Amenaces a periodistes

Ja hi tornem a ser, aquesta vegada el Cap de Premsa del Ministre Corbacho amenaçant a un periodista i dient que farà gestions per a què no torni al ministeri per una pregunta (al seu parer) que no tocava. Per sort TVE ha tingut el valor de fer-se ressò i denunciar-ho. Ben fet, enhorabona.

Això em recorda les amenaces de Bolaño quan era Director de Premsa de la Generalitat a Jordi Barbeta, que Barbeta va ser valent a denunciar (Bolaño s'ha recolocat exercint d'opinador en tertúlies vàries, insultant als enemics de la causa socialista). Moltes altres amenaces i pressions passen desapercebudes i, malauradament, tenen el seu efecte.

En fi, tenir una premsa lliure és fonamental, i cal denunciar totes les amenaces i pressions (de qualsevol tipus) a periodistes, i donar suport als que les denuncien. Ah, i denunciar als còmplices de les amenaces, ja sigui perqùe les fomenten o perquè, quan les descobreixen, no actuen en conseqüència.

Som dèbils

Torno a casa després d’uns a l’hospital per una neumonia que es va detectar massa tard: vaig començar amb símptomes de grip i, al veure que la febre no baixava, vaig anar al CAP. Em van donar més medicació i em van avisar que si no baixava la febre tornés per fer-me les proves de la grip A. No va baixar, vaig anar a Urgències i em van fer la prova. Una setmana més tard de l’inici dels símpomes, encara amb febre, em diuen que tranquil, que no tenia la grip A (vaig haver d’anar uns dies a casa amb mascareta), però que tenia neumonia i m’havia de quedar a l’hospital. És a dir, em van estar medicant una setmana per una malaltia mentre tenia una altra. Suposo que les dues vegades que vaig anar al metge quan ja feia 3 i 4 dies que tenia força febre no hi havia forma de saber que tenia neumonia (benefici del dubte amb les dues doctores), però espero que aquesta tardor i hivern la psicosi de la grip A no faci que ens oblidem de malaties més freqüents pensant només en la grip A.

Doncs res, 4 dies a l’hospital, i ahir cap a casa. Un pèl dèbil, però a casa, que és l’important. Hauré d’estar (diuen) de 2 a 6 setmanes de baixa (no sé ben bé com es fa això).

Aquests dies he pensat que, efectivament, som dèbils. Jo he estat de sort, sóc jove i no tinc cap malatia, però aquest retard d’una setmana en detectar una neumonia podria tenir conseqüències molt pitjors en nens o persones grans. Quan parlava amb el metge (em costa entendre als metges) em deia possibles complicacions que podien sortir amb la neumonia. Vaja, que podem estar bé, agafar una neumonia o qualsevol altra cosa, complicar-se i patir una mica. O que tot vagi bé, i que passi alguna cosa. No sóc fatalista, però pot passar. Tinc la sort (i que duri) que a la meva família no tenim malalts greus o persones dependents, però la sort en qualsevol moment pot canviar. La felicitat no és l’objectiu, és el camí.

També he pensat amb el col·lapse que ve amb la grip A. El protocol que han seguit amb mi (proves i, mentre les espero, a casa amb mascareta) pot col·lapsar el país, ja que els símptomes d’aquesta grip s’assemblen molt als d’una grip normal, i hi pot haver molta gent a casa esperant els resultats, amb els problemes que això suposarà a la feina i en el funcionament normal (sobretot logístic) de les famílies. Per això saludo la vacunació massiva a grups de risc, nens, embarassades, metges i mestres, i espero que això vagi acompanyat de pedagogia que si algú agafa aquesta grip (i no és un grup de risc) no passa res. Una vegada vacunats els grups de risc potser també seria bo un cert relaxament dels protocols d’actuació, no ens trobem que tinguem a mig país a casa seva aquest Nadal mentre esperen els resultats de la grip A.

En fi, home sweet home, i no ho oblidem, som dèbils.

En uns dies recupero la feina pendent, com contestar molts emails i fer les Frases de la setmana.

Maria Badia no va votar Vidal Quadras

Feia difusió fa uns dies de la notícia que Badia havia votat Vidal Quadras. Arrel d'un comentari al blog he descobert que no és cert: la pròpia Maria Badia ho desmenteix al seu blog i José A. Donaire ho denuncia durament ("Jo acuso").

