dissabte, 28 de febrer de 2009

Frases de la setmana

Setmana 23 de febrer

No hi ha cosa que faci més dany a una nació com que la gent astuta passi per intel·ligent
-- Sir Francis Bacon

And in the end it's not the years in your life that count. It's the life in your years.
-- Abraham Lincoln

Life is not about waiting for the storms to pass... it's about learning how to dance in the rain.
-- Unknown

Give a man a fish, and you'll feed him for a day. Teach a man to fish, and he'll buy a funny hat. Talk to a hungry man about fish, and you're a consultant.
-- Scott Adams, Dogbert; Dilbert cartoons

Només una persona em va arribar mai a entendre, i no em va entendre.
-- G.W. Hegel

divendres, 27 de febrer de 2009

Obamaescèptic en català

Una opinió qualificada, clar i en català, que qüestiona a Obama i, sobretot, la mega-despesa que vol fer per reactivar l'economia: un article que sincerament recomano del professor Carles Boix.

Adjunto una frase que ressumeix el concepte: "... finalment empesos per la retòrica krugmaniana, Obama i els seus aliats de Washington han aprofitat la crisis per a gastar sense mesura". De fet Krugman ha afirmat vàries vegades que el pla Obama (o Geithner, per ser més exacte), que previsiblement comportarà un dèficit públic del 12% el 2009 i del 8% el 2008, és insuficient.

Per tenir una visió informada i contrastada de l'economia americana et recomano dos grans blogs:

- Paul Krugman
- Greg Mankiw

No ho puc negar: Obama m'inspira quan parla, però sento que ha generat massa expectatives. M'encanta que aposti per l'increment significatiu de la cobertura sanitària (tot i que a mi m'agradava més el pla Clinton, casualitat, com a Krugman), per la transparència del govern, que vulgui acabar amb la guerra d'Iraq, tancar Guantánamo, etc., però em fa molt respecte que les seves mesures l'acabin pagant les properes generacions.

En fi, tant de bo surti bé, pel bé d'ells i de nosaltres. Dit això està bé que, apart de "cantar" les excel·lències d'Obama, mirem també de tant en tant les seves propostes amb ull crític, com fa en aquest article el Professor Boix i com fa sovint el també Professor Greg Mankiw.

dijous, 26 de febrer de 2009

Problemes a la vista a l’est d’Europa

Se’n parla poc, de moment, perquè prou problemes tenen els sistemes financers d’Europa occidental i dels Estats Units, però està a tocar: els països de l’Europa central i de l’est estan seriosament tocats per la crisi financera. Raons? Un excessiu endeutament que han comportat un dèficit per compte corrent descomunal agreujat (circular) per un entorn de recessió econòmica. Implicacions? Problemes en aquests estats: Hongria i Ucraïna han estat “salvats” pel Fons Monetari Internacional, la Unió Europea ha injectat diners a Hongria i Letònia... Risc de fallida d’alguns estats (veure en el gràfic adjunt el risc de fallida de diferents països), i problemes dels seus bancs. Com a conseqüència, impacte en els bancs (i sistemes financers) d’aquells països que més han invertit en aquests països.

Resumint, problemes financers en països com Hongria, Bulgària, Romania o Polònia (i en altres que no formen part encara de la Unió Europea, com Ucraïna), que acabaran afectant les finances dels estats i del seus bancs de països com Àustria (el més exposat), Alemanya, Suècia o Itàlia. I de tot Europa, òbviament, per l’efecte contagi i perquè els diners hauran de sortir d’algun lloc.

dimecres, 25 de febrer de 2009

Anunci boníssim... per homes?



Jo l'he trobat boníssim. La Rosa no li acaba de trobar la gràcia. Casualitat o és un anunci pensat pels homes?

dimarts, 24 de febrer de 2009

La nostra herència

La terra/canvi climàtic, el dèficit públic/deute públic, un país lliure o no... El que fem o deixem de fer ara, per bé però sobretot per mal, ho pagaran els nostres fills.

diumenge, 22 de febrer de 2009

Justícia espanyola: entre Nigèria i Sri Lanka

Un dels pilars de la democràcia és una justícia independent del govern i dels poders fàctics. Espanya, en això, també treu nota: segons el World Economic Forum l'estat espanyol ocupa la posició 56 en independència de la justícia, amb la mateixa puntuació que Nigèria i just per davant de Sri Lanka.

Exemples d'aquesta manca d'independència no en falten (com comentava fa uns mesos arran la renovació del CGPJ amb el post "Justícia dependent i model americà"). Escenaris grotescos de la justícia, tampoc. Un exemple d’aquesta confusió, a mitges entre la mort de Montesquieu i una pel·lícula de Berlanga, és la "coincidència" (!) en una cacera del ministre de Justícia Bermejo i el jutge Garzón en un moment (quina casualitat!) en que el propi Garzón fa una ofensiva contra el PP just en període electoral (quina altra casualitat!). Per mi que tots els lladres vagin a la presó, però estaria bé guardar les formes en això de la separació del govern i la justícia.

