Si em dius adéu...

32 anys, 16 de militant entre les JERC i ERC: mitja vida, literalment.

No té sentit continuar. Molta sort, de veritat.

Per la meva part, ara toca patriotisme i dignitat.

A Public Reply to the Financial Times (del Col·lectiu Emma)

El prestigiós diari Financial Times va publicar el passat 15 d’abril l’article Spain's 'coffee for all' can be a bitter brew, on presenta una visió esbiaxada de Catalunya. Seguint la iniciativa que es va iniciar amb la resposta a l’article How much is enough de la revista The Economist, s’ha constituït el Col·lectiu Emma, que té com a objectiu respondre (ja sigui nosaltres directament o fent difusió de respostes que compartim fetes per altres persones) a les informacions inexactes que apareguin a la premsa internacional sobre la realitat nacional catalana.

Pots trobar la resposta al Financial Times a la web del Co·lectiu Emma

Crisi econòmica i discurs sobiranista

La complicada i per moltes persones especialment dolorosa crisi econòmica actual ha de comportar un ajust en el discurs sobiranista per adaptar-lo a la nova realitat. No es tracta de dir coses diferents, sinó de posar més èmfasi en temes econòmics i, sobretot, en no oblidar que les aspiracions sobiranistes han de ser compatibles amb les urgències que famílies i empreses tenen en el curt termini. En síntesi, cada vegada que es parla de la necessitat d’avançar cap a la sobirania cal esmentar que això suposaria avançar cap a una solució de la crisi actual i que, per contra, Espanya i el seu espoli és una de les causes principals de la crisi o que, com a mínim, no la puguem combatre de forma efectiva.

Curiosament, en l’entorn actual percebo dos riscos paradoxalment oposats:

• Per un costat, mantenir un discurs sobiranista basat en temes identitaris o simplement obviant (o no incidint prou) en temes econòmics. La pregunta legítima que podria tenir algú afectat per la crisi és com prioritzar aquest projecte ajudarà ara a la seva situació actual. Per això, com deia, qualsevol reivindicació sobiranista ha d’anar acompanyat del discurs econòmic
• Per un altre costat, dir que això de la sobirania és molt important, però que a curt termini no és prioritari ja que la preocupació de la gent és la crisi econòmica, i per tant aquests temes de la sobirania els hem de deixar per més endavant. De forma paradoxal, aquesta afirmació l’ha feta Felip Puig i s’ha semblat intuir, com de forma interessant assenyala Vicent Partal, per Carod-Rovira

Sobirania i crisi econòmica: obvi, però cal recordar-ho, i incidir en que més sobirania és menys crisi, ja que l’estat espanyol espolia el 10% del PIB cada any (gairebé 3.000€ per català i any), recursos que podrien servir per ajudar a famílies i empreses. Aquest argument cal lligar-ho amb que la independència inevitablement tindria uns costos, però que aquests serien menors que els actuals i futurs costos de la dependència (el 10% del PIB cada any).

Quins altres arguments ens poden dir aquells que creuen que això de la sobirania “ara no toca”?

• “Ara toca gestió”: no podem fer-nos trampes al solitari, sense estructures d’estat no es poden fer accions determinants que ens permetin afrontar la crisi econòmica. Les eines, competències i recursos actuals de la Generalitat no permeten lluitar contra la crisi econòmica des de Catalunya. I, no ho oblidem, les decisions que es prenen des d’Espanya no responen als interessos de Catalunya, per les diferències en el teixit econòmic i perquè, lligat amb l’espoli fiscal, es primen altres comunitats per sobre de Catalunya (com la recent anunciada inversió de 5.000€ milions en rodalies de Madrid)
• “En el moment actual cal buscar un compromís, solucions intermitges, no trencadores”: contra això, un bany de realitat, ja que no hi ha solucions intermitges perquè Espanya no ho vol, com ho demostra l’incompliment continu de disposar un nou finançament d’acord a l’Estatut. Aquest 10% és permanent, sine die. I una qüestió pràctica: canviar Espanya depèn dels espanyols (i això dia rere dia es demostra impossible), mentre que aconseguir la independència depèn només dels catalans.

En fi, la complicada situació econòmica actual pot ser una oportunitat per fer créixer el sobiranisme. Però per fer-ho cal modular el discurs, i plantejar la sobirania no com un horitzó a llarg termini o un objectiu en si mateix, sinó com part de la solució dels problemes actuals. Per això, cada vegada que es parli de sobirania, cal parlar de crisi econòmica. I quan es parli de crisi, parlar de sobirania. I, sobretot sobretot, no permetre que ningú posi a la crisi com excusa per no avançar cap a la llibertat.

