dimecres, 4 de febrer de 2009

"Encara que no creguis en Déu, prega, prega per mi"

Aquesta frase del genial llibre "L'ànima valenta" de Fred Uhlman (continuació del també genial "L'amic retrobat") m'ha fet pensar, recordar i emocionar. És un crit mig desesperat semblant al que jo vaig fer una vegada, i que ara em fa pensar en un bon amic.

Quan vaig conèixer a l'Àlex i no sabíem si estava bé vaig demanar als meus amics que resessin per ell. Com reconeixia, una petició un pèl estranya d'una persona no gaire creient. Resar però és de vegades l'únic que podem fer. Vaig resar per ell i, ho reconec, no he resat gaire des de llavors (com no, sobretot per la Vinyet). És poc racional, però la fe i els sentiments d’un pare amb els seus fills tenen molt d’irracional.

Deia que aquesta frase m'ha fet recordar i emocionar per l'Àlex, i pensar en un bon amic. Té la filla malalta, i sento que l'únic que puc fer, més enllà de donar-li suport, és resar. No sé si suma, però segur que no resta. Doncs això. Si sou pares segur que compartiu que el pitjor que et pot passar és veure patir al propi fill.

2 comentaris:

Josep ha dit...

Bona Salva!
La fè de per si és un estat d'ànim d'esperança i l'esperança genera positivisme per afrontar les dificultats. Pregar és la mecànica, el que conta és la fè en algo millor, diguem-li Déu o diguem-li com vulguem cadascú.

Salva ha dit...

Josep, a més, la fe en alguns casos és l'última i única esperança.