divendres, 30 de gener de 2009

Sobre les crítiques a Tremosa

No cal votar Ramon Tremosa per indignar-se per algunes crítiques que rep. Em refereixo a algunes crítiques especialment desafortunades que ataquen a la persona, o crítiques que porten implícita l’exclusió del projecte independentista als que no són (molt) d’esquerres, molts dels quals, de fet, han fet confiança en algun moment a ERC.

El darrer exemple ha estat l'observació del sempre ponderat Conseller Huguet que ha comparat el “Junqueras del Baix Llobregat” enfront el “Tremosa de barri ric”. Més enllà de que no estic segur de que l’afirmació sigui correcta, vàries preguntes: els benestants de Barcelona caben en el projecte d'ERC? Memòria històrica: quin era l’origen de molts fundadors d’ERC? Macià era un proletari? Els rics poden ser independentistes i representar o sentir-se representats per ERC? Em recorda la crítica al President Montilla pel seu origen andalús. La Catalunya real inclou el Baix Llobregat i la Catalunya interior, la Barcelona benestant i la Barcelona marginal, els catalans de naixement i d'adopció. Tots som necessaris per aconseguir la independència. Critiquem als polítics per les seves idees, no pel seu origen. No cal votar Tremosa per demanar que no s’utilitzin arguments demagògics per atacar a persones enlloc d’idees, avui Tremosa, ahir Montilla, demà qualsevol de nosaltres.

Després de la perla sobre el seu origen, i entrant al debat de les idees, Huguet compara Junqueras "Keynes, al servei de la Catalunya de les classes populars i a favor de l'estat català", enfront al Tremosa "neoliberalista (sic) Hayek, de la dreta i en contra de l'estat". Més enllà de que no entenc el concepte de “neoliberalista Hayek” (em sona a “neocomarxista Marx” o “neokeynesià Keynes”), una pregunta: les posicions de Tremosa i Junqueras en temes econòmics, amb les competències actuals que té la Generalitat, són molt diferents? Tots dos no podrien formar part del mateix projecte polític? No és de fet una anomalia que no formin part del mateix projecte polític? És més, no és ERC qui defensa fer una candidatura conjunta a Europa? Per un tema de credibilitat no els presentem com antagònics, perquè no ho són. Confusió a més entre dreta i liberalisme. Ser liberal no vol dir ser de dretes, i liberal no vol dir neoliberal. Per cert, els liberals cabem a ERC? Si no vaig errat Carod i Puigcercós, en alguns moment, s’han definit com a liberals (si no recordo malament, Carod en l’entrevista que li va fer Sala-i-Martín i Puigcercós en el seu llibre). De fet, la tradició i història d’ERC té més de liberal que de socialista o marxista. Última confusió, aquesta per contraposar “a favor de l'estat català” (Junqueras) i “en contra de l'estat" (se suposa que Tremosa). Són incompatibles les dues coses? A algú li agrada l’estat que està construint el PSOE o el anhela Iniciativa? Es pot estar a favor d’un estat propi, però que aquest sigui molt més petit? (Una vella reflexió al respecte, "Estat, menys estat, millor estat" , on defenso, des d'una posició liberal, que hem de tenir estat propi per aprimar-lo i fer-lo més eficient, però que si no s’hi està d'acord primer siguem independents i després ja decidirem si volem més o menys estat). En fi, no crec que aquesta mena de “suport” ajudi gaire a Junqueras.

Com a contrapunt m’ha agradat, sense compartir-lo de tot, l’article del Vice-President Carod. Carod, reconeixent el perfil sobiranista de Tremosa i les seves qualitats, defensa el vot a Oriol Junqueras en base al que faran els dos eurodiputats en funció del grup parlamentari del que formaran part. Discussió d’idees i projectes, sense entrar a consideracions personals innecessàries i arguments polítics com a mínim confosos. També m’ha agradat que en aquest article Carod no només ha contraposat Junqueras a Tremosa, sinó també als candidats del PSC i IC. Continua però insistint en l’eix dreta-esquerra, gran argument (i en la meva opinió trampa) del Tripartit. Amb l’asfíxia econòmica i deslleialtat institucional permanent de l’estat espanyol el que compta no és l’eix esquerra-dreta sinó l’eix sobiranista-unionista. No ens confonem: el rival potser és Tremosa, però l’enemic no és Tremosa.

dijous, 29 de gener de 2009

Moments de qualitat: bona nit

Quarts de dotze. Vaig a l'habitació de l'Àlex. L'agafo a coll i el porto al lavabo. El faig fer pipi. L'agafo a coll i el torno a l'habitació. L'estiro i fa pipa. Intento treure-li el dit i que no faci pipa, però no ho aconsegueixo. Li faig un petó. T'estimo.

Vaig a l'habitació de la Vinyet. La barana no em deixa arribar a fer-li un petó. L'acaricio els cabells. Sento com respira. Bona nit.

dimarts, 27 de gener de 2009

El do de Ridao

Ridao té un do. Bé, potser en té varis, però en té un especial, públic i àmpliament conegut: la capacitat d’aplicar extremes dosis de demagògia i mala llet contra els sobiranistes de dintre i de fora d’ERC. Ho va demostrar fa uns mesos, quan va acusar als crítics d’ERC de ser un càncer, i ho ha demostrat ara, acusant Tremosa de ser un sobiranista de saló (comparant-lo com Oriol Junqueras, no amb ell, suposo). Amb un acte de consistència sense precedents, després d’insultar-lo ha demanat una llista conjunta, encapçalada per aquest sobiranista de saló, suposo (com a contrapunt a l'elegància de Junqueras, que ha definit Tremosa com a "bon candidat" i després ha afirmat que confia en "recórrer amb ell un camí conjunt). Ho sento, però no ho entenc: que Tremosa sigui cap de llista de CiU és una gran notícia pel país. Què guanya atacant-lo? Per què utilitza arguments demagogs? Arguments per criticar a CiU en té de sobra, no cal ser demagog, o pitjor, atacar a la persona. I posats a atacar, per què no ataca al PSC-PSOE?

Aquesta capacitat dialèctica “pugilística” em recorda a Joan Boada, mà dreta de Joan Saura en la Conselleria d’Interior (Saura dimissió!). En el cas de Joan Boada m’és igual, ja que serveix per desacreditar la causa neocomunista, però en el cas de Ridao em preocupa perquè (i) danya la credibilitat d’ERC (o a la que queda d'ella), (ii) danya la credibilitat de l'independentisme ja que, tot i no ser de l'estil de "Mori el Borbó" o d'altres episodis surrealistes, demostren la demagògia dels principals representants institucionals de l'independentisme, i (iii) perjudica la unió dels independentistes o sobiranistes, digueu-li com vulgueu, creant barreres amb atacs personals enlloc de crear ponts i punts de trobada. La demagògia va arribar al punt de comparar el perfil independent de Tremosa vs. el de Junqueras. En confiança, és tan o tan poc independent com Junqueras, i tampoc cal fer-li el joc a La Vanguardia (denúncia típica d’ERC quan algú els critica en base a una notícia publicada per La Vanguardia), que és qui està apretant més contra Tremosa.

