universitaris. Així, entre els candidats trobem a:

  • Josep Domingo, catedràtic d'enginyeria informàtica a la Universitat Rovira i Virgili (URV); per cert, gran defensor de que Catalunya disposi d’un servei d’intel•ligència
  • Josep Solé, catedràtic de l’UPC
  • Emili Valdero, professor titular del Departament de Matemàtica Econòmica i Financera de la Universitat de Barcelona
  • Jordi Carbonell, professor de Dret Internacional Privat a la UAB
  • Joan Fonollosa, professor de la UPC i la UAB
  • Carles José, professor associat a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona
  • Xavier Rull, professor associat de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili i a la Universitat de Lleida, i professor consultor de la Universitat Oberta de Catalunya
  • Josep Sort, professor a la Universitat Ramon Llull

D’entre aquests candidats tinc la sort de conèixer bé a dues persones que sens dubte votaré: l’Emili Valdero que, entre moltes altres tasques ha portat la coordinació territorial els darrers mesos (una feinada, i ben feta, la veritat); i el Jordi Carbonell, de Sabadell, executiu d’una empresa asseguradora que combina amb la docència. Amb el Jordi portem molt temps treballant per la independència a Sabadell i, creieu-me, pot ser una gran aportació a la Junta de Reagrupament.

Amb el Josep Sort he parlat un parell de vegades, i segueixo amb molt d’interès el seu blog. I la resta de candidats seran també una gran aportació de Reagrupament, ja sigui a la Junta o qualsevol de les altres moltes feines que tots plegats tindrem properament.

També seria bo que hi haguessin a la Junta persones de fora el Principat. Entre els candidats he trobat a:

  • Ernest Orts, de Castelló de la Plana, músic
  • Joan Pla, de Vinarós (per cert, visita el seu blog: http://lofullderuta.blogspot.com/)
  • Teo Vidal, de la Catalunya Nord

Pots trobar la llista de candidats a http://www.reagrupament.cat/assemblea031009/RCAT_CandidatsJuntaDirectiva.pdf

dimarts, 29 de setembre de 2009

Candidatures de Reagrupament (II)

Si us plau, mireu amb atenció a dos candidats a la Junta de Rreagrupament que combinen preparació, compromís i no militància prèvia en partits polítics: Xavier Palet i Gabriel Borràs.

Xavier Palet és un metge especialista en gestió hospitalària que ha demostrat una gran capacitat i compromís en l’organització de la 1a Assemblea de Reagrupament. Afable, molt llest i amb les idees clares, no prové de cap partit polític: tant de bo surti escollit, té molt a aportar.

Amb el Gabriel Borràs he coincidit vàries vegades en els darrers anys: m¡ha agradat sempre molt la seva visió i ambició de país i la seva coherència. A l’igual que molts dels candidats a la Junta de Reagrupament, té una gran preparació i una exitosa carrera professional. La seva aportació a la Junta de Reagrupament seria sens dubte molt valuosa.

I no perdeu de vista altra gent, com els líders de Catalunya Estat Lliure, els promotors de la ILP per un referèndum d’autodeterminació que la mesa del Parlament de Catalunya va rebutjar. Es presenten el David Vinyals, el Marc Viñoles, el Roger Granados i l’Ignasi Planas, tots ells procedents de Convergència. És destacable que persones vincules a plataformes o entitats sobiranistes optin per Reagrupmanet. El fet de venir de Convergència enriqueix Reagrupament (a l’igual que ho fan col•lectius provinents d’Esquerra, d’altres partits, o que no han militat enlloc). I la seva experiència activista serà sens dubte de gran vàlua.

En conclusió, persones amb i sense militància política prèvia, a punt per continuar treballant pel projecte de Reagrupament.

Revisa les credencials de tots els candidats, t’ho recomano. Fes-ho anant a Candidatures.

Demà, si puc, més.