La confusió em sembla que ha vingut pel fet que els socialistes i els populars europeus van pactar la mesa del Parlament Europeu (incloent Vidal-Quadras), votant cadascú als seus candidats. És a dir, pacte, sí, sense la necessitat d'haver de votar als candidats dels altres.

És de justícia rectificar i demanar disculpes, i aquí ho faig. Tenim molts arguments (massa de fet) per criticar als socialistes, incloent la crítica de fons que per temes d'estat (espanyol, és clar) sempre (sempre) s'acaben posant d'acord el PSC-PSOE amb el PP, però hem de exactes amb les nostres afirmacions, i jo no ho vaig ser

En fi, rectificar és de savis o, si més no, de justícia.

P.D. No patim, els interessos catalans a Europa estan ben protegits: la crack Magdalena Álvarez (votar Badia sí que era votar Maleni) forma part de la Comissió de Transports i Turisme que, entre altres, ha de discutir l'enllaç ferroviari de l'estat espanyol amb França o l'eix mediterrani de mercaderies. Vistos els antecedents (gran inversió en la connexió de l'AVE València-Madrid, oblidant una altra vegada l'eix València-Barcelona), no patim, que segur que defensa el l'eix mediterrani (també en tema de mercaderies) i no altres opcions que s'estan plantejant.

En fi, siguem curosos en les crítiques: tenim molta munició, no la malbaratem amb informacions innexactes.

P.D. Els socialistes també rectifiquen?

http://www.youtube.com/watch?v=NrXBPmgP6Cg

Berlusconi, el gra i la palla

L'escàndol de veritat no són les fotos, les gravacions i les orgies amb prostitutes de luxe. Per mi que cadascú que faci amb la seva vida privada el que vulgui. El límit és que no perjudiqui als altres, que no digui una cosa i faci una altra (com uns quants polítics americans, que criticaven Bill Clinton i feien el mateix que ell), o en aquest cas l’ús de recursos públics per fins privats (si es confirma que va utlitzar avions del govern per portar les nenes a les seves festes). O potser per algú és censurable, d’acord, però no oblidem el problema de fons, l'escàndol de veritat: Berlusconi domina, directa o indirectament, el 90% dels mitjans de comunicació, i ho aprofita per restringir greument la llibertat de premsa (Itàlia ocupa la posició 83 en el rànking mundial segons Freedom House, a l'igual que Tonga i darrera la majoria de països desenvolupats); hi ha moltes ombres sobre com va crear el seu imperi, i quan la justícia intenta actuar, posa tots els mitjans possibles per evitar-ho, creant lleis ad-hoc que el beneficien; té molts col·laboradors seus a la presó (el darrer condemnat fa només uns mesos) i ell s'ha escapat dels judicis perquè aprova lleis d'impunitat gairebé exclussives per ell. Està ple de conflicte d'interessos i, enlloc d'inibir-se, actua de forma partidista per beneficiar-se Ah, i que guanyi eleccions no l'exculpa, els delictes i els abusos no desapareixen.

L'afer Berlusconi em recorda a l'Al Capone, que només el van poder condemnar per frau fiscal. A Berlusconi aquest escàndol potser l'enfonsa (no crec, però almenys el deixa tocat), però no deixa de ser un menor amb totes les il·legalitats que ha fet. Benvingut afer, doncs, però diferenciem el gra de la palla. Ah, i que l'oposició italiana espavili: si voten a Berlusconi, a pesar de tot, vol dir que l'alternativa és un desastre (això aplica a tot arreu on tenen governs cafres i tot i Aixa surten reelegits).

Berlusconi és un enemic de la llibertat. Serà amic dels seus amics i amic d'una forma de veure la vida i els negocis, però és enemic de la llibertat.

Els meus herois: els bombers

Fa temps que volia escriure sobre determinades professions i col·lectius que admiro profundament, i la desgràcia d'ahir a Horta de Sant Joan m'impulsa a fer-ho ara, i començar pels bombers.

Sento un profund respecte per aquells que arrisquen la seva vida per protegir als altres, a nosaltres. Trien servir als demés, amb risc, sabent que de vegades (com ahir) pot tenir conseqüències tràgiques. Hi hauria d'haver professions amb un alt reconeixement social (i segurament millor pagades), i una d'aquestes hauria de ser la de bomber.

