A Public Reply to The Daily Telegraph

Nova resposta del Col·lectiu Emma: A Public Reply to The Daily Telegraph.

En aquesta ocasió, el Col·lectiu Emma respon a l’article "Catalonia pays homage to the EU, not Spain, as push for independence grows” publicat al diari Daily Telegraph. En aquest article es comenta l’evolució del suport social de la independència, i es mostra una foto de tres encaputxats cremant les banderes espanyola i francesa, motiu de la resposta del Col·lectiu Emma.

Llegeix la resposta A Public Reply to The Daily Telegraph.

Triple crisi econòmica

Més difícil encara, tres crisis alhora, com expliquen Josep Pinyol i el Cercle Català de Negocis. Per un costat la crisi financera internacional, que danya greument el sistema financer i, en conseqüència, l'economia real. Per l'altre la crisi espanyola, agreujada per una gran bombolla immobiliària, un gran dèficit de compte corrent, i una baixa productivitat. Krugman, el gran gurú (junt amb Obama) dels progres mundials, ha dit que Espanya haurà de baixar els sous dels treballadors o abandonar l'euro. I per rematar-ho, la crisi catalana: un 10% d'espoli fiscal, 21.000€ milions a l'any, 3.000€ per català a l'any.

Hi ha qui diu que sortirem abans de la crisi: no sé si és per desconeixement o per animar. Abans que qui? Qui és el nostre referent? Molts països que no estan especialment malament sortiran un dia de la crisi. Al cap d'un temps (potser molt) en sortiran aquells països que estan pitjor. I després, potser... Bé, igual podem sortir abans, però tindrà molt mèrit, ja que estem fent una cursa sortint més enrere que els altres, sense equipament, i amb la cama enguixada. De vegades penso que ens passa el contrari que a molts estats que tenen la maledicció dels recursos naturals, com Veneçuela o Bolívia: com estem acostumats a lluitar més del compte, ens en sortim més aviat i millor. Però tot i que sigui així, hem d’acceptar jugar amb desavantatge?

Poca cosa podem fer amb la crisi financera internacional, més enllà de vetllar per preservar i enfortir el nostre sistema financer (poca conya, no sigui que encara hi perdem més). Amb la crisi espanyola el mateix, les cartes estan jugades, i la feina potser passa per evitar que el crack Zapatero no ho acabi d'espatllar més. I amb la crisi catalana?

Respecte Catalunya, dues opcions, la fàcil i la complicada. La complicada és tenir un nou sistema de finançament i reduir l’espoli. El dèficit fiscal actual és de 21.000€ milions a l’any i el més agressiu, CiU, demana un nou finançament de 5.000€ milions (i no s’ho creuen ni ells). Altres diuen que aquesta vegada sí, el 2010 cal el concert econòmic. Les dues coses són entre complicades o impossibles: l’estat espanyol no acabarà amb l’espoli fiscal a Catalunya, ja que per fer-ho cal un pacte entre Catalunya i Espanya, i si Espanya no vol (i ni vol ni voldrà, com ens recorden cada dos per tres), espoli forever.

El pacte és la l’opció complicada. I la fàcil? Fer l’únic que depèn de nosaltres: tenir un estat. Com en altres coses relacionades amb Espanya, un pacte (pel concert o el que sigui) depèn d'Espanya, i mai no cediran (per què ho haurien de fer?). Tenir un estat només depèn de nosaltres.

Frases de la setmana

Si no fracasses de tant en tant vol dir que no estàs fent res gaire innovador (Woody Allen)

Silent gratitude isn't very much use to anyone (Gertrude Stein)

Abans de casar-me tenia sis teories sobre com educar els fills; ara tinc sis fills i cap teoria (John Wilmot – bany de realitat, jo també; per cert, curiós, molts tenen moltes teories... sobre com educar als fills dels altres!)

100% of the shots you don’t take don’t go in (Wayne Gretzky)

Management is doing the things right; leadership is doing the right things (Peter F. Drucker)

Never look down on anybody unless you’re helping him up (Jesse Jackson)

Moments de qualitat: “contarte las cosas para ti... ¡Mi amor!

L’Àlex ens tenia intrigats: feia uns dies que cantava (ell que no canta mai): “Contarte las cosas para ti... ¡Mi amor!”. Ell no recordava on ho havia après. Nosaltres, intrigats: Què canta? Qui li ha ensenyat? Per fer-ho més estrany, en castellà. On ho ha après?

