dijous, 8 de gener de 2009

Ajudes al porno

Després dels ajuts als sectors financer i automobilístic americans (bail-outs) altres empreses i indústries estan fent cua per emportar-se la seva part. La darrera, la indústria del porno americana (“adult entertaintment”), que a través de Larry Flynt (Hustler) i de Joe Francis (Girls Gone Wild) ha demanat 5.000$ milions. La raó? La principal, que si ajuden a tothom, a ells també. Altres, que les vendes en DVD han baixat (tot i que el tràfic en les webs està pujant). I l’argument definitiu: la indústria del porno s’ha vist afectada per la crisi, i mentre que els americans poden viure sense cotxes (i tot i així s’han donat ajuts als fabricants de cotxes) no els convé viure sense sexe. Per això, si el Congrés Americà està preocupat pels ciutadans americans, ha de posar mesures per a què siguin sexualment actius.

OK, no té sentit que s’ajudi al pornògrafs, però per què a ells no i a altres sí (qüestions morals que algú pugui tenir apart)? On està el límit?

En aquest sentit, és interessant l’article del Professor Altman que fixava quatre condicions que s’han de donar per la intervenció del govern:

1) S’ha d’identificar un incorrecte funcionament en el mercat
2) S’han d’utilitzar eines eficients
3) Els costos pels contribuents s’han de minimitzar
4) No ha de crear risc moral (és a dir, no s’ha de premiar o incentivar comportaments inadequats com prendre massa risc)

Jo afegiria una cinquena condició, i és que el cost de no intervenir sigui més gran que el cost d’intervenir. Fixa’t que parlo d’intervenir, no d’ajudar incondicionalment ni de regalar diners, i de fet les premises comporten una protecció dels diners públics.

Sota aquestes paràmetres potser cal ajudar als bancs, ja que (punt 1) els bancs no es deixaven diners entre ells i a més hi havia manca de confiança que dificultava que els bancs es recapitalitzessin (fallida de mercat), i (punt 5) no intervenir tenia efectes devastadors (com es va veure amb la fallida de Lehman). La intervenció, però, hauria d’haver estat diferent. Respecte l’automòbil, Altman comenta que s’havia d’intervenir, però no donant ajuts, sinó resolent l’anomalia de mercat existent que actualment provoca que les empreses que declaren suspensió de pagaments (Chapter 11) no puguin accedir a finançament (normalment als Estats Units les empreses tenen accés al que es coneix com a DIP financing, un finançament sènior per davant de qualsevol deute pre-existent, que dóna la paradoxa que, quan una empresa fa suspensió de pagaments, té molts bancs que els vol deixar diners; actualment però no existeix mercat de DIP financing). En aquest cas el Govern americà hauria d’intervenir, no evitant la suspensió de pagaments, sinó proveint aquest finançament una vegada es dóna suspensió de pagaments.

I el porno? No sé, que ho valori cadascú. En tot cas ningú pot discutir que el sexe és important (!), ni que aquesta petició és interessant per discutir sobre els límits de la intervenció del govern.