Candidatures de Reagrupament (I)

Dissabte que ve és el 1er Congrés de Reagrupament, moment clau d’un projecte amb dos eixos fonamentals: independència i regeneració democràtica. En el Congrés també s’escollirà la nova direcció de Reagrupament: s’han presentat 72 candidats, i s’han d’escollir 18. Es vota directament al candidat, sense llistes tancades, arriscat però coherent amb la reivindicació de llistes obertes de Reagrupament.

He revisat les credencials dels 72 candidats (les pots trobar clickant aquí) i la veritat és que n’hi ha moltes persones amb molta qualitat, preparació i compromís. Durant els propers dies aniré comentant alguns dels candidats que es presenten. És només una aproximació personal a alguns candidats que conec o que, sense conèixer-los, penso que val la pena tenir-los en compte. Dit això, recomano a tots els associats de Reagrupament que, més enllà d’aquest escrit, revisin la llista de tots els candidats i preguntin a altres companys quins candidats coneixen i quins recomanen votar.

Avui vull començar per les dones: malauradament es presenten poques, però les que conec em generen una gran confiança. Com la Rut Carandell, advocada i mediadora, mare de família, i motor de Reagrupament des dels inicis; la Imma Prat, la mare de l’Eloi, de Sant Vicenç dels Horts, filòloga catalana que, entre moltes virtuts, diu sempre el que pensa; o la Caritat Garcia (advocada, Terres de l’Ebre), la Sandra Lomas (llicenciada en Història i Comunicació, Baix Camp) o la Carme Roure (Metge i Odontòloga, Lleida), que porten (molts) mesos treballant pel projecte de Reagrupament. Només tinc bones paraules per totes elles, i penso que farien una gran feina.

També es presenta Imma Bellafont, d’Osona, fundadora i directora de la llibreria La Tralla i presidenta del Gremi de llibreters de Catalunya. No la conec personalment però en tinc molt bones referències bones. I també hi ha altres candidates que no conec, com la Laia Cubells, la Isabel Farré o l’Esther Ponsa, però que us animo a que llegiu les seves credencials i valoreu també la possibilitat de votar-les.

Sempre he estat en contra de les quotes, però seria bo que la nova junta de Reagrupament tingués una alta presència femenina. I això sí, votar-les, a ella i a qualsevol candidat, per les seves credencials.

Demà (si trobo el moment per fer-ho!) més candidats. I per guanyar temps, visita la web on surten tots els candidats.

P.D. Jo no em presento, no sigui que sortís (!) és quedés sense entrar a la Junta de Reagrupament algú molt més preparat que jo. Dit això hi ha feina per tots, per mi, per tots els associats que no es presenten, i per tots els candidats que, malauradament, no sortiran escollits.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Saura i la irresponsabilitat del PSC i Esquerra

Que un nen de set anys no pot conduir un cotxe és obvi. Si ho fa la culpa no és seva sinó dels adults inconscients que li donen les claus i el deixen conduir. Amb Saura passa el mateix: tothom (tothom) sap que Saura és incapaç de moltes coses, entre elles òbviament de liderar els Mossos d'Esquadra, però tot i així el PSC-PSOE i Esquerra van decidir donar-li la Conselleria d'Interior.

Ser tontos o fer-se el tonto. Hi ha qui podria pensar que ho van fer de bona fe, perquè confiaven en les aptituds de Saura, però el cert és que ho van fer (com tothom sap i de fet m’han reconegut diputats dels dos partits) per cremar-lo. Un acte greu, irresponsable, que mereix càstig: amb les coses de menjar no s'hi juga, no es pot donar a Saura la Conselleria d'Interior, com tampoc se li podria donar per exemple la d'Ensenyament.

Saura és un incompetent, un demagog, un incapaç, el pitjor Conseller de la història de Catalunya, d'acord, però la responsabilitat és compartida per aquells que li van donar el poder que té avui. Hi ha molts motius per evitar un Tripartit III però per mi, sens dubte, un dels principals és evitar que Saura tingui mai més cap responsabilitat pública a Catalunya. I els seus deixebles, amb millor presència però amb les mateixes idees de bombero, prejudicis i incompetència, tampoc.

