diumenge, 30 d’agost de 2009

Moments

La vida és moments, com els moments de qualitat. Molts moments efímers, potser sí, moments de felicitat (o de tristesa, o de dolor, o del que sigui). Al final el que recordem (almenys jo), són els moments i curiosament, memòria selectiva, sobretot els bons moments.

16 Moments

dimecres, 26 d’agost de 2009

Amb mascareta sense vergonya

Es parla molt de la grip A, potser massa, amb el risc de provocar alarma social: els experts ens diuen que no ens preocupem excessivament, que prenguem algunes mesures bàsiques (bàsicament d’higiene), i que hi haurà una vacunació massiva pels grups de risc (és a dir, aquells que s’haurien de preocupar més). No es tracta de relativitzar el problema (poden haver-hi a Catalunya 2700 morts) sinó afrontar-ho de la millor forma possible.

La prova de foc de l’alarmisme (o no) vindrà quan comenci la “grip normal”, amb símptomes similars a la grip A, o si es detecten brots de grip A en escoles, empreses o pobles. Com reaccionarem cadascú de nosaltres? Com reaccionarem com a col·lectiu? Espero que la vacuna pels grups de risc estigui disponible abans no comenci la festa i que, davant de casos de grip A, reaccionem fent el que ens diuen els experts (ni més ni menys).

Ja vaig comentar fa unes setmanes (“Som dèbils” ) quan em van fer la prova de la grip A (i vaig donar negatiu, tenia neumonia), que em fa por el col·lapse que pot provocar la grip A: persones que tindran una grip “normal” aniran al metge i a molts els faran les proves de la grip A. Mentre no tenen els resultats (amb mi van trigar 3 dies), s’hauran de quedar a casa, és a dir, sense poder anar a treballar, a comprar, a buscar els nens a l’escola... És a dir, el col·lapse pot venir tant per la gent afectada per la grip A com per la gent que faci quarentena sense grip A a l’espera de tenir els resultats. Fa uns dies el diari Expansión quantificava el cost de la grip A per les empreses en més de 3000€ milions, però aquest informe tenia en la meva opinió dos mancances (en sentit contrari): per un costat, assumia un contagi massiu de la grip A (del 25% al 35% de la població ocupada), i per l’altre només tenia en compte la gent afectada, però no tota la gent amb grip normal que estarà fent quarentena a l’espera de tenir els resultats (en alguns casos algunes persones poden arribar a fer quarentena dues vegades si resulta que la primera vegada no tenien la grip A).
I d’aquí a la mascareta: el primer que fan a l’hospital, quan hi ha la lleu sospita que es pot tenir la grip A i abans de fer-te les proves, és donar-te una mascareta, que cal portar sempre en recintes tancats on hi hagi altra gent. És a dir, t’has de passejar per l’hospital amb mascareta i per casa, quan estàs amb altra gent (com amb els fills), també s’ha de portar. I sí, quan es porta mascareta tothom et mira, i fan comentaris, però si t’ho diuen s’ha de portar i ja està.

Fa unes setmanes un periodista de La Vanguardia (no he trobat el link, sorry) que també es va fer les proves de la grip A (i va donar negatiu) relativitzava això de la mascareta, i explicava que va anar a l’hospital a buscar els resultats de la grip A, no la portava posada (a pesar de què li havien dit i donat), i la infermera li ho va recriminar. Un acte de frivolitat relativitzar aquest tema des d’un mitjà com La Vanguardia. Mascareta, triar entre passar vergonya o el risc de contagiar els altres: no hi ha color, oi?

Els que hagin de dur mascareta, que la duguin, però ajudem-nos uns als altres: si veiem algú amb mascareta, no ens el quedem mirant fixament, no l’assenyalem, no el fem “sentir especial”. Si ens ho diuen els experts, amb mascareta sense vergonya, però fem-ho fàcil tots plegats.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Millora la situació econòmica?


I jo com ho veig? Doncs que millor no barrejar desitjos amb realitat; que una cosa és tocar fons i l'altra remuntar; i que encara que les coses vagin malament, el govern (quin crack aquest ZP!) sempre les pot empitjorar.

diumenge, 23 d’agost de 2009

Moments de qualitat: alguns moments de l'estiu

Vacances sense vacances, estiu estrany recuperant-me de la neumonia. El metge em va dir de 5 a 10 setmanes i pensava que exagerava. Doncs no, estic aprop de les 10 i continuo amb dècimes de febre. En fi, podria ser pitjor, suposo.