Frases de la setmana

Setmana 20 d’abril

Res és tan inútil com fer de forma eficient allò que no s’hauria d’haver fet en primer lloc
-- Peter Drucker

Res és impossible per l’home que no ho ha de fer ell mateix.
-- A. H. Weiler

Everybody likes a kidder, but nobody lends him money.
-- Arthur Miller

The only way to entertain some folks is to listen to them.
-- Kin Hubbard


Suggerides per l’Esther des de NY:

The Only Thing We Have to Fear Is Fear Itself (Franklin Delano Roosevelt)


Suggerides pel Jaume des de NY:

On trade with China: "they give us poisoned products, we give them worthless paper" (Paul Krugman)

Risk describes a situation where you have a sense of the range and likelihood of possible outcomes. Uncertainty describes a situation where it is not even clear what might happen, let alone how likely the possible outcomes are (Frank Knight)

Companies have to worry about two kinds of failure: 'sinking the boat' (wrecking the company by making a bad bet) or 'missing the boat' (letting a great opportunity pass). Today, most companies are far more worried about sinking the boat than about missing it. That is why great opportunities exist. That is also why it is so nerve-racking to try it (James Surowiecki)

Rajoy i la hipocresia del PSC amb l'Estatut i el Tribunal Constitucional

Un dels drames de la política catalana actual és que s'ha associat el PP com el "gran dolent" de la pel·lícula i s’ha presentat com a contrapunt al PSOE com el bo, el gran aliat dels catalans. El PSC-PSOE són uns cracks amb això: la campanya "si tu no hi vas ells tornen" a les darreres eleccions espanyoles va aconseguir un rècord de vots de catalans, convencent que les actituds del PSOE i el PP vers Catalunya eren diferents. En això hi col·labora (inconscient o inconscientment, i no sé què és pitjor) l’actitud de la direcció d’Esquerra, que s’entesta a diferenciar el PSC del PSOE, quan tothom té clar que són el mateix (quan han votat alguna cosa diferent?).

Aquesta fal·làcia de mostrar el PP com a dolent i el PSOE com a bo l’hem tornat a veure aquest Sant Jordi. Rajoy ha vingut a passar el dia i, apart de donar-li un protagonisme exagerat per part de tots el polítics i mitjans, Manuela de Madre ha aprofitat per demanar que el PP hauria de retirar el recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut català. Ja hi tornem a ser: el PSC-PSOE, gran garant de l'Estatut?

• El PSOE presideix el govern espanyol i, per tant, és el partit que no està desplegant l'Estatut, en especial el finançament
• El Defensor del Pueblo també ha recorregut l'Estatut. Nomenat per Aznar, el govern de ZP va renovar el seu càrrec... quan Montilla era ministre
• Els arguments de l'advocat de l'estat per defensar la constitucionalitat de l'Estatut suposen una interpretació descafeïnada del mateix: és a dir, si el Tribunal Constitucional accepta els arguments de l’advocat de l’estat, l'Estatut tindrà molt poc recorregut
• Els jutges del Tribunal Constitucional nomenats pel PSOE participen i participaran en la futura “destrossa” de l’Estatut

En fi: ni Rajoy ni PSOE (ni, per tant, qualsevol de les seves sucursals). En aquest sentit dues grans batalles polítiques són (i) enterrar la mentida que el PSOE és amic de Catalunya (ho és tant com el PP, potser millors formes però igual fons) i que (ii) el PSC i el PSOE no són el mateix (són el mateix perquè SEMPRE voten el mateix, i faci el que faci el PSOE, el PSC no trencarà).

Fem pedagogia: els enemics dels nostres enemics no són sempre els nostres amics. De fet, en aquest cas, els enemics dels nostres enemics també són els nostres enemics.