Saura dimissió. Si vols raons pots mirar aquí, aquí i aquí.

divendres, 25 de setembre de 2009

Frases de la setmana

Els dos elements més comuns de l’univers són l’Hidrogen i l’estupidesa (Harlan Ellison)

Everything that irritates us about others can lead us to an understanding of ourselves (Carl Jung)

No hay cosa más fácil que dar consejo ni más difícil que saberlo tomar (Lope de Vega)

I figured if you're going to do something, you should do it the best you can (John T. Walton)


Suggerides:

És cert que els grans bancs del món no van entendre els riscos que corrien. L’única persona de Wall Street de qui podem afirmar amb seguretat que sabia perfectament el que feia és Bernard Madoff (Axel Leijonhufvud, suggerida per FV; suposo que podríem incloure al Fèlix Millet)


Suggerides per Jordi Murgó, frases sobre geeks:

• Amar es… borrar el Windows del disco de ella.
• En un principio el Universo por nosotros conocido, fue una versión beta.
• Dios es real (a no ser que esté declarado como integer).
• Si no consigues encontrar el problema, seguro es el BIOS (Bichito Ignorante Operando Sistema).
• Mouse no encontrado. ¿Usted tiene gato? (S/N).
• HardWare: Todo Aquel Artefacto que recibe Nuestros Golpes
• SoftWare de código cerrado: La Causa.
• Hay dos formas de escribir programas sin errores. Sólo la tercera funciona.
• El software libre es como el sexo, es mejor cuando es gratis.
• Un programador es un mamífero nocturno de ojos rojos capaz de conversar con objetos inanimados.
• Los programadores de verdad no documentan sus programas. Si es difícil de codificar que sea difícil de entender.
• Gran oferta: Hoy, con Windows XP regalamos dos botones de reset de repuesto.
• Instala Windows XP ó Vista ó dígase la versión que sea, y que la fuerza te acompañe.
• La diferencia entre WindowsXP y un virus, es que el virus es gratis.
• Windows XP es Multitarea: está preparado para que varios programas fallen simultáneamente.
• Los README son para los cobardes. Sé valiente. Ejecuta el programa.
• Una imagen vale más que mil palabras. Pero ocupa mucho más memoria.
• Mi software nunca tiene fallos, simplemente desarrolla características aleatorias.
• Las rosas son #ffa5f5 las violetas son #ad00bd.
• No soy antisocial; Soy de interfaz poco amigable

dimarts, 22 de setembre de 2009

Moments de qualitat: tornada a la piscina, amb frase inclosa

Després d’un parell de mesos (maleïda pneumònia!) torno a la piscina amb l’Àlex el diumenge: moment de qualitat per excel·lència.

Genial, ens banyem i juguem. Estem al vestuari a punt de marxar i entra un senyor gran, amb ulleres de sol, que no fa gaire bona cara. L’Àlex el veu i em diu (sense malícia i amb veu de sorpresa) “aquest senyor és molt lleig”. No sé quina cara fer, estem només tots tres al vestuari, és obvi que ens ha sentit. “I no té gaires cabells”.

“Àlex, guapo, li pots explicar al pare el que vulguis, però si us plau, si una persona és lletja o no té cabells, digue’m-ho a l’orella”. Amb l’Àlex i la Vinyet estic aprenent a passar menys vergonya i a tenir-ne més sovint. Hi ha precedents.

diumenge, 20 de setembre de 2009

Saura: incompetent o megacrack?


Quan Saura va autoritzar la manifestació de la Falange coincidint amb el referèndum d'Arenys vaig confirmar (una altra vegada) la incompetència d'un Conseller que té a les seves mans ni més ni menys que la seguretat del meu país. No obstant a mesura que han anat passant els dies m’he plantejat si tot plegat no era façana i darrera d'aquest acte hi havia un (últim i únic) acte de lucidesa de Saura. M'explico.

