dijous, 31 de desembre de 2009

Impacte de l'impost de successions

El llibre Superfreakonomics explica que hi ha evidència de que la gent postposa la seva mort si així ha de pagar menys impostos. No és conya.

Bàsicament, amb dades d'Austràlia i del Estats Units, explica com davant la perspectiva de que s'anava a baixar o eliminar l'impost de successions, la gent va "esperar a morir" a que l'impost estigués abolit (en el cas d'Austràlia va ser l'any 1979; en els Estats Units, va ser la perspectiva de que s'abolís l'impost, però finalment no va arribar a passar). Una idea similar va guanyar la idea anti-Nobel l'any 2001 per l'estudi "Dying to Save Taxes: Evidence from Estate Tax Returns on the Death Elasticity".

Com he dit altres vegades, hi ha economistes per tot, però la veritat és que ho trobo interessant i divertit. I a més, i si tenen raó?

A Catalunya ara es reduirà l'impost de successions (menys del que toca, tot s'ha de dir, gràcies als neocomunistes d'Iniciativa, una rèmora no comparable en altres democràcies occidentals amb Castro i Hamas com a refents internacionals). Doncs amb la baixada d'aquest impost de successions es podrà veure si a Catalunya passa el mateix que a Austràlia i als Estats Units, bàsicament comparant dades de defuncions la setmana abans i després de reduir l'impost. Potser també es podria comparar amb altres CCAA de l'estat, on s'ha eliminat del tot l'impost, i de cop (no com a quí, que s'ha fet a mitges i de forma seqüencial). Algun economista amb temps lliure s'anima a fer-ho?

P.D. Per cert, considero l'impost de successions un impost just (o millor dit, dels menys injustos) però.... algun dia en parlaré en detall. El resum, a Catalunya ja paguem molts impostos, massa, fins i tot més que altres CCAA que no tenen aquest impost. És un impost que permet arbitratge, derivant riquesa cap a altres llocs de l'estat (sabeu que una forma de pagar menys és comprar un pis al teu fill a Madrid?). Per això, tot el que sigui pagar menys impostos, o almenys no pagar més que la resta de l'estat, endavant (i el cèntim sanitari?). I tot el que sigui ajudar a les classes mitjanes i baixes, encara millor.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Moments de qualitat: afortunat

Tinc molta sort. La majoria tenim molta sort. Tenim fills, els estimem amb bogeria... i estan bé de salut. Salut. Em moriria si els passés res a l’Àlex o a la Vinyet. Quan vam conèixer l’Àlex no sabíem si estava bé, i fins que no ho van confirmar van ser les pitjors setmanes de la meva vida. Veig una pel·lícula sobre una mare amb dos fills autistes, i sento pena, i em sento molt afortunat. Veig de vegades pares amb nens amb algun problema, i sento una gran pena per ells, pels seus pares, i em sento molt afortunat. Veig patir de vegades a l’Àlex o la Vinyet, per tonteries, per un cop o perquè estan encostipats, i ho passo fatal. No hi ha res que em faci més por que pateixin, que els passi res. Des de que tinc fills, em fa por morir. Té sentit?

diumenge, 27 de desembre de 2009

Bones pelis de Nadal, missatges equivocats

No creguis tot el que vegis a la tele, i no creguis que bona pel·lícula = missatge correcte. Darrere una peli tendre de les que fan aquests dies a la tele hi pot haver una lliçó totalment equivocada. I els teus fills potser han vist sols la peli, o potser l'han vista amb tu, però no l'heu comentada. En fi, que els nostres fills no aprenguin la lliçó equivocada.

Extret de "Terrible Life Lessons From Your Favorite Christmas Movies"

Movie: The Polar Express (2004)
Bad Lesson: If You’re a Minor and a Stranger Offers You a Ride, You Should Probably Say “Yes”

Movie: The Santa Clause (1994)
Bad Lesson: If You Kill Santa Claus, You Will Become Santa Claus

Movie: A Christmas Carol (1951)
Bad Lesson: People Will Like You Instantly If You Give Them Money

Movie: Home Alone (1990)
Bad Lesson: People in the Chicago Suburbs Never Call the Police for Any Reason Whatsoever

Movie: National Lampoon's Christmas Vacation (1989)
Bad Lesson: Sometimes Chevy Chase Makes Good Movies

Movie: Dr. Seuss' How the Grinch Stole Christmas (2000)
Bad Lesson: If People Were Mean to You as a Kid, That Excuses ANY Malicious Criminal Behavior You Might Commit When You’re an Adult

Movie: It's a Wonderful Life (1946)
Bad Lesson: If You’re in Need of a Moment of Clarity – Why Not Give Suicide a Try?

Movie: Miracle on 34th Street (1947)
Bad Lesson: If Enough People Say Something Is True, Eventually, It Becomes True

Movie: A Christmas Story (1983)
Bad Lesson: Toy Safety Warnings are Pointless and Should Be Disregarded Immediately

divendres, 25 de desembre de 2009

Frases de la setmana - Bon Nadal!

Setmana de Nadal

La constància és el complement indispensable en totes les demés virtuts humanes (Giuseppe Mazzini)

I'll be more enthusiastic about encouraging thinking outside the box when there's evidence of any thinking going on inside it (Terry Pratchett – back to basics!)

La cocaïna és la forma que té Déu per dir-te que estàs guanyant massa diners (Robin Williams)

Frases de Nadal:

Never worry about the size of your Christmas tree. In the eyes of children, they are all 30 feet tall. (Larry Wilde)

Gifts of time and love are surely the basic ingredients of a truly merry Christmas (Peg Bracken)

Remember, if Christmas isn't found in your heart, you won't find it under a tree (Charlotte Carpenter)

Do give books - religious or otherwise - for Christmas. They're never fattening, seldom sinful, and permanently personal (Lenore Hershey)

Suggerides:

El capitalismo se ha hecho hostil a la vida (Richard Sennett)

Gran parte de las dificultades por las que atraviesa el mundo se deben a que los ignorantes están completamente seguros de si mismos y los inteligentes llenos de dudas (Bertrand Russell)

dijous, 24 de desembre de 2009

Nova York sobrevalorada?

I love NY, i no perdo l'esperança de tornar-hi a viure (i mentrestant d'anar-hi mínim una vegada a l'any). De vegades penso que potser tinc un biaix quan penso en aquells dos anys a NY, que els tinc idealitzats perquè els vaig viure en circumstàncies especials (sent estudiant, la Rosa i jo sols...), i que ara no seria el mateix. Aquest article m'hi ha fet pensar: "New York Ranks Last in Happiness Rating", o dit d'una altra forma, NY a la cua de la felicitat en els Estats Units.

L'estudi però no respon a una pregunta clau: si la gent a NY és la menys feliç, per què tanta gent hi viu, o per què la gent que hi viu no marxa? Potser la gent que hi viu és més inconformista. O potser hi viu tanta gent que que fa que no hi hagi una gran qualitat de vida, i per tant a molts els agradaria la mateixa ciutat sense alguns dels seus inconvenients (que els té). M'hi jugo el que vulguis, aquesta gent si no visquessin a NY dirien que són menys feliços. Anyway, whatever, I love NY.

P.D. Guanya Louisiana. Nova York o Lousiana?

dimecres, 23 de desembre de 2009

Col·lectiu Emma, curses de braus i premsa internacional

Valoració en anglès i català del tractament objectiu per part de la premsa internacional de la Iniciativa Legislativa Popular que vol prohibir les curses de braus a Catalunya.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Regals obsolets, regals, i economistes amb poca feina

Curiós com canvien les coses: 10 regals que haguessin sigut genials l'any 2000, ara totalment obsolets ("10 Obsolete Gadgets That Made Great Gifts Back In 2000"). Regals electrònics, suposo que d'aquí 9 anys pensarem el mateix de l'iPhone i altres similars.

No ens compliquem: una joia, una peça de roba, alguna cosa especialment pensada per la persona que rep el regal. I si algú pensa en un regal en mi, un CD, un llibre o una ampolla de vi. De fet el millor regal és que algú hi pensi, i no és conya.

Ah, i com hi ha economistes per tot, n'hi ha un (el Professor Waldfogel) que explica (amb una lògica matemàtica indiscutible) que fer regals és ineficient, ja que acabes gastant més del que la persona que rep el regal ho valora, perquè moltes de vegades no encertem els regals. És a dir, de vegades comprem regals que valen 100€, i la persona que els rep de vegades els valora al preu que tenen (100€) o de forma més baixa, ja que no és exactament el que volia (ha conclòs que la gent valora un 20% menys el que rep respecte el que costa). Quants regals t'han fet que no t'han agradat? Doncs això, si t'haguessin donat l'equivalent en diners, teòricament tu estaries igual (si encerta el regal) o millor (si tinguessis els diners enlloc del regal que no et convenç i no goses tornar). Per això, o per qüestions més pràctiques, està augmentant molt (sobretot als Estats Units) les targetes de regal. Tot això la teoria. La pràctica, almenys a mi, és que un regal demostra que l'altra persona ha pensat en mi, en que em podria agradar (tot i que no sempre ho encerti). I que no tot va de fórmules matemàtiques.

Per cert, aquest economista acaba de treure el llibre "Scroogenomics: Why You Shouldn’t Buy Presents for the Holidays". No és conya això que diu que és millor no fer regals, per sort el món no està governat per economistes. La seva recomanació és als nens, sempre un regal; si coneixes bé la persona, fes-li un regal; i si tens dubtes, regala una targeta regal (i suggereix també que regalis una targeta regal ONG, on tu tries a quina ONG s'han de destinar els diners del regal; existeix aquesta targeta? oportunitat de negoci?). La meva recomanació, fes el que vulguis, però que l'altre vegi que el regal està especialment pensat per ell.