La meva recomanació? Idealment no ser desagradable ni demagog amb ningú, però posats a triar que utilitzi aquest do contra els unionistes. O que segueixi utilitzant-ho contra els sobiranistes, però que després no digui que tots anem en el mateix vaixell, ni òbviament que digui que ells és el maulet i els altres els sobiranistes de saló.

P.D. Oriol i Ramon, enhorabona i molta sort.

dilluns, 26 de gener de 2009

Muntatge Guardans (o com sense voler ha ajudat en Mas)

La mare que els va parir! Aquests paios són uns cracks! Jugada mestra entre Mas, Guardans i La Vanguardia per ampliar l’espai electoral de CiU.

Cronologia: CiU fitxa un sobiranista de prestigi com en Tremosa. Davant la reticència de molts sobiranistes que això és un moviment tàctic i oportunista, Guardans filtra una conversa privada amb Mas on aquest afirma que votaria "sí" en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Per reforçar el missatge sobiranista, La Vanguardia ataca en Tremosa amb arguments banals, com dir que no és independent quan fa no sé quants anys que no milita a CDC o que va estar en contra d’una Constitució Europea que finalment no es va aprovar. El PSC-PSOE pica, i Iceta acusa en Tremosa d’estar en contra d’un Estatut "ribotat" que el propi ZP es nega a complir i que el Tribunal Constitucional és a punt rematar. I per convèncer els indecisos que Tremosa és millor candidat que Guardans, el mateix Guardans s’autoimmola presentant-se davant de tothom que el vulgui escoltar com un mal perdedor. Genial!

Jugada perfecta. Jo, però, encara no m’ho acabo de creure això d’una CiU sobiranista. Fets, més fets, no només paraules i candidats. Enhorabona mentrestant pel fitxatge d’un sobiranista de gran vàlua com en Tremosa.

dissabte, 24 de gener de 2009

Frases de la setmana

Llegir va convertir Don Quixot en cavaller. Creure el que va llegir el va tornar boig.
-- George Bernard Shaw
(utilitzaré aquest símil per explicar per què llegeixo segons quins diaris)

De res serveix a l’home lamentar-se dels temps en els que viu. L’únic bo que pot fer és intentar millorar-los
-- Thomas Carlyle
(ok, si cal ens lamentem i plorem una mica, però sobretot después actuem en conseqüència)

Writing is the only profession where no one considers you ridiculous if you earn no money.
-- Jules Renard
(aplica als bloggers?)

Un idealista és una persona que ajuda als altres a ser pròsper
-- Henry Ford
(ok, però no tiro la tovallola)

Want to improve your relationships? See love as a verb rather than as a feeling.
-- Stephen R. Covey

dijous, 22 de gener de 2009

La fallida del Regne d’Espanya

En aquesta vida no hi ha res segur, excepte la mort i els impostos. Les emissions de deute del Regne d’Espanya mai han estat 100% segures, però quasi. Ara ho són una mica menys.

L’agència Standard & Poor's ha baixat la qualificació del Regne d’Espanya de la qualificació màxima AAA a AA+ (l’últim estat que va perdre la qualificació d’AAA va ser Japó). Què vol dir? Que la probabilitat de què l’estat espanyol no pagui el seu deute (com ha fet en el passat per exemple Argetina) és de 0,05% (abans era del 0,04%). És a dir, que pagarà el deute gairebé segur, tot i que les seves finances han empitjorat i les possibilitats de que faci fallida han augmentat un 25%. El rating és més alt que el de Portugal, Itàlia o Grècia i el mateix que Bèlgica, però per sota d’Alemanya, Finlàndia, França o Holanda, la Champions League a la qual pertanyia Espanya segons deia ZP fa poc més d’un any. Lehman Brothers també tenia AAA i va fer fallida, però això és una altra història.

Per què ens baixa el rating? Per vàries raons, però la principal és pel dèficit públic: Solbes preveu el 5,8% del PIB de dèficit el 2009, sense incloure el nou finançament autonòmic que previsiblement es finançarà amb deute públic. De fet Standard & Poor's no es creu aquesta xifra, ja de per sí és extremadament alta (el límit europeu és el 3%), i preveu un dèficit públic del 6,6% el 2009 i un increment del deute públic del 18% del PIB en els propers 4 anys.

Implicacions? El deute públic de l’estat serà més car (els mercats ja ho descomptaven des de fa temps), i per tant l’estat haurà de pagar més interessos pel seu deute. Com a conseqüència, els contribuents haurem de pagar més impostos en algun moment del futur (el deute, en algun moment, nosaltres o els nostres fills, s’haurà de tornar). Com l’estat té menys solvència, les emissions dels bancs amb garantia de l’estat seran més cares, i per tant faran préstecs més cars a les empreses i ciutadans. Els préstecs amb fons del govern (p.e. ICOs) també tindran un cost major. Les empreses espanyoles tindran majors costos de finançament. I molt més. Vaja, que d’una forma o altra ens acabarà afectant, a nosaltres i als nostres fills.

Tornem però al dèficit públic: tenir un dèficit del 5,8% (segons Solbes) o del 6,6% (segons Standard & Poor's) aquest 2009 tindrà moltes conseqüències, a present i a futur. La més immediata és que elimina qualsevol marge de maniobra del govern per reactivar l’economia baixant els impostos o augmentant la despesa pública via inversió productiva (no peonades), i limita per tant les possibilitats d’atenuar una crisi econòmica amb conseqüències fatals per molts treballadors i empresaris. També condiciona el nostre futur, ja que aquest deute (interessos inclosos) s’hauran de tornar en un moment o altre.

El que em preocupa però no és la fallida del Regne d’Espanya, que té més probabilitats que fa un temps però que no passarà (suposo). Tampoc em preocupa la baixada del rating en sí. El que em preocupa són les raons i les conseqüències de la baixada, i l’impacte que això té i tindrà en la nostra economia i qualitat de vida, present i futura. I això només es podrà resoldre, si es pot resoldre, amb reformes estructurals difícils i doloroses que cap polític s’atreveix a proposar (o sortint de l’euro i devaluant la moneda, com sembla suggerir Paul Krugman quan explica com s’assemblen Espanya i Florida, i com Florida se’n sortirà millor que Espanya). No podem viure de forma indefinida per sobre de les nostres possibilitats. I sí, en recessió es pot justificar dèficit sempre que hi hagi superàvit quan l’economia creix, però els superàvits del passat han estat molt inferiors als dèficits previstos els propers anys. Fallida del Regne d’Espanya segurament no, però fallida d’un model de creixement i d’un model econòmic que no ens podem permetre segurament sí.

dimecres, 21 de gener de 2009

Mesura anticrisi: una mica d'Obama

Obama és el líder mundial de tots els progres, l'esperança (negra?) d'un nou model econòmic, social i demés. Què tal si l'imitem una mica?