Estava a punt de demanar ajuda a través del blog... quan estàvem conduint i vam sentir a la ràdio una cançó que deia “para ti”. La cançó de l’Àlex! És de Nena Daconte, i l’únic que té en comú amb el que cantava l’Àlex és que diu “para ti”. El dubte segueix sent com l’ha après. “¡Para ti!”.

Per cert, no és un crack cantant però m’encanta sentir-lo cantar. I quan la Vinyet s’afegeix, encara més.

La cançó de l'Àlex (i de Nena Daconte): http://www.youtube.com/watch?v=hvQJUGn1TQg.

P.D. Avui l'Àlex m'ha cantat la cançó per telèfon: rectifico, és un crack.

Nosaltres sempre hem estat aquí! (nou manifest de Blocs amb Estrella)

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.

Països Catalans, 24 de juny del 2009

Top 10 lliçons de la trobada d’Alumni de NYU Stern a Barcelona

És fàcil aprendre quan s’està rodejat per persones interessants. De vegades, més que aprendre coses noves, confirmes coses que ja saps o que simplement no hi havies caigut. Entre les lliçons de la trobada d’antics alumnes de NYU Stern a Barcelona, aquestes 10.

1. Anys perduts: la crisi suposarà tornar molts anys enrera, perdent tot el creixement acumulat dels darrers anys. Així, prenent les estimacions de creixement del FMI dels propers dos anys, el PIB per càpita que es destruirà suposarà tornar a nivells de 6 anys enrere a l’estat espanyol (11 en el cas d’Itàlia). De fet, mirant a futur Krugman està començant a parlar de la dècada perduda
2. Preocupació generalitzada per un increment de la inflació als Estats Units. Consens de que d’alguna forma (tot i que no se sap com) la Reserva Federal haurà de recuperar una part important dels diners que ha injectat en l’economia els darrers mesos
3. Tot i els greus problemes dels bancs americans, el fet que hagin reconegut gran part de les seves pèrdues facilita que eventualment es podran recuperar abans i/o millor. En relació amb això, canvis en les regles de joc als bancs internacionals, vista l’experiència d’Islàndia o Europa de l’est, ja que els estats voldran evitar els casos en que la major part del capital dels bancs (en alguns casos fins el 85%) capital estigui en mans de bancs internacionals, ja que això provoca que els governs tinguin problemes amb l’interlocutor, i a més aquests bancs poden exportar els problemes que tenen en els seus propis països (per cert, lliçó catalana pel que pugui passar)
4. El govern americà s’ha convertit en la principal empresa de capital risc del món; apart de la seva capacitat per gestionar-ho, és fonamental amb quins criteris i incentius actuarà (maximitzar el bé comú? guanyar les properes eleccions?). En tot cas, hi ha indicis de que no és un gran inversor (!), ja que p.e. en el cas de General Motors el govern americà potser només recupera 5.000$-10.000$ milions del més de 50.000$ milions que hi ha posat
5. El sistema americà de concurs de creditors és un avantatge competitiu per a l’economia americana ja que permet ser més àgil quan les empreses tenen problemes i s’ajustin millor als nous entorns; tot i així, es perillós que el govern americà hagi trencat el “rule of law” amb la fallida de Chrysler no respectant la prioritat dels creditors sènior. Això suposa risc d’incertesa jurídica a futur si es repeteix, ja que canviaria les regles de joc i augmentaria (encara més) las prima de risc del deute de les empreses
6. Acceptant que cal canviar les regles de joc del capitalisme, en especial del sistema financer, por d’una sobrereacció regulatòria del govern, regulant més enlloc de regular millor (com va passar amb Sarbanes-Oxley). En tot cas, més enllà de criticar algunes mesures del govern americà, consens de què hagués estat pitjor no fer res
7. Es pot fer una anàlisi cost-benefici de les polítiques públiques, com va demostrar la professora Beatriz Plaza de la Universitat de Bilbao amb l’exemple del Museu Guggenheim de Bilbao (i si fem aquest estudi pel Fòrum o per la Seat?)
8. Els problemes de les empreses familiars són comuns arreu del món: el problema principal (de vegades més i tot que la pròpia gestió de l’empresa) és la transició entre generacions. Els family office i els consells familiars són clau en aquest sentit
9. Als estrangers els encanta Barcelona, els enamora. Els entesos també destaquen el canvi urbanístic fruit dels Jocs Olímpics. Sense desmerèixer aquest fet, sort que desconeixen altres desastres urbanístics de Barcelona, ni que tampoc saben que ens hem d’inventar grans projectes (Jocs o Fòrum) per fer el que toca
10. Bilingüisme a l’Hotel Arts, al local de copes Carpe Diem o a l’excel·lent servei de catering que vam tenir els 3 dies: espanyol i anglès. El català, en algun cas, el parlaven; en general, l’entenien; i en molts casos, em contestaven en anglès

Ah, i potser una onzena: ets més popular quan dius que ets productor de cinema que quan expliques que treballes en una caixa d’estalvis.