Amb la manifestació de la Falange el referèndum d'Arenys va aconseguir molta més repercussió mediàtica. La indignació va motivar a molts veïns d'Arenys a anar a votar i va despertar les simpaties de molts altres ciutadans indiferents o no tan motivats. I més, aquest tio és un crack. Saura sabia a través dels serveis d'intel•ligència dels Mossos que l'advocat que representava l'estat per prohibir la consulta d’Arenys també era de la Falange i que tot plegat encara seria més esperpèntic i, per tant més favorable cap el referèndum i el que significa. El dubte que em queda és si ho sabia o si, 007, va moure els serveis secrets per assegurar que un falangista confés fos l’advocat de l’estat.

Total, que el que semblava una decisió incompetent (per dir-ho per forma suau) en veritat era una estratègia calculada per multiplicar el ressò de l’impacte de la consulta d'Arenys. No sé d'on va sortir aquest moment de lucidesa (descarto l’efecte Mayol), però el felicito.

Atzar o planificació, incompetent o un megacrack, en aquest cas no ho sé. En tot cas, aplaudiments per la seva gestió a Arenys

P.D. Per totes les altres destrosses que ha fet a Catalunya, com aquestes, aquestes i aquestes, Saura dimissió

divendres, 18 de setembre de 2009

Frases de la setmana

No et molestis a ser millor que els teus contemporanis o que els teus predecessors, intenta ser millor que tu mateix (William Faulkner)

The illegal we do immediately. The unconstitutional takes a little longer (Henry Kissinger, New York Times, Oct. 28, 1973)

Never offend people with style when you can offend them with substance (Sam Brown, Washington Post, 1977)

When they discover the center of the universe, a lot of people will be disappointed to discover they are not it (Bernard Bailey)

Suggerides:

Si fas el camí tot sol aniràs més ràpid, però si el fas acompanyat arribaràs més lluny (proverbi Zambià, suggerida per Jordi Murgó)

Far better it is to dare mighty things, to win glorious triumphs, even though checkered by failure, than to take rank with those poor spirits who neither enjoy much nor suffer much, because they live in the gray twilight that knows not victory or defeat (Theodore Roosevelt, suggerida per Jaume Soler des de NY)

dimarts, 15 de setembre de 2009

Contra la pujada d'impostos

Ni insolidari ni similar, estic contra una pujada d'impostos per innecessària, inoportuna i per sentit comú: no es pugen els impostos en temps de crisi. Ara que tothom (?) es keynesià hauríem d’estar d’acord que la política fiscal no pot ser pro-cíclica, és a dir, baixar els impostos quan les coses van bé a canvi de pujar-los quan van malament. Pujar els impostos ara és amenaçar la més que dubtable propera recuperació econòmica. El govern ens demana un “sacrifici”: està en condicions de demanar-lo? Ha fet el govern abans la seva feina? Per què hem de pagar amb més impostos la incompetència del govern?

Diuen que hem de pagar més impostos per corregir l'actual dèficit públic, però està justificat aquest dèficit públic? Està gastant bé actualment el govern, o està malbaratant part dels recursos públics? Ha eliminat el govern tota la despesa pública innecessària? Ha baixat per exemple el número de funcionaris el govern central a mesura que augmenten les competències en les autonomies? Jo veig molts funcionaris, molta burocràcia, moltes empreses públiques, moltes obres públiques que no serveixen per res, ministeris sense sentit (com el de la Vivenda o el d'Igualtat)... Sacrifici jo? Ok, però tu què hi poses?

Hi ha qui diu, com argument, que a l’estat espanyol es paguen menys impostos que a altres estats europeus i per tant “hi ha marge per la pujada”, “encara podem pagar més impostos”. Per començar de moment ja paguem molts impostos, tot i que potser no en som conscients. Així, els ciutadans de l’estat espanyol, entre IVA, IRPF, impostos especials i altres, treballem per l’estat “gratis” fins el 9 de maig, és a dir, treballem més de tres mesos cada any només per pagar impostos. I és cert que de mitjana la taxa impositiva actual d'Espanya és (només) lleugerament inferior a l'europea, però la qualitat dels nostres serveis estan per sota. Pugem l’estàndard d’impostos sense pujar el de la qualitat de serveis públics?