Obama ha avançat el seu programa econòmic. El 40% del seu pla de xoc és una reducció d'impostos. Collonut! Això significa uns 300.000$ milions de reducció d’impostos pels treballadors i empreses. Cert, s’estan pulint detalls que faran que aquesta baixada d’impostos sigui menor, però baixarà els impostos. Curiosament el seu equip econòmic pensa que és millor augmentar la despesa pública que baixar els impostos, però acaba fent un mix de les dues coses.

I aquí? A Espanya de moment s'ha augmentat la despesa, i més que augmentarà. Els seguidors d'Obama, ZP inclòs, podrien copiar-lo (una mica) i baixar els impostos. El principal argument en no baixar els impostos per atacar la crisi és que hi ha un decalatge entre el moment en que es pren la mesura i que aquesta arriba a la butxaca dels contribuents, però això es podria resoldre actuant sobre l’IVA (com proposa Sala-i-Martín) o donant incentius fiscals a les empreses que tinguin efectes immediats (p.e. bonificacions a la Seguretat Social).

Increment de despesa pública sí, però baixada d’impostos també. Apart d’assegurar que l’impacte de l’acció del govern (baixada d’impostos) el rebrien les famílies i empreses directament, hi hauria un altre benefici: el govern, amb menys ingressos, tindrà menys incentius per malgastar, o almenys menys diners per fer-ho (el dèficit públic ha de tenir un límit, no?).

dimarts, 20 de gener de 2009

Tràfic d’armes: ficció i, malauradament, crua realitat

Ficció: Nicholas Cage és un traficant d’armes en “El senyor de la guerra” que, quan és detingut, és alliberat pel propi govern americà, ja que hi ha col·laborat en el passat.

Realitat: Viktor Bout, antic militar soviètic, traficant d’armes, ha subministrat armament en molts conflictes (de vegades fent negocis amb els dos costats enfrontats), com Libèria, el Congo, els talibans, Sierra Lleona... L’han detingut a Tailàndia per una acció de la DEA (Drug Enforcement Administration) i, a diferència de la pel·lícula, els Estats Units el vol jutjar. A l’igual que la pel·lícula, però, ha col·laborat amb els Estats Units en el passat. De fet, ha treballat amb els Estats Units a l’Iraq, amb l’OTAN a Afganistan i amb les Nacions Unides al Sudan. Els Estats Units ha demanat la seva extradició, Rússia (la pròpia Duma!) la seva llibertat.

Realitat: el tràfic internacional d’armes no és possible sense la connivència dels estats

Realitat: la Campanya d’Armes sota Control, impulsada per Amnistia Internacional, Oxfam i la International Action Network on Small Arms, estima que hi ha més de 600 milions d’armes “petites” en circulació al món. Oxfam estima que 500.000 persones moren cada any per culpa d’aquestes armes sense control, aproximadament una mort per minut

La Campanya d’Armes sota Control té per objectiu limitar el tràfic internacional d’armes. Més informació: Armes sota Control i Amnistia Internacional.

dilluns, 19 de gener de 2009

Moció de censura sobiranista CiU – ERC: política ficció?

ERC no pot continuar governant amb el PSC. El PSC ha sobrepassat, de facto, les tres línies vermelles que va marcar Joan Puigcercós (inspirades per Joan Carretero): llengua, la tercera hora de castellà és una realitat a moltes escoles; finançament, el PSC dóna per quasi-bona la proposta Solbes; i Estatut-Tribunal Constitucional, el President Montilla, amb l’aval de Duran Lleida, ja ha dit que la resposta serà mesurada, fent inviable el referèndum sobre el dret a decidir que ERC va aprovar en el seu darrer Congrés davant una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional. El vot del PSC a favor dels pressupostos de l’estat, sense que aquests continguin el finançament aprovat en el nou Estatut, juntament amb la “cancel·lació” de l’ultimàtum que va fer el PSC al PSOE si el finançament no s’aprovava abans del 31 de desembre (la data per llei era el 9 d’agost!), demostren que el PSC, el partit del President de la Generalitat, no anteposa els interessos de Catalunya i els de la seva gent als del PSOE. Algú podria dir que han arribat més lluny que mai, però a l’hora de la veritat no s’ha plantat i, de fet, s’ha quedat lluny de les expectatives creades per ells mateixos: primer, Catalunya.

Alternatives per ERC? Trencar el govern actual i (i) forçar eleccions o (ii) promoure un nou govern que tingui com a base l’exercici del dret a decidir. Per què no? La meva proposta: un govern nou que defensi sense subordinació els interessos del poble català i que aposti per l’exercici del dret a decidir i per la regeneració democràtica. És a dir, una moció de censura CiU – ERC.

Els eixos d’actuació fonamentals, que s’haurien de completar en els poc menys de dos anys que queden, podrien ser:

1.- Dret a decidir: declaració pública que s’inicia un pla per a la plenasobirania a executar al final de la segona legislatura de Govern conjunt, incloent un referèndum d’autodeterminació

2.-Convocatòria immediata d’un referèndum (i) sobre el concert econòmic si el nou finançament no compleix amb l’Estatut i (ii) sobre el dret a decidir si el Tribunal Constitucional toca una coma de l’Estatut

3.- Nova llei electoral: elecció directa de President de la Generalitat i dels alcaldes a doble volta, i llistes obertes en les eleccions a la Generalitat i als ajuntaments

4.- Aprovació immediata d’una llei de consultes populars

5.- Creació d’una oficina tributària pròpia i estudi d’un pla per a la implantació unilateral del concert econòmic

6.- Derogació de la implantació de la tercera hora de castellà a les escoles

7.- Reordenació territorial: implantació de les vegueries i supressió de les diputacions provincials (i, si no es poden suprimir, buidar-les absolutament de competències i pressupost, que es traslladarien a les vegueries i a la Generalitat)

8.- Mans netes: implantació immediata de l’Oficina Antifrau, assegurant que té una veritable independència del govern i dels partits

9.- Seguretat: prioritzar la dignificació social dels Mossos d’Esquadra i augmentar la dotació de recursos

10.- Recursos d’inconstitucionalitat de totes les lleis invasives contra les competències de la Generalitat, incloent la Llei de Dependència

11.- Internacionalitzar les reivindicacions nacionals catalanes, tant pel que fa a les institucions internacionals com a l'opinió pública dels diferents països, començant per una candidatura conjunta a les eleccions europees, i reforçar les “ambaixades” catalanes a l’exterior

12.- Nova llei de política lingüística

13.- Vetllar activament per a què els mitjans de comunicació públics catalans transmeten una visió nacional catalana de la realitat, i suport institucional desacomplexat als mitjans de comunicació privats en llengua catalana

14.- Eliminació del límit de 80 km/h en els accessos a Barcelona, i establiment de límits de velocitat variables (60 a 120 km/h) en funció del trànsit

15.- Parar la tramitació de normatives i lleis mega-intervencionistes (o absurdes, segons com es miri), com la reforma del Codi Civil català que vol incloure l’obligació de dir als fills que són adoptats abans dels 12 anys o l’obligació de compartir feines domèstiques, o la norma que vol prohibir tirar pedres als rius

Els punts 1 i 2 de fet són similars a la proposta de Xavier Vendrell i la seva ja mítica calçotada.