Una data que associo als bombers és l'11 de setembre del 2001. Era a Nova York, no gaire lluny de les Torres, i molts bombers van perdre la vida per salvar la dels altres. L'11-S em va canviar la perspectiva de moltes coses, bombers inclosos. Van ser uns herois, el 2001 a Nova York i ahir a Catalunya. I avui i demà a tot arreu.

Abans de l'11-S pensava que en anglès bomber es deia "Fireman", l'11-S vaig descobrir que als Estats Units se'ls diu "Firefighters", lluitadors contra el foc, lluitadors.

El meu reconeixement a tots els bombers, els d'aquí i els d'arreu.

Mesura més enllà de la crisi: reforma del mercat laboral

Més enllà de la crisi és necessari una reforma en profunditat del mercat laboral. No crec que es faci, ja que quan les coses van bé no hi ha coratge polític de fer canvis en profunditat que poden generar tensió, i quan les coses van malament, a menys que sigui indispensable i alhora es tingui el que s’ha de tenir, tampoc.

Es parla molt de la dualitat del mercat de treball, amb contractes fixes i temporals (aquests darrers, més d’un 30% dels treballadors, més que cap altre estat desenvolupat), però per mi cal incorporar una tercera variable: els funcionaris. No hi ha dualitat, sinó trialitat (com es diu?). És a dir, tenim uns treballadors amb drets a indemnitzacions generoses (els fixes), altres d’impossible d’acomiadar (funcionaris), i per últim molts altres fàcil de prescindir (els que tenen contractes temporals). Per això, en moments de crisi com els actuals les empreses fan fora primer als temporals, no renovant contractes temporals. Alguns amb contracte fixe perden la feina. I molts, passi el que passi, tenen cobertura absoluta. Ah, i qui té contracte temporal? Els joves i les dones, majoritàriament (apart dels immigrants).

Sembla de justícia buscar una solució que ajudi als més perjudicats, als més febles, de forma que la societat no surti perdent. Es tracta d’evitar, com diu The Economist, que a alguns sempre els hi vagi bé mentre que a altres els hi va sempre malament. La solució? Un mateix tipus de contracte per tots, funcionaris inclosos, incloent canviar els contractes actuals. Què implicaria? Menys cost per acomiadar als treballadors fixes, possibilitat d’acomiadar funcionaris (al mateix cost que la resta de treballadors), i més cost si es prescindeix dels que tenen contractes temporals. S’hauria de buscar un punt en què, a nivell agregat, la societat surti guanyant, tot i que alguns hi sortiríem perdent, però es tracta d’això: buscar una societat més justa, que en aquest cas passa per ajudar als més desprotegits, no ho oblidem, joves i dones. Aquesta proposta es podria completar allargant el temps que es té dret al subsidi d’atur i altres mesures que facilitin la formació del aturats.

Un dels principals problemes per implantar aquesta proposta, més enllà de la manca de coratge polític, són els sindicats: els sindicats defensen als seus associats, principalment funcionaris i treballadors de grans empreses (majoritàriament fixes), enlloc de defensar a tots els treballadors (que inclou no només als temporals, sinó també als que no tenen feina). Aquesta proposta perjudicaria justament a aquells col·lectius més sindicalitzats, tot i que la societat en el seu conjunt podria sortir beneficiada.

Per cert, posats a fer un canvi en el mercat laboral, a mi m’agrada el model austríac: a Àustria les empreses creen un fons pels seus treballadors que complementa l’ajut de l’estat si es perd la feina, i que el treballador “s’emporta” en cas de que canviï la feina (o que cobra com a complement a la jubilació si no s’ho gasta durant la vida laboral). Així eliminaríem una altra de les grans ineficiències del mercat laboral espanyol, i és que molta gent no canvia de feina per no perdre la seva antiguitat.

Una proposta similar (tot i que no tocava el tema dels funcionaris, i entenc que no passava per canviar els contractes fixes actuals), la van fer el grup dels 100. Una proposta, per cert, molt interessant.