En fi, no oblidem que aquesta justícia "independent" està a punt de rematar l'Estatut(et) aprovat a Catalunya en referèndum. El Tribunal Constitucional, un òrgan judicial mega-polititzat, ens recordarà (una altra vegada) que Espanya és Espanya, o s’accepta o es marxa, però no es reforma. I demostrarà, en un nou acte de coherència, que en temes d’independència de la justícia Espanya és com Nigèria. O pitjor, ja veurem.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Frases de la setmana

Setmana 16 de febrer

La llibertat d’expressió és dir el que la gent no vol escoltar.
-- George Orwell

Quan demanem consell, normalment estem buscant complicitat.
-- Marquis de la Grange

Hay situaciones en la vida en que la verdad y la sencillez forman la mejor pareja.
-- Jean de la Bruyere
(senzillesa amb personalitat)

Anyone can do any amount of work provided it isn't the work he is supposed to be doing at the moment.
-- Robert Benchley
(suposo que Dilbert subscriuria la frase)

Totes les idees, inclòs les sagrades, han d’adaptar-se a les noves realitats.
-- Salman Rushdie

El temps actuals no són més violents. Només s’han convertit en més televisats.
-- Marilyn Manson, I Don't Like The Media But The Media Likes Me - Columbine statement


Suggerides per David Virgili:

Hi ha una cosa més important que la lògica: la imaginació.
-- Alfred Hitchcock

Si segueixes complint anys, acabaràs morint-te.
-- Groucho Marx

dijous, 19 de febrer de 2009

Peonades (II)

Els 8.000€ milions d’inversió en els ajuntaments del Pla E que comentava recentment (“Peonades”) té una cosa bona: injecta diners de forma immediata a l’economia. Ara, poc més. És una mesura molt costosa i poc efectiva (a l’igual que la genial idea dels 400€) dedicada a incentivar feines i empreses de baix valor afegit per realitzar obres en molts casos qüestionables.

Respecte els instruments dels governs davant la crisi no oblidem que, apart d’augmentar la despesa, el govern també pot injectar diners de forma immediata a l’economia (apart de pagant als seus proveïdors quan toca) baixant els impostos, per exemple eliminant de forma temporal l’IVA, totalment (com proposa Xavier Sala-i-Martín) o parcialment (com s’ha fet al Regne Unit). Cert, l’efecte multiplicador de la inversió pública és més gran que la de la disminució d’impostos, però aquesta inversió pública no ha de ser un malbaratament de recursos (i menys en un entorn com l’actual), i a més la inversió pública acostuma a tenir un decalatge gran entre la seva aprovació i la seva execució (a menys que es faci corrents i malament, com aquest). Per cert, a Catalunya, tenim molta experiència en demorar (molt) l’inici de grans infrastructures, de vegades perquè no arriben els diners, altres perquè els propis catalans no ens posem d’acord (quart cinturó?).

Tornant als 8.000€ milions dels Ajuntaments, comencem a tenir més informació que no convida precisament a l’optimisme. Es poden crear llocs de treball, però aquests tindran una durada mitjana de tres mesos. En molts casos seran despeses innecessàries o totalment prescindibles, com l’exemple de pistes de monopatí i de 'scalextric'. Això sí, però, es farà molta publicitat: els cartells que publiciten el Pla E costen 46€ milions a tot l’estat i més de 7€ milions només a Catalunya. Si vols tenir més informació sobre les peonades et recomano l’article de l’amic Jordi Comas, on explica amb més detall com funciona, o més ben dit, com no funciona.

Comentava fa uns mesos (“Apunts sobre la crisi econòmica en 7 o 10 minuts”) que en un moment de recessió calia més inversió pública, que els superàvits del govern en èpoques de bonança es podien compensar amb dèficits quan hi ha recessió.

Moments de qualitat: “No té cabells!”

Diumenge al matí, piscina amb l’Àlex. Ens banyem, juguem, dutxem i, quan estem a punt de marxar, un noi entra el vestuari. És d’aquells que va amb el cap rapat perquè és gairebé calb. L’Àlex se’l queda mirant. Assenyala el cap del noi i em diu (gairebé cridant, fruit de la sorpresa): “No té cabells! Pare, no té cabells!”. L’he sentit, el noi calb també, i la resta del vestuari també. Repeteix: “No té cabells!”. És clar, per ell és un xoc (!). No sé on amagar-me, i li dic fluixet “sí sí Àlex, ja ho he vist”. Però té un dubte: em pregunta, i òbviament ho sent tothom, “per què no té cabells?”.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Solució llibertària a la crisi

Simpatitzo amb els llibertaris. M’encanta la idea de què l’estat intervingui el menys possible a les nostres vides, ja sigui en l’economia o en qualsevol altre tema (com diu el professor Xavier Sala-i-Martín, “ni a la cartera ni a la bragueta”). Hi ha un tema fonamental que em separa dels llibertaris i és que no ofereix un model de justícia social basat en la defensa del dèbil o uns graus de protecció social mínima (en especial, i això no només aplica als llibertaris, el fet que no hi hagi cobertura mèdica universal als EUA). Dit això, moltes de les seves propostes tenen molt sentit.

