dilluns, 9 de març de 2009

Sobre la campanya d'Esquerra "Sempre guanya la banca?” i el potencial autogol que se’n deriva

M'havia proposat no escriure més sobre Esquerra. Primer, per no perjudicar a l'amic Junqueras. Segon, perquè no té sentit que continuï criticant el que per mi són errors garrafals continuats i per Esquerra un acte de coherència permanent. Està clar, doncs, que amb aquest post he trencat aquest objectiu.

Per què ho faig? Doncs perquè amb la populista campanya d'Esquerra "Sempre guanya la banca? Els diners allà on calen", que va acompanyada d'un seguit de propostes a les corts espanyoles, Esquerra proposa uns canvis legislatius que d’aprovar-se podrien comportar la desnacionalització definitiva del sistema financer català. La proposta es tombarà a les corts, però és bo donar a conèixer els problemes que té per així, si es presenta una proposta similar per part d’algun altre partit, Esquerra actuï de forma bel·ligerant (en contra, és clar).

La campanya parteix d’una realitat: les majors dificultats per obtenir crèdit per part d’empreses i famílies, i la constatació que el finançament que està obtenint la banca a través del Fons d'Adquisició d'Actius Financers no es tradueix totalment en finançament per a les empreses i famílies. Aquesta circumstància no és exclusiva de Catalunya o Espanya: fa uns dies Obama criticava l’excessiu endeutament dels ciutadans i govern americans i en una (aparent?) contradicció acte seguit demanava que les entitats financeres donessin més crèdit. De fet la situació actual d’excessiu endeutament sembla aconsellar un progressiu desapalancament de les entitats financeres i de les famílies i empreses en general, que no vol dir deixar de fer crèdits sinó fer-ne menys. La campanya també parteix d’una altra realitat: ven més atacar a la banca (com per exemple ha fet Sarkozy o el Ministre Sebastián) que presentar propostes amb sentit d’estat d’un problema, la crisi financera, sobre la qual no hi ha receptes màgiques ni solucions segures.

Abans de comentar la campanya, una prèvia: quin hauria de ser l'objectiu d'un partit com Esquerra? Doble i no excloent: assegurar un sistema financer català fort i independent, i vetllar per a què les entitats financeres catalanes i presents a Catalunya compleixin amb la seva funció de prestar diners a famílies i empreses.

Tornem al primer punt: per què és important un sistema financer català fort i independent? Doncs perquè en un horitzó de sobirania cal disposar d'entitats financeres pròpies que actuïn en clau nacional i potser reportin a un regulador supra-estatal però no a un regulador d’un altre estat. A Escòcia la crisi financera ha comportat la entrada del govern britànic en el capital del Royal Bank of Scotland, el que pot dificultar el procés d'independència d'Escòcia i, en cas que s’aconsegueixi, és incert el paper d'aquest banc en territori escocès (respondrà als interessos d’un altre estat, el Regne Unit). A Euskadi hi ha un banc amb seu social a Bilbao, el BBVA, que pren totes les seves decisions a Madrid. Per tant, les propostes d'Esquerra haurien d'anar encaminades a preservar (i si pot ser augmentar) el poder de decisió i actuació a Catalunya dels bancs i caixes catalanes.

Esquerra (i) vol que les entitats financeres donin més crèdits i (ii) fa propostes per assegurar que ho facin. Es podria discutir primer sobre si és aconsellable "forçar" als bancs a prestar. Com ja he escrit en el passat (“Sobre l'aixeta dels bancs I i II”) això pot tenir efectes contraproduents a mig i llarg termini en la mesura en que les entitats podrien fer préstecs massa arriscats i, per tant, comprometre la seva viabilitat a futur. Assumint però que cal "forçar" la màquina, quins són els problemes de la proposta d’Esquerra?