10.000 + 65.000 en un any

Primer balanç en poc més d’un any: +10.000 visites al meu blog personal  i + 65.000 al blog que tinc al Directe.Cat, on publico una selecció dels meus posts (bàsicament tots excepte els posts personals).  També he publicat a l’e-notícies (abans d’escriure al Directe.Cat), a la web de Reagrupament i al blog de l’Espai Hayek.  Escric perquè em relaxa, però és una satisfacció que a sobre em llegeixin (tot i que no s’estigui d’acord amb tot el que dic).  Gràcies per llegir-me.  Els posts més visitats del meu blog personal (d’entre uns 285 publicats) són:

1. Saura dimissió (suposo que les visites van venir per una campanya que vaig fer al Facebook)
   
2. Sí, suport als Mossos d’Esquadra (moltes visites i comentaris)
   
3. Discurs d’un líder (el discurs del Carretero en el Congrés d’Esquerra)  
   
4. Moció de censura sobiranista  (el vaig publicar inicialment al Bloc Gran del Sobiranisme; m’agrada que sigui tan visitat)
   
5. Apunts sobre la crisi econòmica en 7 o 10 minuts (algunes  idees arrel d’un debat sobre la crisi econòmica que vaig anar com a ponent)
   
6. Neocomunistes o neocoms (les coses pel seu nom) 
   

I els posts més visitats del meu blog del Directe (d’entre uns 200 publicats) són:

1. Solució llibertària a la crisi (quasi 1.000 lectures: em sorprèn que tingui tantes visites, però m’agrada, ja que així es dóna una visió diferent a les solucions pels problemes que tenim)
   
2. Oriol Junqueras, candidat a Europa (curiós, vaig ser el primer que vaig proposar –públicament- la seva candidatura)
   
3. Sobre les crítiques a Tremosa (la demagògia que s’utilitzava per atacar-lo m’incomodava molt)
   
4. Dilema: Carandell o Ridao?  (arrel de la campanya d’Esquerra rebia moltes visites... i comentaris)
   
5. Dilema: Carretero o Puigcercós?
   
6. Apunts sobre la crisi econòmica a Catalunya en 7 o 10 minuts
   

Curiosament, moltes visites venen a través de Google, quan la gent busca coses curioses en català: des de “frases de” fins a “crisi eisntein” o “suport mossos”...  També quan es busquen segons quins temes d’economia en català, fet que em dóna una gran satisfacció.  La família i la política m’apassiona, però m’agradaria escriure cada vegada més sobre economia.  M’encantaria a més escriure sobre el sistema financer català i espanyol, però segurament seria imprudent per part meva.

Els temes del blog són bàsicament economia, política, la família i les frases.  No sé ben bé quin tema porta més visites, però curiosament la major part dels comentaris off-line venen de temes derivats dels nens: des de quan vaig escriure Delinqüent de l’aigua, on els amics es solidaritzaven amb l’Àlex perquè no el deixava malgastar l’aigua, fins als Moments de qualitat, que genera moltes complicitats, especialment amb els amics amb fills.  Agraeixo, de veritat, quan rebo comentaris, ja sigui en el blog, per email o en persona.  I hi ha un comentari que agraeixo especialment: “et llegeixo tot i que no sempre estic d’acord amb tu”.

I la pregunta recorrent: d’on trec el temps?  Doncs de moments com ara: quarts d’una de la nit.

Agredolç Q3

Sens dubte, gran notícia que VW fabriqui el nou model Audi Q3 a Martorell: pels propis treballadors de Seat, i pels proveïdors de Seat (i els seus treballadors). Dit això, m’ha tornat a quedar un gust agredolç, com em ve passant des de fa molts anys amb Seat. Dues raons.

Primer, per la sensació que VW ha “jugat” a posar en competència governs i treballadors, fixant (i potser trencant) algunes regles del joc. Els estats han competit per veure qui podia donar més ajuts i pressionar més a VW, i els treballadors dels diferents països han competit per veure qui podia ajustar més els seus sous. Com a mínim trenca el mite de l’absència de competència deslleial dins la Unió Europea i el de la solidaritat entre els treballadors de tot arreu. Legal i legítim, suposo, però agredolç.

I segon, per tots els ajuts públics que Seat rebrà. Seat sembla un pou sense fons que des de fa ja molts anys rep molts diners de les administracions públiques. Ara són 300€ milions, en forma de préstecs tous i subvencions en R&D. La història, però, ve de lluny: el deute que va perdonar l’INI el 1986 (2.400€ milions), 276€ milions de subvencions en R&D el 1993, 147€ milions durant el 2003-2005… Vistos tots els diners abocats (invertits?), pot ser que en cada moment la millor decisió (o la menys traumàtica o la més còmode) a curt termini sigui donar ajuts públics, però amb una visió a llarg termini potser seria millor dedicar aquests recursos a altres sectors i activitats: si una empresa o sector necessita de forma recorrent ajuts públics (és a dir, diners de tots) potser algú s’ho ha de replantejar (incloent qüestionar-se la pròpia viabilitat o la necessitat de fer una forta reconversió). Aquesta reflexió, per cert, s’està fent als Estats Units, on el govern Obama vol condicionar els ajuts públics a GM i Chrysler a canvi d’ajustos que les faci competitives de debò (el que inclou, entre altres, ajustar els sous dels treballadors d’aquestes empreses, molt més alts que els dels fabricants japonesos al EUA i que, a partir del moment que GM i Chrysler reben ajuts públics, són sous subvencionats que paguen entre tots els contribuents).