Els 10 menjars més perillosos quan es condueix (qui no té feina el gat pentina)

Nova secció, qui no té feina el gat pentina. Avui, els 10 menjars més perillosos mentre es condueix, publicat a la sempre interessant revista Wired (The 10 Most Dangerous Foods to Eat While Driving), feta a partir de l'experiència d'actuaris (tants anys estudiant per acabar fent llistes així...):

1. Coffee. It’s hot. It can spill. That’s bad. That said, we’re guilty of this. So are you. Admit it.
2. Hot soup. It’s hot. It can spill. That’s bad.
3. Tacos. Very messy.
4. Chili. It’s hot. It can spill. That’s bad. And it’s very messy.
5. Hamburgers. Greasy hands and a steering wheel do not mix.
6. Barbecued food. Um, that should go without saying.
7. Fried chicken. You think burgers are greasy?
8. Jelly or cream-filled donuts. Ever bitten into one and not had it squirt all over the place?
9. Soft drinks. Big threat of spillage, says Insurance.com, and unacceptable risk of “fizz up your nose.” Huh?
10. Chocolate. It melts on your fingers, which makes a mess on the steering wheel.

Tot plegat, curiós, s'ha de ser una mica animal per prendre sopa calenta mentre es condueix. Tampoc em veig menjant una hamburguesa, però en fi, per la vostra seguretat i la dels altres, no us distregueu al volant, no mengeu res i, si ho feu, intenteu evitar aquests 10 menjars.

Sobre el cafè calent (Top 1) hi ha el precedent de la dona que va denunciar a McDonald's perquè se li va caure el cafè mentre conduia, va denunciar a McDonald's... i va guanyar! Aquesta dona, Stella Liebeck, té uns premis en el seu honor (els Stella Awards) dedicat a les denúncies més ridícules als Estats Units. Only in America, el millor país del món (i això darrer ho dic seriosament).

En fi, del si beus no condueixis al no beguis ni mengis mentre condueixis (i d'acord, tampoc parlis per telèfono juguis amb la blackberry o el GPS).

S'accepten suggerències sobre què més no menjar.

Frases de la setmana

Començar és la part més important de la feina (Plató)

El que es comença bé està mig fet (Horaci)

Never go to bed mad. Stay up and fight (Phyllis Diller)

Try to learn something about everything and everything about something (Thomas H. Huxley)

La política és potser l’única professió on cap preparació és considera necessària (Robert Louis Stevenson – i així ens va!)

L’edat és a les dones com la criptonita a Superman (Kathy Lette – s’accepten suggerències contra els homes!)

Moments de qualitat: de qui és la mare?

L’Àlex ho tenia molt clar: si li feia un petó a la Rosa, s’enfadava (i de debò!). La Vinyet també: si ens veu, ve corrents dient “nooooooooooo!” i ens separa (i es queda amb la mare...). El mateix, cadascú a la seva manera, l’Àlex més bruto, la Vinyet més dolça, però està clar que la mare és seva. I de qui és el pare? Cap problema, amb esportivitat :)

PSC-PSOE watch: votar Badia és votar Vidal Quadras

Ja ho vaig dir durant la campanya, queda confirmat ara: després d’amenaçar-nos que si no votàvem al PSC-PSOE de Badia i de la la crack Magdalena Álvarez la pitjor dreta (foto de Vidal-Quadras!) manaria a Europa, Badia i companyia tornen a votar Vidal-Quadras com a vicepresident del Parlament Europeu. Teatre de campanya, una vegada més. Altres virtuts no, però previsibles sí que ho són: votar Badia ha suposat votar Vidal-Quadras.

Per cert, tornaran. En les properes eleccions diran que la dreta és un desastre, espanyolista i insolidària, i que els hem de votar a ells. I, no sé per què, molta gent s'ho creurà, o no s'ho creurà, però ja els està bé.

Sento algú que riu, em sembla que ve de Nicaragua.

Un gran repte, el gran repte, és desenmascarar el PSC-PSOE.

Més arguments contra l'acord de finançament

Dades i més dades, arguments d'estratègia i de dignitat nacional, i altres raons per rebutjar un mal acord:

• El gran engany del finançament (publicat a Reagrupament)

• Sobirania i Progrés rebutja el model Salgado de finançament autonòmic

• La Intersindical-CSC rebutja l’acord de finançament perquè el considera insuficient i reivindica el concert econòmic

• El nou finançament: menys diners que no sembla (publicat a Vilaweb)

I molts més blogs i escrits.