Aquesta moció de censura la faria extensiva a les diputacions de Lleida i Girona: ERC podria mantenir la Presidència, però amb CiU al govern. Lliçó? No triar Catalunya, com ha fet ara el PSC, té conseqüències. I que els catalans diem prou, i que tirem pel dret.

Sóc conscient dels obstacles per aquesta moció de censura. Com comentava fa uns dies (“El pacte impossible (fins ara) CiU-ERC”), ni CiU ni ERC han tingut, cap dels dos, cap intenció de pactar entre ells en el passat. Existeix un greu problema de confiança, de tacticisme, d’excés de demagògia per part de tothom. Les aproximacions de CiU a ERC són per desgastar al tripartit, no són sinceres. Les d’ERC a CiU són per recuperar una imatge d’equidistància, però tampoc són sinceres. Hi ha molts retrets mutus dolorosos: per part de CiU, haver fet president al candidat del PSC havent guanyat les eleccions dues vegades; per part d’ERC, el “brillant” pacte de l’Estatut(et) Mas-ZP. El PSOE se’ns vol rifar amb el finançament, i CiU i ERC dediquen temps i energia a criticar-se mútuament enlloc de fer pinya davant el Govern espanyol. I, per acabar-ho de complicar, ERC se sent molt còmode governant amb el PSC, i CiU no pot apostar per la sobirania mentre Duran Lleida (i altres) siguin uns dels seus líders destacats. Dit això, ERC és independentista, i la majoria de les bases de CDC (i potser les d’UDC) són sobiranistes. I el país necessita un cop de timó.

Cal mirar endavant, al futur, sense retrets, amb el comptador a zero. Si no ho fan els actuals dirigents haurem de canviar de dirigents. I si això tampoc és possible, haurem de buscar un pla B (o C, segons es miri). Una aportació són els 15 punts que comento (suggerències benvingudes).

Molts sobiranistes poden pensar que la solució no pot venir d’una CiU que no és ni serà independentista, incapaç o simplement sense cap voluntat de trencar amb els unionistes (no només d’Unió) que té i que ocupen càrrecs de responsabilitat rellevants a la coalició, ni d’una Esquerra (abans ERC) que ha renunciat a fer polítiques rupturistes (més enllà de declaracions surrealistes de tant en tant) en nom del patriotisme social i de la governabilitat. En qualsevol cas, un vot de confiança (potser l’últim en molt de temps).

Moció de censura sobiranista. Política ficció? Potser sí. Però política ficció o ciència ficció és el que està passant en aquests moments, amb un independentisme creixent i més arguments que mai per la independència, i amb partits sobiranistes o quasi-sobiranistes pensant en les properes eleccions i no en la propera generació.


Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

dissabte, 17 de gener de 2009

Frases de la setmana

Fitxa gent més llesta que tu i apartat del seu camí.
-- Howard Schultz (un gran consell, de veritat)

The strongest of all warriors are these two -- Time and Patience.
-- Leo Tolstoy

La reputació de mil anys es pot perdre per la conducta d'una hora.
-- Proverbi Japonés

No diguis que no tens temps. Tens exactament les mateixes hores al dia que van tenir Helen Keller, Pasteur, Michelangelo, Mother Teresa, Leonardo da Vinci, Thomas Jefferson, i Albert Einstein.
-- H. Jackson Brown

By all means marry; if you get a good wife, you'll be happy. If you get a bad one, you'll become a philosopher.
-- Socrates


Extreta del blog de l'amic llibertari Blai Costa:

No és la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner el que ens procura aliments, si no la cura dels seus interessos
-- Adam Smith 1776

divendres, 16 de gener de 2009

Peonades

Vaig comentar de passada l’ajut de 8.000€ milions de ZP als Ajuntaments en l’article “Demagògia, espanyolisme i partidisme amb diners públics: l’exemple de Sabadell i de Manuel Bustos”. No vaig comentar la mesura en sí que, per les seves característiques, és un mal parxe als problemes locals. Recordem-ho: els projectes d’aquests ajuts s’havien de presentar en només un mes, executar-los durant el 2009, i havien de ser intensius en mà d’obra. Peonades.

Això provoca que, per la rapidesa amb que s'han de decidir i executar els projectes, hi pot haver una dedicació no-òptima dels recursos, ja que és complicat tenir projectes de qualitat en només un mes i cal "gastar" els diners ràpid pel risc de perdre'ls (amb el risc a més que suposa això en termes de transparència i control de la despesa pública). A més s’incentiva l'activitat econòmica en àrees de baix valor afegit i productivitat, com la construcció pública.

Ja hi ha primeres informacions sobre que faran els ajuntaments amb aquests diners. El 32% dels projectes estan destinats a rehabilitació i millora d’espais públics, el 27% a equipaments en infrastructures i el 17% en equipaments culturals, educatius i esportius, però mirant el detall es veu que hi ha de tot, projectes petits totalment prescindibles, amb tendència a malgastar. Es projectes importants dels ajuntaments es queden sense fer.

Aquest ajut, apart dels problemes esmentats, no resol el problema de fons, que és el finançament dels ajuntaments (apart d’envair competències de la Generalitat per variar). La meva proposta sobre els ajuntaments: solucionem el finançament local i, si tot i així un ajuntament estira més el braç que la màniga i un ajuntament no pot pagar en 60 dies com marca la llei, que un proveïdor pugui instar concurs d’acreedors de l’ajuntament.

dijous, 15 de gener de 2009

Mesura anticrisi: no dificultar la vida a les empreses, pagar quan toca, i permetre que els ajuntaments facin fallida

No dic ajudar, dic almenys no posar pegues. Segons el World Economic Forum, l’estat espanyol ocupa la posició 94 sobre 134 (empatat amb la República Dominicana) en el ranking de dificultats per les empreses per complir tots els permisos, lleis i regulacions. No es tracta de donar barra lliure a les empreses, sinó de fer una legislació pro-business, o millor, regular (bé) tot el que s’ha de regular, però res més.