Els recursos, també els públics, són limitats. En el cas dels recursos públics, a més, són de tots, fet que paradoxalment comporta que de vegades s’actuï com si no fossin de ningú. Sens dubte la indústria de l’automòbil té una importància estratègica a Catalunya, com a font de treball i com a generació de riquesa i innovació, però ens hem de qüestionar a on volem destinar recursos públics, i de vegades això voldrà dir triar entre haver de subvencionar empreses amb permanents dificultats o invertir en indústries amb més futur i potencial. O que algú ens demostri (hi ha algun estudi al respecte?) el retorn d’aquests ajuts a tota la societat.

No és per posar aigua al vi. Estic content de veritat per les empreses i treballadors relacionats amb Seat, però solucionada la urgència a curt termini reflexionem quina estratègia necessitem a llarg termini.

Una segona lectura a l'article de Joan Carretero

Una prèvia: l’article de Joan Carretero m’ha entusiasmat. Dit això, me l’he hagut de llegir dues vegades, més que res per entendre per què tothom interpreta que Carretero vol crear un nou partit independentista. De fet, a mi em sona més a full de ruta cap a la independència i a Casa Gran de l’Independentisme (ara que estan de moda les cases grans), que de fet el propi Carretero suggereix que estigui liderada per Esquerra. Això ajudaria a ampliar l’espai electoral d’Esquerra, com en el seu moment ho van (intentar) fer la plataforma Catalunya-2003 de Pere Esteve o Ciutadans pel Canvi al PSC-PSOE (i actualment vol fer CiU amb la Casa Gran). Pot ser que la interpretació majoritària de que Carretero vol fer un partit nou vingui de la notícia prèvia a l’article en el diari Avui, on dóna com a notícia aquest fet, i a la pròpia lectura interessada des de la direcció d’Esquerra (i curiosament des d’Esquerra Independentista).

Tornant a l’article, en ell apareixen moltes propostes que RCat defensava en les darreres eleccions internes a Esquerra i que, efectivament, no van ser assumides pels militants. Això comporta que no s’han de seguir defensant? S’ha de callar i no fer res quan el vaixell s’està enfonsant? Les propostes de RCat van obtenir només el 28% del suport dels militants, però és possible que tinguin més suport entre votants i ex-votants (en tot cas, les tesis de la direcció segur que no són majoritàries entre els ex-votants d’Esquerra, que a dia d’avui ja sumen més que els votants). Alguna cosa cal fer davant la constatació de què cada vegada hi ha més independentistes i Esquerra té menys suport i, sens dubte, les propostes de Carretero aconseguirien ampliar la base electoral d’Esquerra (p.e. assumint la transversalitat que proposa i, si cal, que aquesta pivoti al voltant del centre-esquerra, on Esquerra s’hauria de sentir còmode).

Sobre l’article, algunes reflexions que comparteixo totalment:

• El govern espanyol es riu constantment dels catalans, i utilitza la crisi per justificar incompliments mentre va repartint diners a dojo per altres bandes
• Amb Espanya no hi ha res a fer, i s’ha d’acabar l’estratègia del peix al cove (amb totes les seves variants)
• Més enllà de totes les plataformes sobiranistes que s’estan creant, les seves propostes les han d’assumir els partits (o, almenys, algun partit)
• La independència ha de venir per una proclamació unilateral del Parlament de Catalunya, no per un referèndum previ que el govern espanyol mai permetrà
• L’independentisme ha de ser transversal, i només ha de participar en el govern quan això suposi un avanç substancial en l’autogovern de Catalunya
• Cal vetllar per l’exigència ètica dels nostres representants i avançar cap a llistes obertes

