diumenge, 14 de juny de 2009

Velles impertinents

Respecto molt a la gent gran, pel que han patit i lluitat, i perquè (en general) són una font de saviesa, experiència i ordre. Dit això, tot té un límit, i el límit és quan em toquen els nassos.

Tot això ve a compte d'un subgrup entre aquest pou de saviesa, que són les velles impertinents que es posen on no se'ls demana. Un parell d'exemples:
  • Cada diumenge li compro un caramel a l'Àlex, bàsicament perquè em dona la gana, i també perquè és un dia de festa i perquè és l’argument que utilitzo per no donar-li mai llaminadures (“avui no és diumenge”). Vaig al quiosc de sempre i li dic a la dependenta (una dona molt amable) que "avui compro un chupa-chup a l'Àlex perquè s'ha portat molt bé”. Una vella (impertinent) que està allà i ho sent diu que "abans no es consentien tant als nens". Estic a punt de preguntar-li si això de posar-se on no els demanen és d'abans o d'ara, però no dic res. Me'n penedeixo
  • L'Àlex fa una marranada a la Plaça de l'Ajuntament, que és plena de gent. És una situació incòmoda que molts pares hem viscut: una rebequeria en un lloc públic, davant la qual es pot o bé minimitzar-la (i fer que el nen se surti amb la seva) o bé mantenir-se ferm (a risc de què el nen continuï plorant i l’espectacle públic continuï). Doncs en aquestes que una vella (impertinent) li diu a la Rosa (jo no hi era) que com és que "permet que el seu fill es porti així". El que faltava. A sobre l’Àlex ho va sentir i no sé què li va dir a la senyora...

En fi, educar un fill és prou complicat com perquè vingui algú que no et coneix de res ni sap res de tu i et vulgui donar lliçons magistrals. M'agradaria saber com ho van fer aquestes dones amb els seus fills i nets. En tot cas, com a pare tinc el dret a equivocar-me i de fet accepto suggeriments de persones amb coneixement de causa, però també tinc dret a engegar a qui es fiqui on no se’l demana. A partir d’ara ho faré.

Senyores grans respectuoses amb la vida dels altres (que són la majoria), si us plau diguin a les seves amigues impertinents que no es posin on no se'ls demana. I que si volen atabalar a algú, que emprenyin als seus fills i als seus nets. I que si atabalen als altres, acceptin reciprocitat i esportivitat: si opinen sobre com he d’educar al meu fill sense conèixer-me ni saber res de mi, entendran que els pugui respondre amb la mateixa franquesa, cruesa i desconeixement de causa.