dimecres, 31 de desembre de 2008

Israel-Palestina: 700 a 25 (o a l'inrevés)

Dret a defensar-se i a respondre les agressions, però proporcionalitat en la resposta i, sobretot, evitant que afecti a la població civil.

Israel-Palestina, un conflicte en el que (gairebé) tothom pren partit, normalment a favor de Palestina. Com a excepció (em sembla) conec a molts pro-Israel, de la meva estada a NY i d’amics sionistes aquí a Catalunya. En discussions sobre aquest tema acostumo a no deixar content a ningú, ja que defenso i alhora condemno a les dues parts: sí a un estat per Palestina, i sí el dret d'Israel a existir i defensar-se. No als atacs desproporcionats d'Israel, i no als atacs de Hamas. No hi ha bons o dolents, o millor dit, hi ha bons i dolents a les dues bandes. Qui ho acaba pagant, però, és la població civil.

Totes dues parts ho han fet fatal, però les dades canten per diferenciar qui ho fa molt malament i qui ho fa encara pitjor. Durant el 2008, segons dades d'Aministia Internacional, els grups armats palestins han matat a 25 israelians, 16 d'ells civils, 4 nens. Israel ha matat a uns 700 palestins, un terç civils desarmats, incloent uns 70 nens.

Ni un ni l'altre, però en aquest cas, qui l'ha vessat i de veritat, és Israel. Responent desproporcionadament, no ho oblidem, a un atac sistemàtic dels darrers dies de Hamas de ciutats i pobles al sud d'Israel.

La violència només provocarà més violència i el sofriment de la població civil.

Més informació a Amnistia Internacional

dimarts, 30 de desembre de 2008

Prostíbuls, Barça i lleis impossibles

Marxa enrere i lliçons immediates: l'Ajuntament de Barcelona ha decidit no aplicar una norma de l'ordenança de civisme que prohibeix que hi hagi prostíbuls a menys de 200 metres d'equipaments d'ús especial, com escoles. La norma sembla que té sentit, però aplicar-la podria provocar que la prostitució tornés al carrer. Solució? No s'aplica la norma pels prostíbuls que ja funcionen. Sembla una decisió acertada.

Lliçons? Com a mínim un parell. Primera, no fer normes o lleis que no es puguin complir. Segona, si s'acaben fent, si el sentit comú indica que és millor no aplicar-la, doncs no s'aplica o es modifica.Aquestes lliçons es podrien aplicar ja a altres qüestions d'actualitat. Respecte a la flexibilització en l'aplicació de normes, el propi Ajuntament de Barcelona podria començar per tenir permissivitat en l'aparcament al voltant del Camp Nou els dies de partit. Com s'ha fet sempre, ni més ni menys. Sí, aparcar a la Diagonal i a altres llocs prohibits està malament, però si el cotxe no molesta, per un parell d'hores un dia cada dues setmanes no passa res, sobretot si facilita la vida a molta gent i no es perjudica a tercers. Si hi ha flexiblitat amb els prostíbuls, perquè no amb els seguidors del Barça? En els dos casos el benefici social de no aplicar la norma és superior a aplicar-la.


Respecte a que no s'aprovin lleis impossibles de complir, ara tenim una nova "amenaça": es vol canviar el Codi Civil català de forma que obligui als pares adoptants a dir als seus fills que són adoptats abans de que tinguin 12 anys. Un argument de pes en contra és que aquesta norma és incomplible, ja que la Generalitat no podrà controlar si els pares amb fills adoptats li ho han dit als seus fills o no. L'altre argument, i aquest té a veure amb la llibertat i responsabilitat individual, és que la estió de la comunicació d'un tema delicat com aquest ha de dependre dels pares, no del Govern. Gairebé tots els nens de 12 anys que són adoptats ho saben però, si no és el cas, ningú té millor criteri i informació que els pares sobre quan se'ls hi ha de dir. El Govern no ha d'interferir a les nostres vides, i sobretot no ha d'entrar dintre de la nostra casa excepte en els casos en que hi hagi una situació de risc. Per la mateixa raó que el Govern no ha d'entrar a casa de ningú s'hauria d'eliminar una altra nova disposició surrealista que es vol incloure en el Codi Civil: "els cònjuges tenen en el matrimoni els mateixos drets i deures i han de compartir les responsabilitats domèstiques i la cura i atenció dels altres membres de la família que estiguin al seu càrrec i convisquin amb ells". Acabarem votant no al que prometi fer més, sinó al que es comprometi a no tocar res.

En fi, qui ho havia de dir, lliçons de normes impossibles i prostíbuls a Barcelona.

divendres, 26 de desembre de 2008

Frases de la setmana - Bones festes!

Setmana 22 de gener

L’edat no és garantia de maduresa.
-- Lawana Blackwell

Cap home és prou ric com per recuperar el seu passat.
-- Oscar Wilde

Never worry about the size of your Christmas tree. In the eyes of children, they are all 30 feet tall.
-- Larry Wilde

Strive for excellence, not perfection.
-- H. Jackson Brown Jr.

Cap sistema moral es pot basar només en l’autoritat.
-- J. Ayer

You're either part of the solution or you're part of the problem.
-- Eldridge Cleaver

dijous, 25 de desembre de 2008

Èxit campanya de resposta a The Economist - moltes gràcies

La campanya de Resposta Pública a The Economist, impulsada per l'ACP i l'Espai Hayek, a partir del text del Professor Carles Boix, ha estat un èxit, amb més de 5.500 adhesions. Moltes gràcies a tots pel vostre suport.

Adjunto el comunicat final de campanya.

*********************

Benvolgut/da adherit/da,

després d'haver aconseguit més de 5.500 signatures (+1.500 a través del Facebook) d'adhesió a la resposta pública a la revista The Economist pel seu article esbiaixat sobre la realitat catalana ("How much is enough?"), hem procedit a enviar una carta amb el text que coneixes, tot informant-los de la campanya que hem fet, a l'editor en cap de The Economist, John Mickelwaith, el cap de l'edició americana de The Economist, Adrian Woolbridge, i al periodista responsable de l'informe, Michael Reid. Pots trobar el text de la carta, en anglès, una mica més a baix.

