dimarts, 31 de març de 2009

Tanquem Televisió Espanyola

Decisió totalment racional, especialment en temps de crisi: desmantelació de Televisió Espanyola (en tot cas, que deixin TV2, reforçant alguns continguts informatius, i potser TVE Internacional)Arguments (econòmics, polítics i de concepte sobre què ha de fer una televisió pública) no en falten:
  • L'estat (és a dir, tots plegats) va aportar 500€ milions l'any 2008, i a sobre RTVE va tancar amb un dèficit de 72€ milions. Aquest 2009 preveu aportar 550€ milions, una bestiesa, especialment en temps de crisi: quan abans es tanqui, menys ens costarà a tots plegats
  • Aquesta subvenció atenta a la competència, ja que els altres canals privats han de competir sense ajut públics
  • La seva programació no correspon a la d'una televisió pública: està bé que faci telenotícies, programes culturals o documentals, però no la majoria de programació que fa, que s'hauria d'emetre en altres canals que no siguin de titularitat (i d’utilitat) pública (és a dir, si volen, que tanquin TV1 i deixin TV2)
  • Té un respecte nul a la realitat plurilingüística de l'estat (per dir-ho de forma suau)
  • Té 302 alliberats sindicals, 53 a temps complert
  • Està al servei del govern de torn (tot i que cal reconèixer que està lluny dels nivells mega-partidistes de l'era Aznar)

No veig quin sentit té que existeixi Televisió Espanyola. Si cal, que donin més llicències privades, però que tanquin Televisió Espanyola.P.D. No, Televisió de Catalunya no és comparable, perquè té un objectiu diferent del que hauria de tenir TVE, la BBC o la RAI: protegir una llengua minoritària, el català. O les televisions privades fan un mínim del 50% en català, o TV3 ha de seguir existint com fins ara (en quant a concepte de canal, si pot millorar, millor). Dit això, també aprimaria la Corporació Catalana de Radio i Televisió (la Corpo), però això és una altra qüestió.

dissabte, 28 de març de 2009

CiU o CiUdadanos?

“Això del català està bé, però no és una prioritat, i menys ara”. O dit d’una forma diferent i referit a la nova llei del cinema que vol assegurar que el 50% de les pel•lícules estiguin doblades al català: "Es una iniciativa inoportuna. Hoy las prioridades de Catalunya, y lo dice alguien como yo, no pasan por gastar recursos públicos en esto en lugar de las políticas para hacer frente a la crisis. El tema del cine en catalán no lo arreglaremos sólo por ley y ahora no es la prioridad".

Endevina qui ho ha dit: Albert Rivera? No! Qui? Felip Puig! (Si no t'ho creus llegeix tu mateix l'entrevista que li van fer, on també queda molt clar que CiU no aspira a la independència, sinó a un model confederal – algú li pot explicar que això a Espanya és impossible?). Gràcies, Felip Puig, per ajudar i donar arguments als que defensem un gran pacte CiU-ERC que permeti avançar cap el dret a decidir.

Això de CiU és el que és, ni més ni menys. La Casa Gran obria punts d'esperança, més per la gent que s'hi afegia que pel que defensaven: López Tena, Tremosa, Gabancho... També era interessant el penúltim gran discurs de Mas, on apostava pel dret a decidir. Ara, marxa enrere: el darrer discurs de Mas va sobre la crisi econòmica obviant el dret a decidir (gran contradicció, sense eines d'estat no podem fer front a la crisi), Tremosa fa equilibris per no semblar massa sobiranista... i Felip Puig, sobiranista (?) destacat de CiU, assumeix el discurs que, durant la crisi, hem d'aparcar qüestions nacionals, com normalitzar la llengua. Per mi és la trampa de la Casa Gran, que és pujolisme en estat pur: CiU serà el que cadascú vol que sigui, de forma que tothom se senti còmode i, si tornen a manar, anar fent. I és autogol, assumint el discurs que cal oblidar temes nacionals per concentrar-nos en la gestió (per cert, hi ha algú al Parlament que defensi el contrari?).

Vist el panorama no m'agafa una depressió perquè no tinc temps per anar al psicòleg, però pinten bastos. Fixem-nos en els escenaris que surten de la darrera enquesta d'El Periódico (apart de la interessant dada que dóna un 6% de vot en blanc, símptoma de que molta gent se sent orfe d'un projecte polític):

1) El tripartit podria sumar (només els falta un diputat). I, si tornen a sumar, pactaran segur. Revisem hemeroteques i revisem què deia Esquerra abans de les darreres eleccions: "Fool me once, shame on you; fool me twice shame on me; fool me three times gilipolles" (si m'enganyes una vegada la culpa és teva; si m'enganyes dos la culpa és meva; si m'enganyes tres sóc gilipolles). En tot cas, seria una gran notícia pels que pensen que s'està construint un estat propi des del Govern (i que suposo que prepararien durant la legislatura el referèndum del 2014), i una pèssima notícia pels que pensem que cada vegada som més regió espanyola i menys nació catalana (problemes de gestió apart)

2) Si CiU aconsegueix que el tripartit no sumi, tindria diferents opcions de pacte, incloent un pacte amb el PSC-PSOE (amb reciprocitat a Madrid), amb el PP i amb Esquerra. En aquest context difícilment CiU pactaria amb Esquerra i, si ho fes, difícilment aniria en la direcció d'avançar cap el dret a decidir. És a dir, en el millor dels casos tindríem pacte de les forces d'obediència catalana, però un pacte totalment insuficient. És a dir, més regionalisme. Potser amb un altre accent i valors (que no és poc), però més regionalisme, és a dir, més espoli i assimilació.

