dijous, 23 de juliol de 2009

Berlusconi, el gra i la palla

L'escàndol de veritat no són les fotos, les gravacions i les orgies amb prostitutes de luxe. Per mi que cadascú que faci amb la seva vida privada el que vulgui. El límit és que no perjudiqui als altres, que no digui una cosa i faci una altra (com uns quants polítics americans, que criticaven Bill Clinton i feien el mateix que ell), o en aquest cas l’ús de recursos públics per fins privats (si es confirma que va utlitzar avions del govern per portar les nenes a les seves festes). O potser per algú és censurable, d’acord, però no oblidem el problema de fons, l'escàndol de veritat: Berlusconi domina, directa o indirectament, el 90% dels mitjans de comunicació, i ho aprofita per restringir greument la llibertat de premsa (Itàlia ocupa la posició 83 en el rànking mundial segons Freedom House, a l'igual que Tonga i darrera la majoria de països desenvolupats); hi ha moltes ombres sobre com va crear el seu imperi, i quan la justícia intenta actuar, posa tots els mitjans possibles per evitar-ho, creant lleis ad-hoc que el beneficien; té molts col·laboradors seus a la presó (el darrer condemnat fa només uns mesos) i ell s'ha escapat dels judicis perquè aprova lleis d'impunitat gairebé exclussives per ell. Està ple de conflicte d'interessos i, enlloc d'inibir-se, actua de forma partidista per beneficiar-se Ah, i que guanyi eleccions no l'exculpa, els delictes i els abusos no desapareixen.

L'afer Berlusconi em recorda a l'Al Capone, que només el van poder condemnar per frau fiscal. A Berlusconi aquest escàndol potser l'enfonsa (no crec, però almenys el deixa tocat), però no deixa de ser un menor amb totes les il·legalitats que ha fet. Benvingut afer, doncs, però diferenciem el gra de la palla. Ah, i que l'oposició italiana espavili: si voten a Berlusconi, a pesar de tot, vol dir que l'alternativa és un desastre (això aplica a tot arreu on tenen governs cafres i tot i Aixa surten reelegits).

Berlusconi és un enemic de la llibertat. Serà amic dels seus amics i amic d'una forma de veure la vida i els negocis, però és enemic de la llibertat.

3 comentaris:

Adrià Izard ha dit...

Berlusconi és un mafiós però un mafiós que agrada. És clarament italià i això és el que els hi agrada als seus votants. També li quedaria bé ser alcalde de Marbella.

Miquel ha dit...

Ja els hi agradaria als polítics espanyols arribar-li a la sola de la sabata a Il Cavaliere.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Adrià, tens raó, encaixaria a Marbella.

Miquel, no ens passem! Aquí tenim polítics pitjors, però també millors: Berlusconi és un absolut desastre.