dimecres, 18 de març de 2009

Moments de qualitat: on és el pare del Simba?

Ara fa molts anys, al cine amb el meu germà (no sé si ell tenia 5 o 6 anys), mirant el Rei Lleó. Comença la pel·lícula i es mor el pare del Simba. El Joan es posa trist i diu que vol marxar. Al final ens quedem i li acaba agradant la pel·lícula. Em va xocar l’impacte que va tenir en ell aquesta escena.Molts anys després, al menjador de casa, mirant el Rei Lleó. L'Àlex em pregunta: "què li passa al pare del Simba?". "Res, s'ha fet mal". "On està?". "A l'hospital curant-se". Una estona més tard. "On està el pare del Simba?". "Està curat però no surt a la pel·lícula...".Em recorda aquell genial episodi de Friends, quan la Phoebe descobreix que l'han censurat els trossos de les pel·lícules infantils (com Bambi) en que mor algú, i té un xoc quan ho descobreix. En quin moment entenen els nens això de la mort?

En tot cas, moment de qualitat: tots a casa mirant el Rei Lleó, Polar Express o el Noddy (i la Vinyet ballant quant sent la música!).

5 comentaris:

Victoria ha dit...

Em prenc la llibertat d'expressar-me. No sé si responc la teva pregunta del moment en que els nens entenen la mort - que és llei de vida - però hi reflexiono allargant-me amb el teu permís:
Als infants els preocupa el seu familiar difunt, sobre tot si és molt estimat per ells − com podria ser l’avi o l’àvia − i es pregunta si es trobarà sol, si passarà fred, si podrà menjar, els nostres fills estan inquiets en no trobar la seva presència. No ens podem limitar a donar una resposta curta: “− estarà bé”. El nen sempre - però especialment a partir dels 7 anys - necessita respostes sinceres per fer-se càrrec de la mort; per entendre què, l’avi, l’àvia o qui sigui, ja no tornarà i que l’absència del familiar la notarem tots i hem de donar-li pau explicant-li aquest fet natural motivat per malaltia, per accident o per edat.
És una ocasió per parlar als fills sense mentides ni disfresses de la mort, del dolor que tenim i que es necessita consol i viure un temps de dol. És convenient alhora avisar a l’escola per què al nostre fill se li pugui oferir, a més del que donem els pares, confort i companyia.
Els pares hem d’expressar els nostres sentiments i contestar cadascú des de les nostres conviccions. La mort és una realitat que està present a la vida de tots. I, què passa si ens veuen plorar? Senzillament comprendran que sabem estimar, que tenim cor. No ens hem d’amagar per plorar. En parlar de la mort hem de dir sempre la veritat, sense disfressar-la, dient frases com: “se n’ha anat de viatge” o “està dormint”.
És un fet de la realitat quotidiana que la mort és irreversible; el difunt o la difunta no tornarà i així ho haurem d’explicar; ara bé si som creients sabem que ens retrobarem i amb aquesta transcendència afegida ho viurem i ho transmetérem.
És prou il•lustrativa aquesta frase de Josep Pla: “El món modern ha inventat l’acció per a distreure’s de la mort”. No cal distreure’s, deixem passar el temps de dol, parlant de la persona estimada que ens ha deixat i fomentant la sensibilitat i la capacitat d’estimar dels nostres fills. La presència del familiar que ha deixat aquesta terra ens acompanyarà si el tenim present. Ens en parla M. Martí i Pol (1991) en aquest fragment del poema:
“Parlem de tu”:
“...i a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te;
a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.”
Amb tot l'afecte,
Victòria

Salva ha dit...

Victoria, gràcies per la visita, i per la teva reflexió.

Suposo que tens raó: això de ser pare no ve amb manual d'instruccions, i moltes coses les anem aprenent (si tenim sort) sobre la marxa, com aquestes reflexions que fas sobre la mort.

Segurament en aquests casos ho aprens quan t'ho expliquen, com tu fas ara, o quan ho vius en primera persona, i has de trobar una solució.

Reflexions interessants les que planteges.

Anònim ha dit...

Salva, i tu on creus que és el pare del Simba?J.

Salva ha dit...

El pare del Simba ens ha deixat...

Joan ha dit...

oh! no l'havia llegit aquest artícle, és molt maco!