En aquest línia és interessant una visió llibertària per solucionar la crisi econòmica que proposa el professor Jeffrey A. Miron, extretes del sempre interessant blog del professor Mankiw. Què defensa? En general, més llibertat i menys intervenció del govern. Aquestes són algunes de les seves propostes:

  • Eliminar l’impost de societats per així incentivar la inversió i generar liquidesa a les empreses
  • Incrementar l’impost de la gasolina (per així incentivar la recerca d’energies substitutives del petroli i reduir la contaminació) i baixar l’equivalent a l’IRPF
  • Reducció de la despesa en seguretat social i medicare amb l’extensió de l’edat a partir de la qual es té dret a beneficiar-se
  • Eliminar despeses públiques inútils (pork barrel)
  • Retirar les tropes d’Iraq i Afganistan (els llibertaris americans volen una participació reduïda dels EUA a l’exterior, apart del cost que suposa la guerra)
  • Limitar el poder dels sindicats (Obama planteja una llei que elimina el vot secret en les eleccions sindicals)
  • Renovar el compromís amb la lliure circulació de mercaderies i contra el proteccionisme
  • Incrementar els visats a immigrants legals per augmentar la mà d’obra qualificada als EUA
  • No ajudar a les empreses que han assumit massa riscos

En resum, a diferència del que s’està fent a tot arreu, MENYS govern enlloc de MÉS govern. Com deia abans, trobo a faltar el component social, especialment dramàtic en aquesta crisi. Dit això, amb matisos la majoria d’aquestes propostes semblen molt raonables. De fet, el que em sembla una bestiesa és tot el diner que s’està gastant en els plans Paulson i Obama.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Sobre l'aixeta dels bancs (II)

A suggerència de varis amics comento una mica sobre si els bancs i caixes han tancat l'aixeta i el per què. Es fan menys préstecs que fa uns anys? Sí. Se'n segueixen fent? Sí: dades públiques, el volum de crèdits va crèixer el 6,7% l’any 2008 a l’estat espanyol. Salvant les distàncies, la discussió sobre els crèdits de les entitats financeres em recorda a la discussió sobre el finançament de start-ups per part d'empreses de capital risc: els emprenedors diuen que el capital risc no arrisca prou, i els capital risc diuen que no hi ha prou bons projectes. Ni una cosa ni l’altra, o una mica de cada.

En el cas dels bancs i caixes, per què no es fan més préstecs? Unes consideracions preliminars:

  • El negoci dels bancs és prestar. Si no ho fan el seu negoci no és sostenible, ja que l'estructura de costos dels bancs els obliga a créixer per ser rentables (p.e. els darrers anys els bancs tenien uns creixements de beneficis inferiors al creixement del seu negoci)
  • Estem en un entorn de competència, el que fa que els clients tinguin l'elecció de treballar amb l'entitat financera que més s'adapti a les seves necessitats (tot i que hi poden haver costos de transacció si es canvia de banc o caixa, i a mesura que es té més apalancament és més difícil canviar d’entitat financera)
  • Les perspectives econòmiques són dolentes, el que fa que les empreses tinguin en general menor previsió d'ingressos i major nombre d'impagats i, per tant, menors beneficis o inclòs pèrdues. Això malauradament perjudica la qualitat creditícia de les empreses. Quant més vinculades estan a sectors més afectats per la crisi, com la construcció, pitjors perspectives

En aquest entorn:

  • Si els bancs i caixes mantenen el mateix “llistó de risc" que en el passat, és a dir, si tenen els mateixos criteris per decidir a qui donen crèdit o no i en quines condicions, menys empreses superen aquest llistó de risc. És a dir, la pregunta no és si una determinada empresa pot aconseguir avui un crèdit que fa un o dos anys li donaven, sinó si fa un o dos anys aquesta empresa hagués pogut aconseguir aquest crèdit amb la situació i perspectives que aquesta empresa té avui
  • Addicionalment, algunes entitats poden haver ajustat la seva política creditícia, ja sigui perquè l'entorn ha canviat, per una qüestió de prudència davant les males perspectives de l'economia, o perquè estan corregint/ajustant les pràctiques del passat

Una pregunta addicional: es demanen menys crèdits que en el passat? En tot cas sí que es demanen crèdits per coses diferents: malauradament moltes empreses estan cancel·lant o postposant projectes d'inversió per la situació econòmica (de vegades fins i tot si l’empresa va bé, per una qüestió de prudència), i part del finançament que es demana és per refinançar deutes o per finançar el circulant, deteriorat en alguns casos per la morositat que també afecta a les empreses. En el cas de les famílies, similar: el gran impulsor del crèdit familiar els darrers anys eren les hipoteques, i moltes famílies, pel propi efecte psicològic de la crisi, perquè la crisi els ha afectat, o perquè esperen que els preus baixaran, estan postposant la compra d'un habitatge (i molts que es volien comprar un habitatge per inversió també ho han, com a mínim, postposat).

No hi ha veritats absolutes. La banca dóna menys crèdits, però (en alguns o molts casos) potser és l'actitud racional en un entorn com l'actual. Entenc que hi hagi queixes sobre “l’aixeta dels bancs”, en part per la repetició constant d’aquesta idea en els mitjans de comunicació, i en part perquè alguns crèdits que es deneguen, principalment a empreses amb problemes (i per tant amb una menor qualitat creditícia) poden acabar tenint conseqüències greus en les persones i empreses afectades. Dit això, en línia amb l’article del Professor Montalvo que comentava uns dies, si es força que les entitats financeres "obrin l'aixeta" més enllà del que és raonable ens podem trobar que avui es reactivi l'economia a costa de deteriorar demà el sistema financer.

diumenge, 15 de febrer de 2009

Decalatge en les denúncies

Curiós: fa un mes (12 de gener) vaig denunciar des d'aquest blog que ZP incomplia (com no) la promesa d'ajuts als joves, i donava dades de joves catalans que tenien l'ajut concedit i no l'han cobrat ("Fum de ZP i Chacon a costa de joves i dependents"). No vaig sentir però gaires denúncies públiques al respecte d'una promesa incompleta escandalosa.