Hi ha un tercer escenari, potser, que seria un pacte CiU-ERC per trencar l’status quo, per avançar cap el dret a decidir. Vist el panorama, ho té tot en contra: Esquerra només podria condicionar a CiU per avançar cap el dret a decidir si tingués la clau (!) per decidir la majoria del Govern, però si pot decidir triarà PSC-PSOE, i si no pot decidir, CiU no triarà ERC a menys que sigui amb un pacte de mínims-mínims. Què hem de fer els militants i simpatitzants de CiU i ERC que volem aquest escenari? Com podem evitar que es repeteixi la paradoxa que en les properes eleccions l’opció preferida de CiU i ERC no sigui el PSC-PSOE?

Per mi aquesta ha de ser la gran prioritat del proper any i mig: treballar per a què l’agenda política del 2010 passi per l’exercici del dret a decidir. A dia d’avui les dues opcions més probables són dolentes (i que cadascú triï quina és la pitjor), ja que tot el que no sigui avançar cap a la plena sobirania és continuar amb la progressiva decadència econòmica (espoli fiscal) i desaparició com a nació. La prioritat pel 2010: que el Govern de la Generalitat iniciï el procés cap a l’exercici del dret a decidir.

divendres, 27 de març de 2009

Frases de la setmana

Setmana 23 de març

L’únic error de veritat és aquell del que no aprenem res
--John Powell

Puc aceptar el fracàs, però no puc aceptar no intentar-ho
--Michael Jordan

If two men agree on everything, you may be sure that one of them is doing the thinking.
-- Lyndon B. Johnson

Always be nice to people on the way up; because you'll meet the same people on the way down
-- Wilson Mizner

Golf and sex are about the only things you can enjoy without being good at
-- Jimmy Demaret

When I read about the evils of drinking, I gave up reading
--Henny Youngman

Learn from yesterday, live for today, hope for tomorrow
--Anon

dimecres, 25 de març de 2009

Moments de qualitat: t'explico el conte de quan et vam anar a buscar a Sant Petersburg?

Hi havia una vegada un nen petit que es deia Àlex que vivia a Sant Petersburg. Sant Petersburg és una ciutat preciosa que està a Rússia. L'Àlex vivia en una casa amb unes cuidadores, que l'estimaven molt. Un dia els pares van agafar un avió i el van anar a conèixer. Una cuidadora va portar l'Àlex amb els pares... i es va posar a plorar! Després l'Àlex va estar jugant amb els pares, i s'ho van passar molt bé, i va riure molt. Els pares estaven molt molt contents. I l'Àlex feia pipa!

Els pares van haver de marxar uns dies. Aquells dies van trobar molt a faltar l'Àlex, i cada dia pensaven i resaven per ell. Després van tornar a buscar l'Àlex... i feia pipa! I encara en fa! El dia que el van anar a buscar l'Àlex estava molt content, i va estar cantant lere-lere tota la nit. Els pares també estaven molt contents. Els pares i l'Àlex van estar uns dies a Sant Petersburg, i després van anar a Moscú... en tren!

A Moscú també van estar uns dies. Van anar a la Plaça Roja, i van jugar a l'herba. Després van agafar un avió fins a Barcelona. L'Àlex havia agafat un avió i un tren! Quan van arribar a Barcelona l'esperaven a l'aeroport els avis i els tiets. Tots estaven molt molt contents. Massa contents. Després van agafar el cotxe i van anar a casa. I després va néixer la Vinyet, i ara som tots quatre.

dissabte, 21 de març de 2009

Sí, suport als Mossos d'Esquadra

L'ús de la força per part dels cossos policials és una mesura extrema però de vegades necessària en els estats democràtics. Sí, he vist les imatges i en alguns moments hi ha hagut excessos i un ús gratuït de la violència, i espero que se'n derivin responsabilitats. Però això no treu que s'hagi de criminalitzar a tota la Policia Nacional de Catalunya, que se'n pugui fer un ús partidista de la seva actuació, o que es doni una visió parcial dels fets, mostrant els excessos dels Mossos sense explicar les accions agressives d’alguns manifestants.

Deploro l'ús gratuït, excessiu i desproporcionat de l'ús de la força per part d'alguns Mossos, especialment amb els periodistes, un altre pilar de la democràcia. Però també deploro els atacs violents que van rebre els Mossos, amb 40 Mossos ferits (d’això en parla algú?). Deploro l'ocupació il·legal d'espais públics, ja sigui tallant un carrer o ocupant un rectorat o una Conselleria. I deploro la manca de sentit d'estat, dels nostres governants i de l'oposició. L'ordre hauria de ser el següent: primer, suport a l'acció dels Mossos, i segon, manifestar que a l’igual que ha succeït en el passat s'espera que es depuraran les responsabilitats pels excessos ocorreguts. Oblidem o no som conscients, no sé què és pitjor, que els Mossos són una estructura d'estat, de les poques que tenim, i han d’estar per sobre les lluites partidistes. Cert que a molts ens agradaria uns Mossos una mica diferents, però si és així el que cal fer és demanar i treballar per una policia més nacional, més catalana, més preparada i amb més mitjans, no criminalitzar-la.

S'oblida (o s'obvia) que les càrregues policials són instruccions polítiques. I en aquest sentit els darrers mesos n'he trobat a faltar, per manca de coratge dels responsables polítics d'Interior, per això de ser una policia simpàtica: no es pot permetre que ningú talli la ronda Litoral, per més legítima que sigui la seva demanda; no pot ser que es llancin objectes contra la policia en un partit de l'Espanyol i aquesta no respongui; no es poden ocupar permanentment espais públics; i no pot ser que un antinosequè llenci pintura rosa a un Mosso per humiliar-lo a ell i al cos i no passi res.