Amb l’article de Carretero la direcció d’Esquerra tenia dues alternatives: una, l’esperada, interpretar les seves reflexions com una aportació per articular una majoria social al voltant d’Esquerra, i convidar-lo a participar activament dins d’Esquerra; l’altra, utilitzar-ho com excusa per demanar que Carretero (i se suposa que també els que compartim la seva opinió) marxem d’Esquerra. Una proposta gens original: Ridao ens va titllar de càncer ja fa més d’un any, Vendrell ens va convidar a marxar fa unes setmanes, i Carod (ja ho va fer abans) i Puigcercós ens convidem a marxar ara. Igualment Carod i Puigcercós, amb la seva suggerència (?) de què Carretero creï un nou partit de centre-dreta independentista, demagògia apart, demostren el seu esquema mental: per ells la divisió política és esquerra-dreta, quan avui ja no només seria Catalunya-Espanya sinó unionisme-sobiranisme. L’eix esquerra-dreta, amb les competències i recursos de la Generalitat, és secundari i només ens porta a donar al PSC-PSOE les quotes de poder rècord a Catalunya. Carod a més afirma que és bo que Carretero marxi d’Esquerra, ja que així Esquerra enterrarà el risc de promoure un front patriòtic a futur: cert, quedaria garantit per sempre el front social, enhorabona PSC-PSOE. És això el que ens ha de portar a la independència? Per cert, és el mateix Carod que deia que volia una Esquerra amb 50.000 militants?

Carretero afirma que el projecte que ell defensa l’hauria de presentar Esquerra, tot i que reconeix que difícilment ho farà. Davant aquesta realitat, en la meva opinió, les alternatives per les properes eleccions a la Generalitat són desoladores: o ERC (i per tant més Tripartit) o CiU (i per tant, més pujolisme). O vot en blanc. O algú que defensi el que Carretero proposa.

I per què no la Casa Gran de l’Independentisme al voltant d’Esquerra? I també, pregunta legítima: i si Esquerra no ho vol fer?

Frases de la setmana

Setmana 13 d’abril

Només jo puc canviar la meva vida. Ningú ho pot fer per mi
-- Carol Burnett

Stupid is forever, ignorance can be fixed
-- Don Wood

Only those who dare to fail greatly can ever achieve greatly.
-- Robert F. Kennedy

Jo no faig acudists. Només miro què fa el govern i explico els fets.
-- Will Rogers, quoted in Saturday Review, Aug. 25, 1962
(igual que Polònia)


Suggerides per l’Esther des de NY:

Out of the crooked timber of humanity, nothing entirely straight can be built
-- Kant

Discontent is the first necessity of progress
-- Thomas A. Edison


Suggerides pel Marc (un clàssic):

Nothing is true in this world excepting death and taxes.
-- Bejamin Franklin.

La part positiva de tot això del Guardans

No veig malament que Guardans vagi al Ministeri de Cultura a portar això del cine i les subvencions. Com a mínim, un parell de raons:

1. Clarifica quin tipus de representants públics té CiU: Guardans ha estat 8 anys diputat a Madrid i 5 a Brussel•les. Està molest per haver estat relegat, però sempre ha tingut la mateixa ambició nacional (catalana i espanyola). Algú creu que Guardans té una visió de tot plegat gaire diferent de Duran Lleida i d’altres representants de CiU? És bo aquesta acció de Guardans, més que res per clarificar les expectatives dels sobiranistes de CiU (Guardans se’n va a mitges però Duran i molts altres es queden)
2. Com a bon liberal, Guardans treballarà des de dins del Ministeri de Cultura per eliminar les subvencions al cinema espanyol i potser també secretament per eliminar el Ministeri de Cultura (no per una qüestió nacional catalana, sinó per la mateixa visió liberal)

Ah, i trobo bé que militants d’un partit treballin en governs d’altres partits. Ho trobo intel•ligent per part del governant (com han fet Sarkozy o Obama) i correcte per l’interessat des d’una perspectiva de sentit d’estat (en aquest cas espanyol, és clar). En el cas de Guardans també em sembla un acte de coherència.

En fi, CiU i la Casa Gran és Tremosa i Gabancho passant per Duran Lleida i Ferran Mascarell, per així intentar construir una majoria electoral per guanyar les eleccions. Entenc que sobiranistes vegin la Casa Gran com un mal menor, però que no pensin que és la solució. Aposta CiU pel dret a decidir? No. CiU pot voler atreure votants moderats per ser un partit majoritari, però més enllà de qüestions tàctiques la qüestió és fins a on vol arribar CiU.

El drama de tot plegat és que CiU només avançarà cap a l’exercici del dret a decidir si aquesta és condició necessària per tornar a manar. I, problemes d’ambició nacional de CiU apart, aquest condicionament només es donaria si ERC pogués tornar a condicionar el Govern de la Generalitat. I, ai las, si ERC pot tornar a triar, triarà el PSC. Igual que CiU, per cert.