Un mes més tard (13 de febrer) les JERC denuncia aquest fet, i avui TV3 s'ha fet ressò en el telenotícies. Em sembla no haver llegit o sentit res al respecte mentrestant (algú m'ho pot confirmar?). En tot cas, em semblen collonudes aquestes denúncies, però no entenc aquest decalatge entre que es té informació d'un fet escandalós (jo la vaig treure d'Internet) i el moment en que algú amb certa capacitat mediàtica se'n fa ressò. En tot cas, espero que aquesta denúncia es faci des de més àmbits.

Doncs això, ZP demagog a costa dels joves. Denunciem-ho.

P.D. Va passar una cosa semblant amb un article que vaig escriure sobre el tema Nissan i el Ministre Sebastián el 19 d'octubre, que va tenir una major difusió a partir d'un article de López Tena a l'Avui 3 setmanes més tard. Curiositats.

La nostra generació: Tercera Jornada Generacional d’Economia

La nostra generació, els nascuts els 60s i 70s, ens hem de convertir en actors encara més actius de la societat civil. Hi ha diverses iniciatives en marxa. Una d’elles, a la que t’animo a participar, és la Tercera Jornada Generacional d'Economia. L’eix central és "El nostre món és el món", i es farà el 20 de febrer a ESADEFORUM.

********

El què i el per què

El nostre món és condicionat per la globalització econòmica, obligant-nos a ser competitius a nivell internacional. Ara bé, alhora s'obren noves oportunitats per a qui les saben identificar i aprofitar i, per això, és necessari debatre com podem fer front a aquest repte. L'espai idoni per a fer-ho serà la Tercera Jornada Generacional d'Economia. I és que la JGE és un espai de trobada de tots aquells a qui ens interessa i preocupa el present i el futur econòmic del nostre país, i que volem conèixer-ne més coses però també dir-hi la nostra -críticament, si cal.
Hi haurà sis sessions de treball diferents que debatran sobre aspectes com "El paper de Catalunya al món", "En quins camps hem d'excel·lir" o "Nacions i Estats davant la globalització".

Pel que fa als ponents confirmats hi ha, entre d'altres, noms tan destacats com el president de FemCAT, Josep Mateu; el coseller delegat del Grup RBA, Ferran Mascarell; el president del Grup Imagina, Jaume Roures; el president de Global Tree Trust, Xavier Roig; l'exsecretari general de CCOO a Catalunya, Joan Coscubiela; i el professor d'ESADE i catedràtic de la URL, Xavier Mena.
Com, quan i on?

Durant tot un dia tindrem conferències magistrals, presentacions, debats, ocasions per a la interacció entre nosaltres -com el dinar-, etc.
A la web de la JGE3 (http://www.jornadage.cat/) podràs trobar més informació sobre els temes de les sessions de treball, la vintena de ponents previstos, com inscriure-s'hi, les anteriors Jornades, etc.

Qui i per a qui?

La JGE s'adreça en primer lloc a emprenedors, directius i professionals de les generacions nascudes als anys 60 i 70. Organitzen la Jornada les entitats Espai Vicens Vives, Associació Catalana de Professionals i Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta, amb la col·laboració d'una quinzena més d'associacions i institucions de la societat civil catalana.

dissabte, 14 de febrer de 2009

Sau: una cançó

Què estaves fent quan...? Ho recordo perfectament: diumenge al matí, al meu mini-pis de Madrid. Llegia El País, i un breu deia que Carles Sabater havia mort. Em vaig quedar glaçat.

Moltes cançons, però una m'agradava especialment: "No he nascut per militar"

P.D. En la sèrie Sitges que protagonitzava vaig descobrir el nom de Vinyet...

Frases de la setmana

Setmana 9 de febrer

Creu en aquells que busquen la veritat; dubte d’aquells que diuen que l’han trobat
-- Andre Gide

Com la fruita, els nens són la cosa més dolça fins just el moment en que es porten malament
-- Dena Groquet

No me arrepiento en absoluto de haber corrido todos los riesgos por aquello que me importaba.
-- Arthur Miller

Only the mediocre are always at their best.
-- Jean Giraudoux

There's no trick to being a humorist when you have the whole government working for you.
-- Will Rogers
(com Polònia, suposo)


Suggerides per l’Esther des de NY:

I never travel without my diary. One should always have something sensational to read in the train
-- Oscar Wilde

Deixa de buscar el que buscaves i mira el que trobes
-- Xavier Rubert de Ventós, en una recent conferència a NY

divendres, 13 de febrer de 2009

Liquidesa immediata: que les administracions públiques compleixin la llei

Segueixo insistint (ja ho deia en “Mesura contra la crisi: no dificultar la vida a les empreses, pagar quan toca i permetre que els ajuntaments facin fallida”): una forma d'injectar liquidesa a l'economia és simplement (!) que les administracions públiques compleixin la llei i paguin quan toca, és a dir, a 60 dies. Només depèn del Govern de l’estat, és a dir, del crack ZP.