Amb tot, penso que els grans problemes dels Mossos són dos: un, la direcció política per part d'uns incompetents que no creuen en la seguretat. No es pot deixar en mans de Saura i Boada la conselleria d'Interior. Amb les coses de menjar no s'hi juga. I dos, la manca de sentit d'estat de la nostra classe política. En això (també) hem de prendre l’exemple de l'estat espanyol, i com els dos grans partits, quan es tracta de temes d’estat com la seguretat, van a la una i òbviament defensen els cossos policials (el que no m’agrada d’ells però és que no faciliten l’erradicació dels abusos policials, al contrari que a Catalunya). No es tracta de donar cobertura d'impunitat ni molt menys, sinó d’exigir responsabilitats (sense grans exercicis de demagògia o teatralitat ) després de donar suport a l’acció dels Mossos. No oblidem que els Mossos és una policia democràtica i, quan alguns dels seus membres han comès excessos (per cert moltes vegades denunciats pels propi cos), han pagat les conseqüències. Ara ha de passar el mateix.

Amb això dels Mossos, curiosa paradoxa, s’uneixen dos extrems: els que estan en contra d’una Policia Nacional a Catalunya i no dubten fer escarni dels Mossos (mentre curiosament callen els excessos dels cossos policials de l’estat, com per exemple comportaments de membres de la Policia Nacional (espanyola) que ha comportat presó provisional per un afer que combina proxenetisme, xantatge i corrupció); i els que estan en contra de qualsevol policia, espanyola però també catalana, en part perquè esperaven una policia catalana “de bon rotllo”, és a dir, que no fes la seva feina.

Sí, suport als Mossos d'Esquadra, a la Policia Nacional de Catalunya.

divendres, 20 de març de 2009

Frases de la setmana

Setmana 16 de març

És bogeria manifesta viure precàriament per poder morir ric.
-- Juvenal

A pesar de que ja sóc gran, segueixo aprenent dels meus deixebles.
-- Marco Tulio Cicerón

Apártate progresivamente, sin rupturas violentas, del amigo para quien representas un medio en vez de ser un fin
-- Santiago Ramón y Cajal

It is amazing what you can accomplish if you do not care who gets the credit.
-- Harry S Truman


Suggerides per Victoria:

El món modern ha inventat l’acció per a distreure’s de la mort
-- Josep Pla

La llibertat és un dels dons més preuats que van donar als homes els cels, no es pot igualar als tresors que guarda la terra i cobreix el mar: per la llibertat, així com per l’honra, es pot i es deu aventurar la vida; i, al contrari, la captivitat és el pitjor mal que pot esdevenir als homes
-- Quixot

dimecres, 18 de març de 2009

Moments de qualitat: on és el pare del Simba?

Ara fa molts anys, al cine amb el meu germà (no sé si ell tenia 5 o 6 anys), mirant el Rei Lleó. Comença la pel·lícula i es mor el pare del Simba. El Joan es posa trist i diu que vol marxar. Al final ens quedem i li acaba agradant la pel·lícula. Em va xocar l’impacte que va tenir en ell aquesta escena.Molts anys després, al menjador de casa, mirant el Rei Lleó. L'Àlex em pregunta: "què li passa al pare del Simba?". "Res, s'ha fet mal". "On està?". "A l'hospital curant-se". Una estona més tard. "On està el pare del Simba?". "Està curat però no surt a la pel·lícula...".Em recorda aquell genial episodi de Friends, quan la Phoebe descobreix que l'han censurat els trossos de les pel·lícules infantils (com Bambi) en que mor algú, i té un xoc quan ho descobreix. En quin moment entenen els nens això de la mort?

En tot cas, moment de qualitat: tots a casa mirant el Rei Lleó, Polar Express o el Noddy (i la Vinyet ballant quant sent la música!).

dilluns, 16 de març de 2009

Decepció antifrau

Grans expectatives, grans decepcions: sense Oficina Antifrau, i sense un abans i un després. Suposo (espero) que al final es posarà en marxa, però naixerà tocada i desacreditada, per culpa d’aquells que ara s’hi estan oposant i també per culpa dels que fins ara l’han frenat. No sé si res canviarà per a què tot continuï igual.

Es van crear moltes expectatives amb les mans netes. Sense tenir la percepció de corrupció generalitzada, sí que hi havia (hi ha?) la sospita que en alguns casos es pagaven (paguen?) comissions il·legals o simplement hi ha malbaratament de recursos públics, posant a més en entredit l’honorabilitat de molts per culpa de pocs. Del que es tractava és de disposar d’eines eficaces que mostrin un abans i un després per erradicar aquestes pràctiques, que els ciutadans tinguem la percepció que també des del Govern s’està fent tot el possible per prevenir i atacar qualsevol pràctica corrupta. Mans netes, regeneració de la vida pública, un nou estil de fer política.

L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) no s’ha posat en marxa pel vot en contra de CiU i PP al nomenament del seu director, el fiscal Martínez Madero, una persona a la qual tothom (tothom) reconeix capacitat i independència. Recordem, l'Oficina Antifrau, adscrita al Parlament, s’ha d'encarregar de prevenir i investigar possibles casos d'ús o destinació il·legal de fons públics. Podia ser, amb les seves mancances, un gran instrument, un senyal inequívoc de què es vol acabar amb la impunitat o almenys la percepció d’impunitat que tenen molts ciutadans. Naixia tocada, després de la dilació d’uns quants anys amb maniobra final de darrera hora del PSC-PSOE, i si ressucita tindrà, com a mínim, certs problemes de credibilitat, almenys si no té mans lliures per actuar i recursos suficients. Entre uns i els altres se l’han carregat. Hi ha uns quants que ho celebren, o pitjor, no hi donen importància perquè sempre han donat per fet que no sortiria o que si ho feia no els afectaria. Enhorabona.