Et volem donar les gràcies pel teu suport i expressar-te que et tindrem informat de qualsevol impacte que la nostra iniciativa hagi pogut generar o generi en endavant. Així mateix, voldríem compartir amb tu el nostre anhel per aconseguir en el futur una via per donar una resposta més sistemàtica a les tergiversacions, biaixos o pures falsetats que es difonen quasi sistemàticament sobre el nostre país.

Moltes gràcies pel teu suport

************

Dear Sir,

I write to you in response to the special report "The Economist" published on Spain last November. The report does an excellent good job in describing the overall political history of Spain as well as its economic structure and the problems it faces in the near future. Unfortunately, its section on regional politics ("How much is enough?") makes a considerable number of factual mistakes.

Although I very much like "The Economist" and eagerly await for it every Friday, I must confess that in the last years I have been always surprised to notice how poorly informed and generally biased your reports are on the Catalan question in Spain. In particular, the report of november does not reflect well the current debates about language and education (it just describes the terribly distorted point of view of some Madrid intellectuals and media). It does not do a good job either in examining the fundamental financial issues at stake and its overall implications in terms of both political fairness and economic growth.

I naturally sent a short letter to the "The Economist" which appeared, in an abbreviated form, in your newspaper. I am grateful for that.

Still, out of a sense of concern and fairness, I decided to write a slightly longer letter to explain in a precise (and empirically supported) manner why the reports errs on so many counts. After writing that second letter and making it public, several Catalan organizations, such as the Catalan Association of Professionals (an association of young professional who work in the business and banking sector) and Espai Hayek (a group of pro-free-market economists) supported my effort. With their help we have collected over 5,500 signatures of support. You can access the list of supporters in the following two websites:

http://www.respostaeconomist.cat/(about 4,300 signatures)

and

http://apps.facebook.com/causes/153770 (about 1,400 signatures)

I have attached the letter to this email as well. And I have cc'ed both the chief editor of "The Economist" and the author of the report, Michael Reid. Let me point that I have already been in touch with Mr. Reid and that he showed great responsiveness in responding some of my emails.

Looking forward to hearing from you.

Yours truly,

Carles Boix

dimecres, 24 de desembre de 2008

Esgotat de tanta demagògia

El finançament en joc i els partits preocupats pel dia després: no per com gestionaran els diners, sinó per com gestionaran la comunicació. Curtplacisme, tacticisme i demagògia, demagògia a punta pala:

  • El PSC, dient que la culpa de l’actual model és de CiU. Ja! CiU va fer el que va poder en el seu moment, que segurament és molt menys del que molts esperàvem, però molt més del que hauria fet el PSC. Què feia el PSC quan CiU negociava i des del PSOE s’acusava de tot als catalans (per cert, el mateix que ara fa el PP)? Res. Si el model pactat per CiU era tan dolent, per què no havien fixat el PSC-PSOE (ara tothom té clar que és el mateix) un model nou molt millor abans? Per què van esperar a necessitar els vots de CiU per cedir impostos a les CCAA? Per què està trigant tant de temps el PSOE per corregir aquest model tan dolent?
  • ERC, com ve sent habitual, donant la raó al PSC i defensant la mateixa surrealista excusa de què el problema és el vigent model de finançament negociat per CiU. Per ERC la culpa de tot, d’això i de tot el que passi, segurament de forma indefinida, és de CiU. Entre poc i massa
  • CiU, criticant la negociació. Ja! Una mica d’humilitat, si us plau. S’està negociant ara perquè el gran pacte Mas-ZP no va servir per a res, és paper mullat, va ser una gran escenificació sense contingut real. El PSC ara està negociant els detalls del finançament, que és el que hauria d’haver fet CiU quan va pactar l’Estatut(et). Que el PSC no ho fa bé, potser sí, però que CiU no doni lliçons de negociació. Això lliga amb altres actituds demagògiques de CiU, criticant tot, tinguin raó o no, moltes vegades amb arguments equivocats i amb un baix sentit d’estat (català). Un exemple dolorós és la crítica a les “ambaixades” catalanes.

En fi, deixem-los negociar, i aparquem tota aquesta demagògia de curta volada. Lliçons, a hores d’ara, no en pot donar ningú. Classes de demagògia i cinisme, molts. Tenim els polítics que ens mereixem?

Bones festes. Salut, felicitat i llibertat pel 2009.

dimarts, 23 de desembre de 2008

Moments de qualitat: l’Àlex defensa la Vinyet

Al parc, diumenge a la tarda, jugant amb altres nens. De sobre passa un nen corrents i, com passa moltes vegades entre els nens, li dóna un cop sense voler a la Vinyet i la fa caure. La Vinyet no es queixa, el terra és tou, s’aixeca i ja està. I l’Àlex? Va al nen, li dóna una empenta i l’intenta pegar (jo ho evito). Està indignat: ha fet caure a la seva germana. No sé si riure o enfadar-me. Em sap greu que intenti pegar als nens però m’encanta que defensi a la seva germana. A la Vinyet només la pot pegar ell.

P.D. Apart de moments de qualitat, tot s'ha de dir, hi ha moments en que testa/testen els meus límits. De fet, des de que tinc dos fills ja no m'estresso a la feina...

dilluns, 22 de desembre de 2008

El pacte impossible (fins ara) CiU-ERC

Pacte nacional, esperança de molts, impossible de moment. Per què? Una visió acurada però incompleta és l’interessant article de Miquel Martín, antic cap de premsa d’ERC al Congrés de Diputats. Explica el per què no ha estat possible fins ara un pacte CiU-ERC explicant que CiU no ha volgut pactar amb ERC cada vegada que ha tingut l’oportunitat.

El que explica és cert, i recomano la lectura a tots els que defensen un pacte CiU-ERC i donen tota la responsabilitat del no-pacte a ERC. La lectura caldria completar-la però amb l’explicació que la prioritat d’ERC no ha estat, en els darrers anys, pactar amb CiU. El no-pacte és una responsabilitat compartida, que es va veure amb tota cruesa en les darreres eleccions al Parlament: la primera opció de pacte tant de CiU com d’ERC era el PSC, i així va anar: el PSC va pactar amb el que li donava més poder, ERC.

