diumenge, 28 de juny de 2009

Triple crisi econòmica

Més difícil encara, tres crisis alhora, com expliquen Josep Pinyol i el Cercle Català de Negocis. Per un costat la crisi financera internacional, que danya greument el sistema financer i, en conseqüència, l'economia real. Per l'altre la crisi espanyola, agreujada per una gran bombolla immobiliària, un gran dèficit de compte corrent, i una baixa productivitat. Krugman, el gran gurú (junt amb Obama) dels progres mundials, ha dit que Espanya haurà de baixar els sous dels treballadors o abandonar l'euro. I per rematar-ho, la crisi catalana: un 10% d'espoli fiscal, 21.000€ milions a l'any, 3.000€ per català a l'any.

Hi ha qui diu que sortirem abans de la crisi: no sé si és per desconeixement o per animar. Abans que qui? Qui és el nostre referent? Molts països que no estan especialment malament sortiran un dia de la crisi. Al cap d'un temps (potser molt) en sortiran aquells països que estan pitjor. I després, potser... Bé, igual podem sortir abans, però tindrà molt mèrit, ja que estem fent una cursa sortint més enrere que els altres, sense equipament, i amb la cama enguixada. De vegades penso que ens passa el contrari que a molts estats que tenen la maledicció dels recursos naturals, com Veneçuela o Bolívia: com estem acostumats a lluitar més del compte, ens en sortim més aviat i millor. Però tot i que sigui així, hem d’acceptar jugar amb desavantatge?

Poca cosa podem fer amb la crisi financera internacional, més enllà de vetllar per preservar i enfortir el nostre sistema financer (poca conya, no sigui que encara hi perdem més). Amb la crisi espanyola el mateix, les cartes estan jugades, i la feina potser passa per evitar que el crack Zapatero no ho acabi d'espatllar més. I amb la crisi catalana?

Respecte Catalunya, dues opcions, la fàcil i la complicada. La complicada és tenir un nou sistema de finançament i reduir l’espoli. El dèficit fiscal actual és de 21.000€ milions a l’any i el més agressiu, CiU, demana un nou finançament de 5.000€ milions (i no s’ho creuen ni ells). Altres diuen que aquesta vegada sí, el 2010 cal el concert econòmic. Les dues coses són entre complicades o impossibles: l’estat espanyol no acabarà amb l’espoli fiscal a Catalunya, ja que per fer-ho cal un pacte entre Catalunya i Espanya, i si Espanya no vol (i ni vol ni voldrà, com ens recorden cada dos per tres), espoli forever.

El pacte és la l’opció complicada. I la fàcil? Fer l’únic que depèn de nosaltres: tenir un estat. Com en altres coses relacionades amb Espanya, un pacte (pel concert o el que sigui) depèn d'Espanya, i mai no cediran (per què ho haurien de fer?). Tenir un estat només depèn de nosaltres.

5 comentaris:

David ha dit...

Jo parlaria d'una "quadruple" crisi. La quarta raó és la pèrdua d'esperit emprenedor i la funcionarialització de la societat. Això és un greu llast que tenim i que va camí d'agreujar-se. Durant els darrers anys ens hem dedicat únicament a crear patronats, consorcis, agències, observatoris, mancomunitats... d'utilitat escassa per no dir nul·la, amb el consegüent efecte expulsió d'iniciatives de la societat civil. I això, potser el més greu per mi per les seves conseqüències a llarg termini, no és culpa ni dels taurons de Wall Street, ni de "Madrit".

Anònim ha dit...

en el sentit mes estricte:

“Freedom is not something that anybody can be given; Freedom is something that people take and people are as free as they want to be.” J.A Baldwin

felicitats i gràcies altre cop per la teva capacitat alhora de sintetitzar aquest "guiri-gay" :)

salut!

joan

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

David, tens tota la raó. Tenim una quarta crisi, d'esperit, i aquesta no sé si és redreçable.

Joan, gràcies per la frase i per les teves paraules.

Anònim ha dit...

Gràcies per citar el meu treball

Josep Pinyol

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Josep, a tu per compartir la reflexió