Ah, sense voler barrejar regals i Nadal, Bon Nadal!

dilluns, 21 de desembre de 2009

Misèria (econòmica) espanyola


Més sobre la crisi espanyola: l'índex de la misèria que, com el seu nom indica, és millor no encapçalar. És un índex molt bàsic però molt descriptiu: l'índex suma dues variables molt importants que indiquen la salut d'una economia.

Índex de la misèria = dèficit públic + taxa d'atur

Campió? Espanya (dades de Moody's)



Tot això ho diuen Moody's i Krugman, no uns independentistes catalans.

Per aquesta i moltes altres raons, quan abans marxem d'Espanya, millor. I com sempre dic, l'endemà de la independència, a treballar, que tenim molta feina.

dissabte, 19 de desembre de 2009

"Reagrupament diu que Catalunya farà fallida si no és indepedendent"

Aquest era el titular de la notícia publicada al Diari de Terrassa sobre la presentació que vaig fer amb Ramon Carner i Raimon Escudé: Espanya no va gaire bé, però Catalunya va cap a la fallida. El titular està extret de la pàgina 25 d'aquesta presentació:


Segons dades públiques, el dèficit de la Generalitat de l'any 2008 va ser de 4.862€ milions, el del 2009 ningú s'atreveix a dir-ho, i el del 2010 està previst (aquestes coses sempre s'equivoquen a la baixa) de 6.369€ milions, sempre segons a mateixa Generalitat. Tot això amb un dèficit fiscal (és a dir, impostos que els catalans paguen i no retornen a Catalunya) de 22.000€ milions a l'any.

"Potser no estem tan malament". Malament no, pitjor, som la Comunitat Autònoma amb pitjor ràting, és a dir, segons Moody's aquesta mateixa setmana, som la Comunitat Autònoma menys solvent, la que menys et pots refiar per deixar diners. També (o per això) som la Comunitat Autònoma amb més deute en termes absoluts, i en el podi amb el País Valencià i les Illes Balears en deute sobre percentage del PIB (els Països Catalans som una realitat espoliada).
Exagerat? Jutja tu mateix: tenim un dèficit públic enorme, va a més, i quan ens comparen amb altres Comunitats Autònomes, diuen que som els menys solvents. Això sí, amb un dèficit fiscal de 22.000€ milions que resoldria de cop aquests i molts altres problemes.

Fallida? Exagerat? Imagina't una persona, una empresa o un país, que gasta mooooolt per sobre del que ingressa, que ho fa durant molts anys, i que no té perspectives de canviar la situació, és a dir, d'ingressar més del que gasta i per tant retornar els seus deutes. Què li acaba passant a aquesta persona, empresa o país? Li deixaries diners a aquesta persona, empresa o país?

La independència no és només una qüestió de dret, de patriotisme i de dignitat, és també una emergència econòmica.

divendres, 18 de desembre de 2009

Sabadellenc a l’Afganistan

Interessant sopar amb Plàcid Garcia Planas, fill de Sabadell i corresponsal a l’Afganistan de La Vanguardia. El Plàcid ens va explicar la història de l’Afganistan avui i la de la victòria impossible dels Estats Units: com les patrulles afganes són molt vulnerables als atacs Talibans, com Karzai i tot el seu règim són uns corruptes (que pot provocar que molts vulguin que tornin els talibans com a mal menor), la seva visita a Kandahar disfressat, el guia talibà, la visita a la presó, elstravestis afgans i altres experiències fascinants. Els americans acabaran marxant i, Afganistan es convertirà en un no estat, és una qüestió de temps: “els americans tenen el rellotge, els talibans tenen el temps”.

Jo estava a favor de la guerra a l’Afganistan, suposo que perquè vivia a NY a l’11-S i la guerra era una resposta a un atac de guerra previ per uns terroristes a l’empara i amb el suport del govern talibà, inclòs després de l’11-S. Però ara crec que toca retirada, ordenada i no immediata però retirada, ja que és una guerra que no es pot guanyar, i l’Afganistan (i l’Iraq) són una fàbrica dels propers terroristes (guerrers que estan aprenent a lluitar). Per sort s’han destruït unes quantes bases d’Al Qaeda a l’Afganistan, però en segueixen havent a molts llocs, no només a l’Afganistan. Obama es planteja enviar 30.000 soldats més, però amb això no n’hi haurà prou per acabar amb els talibans i consolidar un estat a l’Afganistan.

Aquest matí escoltava un podcast sobre la felicitat al món i explicava com, en els països amb molta corrupció i crim, patir en primera persona aquesta corrupció no afecta gaire a la felicitat de les persones, ja que hi estan acostumats i s’ho prenen com una cosa normal. S’ha fet aquesta anàlisi a l’Afganistan, i curiosament els afgans que viuen en la part talibà tenen una baixada significativa de la seva felicitat quan pateixen la corrupció, ja que no hi estan acostumats, mentre que a la resta no els afecta: Karzai, el president corrupte i trampós, aconseguirà que molts afgans vulguin que tornin els talibans, amb la desgràcia que això suposarà a tota la societat, especialment a les dones.

En el sopar també vam parlar del “mite de l’islam moderat”. Com va dir algú, em sembla que l’amic David Bajona, l’islam moderat és l’islam laic, ja que el Corà no és ben bé moderat. No ho sé, suposo que hem de tenir esperança en aquest islam moderat, a l’igual que els cristians no es prenen al peu de la lletra l’Antic Testament i no fan les mateixes coses que feien a l’edat mitjana. Dit això, davant el discurs progre-comprensiu davant algunes pràctiques islàmiques, pro-occidentalisme desacomplexat. És sentit comú i, sense aplicar la llei del Talió, davant del dubte que algú intenti posar una església a Aràbia Saudí o que publiqui caricatures de Mahoma a qualsevol diari occidental.

Una gran vetllada amb Plàcid Garcia Planes i els amics de l’Espai Hayek.

dimecres, 16 de desembre de 2009

L'economia catalana l'endemà de la independència

Reflexions (presentació) al voltant de la situació actual de Catalunya i de com seria Catalunya si fòssim un estat independent:


View more presentations from salvagarcia.

Aquesta presentació la vaig fer en un acte a Terrassa organitzat per Reagrupament (gràcies per la invitació!), i també va ser l'eix de la meva intervenció en un acte al Papiol per donar suport a la consulta del 13-D (per cert, preciós el Castell del Papiol, moltes gràcies a la seva propietària, la senyora Adela Mora Almirall, per cedir el Castell per l'acte i per convidar-nos a sopar dins del Castell als ponents).

Suposo que el document hauria d'anar acompanyat amb la meva veu en off explicant les transparències (pots marcar l'opció "Notes" per veure alguns comentaris que volia fer en cada full), però igualment penso que els fulls són prou auto-explicatius. Les idees principals són:
  • Estem patint una triple crisi: la internacional (on hi ha poc a fer), l'espanyola (degut a un creixement econòmic basat en la construcció - i per tant, amb molt baixa productivitat - i també per la desastrosa gestió de ZP), i la catalana (degut a l'espoli fiscal)
  • Les dades de l'espoli són espectaculars, i el nou finançament no resol res: l'única forma d'acabar amb aquesta crisi és amb l'estat propi, ja que Espanya mai acceptarà un sistema de finançament just per Catalunya. Mentrestant, la Generalitat està entrant en fallida
  • Un estat propi suposaria convertir-nos en el quart estat de la Unió Europea en renda per càpita, i permetria destinar els 22.000€ milions de l'espoli fiscal en baixar els impostos, invertir en infraestructures, augmentar la despesa social o el que decidim (ja ho decidirem quan siguem independents, no discutim ara sobre dretes i esquerres)
  • Amb la independència no n'hi ha prou: l'endemà haurem de llevar-nos d'hora com cada dia per anar a treballar i construir un estat de qualitat, millorant l'educació, la justícia, la regulació pública i moltes altres coses
  • Les bones notícies: ser independents només depèn de nosaltres, de què una majoria de catalans ho vulguem
Per fer aquesta presentació em va ser de molta utilitat la visió de la triple crisi que sovint explica el Josep Pinyol, les dades sobre el dèficit fiscal i el nou model de finançament de l'Emili Valdero, i els anàlisis del Cercle Català de Negocis sobre com seria una Catalunya independent.

Va ser un plaer fer aquestes presentacions rodejat de bons amics, i espero poder-la repetir moltes vegades a futur: objectiu, estat propi.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Quan Montilla té raó

En moltes (moltes) coses no té raó, o almenys no coincideixo amb ell. La valoració que ha fet del 13-D és parcial, esbiaxada i interessada, però ha dit una cosa que té tota la raó del món: la voluntat popular s'expressa en les eleccions. Dit d’una altra forma, podem organitzar referèndums i manifestacions, ho fem i ho seguirem fent, però el que compta de veritat són les eleccions al Parlament, o el que faci el Parlament, que és el mateix. Doncs això.

diumenge, 13 de desembre de 2009

El meu 13-D

Content, esgotat, amb un punt agredolç: el meu 13-D ha estat un diumenge amb molt poca Rosa, Vinyet i Àlex (per sort vam anar ahir amb a la piscina), un altre dia robat a la família, però ha estat un 13-D patriòtic, intens, esgotador... i en anglès.