  • El principal problema és que proposa la incorporació de "representants d'entitats públiques en els òrgans rectors i consells d'administració de les entitats financeres del Fons d'Adquisició d'Actius Financers", és a dir, a gairebé tots els bancs i caixes catalanes. Ull, això és una proposta a les corts espanyoles. Ergo, quins "representants d'entitats públiques" entrarien en el consell de caixes i bancs catalans? Representants... espanyols! Bingo: un partit independentista proposa que representants espanyols formin part del consell d’administració de les nostres entitats financeres. Segurament té eines per fer-ho igualment, però cal que sigui un partit independentista qui ho posi més fàcil? I si la proposta d’Esquerra es tomba, què farà Esquerra a les corts espanyoles i des del Govern de la Generalitat si un dia el govern espanyol proposa aquesta mesura?
  • Respecte les caixes, cal recordar la seva funció social, apart de fer préstecs, és guanyar diners per així revertir-los a la societat a través de l’Obra Social. Si es posen representants polítics en els seus òrgans de gestió hi pot haver l’incentiu (!) a que es prenguin decisions en clau política (que no vol dir necessàriament pensades en el bé comú) i no econòmica, amb els conseqüents problemes a mig i llarg termini. Si el govern injecta capital (no tant si facilita finançament, com ha fet fins ara de forma similar al Banc Central Europeu) ha de vetllar per preservar els interessos dels contribuents, però cal assegurar alhora que això no deriva en intervencionisme polític i, en el cas català, en participació del govern espanyol. No es podria proposar que en aquests casos, si cal que n’hi hagi, siguin representants escollits pel Parlament o Govern català, i amb funcions si cal importants però molt acotades? Encara que el capital pogués venir d’estat, l’origen (espoli fiscal) és català
  • La proposta d’Esquerra passa per crear un coeficient de crèdit obligatori pels bancs i caixes. Qüestiono que això sigui una bona mesura, però assumim que ho és: què cal fer si una entitat financera no compleix aquest requisit? Doncs segons Esquerra comprar deute públic espanyol que serviria per donar diners a l'ICO. No seria més "català" vincular-ho a deute públic de la Generalitat i vehicular-ho a través de l'Institut Català de Finances (ICF)? Cert, l’ICO i l’ICF no són el mateix, i el deute de l’estat no és el mateix que el de la Generalitat, però es tracta de pensar en clau catalana. Però si el que es vol és potenciar els diners ICO i la hipòtesi (ull amb aquesta hipòtesi!) és que els bancs són massa “porucs”, per què no es proposa que l’ICO assumeixi un major percentatge d’impagats si els préstec ICO no es retornen? (ull però amb aquesta proposta, perquè si resulta que l’actitud dels bancs de no deixar diners és en molts casos racionals, aquest cost d’impagats l’acabaria assumint l’estat i, per tant, tots els ciutadans)
  • Hi ha algunes qüestions tècniques dubtoses, com vincular els ajuts de l'estat a crèdits concedits 15 dies abans (no és pràctic ni realista, si es vol posar aquesta mesura hauria de ser potser 3 mesos), o com que vincula el tipus d'interès a mig termini als tipus del Banc Central Europeu, quan aquest fixa tipus a màxim un any

Com a contrapunt Esquerra complementa aquesta proposta amb altres aportacions interessants per augmentar la liquiditat de les pimes, com ajornar quotes de la seguretat social o facilitar que les administracions paguin quan toca.

Tornant als objectius d'Esquerra respecte el sistema financer: quins són els principals reptes a futur del sistema financer català tant en l’horitzó de la plena sobirania com per assegurar que compleixen la seva funció social? Assegurar que el sistema financer “funcioni” (el que inclou bancs i caixes catalans i els no catalans presents a Catalunya) i vetllar alhora per la independència i catalanitat de les entitats financeres catalanes. Respon aquesta iniciativa d’Esquerra als reptes clau que té la societat catalana no només de forma immediata sinó també a llarg termini respecte les seves entitats financeres? I per acabar, cal que Esquerra s’apunti al carro populista?

Els ciutadans que pateixen la crisi econòmica volen solucions, els és igual d’on vinguin. Però Esquerra ha d’intentar que les solucions que s’aprovin (i en especial les que ella proposa) estiguin en sintonia amb les aspiracions i projecte nacionals a mig i llarg termini. Cal assegurar la transparència i independència de les entitats financeres catalanes i vetllar per a què estiguin ben gestionades i compleixin la seva funció social. Això ha de comportar, inevitablement, una major supervisió de les entitats financeres, sobretot en la mesura en que aquestes puguin rebre algun ajut públic. Però el que no té cap sentit, cap, és que des d’un partit independentista (i de fet, des de qualsevol partit mínimament catalanista) es demani que el govern espanyol entri en els òrgans de govern dels bancs i caixes catalanes.

P.D. Si penses que el que estic dient és massa surrealista llegeix tu mateix les propostes d’Esquerra a les corts espanyoles (en especial l’apartat 1.b. de la proposició no de llei sobre la reforma del fons d’adquisició d’actius financers).

2 comentaris:

Manel des de l´exili ha dit...

Excel.lent Salva,
estic totalment d'acord amb tu.
A Esquerra o hi ha gent infiltrada dels espanyols o son una colla d'incompetents que estan sent enrredats per els sociates!
Amb la llei de la dependència, ja ens varem colar un gol contra la sobirania presupostaria de la Generalitat.
Ara volen fer-ho amb la de les entitats financeres.

Amb la industria ja fa temps que practicament no tenim sobirania perquè la majoria de les empreses multinacionals no son catalanes.

En fi, Salva, anem directe al nostre suicidi.

Per això cal d'una vegada anar cap a la independència

Felicitats per l'article, sinó he dit res abans, és perquè he estat molt enfeinat amb deumil.cat i fins ara no he pogut llegir-te.

Manel

Salva ha dit...

Manel, enhorabona pels 10Mil.

Penso que hi ha gent molt preparada a Esquerra, molt talent en l'independentisme. Cal aprofitar-lo.