Frases de la setmana

Com molts intel·lectuals, era incapaç de dir una cosa senzilla de forma senzilla (Marcel Proust)

Les dones tenen un instint meravellós sobre les coses. Poden descobrir qualsevol cosa l’excepte allò obvi (Oscar Wilde – és cert?)

I am not a has-been. I am a will be (Lauren Bacall)

Reading made Don Quixote a gentleman. Believing what he read made him mad (George Bernard Shaw - no ens podem creure tot el que llegim, ni el Quixot ni la majoria dels diaris ni...)

I would rather be exposed to the inconveniences attending too much liberty than to those attending too small a degree of it (Thomas Jefferson, to Archibald Stuart, 1791 - hi estic d’acord, però l’equilibri és molt complicat)


Suggerida per Adriana Viejo:

Every man is an island


Suggerida per Webster:

La necessitat es a l'arrel de tots els atemptats contra les llibertats dels homes. Es l'excusa dels tirans i el credo dels esclaus (William Pitt, the Younger)

A Public Reply to the Financial Times (II)

Nova resposta del Col·lectiu Emma: A Public Reply to the Financial Times (II)

Mesura anticrisi: immigració qualificada i/o rica

Canvi de xip amb la immigració: busquem immigrants que augmentin la productivitat de la nostra economia i/o que vinguin a gastar. Dues propostes:

• Per atreure immigració qualificada, fer que els tràmits, procés i terminis per aconseguir un visat per un treballador que tingui un doctorat (o un determinat màster en una àrea tècnica) siguin rapidíssims, quasi immediats (fast track). Això facilitaria que les empreses catalanes i multinacionals basades a Barcelona tinguin més facilitat per atreure talent (seria complementària a la Llei Beckham, que no només ha d’ajudar a fitxar a Cristiano Ronaldo)


• Per atreure estrangers amb diners, oferir visat a estrangers que es comprin una casa a Catalunya. Serien per definició estrangers amb molts diners, que gastarien (i per tant ajudarien a reactivar l’economia) i que alhora ajudarien (poc, però ajudarien) a reactivar el mercat immobiliari (és una idea, per cert, que s’està discutint als Estats Units)

Són mesures petites, però tot suma: crisi en positiu. Són però mesures amb trampa: parlo de Catalunya, però qui decideix en aquestes àrees (com en gairebé totes les coses importants) és Espanya.

Contra la pribatització (sic) de l’ensenyament

(enviat per l’amic Blai Costa)

Més que preocupar-nos en qui ofereix un servei públic (ensenyament, sanitat, recerca de feina o el que sigui), preocupem-nos per la seva qualitat (i per garantir, si cal, l’accés universal). Payor-providor.

Mesura anticrisi: retorn ràpid de l’IVA

Insisteixo, més que gastar i malgastar, una forma eficient d’ajudar a superar la crisi és fer que les administracions públiques compleixin la llei, siguin eficients, i paguin quan toca. Ja m’he referit a la demora en els pagaments de factures per part de les administracions públiques, avui comento qüestió similar: el retorn ràpid de l’IVA quan aquest és negatiu.

Cas real (i un punt dramàtic) d’un bon amic: té una empresa industrial que fa la major part de les vendes a l’estranger. Això li provoca un IVA negatiu, és a dir, l’estat li ha de retornar IVA que ell ha pagat i no ha cobrat. És llei. Ho fa? Doncs no, en un moment complicat com l’actual (l’empresa està en pèrdues), l’estat encara no li ha retornat l’IVA dels anys 2007 i 2008 (més d’un milió d’euros cada any) i diu que li compensarà amb altres impostos que ha de pagar a partir d’ara (és a dir, trigarà uns quants anys a recuperar uns diners que són seus, entre altres raons perquè l’IVA sempre li sortirà negatiu). És a dir, una empresa en pèrdues i per tant amb encara més dificultats per aconseguir finançament bancari, té problemes de liquidesa... perquè l’estat no compleix la llei! Per rematar-ho, el 50% de les seves vendes a l’estat espanyol són a l’administració pública que, quan paga (!), paga a 180 dies.