Les culpes, amb major o menor intensitat, estan repartides, tot i que per mi els grans responsables són el PSC-PSOE i CiU. El PSC-PSOE ha dilatat uns quants anys l’aprovació de l’Oficina Antifrau (se’n parlava des de l’inici del primer Tripartit), i al final va donar suport després de "colar" que la Conselleria d'Economia de la Generalitat designaria col·laboradors en l'equip investigador quan s'investigui recursos pressupostaris de la Generalitat. Mans lliures per a l'Oficina Antifrau? També culpable CiU, que tot i haver votat en contra la llei (amb arguments demagògics, tònica habitual en el seu estil d’oposició), una vegada que la llei és vigent podria haver aprovat el nomenament del fiscal Martínez Madero, després de (surrealisme o cinisme, no sé) haver lloat les seves virtuts com a candidat. La història de sempre: per un costat el seu diputat Jordi Turull va denunciant el tema dels informes al Govern (oblidant-se per cert de pràctiques igual de qüestionables de CiU en el passat) i per l'altre quan es tracta d’atacar la corrupció CiU se'n desentén amb una excusa o altra. No entenc el que fan PSC-PSOE i CiU. O pitjor, sí que ho entenc. Està clar però que la regeneració i un nou estil de fer política no vindrà ni d'un ni de l'altre.

I els altres? Iniciativa, en un acte de coherència més, ha dit amén al que proposa el PSC-PSOE. No n’esperava més. El PP, barrejant la cansalada i la velocitat, la crisi econòmica i l'Oficina Anticorrupció, ha votat contra la llei i contra el nomenament de Martínez Madero, tot i reconèixer que és un bon candidat (clar, havia perseguit el frau del lli, que va afectar al PP). I Esquerra? Cal reconèixer la perseverança en aconseguir que s’aprovés, i se’ls haurà de felicitar el dia que estigui en funcionament i aconsegueixi que gràcies a ella algú a la presó per robar als ciutadans. No entenc però per què han acceptat l'esmena del PSC-PSOE que posa en entredit la llibertat d’actuació l'Oficina Anticorrupció, ni com han permès que es demorés tant la seva aprovació. Vaig ser un escèptic del Tripartit II, però durant unes setmanes, potser un mes o dos, pensava que hi havia un pacte secret entre Esquerra i el PSC-PSOE que justificava aquest Tripartit exprés. Creia que l’aprovació immediata de l’Oficina Antifrau era una d’aquestes (entre altres) condicions.

Què ens queda? Doncs esperar que la justícia i la fiscalia anticorrupció actuïn (més) a Catalunya, a l'igual que ha fet a Madrid, al País Valencià i a Andalusia. Crec que a Catalunya hi ha menys corrupció que a altres llocs de l'estat, però haver-n'hi potser n'hi ha i amb l’Oficina Antifrau, gràcies a uns i altres, no hi podem comptar.

La solució a aquest problema, com la majoria dels problemes que tenim plantejats, no vindrà dels partits polítics actuals. En aquest cas vindrà de la justícia, en altres de la societat civil. Els partits polítics defensen l’status quo, al govern i a l’oposició, i no semblen especialment preocupats a crear eines de control, seguiment i fiscalització de les administracions que controlen (de la dels altres partits sí, és clar). Status quo. I quan uns tornin al Govern i els altres a l'oposició, tots defensaran el contrari que ara, o el mateix, segons com es miri.

Corruptes de Catalunya, tranquils.

P.D. El dia que algú vagi a la presó gràcies a l’Oficina Antifrau ho celebraré. Ho celebraré perquè serà una gran notícia que algú que ens ha robat a tots els ciutadans vagi a la presó, i també perquè voldrà dir que comencem a tenir, de veritat, una eina que suposa un abans i un després. Diuen que l’Oficina Antifrau té certes duplicitats amb la Sindicatura de Comptes, però no em consta (algú m’ho pot confirmar?) que ningú hagi anat a la presó a partir d’un informe de la Sindicatura de Comptes, a pesar de les irregularitats que de vegades ha denunciat.

dissabte, 14 de març de 2009

Frases de la setmana

Setmana 9 de març

Sempre he dit que en política els teus enemics et poden ferir, però els teus amics et poden matar.
-- Ann Richards

El dret a ser escoltat no inclou automàticament el dret a ser pres seriosament
-- Hubert H. Humphrey

Good judgment comes from experience, and often experience comes from bad judgment.
-- Rita Mae Brown

No one can argue any longer about the rights of women. It's like arguing about earthquakes.
-- Lillian Hellman

No vull aconseguir la immortalitat a partir de la meva obra. La vull aconseguir no morint-me
-- Woody Allen


Suggerides per Joan Camp:

Si no arrisques res, estàs arriscant més encara (Erica Jong)

Con la crisis económica que está atravesando, Islandia ya no es un país, es una especie de fondo de inversión (dijo alguien del Fondo Monetario Internacionala Vanity Fair)

divendres, 13 de març de 2009

Moments de qualitat: alarma a la Biblioteca

Biblioteca de Sabadell, dissabte al matí. Zona infantil, nens amb els seus pares llegint i mirant contes. Tothom en silenci. Entrem amb l'Àlex i la Vinyet, no fan gaire soroll, però el suficient per trencar el silenci de la sala. Dic fluixet: "Àlex, aquí no es pot parlar". Mirem revistes de cotxe (li encanten, que diria ell). Em diu alguna cosa, "Àlex, ja et sento, parla fluixet". S'aixeca, va a una porta. Ja no tan fluixet: "Àlex, no, no, vine!". Obre la porta: és la sortida d'emergència, que dóna a un pati. Sona l'alarma, tothom ens mira, la bibliotecària em fa cara de censura: no sé on posar-me. Marxem. Tornarem a la biblioteca, d'aquí uns anys.

dimecres, 11 de març de 2009

Brussel·les i la confusió del referèndum

Vagi per endavant la meva admiració i reconeixement per la iniciativa que ha aconseguit aplegar milers de catalans a Brussel·les per defensar la independència del nostre país. Reconeixement pels que hi van anar i, sobretot, per tots aquells que durant mesos han treballat per fer-ho possible.