Dues notícies relacionades, contraposades entre sí:
  • En positiu, l’administració catalana ha reduït els tràmits administratius per a les empreses (tot i que desconec la valoració de les empreses afectades per veure el seu impacte real i, per tant, si l’estalvi de 300€ milions anuals per les empreses que diu el govern és realista). De moment s’han implantat el 80% de 48 mesures identificades, el procés s’acabarà aquest 2009
  • En negatiu, les administracions públiques espanyoles acumulen un retard de 18 mesos en pagar als seus proveïdors (el límit legal és de 60 dies). Causes? Mal finançament (local i autonòmic), i estirar més el braç que la màniga (assumint que els ingressos extraordinaris durant el boom de la construcció eren ingressos recurrents, o similar, creant estructures amb despeses ordinàries i recurrents finançades amb ingressos extraordinaris). Si féssim això a la nostra casa o empresa estaríem arruïnats. Si ho fa l’administració... ho paguen les empreses i, de retruc, els treballadors: s’estima que el 25% de les situacions concursals venen derivades per retards en els pagaments de les administracions públiques
ZP, vols ajudar a l’economia? Més legislació pro-business (començant per eliminar i simplificar moltes normatives actuals), i assegura que els ajuntaments i autonomies paguen a 60 dies (és a dir, compleixen la llei). Dóna les eines (sistema de finançament adequat) i, si tot i així no ho fan, que presentin suspensió de pagaments o que un proveïdor que no cobri quan toqui pugui instar el concurs (com faria una empresa normal), i que una gestora independent redreci la situació (a l’igual, per cert, que passa en molts estats democràtics, on quan ajuntaments fan fallides l’estat actua posant una gestora, i aquesta redueix despeses de forma dràstica).

En fi, segurament cal fer coses molt complicades durant aquesta crisi, però també hi ha altres back-to-basics, reclamades des de fa molt temps, que seria un bon moment per implantar: facilitar la vida a les empreses o, com a mínim, no posar pegues a l’activitat empresarial. I posats a ser valents, obligar a què les administracions públiques paguin a 60 dies, whatever it means.

Saura dimissió (més arguments)

Més arguments als 15 inicials (http://salvallibertat.blogspot.com/2008/12/saua-dimissi.html) per a què Saura dimiteixi:

16) Ha participat en una manifestació (en la que per cert un encaputxat va ensenyar una pistola) tot i que en el passat no va assistir a la manifestació de la Plataforma del Dret a Decidir a favor de les infrastructures amb l’excusa que com a Conseller d’Interior havia de vetllar per la seguretat de la manifestació

17) Ha comparat l’estat d’Israel amb ETA

Aconseguim que dimiteixi abans no acabi amb el queda del país!

Dóna suport a: http://apps.facebook.com/causes/causes/179074

Nebrera expedientada

El PP ha obert expedient a Nebrera per haver-se rigut de l’accent andalús de la crack Maleni. És positiu que un partit expedienti als seus dirigents quan aquests ofenen als seus rivals, i més quan després de l’insult no s’ha disculpat. No entenc però que el PP expedienti a Nebrera i no a Fraga quan va dir que penjaria a tots els nacioanlistes o a molts dirigents seus que han atiat demagògia i mentides sobre els catalans. O potser sí que ho entenc, i el que passa és que als catalans se’ns pot criticar i als altres no, o que el PP l’expedienta perquè el que vol és perjudicar a Nebrera. De fet, Nebrera és tan marciana, que inclòs ha qüestionat el recurs del PP a l'Estatut...

En fi, mix-feelings: Nebrera (des de la distància ideològica) té un discurs de interessant, i el fet que PP se la vulgui treure de sobre sap greu en quant a pèrdua de qualitat de la classe política, però no deixa de ser una alegria en quant el PP no es beneficiarà del seu discurs renovador. Ja ho deia Napoleó: no distreguis el teu enemic quan estigui cometent un error. Doncs això, que expedientin a Nebrera (sort que ningú del PP deu llegir aquest blog...).

dimecres, 14 de gener de 2009

Oriol Junqueras a Europa

Independentista, compromès i preparat: hi ha molts exemples de persones al voltant d’ERC que reuneixen aquest perfil. De fet hi ha una xarxa d’independentistes desacomplexats, militants i no militants d’ERC, que des de diferents àmbits fan gran feina dia sí i dia també per ampliar i consolidar el projecte independentista. D’aquests, qui pot anar a Europa? Molta gent vàlida i, entre aquests, la meva proposta: Oriol Junqueras.

Calen poques presentacions: historiador, professor universitari, emprenedor i dinamitzador de multitud de xarxes independentistes. Apart de compromès i preparat, és conegut, popular i gran comunicador, i aportaria un discurs fresc i renovat a l’independentisme institucional. És independent en quant en que no milita a ERC, el que per a mi la veritat ni suma ni resta, però molta gent ho pot veure com un actiu. Ah, i és bona persona, fet que sabem de sobra els que el coneixem.

L’avantatge de què ERC presenti un perfil potent a les eleccions europees és que podria ajudar a repartir els vots entre ERC i CIU (si no la patacada d’ERC pot ser descomunal), i assegurar que tenim dos sobiranistes a Brussel·les. Tinguem en compte que si Tremosa té molts molts vots a costa d’ex-votants d’ERC, CiU aconseguirà un segon diputat d’Unió (i, per tant, unionista).

Junqueras i Tremosa eurodiputats: seria genial. Hi hauria però tres paradoxes:

  • Ni Junqueras ni Tremosa tindrien, a dia d’avui, una política de partit al qual representen que els fes justícia: Junqueras es presentaria en nom d’una ERC amb pacte de sang amb el PSC, i Tremosa en nom d’una CiU a voltes sobiranista a voltes unionista (hi cap tothom a la Casa Gran?)
  • Brussel·les és lluny: Junqueras i Tremosa poden fer una gran feina allà, però també necessitem que facin molt feina aquí
  • Junqueras i Tremosa haurien d’estar en el mateix projecte polític, almenys fins que siguem independents. No té sentit dividir forces i anar separats (i no em refereixo a la candidatura conjunta a Europa que ha plantejat ERC que, mentre sigui company del PSC passi el que passi és només tacticisme de curta volada). L’indepedentisme és transversal, i tampoc ens separen tantes coses (entre altres raons perquè amb els recursos actuals que té la Generalitat poca política social o de la que sigui es pot fer)

En fi, la meva proposta, i espero que el fet que jo la defensi no signifiqui que queda automàticament descartada: Oriol Junqueras a Europa.