Els arguments de CiU per no pactar amb ERC (i vicerversa) poden ser certs parcialment, però apliquen només a determinades persones (de vegades molt rellevants), i s’han de superar: CiU considera a ERC un partit no fiable, amb alguns plantejaments d’extremistes propis d’Iniciativa. ERC considera a CiU molt de dretes i unionista (en el sentit de no-sobiranista). Aquests plantejaments es veuen agreujats, apart de per algunes relacions personals, per dos fets clau en les dues direccions: CiU no perdona a ERC que no hagués pactat amb ells tot i haver guanyat les eleccions (dues vegades), i ERC no perdona a CiU el pacte de la Moncloa Mas-ZP. Alguns personatges, accions i declaracions, en les dues direccions, no ajuden precisament a crear espais de confiança. Exemples, malauradament, n’hi ha masses, i no els dic justament per no fer mala sang i mirar al futur.

Solució? Marcadors a 0. Si discutim el passat mai (mai) ens posarem d’acord. El sentit d’estat (català) necessita que parlem del futur, sense retrets. I per fer-ho, tot s’ha de dir, cal assegurar que algunes barreres desapareguin, començant per l’exclusió o auto-exclusió de totes les persones radicalment contràries a aquest acord als dos costats de la taula (tots sabem qui són), i potenciar aquelles figures que poden facilitar ponts d’acord. També cal clarificar l’objectiu, que no pot ser altre que la sobirania, i per tant excloure polítiques i polítics unionistes, no només d’Unió. I cal assegurar que es prioritza l’eix nacional per sobre de la dreta-esquerra, i per tant aparcar alguns plantejaments massa incòmodes per algun dels dos partits en un acte de generositat per les dues parts. El dia que siguem independents ja parlarem (parlaran) d’això de l’esquerra i dreta.

Pacte CiU-ERC. Ciència ficció? Tard o d’hora hauria de passar. Mirant només al futur hauria de ser més fàcil. Mirant al passat potser hauran de canviar abans les cúpules (i polítiques) dels dos partits (i excloure de pas definitivament a Unió). Malauradament potser serà massa tard.

diumenge, 21 de desembre de 2008

La confusió continua a ERC

Tothom té clar que el PSC i el PSOE és el mateix. Fa uns dies el propi ZP va dir que el PSC era ell.

Tothom ho te clar, per bé o per mal. Tothom? No!!!!!!!!!!!!!!!!

En una impagable entrevista a El País, Joan Tardà ("mori el borbó!"), a la pregunta "¿Qué tal compañero de cama es el PSC?", respon: "El PSC vive inmerso en un ser o no ser que a veces hace sufrir. Pero creo que ya ha dejado la adolescencia y va a decirle muy pronto a papá que se marcha de casa".

NO. El PSC és el PSOE, i el PSC no marxa (ni marxarà) de casa. Mantenir un govern o una aposta estratègica en base a aquesta premisa és un greu error, miopia apart.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Saura dimissió

Pel bé del país, Saura ha de plegar. Arguments no en falten:
  1. Manca de suport als Mossos d’Esquadra quan aquests han tingut un linxament públic – els propis Mossos han demanat la dimissió

  2. Va filtrar a la premsa imatges dels mossos cometent abusos d’autoritat a les comissaries – amb donar-les a la justícia n’hi havia prou

  3. Ha obligat als comandaments del Mossos a assistir a una conferència política seva on feia balanç dels dos anys de Govern Tripartit II

  4. Ha permès l’ocupació il·legal d’un edifici del Govern de la Generalitat (Comissionat d’Universitats) per part d’uns estudiants contraris al Pla Bolonya

  5. Limitació de la velocitat als 80 km/h i, tot i que no s’han pogut demostrar els seus beneficis, es vol limitar encara més la velocitat

  6. Doble moral en despeses indecents en viatges: s’ha gastat 7.000€ en un viatge d’un dia a Madrid i 24.000€ en un viatge de 5 persones 3 dies a Nova York

  7. S’ha gastat una morterada de diners per renovar el seu despatx i la Conselleria amb la tècnica Feng Shui

  8. Gestió llastimosa de la reparació de l’assassinat del President Companys

  9. Pacte-marxa-enrera amb de la Vega, deixant-se enganyar i fent el ridícul, trencant a més la unitat d’acció catalana

  10. Connivència amb idees de bombero malgastadores no-sostenibles (com els arbres ecològics de Barcelona) o directament estúpides (com voler multar a la gent si tiren una pedra a un riu)

  11. Responsable polític de la desastrosa gestió de la sequera, incloent promoure un trasvassament que sempre havia negat quan estava a l’oposició, i haver marcat amb estaques per on s’anava a fer el transvassament pel Pirineu per després negar haver-ho fet

  12. Ha promogut una memòria històrica esbiaxada, parcial i sectària

  13. Tot i ser Conseller de Participació, va demanar a les darreres eleccions que, els que no votaven Iniciativa, s’abstinguessin, negant a més posteriorment que hagués fet aquesta afirmació. De fet, des de que és Conseller de Participació, la participació no para de baixar

  14. Bus de l’Estatut i campanya de participació de l’Estatut, amb abstenció rècord (i premi immerescut que va acceptar igualment)

  15. ... i tot el que farà, si li deixen

No incloc en els motius altres raons de pes per a què no estigui en govern, com el fet de pertànyer a un partit d’extrema esquerra no homologable a cap partit al govern en cap país desenvolupat, la seva tebior en qüestions nacionals, o el neocomunisme tronat que defensa. Només incloc fets concrets que justificarien que ell o qualsevol altre Conseller deixi de ser-ho.

Fa uns dies, quan vaig saber que va obligar als comandaments dels Mossos a anar a la seva conferència, em van venir ganes de llançar-li una sabata (metafòricament, és clar). De forma més racional penso que simplement ha de deixar el Govern o, com a mínim, la Conselleria d’Interior. Amb les coses de menjar no s’hi juga.

