
No té sentit continuar. Molta sort, de veritat.
Per la meva part, ara toca patriotisme i dignitat.
Sobirania i crisi econòmica: obvi, però cal recordar-ho, i incidir en que més sobirania és menys crisi, ja que l’estat espanyol espolia el 10% del PIB cada any (gairebé 3.000€ per català i any), recursos que podrien servir per ajudar a famílies i empreses. Aquest argument cal lligar-ho amb que la independència inevitablement tindria uns costos, però que aquests serien menors que els actuals i futurs costos de la dependència (el 10% del PIB cada any).
Quins altres arguments ens poden dir aquells que creuen que això de la sobirania “ara no toca”?
En fi, la complicada situació econòmica actual pot ser una oportunitat per fer créixer el sobiranisme. Però per fer-ho cal modular el discurs, i plantejar la sobirania no com un horitzó a llarg termini o un objectiu en si mateix, sinó com part de la solució dels problemes actuals. Per això, cada vegada que es parli de sobirania, cal parlar de crisi econòmica. I quan es parli de crisi, parlar de sobirania. I, sobretot sobretot, no permetre que ningú posi a la crisi com excusa per no avançar cap a la llibertat.
En fi: ni Rajoy ni PSOE (ni, per tant, qualsevol de les seves sucursals). En aquest sentit dues grans batalles polítiques són (i) enterrar la mentida que el PSOE és amic de Catalunya (ho és tant com el PP, potser millors formes però igual fons) i que (ii) el PSC i el PSOE no són el mateix (són el mateix perquè SEMPRE voten el mateix, i faci el que faci el PSOE, el PSC no trencarà).
Fem pedagogia: els enemics dels nostres enemics no són sempre els nostres amics. De fet, en aquest cas, els enemics dels nostres enemics també són els nostres enemics.
I els posts més visitats del meu blog del Directe (d’entre uns 200 publicats) són:
Curiosament, moltes visites venen a través de Google, quan la gent busca coses curioses en català: des de “frases de” fins a “crisi eisntein” o “suport mossos”... També quan es busquen segons quins temes d’economia en català, fet que em dóna una gran satisfacció. La família i la política m’apassiona, però m’agradaria escriure cada vegada més sobre economia. M’encantaria a més escriure sobre el sistema financer català i espanyol, però segurament seria imprudent per part meva.
Els temes del blog són bàsicament economia, política, la família i les frases. No sé ben bé quin tema porta més visites, però curiosament la major part dels comentaris off-line venen de temes derivats dels nens: des de quan vaig escriure Delinqüent de l’aigua, on els amics es solidaritzaven amb l’Àlex perquè no el deixava malgastar l’aigua, fins als Moments de qualitat, que genera moltes complicitats, especialment amb els amics amb fills. Agraeixo, de veritat, quan rebo comentaris, ja sigui en el blog, per email o en persona. I hi ha un comentari que agraeixo especialment: “et llegeixo tot i que no sempre estic d’acord amb tu”.
I la pregunta recorrent: d’on trec el temps? Doncs de moments com ara: quarts d’una de la nit.
Amb l’article de Carretero la direcció d’Esquerra tenia dues alternatives: una, l’esperada, interpretar les seves reflexions com una aportació per articular una majoria social al voltant d’Esquerra, i convidar-lo a participar activament dins d’Esquerra; l’altra, utilitzar-ho com excusa per demanar que Carretero (i se suposa que també els que compartim la seva opinió) marxem d’Esquerra. Una proposta gens original: Ridao ens va titllar de càncer ja fa més d’un any, Vendrell ens va convidar a marxar fa unes setmanes, i Carod (ja ho va fer abans) i Puigcercós ens convidem a marxar ara. Igualment Carod i Puigcercós, amb la seva suggerència (?) de què Carretero creï un nou partit de centre-dreta independentista, demagògia apart, demostren el seu esquema mental: per ells la divisió política és esquerra-dreta, quan avui ja no només seria Catalunya-Espanya sinó unionisme-sobiranisme. L’eix esquerra-dreta, amb les competències i recursos de la Generalitat, és secundari i només ens porta a donar al PSC-PSOE les quotes de poder rècord a Catalunya. Carod a més afirma que és bo que Carretero marxi d’Esquerra, ja que així Esquerra enterrarà el risc de promoure un front patriòtic a futur: cert, quedaria garantit per sempre el front social, enhorabona PSC-PSOE. És això el que ens ha de portar a la independència? Per cert, és el mateix Carod que deia que volia una Esquerra amb 50.000 militants?
Carretero afirma que el projecte que ell defensa l’hauria de presentar Esquerra, tot i que reconeix que difícilment ho farà. Davant aquesta realitat, en la meva opinió, les alternatives per les properes eleccions a la Generalitat són desoladores: o ERC (i per tant més Tripartit) o CiU (i per tant, més pujolisme). O vot en blanc. O algú que defensi el que Carretero proposa.
I per què no la Casa Gran de l’Independentisme al voltant d’Esquerra? I també, pregunta legítima: i si Esquerra no ho vol fer?
En fi, CiU i la Casa Gran és Tremosa i Gabancho passant per Duran Lleida i Ferran Mascarell, per així intentar construir una majoria electoral per guanyar les eleccions. Entenc que sobiranistes vegin la Casa Gran com un mal menor, però que no pensin que és la solució. Aposta CiU pel dret a decidir? No. CiU pot voler atreure votants moderats per ser un partit majoritari, però més enllà de qüestions tàctiques la qüestió és fins a on vol arribar CiU.
El drama de tot plegat és que CiU només avançarà cap a l’exercici del dret a decidir si aquesta és condició necessària per tornar a manar. I, problemes d’ambició nacional de CiU apart, aquest condicionament només es donaria si ERC pogués tornar a condicionar el Govern de la Generalitat. I, ai las, si ERC pot tornar a triar, triarà el PSC. Igual que CiU, per cert.