Mesura anticrisi: legalitzar les drogues i la prostitució

Solucions per augmentar els ingressos de l'estat en moments de gran dèficit públic i de necessitat de recursos com l'actual: legalitzar les drogues i la prostitució, i fer que les activitats derivades d’aquests negocis paguin impostos com tothom (IVA, seguretat social, societats, etc). Fer això implicaria també haver dedicar menys recursos a perseguir delictes relacionats amb les drogues i la prostitució, és a dir, menys despesa pública. Per cert, no és només una qüestió de diners. Anem a pams.

Si vols comprar drogues, pots comprar drogues. Et costarà més o menys en funció del tipus de drogues, del teu entorn social i dels llocs que “freqüentis”, però les podràs aconseguir. Ara, com no són legals, les hauràs de comprar en el “mercat negre”, un mercat no regulat, amb majors costos de transacció, sense seguretat jurídica (ni física) ni garanties sanitàries sobre el producte. La droga t’arribarà a través de mitjans il•lícits, i pel camí s’hauran comès moltes més il•legalitats. Per tant, des d’un punt de vista d’eficiència cal evitar l’existència d’aquest mercat il•legal, que té uns grans costos en termes de delinqüència, violència i marginalitat, entre altres costos socials. No és només un tema ideològic (que també), és un tema econòmic. Becker, Murphy i Grossman demostren com posar impostos a les drogues pot implicar menor producció i majors preus (i per tant menor consum). El funcionament seria com l’impost sobre el tabac, que l’any 2008 va suposar 9.266€ milions d’ingressos a l’estat espanyol (algú sap o pot calcular l’impacte econòmic de legalitzar les drogues a Espanta?). Igualment el Professor Miron (acostuma a tenir una visió llibertària molt interessant) proposa la legalització de les drogues amb les dades de que així el govern americà es podria estalviar $44.000 milions que actualment es gasta en perseguir les drogues i ingressar $33.000 milions en impostos. Dóna altres arguments de pes, com la comparació amb altres mercats il•legals (comparant el mercat de l’alcohol durant la Prohibició amb l’actualitat, o el mercat del joc, amb les diferents implicacions quan aquest es fa de forma il•legal o legal). També cita, i això és rellevant, la responsabilitat i la llibertat individual. No es pot obviar però veus en contra, com la pròpia ONU, que afirma que la legalització de les drogues no soluciona el crim organitzat, tot i que reconeix que les drogues mouen $320.000 milions i costen la mort de 200.000 persones cada any, i que l’estratègia actual de persecució de les drogues no funciona. Amb tot reconec que tinc alguns dubtes, en especial sobre si la legalizatció hauria de ser de totes les drogues o només de les toves (a priori sembla més eficient que sigui de totes per erradicar tot el mercat negre i delinqüència relacionada amb les drogues, però podria tenir uns costos socials alts si es facilita l’accés a segons quines drogues); i de com hauria de ser la regulació per evitar que la legalització no comporti més consum o facilitat d’accés pels menors (legalitzar no hauria de voler dir que es pugui comprar a qualsevol lloc, sinó només en determinats llocs i en determinades condicions).

El tema de la prostitució és més delicat. La prostitució, i en especial la prostitució femenina en entorns alegals i clandestins, té molt d’explotació i de violació dels drets humans. Per això les persones a l’entorn del món de la prostitució (relacionat moltes vegades amb drogues, immigració il•legal i explotació) es beneficiaria de majors grau de regulació que haurien d’implicar major transparència i menors abusos. La no regulació porta a l’explotació i, com s’ha vist darrerament, a la corrupció. La persecució porta a major graus de clandestinitat i, per tant, més marginalitat. I la regulació (i la veritat és que no sé com s’hauria de fer això) hauria de portar, almenys, a evitar tota la marginalitat i explotació que es deriva de la prostitució. En sentit contrari, el congrés espanyol va aprovar fa poc no regular ni abolir la prostitució. Té sentit negar la realitat i fer com si aquest submón no existís? I des del punt de vista econòmic, un estudi estima que amb la legalització de la prostitució el govern recaptaria 2.800€ milions per IVA i 1.124€ milions per la Seguretat Social (tenint en compte que s’hi dediquen unes 400.000 persones a tot Espanya).