I el frau fiscal? És que al final resulta que ens pugen els impostos als que ja paguem el que toca, als assalariats per compte aliena i a molts empresaris i autònoms que ja compleixen, però s'obliden "d'atacar" els que avui ja no paguen i que demà seguiran sense pagar. I no, això no va de redoblar les inspeccions a empreses i autònoms que avui ja compleixen, que ataquin l'economia submergida, el 22% del PIB.

No, abans de pujar impostos que eliminin les despeses inútils, que facin com tothom, que s’ajustin el cinturó, que no estirin més el braç que la màniga, que reconeguin que alguns serveis públics l’estat no els pot pagar, que vivim per sobre de les nostres possibilitats. I no, no estic a favor de no pujar els impostos a canvi de tenir un dèficit públic alarmant, aquest dèficit (deute públic) és el mateix que impostos futurs, que pagarem nosaltres i els nostres fills, és injust amb els que venen darrere nostre. Hem de viure d'acord a les nostres possibilitats, ni més ni menys: un dèficit públic controlat en èpoques de crisi a canvi de superàvits en èpoques de bonança, i que un i l’altre es compensin. I això sí, si pot ser amb impostos encara més baixos i amb un major control i transparència de la despesa pública.

No, que no pugin els impostos. O que abans de fer-ho demostrin que no malbaraten els impostos que ja paguem, que l’administració pública s’apreti abans el cinturó, i que de veritat ataquin el frau fiscal.

diumenge, 13 de setembre de 2009

La meva lliçó d'Arenys de Munt: si volem i ens ho currem, podem.
Per cert, a les properes eleccions podrem exercir el dret a l'autodeterminació i podrem votar SÍ a la independència de Catalunya: només haurem de votar Reagrupament.


I endavant amb totes les iniciatives sobiranistes, però no oblidem que aquestes han de tenir un objectiu principal: el Parlament de Catalunya, l'únic que pot fer un acte de sobirania de veritat. I no ens deixem entabanar per aquells que només volen fer actes de sobirania als ajuntaments i al carrer, o pels que de bona fe (o no) pensen i diuen que amb això o amb actes similars ja n'hi ha prou.

Propera estació: Parlament de Catalunya.

Sí!

dissabte, 12 de setembre de 2009

Saura dimissió (+ arguments)

Cada dia que passa és un dia més per a què Saura destrossi el país. Més arguments per a la seva dimissió, que s'afegeixen a "Saura dimissió" i "Saura dimissió (més arguments)"

18) Boicot d'Iniciativa a la cantant Noa per haver criticat aquesta a Hamas (recordem que Saura va participar en una manifestació amb els amics de Hamas). Noa per cert està a favor d'un estat palestí, ha estat crítica moltes vegades amb l'estat d'Israel, i els extremistes israelians (els extrems sempre es toquen) denuncien moltes vegades els seus posicionaments(per cert, llegeix què pensa Noa sense intermediaris). A més Saura, com a responsable de seguretat de l'acte institucional de la Diada, ha permès que als manifestants anti-Noa (aka anti-Israel) situar-se sense problemes al costat de l'escenari

19) Va permetre en primera instància la manifestació de la Falange el mateix dia que es feia el referèndum d'Arenys de Munt. No els podia haver donat permís per qualsevol altre dia? Podem fer una manifestació a les portes dels col·legis electorals a les properes eleccions demanant a la gent que no voti Iniciativa (tot i que com no som ni d'extrema d'esquerra ni d'extrema dreta segurament no ens donaran permís)

20) Segueix intentant confondre als ciutadans dient que si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut s'haurà de reformular el pacte Catalunya-Espanya, quan la realitat és que no existeix cap pacte entre Catalunya i Espanya (Catalunya fa el que li permet Espanya: això no és un pacte ni és res).