Si el que necessita és un sou públic, ens sortiria més barat enviar-lo “d’ambaixador” una temporada a Xina o Cuba de la mà d’algun represaliat polític d’aquests règims comunistes per a què així conegui de primera mà el desastre del socialisme real. També li podríem demanar a l’amic Oriol Junqueras que li donés alguna classe d’història, de l’estil “Comunisme, totalitarisme i misèria: 3 paraules que van sempre juntes”.

En fi, Saura dimissió. Si hi estàs d'acord, pots donar suport a través del Facebook.

Frases de la setmana

Setmana 15 de novembre

José Luis, te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya
-- José Montilla
(fets, no paraules)

Cap home és prou ric com per recuperar el seu passat.
-- Oscar Wilde

You may delay, but time will not.
-- Benjamin Franklin

How we spend our days is, of course, how we spend our lives.
-- Annie Dillard

Everything that irritates us about others can lead us to an understanding of ourselves.
-- Carl Jung

Tot artista va ser al principi un amateur.
-- Ralph Waldo Emerson

divendres, 19 de desembre de 2008

Moments de qualitat: la conversa del matí amb l'Àlex

Pel matí em costa bastant arrancar. L'Àlex i la Vinyet (i per sort la Rosa) es lleven més d'hora que jo. De vegades, quan estic mig adormit, l'Alex ve a l'habitació, i m'explica qualsevol cosa, meravellat o preocupat, i jo, mig adormit, començo el dia de bon humor. L'altre dia m'estava dutxant i va pujar corrents per dir-me que a Manresa feia molt fred, que m'abrigués (havia sortit la temperatura de Manresa a la tele, i la Rosa li devia explicar). I uns dies després, que a la Vinyet li sortia una mica de sang al nas, va pujar corrents a l'habitació per dir-m'ho.

Ell té la sensació d'estar-me explicant una cosa super-important, i jo somric, i penso la sort que tinc.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Una sabata pel Saura!

Ho reconec, m'han vinut ganes de tirar-li una sabata al pitjor Conseller de la història de Catalunya. Els 80 km/h (i baixant), els 6.000€ gastats en un viatge a Madrid i 24.000€ gastats en un viatge a NY (3 dies 5 persones), la no-defensa dels Mossos d'Esquadra, el bus de l'Estatut, el pacte-marxa-enrera amb de la Vega...
... però avui ja ha sigut massa: va oligar als comandaments dels Mossos a assistir a la seva conferència-balanç dels dos anys del Tripartit II! D'uniforme!

Saura dimissió! Si us plau, Montilla, Carod, Puigcercós, qui sigui, que plegui! Si no pot plegar almenys, per sentit d'estat (català), que deixi de dirigir els Mossos d'Esquadra: amb les coses de menjar no s'hi juga.

En fi: avui m'han vingut ganes de tirar-li una sabata.

Tipus d'interès quasi al 0% - funcionarà?

Baixada històrica dels tipus d'itnerès als Estats Units: de l'1% al 0,25%! Tenint en compte la inflació, tipus d'interès reals negatius. Funcionarà?

En principi, gran notícia, ja que uns tipus d'interès baixos afavoreixen l'activitat econòmica. La situació actual als Estats Units i la previsió a futur pinta malament: taxa d'atur del 6,7%, la més alta des de 1993; el risc de deflació, amb una inflació actual del 1,1%; previsible baixada rècord de l'activitat econòmica; 11,7 milions d'americans amb hipoteques per sobre del valor de la seva casa, etc.

Per això cal actuar de forma dràstica i de fet la borsa (whatever it means) està pujant molt. Alguns peròs:
  • El problemes actuals de finançament no són el cost del deute sinó d'accés a liquiditat. Uns menors tipus no comporten necessàriament major activitat empresarial en forma de finançament per les empreses si no va acompanyada d'altres accions
  • L'origen (un d'ells) de la crisi actual és un tipus extremadament baixos que va comportar una bombolla de crèdit (immobiliària i altres). Uns tipus tan tan baixos, el dia que s'obrin els mercats de finançament corporatiu, comportaran un incentiu al sobre-endeutament, amb el perill que aparegui una altra bombolla, i que els bancs alliberin molta liquiditat que estan acumulant, amb el conseqüent impacte en la inflació
  • Totes les bombolles s'han d'acabar desinflant: de forma suau si pot ser, però desinflant. Uns tipus tan baixos poden allargar ineficiències en el sistema
  • La baixada de tipus ha arribat al màxim. Per tant, s'ha eliminat la capacitat a futur de la política monetària d'actuar en l'economia

Net net: previsibles efectes positius a curt termini, no ho tinc tan clar a mig i llarg termini. Ah, i qui et digui que té clar que a llarg termini funcionarà... ja! Ningú té ni idea què acabarà passant.

T'adjunto el comunicat de la Fed.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Game over

El PSC ha triat PSOE. Entre Catalunya i PSOE, ha triat PSOE. Legítim i previsible, amb els arguments de sempre: que ve el PP, que el finançament quedarà solucionat aviat, que la propera es plantaran de veritat, bla bla bla.

Durant uns mesos s’ha especulat que el PSC es podria plantar. Alguns s’ho van creure. Jo mateix, des del meu profund escepticisme, vaig defensar que els havíem de donar una oportunitat, el benefici del dubte. Un savi amic del Pirineu em deia que el PSC no podia votar en contra del PSOE, que era com si el PSC de Girona votés en contra dels pressupostos de la Generalitat, que el PSC i el PSOE són el mateix. Tenia (té) raó, però volia esperar. Però ara ja està, ha passat, no hi ha cap dubte, i hem de ser contundents quan algú ens faci una reflexió o classe magistral sobre el catalanisme quasi-autodeterminista del PSC: el PSC és una federació del PSOE, la sucursal del PSOE a Catalunya, i a més té una capacitat molt menor que altres federacions de l’estat (com l’andalusa i l’extremenya) per defensar els interessos dels seus votants i aconseguir resultats tangibles pels seus conciutadans.

Tindrà conseqüències aquest vot del PSC? N’hauria de tenir, en algun lloc està el límit, i aquest límit s’ha superat.