Avui he estat la major part del dia amb l'amic Edward Hugh (un economista gal·lés que viu a Catalunya des de fa 20 anys, un patriota català, un crack, mireu el seu blog) i amb Victor Mallet, corresponsal del Financial Times, que ha vingut a cobrir el 13-D. Hem sortit a les 11 de l'estació de Sants cap a Vic, amb una primera parada a Malla. Després al Temple de Vic, on es feien les votacions, i cap el seminari, on estava el centre de coordinació d'Osona Decideix. Durant el trajecte, el dinar i a estones mortes hem parlat molt de Catalunya, d'Espanya, d'economia i de temes varis. A Malla i a Vic ha entrevistat a vàries persones, algunes d'elles anònimes, altres destacats polítics. El resultat, molt positiu: "Thousands of Catalans vote for separation".

M'ho he passat molt bé, m'he trobat grans amics, els resultats són molt positius, estic esgotat: el diumenge és un dia que, apart de família, m'agrada descansar i recuperar forces, amb migdiada inclosa, i aquesta setmana que es presenta amb molta feina aniré KO, però ha valgut la pena. I molt satisfet per l'evolució de la visió sobre Catalunya del Financial Times. Queda molta feina a fer, en aquest i en altres mitjans, però anem pel bon camí... i amb molta feina per endavant.

I agredolç pel diumenge robat a la família, però els compensaré (sempre penso el mateix, em sembla que no ho acabo fent mai). I entusiasmat i preocupat sobre com fer que tot aquest anhel de llibertat arribi al Parlament, i que no passi com fins ara, amb una distància enorme entre el que es promet en campanya i es fa després, o pitjor, entre el que es promet i reivindica Parlament enfora (avui mateix!) i es fa Parlament endins: fets i no paraules, que diria aquell. Agredolç: no hi ha ja avui una majoria al Parlament a favor del referèndum? Per què van votar NO (tots!) quan es va proposar fer aquest referèndum de veritat? Per què no van junts en aquest tema, o pitjor, perquè van junts per impedir-ho?

La lliçó: la independència només depèn de nosaltres, d'una majoria parlamentària que entre tots hem de construir. Les bones notícies: l'any que ve tindrem referèndum de veritat, i en les eleccions al Parlament hi haurà una papereta que dirà "SÍ, estic a favor que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea". La papereta serà també un SÍ a la regeneració democràtica.

Enhorabona i reconeixement a tots els que han fet possible aquest dia. I reconeixement també a tots els que treballen, en qualsevol dels seus àmbits, per la llibertat de Catalunya.

A dormir, que demà toca arrencar a quarts de set.

P.D. Llegeixo que es demanarà que el 25 d'abril el Parlament convoqui un referèndum vinculant: tothom té una segona oportunitat, ERC i CiU, fets i no paraules

dissabte, 12 de desembre de 2009

Lot i regals

Si has de regalar un lot de Nadal, a altres o a tu mateix (tots ens mereixem un "homenatge"), et recomano que compris els lots de Xecna, la Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional: varietat d'opcions, jo em quedaria mb el Lot Francesc Macià.

I, quan compris juguets, pensa a comprar juguets en català. I també un llibre en català (ja saps el que et recomano...).

diumenge, 6 de desembre de 2009

Xerrades

Aquesta setmana faig un parell de xerrades per parlar de l'economia catalana i la independència:
  • Dijous a les 22:00 a El Papiol, "CATALUNYA : PASSAT, PRESENT, FUTUR i ... INDEPENDÈNCIA?, amb Jaume SOBREQUÉS (Historiador, exdiputat del Parlament de Catalunya, catedràtic de la UAB), Àngel CASALS (Historiador, professor de la UB), Josep SORT (Professor de comunicació de la Universitat Ramon Llull), Jordi-Carles BURILLO (filòleg, professor de l’Institut Francesc Macià de Cornellà de Llobregat) i jo mateix, organitzat per El Papiol Decideix, al Castell (al carrer Abat Escarré)
  • Divendres a les 20:00 a Terrassa, "L'ECONOMIA CATALANA L'ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA", amb Raimon ESCUDÉ (exdiputat del Parlament de Catalunya), Ramon CARNER (President del Cercle Català de Negocis) i jo mateix, organitzat per Reagrupament, a la Sala Fòrum del Diari de Terrassa (al carrer Vallhonrat)
En els dos casos explicaré una cosa òbvia (amb bastants números): que amb la independència ens anirà molt millor. I també que amb la independència no n'hi ha prou, hem de construir un estat de qualitat (com deixa Salvador Cardús fa unes setmanes, la independència no és xauxa; és un gran pas endavant, però aquí no s'acaba la feina per construir el país que volem).

Espero que puguis venir i poder-te saludar personalment.

dissabte, 5 de desembre de 2009

El Nadal ja ha arribat

No sóc un megafan del Nadal, però des de que tinc fills em torna a agradar. No l’acostumo a viure fins el mateix 24 a la nit, però aquest any és diferent gràcies a l’amic Quim Torra.

Fa uns dies el Quim em va convidar a la presentació del seu nou llibre, “El Nadal que no vam tornar a casa” (Acontravent), on recull escrits que exiliats catalans van fer el 1939, el primer any fora de casa. Va ser una vetllada entranyable, combinant lectures de textos amb nadales i altres cançons emocionants, com L’emigrant. Va cantar el Jordi Cortada, no el coneixia (em van dir que és advocat), ho va fer molt bé. Va ser una cocktail de sentiments la combinació de textos i cançons: felicitat, tristesa, emoció, melangia, enyorança.

Gràcies al Quim, aquest any el Nadal ha arribat abans d’hora.

Per cert, et recomano el llibre, i et recomano que compris dos exemplars: un per tu, i un altre per regalar. És un llibre de Nadal, en català, en memòria d’aquells que van haver de marxar a l’exili. I és un llibre excel•lent. Ho reconec, el Quim és un bon amic i admiro profundament que decidís deixar el món de les multinacionals (megasous inclosos) per ser emprenedor, i per fer-ho encara més difícil i patriòtic, fundant una editorial de llibres en català. És un bon amic, però jo no me la jugo, si fos només un llibre normalet no el recomanaria des del meu blog (li compraria un exemplar i poca cosa més).La “gallina de pell” que diria aquell, i per mi el moment àlgid va ser el rècord del Nadal de Barcelona d’Eugeni Xammar, escrit a París:

“En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel”

O la carta de Xavier Benguerel a la seva mare, que acaba així:

“Aquesta carta que ara acabo d’escriure no la rebràs ni sabràs mai potser que ha estat escrita, però jo l’escric ací per a tu, per a mi, per a tots aquells que com jo sentirem la tristesa d’aquest Nadal i l’esperança de l’altre Nadal que ja s’acosta”

L’altre Nadal que s’acosta és el del retrobament, però també el de la llibertat.

Doncs això, un gran regal de Nadal: un gran llibre, en català, de Nadal, d’homenatge i de memòria. Suposo que trobareu “El Nadal que no vam tornar a casa” a les llibreries, però sinó podeu enviar un email a info@acontravent.cat . Per cert, si li dieu que veniu de part de l’Emma no crec que us faci descompte, però li farà molta il•lusió.

Els últims anys deia Bones Festes, aquest any diré Bon Nadal.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Emprenedor, no llencis la tovallola!

Grans idees i projectes han tingut també grans dificultats per aconseguir finançament. I, per sort, per ells i per nosaltres (els consumidors), no es van donar per vençuts.

En un acte de modèstia interessant, l'empresa de capital risc Bessemer Venture Partners (que que van invertir, entre altres, a Skype) explica el seu anti-portfolio, grans oportunitats que van deixar escapar (i reconeixen que si haguessin invertit s'haurien forrat i retirat). Expliquen com van analitzar i van decidir no invertir entre altres a Google, eBay, PayPal, Apple...

Algunes reflexions:
  • Ser emprenedor és complicat, per més bona que sigui la idea i l'equip
  • Els més llestos també s'equivoquen
  • No desesperis si et costa aconseguir capital. La culpa potser no és de la idea, sinó que els inversors no l'entenen (planteja't però si t'hauries d'explicar millor)
  • No passa res reconèixer que t'has equivocat, com fa aquest Venture Capital. És més, a mi em genera confiança que ho reconeguin (confiaries en algú que et diu que no s'ha equivocat mai?)
Pots trobar més informació a Anti-Portfolio.

I sobre inversions, m'ha vingut al cap aquesta foto que surt a la gran pàgina de Xavier Sala-i-Martín: haguessis invertit en aquest equip?
P.D. Emprenedors, ànims, el país us necessita. No-emprenedors, homenatgem als emprenedors, a tots, als que se'n surten i als que no.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Frases de la setmana

Si tens integritat, la resta és igual. Si no tens integritat, la resta és igual (Alan Simpson)

Criticism is something we can avoid easily by saying nothing, doing nothing, and being nothing (Aristotle)

La vida no està feta de desitjos sinó dels actes de cadascú (Paulo Cohelo)

How to make a million dollars: First, get a million dollars (Steve Martin)

Si l’amor és cec, per què és tan popular la llenceria? (Anònim)

dijous, 26 de novembre de 2009

Feliç Thanksgiving!

Un gran record que tinc dels Estats Units és Acció de Gràcies (Thanksgiving). Per Thanksgiving ningú pot estar sol, i tothom rep invitacions per passar el dia amb amics o coneguts. Recordo inclòs un email d’algú dels “Amics de Catalunya de NY” que convidava a casa seva als que no tinguessin amb qui celebrar-ho, o com NYU organitzava un dinar per als que estaven lluny de la família.

És com aquell episodi de Friends: molt menjar i partit de futbol americà a la tele. També és un dia de retrobament familiar (als Estats Units hi ha molta mobilitat, i molts pares i fills viuen lluny uns dels altres; de fet són els dies amb més viatges de tot l’any), de parades (desfilades), i de grans rebaixes (el nivell de vendes és un indicador de la salut econòmica dels Estats Units). No m’apassiona el Nadal (ara ha canviat amb els nens) però m’encanta Thanksgiving.