Saura ha afirmat que no es tornarà a presentar per Iniciativa a les properes eleccions: no ens podem refiar, encara té un any per seguir destrossant Catalunya i desprestigiant les nostres institucions. A més, ha afirmat que li agradaria continuar sent Conseller d'Interior: és a dir, si pot i el deixen (el deixem, perquè depèn de que els ciutadans el votem), Saura no plega.

Ciutadans de Catalunya, si Saura no plega, fem que plegui. I, sobretot, ni un vot ni una concessió cap a Iniciativa: Saura és el pitjor polític de Catalunya i uns dels pitjors de l'Europa Occidental (tot i que a ell no el preocupa perquè els seus referents són Castro, Chávez i Hamas), però després de Saura venen altres d'Iniciativa amb les seves mateixes capacitats, idees i referents.

Saura, dimissió ara! Saura, deixa la política! Cap concessió cap a Iniciativa!

P.D. Pots donar suport a Saura dimissió a través del Facebook.

dijous, 10 de setembre de 2009

Frases de la setmana

He après que la gent oblidarà el que vas dir, la gent oblidarà el que vas fer, però la gent mai oblidarà com els vas fer sentir (Maya Angelou)

L’habilitat serveix per poc sense l’oportunitat (Napoleó Bonaparte – i l’oportunitat s’ha de buscar!)

Knowledge speaks, but wisdom listens (Jimi Hendrix)


Suggerides:

A goal without a plan is just a wish (Antoine de Saint Exupéry – suggerida per l’Esther des de NY)

The conventional view serves to protect us from the painful job of thinking (John Keneth Galbraith, suggerida per Daniel Clivillé)

Most deals don’t close (originària de John Audabran, suggerida per JM)

La Biblia es una maravillosa fuente de inspiración para los que no la entienden (George Santayana – suggerida per Jordi Murgó)

dimecres, 9 de setembre de 2009

Mesura anticrisi: vacances pagades pel govern i diputats

No sé qui deia que quan el Govern o el Congrés es reuneix estem tots en perill. Davant la crisi actual el Govern (el d’aquí i però sobretot el d’allà) pot fer tres coses: (1) intervenir de forma correcta i mitigar una mica l’impacte de la crisi; (2) no fer res i deixar que tot segueixi el seu curs natural (ara va malament, demà anirà bé); o (3) intervenir malament, empitjorar-ho, i enfonsar-nos més en la misèria.

El Govern ZP ha optat per aquesta tercera via: abans regalava xecs i ara ens vol augmentar els impostos, mentre va malbaratant diners en peonades inútils (també conegut com Pla E) o altres idees de bombero. Per tant, sens dubte, el millor és que no faci res. I per ser justos no és només el govern central: mentre jo estic escrivint i tu estàs llegint hi ha algú en alguna administració pública pensant en una nova llei o regulació per complicar-nos més la vida a les persones i a les empreses, pensant en una idea que ens costarà diners i/o incomoditats.

Suggereixo per tant com a mesura anticrisi vacances indefinides pel Govern i diputats, per a què així no facin res i no ho espatllin tot encara més. I vacances de veritat, i no com les d’aquest agost, que teòricament estaven de vacances i van implantar la mesura aquesta dels 420€ (mesura que, per cert, va aconseguir posar a tothom d’acord: pitjor no s’hauria pogut fer).
En fi, tot i que per justícia s’hauria de fer un ERE i que no cobressin el 100% del sou durant aquestes vacances, no ho compliquem no sigui que vulguin treballar: vacances pagades, ens surt molt més barat que cobrin i no facin res.

A mi, quan em diuen que el Parlament tanca no sé quants mesos i que els diputats treballen pocs dies penso que sort en tenim d’aquestes vacances, i que més n’haurien de fer.
Clicka aquí i aquí si vols veure més mesures anticrisi.