He llegit que a la cloenda de la manifestació es va proposar una recollida de signatures a favor d’una Iniciativa Legislativa Popular a favor d’un referèndum d’autodeterminació. La veritat és que si fos fa uns anys, ja sigui perquè fos la primera iniciativa en aquest sentit o perquè pensés que hi haguessin escletxes pel seu èxit, m’hi hagués engrescat. Ara però sóc una mica escèptic, per dues raons: per la seva utilitat com a full de ruta cap a la independència i com projecte prioritari dins dels reptes dels 10Mil.

Molts pensen que per a què Catalunya aconsegueixi la independència s’ha de convocar un referèndum, guanyar-lo, i després proclamar la independència. Malauradament, tot i ser el camí ideal, no pot funcionar així: l’estat espanyol ja ha dit (la darrera vegada amb el Pla Ibarretxe) que no es poden convocar referèndums per qüestions territorials, i menys per la independència. Espanya no és el Regne Unit o el Canadà, on els estats accepten l’exercici d’autodeterminació. Això es un dèficit democràtic insalvable, ja que no hi ha signes de que es pugui redreçar aquesta situació (si ni tan sols respecten el referèndum de l’Estatut(et)!). Per tant el camí és aconseguir una majoria parlamentària, proclamar la independència, i després, en tot cas, fer un referèndum. Dedicar esforços a convocar un referèndum que no es podrà realitzar (i si es realitza no tindrà garanties d’imparcialitat per part de l’estat) em sembla un esforç poc útil. Primer independència, després referèndum.

L’altra raó és una qüestió de prioritats: darrera dels 10Mil a Brussel·les (i de molts que no vam poder anar-hi però volem i treballem, des del nostre àmbit d’actuació, per un estat propi) hi ha un espai polític orfe que aposti de forma desacomplexada per l’exercici del dret a decidir i que situï en les eleccions del 2010 la independència com a eix de la seva actuació política. Els dos partits que donaven suport als 10Mil no ho fan ni ho faran: l’estratègia d’Esquerra passa per reeditar l’any 2010 el seu pacte de sang amb el PSC-PSOE per continuar l’estratègia del patriotisme social i seguir construint un estat propi des del Tripartit (!). Si tornen a sumar, pactaran, no hi ha cap dubte (i si algú té algun dubte que revisi l’hemeroteca de les darreres dos eleccions al Parlament amb el missatge de l’equididistància, o que es pregunti per què Esquerra hauria d’actuar diferent si pensa que amb el pacte actual amb el PSC-PSOE tot és genial i gràcies a Montilla estem més a prop de la independència). En el cas de CiU, el mateix, o a la inversa: si pot, no pactarà amb Esquerra, que és qui podria accelerar el procés, i si ho acaba fent, serà per necessitat però sense que signifiqui el punt de partida cap a l’exercici del dret a decidir (una proposta d'eixos bàsics d'un pacte el vaig plantejar fa uns mesos). Cert, López Tena, Cuminal i Tremosa poden apostar per la sobirania, però està clar que CiU no ens hi porta.

Quina hauria de ser la prioritat dels 10Mil (els que hi van anar i els que hi donem suport)? Doncs aconseguir que aquests i/o altres partits apostin per l’exercici del dret a decidir a partir de les eleccions del 2010. Cal una societat civil forta i mobilitzada, però sense partits que els segueixin no hi ha res a fer, més enllà de generar més frustració. Els 10Mil han d’estar representats al Parlament, i no només amb diputats que hi donin suport de forma individual. I la seva reivindicació ha de ser l’eix fonamental de l’acció política d’algun partit. Aquesta, en la meva modesta opinió, hauria de ser l’objectiu dels 10Mil.

Enhorabona, una altra vegada, a tots el que han fet possible els 10Mil a Brussel·les.

Una visió de la crisi: Einstein

Sense compartir totalment (!) la seva visió positiva, reflexions interessants. Amb el component dramàtic que de vegades pot provocar la crisi, penso sens dubte que és un moment ple d'oportunitats.

dilluns, 9 de març de 2009

Sobre la campanya d'Esquerra "Sempre guanya la banca?” i el potencial autogol que se’n deriva

M'havia proposat no escriure més sobre Esquerra. Primer, per no perjudicar a l'amic Junqueras. Segon, perquè no té sentit que continuï criticant el que per mi són errors garrafals continuats i per Esquerra un acte de coherència permanent. Està clar, doncs, que amb aquest post he trencat aquest objectiu.

Per què ho faig? Doncs perquè amb la populista campanya d'Esquerra "Sempre guanya la banca? Els diners allà on calen", que va acompanyada d'un seguit de propostes a les corts espanyoles, Esquerra proposa uns canvis legislatius que d’aprovar-se podrien comportar la desnacionalització definitiva del sistema financer català. La proposta es tombarà a les corts, però és bo donar a conèixer els problemes que té per així, si es presenta una proposta similar per part d’algun altre partit, Esquerra actuï de forma bel·ligerant (en contra, és clar).

La campanya parteix d’una realitat: les majors dificultats per obtenir crèdit per part d’empreses i famílies, i la constatació que el finançament que està obtenint la banca a través del Fons d'Adquisició d'Actius Financers no es tradueix totalment en finançament per a les empreses i famílies. Aquesta circumstància no és exclusiva de Catalunya o Espanya: fa uns dies Obama criticava l’excessiu endeutament dels ciutadans i govern americans i en una (aparent?) contradicció acte seguit demanava que les entitats financeres donessin més crèdit. De fet la situació actual d’excessiu endeutament sembla aconsellar un progressiu desapalancament de les entitats financeres i de les famílies i empreses en general, que no vol dir deixar de fer crèdits sinó fer-ne menys. La campanya també parteix d’una altra realitat: ven més atacar a la banca (com per exemple ha fet Sarkozy o el Ministre Sebastián) que presentar propostes amb sentit d’estat d’un problema, la crisi financera, sobre la qual no hi ha receptes màgiques ni solucions segures.