OK a gastar bé i no-OK a malgastar. Però sobretot OK a que les administracions públiques, abans de fer res, facin el que han de fer: complir la llei, i fer-ho de forma ràpida i eficient. I abans de comprometre més diners en no sé quina nova proposta, que l’estat pagui els seus deutes pendents amb les empreses. Sentit comú, no?

Velles impertinents

Respecto molt a la gent gran, pel que han patit i lluitat, i perquè (en general) són una font de saviesa, experiència i ordre. Dit això, tot té un límit, i el límit és quan em toquen els nassos.

Tot això ve a compte d'un subgrup entre aquest pou de saviesa, que són les velles impertinents que es posen on no se'ls demana. Un parell d'exemples:

• Cada diumenge li compro un caramel a l'Àlex, bàsicament perquè em dona la gana, i també perquè és un dia de festa i perquè és l’argument que utilitzo per no donar-li mai llaminadures (“avui no és diumenge”). Vaig al quiosc de sempre i li dic a la dependenta (una dona molt amable) que "avui compro un chupa-chup a l'Àlex perquè s'ha portat molt bé”. Una vella (impertinent) que està allà i ho sent diu que "abans no es consentien tant als nens". Estic a punt de preguntar-li si això de posar-se on no els demanen és d'abans o d'ara, però no dic res. Me'n penedeixo

• L'Àlex fa una marranada a la Plaça de l'Ajuntament, que és plena de gent. És una situació incòmoda que molts pares hem viscut: una rebequeria en un lloc públic, davant la qual es pot o bé minimitzar-la (i fer que el nen se surti amb la seva) o bé mantenir-se ferm (a risc de què el nen continuï plorant i l’espectacle públic continuï). Doncs en aquestes que una vella (impertinent) li diu a la Rosa (jo no hi era) que com és que "permet que el seu fill es porti així". El que faltava. A sobre l’Àlex ho va sentir i no sé què li va dir a la senyora...

En fi, educar un fill és prou complicat com perquè vingui algú que no et coneix de res ni sap res de tu i et vulgui donar lliçons magistrals. M'agradaria saber com ho van fer aquestes dones amb els seus fills i nets. En tot cas, com a pare tinc el dret a equivocar-me i de fet accepto suggeriments de persones amb coneixement de causa, però també tinc dret a engegar a qui es fiqui on no se’l demana. A partir d’ara ho faré.

Senyores grans respectuoses amb la vida dels altres (que són la majoria), si us plau diguin a les seves amigues impertinents que no es posin on no se'ls demana. I que si volen atabalar a algú, que emprenyin als seus fills i als seus nets. I que si atabalen als altres, acceptin reciprocitat i esportivitat: si opinen sobre com he d’educar al meu fill sense conèixer-me ni saber res de mi, entendran que els pugui respondre amb la mateixa franquesa, cruesa i desconeixement de causa.

Genial Salvador Cardús

Després de l'article (que em va posar de bastant malhumor) La il·lusió per l'estat d'Agustí Colomines, genial rèplica de Salvador Cardús: Creure en el país. Lectura obligatòria i, com deia aquell, no hi ha res més que afegir.

És una sort tenir intel·lectuals valents, preparats i compromesos com Salvador Cardús. Desitjo igualment que Agustí Colomines i altres destacats convergents continuin fent articles com aquest, més que res per clarificar les coses a aquells que pensen que Convergència (i el maulet Unió) són la solució.

Genial Salvador Cardús.

Frases de la setmana

Que una cosa no funcioni com tu esperaves no vol dir que sigui inútil (Thomas Alva Edison)

Una premsa lliure pot ser bona o dolenta, però sense llibertat, la premsa no serà mai altra cosa que dolenta (Albert Camus)

Three things that never come back: the spent arrow; the spoken word; the lost opportunity (Willam George Plunkett)

I believe that all government is evil, and that trying to improve it is largely a waste of time (H. L. Mencken - home, ni tan ni tan poc!)

Tact is the knack of making a point without making an enemy (Isaac Newton)

Suggerida per Jaume Soler des de Nova York:

Capitalism without bankruptcy is like Christianity without Hell (The New Yorker)

Estat, exèrcit i seguretat

Un tabú que cal trencar: el sobiranisme ha de tenir una estratègia de seguretat i reflexionar sobre quin exèrcit volem tenir quan siguem independents. No si en volem tenir, sinó quin tindrem. Aquest tabú el vivim avui amb una de les poques estructures d’estat que tenim, els Mossos d’Esquadra, i la incomoditat amb la que alguns independentistes en parlen (o directament de forma virulenta i demagògica, critiquen). Cedir la direcció dels Mossos a Iniciativa, que ni creu en els Mossos ni en la seguretat (algú sap en què creu Iniciativa?), és una mostra de la frivolitat amb la que es tracta la seguretat a Catalunya.