dimarts, 13 de gener de 2009

Demagògia, partidisme i espanyolisme amb diners públics: l’exemple de Sabadell i Manuel Bustos

No per habitual i comú s’ha de deixar de denunciar, a Sabadell i a tot arreu. La revista municipal, l’òrgan de propaganda habitual al servei de l’alcalde en molts municipis, pagada això sí amb els diners de tots. Sabadell a prop:
  • Portada: “l’estat invertirà més de 35 milions en obra pública a Sabadell”. Visca Zapatero! Tendenciós i espanyolista. L’estat retorna a Sabadell 35 milions en forma d’inversió, una part dels diners que els sabadellencs paguem i que no acostumen a tornar ni a Sabadell ni a Catalunya

  • Pàgina 3 (la 2 és publicitat): l’alcalde Manuel Bustos explica que ha negociat amb ZP com a President de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) la inversió de 8.000€ milions de l’estat en els municipis (i per tant els 35€ milions a Sabadell), i afirma que és una gran notícia... No! Els 8.000€ milions és un pedaç que no resol el problema de fons, que és el finançament local. Per variar, envaeix competències de la Generalitat. I per rematar-ho, va en contra del pacte al que van arribar les dues associacions municipalistes de Catalunya (FMC i l’ACM) per defensar un millor finançament pels ajuntaments catalans. És a dir, els 8.000€ milions no és una victòria, són les engrunes que permeten sobreviure asfixiats. Cal rebutjar l’ajut? No, és clar, però tampoc cal plantejar-ho com una victòria (que no ho és) o com un gest de generositat de ZP (que tampoc ho és)

  • Pàgina 9: més informació sobre els 35 milions a Sabadell. Queda clar que hem de donar les gràcies a l’estat (espanyol, és clar)

  • I quan ja ha quedat clar que Manuel Bustos és un gran negociador (si ho és, per què va negociar una cosa que no és el que demanaven els municipis catalans?), i que ZP és bo per Sabadell... tenim la foto de Bustos i ZP en la penúltima pàgina de la revista (l’última és publicitat), la reservada a la informació dels partits. Surten els dos amb altres ministres i alcaldes, i ens explica la feina “discreta i rigorosa” de Manuel Bustos en les negociacions amb “el govern de José Luis Rodríguez Zapatero”. Barreja de partit i govern, per acabar-ho de rematar, si algú tenia algun dubte

Tota la revista va acompanyada d’explicacions sobre la preocupació de l’alcalde per la crisi econòmica. Com a contrapunt l’Entesa per Sabadell (una mena de CUP), aprofita el seu petit espai per qüestionar l’austeritat que pregona l’Ajuntament, explicant despeses desorbitades de l’Ajuntament (des de 16.000€ en canapès per la recepció de la Festa Major fins a 1 milió d’euros en sous de comissionats i càrrecs de confiança, passant per altres despeses no especialment “austeres”).

Reflexions finals:

  • Em deia un polític de l’oposició que s’han queixat de la revista en el passat, i que han demanat participar en la seva redacció. NO! Que no participin els partits, ni els del govern ni els de l’oposició

  • Si Manuel Bustos és tan crack negociant, que negociï el finançament català en nom del PSC. Bé, millor no, que de fet pels ajuntaments van pactar una cosa a Catalunya i Bustos va acceptar una altra diferent a Madrid

Sabadell a prop, la revista de Manuel Bustos i del PSC pagada per tots els sabadellencs.

dilluns, 12 de gener de 2009

Fum de ZP i Chacon a costa de joves i dependents

ZP, el rei de les polítiques socials, per tothom menys pels beneficiaris de les seves pròpies polítiques.

Ja he comentat en el passat el desastre de la Llei de Dependència que, apart d'envair competències de la Generalitat, no té prou recursos econòmics per aplicar-se i comporta tràmits burocràtics interminables. A qui perjudica? Als seus teòrics beneficiaris, que a més de patir una situació personal molt greu (alt grau de dependència) han de sofrir un calvari burocràtic per, al cap de molt temps, cobrar molt menys del que esperaven (si al final acaben cobrant alguna cosa). Altes expectatives, baixos resultats. A qui beneficia la llei? Principalment al propi ZP, que davant de tothom (excepte els propis beneficiaris de la llei) queda com el crack de les polítiques socials. Qui pot estar en contra de la Llei de Dependència, que és tan i tan bona? JO, per les 3 raons esmentades (envaeix competències, té una dotació econòmica insuficient i l'administració no està preparada per implantar-la). Podria haver una quarta, però em falta informació, i seria si ens ho podem permetre: l'estat no ho pot pagar tot. Si paga la Llei de Dependència potser hauria de dedicar menys diners a altres coses.

Amb els joves, similar. La ministra Chacon, abans responsable de Vivenda, va prometre ajuts als joves per pagar el lloguer. Genial! Qui pot estar en contra d'ajudar als joves? Resultat: a Catalunya s’han concedit l'ajut a 27.823 joves... però només han rebut l'ajut 8.117. Un desastre (apart d’envair competències de la Generalitat per variar).

ZP i Chacon van dient a tothom que estan ajudant a la gent, que són els campions mundials del progressime. Van fer inclòs una campanya de publicitat explicant la gran Llei de la Dependència (mentre els beneficiaris seguien sense cobrar), coincidint amb l'anterior campanya electoral. Si voleu saber la veritat, pregunteu als afectats: als dependents (o familiars de dependents) i als joves.

ZP i Chacon, fum, fum, fum.

diumenge, 11 de gener de 2009

Frases de la setmana

Setmana 5 de gener

Els polítics són sempre el mateix. Prometen construir un pont encara que no hi hagi riu (Nikita Jruschov)

No hi ha res pitjor que l’estupidesa agressiva (Johann Wolfgang von Goethe)

We have given away far too many freedoms in order to be free. Now it's time to take some back (John Le Carre - no ho sé; és un tema que em preocupa, i que no tinc clar on està l’equilibri)

Les grans ments discuteixen idees, les ments mitjanes discuteixen events, les ments petites discuteixen persones (Admiral Hyman G. Rickover)


Winners make it happen. Losers let it happen (Leonard Lavin)

Luck is preparation meeting opportunity (Anonymous - versió de la frase de Picasso: “la inspiració existeix, però t’ha de trobar pintant”)

divendres, 9 de gener de 2009

50 anys Revolució Cubana i dictadura castrista: res a celebrar

Els neocomunistes estan de celebració: la Revolució Cubana compleix 50 anys. Cuba és el paradís, i tots els mals de l'illa són culpa dels Estats Units (de qui si no?).