El Periódico ho comenta en un article aquest diumenge, i és un clam de moltes empreses. Aquest mateix article explica que el desembre del 2007 les administracions públiques catalanes trigaven 149 dies de mitjana en pagar. La mitjana actual a l’estat és de 18 mesos, agreujat pels problemes de finançament de la Generalitat i dels Ajuntaments.

Aquesta demora en el pagament tensions de liquidesa en moltes empreses i, en alguns casos, acaba comportant la fallida de la societat: s'ha estimat que 1 de cada 3 situacions concursals són per culpa del retard de les administracions públiques a pagar els seus proveïdors. Per això l'efecte positiu de complir la llei seria molt gran: les empreses aconseguirien liquidesa, i així podrien finançar el seu circulant i pagar als seus treballadors i proveïdors. I, a més, complirien la llei, que no està malament.

dijous, 12 de febrer de 2009

Moments de qualitat: “M’he portat massa bé”

L’Àlex parla divertit. Explica moltes coses a la seva manera, de vegades amb una gran solemnitat. De vegades, com no, intenta imitar als grans, i surten frases entre curioses i divertides.

Ara li ha donat per dir “massa” quan vol dir “molt molt”. Abans deia “molt moltíssim” (p.e. “t’estimo molt moltíssim”), però ara ha diu “massa” com a superlatiu de “molt”. Això el porta a dir expressions curioses: el sopar no està “molt bo”, sinó “massa bo”; la mare i la Vinyet no són “molt guapes” sinó “massa guapes”; i quan parlo amb ell per telèfon em diu que no es porta “molt bé”, sinó “massa bé”. Entre molt i massa: bé.

dimecres, 11 de febrer de 2009

Jordi Turull em recorda Joan Ridao

Semblances entre el diputat de CiU Jordi Turull i el Joan Ridao de fa uns anys a l'oposició. Fem memòria: Joan Ridao va fer una croada per saber quants alts càrrecs tenia el govern de CiU i, després d'aconseguir-ho, va denunciar que el número d'alts càrrecs era desproporcionat i no justificat. Avui Jordi Turull està fent la seva croada per tenir informació sobre alguns informes qüestionables que ha fet el Govern tripartit.

No sé quants alts càrrecs ha de tenir un govern ni quins informes estan justificats, però sí sé que la transparència en qualsevol administració pública és clau, i que és molt important, encara que mani un partit amic, que hi hagi fiscalització de l'activitat del Govern per part de l'oposició i dels mitjans de comunicació.En aquesta acció de fiscalització i transparència, com a prèvia, estaria bé saber quina opinió té Turull sobre els informes que va fer CiU en el seu moment (alguns que van sortir a la llum pública eren escandalosos, com l'anàlisi de l'afinititat política a CiU de periodistes de TV3). Assumint que no comparteix aquestes pràctiques, tenim el seu compromís de què això no es repetirà si CiU torna a presidir la Generalitat? No sigui que passi com Ridao (i en això em recorda un a l’altre), que denunciava el número d'alts càrrecs quan ERC estava a l'oposició, fa poc encara creia que hi havia massa alts càrrecs, i ara accepta el rècord d'alts càrrecs en el Govern.
Vaig coincidir amb Jordi Turull en una xerrada sobre la crisi econòmica (el resum de la meva intervenció el pots trobar a "Apunts sobre la crisi econòmica en 7 o 10 minuts"). Em va causar una bona impressió, però no tinc una opinió formada sobre ell. Sens dubte ajudarà a formar-se una opinió d’ell si demostra ser una persona coherent i de principis i, sense fer-se responsable del que va fer CiU en el passat, demostra que no aplica una doble moral i critica les pràctiques d’abans i les d’ara. I, sobretot, convindria saber el seu compromís en que no es repeteixin aquestes pràctiques. Qüestió de coherència: el que val quan s'està al Govern ha de valdre quan s'està a l'oposició. I, sobretot, a l'inrevés.

dimarts, 10 de febrer de 2009

No només Phelps

Gran polèmica als Estats Units (en això aquí som una mica més liberals) per la foto de Phelps fumant maria: suspensió de 3 mesos i pèrdua de patrocinadors, com Kellogg’s.

Reconec que el tema de les drogues (com molts altres) el veig diferent des de que tinc fills. Segueixo pensant que ell (i tothom) ha de fer i fumar el que vulgui sempre que no perjudiqui a tercers (i per això estic a favor de la prohibició de fumar en restaurants!). El meu dubte és l’equilibri entre aquesta llibertat i una permissivitat absoluta que acabi derivant en un increment del consum de drogues pels menors d’edat (a l’igual que em preocupa que els menors fumin o beguin). En aquest sentit el problema de Phelps no és tant el consum de drogues (més enllà de si és dopatge) sinó l’exemple que dóna als més joves un superheroi olímpic. Salvant les distàncies, em recorda una discussió semblant a quan Espanya va guanyar l’Eurocopa i alguns herois de la roja (!) anaven mig borratxos sobre l’autocar en directe davant de (gairebé) totes les televisions.