En aquest sentit recomano l’excel·lent ponència de l’amic David Bajona Exèrcit i Seguretat publicada dins del Tercer Congrés Catalanista. La ponència comença amb la reflexió de què una estructura d’estat passa “inevitablement per la capacitat de pensar i analitzar la defensa i la seguretat en el pla estratègic, exercici que cap nació de recent accés a la sobirania ha menystingut, ans al contrari”. També planteja per l’estat català, entre altres, la pertinença a l’OTAN, ja que “l’organització atlàntica, malgrat els seus defectes i friccions internes continua essent l’aliança estratègica més útil i operativa a Europa, garantida per la única potència global, els Estats Units, sense els que es difícil plantejar operacions militars conjuntes de cap tipus”. I també és interessant el plantejament que fa de les oportunitats que des del punt de vista industrial i econòmic sorgeixen al tenir exèrcit propi, com quan comenta “l'absència dels interessos catalans en l'elaboració de la política de defensa espanyola ha comportat en els temps recents, per exemple, una distribució de l'esforç industrial (compartit amb consorcis internacionals com EADS) a l'Estat que ha ignorat Catalunya”.

Seguretat, intel·ligència, exèrcit... En clau d’estructures d’estat, lectura obligatòria: Exèrcit i Seguretat, de David Bajona.

A Public Reply to "The Economist" (II)

Nova resposta del Col·lectiu Emma arran un article del The Economist (Zapped): A Public Reply to The Economist (II)

PSC-PSOE watch: "He cumplido con Catalunya" (sic)

Ser tonto o fer-se el tonto, mentir conscient o inconscientment: no sé què és pitjor, però sé el que em fa més mal. Fem una anàlisi a la Montilla: fets i paraules

• Paraules del crack ZP al míting del PSC-PSOE: "He cumplido y cumpliré con Catalunya"
  
• Fets del crack ZP: va dir "apoyaré al Estatut..." i res; va dir traspàs de l'aeroport i del Castell de Montjuïc i res; el nou Estatut (que és llei) obliga a un nou sistema de finançament, inversions, traspassos i res; va prometre... i res. Consistència en dir una cosa i no fer-la no l'hi falta

Conclusions:

• Opció 1: per ZP no fer el que promet vol dir complir amb Catalunya. Conclusió: no mereix la nostra confiança
  
• Opció 2: ZP sap que incompleix, i a sobre menteix. Conclusió: no mereix la nostra confiança
  

En fi, pedagogia: ZP diu (i el PSC-PSOE aplaudeix) "he cumplido y cumpliré con Catalunya". Que cadascú jutgi... i actuï en conseqüència.

P.D. Fins quan?

Frases de la setmana

El test del coratge ve quan estem en minoria. El test de la tolerància ve quan som majoria (Ralph W. Sockman)

Algunos creen que para ser amigos basta con querer, como si para estar sano bastara con desear la salud (Aristóteles)

You have to know how to accept rejection and reject acceptance (Ray Bradbury, advice to writers)

It is dangerous to be right when the government is wrong (Voltaire)

It’s like the layers of an onion, the more you peel them away, the more you feel like crying (suggerida per Jaume Bech arrel del meu post sobre el Club Bilderberg)

Negoci Lehman

No tothom ha perdut amb la fallida de Lehman. A alguns els va afectar de forma directa i dramàtica (p.e. treballadors i inversors), a molts altres de forma indirecta per les conseqüències que va tenir en el sistema financer. Hi ha, però, qui ha fet negoci. Qui? Els que estan reestructurant i liquidant el que queda de Lehman: de moment, 132$ milions. Els principals beneficiaris:

• Alvarez & Marsal $61.8 milions ($14.8 milions durant març)
• Weil Gotshal $36.3 milions ($20 milions durant març)
• Lazard Freres $5.98 milions (tot durant aquest març)
• Milbank Tweed $7.8 milions

Interessant el cas d'Alvarez & Marsal, una empresa que s'especialitza en reestructurar empreses amb problemes (i, en alguns casos, liquidar-les). Entre els seus grans i coneguts clients, apart de Lehman, Enron i Arthur Andersen. Si veus algú d'Alvarez & Marsal per la teva empresa...