Per cert, l'argument que no compro és el de de CiU: zero credibilitat, els mateixos que critiquen aquest acord defensaven el pacte Mas-ZP. Qüestió de coherència, els que demanen fermesa i demés estaria bé defensar que van defensar en aquell moment.

En fi, mirem endavant i treballem per l'única forma d'acabar amb l'espoli fiscal. I Reagrupem-nos.

Claca final del front de les engrunes

La part positiva és que s’acaba i que retrata a tots plegats. La negativa és que perpetua l’espoli fiscal. L’esperpèntica és l’aval independentista: “dia històric”, “hem guanyat”, segons Joan Puigcercós (la realitat supera la ficció).

Fa uns mesos vaig definir el front català per aconseguir el finançament que fixava l’Estatut com el front de les engrunes. Passi el que passi, engrunes. Unes xifres: l’espoli fiscal és el 10% del PIB, uns 22.000€ milions a l’any, 3.000€ per català a l’any o 60€ milions al dia. És a dir, com explica el Cercle Català de Negocis, cada dia enviem a Madrid un tren amb 60€ milions... que no torna.

Amb el nou finançament diuen que potser d’aquí uns anys (més dels que marca l’Estatutet) tindrem 3.800€ milions addicionals. És a dir, seguirem enviant cada any cada català un xec de 2.400€, o un tren de 50€ milions cada dia. Total, engrunes ofensives mentre que a Catalunya tenim 1 milió de pobres, llistes d’espera llarguíssimes i infraestructures insuficients i deficients. I amb un acord ple de trampes i a les mans del Govern espanyol, especialista en incompliments.

Tothom retratat:

• El país del PSC-PSOE és el d’aquest espoli, per ells el finançament és genial
• CiU demana 5.000€ milions per fer complir l’Estatut, un pacte (?) que deia havia de durar una generació. Aquesta xifra vol dir un espoli de 17.000€ a l’any (2.300€ per català a l’any, 45€ milions al dia). És una xifra a més amb trampa, ja que no diuen com s’aconsegueixen aquests 5.000€ milions, i després del mega-pacte (sic) Mas-ZP de l’Estatut està en entredit (!) la capacitat de negociar de Mas & cia i la sinceritat en les exigències de CiU (amb l’Estatut deien que no s’havia de tocar res a Madrid). Ah, i si s’aconseguís el que proposa CiU, tampoc serviria per una generació, els meus fills es mereixen més
• I Esquerra? Entre altres, i el pitjor de tot, legitimant un partit, el PSC-PSOE, que podrà treure pit dient que “fins i tot Esquerra ha acceptat el finançament!”. És a dir, legitimant el partit de l’espoli (i el del tancament de TV3 al País Valencià, el que nega la unitat de la llengua, el que retalla l’Estatut, i més)

Ah, i què farem amb aquests diners? Doncs res: el dèficit de la Generalitat va ser de 4.862€ milions el 2008.

Doncs això, passem pàgina i cadascú al seu lloc. I treballem per l’única forma d’aconseguir el concert econòmic: la independència. El concert depèn d’un pacte amb Espanya, que té la paella pel mànec, que mai donarà poc més que engrunes... i que necessita l’espoli català per subsistir.

I sobretot, denunciem als còmplices de l’espoli.

P.D. Decebut, trist, enganyat… però sobretot, amb ganes de lluitar. Reagrupem-nos.

Frases de la setmana

Només vius una vegada – però si ho fas bé, amb una vegada n’hi ha prou (Joe Lewis)

Qualsevol consell que donis, sigues breu (Horaci)

A little inaccuracy sometimes saves tons of explanation (Saki, "The Square Egg", 1924)

La mesura del caràcter real d’una persona és què faria si ningú mai ho descobrís (Macaulay)

Character cannot be developed in ease and quiet. Only through experience of trial and suffering can the soul be strengthened, ambition inspired, and success achieved (Helen Séller)

Motivation is what gets you started. Habit is what keeps you going (Jim Rohn)

The greatness of America lies not in being more enlightened than any other nation, but rather in her ability to repair her faults (Alexis de Tocqueville, suggerida pel Jaume des de Planoles)

Sopar-tertúlia amb Vicent Sanchis a Sabadell

El proper dimecres 15 de juliol a les 21.00h l’Espai Hayek organitza un sopar-tertúlia amb el periodista Vicent Sanchis, que ens parlarà sobre “Els Mitjans de Comunicació a Catalunya: present i futur”. Desprès de la seva intervenció s’obrirà un col·loqui amb els assistents.