Dit això, és interessant recordar que Espanya en l'estat europeu amb major consum de marihuana i cocaina, que el 42% dels americans han fumat maria en algun moment, o alguns personatges rellevants que han fumat algun porret, més que res per no caure en la doble moral de denunciar a Phelps oblidant el que molts han (hem) fet (amb cada nom pots trobar el link que explica la relació de cada persona amb les drogues...):

Louisa May Alcott, Jennifer Aniston, Bing Crosby, Laura Bush, The Beatles, Mayor Michael Bloomberg, William F. Buckley, Jr., Johnny Carson, President Bill Clinton, Johnny Depp, Harrison Ford, Bill Gates, President Andrew Jackson, Steve Jobs, President John Kennedy, Stephen King, Ann Landers, President James Madison, Madonna, John Stuart Mill, President James Monroe, Mozart, Friedrich Nietzsche, Peggy Noonan, , President Barack Obama, Sarah Palin, Governor George Pataki, Pablo Picasso, President Franklin Pierce, Brad Pitt, Oliver Sacks, Arnold Schwarzenegger, William Shakespeare, Barbra Streisand, George Soros, President Zachary Taylor, Queen Victoria, President George Washington, John Wayne

dilluns, 9 de febrer de 2009

Més dones que homes amb feina

Als Estats Units pot arribar a passar: més dones que homes amb feina. La raó? El 82% dels americans que perden la feina són homes (i aquest gener l’han perdut 598.000 persones!), ja que els sectors més afectats per la crisi tenen uns treballadors majoritàriament homes. Per això, cada vegada la proporció de dones en el mercat laboral augmenta (actualment representen el 47,1% dels treballadors) i, degut a la destrucció de llocs de treball, les dones poden arribar a representar més del 50% dels treballadors.

A Espanya curiosament està augmentant la població activa (persones que treballen o busquen feina) entre les dones, no només per la progressiva entrada de les dones al mercat laboral, sinó també pel fet que molts homes estan perdent la feina i en molts d’aquests casos, quan la dona no treballava, home i dona busquen feina (i per tant aquestes dones entren a formar part de la població activa). A nivell d’ocupació però encara estem lluny de que les dones arribin al 50% de la població activa ocupada (l’any 2007 representen el 41,4%).

En fi, tant de bo s’arribés a aquest 50% no perquè els homes perden la feina sinó perquè més dones s’incorporen al mercat laboral i troben feina. I no només que tinguin la feina, sinó també el sou que els correspon. Sense discriminació (aquesta i altres), igual feina, igual sou (l’any 2007 es va estimar que les dones cobraven un 13% menys que els homes). No sóc un gran fan d’Obama, però m’alegra que la seva primera llei hagi anat en aquesta direcció.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Sobre l’aixeta dels bancs

Escric poc sobre el sistema financer espanyol i català per una qüestió de prudència, no per falta de ganes (ho compenso en part escrivint sobre el sistema financer americà).

Una qüestió al respecte de rabiosa actualitat és si els bancs han tancat o no l’aixeta del crèdit i, si ho han fet, les raons. En aquest sentit adjunto un interessant article (“¿Forzar a prestar?”) del meu antic professor d’Econometria de l’UPF José Montalvo, que port anys parlant de la bombolla immobiliària. Sense compartir tot el que diu, fa unes reflexions interessants:

“La actitud del gobierno es bastante simplista: parece pensar que si aumentara el crédito la economía saldría automáticamente de la recesión como por arte de magia. ¿Y si esto no fuera así? ¿Y si la recesión fuera realmente profunda y duradera, como parece que va a ser? Entonces esta presión solo provocaría un aumento significativo de la morosidad bancaria y agravaría los problemas de solvencia, lo que seguramente requeriría medidas de salvamento más radicales de las adoptadas hasta el momento, con un previsible coste para los contribuyentes.”

dissabte, 7 de febrer de 2009

Frases de la setmana

Setmana 2 de febrer

La major part d’homes tenen una capacitat intel·lectual molt superior a l’exercici que fan d’ella
-- Ortega y Gasset

En las tinieblas la imaginación trabaja más activamente que en plena luz
-- Kant
(cert, quan més complicat és l’entorn, més ens espavilem)

Ens hem d’unir, no per estar junts, sinó per fer alguna cosa junts.
-- Juan Donoso Cortés

I value the friend who for me finds time on his calendar, but I cherish the friend who for me does not consult his calendar.
-- Robert Brault


De la revista d’ERC “Esquerra Nacional” (i no és conya):

Humà és equivocar-se, de bojos persistir en l’error (Ciceró)


Suggerida per Joan Camp:

Ningú pot cometre un error més greu que aquell que no va fer res perquè només podia fer un poc (Edmund Burke)


Suggerides per Antonio Ibáñez, frases de George W. Bush:

'The vast majority of our imports come from outside the country.'

'If we don't succeed, we run the risk of failure.'

'One word sums up probably the responsibility of any Governor, and that one word is 'to be prepared'.'

'I have made good judgments in the past. I have made good judgments in the future.'

'The future will be better tomorrow.'

'We're going to have the best educated American people in the world.'

'I stand by all the misstatements that I've made.'

'We have a firm commitment to NATO, we are a part of NATO. We have a firm commitment to Europe . We are a part of Europe '

'Public speaking is very easy.'

'A low voter turnout is an indication of fewer people going to the polls.'

'I have opinions of my own -- strong opinions -- but I don't always agree with them.'

'We are ready for any unforeseen event that may or may not occur.'

'For NASA, space is still a high priority.'

'Quite frankly, teachers are the only profession that teach our children.'