Abans de comentar la campanya, una prèvia: quin hauria de ser l'objectiu d'un partit com Esquerra? Doble i no excloent: assegurar un sistema financer català fort i independent, i vetllar per a què les entitats financeres catalanes i presents a Catalunya compleixin amb la seva funció de prestar diners a famílies i empreses.

Tornem al primer punt: per què és important un sistema financer català fort i independent? Doncs perquè en un horitzó de sobirania cal disposar d'entitats financeres pròpies que actuïn en clau nacional i potser reportin a un regulador supra-estatal però no a un regulador d’un altre estat. A Escòcia la crisi financera ha comportat la entrada del govern britànic en el capital del Royal Bank of Scotland, el que pot dificultar el procés d'independència d'Escòcia i, en cas que s’aconsegueixi, és incert el paper d'aquest banc en territori escocès (respondrà als interessos d’un altre estat, el Regne Unit). A Euskadi hi ha un banc amb seu social a Bilbao, el BBVA, que pren totes les seves decisions a Madrid. Per tant, les propostes d'Esquerra haurien d'anar encaminades a preservar (i si pot ser augmentar) el poder de decisió i actuació a Catalunya dels bancs i caixes catalanes.

Esquerra (i) vol que les entitats financeres donin més crèdits i (ii) fa propostes per assegurar que ho facin. Es podria discutir primer sobre si és aconsellable "forçar" als bancs a prestar. Com ja he escrit en el passat (“Sobre l'aixeta dels bancs I i II”) això pot tenir efectes contraproduents a mig i llarg termini en la mesura en que les entitats podrien fer préstecs massa arriscats i, per tant, comprometre la seva viabilitat a futur. Assumint però que cal "forçar" la màquina, quins són els problemes de la proposta d’Esquerra?

  • El principal problema és que proposa la incorporació de "representants d'entitats públiques en els òrgans rectors i consells d'administració de les entitats financeres del Fons d'Adquisició d'Actius Financers", és a dir, a gairebé tots els bancs i caixes catalanes. Ull, això és una proposta a les corts espanyoles. Ergo, quins "representants d'entitats públiques" entrarien en el consell de caixes i bancs catalans? Representants... espanyols! Bingo: un partit independentista proposa que representants espanyols formin part del consell d’administració de les nostres entitats financeres. Segurament té eines per fer-ho igualment, però cal que sigui un partit independentista qui ho posi més fàcil? I si la proposta d’Esquerra es tomba, què farà Esquerra a les corts espanyoles i des del Govern de la Generalitat si un dia el govern espanyol proposa aquesta mesura?
  • Respecte les caixes, cal recordar la seva funció social, apart de fer préstecs, és guanyar diners per així revertir-los a la societat a través de l’Obra Social. Si es posen representants polítics en els seus òrgans de gestió hi pot haver l’incentiu (!) a que es prenguin decisions en clau política (que no vol dir necessàriament pensades en el bé comú) i no econòmica, amb els conseqüents problemes a mig i llarg termini. Si el govern injecta capital (no tant si facilita finançament, com ha fet fins ara de forma similar al Banc Central Europeu) ha de vetllar per preservar els interessos dels contribuents, però cal assegurar alhora que això no deriva en intervencionisme polític i, en el cas català, en participació del govern espanyol. No es podria proposar que en aquests casos, si cal que n’hi hagi, siguin representants escollits pel Parlament o Govern català, i amb funcions si cal importants però molt acotades? Encara que el capital pogués venir d’estat, l’origen (espoli fiscal) és català
  • La proposta d’Esquerra passa per crear un coeficient de crèdit obligatori pels bancs i caixes. Qüestiono que això sigui una bona mesura, però assumim que ho és: què cal fer si una entitat financera no compleix aquest requisit? Doncs segons Esquerra comprar deute públic espanyol que serviria per donar diners a l'ICO. No seria més "català" vincular-ho a deute públic de la Generalitat i vehicular-ho a través de l'Institut Català de Finances (ICF)? Cert, l’ICO i l’ICF no són el mateix, i el deute de l’estat no és el mateix que el de la Generalitat, però es tracta de pensar en clau catalana. Però si el que es vol és potenciar els diners ICO i la hipòtesi (ull amb aquesta hipòtesi!) és que els bancs són massa “porucs”, per què no es proposa que l’ICO assumeixi un major percentatge d’impagats si els préstec ICO no es retornen? (ull però amb aquesta proposta, perquè si resulta que l’actitud dels bancs de no deixar diners és en molts casos racionals, aquest cost d’impagats l’acabaria assumint l’estat i, per tant, tots els ciutadans)
  • Hi ha algunes qüestions tècniques dubtoses, com vincular els ajuts de l'estat a crèdits concedits 15 dies abans (no és pràctic ni realista, si es vol posar aquesta mesura hauria de ser potser 3 mesos), o com que vincula el tipus d'interès a mig termini als tipus del Banc Central Europeu, quan aquest fixa tipus a màxim un any

Com a contrapunt Esquerra complementa aquesta proposta amb altres aportacions interessants per augmentar la liquiditat de les pimes, com ajornar quotes de la seguretat social o facilitar que les administracions paguin quan toca.