Un estiu sense vacances però amb grans moments de qualitat:
  • La Vinyet ja m'entén
  • La Vinyet es fa entendre (excepte quan intenta dir una frase llarga)
  • La Vinyet sempre riu
  • La Vinyet vestida de nena, fent de nena, molt nena
  • L'Àlex i la Vinyet juguen junts, no paren, es fan riure un a l'altre, s'estimen amb bogeria
  • L'Àlex vol ser paleta i va coleccionant totxanes (no és conya) que gràcies al Pla E n'hi ha per tot arreu: per sort les guarda a casa dels avis
  • Fa uns minuts que no sento a l'Àlex... quina deu estar fent?
  • L'Àlex explicant històries inventades, en especial sobre el seu avió
  • L'Àlex sap l'himne del Barça; la Vinyet, quan veu una imatge del Barça, diu "Barça, Barça"
  • Tots quatre, a l'habitació de l'hotel, mirant la tele junts abans d'anar a dormir; l'Àlex dormint, la Rosa i jo morts de son, i la Vinyet sense parar de jugar (em recordava la primera nit que vam passar amb l'Àlex)
I una frase antològica: l'Àlex i la Vinyet estan menjant galetes, em despisto, i sento a la Vinyet que plora. No ho he vist, però sé que l'Àlex li ha agafat un tros de galeta: "Àlex, què ha passat?". No diu res. "Vinyet, que t'ha fet res l'Àlex?". "Mmmmnnnuuummm". No s'entén, normal, encara no té dos anys.

Em surt l'esperit de "pare modern", que vol generar complicitats amb els seus fills, que vol que els fills li diguin sense por a represàlies què han fet: "Àlex, díguem la veritat, no passarà res, t'has menjat la galeta de la Vinyet?". Resposta honesta, tot s'ha de dir: "no et diré la veritat perquè m'he menjat la galeta de la Vinyet".

Per cert, avui és Santa Rosa. Coneixes alguna Rosa? Felicitats, Rosa.

dissabte, 15 d’agost de 2009

La lògica d'Espanya

Això del finançament, incompliment i retallada de l’Estatut, promeses incompletes, aeroport i humiliacions a dojo té tot el sentit del món: per quin motiu Espanya hauria de complir amb Catalunya? Mirem-ho des del costat espanyol:

Hi ha uns espanyols, els catalans, que diuen que són espanyols a mitges (alguns diuen que no ho són gens); fem el que fem els espanyols, els catalans sempre estan insatisfets (defensant a més els seus polítics just el contrari – inclòs en temes clau – depenent de si estan al govern o a l’oposició); humiliar-los és gratis a Catalunya (rècord de vots del ZP a les darreres eleccions) i a més suma a Espanya; al final sempre pacten, sempre s’arronsen; i a més tenim la paella pel mànec, la clau de l’aixeta per fer i desfer, les institucions controlades per evitar cap sorpresa. Per què complir? Val més complir amb els espanyols 'de veritat' i, amb els catalans, anar xuclant els seus diners cada any”.

És coherent amb el projecte nacional espanyol: amb totes les eines al seu abast i amb una societat catalana mesella (fins ara), sense capacitat o voluntat de reaccionar de forma unitària, contundent i majoritària contra qualsevol agressió per més forta i reiterada que sigui. Més val complir amb Andalusia o Madrid, que no tenen problemes d’identitat nacional però que alhora no permeten cap agressió a les seves quotes d’autogovern. Espanya metròpoli, Catalunya colònia: amb la colònia, espoli i assimilació desacomplexada.