OK, no al bloqueig, però sobretot no a la dictadura castrista. I sobretot no a la violació continuada dels drets humans: periodistes, dissidents polítics i persones crítiques amb la dictadura castrista perseguits, detinguts arbitràriament, condemnats i torturats; sense llibertat d'expressió, sense partits polítics (excepte el comunista, és clar), sense eleccions lliures, sense sindicats independents. Tot això també és causa de l'embargament americà?

No em serveix algunes dades positives, com l'alta esperança de vida, un grau d’alfabetització molt elevat o una mortalitat infantil molt baixa. Cuba no és el paradís, els cubans viuen a la pobresa (segons el govern cubà el sou mig era el 2005 de 334 pesos cubans, uns 15 euros al mes, en situació de pobresa extrema segons els paràmetres de les Nacions Unides). Però inclòs si visquessin molt bé i fossin molt rics tampoc es justificaria una dictadura com la que hi ha ara.

Neocomunistes del món, si us agrada Cuba, aneu a Cuba i quedeu-vos a Cuba (vivint com un cubà "del carrer", no com alts funcionaris castristes). Flipo i maleeixo a tots els indocumentats que defensen que Cuba ha de continuar així i són còmplices d’un règim dictatorial. Visceral? És clar! Sóc visceral amb tots els còmplices de violacions dels drets humans, sigui Cuba, Xina, Iran o Guantánamo.

50 aniversari de la Revolució Cubana: res a celebrar. Fa 50 anys van fer caure un govern corrupte i nociu pel poble cubà, la dictadura de Batista. Un argument vàlid per a què acabi la dictadura castrista actual.

http://thereport.amnesty.org/esl/regions/americas/cuba
http://www.solidaridadconcuba.com/situacion/situacion.asp

dijous, 8 de gener de 2009

Ajudes al porno

Després dels ajuts als sectors financer i automobilístic americans (bail-outs) altres empreses i indústries estan fent cua per emportar-se la seva part. La darrera, la indústria del porno americana (“adult entertaintment”), que a través de Larry Flynt (Hustler) i de Joe Francis (Girls Gone Wild) ha demanat 5.000$ milions. La raó? La principal, que si ajuden a tothom, a ells també. Altres, que les vendes en DVD han baixat (tot i que el tràfic en les webs està pujant). I l’argument definitiu: la indústria del porno s’ha vist afectada per la crisi, i mentre que els americans poden viure sense cotxes (i tot i així s’han donat ajuts als fabricants de cotxes) no els convé viure sense sexe. Per això, si el Congrés Americà està preocupat pels ciutadans americans, ha de posar mesures per a què siguin sexualment actius.

OK, no té sentit que s’ajudi al pornògrafs, però per què a ells no i a altres sí (qüestions morals que algú pugui tenir apart)? On està el límit?

En aquest sentit, és interessant l’article del Professor Altman que fixava quatre condicions que s’han de donar per la intervenció del govern:

1) S’ha d’identificar un incorrecte funcionament en el mercat
2) S’han d’utilitzar eines eficients
3) Els costos pels contribuents s’han de minimitzar
4) No ha de crear risc moral (és a dir, no s’ha de premiar o incentivar comportaments inadequats com prendre massa risc)

Jo afegiria una cinquena condició, i és que el cost de no intervenir sigui més gran que el cost d’intervenir. Fixa’t que parlo d’intervenir, no d’ajudar incondicionalment ni de regalar diners, i de fet les premises comporten una protecció dels diners públics.

Sota aquestes paràmetres potser cal ajudar als bancs, ja que (punt 1) els bancs no es deixaven diners entre ells i a més hi havia manca de confiança que dificultava que els bancs es recapitalitzessin (fallida de mercat), i (punt 5) no intervenir tenia efectes devastadors (com es va veure amb la fallida de Lehman). La intervenció, però, hauria d’haver estat diferent. Respecte l’automòbil, Altman comenta que s’havia d’intervenir, però no donant ajuts, sinó resolent l’anomalia de mercat existent que actualment provoca que les empreses que declaren suspensió de pagaments (Chapter 11) no puguin accedir a finançament (normalment als Estats Units les empreses tenen accés al que es coneix com a DIP financing, un finançament sènior per davant de qualsevol deute pre-existent, que dóna la paradoxa que, quan una empresa fa suspensió de pagaments, té molts bancs que els vol deixar diners; actualment però no existeix mercat de DIP financing). En aquest cas el Govern americà hauria d’intervenir, no evitant la suspensió de pagaments, sinó proveint aquest finançament una vegada es dóna suspensió de pagaments.

I el porno? No sé, que ho valori cadascú. En tot cas ningú pot discutir que el sexe és important (!), ni que aquesta petició és interessant per discutir sobre els límits de la intervenció del govern.

dimarts, 6 de gener de 2009

Grans perdedors de Wall Street (incloent el gran gran perdedor)

Interessant llista dels 15 principals perdedors (en termes econòmics) de l'any a Wall Street. Noms il·lustres: (2) Warren Buffett (sóc un gran admirador seu), l'home més ric del món, que va fer una espectacular inversió de 8.000$ milions en condicions preferents a Goldman Sachs i General Electric en un moment en què s'enfonsava el món, ha perdut 13.600$ milions; (4) Hank Greenberg, antic president d'AIG, asseguradora que va haver de ser rescatada pel govern americà a un cost de 85.000$ milions, que ha perdut 3.000$ milions; (10) Jimy Cayne i (11) Dick Fuld, antics CEOs de Lehman Brothers, que han perdut cadascú 1.000$ milions fruit de la caiguda de Lehman Brothers, la fallida més gran de la història que ha tingut conseqüències dramàtiques en l'economia mundial. I altres noms més o menys coneguts que han perdut xifres espectaculars.

Vols saber però qui ha estat el gran perdedor, el que ha perdut més? Efectivament, tots i cadascun dels contribuents americans, que estan pagant les factures dels tots els ajuts que s'han realitzat (i més que es faran), per solucionar o si més no corregir els excessos dels darrers anys. Justos per pecadors.


2010

Alguns amics, coneguts i demés diuen que t’han de bo comencéssim ara el 2010 i no el 2009, que el 2009 ens el podríem estalviar. La crisi econòmica no acompanya a l’optimisme i preveuen (amb raó) un 2009 dur, incert i complicat.

Cert, el 2009 no pinta bé (econòmicament parlant), però jo em nego donar-lo per perdut. Estic content d’entrar al 2009 i no al 2010. El 2010 pot ser genial, però els ciments s’han de posar aquest 2009. Aprendrem molts coses (per la via dura, tot s'ha de dir). I no tot és l’economia, tot i que és (molt) important que aquesta vagi bé. I la felicitat no és l’objectiu, sinó el camí.

diumenge, 4 de gener de 2009

Moment de qualitat: "Hòooooooostia!!