P.D. Per cert, respecte a la no intervenció del govern, un interessant article de fa uns mesos del professor llibertari Jeffrey Miron: The case for doing nothing.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Moments de qualitat: "bombero" paleta

Cocktail surrealista: l'Àlex i les seves idees de "bombero" (m'encanten!); l'Àlex ha descobert la seva vocació, vol ser paleta (fa setmanes que està col·leccionant totxanes que troba pel carrer); i a casa tenim una terrassa molt petita. Què en surt de tot això?

"Vull parlar amb els veïns". "Molt bé Àlex, i què els vols dir?". "És que vull fer una terrassa més gran, per plantar arbres, i els vull demanar permís per tirar al terra la seva paret per poder-ho fer".

"Bombero" paleta. Si coincidim amb els veïns a l'ascensor i els hi demana permís (s'ha de reconèixer que cuida les formes, no es vol carregar la casa sense permís), miraré a veure si puc fer una foto de la cara que posen. Us mantinc informats.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Solució per Barcelona: Giuliani style

Barcelona, en alguns aspectes, és un desastre, com ho demostren les recents fotos d’El País o com diuen molts dels seus ciutadans. Solució? Giuliani style o, dit d’una altra forma, canya.

Abans que Giuliani fos alcalde de Nova York aquesta ciutat tenia problemes greus de delinqüència i civisme. Què va fer? Tolerància zero, no només amb els delinqüents, sinó també amb els incívics. Amb això, juntament amb la contractació de més policies i altres mesures, va eliminar les drogues i la prostitució del carrer (i per cert també va liderar els atacs a la màfia local, continuant la seva feina com a fiscal).

No és un tema de repressió, sinó de respecte mínim pels altres, liberalisme extrem: fes el que vulguis sempre que no molestis als altres. Prostitució i drogues? Ok, però no al mig del carrer. I si es fa o s’ofereix al mig del carrer, si algun incívic molesta a la gent o si algú embruta la ciutat, doncs res, gestió de conseqüències: que intervingui la policia i el detingui. No tot amb Giuliani va ser positiu, ja que van haver denúncies per excessos policials, però en fi, agafem la part bona i mirem d’evitar la negativa.

Per cert, el lideratge de Giuliani va anar més enllà de la criminalitat, com es va demostrar l’11 de setembre. Aquell dia jo estava a NY, hi vivia, i per mi (com per molts ciutadans de NY i de fet de tots els Estats Units, ja que el President Bush estava desaparegut) va ser molt important el seu lideratge, què deia, com ho deia, quan ho deia.

No veig en Hereu un Giuliani, i tampoc m’ho sembla Trias. En tot cas, pressionem de moment per major pressió policial i en tenir més policia, i esperem que s’acabi produint un canvi a Barcelona (en la direcció, entre altres, de Giuliani style).

La llibertat de cadascú acaba quan es trepitja la dels altres i, si es trepitja, canya. I si hi ha actituds incíviques en el carrer, també canya. Per segons quins temes el bon rotllo no funciona (com ho demostra la desastrosa gestió de Saura a interior). I no es tracta de simplificar un problema greu, la prostitució al carrer i les dones que es veuen abocades a prostituir-se, però part de la solució passa sens dubte per l’actuació policial.

M’encanta Barcelona, però no aquesta Barcelona.

P.D. Relacionat amb aquesta qüestió: Mesura anticrisi: legalització de drogues i prostitució.

divendres, 4 de setembre de 2009

"Tots els pares som pares adoptius"

No ho hagués dit mai (!), reflexions interessants en del Full dominical (més enllà de si un creu o no), fetes pel psicòleg Paulino Castells. El Dr. Castells comentava en un article que "tots els pares som pares adoptius", ja que “no és la carn i la sang, sinó el cor, el que ens fa pares i fills”, i que “la paternitat no surt de la casualitat, sinó de la lliure elecció d’un amor constantment confirmat”. És a dir, triem ser pares, obvi en els pares adoptius, també passa en els pares biològics. I en els dos casos triem constantment continuar sent pares (i, malauradament, n’hi ha que trien deixar de ser-ho). "Tots els pares som pares adoptius", una forma de veure-ho.