'It isn't pollution that's harming the environment. It's the impurities in our air and water that are doing it.'

divendres, 6 de febrer de 2009

Catalans hipotecats i doblement discriminats (II)

El Govern espanyol facilita el pagament de la hipoteca als aturats, extenent l'ajut que va anunciar fa une mesos. Bona notícia a mitges: part positiva, ajuda als aturats, una situació personal molt complicada. Part negativa, molts catalans continuaran exclosos d'aquest ajut, ja que com el preu de l'habitatge és més car a Catalunya, tenen hipoteques més grans, i per tant se situen fora dels límits que marca el Govern espanyol per acollir-se a aquests ajuts (si l'hipoteca és de més de 170.000€ no te'n pots beneficiar).

La doble discriminació continua: no només patim habitatges més cars, sinó que a més, si ens quedem a l'atur, el Govern espanyol exclou a molts catalans. Com deia fa unes setmanes, catalans hipotecats i doblement discriminats.

“La centralitat no és un mèrit sinó una renúncia”

Reflexió interessant de Patrícia Gabancho al diari Avui que m’envia l’amic Jaume Casanova des de NY. Gabancho compara el smart power que Hillary Clinton usa per definir la nova política exterior americana amb un nou smart power català, “clar en el diagnòstic, crític en l'anàlisi i positiu en el pensament”.

I acaba amb una reflexió interessant, molt certa i necessària sobre l’estratègia i actitud a seguir si volem canviar les coses. Gabancho afirma que es pot “...fer-li escarafalls a un cert radicalisme: en una societat binària, com és la catalana, la centralitat no és un mèrit sinó una renúncia. La mitjana del conjunt sempre estarà a favor de deixar les coses com són, de manera que s'ha de buscar la centralitat del propi projecte i, a partir d'aquí, sense rebaixes, avançar en l'eixamplament de l'espai polític. Aquest és el repte del nou catalanisme. I en això està ficat l'smart power.”

dijous, 5 de febrer de 2009

Sobre la compra de Spanair

Gran notícia, tot i que amb algun punt d’escepticisme, la compra de Spanair per part d’empresaris i institucions públiques i semi-públiques catalanes.

Sens dubte ens hem de felicitar per la iniciativa de la societat civil catalana, que ha passat a l’acció després de queixar-se reiteradament sobre la gestió de l’aeroport del Prat i la discriminació d’Ibèria a Catalunya. Positiu també per la col·laboració público-privada, fonamental per fer avançar el país. I positiu, tot i que aquí comencen els meus dubtes, per l’impacte positiu que pot tenir en l’economia catalana el fet de tenir una companyia aèria pròpia.

S’ha criticat la presència de capital públic. A mi no em fa especial gràcia, però malauradament és una característica comuna en molts països europeus i tampoc es tracta de jugar amb desavantatge. Es podria afirmar que atenta a la competència la presència del sector públic en Spanair, però de fet fins ara Suècia, Dinamarca i Noruega eren sòcies de Spanair a través de SAS, i com deia altres companyies aèries tenen capital públic. Dit això, per una qüestió de transparència hauríem de saber quants diners acaben aportant a l’operació les institucions públiques catalanes, ja sigui de forma directa o indirecta. Aquestes institucions, però, apart de posar diners, han de donar suport desacomplexat a Spanair, ni més ni menys que el que han tingut per exemple Iberia, Air France i British Airways als seus països i als seus aeroports de referència. I no oblidem a Vueling-Clickair, que també té capital català i que també se l’ha de recolzar.

Tornant als dubtes de l’operació, aquests venen pel paper del sector públic i per tant per la vessant empresarial (o no) d’aquesta. Dos dubtes: el primer, la viabilitat econòmica, ja que les línies aèries estan castigades per la crisi i, en general, són un sector poc rentable. De fet, Spanair va perdre 455€ milions el 2008 i 31€ milions el 2007. El segon, que a futur les decisions polítiques primin sobre les econòmiques, fent llavors encara més difícil aconseguir nivells de rendibilitat desitjats.

Que atenua aquests dubtes? Que hi hagi inversors privats de veritat (no públics o semi-públics) que inverteixin els seus diners, fet que dóna credibilitat al pla de negocis i a la inversió (tot i que de moment desconec quants diners hi posen). I que aquests inversors privats tinguin un pes decisiu, la darrera paraula, en la presa de decisions clau. Si Spanair (o com es digui a futur) no és rentable i actua amb criteris no empresarials acabarà sent una llosa no només per aquests inversors sinó també per les finances de les administracions públiques catalanes.

La traca final hauria de venir pel traspàs de l’aeroport del Prat a un consorci públic-privat català que permeti fer aquestes accions de suport a Spanair des del propi aeroport. Hauria de ser una prioritat absoluta del Govern, i aquí el PSC es podria plantar (!). Per donar-hi suport els empresaris catalans podrien fer una última demostració de força: enlloc d’un nou acte a l’IESE, a l’igual que hi ha 10.000 catalans que van a Brussel·les a demanar la independència, 100 o 1.000 empresaris i directius catalans podrien anar a Madrid a manifestar-se (en corbata) pel traspàs de l’aeroport de El Prat. I tallar la Castellana, per exemple. Jo m’apunto.

P.D. Per treure'm els dubtes de l'operació, algú sap quants diners privats-privats hi ha en la inversió de Spanair?

dimecres, 4 de febrer de 2009

"Encara que no creguis en Déu, prega, prega per mi"

Aquesta frase del genial llibre "L'ànima valenta" de Fred Uhlman (continuació del també genial "L'amic retrobat") m'ha fet pensar, recordar i emocionar. És un crit mig desesperat semblant al que jo vaig fer una vegada, i que ara em fa pensar en un bon amic.