Tornant als objectius d'Esquerra respecte el sistema financer: quins són els principals reptes a futur del sistema financer català tant en l’horitzó de la plena sobirania com per assegurar que compleixen la seva funció social? Assegurar que el sistema financer “funcioni” (el que inclou bancs i caixes catalans i els no catalans presents a Catalunya) i vetllar alhora per la independència i catalanitat de les entitats financeres catalanes. Respon aquesta iniciativa d’Esquerra als reptes clau que té la societat catalana no només de forma immediata sinó també a llarg termini respecte les seves entitats financeres? I per acabar, cal que Esquerra s’apunti al carro populista?

Els ciutadans que pateixen la crisi econòmica volen solucions, els és igual d’on vinguin. Però Esquerra ha d’intentar que les solucions que s’aprovin (i en especial les que ella proposa) estiguin en sintonia amb les aspiracions i projecte nacionals a mig i llarg termini. Cal assegurar la transparència i independència de les entitats financeres catalanes i vetllar per a què estiguin ben gestionades i compleixin la seva funció social. Això ha de comportar, inevitablement, una major supervisió de les entitats financeres, sobretot en la mesura en que aquestes puguin rebre algun ajut públic. Però el que no té cap sentit, cap, és que des d’un partit independentista (i de fet, des de qualsevol partit mínimament catalanista) es demani que el govern espanyol entri en els òrgans de govern dels bancs i caixes catalanes.

P.D. Si penses que el que estic dient és massa surrealista llegeix tu mateix les propostes d’Esquerra a les corts espanyoles (en especial l’apartat 1.b. de la proposició no de llei sobre la reforma del fons d’adquisició d’actius financers).

dissabte, 7 de març de 2009

Frases de la setmana

Setmana 2 de març

Els cops l’adversitat són molt amargs, però mai estèrils
-- Joseph Ernest Renan

Els homes creuen gustosament allò que s’acomoda als seus desitjos.
-- Juli Cèsar

We are generally the better persuaded by the reasons we discover ourselves than by those given to us by others.
-- Blaise Pascal

I'd rather be a could-be if I cannot be an are; because a could-be is a maybe who is reaching for a star. I'd rather be a has-been than a might-have-been, by far; for a might- have-been has never been, but a has was once an are.
-- Milton Berle

People seem to enjoy things more when they know a lot of other people have been left out of the pleasure.
-- Russell Baker

No one gossips about other people's secret virtues.
-- Bertrand Russell

Començo amb la premisa que la funció del lideratge és aconseguir més líders, no més seguidors
-- Ralph Nader


Suggerida per Jaume Fernàndez:

És difícil que un home entengui una cosa si el seu sou depèn de que no ho entengui
-- Upton Sinclair

dijous, 5 de març de 2009

Cercle Català de Negocis: el món de l'empresa per la independència

Cada vegada hi ha més independentistes. Raons no en falten: espoli fiscal, incompliment dels compromisos de l'estat amb Catalunya (finançament, traspàs d'infraestructures), discriminació a tots els nivells (l'última, a les ONGs catalanes)... És una realitat: Espanya és com és, s'accepta o es canvia, però no es reforma. Molts hem estat sempre independentistes, altres estan arribant a la conclusió que és l'única sortida racional, altres estan en camí: quants més serem més possibilitats d'èxit tindrem.

El món de l'empresa no és aliè a aquesta tendència: cada vegada som més els empresaris i professionals del món de l'empresa independentistes i, alhora, cada vegada som més els que ho expressem de forma desacomplexada. Té sentit: des d'un punt de vista eminentment pràctic pensem que el desenvolupament econòmic del nostre país està en perill per l'espoli fiscal, infraestructures insuficients i polítiques no pensades pel nostre teixit industrial (quan no ho estan directament pensades contra el nostre país), i que l'única sortida és tenir un estat propi.

En aquest entorn és destacable una nova associació d'empresaris i professionals que defensen i treballen de forma desacomplexada per la independència des del món de l'empresa: el Cercle Català de Negocis. L'objectiu, clar i català: crear una “xarxa d'empresaris i professionals que recolzin i actuïn de forma decidida en el procés d'assoliment de l'estat propi per Catalunya”. Pedagogia, acció i pressió. Prestigiar l'independentisme en el món de l'empresa. I d'altres iniciatives interessants, com la Xarxa bons negocis. Enhorabona pel projecte.

Hi ha qui podria dir que ja hi ha massa grups independentistes i que cal sumar esforços, no crear noves entitats. En part és cert, algunes entitats són de fet molt similars i es podrien ajuntar, però d'altres són molt necessàries per fer arribar el projecte independentista en alguns sectors on encara no hi és prou present. En paral·lel cal unir forces amb associacions d'altres sectors i entorns, però també cal fer la feina des de diferents àmbits, i el món de l'empresa és un d'ells. Altres podrien dir que l'important és treballar per la independència des dels partits polítics. Potser és cert, però no és excloent: algunes persones han de tenir com a àmbit d'actuació els partits i altres la societat civil. El que és cert, però, és que sense una societat civil forta i desacomplexada els partits no faran la seva feina.

Si ets empresari o professional del món de l'empresa t'animo a que coneguis el Cercle Català de Negocis i, si t'encaixa el projecte, hi donis suport (apuntat-hi i contribuint econòmicament). És de calaix, també des del món de l’empresa: independència.