Tindrà alguna conseqüència dins del PSC? De fet no n’hauria de tenir, ja que aquesta votació només ha estat un acte conseqüent amb el que és i representa el PSC: la filial del PSOE a Catalunya. Per això la seva única preocupació és gestionar la comunicació (i mimar als seus socis) per defensar les seves desproporcionades quotes de poder a les institucions catalanes. Algú del PSC, però, hauria d’aixecar la veu, de veritat, i fins les darreres conseqüències... o no explicar-nos mai més històries sobre la independència i prioritats del PSC. Parlar i actuar ara o callar per sempre.

A Catalunya tindrà alguna conseqüència? Els votants del PSC, com reaccionaran? Vista l’experiència de les darreres eleccions generals, on la maquinària comunicativa del PSC va funcionar a la perfecció, cal fer pedagogia, molta pedagogia, per clarificar a tothom a quins interessos serveix el PSC: al PSOE. Legítims, però al PSOE, que quedi clar, amb el perjudici que això suposa per les nostres classes populars i les nostres empreses. I explicar què és el PSOE i, de fet, que significa Espanya: espoli fiscal; recursos insuficients per infrastructures, llei de dependència o pensions de viudetat; carta blanca per incomplir promeses com el traspàs de rodalies; impunitat per saltar-se lleis com l’Estatut; i el que calgui, que si és a costa de Catalunya surt gratis. Els votants del PSC tenen la clau: han de demostrar que els costos electorals de no triar Catalunya són molt més alts que els de no triar PSOE.

I què passarà en el govern de Catalunya? Que consti, no dubto de la capacitat d’Iniciativa per acceptar sumisament tot el que faci i digui el PSC. La nova idea de bombero de baixar el límit a 40 km/h sembla feta a propòsit per despistar a la gent i desviar el tema de conversa i d’actualitat, el vot del PSC. I ERC? Què hauria de fer ERC? Preguntem-ho d’una altra forma: pot governar un partit independentista amb la filial d’un partit espanyol que se salta a la torera l’Estatut? Pot tenir com aliat un partit independentista a la sucursal d’un partit còmplice amb l’espoli fiscal de Catalunya? El PSC ha tingut una oportunitat, i l’ha desaprofitat (o segons com es miri, actuat en conseqüència). Què ha de fer ERC? Jo ho tinc clar: ERC no hauria de seguir governant amb el PSC. ERC s’hauria de plantar, trencar el govern, i promoure un nou govern no sucursalista o precipitar la convocatòria d’eleccions. Hi ha línies vermelles, de veritat, que si se sobrepassen han de tenir conseqüències. Per què ERC no és Iniciativa, oi?

Els arguments per no trencar són cada vegada més febles. Hi ha qui diu que cal estar al govern per fer política (!), que s’està fent bona feina al govern. No nego que molts departaments i càrrecs d’ERC estiguin fent bona feina (altres potser no tant), però no es pot oblidar que el seu soci, el PSC, en el moment de la veritat, no té a Catalunya com una prioritat, està al servei del projecte nacional espanyol, i a més actua per impedir que ERC apliqui els seus principis sobiranistes en el govern. Hi ha qui diu que l’alternativa (s’entén que amb CiU) no és millor. No seré jo qui els defensi CiU, però CiU pren les decisions (equivocades o no) a Barcelona, no a Madrid, i en tot cas s’hauria de pactar amb CiU (i amb el PSC, si fos el cas) només si s’acordés avançar decididament cap a l’exercici del dret a decidir. S’ha de notar de veritat que ERC, un partit independentista, està en el govern. Per últim, l’argument de què som molt d’esquerres i aquest govern garanteix polítiques socials ja no crec que ho defensi ningú (seriós): sense recursos, sense finançament, no hi pot haver política social. Sense diners no podem fer res.

Les coses a la vida haurien de tenir conseqüències. En el cas del PSC hauria de suposar la reacció dels seus votants i, de forma immediata, dels seus socis de govern. O la dels votants i militants dels seus socis de govern.

Tripartit II, Tripartit Exprés, Govern d’Entesa: game over.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Diaris amb problemes

El Tribune Company (Los Angeles Times, Chicago Tribune, 23 canals de televisió i 21.500 empleats) ha presentat suspensió de pagaments amb un deute de més de 12.600$ milions, enfront als 7.000$ del valor dels actius. The New York Times Company (que té, apart del New York Times, el The Boston Globe i The International Herald Tribune), amb un deute de més de 1.000$ milions (400$ milions dels quals vencen el proper maig), ha hagut d’avalar amb la seva seu un préstec de 225$ milions i està analitzant altres desinversions per aconseguir liquiditat. El grup McClatchy ha posat a la venda la seva joia de la corona, el diari Miami Herald, per poder fer front als seus deutes.

Aquesta crisi té molt a veure amb la migració de lectors cap a mitjans digitals i la conseqüent baixada de vendes (als Estats Units han baixat prop d’un 5% el primer semestre del 2008), la baixada dels ingressos per publicitat en un entorn de crisi econòmica i, en el nostre i altres països, per l’èxit i competència dels diaris gratuïts. Però l’arrel del problema als Estats Units ha estat un excés d’endeutament: els diaris són menys rentables, cert, però encara ho són. Però com alguns tenen molt deute, i per tant molts costos financers, la seva situació és insostenible.

Així, als Estats Units s’estima que els diaris tenen un EBITDA (beneficis abans d’interessos, amortitzacions, depreciacions i impostos, és a dir, resultat operatiu) entre el 10%-20%, lluny del 20%-30% que històricament tenien. No obstant, el problema és que alguns mitjans de comunicació tenen un deute excessiu, i tot i que poden tenir un resultat operatiu positiu, acaben tenint pèrdues pel pagament d’interessos, apart de tenir dificultats per refinançar el seu deute. Molts mitjans de comunicació americans van assumir un gran endeutament els darrers anys per finançar adquisicions, com per exemple el Tribune Company, que es va sobreendeutar quan la va comprar Sam Zell l’any passat (utilitzant per cert el pla de pensions de la companyia, i per tant ara els empleats no només poden perdre la feina sinó que a més han perdut gran part dels seus estalvis per a la jubilació). En canvi altres grups amb poc deute, com The Gannet Company, la cadena de diaris més important dels Estats Units, han baixat la rendibilitat, però aguanten.