És l’Espanya federal impossible, davant la qual només tenim dues alternatives: ser bons espanyols o ser bons catalans, però no ser bons catalano-espanyols. Aquest punt intermig no és útil, ja que comporta una assimilació nacional espanyola progressiva sense els avantatges de fer-ho sense cap resistència. Apart, no té sentit: per què els hem de dir als espanyols com s’han d’organitzar? Si els espanyols estan bé com estan, perquè hem d’insistir en que els convé una Espanya federal o confederal? Té un punt il·lògic: l’Espanya que es defensa des del catalanisme no-sobiranista (també dit unionista) depèn dels espanyols, mentre que una Catalunya independent depèn només dels catalans. Em sembla més pràctic convèncer als catalans que convèncer als espanyols.

Jo estic per la independència, però els que no ho estiguin que s’ho plantegin: l’alternativa és una Catalunya independent o una Catalunya espanyola, però no una Catalunya en una Espanya federal que ningú vol a Espanya i que des d’Espanya es veu com una agressió al seu projecte nacional (i que per tant explica i justifica el seu maltracte a Catalunya). És lògica espanyola: posats a ser generós o fer justícia, no fer-ho amb aquells no plenament compromesos amb el projecte espanyol. De fet, posats a ser espanyols, més val proposar eliminar l’estat de les autonomies, ja que aquestes són un desastre des d’un punt de vista econòmic i de responsabilitat fiscal, de creixement desmesurat del sector públic, i d’heterogeneitat de lleis i regulació econòmica.

La propera gran mostra de la lògica d’Espanya (després de l'engany del finançament) serà la retallada de l’Estatut, que demostrarà els límits d’Espanya (amb el govern més amic de la història!), tancant les portes a la possibilitat d’aconseguir més autogovern. Així qualsevol proposta de plantejar una Espanya federal o confederal serà una utopia o una mentida, en funció de la capacitat i honestedat intel·lectual de qui ho plantegi. De fet, la retallada de l’Estatut té tot el sentit del món: per quin motiu hauria de respectar Espanya l’Estatut de Catalunya? Lògica d’Espanya.

Lògica catalana, la solució també està a les nostres mans.

dissabte, 8 d’agost de 2009

1,8% o la crua realitat sobre el finançament

Prou: la conya de què tenim un gran nou sistema de finançament és una gran mentida, que dura massa, i que cal denunciar. Mirem les dades, totes públiques, i quantifiquem el gran engany del finançament.

Quines dades?
  • Estimació del dèficit fiscal fet pels governs català i espanyol (any 2005, darreres dates disponibles)
  • PIB Catalunya (2008): 216.923€ milions
  • Recursos que (diuen des d’aquí, no confirmen des d’allà) aportarà el nou finançament l’any 2012: 3.855€ milions
Per començar veiem que el dèficit fiscal només baixarà l’any 2012 un 1,8% (els recursos addicionals dividit pel PIB). I quin serà el dèficit fiscal? Basem-nos en dades dels governs català i espanyol, però abans fem una prèvia per comentar que existeix dos tipus de càlculs:
  • El “flux del benefici”, on els ingressos s'imputen al territori on resideixen les persones que finalment suporten la seva càrrega, al marge de qui sigui i on resideixi l'obligat legal a pagar
  • El “flux monetari”, on els ingressos tributaris s'imputen al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen, que pot ser la renda, la riquesa o el consum, i els ingressos no tributaris al territori on té lloc el pagament per les unitats que el realitzen
És a dir, el flux monetari és en funció d’on es gasten els diners, i el flux de benefici fa la hipòtesi de que algunes despeses tenen una repercussió a tot l’estat (p.e. la inversió de 152€ milions en la renovació del Museu del Prado o les despeses associades a Ministeris situats a Madrid, segons el “flux monetari” s’imputen a Madrid i, segons el “flux benefici”, es distribueixen a tot l’estat). Jo penso que el correcte és tenir en compte el flux monetari, és a dir, a on es gasten els diners de veritat, però tinguem en compte les dues metodologies

Així doncs, quin serà el dèficit fiscal?