La Rosa i jo vam anar els dos anys a casa el Syam (us enrecordeu d’aquell noi americà molt morenet del casament?), en un poble a una hora d’Atlantic City (una ciutat bastant cutre). Agafàvem el bus fins Atlantic City, i el Syam ens venia a buscar. Amb el bus et donaven un ticket que podies bescanviar per dòlars si anaves a un casino (el Syam, a la tornada, aprofitava per pujar una mica al pòker). La família del Syam ens tractava molt bé. Els seus pares són americans nascuts a l’Índia, molt indis (costa entendre’ls quan parlen) i molt americans. El Syam (raça hindú, ianqui 100%, sempre amb gorra) em va avisar que no parlés de política amb els seus pares, ja que eren totalment pro-Bush, i també anti-Jon Corzine (ex-Goldman Sachs), senador Demòcrata de Nova Jersey (va arribar a ser Governador, i de fet fa unes setmanes va perdre la reelecció). També hi eren els seus germans, un amic que volia entrar a la CIA (poca conya!) i altres amics d’origen hindú (això sí, 100% americans, com ha de ser amb un país que t’acull, que potser no et regala res, però que et dóna totes les oportunitats del món).

Molt (molt) menjar hindú. Per Thanksgiving es menja gall d’indi, i n’hi havia, però sobretot hi havia menjar hindú. Jo prenia el menjar “spicy for kids”, és a dir, poc picant, “picant per nens”... i tot i així el trobava molt picant. Un any els vam portar un regal, i em va sorprendre que no el van obrir. Als Estats Units, curiós, quan es fa un regal moltes vegades no s’obre fins que has marxat. Per menjar és millor no acabar el plat, queda millor repetir i deixar-ne una mica, és una forma de dir que no pots més.

Un any vam anar a un centre comercial, i vam veure SPY GAMES (amb Robert Redford i Brad Pitt), genial. Em va sorprendre que entre les botigues de roba i joguets hi havia una armeria on venien escopetes que feien respecte (a Nova York està prohibida la tinència d’armes i per això no havíem vist botigues com aquella). Un any també vam aprofitar per anar a fer una copa a Filadèlfia i, poc que vaig veure (i a més era de nit), no em va emocionar. Curiós, dos anys a NY i dels Estats Units només conec Boston (quan vam anar a veure els bons amics Luís i Cèlia) i Filadèlfia (de nit). No teníem un duro (ni un dòlar, millor dit), i a més a NY s’hi està molt bé. De fet, en el proper viatge als Estats Units, vull anar a... NY.

M’agrada Thanksgiving. És un dia de trobada, de retrobada, de bon rotllo. És un dia per de donar les gràcies, originàriament pels aliments, avui dia per tot plegat. En un país amb tantes religions, i amb tants no religiosos, Thanksgiving és una festa de tots. No sóc especialment partidari d’importar tradicions ianquis, però sí que m’agrada celebrar algunes, perquè ja les considero meves. A NY celebràvem la castanyada, a Catalunya també celebrem Halloween.

Thanksgiving també és un dia de nostàlgia, dels anys a NY, de pensar quan hi tornarem. Avui celebro Thanksgiving amb la Rosa. Feliç Acció de Gràcies a tots.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Iniciativa watch: Herrera no "s'entera"

El crack Joan Herrera, substitut de l'altre crack Joan Saura, ha dit que si el nou Estatut "no cap a la Constitució, cal canviar la Constitució o canviar el Tribunal Constitucional". Ja sé que Herrera no és la persona més espavilada del món, però sap (o hauria de saber) que canviar la Constitució és impossible (almenys canviar-la en termes favorables a l'autogovern de Catalunya), i que canviar el Tribunal Constitucional, que serà sempre per un pacte PSOE-PP (i el PSOE també té vocals contra l'Estatut), tampoc serviria per res. Ho sap o ho hauria de saber, és tonto o es fa el tonto, i no sé què és pitjor. I a més, per què ha de ser Espanya un estat federal, si els espanyols no volen ser un estat federal? Què és més fàcil, convèncer als espanyols que siguin com els catalans volem, o convèncer als catalans que podem ser allò que volem ser?

Si el nou Estatut no cap a la Constitució només hi ha dues vies: acceptar que aquest és el sostre d'autogovern de Catalunya, o no acceptar-ho... i marxar. Sense solucions intermitges, sense solucions impossibles com canviar lleis i institucions espanyoles. Herrera, no "t'enteres" (de fet, ni en això ni en gairebé res).

P.D. Ull, que si poden repeteixen el tripartit. I ull, Saura ha dit que no serà cap de llista, però que vol seguir sent Conseller d'Interior. I ull, per si algún encara en dubtava, Iniciativa no és sobiranista, alguns (potser molts) militants ho són, però la seva política i el seu candidat no ho són.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Pujar la despesa o baixar els impostos?

Estudi interessant dels Professors Alesina i Ardagna que m'arriba via el sempre interessant blog del Professor Mankiw: els estímuls fiscals via baixada d'impostos tenen més possibilitat de aconseguir creixement econòmic que l'increment de despesa pública, i és millor baixar la despesa que augmentar els impostos per reduir dèficit i deute públics. Vaja, com a l'estat espanyol, però a l'inrevés.

Reflexió interessant en un moment en el que sembla que tothom es keynesià i per tant es justifica un augment desorbitat de despesa pública i uns dèficits públics inacceptables. Més enllà d'estudis com aquest, sembla de sentit comú no estirar més el braç que la màniga, tenir dèficits i superàvits públics equilibrats a llarg del temps (no com a Espanya, amb un dèficit públic espectacular, molt per sobre dels superàvits dels darrers anys), no confondre despesa pública amb malbaratar els diners (com els Plans E de ZP, que amenaça amb repetir (veure "Peonades" i "Peonades (2)")), i no pujar els impostos durant una recessió (com la pujada d'IVA que el Govern espanyol vol fer el 2010).

Per cert, mentre no tinguem estat propi, aquesta i altres qüestions no deixen de ser un exercici intel·lectual, ja que poc podem fer a Catalunya per combatre la crisi.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Rei de les subprime fa donació a NYU

Fa uns dies explicava ("Lliçons d'un que s'ha forrat amb les subprime") que John Paulson havia guanyat 4.000$ milions apostant contra les subprime. Avui llegeixo que ha fet una donació de 20$ milions a la seva universitat, a la meva, a New York University. Sempre m'ha encantat aquest concepte dels americans de giving back a la societat, ja sigui a la pròpia Universitat o a través d'una ONG (com Bill Gates o Warren Buffett).

Curiós, la donació és per dos càtedres: una amb el seu nom, i l'altra dedicada un altre antic estudiant que va contribuir decisivament a la creació de la bombolla, Alan Greenspan. Un senyor, reconeixement als que l'han ajudat.

Hi ha qui pensa, "guanyant 4.000$ milions, faltaria més que donés 20$ milions a la seva universitat, no?". Bé, a aquests els respondria que aquests 20$ milions és només l'inici, ja veureu. Que la seva contribució ja la fa pagant impostos, i que si dóna 20$ milions és perquè li dóna la gana. I que quanta gent coneixeu que guanyi 100.000€ a l'any i doni 500€ a la seva Universitat? I que guanyi 50.000€ i en doni 250€? Doncs això, que no té cap obligació i retorna part del que ha guanyat a la societat, perquè vol, i tan de bo més persones fessin això, allà i sobretot aquí.

Lliçons setmanals d'un inversor d'èxit: com ho va fer i què fer una vegada es guanyen diners.

divendres, 20 de novembre de 2009

Enhorabona a Marc Guerrero

Marc Guerrero ha estat elegit Vice-President del Partit Liberal Europeu: moltes felicitats.

És bo que que hi hagi catalans en posicions de responsabilitat en organismes internacionals, també a partits. Que hi siguin, i que exerceixin de catalans. Que facin la seva feina i que facin de catalans. Espero en aquest sentit que el Marc, a part de treballar per fomentar el liberalisme a Catalunya i a Europa (valors que comparteixo, i més quan es defineix com a social-liberal al Facebook), treballi també de forma desacomplexada per donar a conèixer Catalunya i les nostres aspiracions nacionals arreu del món.

Vaig conèixer al Marc quan em va contactar des de la Fundació Trias Fargas per conèixer amb més detall què fem des Col·lectiu Emma. Enviem les respostes del Col·lectiu Emma a tots els partits, i la Trias Fargas (i també Carles Llorens de CDC i la Fundació Jordi Pujol) han estat els únics vinculats a partits que han mostrat algun interès en la nostra iniciativa apart de Reagrupament (no passa res, fora dels partits hem rebut molts suports que de veritat agraïm molt). Li preocupa el projecte de Catalunya al món, i apart de preocupar-li fa alguna cosa al respecte.

Hi ha coses en que els catalans hem d'anar a una, i una d'aquestes és la nostra presència al món. I hem de recolzar als qui treballin en aquesta direcció (i ho facin bé i amb les idees clares), sigui des del Govern de la Generalitat, els partits o la societat civil. El Marc és de Convergència, i el meu projecte no és el de Convergència, però és igual. I si el Govern ho fa bé, tot i que pensem que moltes altres coses ho fa malament, en això els hem de recolzar (com li vaig dir personalment a Andrew Davis, delegat de Generalitat a NY, quan vaig anar a fer l'acte de Reagrupament). I el mateix amb els nostres eurodiputats, siguin del partit que siguin. Si Ramon Tremosa fa pedagogia d'Arenys de Munt al Parlament Europeu, suport total (tot i que òbviament m'agradaria que es mullés més). Si Oriol Junqueras recolza activament la campanya "I'm Catalan I love freedom", collonut. I si un dia Raül Romeva es mulla per Catalunya també tindrà el meu suport (té iniciatives interessants, com el suport a Aminatu Haidar, però trobo a faltar que es mulli més en temes catalans; solucionem el món, però també Catalunya). I donar suport a iniciatives com "I'm Catalan I Love Freedom" o 10Mil a Brussel·les.