I a l’estat espanyol? És conegut la situació dels grups Zeta (que vol reduir el 25% el personal) i de Prisa. En quant a la competència dels gratuïts, aquests tenen una gran difusió (p.e. 20 Minutos, ¡Qué! i ADN distribuien al voltant d’un milió de còpies cada dia el 2007, enfront – tot i no ser xifres comparables –, del tiratge de 560.000 diaris d’El País o els 443.000 d’El Mundo). Les vendes dels diaris amb difusió de més de 100.000 exemplars diaris a l'estat espanyol (excepte l’ABC) estan baixant aquest 2008 (p.e. El País ha baixat el 13,4%, El Mundo el 5,6%, La Vanguardia el 3,7% i El Periódico el 13,2%). De fet a tot el món ja l’any 2004 només augmentava la circulació dels diaris a 35 de 208 països, la majoria països en desenvolupament, com Índia o Xina. I la publicitat també està baixant de forma significativa, un 16% de mitjana, tot i que més d’un 30% en alguns mitjans (p.e. El Mundo), i els lectors dels diaris digitals continuen pujant (van tenir un increment del 24% ja el 2007). Conclusió? Previsible caiguda del 90% dels resultats dels diaris espanyols, segons l’Associació d’Editors de Diaris Espanyols.

De tot plegat, però, el que més em preocupa és la pèrdua de qualitat i independència dels mitjans i, per tant, de la pèrdua de qualitat democràtica a la nostra societat. Cal un quart poder fort i independent del govern i dels grups de pressió, i malauradament uns mitjans de comunicació amb problemes de rendibilitat són més vulnerables de les pressions dels seus accionistes, del govern i dels anunciants, i inevitablement ajustaran les seves despeses de forma que acabaran afectant la qualitat de la seva informació. Hi ha qui em dirà que ja avui la llibertat de premsa és reduïda als Estats Units, que això del quart poder és ciència ficció, i potser té part de raó, ja que els Estats Units ocupa el número 36 del ranking de llibertat de premsa segons Periodistes Sense Fronteres, juntament amb Bòsnia, Cap Verd, Sudàfrica, Taiwan... i l’estat espanyol. Moltes lliçons tampoc els podem donar (encapçalen el rànking Islàndia, Luxemburg i Noruega).

Els diaris en paper continuaran, segur. Però inevitablement, allà i aquí, canviaran. Si tenen (molts) menys ingressos, no podran oferir el mateix, ni que volguessin. Perquè els ingressos no són els mateixos i perquè, no ho oblidem, tenen uns accionistes, que en els millors dels casos es creuen la funció social dels mitjans de comunicació, però en tot cas sempre voldran assegurar una rendibilitat mínima. Pel bé de tots, però, és important que no només mantinguin, sinó que augmentin, la seva llibertat i independència. Els temps actuals no juguen a favor.

Articles relacionats:
http://www.nytimes.com/2008/12/10/business/media/10paper.html?dlbk
http://dealbook.blogs.nytimes.com/2008/12/09/workers-pay-for-debacle-at-tribune
http://www.newspaperinnovation.com/index.php/2008/02/27/spanish-free-circulation-2007/#more-1122
http://www.mdzol.com/mdz/nota/72158-Cae-la-circulación-de-los-diarios-de-papel-en-España
http://en.wikipedia.org/wiki/Newspaper
http://www.rsf.org/article.php3?id_article=29031
http://www.elconfidencial.com/cache/2008/12/12/comunicacion_97_pedro_publicidad_mundo_caido.html

diumenge, 14 de desembre de 2008

Amb els nostres diners

Més sobre el Conseller Saura:
  • 3 dies a Nova York per recollir un premi (immerescut) a les Nacions Unides, 5 persones: cost de 24.166€
  • 1 dia a Madrid amb la néta del President Companys per demanar la reparació del President: cost de 6.851€

He viscut dos anys a Madrid i dos a Nova York, i no sé com és possible gastar tants diners en tant poc temps. És, com a mínim, indecent. Clar que el Conseller i els seus acompanyants han de viatjar d’acord amb el càrrec que representen, però aquests costos demostren una sensibilitat nul·la cap els ciutadans d’aquest país. Tres dies a Nova York, viatge inclòs, a tot luxe, poden costar molt menys de 24.166€. Un dia a Madrid, vàries persones, costen molt molt menys de 6.871€. Es pot fer el mateix, a l’alçada i dignitat institucional que es mereix un Conseller de la Generalitat, a un cost molt menor. Prou de malgastar els nostres diners. Si ho pagués de la seva butxaca seria diferent.

Per cert, és el mateix Saura el que es va indignar perquè la segona autoritat del país volia adequar el seu cotxe oficial per a què pogués treballar durant els trajectes? És el mateix que va denunciar la manca de sensibilitat del President del Parlament en un entorn de crisi econòmica? Doble moral? Moral?

Neocomunistes malgastadors (amb els diners dels altres, és clar) amb idees de bombero (com han demostrat amb els arbres de Nadal a Barcelona). Això és el que són, i això és el que representen. Això sí, molt d'esquerres. Amb els nostres diners, és clar.

P.D. M’indigno amb Saura, i també amb qualsevol despesa sumptuosa de qualsevol polític de qualsevol partit. Ara, i aquí està el meu punt dèbil amb Iniciativa, és la seva doble moral. Prou lliçons, si us plau.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Frases de la setmana

Setmana 8 de novembre

La injustícia a qualsevol lloc és una amenaça a la justícia a tot arreu.
-- Martin Luther King Jr.
(aquesta setmana celebrem el 60è Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans: molta feina a fer, la lluita continua)

Sembla idiota i parla com un idiota, però no et confonguis. És un idiota
-- Grouxo Marx
(les aparences, moltes vegades, no enganyen; o ens enganyen els que ens volen fer creure que la realitat no és com és)

Liberty, taking the word in its concrete sense, consists in the ability to choose.
-- Simone Weil
(Visca la llibertat!)