Quan vaig conèixer a l'Àlex i no sabíem si estava bé vaig demanar als meus amics que resessin per ell. Com reconeixia, una petició un pèl estranya d'una persona no gaire creient. Resar però és de vegades l'únic que podem fer. Vaig resar per ell i, ho reconec, no he resat gaire des de llavors (com no, sobretot per la Vinyet). És poc racional, però la fe i els sentiments d’un pare amb els seus fills tenen molt d’irracional.

Deia que aquesta frase m'ha fet recordar i emocionar per l'Àlex, i pensar en un bon amic. Té la filla malalta, i sento que l'únic que puc fer, més enllà de donar-li suport, és resar. No sé si suma, però segur que no resta. Doncs això. Si sou pares segur que compartiu que el pitjor que et pot passar és veure patir al propi fill.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Catalunya a Davos

Catalunya hauria d'haver estat present a Davos. No em refereixo a que Saura o Tardà haguessin anat a alguna de les manifestacions antisistema que hi van haver, sinó que hi hagués hagut una representació institucional catalana (discreta, això sí) en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos de la setmana passada (si hi hem anat, mil disculpes, però no ho he vist enlloc – algú ho pot confirmar?). La raó? Cal estar present en els òrgans de discussió i decisió polítics i econòmics mundials als quals no estem vetats pel fet de no ser un estat. La política exterior catalana ha d'anar més enllà de les ambaixades i les oficines del Copca i, a l'igual que s'obren "ambaixades" a Nova York o Londres, cal estar present en aquests fòrums.

Davos és un espai on més enllà de les discussions i conferències públiques es poden realitzar contactes d'alt nivell polítics i empresarials. Allà una representació del Govern (amb una gran feina prèvia) podria fer difusió de Catalunya i del seu potencial econòmic, establir contactes (és una carrera de fons) i participar en discussions clau sobre l'economia mundial (tot i que el cert és que avui com a comunitat autònoma moltes de les recomanacions que surten no les podem aplicar). Per exemple aquests dies a Davos s’ha parlat sobre el present i futur de l’economia i el sistema financer (incloent la remuneració dels banquers arran unes paraules d’Obama), sobre la resposta dels governs a la crisi, i sobre conflictes internacionals actuals (p.e. representants de Turquia i Israel van tenir una discussió pública notable sobre la intervenció israeliana a Gaza). Però, sobretot, s’han fet reunions i més reunions, formals i informals contactes i més contactes.

Qui hi hauria d'anar? Potser algun conseller vinculat al món econòmic i empresarial, o algun alt càrrec del govern (no cal enviar al govern en ple, com en el recent viatge al Japó, que van anar el President Montilla, el Vice-President Carod i el Conseller Huguet). Requisits? Com a mínim coneixements i experiència empresarials, experiència internacional i anglès. També seria positiu que hi anessin representants de grans empreses catalanes amb interessos arreu del món. Almenys però, que jo sàpiga, un català hi era (Xavier Sala-i-Martín, professor de la Universitat de Columbia).

Curiosament el govern espanyol tampoc ha enviat ningú, i tampoc han anat gaires directius espanyols: 10 en total, a l’igual que Pakistan o Egipte. Això sembla un contrasentit comparat els esforços de ZP per estar a les reunions del G-20, però de fet és coherent però amb la consistència de ZP en temes econòmics en general.

Per últim, dir que a l’igual que el Govern hi hauria d’anar, l’oposició no hauria de fer demagògia respecte al que costa. Aquests actes i la política exterior de la Generalitat és cara, bastant cara, però necessària. Sentit d’estat, Govern i oposició, amb independència de si s’està al govern o a l’oposició (ja sigui per la política exterior o per altres temes de país, com pot ser els Mossos d’Esquadra).

P.D. El Govern català no ha anat a Davos, però sí ha enviat una delegació al Fòrum Econòmic Social. Res a dir, més enllà de que si es va a un lloc també es pot anar a l'altre.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Frases de la setmana

Setmana 26 de gener

La personalitat pot obrir portes, però només el caràcter les manté obertes.
-- Elmer G. Letterman

Where facts are few, experts are many.
-- Donald R. Gannon

No ho puc entendre. No puc ni entendre a la gent que ho pot entendre.
-- Queen Juliana, of the Netherlands
(a mi em passa sovint...)

La forma més ràpida de matar l’esperit humà és demanar a algú que faci una feina mediocre.
-- Ayn Rand

You don't get points for predicting rain. You get points for building arks.
-- James Johnston

Show respect for all men, but grovel to none.
-- Unknown


Suggerida pel Jaume des de NY:

Zeroth Principle: Incompetence is driven by intellectual sloth.
First Principle: Incompetence surrounds itself with incompetence.
Second Principle: Incompetence is ethics-impaired.
Third Principle: Incompetence abhors transparency and accountability.
Fourth Principle: Incompetence does or says anything to defend itself.
Fifth Principle: Incompetence always supports incompetence.
Sixth Principle: Violence is the last refuge of incompetence.
Seventh Principle: Incompetence is nothing but consistent with itself.
-- Pierre H. Vachon