+ Dèficit fiscal abans del nou sistema de finançament
  • Segons el govern català, el dèficit fiscal era el 9,8% (segons flux monetari) o del 7,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 21.258€ o 16.052€ milions a l’any, 2.834€ o 2.140€ per català a l’any
  • Segons el govern espanyol, el dèficit fiscal era el 8,7% (segons flux monetari) o del 6,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 18.872€ o 13.883€ milions a l’any, 2.516€ o 1.851€ per català a l’any
+ Dèficit fiscal després del nou sistema de finançament

  • Segons dades del govern català, el nou dèficit fiscal seria del 8,0% (segons flux monetari) o del 5,6% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 17.403€ o 12.197€ milions a l’any, 2.320€ o 1.626€ per català a l’any
  • Segons dades del govern govern espanyol, el nou dèficit fiscal seria del 6,9% (segons flux monetari) o del 4,6% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 15.017€ o 10.028€ milions a l’any, 2.002€ o 1.337€ per català a l’any

Jo parteixo del flux monetari i de les estimacions del govern català, i amb aquests paràmetres surt un dèficit fiscal (el 2012, abans serà més gran) de 17.403€ milions a l’any, 2.320€ per català i any, totalment inacceptable. Però si agafen qualsevol altre paràmetre surten uns resultats igualment inacceptables (de 17.403€ a 10.028€ milions a l’any, de 2.320€ a 1.337€ per català i any). En tot cas, el dèficit fiscal baixarà només un 1,8%.

Tornem a l’1,8%. Això és segur, no? NO! No hi ha cap garantia, ja que se’ns demana un acte de fe en una xifra (els 3.855€ milions) que no surt en cap document, que el Govern espanyol no ha confirmat, i que està basat en hipòtesis molt optimistes de creixement dels recursos tributaris i subjecte a l’arbitrarietat de la lletra petita del document marc, en cap cas favorable a Catalunya. Ah, i també depèn de la voluntat política del govern espanyol el 2012, que pot ser el Partit Popular (que diu obertament que no respectarà l’acord) o el PSOE, que diu que el respectarà però segurament no ho farà (a l’igual que quan va dir que respectaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, que traspassaria l’aeroport del Prat, o moltes altres promeses incomplertes).

Com pot ser que amb aquestes dades Puigcercós afirmi que amb el nou sistema de finançament el dèficit fiscal es reduirà un terç? Comptabilitat creativa (altrament conegut com a frau). Per arribar a aquests càlculs, Puigcercós xifra el dèficit fiscal en 15.000€ milions i els nous recursos que rebrà Catalunya en 5.000€ milions. Com????? Sí, no és conya. Puigcercós, enlloc d’utilitzar com a referència les dades d’Esquerra (la Fundació Irla fins ara xifrava el dèficit fiscal en el 10,2% del PIB, és a dir, 22.126€ milions), o les dades del govern català, pren com a referència les dades del govern espanyol per calcular el dèficit fiscal, fent una mitjana (a la baixa!) dels resultats pels fluxos monetaris i de benefici. I per arribar als 5.000€ milions, suma als recursos que donarà el nou finançament les inversions addicionals que diu que el govern espanyol farà el 2012. És a dir, baixa el punt de partida (el dèficit fiscal) i, als improbables 3.855€ milions, hi suma unes inversions addicionals que no estan garantides enlloc: si cada any el govern espanyol inverteix menys del que inicialment aprova en els Pressupostos Generals de l’estat, com pot afirmar que s’executaran unes inversions que ni tan sols han estat aprovades i que depenen, a més, d’uns pressupostos que s’han d’aprovar el 2011?

Algú podria dir que és el millor acord possible: pot ser que sigui així, però NO podem dir que és un bon acord, ja que ni tan sols cobreix el dèficit de la Generalitat d’aquest 2009. Com s’han de fer així polítiques socials? Aquest acord, a més, perpetua i legitima l’espoli fiscal i en tot cas, si s’accepta el nou finançament, cal fer pedagogia: aquest finançament (el millor possible amb el Govern espanyol més amic de la història) assegura un espoli permanent per Catalunya. És a dir, Espanya = espoli. Mirem metodologies i fonts, i surten uns números inacceptables.

Per últim, una reflexió recorrent: un sistema de finançament just depèn d’un acord entre el govern català i el govern espanyol, que mai voldrà (com ha demostrat ara). Recaptar tots els nostres impostos només es pot fer si som independents, i ser independents només depèn dels catalans.