The possession of unlimited power will make a despot of almost any man. There is a possible Nero in the gentlest human creature that walks.

-- Thomas Bailey
(el poder absolut corromp absolutament, a tothom)

La forma en que et tractes a tu mateix fixa els estàndars dels altres.

-- Sonya Friedman

Life is not merely to be alive, but to be well.

-- Marcus Valerius Martial


Suggerida per l’amic llibertari Blai Costa:

Més val tenir los vassalls rics que no lo fisc
-- Tirant Lo Blanc – Joanot Martorell

divendres, 12 de desembre de 2008

Bail-out a la indústria de l’automòbil rebutjat (de moment)

Els Republicans no han donat suport al pla d’ajudes als fabricants d’automòbils perquè no inclouen reduccions dels sous, que actualment són un 66% per sobre de la dels seus competidors. És just? Fem la pregunta a l’inrevés. És just que la resta de contribuents, incloent els treballadors americans de fabricants de cotxes no-americans que tenen sous molt menors, paguin amb els seus impostos els sous per sobre de mercat dels treballadors de la indústria de l’automòbil americans? És òptim que es mantinguin artificialment unes empreses no rentables, no corregint una de les principals fonts que les fan ineficients, els sous dels seus treballadors?

Per aquests treballadors pot serà una experiència traumàtica perdre la feina o tenir uns sous menors, però l’estat, allà i aquí, no pot ajudar a tothom. O a l’inrevés, com si ajuda a algú hauria d’ajudar a tothom, i això és materialment impossible, no ho hauria de fer mai excepte en els casos on està plenament justificat.

Recupero el gràfic que vaig posar fa uns dies on mostrava aquesta diferència de sous i t'adjunto l'article on ja qüestionava l'ajut a aquesta indústria (Ajuts als fabricants de cotxes americans?)

dijous, 11 de desembre de 2008

Moments de qualitat: parlar per telèfon amb l'Àlex i la Vinyet

L'Àlex té 3 anys i mig i la Vinyet 15 mesos. Una de les alegries del dia és quan truco i parlo amb l'Àlex pel matí, abans de que vagi al cole, o al migdia, quan ha acabat de dinar i està a punt de tornar-hi. M'explica (a la seva manera) que fa, què farà, si s'ha portat bé o qualsevol cosa que li passa en aquell moment pel cap. Impagable.

I la Vinyet? Es posa al telèfon, li dic coses, i la Rosa em diu que riu. I si la Rosa intenta agafar-li el telèfon, s'enfada. Suposo que no ho acaba t'entedre, però li agrada sentir-me a través del telèfon.

Quan estic al cotxe tot sol (no goso de moment fer-ho a la feina davant de tothom...) li canto la cançó del Noddy, i la Rosa em diu que balla, a l'igual que quan la sent per la tele. Amb l'Àlex, quan tenia l'edat de la Vinyet, feia el mateix. Feia poc que havia arribat (quin moment!), i li cantava per telèfon "el Joan petit quan balla", i la Rosa em deia que es tocava el peu, el nas o el cap quan tocava.

És veritat: no ho pots veure, però se'm cau la baba.

dimecres, 10 de desembre de 2008

60è Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans: molt per fer, la lluita continua

Cada dia es violen els drets humans: Congo, Xina, Iraq, Guantànamo, Cuba, Rússia, Sudan... Espanya.

Una forma de col·laborar és a través d'Aministia Internacional. Visca la llibertat.








Contra els 80 km/h

Ens van dir que baixant la velocitat a 80 km/h baixaria la contaminació (un 7% en partícules i un 17% en òxids de nitrogen). El RACC ja va avisar que els càlculs eren erronis, i que la contaminació només baixaria un 2%.

Què ha passat? Uns mesos després les dades demostren que la contaminació ha baixat només un 3.5%-4%, el mateix percentatge (4%) que ha baixat el trànsit de cotxes (pel major preu del carburant i per la crisi econòmica). A l’espera d’algun estudi científic que ho demostri (si us plau, que no ho facin els mateixos que van fer el primer estudi i que van cometre errors de càlcul), sembla que el menor trànsit, i no la limitació dels 80 km/h, ha comportat menor contaminació, i per tant els 80 km/h no tenen (gairebé) cap impacte.

Això sí, han augmentat les cues, es triga més per fer alguns recorreguts quan no hi ha trànsit (proveu d’anar de Sitges a Barcelona quan no sigui hora punta), i s’ha duplicat la recaptació de les multes durant el primer semestre del 2008. Han baixat els accidents? Sí, però en gran part ha estat gràcies als 19 radars fixos instal·lats a les carreteres.

Vist els resultats, el govern té vàries opcions:

1 – Rectificar, i tornar a augmentar el límit de velocitat en els llocs on ho va baixar, i que en tot cas estableixi un sistema de límits de velocitat variables en funció del trànsit (com va proposar el RACC abans que s’aprovés aquesta llei)

2 – Que, addicionalment, els responsables d’aquesta “genial” idea dimiteixin o els destitueixin (en el cas de Saura aquest seria un argument més)

3 – Que es digui que tot es collonut, i que s’implanti aquesta “brillant idea” a moltes més àrees
Què es fa? Doncs la tercera opció, òbviament. Quant més absurd, demagògic i fonamentalista, millor.

En fi, si penses que això dels 80 km/h és una xorrada, hi pots donar suport a través del Facebook. Hi ha més de 5.000 persones apuntades.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Suport incondicional als Mossos d’Esquadra

Sense matisos: suport incondicional a la Policia Nacional de Catalunya. El límit és quan la pròpia policia o la justícia desautoritza l’acció d’alguns Mossos, com ara ha passat. Jo també m’avergonyeixo quan veig que els Mossos han abusat de la seva autoritat, però cal recordar que són casos aïllats i fet per persones que no representen més que una petitíssima part d’un col·lectiu de més de 14.000 agents.