Apart de generar ingressos per l’estat (i menys despesa pública), part dels ingressos derivats de les dues activitats es podrien revertir, justament, a evitar-les o atenuar els seus efectes: en el cas de les drogues, a fer més labors d’informació i prevenció entre els joves i a programes de desintoxicació; i en el cas de la prostitució, a programes per facilitar que les persones que s’hi dediquen puguin trobar altres feines i puguin sortir d’aquest món, creant també cases d’acollida.

Per mi no és una qüestió de si s’ha de fer o no, sinó de com s’ha de fer, per així acabar (o acotar) tota la delinqüència que es deriva de les drogues i la prostitució. La raó principal no és una qüestió econòmica, però també. Ah, i si ets dels que penses que les drogues i la prostitució són activitats moralment reprovables que cal penalitzar, una raó de més: castiguem-los, i que paguin impostos.

Frases de la setmana

Setmana 6 d’abril

¡Ai dels pobles governants per un Poder que ha de pensar en la conservació pròpia!
-- Jaume Luciano Antonio Balmes

Perdona als teus enemics, però mai oblidis els seus noms
-- John F. Kennedy

A child of five would understand this. Send someone to fetch a child of five.
-- Groucho Marx

True individual freedom cannot exist without economic security and independence.
-- Franklin Delano Roosvelt

The average man does not want to be free. He simply wants to be safe.
-- H. L. Mencken

La llibertat no passa per Convergència

Per fi confirmació oficial (per boca de Felip Puig) del que ja se sabia feia temps: Mas va pactar la rebaixa de l'Estatut a canvi de la Generalitat. Hi han hagut moments greus en els darrers anys, però em quedo especialment amb dos: l'endemà de l'aprovació de l'Estatut al Parlament de Catalunya, quan Montilla va anunciar que el PSC-PSOE presentaria esmenes al Congrés espanyol; i el dia que Mas va pactar la rebaixa de l'Estatut i el camí de tornada a la Generalitat.

Mai he acabat d'entendre el pacte ERC-PSC/PSOE, però tenia clar (i el llibre Democràcia a sang freda de David Madí m'ho va confirmar) per què ERC no va pactar amb CiU: temes personals i desig de càstig pel pacte Mas-ZP (oblidant però l'acte de Montilla i del PSC-PSOE). El PSC-PSOE no és la solució, ho veiem cada dia. CiU, tampoc. Quina és l'alternativa? Continguts reals i agosarats; i, si ningú juga, a l'oposició a seguir creixent. Sense por a trencar no hi pot haver posició de força.

No comptem amb CiU: la seva lògica és tornar a la Generalitat, per fer nació a la seva manera (?). La Casa Gran és això, un espai on tothom se senti còmode per aglutinar forces per sumar una majoria per tornar al govern. Res d'anar més enllà. Tampoc comptem amb PSC-PSOE, són la filial del PSOE a Catalunya, i sempre actuen i actuaran amb aquesta lògica. Si tenim sort (!) tindran la mateixa força que la filial del PSOE a Andalusia

La llibertat no passa per Convergència. Tampoc pel PSC-PSOE, però. I per ERC? Fets, no paraules.

P.D. Potser la llibertat passa per no mirar al passat (massa retrets en totes direccions) i mirar al futur. I pactar en base a l'exercici al dret a decidir, si algú hi vol anar. I si no, no pactar. Sóc un ferm defensor d'un pacte ERC-CiU, però en base a un contingut sobiranista de veritat.

P.D. Vistos alguns comentaris per la xarxa, si us plau, dediquem com a mínim el mteix temps a criticar a Mas que a criticar a Montilla: ni un ni l'altre.

Moments de qualitat: a la botiga i a la rentadora

L’Àlex, amb un any i mig: estem en una botiga de roba (no gaire estona perquè jo m’agobio molt). L’Àlex va jugant i, abans de marxar, va cap a un abric. “Àlex vine, marxem”, però ell va a l’abric, posa la mà a una butxaca de l’abric, i treu un mòbil, que ens havia agafat i amagat i/o guardat (no ho tinc clar).

La Vinyet, ara, amb un any i mig: a casa uns amics, va cap a la rentadora. “Vinyet, vine, no deixis res a la rentadora”. No deixa res, sinó que agafa una xocolata que havia amagat i/o guardat feia una estona.

Lliçó? No sé. Potser que si el teu fill d’un any i mig va a fer alguna cosa, potser val la pena que li deixis acabar, ves a saber què et trobaràs. I que si perds el mòbil potser està en la jaqueta d’una botiga, i que si la roba surt més bruta de la rentadora potser és perquè el teu fill hi ha posat xocolata.

Mesura anticrisi: treballar menys?