I en aquest sentit, tot el que sigui Catalunya al món, en positiu, exercint de catalans, endavant. Els catalans ens hem de guanyar els llocs per la nostra capacitat i professionalitat, ja sigui en la Internacional Liberal, en organismes econòmics internacionals o federacions esportives internacionals. I s'ha de fer bé la feina, però també (i sobretot!) exercir de catalans, i no oblidar la necessitat de crear una xarxa internacional de suport al projecte nacional català.

En el tema de Catalunya al món, com deia fa uns dies l'editorial de Reagrupament, tots a una. Ser català no és condició suficient per donar suport (com per exemple Josep Borrell exercint de Vicepresident del Parlament Europeu, o el germà del Carod a la Delegació de la Generalitat a París). Però si s'és català, s'exerceix de català de forma desacomplexada, i es realitza una excel·lent feina, suport total, més enllà de diferències partidistes o de matisos.

Enhorabona Marc. I catalans al món, ànims que teniu molta feina per endavant, la vostra i la d'exercir de catalans.

Frases de la setmana

Els diners, que han fet morir tants cossos, fan morir cada dia a milers d’ànimes (Giovanni Papini)

Most human beings have an almost infinite capacity for taking things for granted (Aldous Huxley)

Where we have strong emotions, we're liable to fool ourselves (Carl Sagan)

Una recessió és quan el teu veí perd la feina: una depressió és quan perds la teva (Harry S.Truman)

Women will never be as successful as men because they have no wives to advise them (Dick Van Dyke)

Politics is perhaps the only profession for which no preparation is thought necessary (Robert Louis Stevenso)

dijous, 19 de novembre de 2009

Mites sobre tenir un pis en propietat

Jo vaig viure molts anys de lloguer, fins que al final em vaig comprar un pis. Està bé tenir un pis en propietat, però no passa res viure de lloguer, et dóna més flexibilitat i de fet, durant molts anys (fins que t'estableixes en algun lloc i tens prou diners per pagar l'entrada), és l'única forma de fer-ho (almenys per mi).

Compra't un pis perquè vols, però no ho facis per les raons equivocades. Com comenta Joseph Gyourko (chairman of the real estate department and the director of the Zell/Lurie Real Estate Center at the University of Pennsylvania's Wharton School), cinc mites sobre tenir un pis en propietat:
  1. L'immobiliari és una gran inversió a llarg termini (hi ha altres formes d'inversió interessant a llarg termini)
  2. Els incentius fiscals a la compra de vivenda abarateix l'habitatge (potser resulta que encareix el preu, i que s'acaba transferint diners del contribuent als que venen l'habitatge)
  3. Tenir vivendes en propietat és bo per la societat perquè ens fa millors ciutadans (no sé qui pot utilitzar aquest argument, però a Alemanya, Àustria i Dinamarca tenen un percentatge d'habitatges en propietat per sota el 40% i tenen un nivell de civisme que ja voldríem per aquí)
  4. És segur comprar una casa amb un baix pagament d'entrada (el que no es paga d'entrada, s'acaba pagant via hipoteca)
  5. Viure de propietat és més barat que fer-ho de lloguer (pot passar durant un temps, però no necessàriament és així a llarg termini, sobretot quan els preus de l'habitatge són massa alts)
Compra't un pis perquè vols, no nececssàriament per inversió. I si ho fas per inversió, perquè sigui una bona inversió.

Sobre aquests mites immobiliaris el Professor Montalvo (gran professor d'Econometria!) també ha parlat vàries vegades d'aquest tema.

Article interessant de Joseph Gyourko: "5 myths about home sweet homeownership".

dimecres, 18 de novembre de 2009

Lliçons d'un que s'ha forrat amb les subprime

John Paulson (res a veure amb l'altre Paulson, l'antic Secratari del Tresor dels EUA) va guanyar (ell), entre el 2007 i el 2009, 4.000$ milions (la seva empresa, 20.000$ milions), apostant des del 2006 contra les hipoteques subprime (i més endavant contra els bancs). Lliçons? Segons l'interessant article de Gregory Zuckerman publicat al Wall Street Journal, aquestes vuit:
  1. No confiïs en els experts (almenys els de Wall Street)
  2. Les bombolles existeixen, tingues una estratègia de sortida per si les coses es torcen
  3. Fixa't en el mercat de deute, de vegades els indicadors són més consistents que els de la borsa
  4. Identifica o aprèn noves formes o productes per invertir
  5. Compra assegurances, almenys per protegir la caiguda si no encertes la teva aposta
  6. L'experiència és un grau (a mi em falten molts cabells blancs...)
  7. No t'enamoris d'una inversió, les coses canvien
  8. La sort ajuda

Obvi? Sí, però back to basics.

Si tens cinc minuts i t'interessa el tema, llegeix l'article "'Greatest Trade': How You Can Make $20 Billion".

dilluns, 16 de novembre de 2009

Apunts (personals) de Nova York

Només han passat un parell de setmanes i ja penso en quan hi tornarem: si Déu vol l’estiu que ve tots quatre, potser abans una altra escapadeta la Rosa i jo. I algun dia, no sé quan, per quedar-nos una bona temporada (com uns quants anys).

Cinc dies/quatre nits, poc temps però millor que res. Alguns apunts d’uns dies especials:
  • East Village (per Alphabet City) i al Lower East Side, on fa uns anys vivíem, moltes coses com sempre, l'ambient i el barri amb l'encant de sempre, moltes botigues i restaurants nous (brutal la rotació de negocis)
  • Village, sempre genial, sopar amb música en directe al Blue Note (bona música, el sopar va fallar), brunch al Philip Marie... i parade de Halloween. Tothom disfressat (menys nosaltres, prenc nota per l'any vinent). Em quedo amb el tio amb la disfressa de policia Village People (per cert, moltes americanes vestides molt curtes, amb una disfressa indeterminada ("porno-chachas"?), passant segur molt de fred)
  • Restaurants japonesos (genial Hagi), enlloc com a NY (també m’encanten els xinesos de NY, tot i que aquesta vegada no vam anar a cap - algú em recomana algun bon xinès a Barcelona?)
  • Sopar al Harvard Club amb el Professor Sylla: és la tercera vegada que ens convida a anar-hi... i ens encanta. Edifici del segle XIX (pels estàndards americans, molt vell!), molt clàssic, molta fusta, pianista durant el sopar
  • Parada obligatòria al Magnolia... i ara n'hi ha dos! Apart del clàssic a Bleecker (Village) han obert un altre a Midtown. Genials Cupcakes (per a més informació, Sex and the City)
  • Museu Guggenheim, retrospectiva sobre Kandinsky (està fins a mig gener). Per cert, sempre veiem les exposicions al Guggenheim en sentit cronològic invers, ja que agafem l’ascensor i anem baixant
  • Galeries interessants al Soho (especialment a West Brodway), amb quadres que aquí veiem a museus (vam veure una col·lecció de fotos molt interessant i suggerent de Carla Bruni). Curiosa la botiga de Gucci al Soho: venien bambes, només 18 models (totes molt rares i caríssimes), hi treballaven unes 8 persones. Es veu que és una "botiga" que van obrir només per uns dies
  • Zona Zero, no teníem previst anar-hi (estàvem allà l'11-S, no és un record molt agradable), les obres avancen moooooooolt a poc a poc
  • Strand, genial llibreria on venen mooooooooolts llibres (diuen 18 milles de llibres, que ve a ser com molts kilòmetres). Vaig comprar "Superfreakonomics" ("Freakonomics" em va encantar i volia tenir la segona part), "The Reel Truth" (de l'amic Reed Martin, sobre com fer una pel·lícula i tots els errors que habitualment es cometen/cometem; sorpresa agradable, em cita en els agraïments) i "The Partnership: The Making of Goldman Sachs" (i pensar que hi vaig treballar un estiu...). Em vaig quedar amb les ganes de comprar molts altres llibres i de passar unes quantes hores a Barnes & Noble (llibreria on no passa res si t'asseus al terra amb una pila de llibres l'estona que vulguis)
  • Vista de NY des del Rockefeller Center i des del funicular que va de Manhattan a Roosevelt Island (molt poca gent ho coneix); botigues Apple (al Soho i a la 5a Avinguda) i FAO Schwarz (la botiga de joguets que surt a la pel·li Big); Central Park, Washington Square (en obres, per cert), i moltes altres llocs especials
  • I les estones amb el Jaume i l'Esther, el Matías, la Ximena i l'Olivia, l'acte de Reagrupament... i les estones nosaltres dos sols (poques la veritat, menys de les que m'hauria agradat)
En fi, I love NY.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Reagrupament a Sant Quirze


Acte amb Víctor Alexandre (escriptor) i Jordi Comas (jove promesa de Reagrupament, arquitecte i ex-alcalde de Matadepera, entre altres), dijous a les 20:00 a Sant Quirze del Vallès al Centre Cívic Masia de Can Feliu (al c/Enric Morera).