En fi, 1,8% com a molt. Quin desastre! Quin gran engany! Quina gran estafa!

dilluns, 3 d’agost de 2009

Apassionant batalla Google-Microsoft

La guerra que ve o que, en tot cas, explota: Google contra Microsoft. Quina és la principal font d’ingressos de Microsoft? El sistema operatiu, Windows, que representa el 25% dels ingressos i el 53% del benefici operatiu. Què fa Google? Treure el seu sistema operatiu, Chrome OS. I quin és l’spike de Google? La cerca, que representa el 90% dels ingressos. Ergo, Microsoft treu el cercador Bing per fer-li la competència. I això només és una part, com explica Business Insider, la batalla té molts fronts (email, navegadors, mòbils, xarxes socials...), i explica per exemple l’intent de compra de Yahoo per part de Microsoft: lluita de titans on, per cert, els guanyadors som els consumidors.

Qui guanyarà? No confonem desitjos i realitat: complicat que Google acabi substituint Microsoft a les empreses. Algú s’imagina el Director d’Informàtica d’una gran empresa proposant canviar Microsoft per Apple i Google? Jo no, o m’imagino algú proposant-ho... i sent acomiadat immediatament. Sí que imagino, però, més llars sense Microsoft, però a llarg termini, tot i que és innegable que Google està cada vegada més present a la nostra vida (com era la vida pre-Google?)

Recordo fa uns anys la batalla Netscape-Explorer (Microsoft), que va guanyar Explorer en part per la hiper-agressivitat i els recursos de Microsoft. No guanya sempre el millor (VHS vs. Beta, que va guanyar VHS) sinó el que lluita millor i té més recursos. En aquest sentit Microsoft juga amb avantatge per la quantitat desorbitada de diners que pot invertir per intentar matar qualsevol categoria.

M’agradaria que guanyés Google (i posats a demanar, Apple!), més que res per trencar l’oligopoli de Microsoft, i perquè són un gran usuari (molt satisfet) de molts dels seus serveis: Cercador, Gmail, Google Maps, Google Alerts, Google News, YouTube, Blogspot, Feedburner, etc. (per cert, tot sense pagar ni cinc). Però si Google guanya espero que d’aquí uns anys algú l’ataqui i guanyi o, si més no, que Google no acabi sent un quasi-monopoli. Em fa por que sigui massa gran, avui ja Google ho sap TOT de mi: a qui escric, quan, quines pàgines visito, quines paraules cerco, a quines hores, des d’on... Ups!

En tot cas, de moment: Go, Google, go!

diumenge, 2 d’agost de 2009

Nova resposta del Col·lectiu Emma a The Economist

El Col·lectiu Emma respon aquesta vegada a la revista The Economist: A Public Reply to The Economist (III).

The Economist comenta en l’article All must have prizes (30 juliol 2009) que tothom ha guanyat amb el nous sistema de finançament, en especial Catalunya. Des Col·lectiu Emma s'afirma que Catalunya, si es compleix (que no està garantit) el nou sistema de finançament, passarà de tenir un dèficit fiscal del 10% al 8% a l’any, 2300€ per català i any. Amb aquest dèficit fiscal (per cert, no comparable a cap altre regió de cap estat desenvolupat), difícilment es pot considerar a Catalunya guanyadora de res.

El Col·lectiu Emma és un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som. Per això respon a visions esbiaxades que es donin sobre els catalans a la premsa internacional.

Pots trobar la resposta a A Public Reply to The Economist (III).

dissabte, 1 d’agost de 2009

Frases de la setmana

Aconsellar és una d’aquelles coses molt més agradables de fer que de rebre (Carolyn Wells)

Speak when you are angry -- and you will make the best speech you'll ever regret (Laurence J. Peter)

Great is the art of beginning, but greater is the art of ending (Lazarus Long)

Be awfully nice to them going up, because you're going to meet them all coming down (Jimmy Durante)

Donar diners i poder al govern és com donar whiskey i les claus del cotxe a nois adolescents (P.J. O’Rourke)

Delay is preferable to error (Thomas Jefferson)


Suggerides per Jordi Murgo:

La gran pregunta... que mai he pogut respondre és, què vol realment una dona (Sigmund Freud)


P.D. La setmana passada no van haver Frases de la setmana per culpa d'una (petita) neumonia. Aquest agost no és segur que n'hi hagi cada setmana.

Bones vacances!