Web: http://www.ccn.cat/
Email de contacte: info@ccn.cat

dimecres, 4 de març de 2009

Lliçó magistral (com sempre) de Marketing de Dilbert

De vegades, per a què una cosa funcioni, malauradament és més important semblar bo que ser bo. El Marketing és sobre percepcions (tot i que després cal complir amb la promesa feta al client) .

dimarts, 3 de març de 2009

Lliçó anual de Warren Buffett

Carta anual als accionistes, val la pena llegir-la: és una lliçó magistral de sentit comú aplicat a les inversions i als mercats financers. En la carta d’aquest 2008 (un mal any per Warren Buffett, tot i que ha guanyat 4.994$ milions) em quedo amb les següents reflexions:
  • El govern americà havia d’intervenir per evitar el col•lapse financer total (entre altres, per la relació entre Wall Street i Main Street)
  • Segueix buscant negocis per invertir, especialment empreses familiars (relacionat amb la seva visita a Europa de fa uns mesos)
  • Aconseguir que la gent tingui casa pròpia, encara que desitjable, no hauria de ser un objectiu prioritari pel govern (i d’aquí s’expliquen molts dels problemes subprime americans). Aconseguir que no la perdin hauria de ser l’ambició
  • A pesar d’un rating AAA, té un cost de finançament superior al de competidors que han rebut ajut del govern (hi ha un cert “dumping” que, per cert, també ha afectat a la banca espanyola respecte la d’altres països que han rebut injeccions de capital de l’estat)
  • Els derivats són perillosos: fa uns anys els va definir com “armes de destrucció massiva”, aquest any continua explicant els problemes que provoquen
  • Inversions fallides amb pèrdues brutals en ConocoPhillips (per la baixada espectacular del preu del petroli) i en dos bancs irlandesos (ups!)

I, en la meva opinió, la lliçó l’any:

  • El CEO d’una entitat financera ha de ser també el seu Director de Risc (Chief Risk Officer)

Per acabar, un parell de cites recorrents en ell:

  • “Preu és el que pagues, valor és el que aconsegueixes” (Ben Graham, “mestre” de Warren Buffett)
  • “Quan competeix un equip competent amb una indústria complicada la reputació que no canvia és la de la indústria” (tot i que en la carta d’aquest any no ho he llegit)

Com sempre, un plaer llegir-lo. Algun any vull mirar d’anar a la reunió anual d’accionistes (abans però hauré de comprar una acció, que avui cotitza a 74.000$...)

dilluns, 2 de març de 2009

Paradisos fiscals i amnistia fiscal

Barrejant la cansalada amb la velocitat, ha començat una croada, encapçalada per Sarkozy i Camdessus (president del FMI), contra els paradisos fiscals per la seva relació amb la crisi financera: acció correcta per la raó equivocada. Primeres conseqüències, Andorra ha anunciat que vol deixar de ser un paradís fiscal. Tot això passa un any després de l’escàndol de Liechtenstein i al mateix temps que el banc suís UBS ha arribat un acord amb el govern americà per donar informació de ciutadans americans amb diners a Suïssa, el que ha motivat una demanda d'alguns d'aquests americans a Suïssa per impedir-ho i la reacció del govern suís defensant un dels principals actius del país: el secret bancari.

Hi ha molts paradisos fiscals (veure gràfic adjunt), més del que semblen. Els vaig descobrir en primera persona quan vaig anar a treballar a Goldman un estiu a Londres i, a l'obrir un compte corrent al banc de la cantonada per cobrar la nòmina, em van oferir obrir un compte a l'illa de Jersey (!) per cobrar part del meu sou (al Regne Unit els estrangers no paguen impostos pels dies que passen fora del país). No vaig obrir el compte (bàsicament per una qüestió pràctica, ja que tot era molt legal), però ho vaig trobar una experiència interessant (més tard l'illa de Jersey es va fer famosa a Espanya per també per temes fiscals).

Apart "d'atacar" aquests paradisos fiscals, s'està plantejant a Espanya (i em temo que cada vegada amb més força) fer una amnistia fiscal als ciutadans espanyols amb diners en aquests països per a què retornin els seus diners a Espanya a canvi d'una penalització. L'argument és que en un moment com l'actual aquests diners són necessaris per a l'estat espanyol i que per tant, tot i no ser una mesura gaire “correcta”, pot anar bé a l’economia espanyola.De fet hi ha un precedent a Espanya quan l'any 1991 el govern espanyol va permetre invertir diner negre en un producte especial, el Deute Públic Especial, per així regularitzar la situació d’aquests diners i contribuents. A Europa hi ha experiències més recents, com les amnisties fiscals d'Itàlia, Alemanya i Bèlgica, que van permetre entre els anys 2003 i 2006 ingressar a aquests estats 2.000€, 900€ i 500€ milions respectivament.

S'ha de fer? El cert és que, per a què tinguin èxit, aquestes amnisties han de tenir una baixa penalització pel diner repatriat o no declarat dins del propi estat. És a dir, paradoxa: per a què funcioni no ha de tributar/penalitzar molt el diner regularitzat, però això provoca un greuge amb els que han complert sempre amb hisenda. Si tributen molt, molta gent no repatriarà els seus diners, i per tant no funcionarà. Catch 22.

La meva opinió? En cap cas pot haver un greuge cap a aquells ciutadans que han complert amb les seves obligacions fiscals. Per tant, no a l'amnistia fiscal, o tot cas sí a facilitar una regularització sempre que no discrimini a la resta dels contribuents (per tant, amb un peatge elevat), a risc de que no s'aconsegueixi l'objectiu desitjat de repatriar molt capital.

Dit això, ok a lluitar contra els paradisos fiscals, però sense oblidar el problema de fons: uns impostos massa elevats que creen incentius per defraudar a hisenda. I tampoc oblidar que Andorra, Liechtenstein o Bermudes poden ser (de moment) paradisos fiscals, però altres estats més propers i dins la Unió Europea, com Àustria i Luxemburg, també han rebut queixes per la seva limitada col·laboració internacional per lluitar contra el frau fiscal (i juntament amb Bèlgica no donen suport a eliminar el secret bancari dins la UE quan hi hagi sospita de frau fiscal), o que el Regne Unit amb Jersey i Gibraltar o Holanda amb les Antilles també tenen territoris considerats paradisos fiscals.

Conclusió: baixem els impostos i no discriminem negativament a aquells que compleixen (complim) amb les nostres obligacions.