Per cert, Tony C. Alvarez II, un dels fundadors, estarà d'aquí dues setmanes a Barcelona a la Conferència d'Antics Alumnes de Stern. Serà un plaer sentir-lo explicar en primera persona com ho veu tot plegat.

PSC-PSOE watch: els culpables de la crisi

El PSC-PSOE diu que no ens pot treure de la crisi els mateixos que ens hi han posat. 100% d’acord. Dóna imatges d’Aznar, Berlusconi o Bush. Ok, no els votem. Algun culpable més? Vista la gravetat de la crisi a l’estat espanyol (per exemple dos de cada tres nous aturats a l'eurozona són espanyols) alguna responsabilitat hi deu tenir el govern espanyol dels darrers 5 anys, no? Des del surrealisme de negar la crisi quan aquesta ja era evident fins a no haver impulsat un canvi del model productiu ja fa uns quants anys, passant per les erràtiques mesures aprovades fins ara.

D’acord amb el PSC-PSOE: no votem als culpables de la crisi. Ni a Aznar, ni a Berlusconi, ni tampoc, és clar, al PSC-PSOE (la llista on Maleni va per davant de Badia).

PSC-PSOE watch: votar Badia és votar Vidal Quadras

Vidal Quadras és vice-president del Parlament Europeu per un pacte dels socialistes i populars. És a dir, els eurodiputats del PSC-PSOE van votar (i no han negat que ho tornaran a fer) a favor de Vidal-Quadras. No t'agrada Vidal Quadras? No votis Badia. I si no t'importa acabar donant suport a Vidal-Quadras, vota Badia sense problemes, faltaria més.

Ah, no tot és culpa de Vidal Quadras i del PP. Cert, Vidal Quadras està en contra de què el català sigui oficial a Europa, però no és ell qui ho bloqueja. Efectivament, depèn només del govern espanyol, i ja sabem que ZP, en això, és molt coherent: va prometre que sí però fa (i farà) que no.

Tot s'ha de dir, no és pot negar la coherència del PSC-PSOE: quan cal, a Euskadi, a Barcelona (Castell de Montjuïc), a Europa o a on sigui, pacten i voten amb el PP.

Votar Badia no és només votar Maleni (poca conya): també ho és votar Vidal Quadras.

Trobada Bilderberg

Nova trobada per decidir el futur del món (segons uns) o per parlar sobre el món (segons uns altres): el Club Bilderberg es va trobar a Grècia a mitjans de maig. Entre els assistents (llista no oficial, és clar) varis espanyols: Almunia, Cebrián o la Reina d’Espanya. Altres assistents eren Bernanke (President de la Reserva Federal americana), Geithner (Secretari del Tresor americà), Barroso (President de la Comissió Europea), Henry Kissinger, Condolezza Rice...

Va existir la reunió? Sembla que sí. De fet, el diari The Guardian s'ha fet ressò de les extraordinàries mesures de seguretat al voltant de l'Hotel Astir Palace Nafsika durant aquells dies. Què van decidir? Ningú ho sap. Alguns diuen que van intentar convèncer als Estats Units a cedir sobirania al Tribunal Internacional de Justícia, que van parlar de crear un "ministeri d'economia global" o que van decidir fer accions per assegurar que Irlanda aprovi el Tractat de Lisboa. En tot cas la influència dels polítics i empresaris que (presumptament) van assistir, combinat amb l’opacitat de la trobada i la imaginació d’alguns, dóna peu a teories conspiratives molt interessants (certes o no, molt entretingudes, com el llibre “La verdadera historia del Club Bilderberg" de Daniel Estulin).

Ho he de reconèixer: m’encantaria anar a una reunió del Club Bilderberg. No em crec això de què deixin el futur del món, però ha de ser apassionant discutir off-the-record sobre tot plegat amb tota aquesta gent (excepte amb la Reina, suposo). I una proposta que cada vegada que ho proposo (gairebé) tothom se’n riu: un Bilderberg català, un lloc on els independentistes d’aquest país de diferents plataformes i partits es reunissin per definir de forma conjunta, coordinada i confidencial, cadascú des del seu àmbit, una estratègia comuna per aconseguir la llibertat del nostre país.

A Public Reply to the New York Times

Nova resposta del Col·lectiu Emma a propòsit d'un article sobre l'alta velocitat a Espanya.  Pots llegir la resposta A Public Reply to the New York Times