diumenge, 5 de juliol de 2009

Contra la República Bananera Catalana

I si fòssim independents? “Ai, quina por” de vegades penso. Potser molts dels desastres actuals no passarien, però no tinc clar que de sobte tindríem polítics i governants preparats i amb sentit d'estat. Cert, Itàlia aguanta a pesar de Berlusconi, i Zapatero no és precissament un crack, però ni Itàlia ni Espanya són el meu model, ni el nostre punt de partida és el seu: estats consolidats a prova de lladres i incompetents.

Exercici teòric, imaginem-nos un estat català: Saura Ministre d'Interior. Què faria l'Interpol? Confiaria secrets jihadistes a un antisistema guay que va a manis amb amics de Hamas? Us imagineu el Conseller Baltasar en una conferència de ministres de la Unió Europea (potser no es presentaria si juga el Barça)? I en quin estat es veuria que un partit majoritari critiqui l'acció diplomàtica del Govern a l'exterior (com sovint fa CiU), o què el propi Govern limiti la seva acció exterior pel por al què diran (com amb la minsa assistència institucional catalana en l’enterrament de Vicenç Ferrer)? Critiquem a Madrid, però moltes vegades som els catalans els que som incapaços de decidir i avançar. Per què no està acabat el Quart Cinturó? Per què va haver de decidir Madrid sobre el trasvassament i la MAT? No es tracta de portar-ho a l’extrem de Francesc de Carreras, que afirma que és millor que l’estat no traspassi la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, però sí d’acceptar que la qualitat dels nostres gestors públics, amb honroses excepcions, deixen molt que desitjar.


Un teòric estat català, suposo, atrauria més talent a la política i al Govern. Ara, qui vol fer política d'estat, o juga la lliga espanyola (dissimulant l'accent català) o és dedica a una altra cosa. Dit això, no ho podem deixar a l'atzar i arriscar-nos a ser una República Bananera: ens hi juguem massa, i no hi haurà marxa enrere. Per això hem de posar les bases des de ja per assegurar que els nostres representants públics són els més preparats, honestos i compromesos amb el poble, i que quan ens fallen, apart de maleir-los, els podem fer fora. Per això cal llistes obertes, al Parlament i als ajuntaments, de forma que puguem triar directament al candidat que més ens agrada, i els podem demanar explicacions si no ho fan bé. A qui ens hem de queixar per la no admissió a tràmit de l'ILP sobre el referèndum d'autodeterminació? I si sabem a qui queixar-nos, que farà el nostre diputat? Uns defensaran la votació, altres potser ens donaran la raó, però no podran fer res: que surtin elegits no depèn dels seus electors, sinó d'una posició en una llista electoral que està en funció de l'aparell del seu partit.

Llistes obertes: elecció directa d'alcalde i els diputats a doble volta, amb primàries obertes als militants i simpatitzants dels partits. Oficines d’atenció als electors de diputats i alcaldes, amb assemblees obertes als seus votants. Transparència sobre les seves despeses, que paguem entre tots. I regeneració política. I més. Perquè el somni d’un estat no és només per tenir un estat propi, sinó també per tenir un estat millor, exemplar, insuperable, un model d’estat que ha de ser un gran estímul per aconseguir la independència. I de fet, per aconseguir aquest estat, cal una regeneració política prèvia: sense els més preparats i honestos al capdavant, i amb mecanismes per assegurar que no es “distreuen”, no tirarem endavant.

Salvador Cardús deia ja fa un temps "en lloc d'haver reformat l'Estatut, que ha portat tanta frustració, n'hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana". Jo penso que valia la pena intentar l’Estatut, però l’emergència, abans i sobretot ara, és una nova llei electoral i regenerar la política catalana (altres en diuen dinamitar-la). Aspirem a un estat, no a una república bananera. I per cert, si hem de seguir sent sempre una simple autonomia, també.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest tipus de discurs, tant extes a casa nostra, em posa molt nervios. Els nostres ministres no serien de pitjor qualitat que els ministres dels nostres estats veins, i serien els nostres. Tu t'imagines un opinador Frances queixant-se que els seus ministres no estàn a l'alçada dels ministres italians, Alemanys o de Madrid? Doncs aplica't la teva pròpia medecina. Josep G.

Anònim ha dit...

jo la vec mes "butifarrera" que "bananera", mes de plat fort que no pas de postre. Potser per això em sembla tan desmoralitzant, mediocre, gris, buròcrata, dopada, i estilitzadament naïf fins el deliri. Encara ens traurem dues barres de la senyera per semblar mes agradables, encara que continuï en vertical. :)

salut

joan

Anònim ha dit...

Tots el pobles ténen els polítics que es mereixen, nosaltres no som l'excepció, no hem de mirar el passat ni tampoc el nostre present, si més no, a on volem anar. Estem disposats a patir un bloqueig Espanyol, estem preparats per una "cartilla de racionament" per poder resistir a un bloqueig internacional, tan de mercaderies, aliments, financers, descrèdits i tots els mitjants d'informació en contra, el nostre país està preparat ?
Doncs jo crec que no.
Un poble només voldrà anar en aquest camí, si hi veu un futur digne, una possibilitat d'anar endavant i a més ésser lliure.
El missatge que crec hem de donar és : No magnificar les nostres virtuts, si no, fer veure en coses quotidianes les possibilitats de poder-les escollir nosaltres; una carretera,una xarxa de trens, un aeroport, un port marítim, un hospital, una llar d'avis, una pensió, el preu dels hidrocarburts, les taxes de la Renda, els impostos de succesions i donacions, les subvencions en la llum, l'aigua, l'escola i si molt m'ho apure-ho amb la Policia, la Justícia, els Notaris, els Registres, i moltíssimes més coses quotidianes.
El nostre día a día és el que ens ha de fer lliures.

Un Sobiranista,

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Josep G, els nostres ministres no serien pitjors, però es tracta de que siguin millors, no? I sí, m'imagino opinadors d'un país comparant els seus ministres amb els d'altres països.

Joan, doncs el que cal fer és treballar per canviar-ho, no?

Sobiranista, estic d'acord, hem de presentar el futur lliure com a brillant, que de fet és el que ens espera :)

BP ha dit...

Hola Salva,

Estic d'acord amb els comentaris. Diria més. La clau no són les llistes obertes (o no significativament). Hi hauria d'haver un sistema presidencialista o semipresidencialista. Triar al President de la Generalitat directament i al Parlament de forma separada. I simplificar administrativament, fent desaparèixer nivells de govern i creant una única administració on les responsabilitats siguin fàcilment identificables.

Fins aviat!

David ha dit...

Doncs algunes iniciatives per reformar la llei electoral (o estrictament parlant, per dotar-se'n d'una de pròpia) sí que són propis de repúbliques bananeres...

Dit això, totalment d'acord en fer canvis que impliquin menys burocràcia, cosa de la qual desgraciadament anem massa sobrats.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

BP, les llistes obertes i l'elecció directa de president no són incompatibles. De fet, ambdues són necessàries.

David, 100% d'acord, cal reduir la burocràcia. I també d'acord, no cal canviar la llei només per canviar-la, sinó per fer-la substancialment millor.

BP i David, gràcies pels comentaris.