Es parla molt de la crisi i poc de com ens en sortirem. I, quan es donen solucions, moltes vegades aquestes venen condicionades per posicionaments ideològics (legítim) amagant la realitat (no legítim).

Aquest prèvia és per comentar la proposta del sempre agut secretari general d’UGT Cándido Méndez. Méndez proposa, per sortir de la crisi, treballar menys: en concret, una jornada laboral de 4 dies a la setmana. Ara toca de veritat treballar menys? Com a contrapunt fa uns dies el President Montilla afirmava que per sortir de la crisi segurament haurem de treballar més i no necessàriament guanyar més. No sóc precisament un gran fan de Montilla, però comparteixo aquesta visió, i penso que és una actitud positiva davant la crisi: treballar més i, de pas, parlar menys de la crisi (o en tot cas parlar més sobre com ens en sortirem).

És un entorn complicat on mesures simplistes, com reduir la jornada laboral per decret, no ens porten enlloc (o pitjor, generen frustració en els que es creuen l’expectativa de treballar menys, o en els que no tenen feina i veuen aquesta mesura com a pensada en col•lectius amb la feina assegurada o quasi-assegurada). Sobre això de la jornada laboral de 35 hores pregunteu-li també què en pensen molts empresaris, directius, autònoms o comercials, que fan més hores que mai i guanyen (o guanyaran) menys diners. O què en pensen els mileuristes respecte a treballar un 20% menys i guanyar un 20% menys. A no, que guanyarien el mateix. I això com es fa? La multipliciació dels pans i dels peixos? Per cert, parlant de mileuristes, no hauríem d’acabar amb l’estructura actual dual perversa del mercat laboral, que dificulta a molts joves a aconseguir una feina fixa?

Diu Méndez en la mateixa entrevista que la jornada de les 35 hores va ser un èxit a França (?). No sap (segur que sí) que la pròpia Ségolène Royal, candidata del Partit Socialista a les darreres eleccions a la Presidència, va reconèixer el fracàs d’aquesta mesura? Curiosament (o no) la llei no va fer més feliços en general als treballadors afectats per la mesura i, això sí, va augmentar la proporció de gent que tenia dues feines. I va augmentar l’ocupació? No hi ha evidència de que així fos: els sindicats i alguns socialistes diuen que sí, però molts economistes afirmen que el que va crear ocupació va ser les reduccions en les cotitzacions socials que van acompanyar la mesura de les 35 hores. Si fos una llei tan bona, però, no se la voldrien carregar.

La mesura de les 35 hores sembla que té lògica: que la gent treballi menys (guanyant potser una mica menys), i així més gent treballa. Però el que acaba passant és que la mateixa gent treballa menys (i guanyen menys) i no més gent treballa, ja que moltes vegades, fent de la necessitat virtut, les empreses fan el mateix amb menys hores, és a dir, absorbeixen la baixada d’hores amb millores de productivitat (o directament en entorns com l’actual on moltes empreses tenen menor activitat i aquesta mesura serviria per ajustar els costos de personal). De fet, implantar aquest mesura a Espanya, si fos acompanyada de reduccions de sou, suposaria increments significatius de la productivitat, un dels principals problemes de l’economia espanyola. És aquesta la proposta?

És bo una progressiva reducció de la jornada laboral, millorar la conciliació de la vida familiar i professional, i buscar solucions imaginatives de reduccions de jornada en empreses en crisi, per així disminuir o evitar acomiadaments. Però imposar les 35 hores per decret, o a la francesa, és un error: si és jornada de 35 hores amb sou de 40 hores, les empreses tindran encara més problemes; i si el sou baixa proporcionalment, molts sous ja d’entrada baixos es reduiran més, provocant que moltes persones busquin una segona feina. I, en els dos casos, no està clar que es generi més ocupació.

Per cert, què tal lluitar per reduir l’absentisme?

Tres anys...

... genial

Frases de la setmana

Setmana 30 març

L’home que pretén obrar només guiat per la raó està condemnat a obrar molt rarament.
-- Gustavo Le Bon
(passió!)

I believe that banking institutions are more dangerous to our liberties than standing armies.
-- Thomas Jefferson
(veig que el problema ve de lluny...)

Què és una casa sense nens? Silenci
-- Henny Youngman

I finally figured out the only reason to be alive is to enjoy it.
-- Rita Mae Brown

If you don't know where you are going, any road will get you there
-- Lewis Carroll

To the world you may be just one person, but to one person you may be the world.
-- Brandi Snyder