Endavant Sant Quirze i Reagrupament!

divendres, 13 de novembre de 2009

Frases de la setmana

Només aquells que dormen no cometen errors (Ingvar Kamprad)

Good judgment comes from experience, and experience comes from bad judgment (Barry LePatner)

El millor moment per plantar un arbre va ser fa vint anys. EL segon millor moment és ara (no sé on la vaig llegir, però em va agradar molt)

If you are planning for a year, sow rice; if you are planning for a decade, plant trees; if you are planning for a lifetime, educate people (Chinese proverb)

It takes a great deal of bravery to stand up to our enemies, just as much to stand up to our friends (Dumbledore)

It is more important to know where you are going than to get there quickly. Do not mistake activity for achievement (Mabel Newcomber)

diumenge, 8 de novembre de 2009

A favor del Palau de la Música

Iniciativa molt interessant que m'arriba a través del bon amic Pau Dueñas: campanya de suport al Palau de la Música. Impulsada per la societat civil (la de veritat, l'emprenedora, pencaire, independent, incorformista i no subvencionada) denuncia l'expoli del Palau de la Música, exigeix una investigació que aclareixi els fets i tots els còmplices de Millet i Montull, reivindica el rol que aquesta institució ha fet i ha de fer, i demana la restitució total de tots els diners robats. També es vol personar com a acusació particular contra els responsables del Palau i, per sobre de tot, vol rellançar el Palau de la Música.

Celebro aquesta iniciativa, a la qual dono total suport. Properament demanaran recursos econòmics i, quan ho facin, hi col·laboraré: si vols iniciatives lliures dels poder públics i fàctics cal recolzis aquestes iniciatives, t'hi apuntis, en facis difusió, i hi donis diners.

La meva felicitació i suport total als promotors d'aquesta iniciativa. Endavant Palau de la Música!

dissabte, 7 de novembre de 2009

Montilla i la corrupció: una imatge, fets i paraules

El President Montilla ha tornat a parlar de corrupció i del seu compromís per erradicar-la, i cada vegada que ho fa (ell, José Zaragoza, Joan Ferran o altres destacats socialistes) em ve al cap aquesta imatge publicada al Cimera:


Sí, és ell, el President Montilla (i Joan Ferran i altres destacats socialistes) amb Josep Maria Sala, acompanyant-lo abans d'entrar a la presó pel cas Filesa. I per cert ara Josep Maria Sala està a l'executiva del PSC-PSOE, és el responsable de formació (què deu ensenyar?) i va rebent premis del PSC-PSOE a la seva trajectòria. Aquesta corrupció és justificable? Hi ha corrupció bona (per finançar el partit) i corrupció dolenta (per enriquir-se un mateix)?

Menys paraules i més fets. I sobretot menys lliçons i més ètica. I més credibilitat. I tolerància ZERO de veritat amb qualsevol tipus de corrupció. Fets, no calen paraules.

P.D. Algú encara dubta que cal una regeneració democràtica radical en el nostre país?

divendres, 6 de novembre de 2009

Frases de la setmana

Mai he vist un monument dedicat a un pessimista (Paul Harvey)

Any fool can criticize, condemn, and complain - and most fools do (Dale Carnegie)

He après a utilitzar la paraula “impossible” amb la màxima prudència (Wernher von Braun)

Love is not blind - it sees more, not less. But because it sees more, it is willing to see less (Rabbi Julius Gordon)

Dues que no entenc – suggerències?

  • Food is an important part of a balanced diet (Fran Lebowitz)
  • A man with a watch knows what time it is. A man with two watches is never sure (Segal's Law)

Suggerides per l’Esther des de NY, frases d’Einstein:

  • Hay dos cosas infinitas: el universo y la estupidez humana, ¡y del universo tengo dudas!
  • La vida es muy peligrosa, no por las personas que hacen el mal, sino por las que se sientan a verlo
  • No entiendes realmente algo a menos que seas capaz de explicárselo a tu abuela

diumenge, 1 de novembre de 2009

Repercussió de l'acte de Reagrupament a Nova York

Mission accomplished, acte realitzat amb gran assistència de públic i gran repercussió mediàtica, superant totes les expectatives (de fet no en teníem gaires, només volíem fer una trobada de patriotes a NY). Els propers dies escriuré amb més detall sobre l'acte, de moment adjunto els links d'on (em consta) ha sortit publicat: Reagrupament, Avui, 3cat24, Directe.Cat (vull esbrinar qui ha fet la crònica, està molt bé), E-notícies, El Singular Digital i Agència Catalana de Notícies. També va sortir a Catalunya Ràdio, i em sembla que també a RAC 1 i COM Ràdio.

Curiosament tothom ha destacat una part molt petita de la meva intervenció que va sortir en el torn obert de paraules: si depèn de Reagrupament, el President de la Generalitat no serà d'un partit sucursalista com el PSC-PSOE. Obvi, no? Doncs això.

Per cert, el mèrit principal de tot plegat és del crack Jaume Soler, gran amic i gran patriota, resident a NY i fill de Sant Joan de les Abadesses (poble que va inspirar, per cert, el nom del Col·lectiu Emma).


P.D. Carles Boix ha escrit l'article Dissabte a Nova York, parlant de l'acte. Estic molt agraït al carles i a l'Alexander Alland per la seva participació dissabte.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Presentation in New York of the Catalan Independence Association "REAGRUPAMENT"

The first public presentation in the U.S. of the Catalan association Reagrupament Independentista (lit. Regrouping for Independence) will take place this Saturday, October 31st 2009, at 6 East 87th Street, New York, NY.

The association's mission is to achieve independence for Catalonia, and to regenerate her democracy.

Speakers at the event will include Alexander Alland, Jr., Professor Emeritus of Columbia University's Department of Anthrophology and author of the book, "Catalunya, One Nation, Two States;" Carles Boix, Professor of Politics and Public Affairs, Princeton University; and Salvador Garcia, member of Reagrupament and co-founder of Col·lectiu Emma, an international network of Catalan professionals who undertake to monitor and to correct news items appearing in the international press regarding Catalonia.

The event, open to the public and to be held primarily in Catalan, will be presented by Reagrupament member Jaume Soler, an engineer from Catalonia, and long-time N.Y. resident.

Reagrupament Independentista aims to unify and consolidate Catalonia's multiple fast-growing independence movements. These initiatives have sprung up all over Catalonia, born of increasing frustration and dissatisfaction with Spain, which many see as systematically discriminating against Catalonia both culturally and economically, and violating the rights of the inhabitants of this rich nation in the northeastern Iberian Peninsula. Many Catalans are also angered by
political parties in both Catalonia and Spain, which are swirling in political corruption, and are often accused of being mere special interest groups incapable of working for the good of Catalonia.

There will be opportunity for Q&A afterward.

For additional information please visit http://www.reagrupament.cat

Enyorança (i encara no hem marxat!)

Viatge genial a la vista: la Rosa i jo, sols, per primera vegada en tres anys. NY, grans amics, grans plans, acte de Reagrupament inclòs. I sí, tot i així, enyorat.

Sí, enyorat de l’Àlex i la Vinyet. Encara no he marxat i quan hi penso els trobo a faltar. Són només uns dies i tampoc és que últimament els vegi molt, però m’agrada esmorzar amb ells, trucar-los al migdia, donar-li’s el sopar, fer-los riure, i estirar-me cinc minuts al llit amb l’Àlex quan se’n va a dormir. La Rosa ens canta una cançó i em quedo una estona amb ell. Un dia li vaig dir que em cantés ell una cançó, i em canta “bon dia, bon dia, bon dia al de matí, la lluna s’amaga i el sol vol sortir; surt del llit, surt del llit...”, “i no sé més” em diu. Mentre canta gesticula. Algun dia que arribo tard a casa li dic que em canti la cançó per telèfon... i la Rosa m’explica que fa els gestos igualment, com si el pogués veure a través del telèfon.

Doncs això, que seran uns dies genials, vida de parella inclosa... però que els trobaré a faltar. Ja els trobo a faltar, i encara falta un dia per marxar.

Enyorança... i molta il·lusió! I love New York.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Sobre el finançament de l'acte de Reagrupament a Nova York

La propera presentació de Reagrupament a NY el proper 31 d'octubre està tenint molta difusió, com es pot veure en els articles de l'Avui, La Vanguardia, el Directe.cat, l'E-notícies o Nació Digital.

Els comentaris als articles són nombrosos i variats, però hi ha un de recorrent, fet des del desconeixement o la mala fe, segons el cas: el cost i el finançament del'acte. Hi ha preguntes i afirmacions, algunes legítimes i altres tendencioses, que posen en dubte com és possible que Reagrupament pagui aquesta excentricitat, qui paga tot això, quines subvencions tenim i altres bajanades.

En tot cas, a pesar de què queda molt clar en la nota publicada per Reagrupament, per resoldre qualsevol dubte clarifico:
  • L'única despesa de l'acte és el lloguer de la sala. El Jaume Soler (reagrupat que viu a NY) i jo mateix ho pagarem
  • L'única persona que ve de Catalunya sóc jo. El bitllet d'avió me'l pago jo, i no tindré cost d'hotel perquè estaré a casa del Jaume (de fet no vaig només per l'acte de NY, m'ho faig coincidir amb un viatge personal amb la meva dona)
  • Si sortís alguna altra despesa, la pagaríem el Jaume i jo
És més, algunes persones ens han contactat per col·laborar econòmicament en l'acte de NY. A tots els diem el mateix: l'acte està 100% finançat, però si tot i així volen fer una aportació ho poden fer al compte corrent de Reagrupament (2100-3031-83-2200604441) indicant com a concepte "INTERNACIONAL". Tots els ingressos que es rebin, així com possibles aportaciones que es rebin a NY (que com sempre Reagrupament farà públiques) es dedicaran íntegrament a l'organització d'altres actes de Reagrupament a l'estranger (i, en cap cas, a pagar els deplaçaments, que sempre aniran a càrrec de les persones que viatgin).