Quarts de vuit del matí. Excepcionalment, estic sol a casa amb els nens. L’Àlex està mirant per l’ordinador el Noddy, i la Vinyet està portant coses d’un lloc a l’altre (és la seva distracció preferida).

Vaig un momentet al lavabo i de sobre sento a l’Àlex que comença a cridar: “Hòoooostia, hòoooostia!”. Primera reflexió, he (hem) de vigilar el que diem davant dels nens, encara que pensem que no ens senten.

Per la forma i el to de cridar percebo que és una exclamació d’indignació, d’aquell to entre divertit i seriós que l’Àlex fa quan algú (no ell) ha fet alguna cosa malament. Ho repeteix fort: “Hòooooostia!”. Vaig corrents, i l’Àlex m’explica amb to d’homenet que la Vinyet ha trencat una tecla de l’ordinador. Està indignat, li diu “Vinyet molt malament”, “estàs castigada”. Em sap greu per la tecla, es pot arreglar, però han estat uns 30 (potser 10) segons divertits: exclamació de l’Àlex, lliçó de fill gran (3 anys!) davant la malifeta de la Vinyet. Està indignat, la Vinyet s’ha portat malament. Ho sap perfectament, ell ho fa moltes vegades.

dissabte, 3 de gener de 2009

Frases de la setmana

Hem de trobar una forma de preservar les generacions properes de l'avarícia o inhabilitat de les presents.
-- Napoleó I
(veig que aquest problema ve de lluny...)

La gent potser no aconsegueix en aquest món tot pel que treballa, però segur que ha de treballar tot el que vol aconseguir.
-- Frederick Douglas

Sucess and failure. We think of them as opposites, but they're really not. They're companions - the hero and the sidekick.
-- Laurence Shames

No gastis els diners abans de haver-los guanyat.
-- Thomas Jefferson


Suggerida per Jaume Soler des de NY:

Early to bed, early to rise, work like hell and advertise (Ted Turner)


Suggerides pel Francesc Fages des del Golf Pèrsic:

  1. The US has made a new weapon that destroys people but keeps the building standing,. It is called the stock market - Jay Leno
  2. Do you have any idea how cheap stocks are ?? Wall Street is now being called Wal Mart Street - Jay Leno
  3. The difference between a pigeon and a London investment banker. The pigeon can still make a deposit on a BMW
  4. What's the difference between a guy who lost everything in Las Vegas and an investment banker? A tie!
  5. The problem with investment bank balance sheet is that on the left side (Assets) nothing's right and on the right side financing ) nothing's left.
  6. I want to warn people from Nigeria who might be watching our show, if you get any emails from Washington asking for money, it's a scam. Don't fall for it - Jay Leno
  7. Bush was asked about the credit crunch. He said it was his favourite candy bar - Jay Leno
  8. The rescue bill was about 450 pages. President Bush's copy is even thicker.. They had to include pictures - Jay Leno
  9. President Bush's response was to meet some small business owners in San Antonio last week. The small business owners are General Motors, General Electric, Ford and Century 21 - Jay Leno
  10. What worries me most about the credit crunch, is that if one of my cheques is returned stamped 'insufficient funds', I won't know whether that refers to mine or the bank's

divendres, 2 de gener de 2009

Impacte dels 80 km/h en la mortalitat (?) i la contaminació (?)

La mortalitat a les carreteres catalanes ha baixat el 14% a Catalunya (per cert, a tot Espanya ha baixat el 20%, tot i que venien de reduccions menors dels anys anteriors). Gran notícia. La raó? Major duresa en les infraccions, més persecució, més radars, més controls d’alcoholèmia... Collonut. I els 80 km/h? Seguim sense dades. L’única dada concreta és que la mortalitat ha baixat el 35% a Girona, el 19% a Tarragona, el 12% a Lleida, i a Barcelona, on s’ha aplicat això dels 80 km/h en 16 municipis, la mortalitat... ha pujat el 5%!

Diuen i repeteixen que els 80 km/h ha suposat un 50% de reducció de la mortalitat on s’ha aplicat. Que donin les dades exactes, i l’impacte també en la contaminació. Que no me’n refio del que diuen? És clar que no. Recordem que quan Saura va presentar l’informe que defensava els 80 km/h hi havia un error de càlcul (amb els càlculs correctes, es demostrava que la reducció de contaminació prevista era molt molt reduïda). Apart, el propi conseller Saura diu que la reducció de la mortalitat (en general) està focalitzada en 3 aspectes clau no necessàriament vinculats als 80 km/h: caps de setmana, joves i motoristes. I la contaminació? Sembla que ha baixat al voltant del 4%, a l’igual que el 4% que ha baixat la circulació, segons va afirmar des del Govern Manel Nadal fa unes setmanes.

Per això demano (al buit) que presentin aquesta informació sobre l’impacte dels 80 km/h en la mortalitat i la contaminació abans de posar els nous límits variables que poden arribar als 40 km/h (!). Cert, aquesta mesura té un component positiu (velocitat variable en funció del trànsit – per cert, el que sempre ha defensat el RACC) però un greu de negatiu: la velocitat màxima és de 80 km/h encara que sigui una carretera que es pugui anar més ràpid i que a més no hi hagi gens de trànsit. Per què no fixar un límit variable de 40 km/h a 120 km/h? (si teniu dubtes, proveu d’anar de Sitges a Barcelona en cap de setmana i entendreu la meva desesperació).

En fi: 80 km/h, causa i efecte en contaminació i mortalitat. Que donin les dades! Ah, i enhorabona a tots per situar Catalunya entre els països europeus amb menor mortalitat a les carreteres.

dijous, 1 de gener de 2009

Montilla i Puigcercós es planten

Són homes de paraula, i no dubto que compliran la seva promesa, fins a les darreres conseqüències: ha passat el 31 de desembre, i no tenim nou model de finançament. El termini legal per tenir-lo era el 9 d'agost, però van donar un període de gràcia, fins el 31 de desembre. El termini s'ha exhaurit, seguim sense nou model de finançament, l'espoli continua, el nou Estatut s'incompleix...

Montilla va dir que si no hi havia nou finançament el 31 de desembre res seria igual. Va ser un ultimàtum en tota regla . Puigcercós va amenaçar de plantar-se . Són homes d'estat, d'estat català, amb sentit de la responsabilitat. No parlen per parlar, no fan amenaces que no poden complir, i van ser molt clars.Desconec l'abast de la reacció. Suposo que la discreció és necessària per agafar per sorpresa a l'enemic. No dubto però que la resposta serà immediata, en hores o dies, i que estarà a l'alçada de l'agressió institucional que suposa incomplir l'Estatut i perpetuar l'espoli. Tampoc dubto que serà contundent. Mitjans no els hi falten.

Faig temps. Suposo que d'un moment a l'altre ens diran què hem de fer. Escolto el Cant dels Maulets.