En la seva trajectòria professional com a periodista cal destacar que ha treballat i col•laborat en distintes publicacions i editorials; ha estat redactor i director de la revista "El Temps"; director de la revista "Setze", suplement en català de "Cambio 16"; director del diari "El Observador"; guionista i director de distints programes televisius ("Converses sobre Catalunya", "Pares i fills", "Così Cosà", "Stromboli"...) director del diari AVUI i president del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació .

Actualment és Director de Barça TV i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

Per inscriure’t al sopar només cal que enviïs un email a mmach@fco.cat

Lloc: Gran Hotel Verdi (Avinguda Francesc Macià, 62) Sabadell
Preu soci: 30 Euros
Preu no soci: 35 Euros

T'hi apuntes? Ens veiem!

Contra la República Bananera Catalana

I si fòssim independents? “Ai, quina por” de vegades penso. Potser molts dels desastres actuals no passarien, però no tinc clar que de sobte tindríem polítics i governants preparats i amb sentit d'estat. Cert, Itàlia aguanta a pesar de Berlusconi, i Zapatero no és precissament un crack, però ni Itàlia ni Espanya són el meu model, ni el nostre punt de partida és el seu: estats consolidats a prova de lladres i incompetents.

Exercici teòric, imaginem-nos un estat català: Saura Ministre d'Interior. Què faria l'Interpol? Confiaria secrets jihadistes a un antisistema guay que va a manis amb amics de Hamas? Us imagineu el Conseller Baltasar en una conferència de ministres de la Unió Europea (potser no es presentaria si juga el Barça)? I en quin estat es veuria que un partit majoritari critiqui l'acció diplomàtica del Govern a l'exterior (com sovint fa CiU), o què el propi Govern limiti la seva acció exterior pel por al què diran (com amb la minsa assistència institucional catalana en l’enterrament de Vicenç Ferrer)? Critiquem a Madrid, però moltes vegades som els catalans els que som incapaços de decidir i avançar. Per què no està acabat el Quart Cinturó? Per què va haver de decidir Madrid sobre el trasvassament i la MAT? No es tracta de portar-ho a l’extrem de Francesc de Carreras, que afirma que és millor que l’estat no traspassi la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, però sí d’acceptar que la qualitat dels nostres gestors públics, amb honroses excepcions, deixen molt que desitjar.

Un teòric estat català, suposo, atrauria més talent a la política i al Govern. Ara, qui vol fer política d'estat, o juga la lliga espanyola (dissimulant l'accent català) o és dedica a una altra cosa. Dit això, no ho podem deixar a l'atzar i arriscar-nos a ser una República Bananera: ens hi juguem massa, i no hi haurà marxa enrere. Per això hem de posar les bases des de ja per assegurar que els nostres representants públics són els més preparats, honestos i compromesos amb el poble, i que quan ens fallen, apart de maleir-los, els podem fer fora. Per això cal llistes obertes, al Parlament i als ajuntaments, de forma que puguem triar directament al candidat que més ens agrada, i els podem demanar explicacions si no ho fan bé. A qui ens hem de queixar per la no admissió a tràmit de l'ILP sobre el referèndum d'autodeterminació? I si sabem a qui queixar-nos, que farà el nostre diputat? Uns defensaran la votació, altres potser ens donaran la raó, però no podran fer res: que surtin elegits no depèn dels seus electors, sinó d'una posició en una llista electoral que està en funció de l'aparell del seu partit.

Llistes obertes: elecció directa d'alcalde i els diputats a doble volta, amb primàries obertes als militants i simpatitzants dels partits. Oficines d’atenció als electors de diputats i alcaldes, amb assemblees obertes als seus votants. Transparència sobre les seves despeses, que paguem entre tots. I regeneració política. I més. Perquè el somni d’un estat no és només per tenir un estat propi, sinó també per tenir un estat millor, exemplar, insuperable, un model d’estat que ha de ser un gran estímul per aconseguir la independència. I de fet, per aconseguir aquest estat, cal una regeneració política prèvia: sense els més preparats i honestos al capdavant, i amb mecanismes per assegurar que no es “distreuen”, no tirarem endavant.