Suposo que queda clar: aquest acte no li costarà ni un euro a ningú (excepte al Jaume i a mi, que no anem sobrats però que ho fem amb molt de gust), i les aportacions econòmiques seran benvingudes, però es dedicaran a altres actes, no al de NY.

Per cert, m'agradaria aquest grau de transparència en tots els partits i institucions públiques. Qui s'anima?

divendres, 23 d’octubre de 2009

Presentació de Reagrupament Independentista a Nova York

El proper dissabte 31 d’octubre Reagrupament Independentista es presentarà a Nova York (Estats Units). L’acte comptarà amb les intervencions de Carles Boix (Catedràtic de la Universitat de Princeton), Alexander Alland, Jr. (Professor Emèrit del Departament d'Antropologia de Columbia University i autor de "Catalunya, one nation, two states") i Salvador Garcia. Presentarà l'acte Jaume Soler.

A l’acabar l’acte es realitzarà un col·loqui entre els assistents.

Lloc: 6 East 87th Street, New York (entre Madison Avenue i 5th Avenue)

Dia: Dissabte 31 d'octubre

Hora: 12 del migdia

Més informació i RSVP: salvador.garciaruiz@gmail.com

dijous, 22 d’octubre de 2009

Tres lliçons de Dilbert

Sobre la credibilitat (em recorda a mi i a com l'Àlex em pren el pèl...)


Sobre la practicitat (de vegades estic temptat a fer-ho!)



Sobre la corrupció (et sona la trama?)

dimarts, 20 d’octubre de 2009

A poc a poc

Back to basics, prenem-nos la vida amb més calma i fem les coses més a poc a poc per així fer-les millor i disfrutar-les més: “qualsevol cosa que valgui la pena fer, val la pena fer-la a poc a poc” (Mae West).

Això m’ha vingut al cap per l’article “In Praise Of Slow Sex”, article interessant que parla de sexe però també de la Slow Revolution (o del Slow Movement), de com molta gent està descobrint que fer les coses a poc a poc significa moltes vegades fer-les millor i disfrutar-les més, vaja, viure millor.

A poc a poc: el sexe com diu l’article, però també la vida en general, la dieta, la feina, la salut i tot plegat, “living life instead of rushing through it”, per millorar la qualitat de vida pròpia i la dels que ens envolten.

Lectura recomanada “In Praise Of Slow Sex”. Endavant Slow Revolution!

divendres, 16 d’octubre de 2009

Frases de la setmana

La història ens ensenya que els homes i les nacions es comporten de forma intel·ligent quan han exhaurit totes les altres alternatives (Abba Eban – moment per Catalunya d’actuar de forma intel·ligent?)

We don't see things as they are, we see things as we are (Anais Nin)


Referides a Joan Puigcercós:

Es pot confiar en les males persones. No canvien mai (William Faulkner – en article de Francesc Puigpelat)

A tot Puigcercós li arriba els seu Carretero (Pilar Rahola, suggerida per Jordi Murgó)


Suggerides per JM:

To succeed in the world it is not enough to be stupid, you must also be well-mannered (Voltaire)

Everyone is entitled to be stupid, but some abuse the privilege (Unknown)

Never attribute to malice what can be adequately explained by stupidity (Unknown)

Genius may have its limitations, but stupidity is not thus handicapped (Elbert Hubbard)

Sopar-tertúlia amb Salvador Sostres i Quim Torra

Apassionant sopar-tertúlia amb Salvador Sostres i Quim Torra organitzat per l'Espai Hayek a SABADELL el dijous 22 d'Octubre a les 20.30 h. Després de la seva intervenció s’obrirà un col•loqui amb els assistents.

Salvador Sostres, nascut l'any 1975 escriu al diari Avui i dirigeix el bloc http://www.salvadorsostres.com. Autor de varis llibres, ens presentarà la seva última creació "Viatge de Noces". Entre els seus anteriors llibres hi trobem "Libro de los imbéciles","Lucía", "Escric molt bé", Ara si que som plurals" "Soc Convergent: i que?" i "Jo"

L'editor Quim Torra ens explicarà com un emprenedor és capaç de deixar un alt càrrec en el món de les assegurances i posar-se a fer d'emprenedor en un camp tan complicat com ho és el de l'edició creant l’editorial A Contravent (http://www.acontravent.cat)

Quim Torra és autor de varis llibres per exemple "Ganivetades suïsses" un tractat de gestió o la biografia de Eugeni Xammar "La vida i els articles d'Eugeni Xammar".

Per apuntar-te has d'enviar un email a mmach@fco.cat.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Saura dimissió (+ arguments encara)

Quin desastre! Saura no para, més arguments per a què dimiteixi, que s'afegeixen a aquests, aquests i aquests.

21) Està disposat a posar en perill la integritat física dels Mossos d’Esquadra per així poder dir que els Mossos tenen l’ISO: nova idea de bombero, vol prohibir que els Mossos portin arma quan traslladin detinguts en ambulància, com si els Mossos no sapiguessin quan usar o no un arma (si algú no ho sap, que el facin fora, però que no castiguin tot el col·lectiu!), o com si no hi hagués el precedent de què un Mosso va quedar en cadira de rodes perquè va ser atacat per dos presos en una ambulància

Urgent, Saura dimissió. I, anem fent pedagogia, Herrera és la continuació o culminació del desastre d’Iniciativa i de la seva cursa per destruir Catalunya i acabar amb el prestigi de les nostres institucions, com els Mossos d'Esquadra.

Pots donar suport a la campanya "Per dignitat nacional i respecte institucional, SAURA DIMISSIÓ" al Facebook.

Resposta del Col·lectiu Emma a The Guardian / The Observer

"A Public Reply to The Guardian/The Observer"

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Moments de qualitat: la rateta presumida

Són diferents: a l’Àlex li encanten els cotxes i a la Vinyet les nines. Un nen molt nen, i una nena molt nena. Tan nena que és molt (molt) presumida, una “rateta presumida”. Quan s’ha de vestir, ella diu què li agrada i què no. De vegades simplement es vol canviar de roba per anar més guapa. Ahir, quan li posàvem el pijama, deia "nooooooo" perquè en volia un altre i de fet de vegades, quan la portem a dormir, es treu el pijama per a què li posem un altre... Vol anar ben vestida, tot i que té un gust “peculiar” (per exemple a l’igual que li agrada molt vestir-se “molt nena”, també li agrada posar-se una mena de xandall vermell –amb gorra inclosa!- que va fer de disfressa com a pilot de carreres de l’Àlex, o li agrada combinar faldilles amb bambes). M’ha vingut, flash, el record de la meva germana, que quan anava a la guarderia els meus pares sempre tenien “lio” per la roba que s’havia de posar, i que es van alegrar quan va començar 1er d’EGB, ja que així anava amb uniforme i deixarien de tenir “xou” cada dia per triar la roba. Tan petites i ja preocupades per com vesteixen. Curiós, totalment cert. Vinyet, la “rateta presumida”.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Més activitat del Col·lectiu Emma

Difusió de l'efemèride dels fets del 6 d'octubre que va recordar el New York Times ("Leaders arrested in Catalonia") i difusió de dos respostes addicionals catalanes al New York Times pel seu article sobre les curses de brau i Catalunya.

CiU watch: Mas i la trampa (mentida?) del Concert

Quan algú diu una cosa que no és certa dono el benefici del dubte: potser s’equivoca sense saber-ho, potser no té prou informació, o potser simplement no té gaire capacitat. Mas no em sembla un crack, però sí que crec que té prou capacitat per saber si els seus plantejaments polítics són certs o no. Tot això ve a “cuento” de la darrera proposta de Mas de reclamar, ara sí i de veritat, el concert econòmic. Bé com a titular, impossible com a fita realista. Més enllà de la capacitat de negociar i d’aguantar les pressions de Mas (vist el pacte de l’Estatut(et) Mas-ZP), aconseguir el concert depèn d’un pacte amb el Govern espanyol, que mai (mai) ho permetrà. No ho ha permès ara, ni amb el govern més amic de la història, ni ho permetrà mai. És que no hem après la lliçó amb l’Estatut? Què hauria de ser diferent ara? Aconseguir el concert o qualsevol altre nivell d’autonomia rellevant depèn del Govern espanyol. I per cert, aconseguir la independència depèn només dels catalans: aquesta és la pedagogia que hem de fer, i de fet el país aniria molt millor si un partit majoritari com CiU ho fes.

Mas diu que “ara toca el concert”: s’equivoca o menteix? No sé què és pitjor, però la conclusió és la mateixa.

P.D. També ho diu Ridao, però proposa el concert pel 2014...

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Premi Nobel d'Economia

El donen dilluns. Els candidats amb més possibilitats (segons la casa d'apostes Ladbrokes) són:

Eugene Fama 2/1
Ernst Fehr 6/1
Kenneth R. French 6/1
Paul Romer 6/1
Robert Schiller 7/1

Bengt R Holmstrom 8/1
Matthew J Rabin 8/1
William Nordhaus 8/1
Martin Weitzman 9/1
Robert Barro 9/1
Chris Pissarides 12/1
Dale T Mortensen 12/1
Jean Tirole 12/1
Xavier Sala-i-Martin 12/1
Avinash Dixit 14/1
Jagdish N. Bhagwati 14/1
Pau l Milgrom 16/1
William Baumol 16/1
Gene M Grossman 20/1
Martin S. Feldstein 20/1

El número és l'aposta que es pot fer, és a dir, Fama 2/1 vol dir que, si s'aposta 1€ per Fama i aquest guanya el Nobel, es guanyen 2€. Cada aposta es forma en funció de les apostes a favor que rep cada candidat i, per tant, són una aproximació a les expectatives de la gent (almenys del que aposten) a que guanyi cada candidat.