Com a pare adoptiu i biològic sé molt bé que no és la sang el que uneix, sinó que hi ha alguna cosa més, segurament irracional, i que la veritat no sé descriure: els pares adoptius sabeu del que parlo, els biològics potser penseu que és un tema de sang, però no és això, o no és només això.

Benvingut Full dominical (o el que sigui) si ens fa reflexions interessants.


Reprodueixo el text:

Todos los padres somos padres adoptivos

El sacerdote y agudo periodista José Luis Martín Descalzo en su libro Razones para la esperanza decía que «en nuestro mundo hay muchos progenitores y no demasiados padres». Otro autor, Michael Levine, comentaba con sorna que «tener hijos no le convierte a uno en padre, del mismo modo que tener un piano no le vuelve a uno pianista».

En rigor, sólo hay padres adoptivos. Todo padre y madre, para sentirse verdaderamente como tal, debe adoptar a sus hijos. También Schiller lo anunciaba en uno de sus dramas románticos: «No es la carne y la sangre, sino el corazón, lo que nos hace padres e hijos». Y no hace mucho, el autor de un libro de pedagogía dedicaba irónicamente su obra: «A quienes se creen que son padres por el mero hecho de haber traído hijos al mundo». Martín Descalzo nos brinda una turbadora pregunta que nos podemos formular cada uno de nosotros: «¿Yo amo a mis padres porque soy hijo suyo o más bien soy hijo suyo porque los amo?», y aún añade otra: también peliaguda: «¿Y mis padres me amaron porque yo era hijo suyo o se hicieron mis padres porque me amaron?» Obviamente, el autor se inclina por afirmar las segundas partes de las preguntas: es decir, el amor es la fuente de todo, no una consecuencia de la fisiología.

Así, pues, somos padres e hijos en la medida en que amamos. La paternidad y la filiación no surgen de la casualidad, sino de la libre elección de un amor constantemente confirmado. En este sentido es bien cierto que todos los padres somos, en rigor, padres adoptivos. Y los verdaderos padres saben que nunca se termina de engendrar lo ya engendrado. Podemos aplicar a esto lo que dice una sentencia popular referida a los niños adoptados: «Es mucho más difícil ser padres adoptivos que niños adoptados».

Dr. Paulino Castells
(Psicología de la familia, Ed. Ceac, Barcelona 2008)

dijous, 3 de setembre de 2009

Un parell de reflexions del Col·lectiu Emma

Le Monde i Flandes com exemple de neutralitat de la premsa internacional, on es mostra com un diari d’un país centralista i hostil cap a les nacions sense estat és capaç de fer un article neutral sobre Flandes (per tant, també pot fer-ho sobre Catalunya!).

Pistes de l’enemic, on es fa ressò de com la premsa espanyola parla de la imatge de Catalunya a la premsa internacional.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Moments de qualitat: primer dia a l’escola

Primer dia, nervis, sobretot nosaltres, ells no ho acaben d’entendre. Recordo que el meu pare em va acompanyar cada any el primer dia d’escola, fins a COU. Jo intentaré fer el mateix, per ells i per mi.

Primer deixem l’Àlex. Quan ho fem posa aquesta cara mig seriós-mig trist que de vegades fa d’entrada quan el deixem en algun lloc. Curiós, tan espavilat i tan tímid. La Vinyet estava contenta, li hem dit que anava a l’escola i es pensava que la deixaríem amb l’Àlex, però no, ella va a la guarderia, i allà no hi és ni els pares ni l'Àlex. Ha plorat, com tots els nens petits el primer dia, suposo, però hem trucat més tard i ens han dit que estava jugant. Al sortir al migidia se la veia contenta, i la Sandra (la mestra) li havia fet una cua, m’ha explicat la Rosa. La Vinyet sempre riu. Al vespre, tots dos contents i carinyosos.

Primer dia, per ells i per nosaltres, ha estat molt bé. Ah, i genial que vagin a una escola que comença l’1 de setembre i acaba el 30 de juny, no entenc com és que no ho fan a tot arreu.