Salvador Cardús deia ja fa un temps "en lloc d'haver reformat l'Estatut, que ha portat tanta frustració, n'hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana". Jo penso que valia la pena intentar l’Estatut, però l’emergència, abans i sobretot ara, és una nova llei electoral i regenerar la política catalana (altres en diuen dinamitar-la). Aspirem a un estat, no a una república bananera. I per cert, si hem de seguir sent sempre una simple autonomia, també.

Frases de la setmana

El millor moment per fer amics és abans de que els necessitis (Ethel Barrymore)

Great works are performed, not by strength but by perseverance (Samuel Johnson)

Pots fer qualsevol cosa, però no tot (David Allen)

When I was a boy I was told that anybody could become President. Now I’m beginning to believe it (Clarence Darrow)

I am patient with stupidity but not with those who are proud of it (Edith Sitwell)

El político se convierte en estadista cuando comienza a pensar en las próximas generaciones y no en las próximas elecciones (Winston Churchill)

Freedom is not something that anybody can be given; Freedom is something that people take and people are as free as they want to be (J.A Baldwin - suggeria pel Joan)

Moments de qualitat: treure la llengua

Jo no ho sabia (i ningú se n’havia adonat fins ara), però es veu que quan menjo o bec trec (una mica) a llengua. Un dia dinant l’Àlex em diu “per què treus la llengua?”. No sabia de què em parlava, la Rosa tampoc. La Rosa es va fixar i es veu que sí, que de vegades la trec. La Laura, la meva germana, també es va fixar i va donar la raó a l’Àlex.

L’altre dia, curiosament, l’Àlex també ho va fer, tot i que de forma més forçada, i la veritat de forma bastant divertida: de sobte va començar a treure la llengua vàries vegades de forma seguida. Es veu que em vol imitar, com ell diu, “és un Salvador petit”.

Madoff i la justícia espanyola

Un tio roba molts diners i al cap d’uns mesos el condemnen de per vida. Cert, han anat ràpid (descobert el desembre del 2008, condemnat el juliol del 2009) perquè ha col·laborat amb la justícia (excepte el “petit detall” de no dir on estan els diners), però ara ja està a la presó i per sempre: Madoff, el gran estafador (+50.000$ milions, poca conya), condemnat a 150 anys, no sortirà mai de la presó.

El cas Madoff als Estats Units compara tristament amb la justícia espanyola: els casos triguen molt a resoldre’s, perjudicant a imputats (si són innocents, quan abans quedin exonerats, millor) i a damnificats (quan es farà justícia?). Mirem per exemple el cas Fórum Filatélico (exemples no en falten): Quan va començar? Maig 2006. Quan es resoldrà? Per agreujar-ho, molts condemnats per estafa o algun altre delicte de coll blanc aconsegueixen ràpidament el tercer grau (penseu en il·lustres condemnats a Barcelona, i sí, tots estan lliures).

La justícia americana no és perfecte. Madoff està a la presó, però els diners no s’han recuperat (i per tant, el cas no està tancat). I queden molts dubtes per resoldre, com identificar i condemnar als seus còmplices, ja que és impossible fer una estafa tan gran tot sol. Però han anat ràpids, i està a la presó, forever. Justícia, almenys més que aquí.

La justícia espanyola és un greu problema, no només per la seva manca d'independència (número 56 del ranking mundial, entre Nigèria i Sri Lanka), sinó simplement perquè no funciona. Els propis jutges van fer vaga fa uns mesos denunciant que hi ha més de 200.000 processos pendent de solució, sentències que triguen dos anys i mig en dictar-se... i insisteixo, els grans estafadors condemnats en ferm no estan a la presó. Avui dia és impossible fer absolutament res sense que Hisenda ho sàpiga, ens tenen super-controlats. No podria l'estat invertir el mateix en Justícia?

Fa uns mesos advocava per una justícia ràpida com a mesura anticrisi. Avui advoco per justícia ràpida simplement per justícia. I per justícia, qui la faci, la pagui (de veritat).