I sí, entre els que tenen més possibilitats... Sala-i-Martín! Sort!

Per cert, dimarts coneixeré a Paul Romer (6/1). I si guanya el premi dilluns? Estaria bé conversar amb un premi Nobel.

I un altre candidat interessant és Robert Schiller (7/1), que va advertir fa temps de la bombolla immobiliària i que té l'interessant Case-Shiller index, on mesura l'evolució dels preus immobiliaris als Estats Units. Serviria per lligar el moment econòmic actual amb el guanyador del Nobel.

Doncs res, sort a tots, però sobretot a Sala-i-Martín.

P.D. Després del Nobel de la Pau a Obama corre el rumor que el Nobel d'Economia serà per un prometedor estudiant de doctorat d'Economia que, tot i no haver fet res fins ara, té un gran potencial i parla molt bé en públic.

Consells de Montilla a Reagrupament

Com diria aquell: Visc a Catalunya!

Obama, not yet

Ho reconec, sóc Obama-escèptic (jo era pro-Hillary!). No pel que diu, sinó pels dubtes sobre la seva capacitat de convertir discursos en realitat (tant de bo se’n surti). Dit això sóc un gran admirador dels ideals que transmet, de la campanya que va fer i de la seva capacitat de generar confiança i il•lusió. Alguns dels seus passos com a President, com la seva determinació en reformar la cobertura sanitària americana, són molts positius (altres són més que dubtosos, però deixem aquest post en positiu).

Dit això, penso que fins i tot els Obama-fans (gairebé tothom, pel que sembla) haurien d’estar com a mínim neguitosos pel premi Nobel de la Pau a Obama. Potser ha fet passos positiu però el millor està per demostrar. Donar el premi ara és constatar que el que importa són els objectius, no els resultats. Les dues coses són necessàries. Hi ha inclòs qui podria dir, vist el precedent de premi a Al Gore, que només és un reconeixement al progessisme benintencionat.

M’hagués agradat més que Obama rebés aquest premi d’aquí a quatre o vuit anys, quan deixi de ser President, perquè voldria dir que ha convertit discursos en realitat. I, sobretot, que rebés el premi perquè vivim en un món més just i segur, fet que, inevitablement, implicarà actuar militarment en alguna ocasió. No barroerament com s’ha fet fins ara, però sens dubte actuar. Iran, per exemple, no pot tenir una arma nuclear. Un just premi Nobel de la Pau no és aquell que no actua sobre Iran sinó aquell que evita que Iran tingui la bomba nuclear. Via diplomàcia si pot ser, però sinó via el que sigui: pau = a món més just i segur, no= a no fer res.

Obama premi Nobel de la Pau not-yet, no encara. Que s’ho guanyi, només acaba de començar.

P.D. Donaríeu el Premi Nobel de Medicina a un investigador que promet molt però que encara no ha descobert res? I el de Literatura a un escriptor que només acaba de començar la seva novel•la mestra (o pitjor, la seva primera novel•la)? Doncs això, not yet.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Frases de la setmana

Després de dos anys a Washington, de vegades enyoro el realisme i sinceritat de Hollywood (Fred Thompson – suposo que també aplicaria al Parc de la Ciutadella)

Si l’única eina que tens és un martell, tendeixes a veure cada problema com un cargol (Abraham Maslow)

My Country! When right keep it right; when wrong, set it right! (Carl Schutz – Catalonia, time to sent it right!)

It's easy to make a buck. It's a lot tougher to make a difference (Tom Brokaw)

The best way to remember your wife's birthday is to forget it once (E. Joseph Cossman – jo no faria la prova…)

dijous, 8 d’octubre de 2009

PSC-PSOE watch: la contínua demagògia de Zaragoza i Ferran

M’esgoten i em posen de mal humor. Intento fer l’esforç de no fer cas, però cal fer-ho i denunciar-ho, sobretot perquè potser hi ha algú qui s’ho creu.

José Zaragoza diu que Reagrupament apareix perquè CiU no és alternativa de Govern a la Generalitat. Uffffff. Diu el que pensa, pensa el que diu, o parla simplement per buscar el titular? Reagrupament surt, en gran part, perquè l’Espanya plural, plurinacional i federal/confederal que es defensa des del PSC-PSOE (i també des de CiU) és impossible. És a dir, no és una alternativa al Govern actual, sinó al plantejament unionista majoritari en els partits catalans: canviar Espanya és impossible, més val enfocar-nos en fer el que depèn de nosaltres. I cert, CiU no és una alternativa interessant per molts nosaltres, però la raó principal és perquè en un tema fonamental s’assembla massa al PSC-PSOE.

I Joan Ferran? Doncs res, que està bé que digui el que pensa sense complexos, ja sigui calumniant amb l’expressió de “Bossi català” o denunciant (l’antiga) crosta nacionalista. Quan algú em parla del catalanisme quasi separatista del PSC-PSOE, m’ho posa fàcil: “ves al blog de Joan Ferran (portaveu adjunt del PSC-PSOE al Parlament, poca conya), i jutja tu mateix”.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Emoció grana

Hi ha moments especials, i dissabte va ser un d’ells. No sóc dels que s’emocionen fàcilment (excepte quan parlo de l’Àlex i la Vinyet), però dissabte ho vaig fer. L’Assemblea de Reagrupament va ser l’inici d’una nova etapa, però també la culminació de molta feina feta fins ara.

Van haver-hi moments memorables. La trobada i retrobament amb molts amics i companys de lluita. L’inici amb el cant de la Senyera, i la cloenda amb Els Segadors junt amb la resta del grup promotor. La intervenció de Joan Carretero, que va parlar de valors i actituds, i que va culminar amb tot el Palau de Congressos dret quan va dir que “mai ens agenollarem davant els nostres enemics”; la intervenció de Salvador Cardús, fent de “padrí” de Reagrupament, i recordant la necessitat de fer un independentisme en positiu; en Jordi Comas, fent de speaker, presentant a tots els convidats, i recordant que Reagrupament inclou gent amb moltes sensibilitats (de fet, a tothom que estigui per la independència, la regeneració democràtica i el respecte als drets humans), i que els independentistes que no són de Reagrupament també són sens dubte companys de lluita; o en Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt, apel•lant a una lògica elemental: si volem, podem, només depèn de nosaltres. L’acte, l’organització (excepte el retard en el recompte) i la posada amb escena van demostrar l’alt grau de compromís i professionalitat de Reagrupament.

El projecte és guanyador: independència i regeneració democràtica. Malauradament tenir el millor producte no és sempre garantia d’èxit, però és un gran punt de partida, únic, que cap altre projecte polític té. A mi m’agradaria poder discutir d’altres coses, com d’impostos, estat del benestar o llibertats individuals, però ara no toca prioritzar-ho dins l’agenda política, ja que des de Catalunya no tenim les eines per resoldre aquestes i altres qüestions clau, i si ens dividim per temes esquerra-dreta perdem l’enfoc dels dos grans temes principals. Com deia Joan Carretero, “independència i regeneració democràtica, a algú li sembla poc?”. Per això els diputats de Reagrupament, en alguns temes, tindran llibertat de vot. Independència i regeneració democràtica, els aires juguen a favor d’aquest missatge.

La nova Junta de Reagrupament convida també a l’esperança. Gent molt vàlida, motivada i compromesa, tot i que em sap greu algunes persones que es van quedar fora, com la gent del CEL (Vinyals, Viñoles, Granados i Pla), el Gabriel Borràs, el Jordi Carbonell i molts altres. No passa res, hi ha feina per tots, els que es van presentant i no van sortir elegits i els que no ho vam fer però tenim les moltes ganes i energia per treballar per Reagrupament. Entre els membres de la nova junta, com a vallesà, doble satisfacció: l’elecció de Xavier Palet, de Sant Cugat, el crack que va organitzar l’Assemblea; i la d’Àngel Font, que tot i ser del Maresme manté un estret vincle amb el Vallès a través de la Penya Gastronòmica Separatista del Vallès.

I com deia Joan Carretero, a extendre la marea grana. Per cert, ja ets soci de Reagrupament?

Més articles a la premsa internacional

A Bloomberg i al Financial Times, amb valoració del Col·lectiu Emma.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Candidatures de Reagrupament (i IV)

I per acabar els posts sobre els candidats a la Junta de Reagrupament, altres noms que vull destacar:
  • Àngel Font, bon advocat, gran amic, gran patriota. Espero que surti elegit, per ell, pel projecte, i perquè ho anirem a celebrar amb la resta de la penya separatista. Ei, voteu-lo!
  • Francesc Abad, motor de Reagrupament
  • Toni Farràs, hem rebut el resum de prensa gràcies a la seva feina dia a dia
  • Jordi Gonzàlez, de Les Corts, gran home
  • Josep Anton Nus, persona amb una lógica aplastant
  • Albert Pereira, del Baix Camp, idees clares i bon discurs (tot i que vegades l’allarga una mica…)
  • Narcís Ribes, sentit comú
  • Jaume Renyer, ideòleg de referencia (junt amb Josep Pinyol que, malauradament, no es presenta)
  • Jordi Surinyacs, un gran defensor, de sempre, d’un pacte nacional
  • ... i Joan Carretero, metge de Puigcerdà

Que guanyi Reagrupament! Que guanyi Catalunya!

Pots trobar la llista de candidats a http://www.reagrupament.cat/assemblea031009/RCAT_CandidatsJuntaDirectiva.pdf