Els Mossos protegeixen un bé molt preuat: la seguretat i, per tant, la llibertat. Clar que la Policia ha de tenir límits, però els té i actua en conseqüència, com a policia democràtica que és. Que la policia pega? Doncs clar, de vegades ho ha de fer, sobretot per defensar-se ells o a nosaltres, o per garantir l’ordre públic. Que la policia és, en alguns casos, poc transparent? Doncs clar, no ha d’anar explicant a tothom què fa i com ho fa. Que ho expliqui als nostres representants públics, govern i oposició, amb discreció i confidencialitat, i que aquests representants públics, amb sentit d’estat, actuïn en conseqüència. Que la policia comet abusos? Doncs malauradament de vegades ho fa, i per això estan els propis comandaments i els tribunals de justícia, com ara ha passat.

És la Policia Nacional de Catalunya. És tan important que, de fet, per patriotisme i per sentit d’estat, no hauria de dependre d’un neocomunista com Saura. Qui ho havia de dir, trobo a faltar la Consellera (d’Interior) Tura.

Arrel de la recent condemna dels Mossos i del tebi suport que ha rebut el cos per part de molts dels nostres governants, m’ha vingut al cap les paraules de paraules de Joan Carretero en el discurs de l’auditori de juny del 2007 referides a què hauria de fer ERC (aplica a qualsevol partit amb sentit d’estat):

“ERC ha de garantir als ciutadans de Catalunya la seva seguretat: sense seguretat no hi ha exercici possible de la llibertat. La seguretat de les persones i dels seus béns ha de ser garantida de manera efectiva pel Govern de Catalunya. La seguretat està més present a les societats amb benestar i justícia social, però és ben cert que la policia és una eina imprescindible per a qualsevol societat moderna per a garantir la seguretat dels seus membres. Els mossos d'esquadra han de ser la policia integral del nostre país. ERC ha de vetllar pel seu prestigi, per la seva eficàcia, per la dotació adient de recursos humans i materials, per millorar la seva capacitat i qualitat professional. ERC no ha de permetre el seu menysteniment ni el seu linxament públic per interessos aliens a la seguretat ciutadana. Les societats lliures deleguen en les seves forces policials, amb totes les garanties democràtiques, l'ús de la força quan aquesta és necessària per a la preservació de l'ordre públic i la seguretat ciutadana i això és el que ha de fer la nostra policia. La secció de flors i violes no és, precisament, als ministeris de l'interior.”

Doncs això.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Frases de la setmana

Setmana 1 de novembre

Cap fracàs és definitiu – tampoc ho és cap èxit
-- Autor desconegut

Do not confuse motion and progress. A rocking horse keeps moving, but does not make any progress. -- Alfred A. Montapert

A mesura que em faig gran presto menys atenció al que diu la gent. Només observo què fan.
-- Andrew Carnegie

Many of the things you can count, don't count. Many of the things you can't count, really count.
-- Albert Einstein

There are no secrets to success. It is the result of preparation, hard work, learning from failure.
-- Colin Powell

He who has learned to disagree without being disagreeable has discovered the most valuable secret of a diplomat.
-- Robert Estabrook


Suggerida per Marta Morron:

Change will not come if we wait for some other person or some other time. We are the ones we've been waiting for. We are the change that we seek.
-- Barack Obama (insisteixo: ara toca fets, no només paraules)

divendres, 5 de desembre de 2008

Republicans for Obama (a la catalana)

Primer el país. Després, en tot cas, el partit. En el moment de la veritat cal tenir clar de quina part s’està, a qui se li deu fidelitat: al país i a la seva gent.

Exemples no en falten. Als Estats Units, els Republicans que pensaven que Obama era la millor opció pel país van donar suport a Obama (Republicans for Obama). Alguns Demòcrates que pensaven el contrari, com Lieberman, van recolzar a McCain. Primer, el país.

Hi ha exemples de trencament de la disciplina de vot en temes clau. Als mateixos Estats Units molts Republicans van votar en contra del primer Pla Paulson. Al Regne Unit la majoria dels diputats laboristes van votar contra la guerra d’Iraq, que es va aprovar pel suport conservador a Blair. Cert, en aquests casos es vota a la persona i no necessàriament al partit. Això assegura la fidelitat dels diputats als ciutadans que els han votat, assegura que els diputats ho són pels seus mèrits (i no per la seva vinculació a l’aparell del partit) i pel seu compromís amb els seus conciutadans. Major meritocràcia i major vinculació dels votants amb els candidats. De fet, ara hi ha una campanya al Facebook per a què López Tena sigui candidat al Parlament Europeu. Conec més d’un que mai ha votat CiU que li dóna suport.

Tornem a les prioritats. Venen moments clau: finançament/pressupostos, i sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Respecte al finançament/pressupostos, sota la màxima de “primer el país”, els diputats socialistes haurien de votar en contra dels pressupostos de l’estat: no compleixen l’Estatut(et) i perpetuen l’espoli fiscal de Catalunya. No ho faran, però que després no ens diguin que defensen per sobre de tot els interessos de Catalunya i els catalans, i que entre Zapatero i Catalunya trien Catalunya.

Respecte la sentència del Tribunal Constitucional, caldrà que hi hagi una resposta contundent per part del govern, a l’alçada de l’agressió institucional que suposa retallar un text (ja de per si aigualit) aprovat en referèndum: fets i paraules. ERC, per exemple, va aprovar en el seu darrer congrés que davant qualsevol retallada del Tribunal Constitucional el govern hauria de promoure una consulta sobre el dret a decidir. I s’entén que, si no ho pot fer, hauria de canviar de socis de govern. ERC s’haurà de plantar i, si no ho fa, ho haurien de fer els seus diputats. Si no ho fa, ho hauran de fer, ho farem, els propis militants i votants. La fidelitat i lleialtat no és a una direcció o a unes sigles (que, per cert, han escapçat). La fidelitat i lleialtat és al país i a la seva gent.

Republicans for Obama. Els partits faran el que hagin de fer. Els diputats segurament mantindran la disciplina de vot, tot i que potser seria el moment de trencar-la. Però els ciutadans actuarem en conseqüència: estarem al costat d’aquells que defensin el dret a decidir dels catalans, i serem hostils davant d’aquells que, per prudència, zel o traïció, defensin que no cal fer res rellevant, encara que es disfressin de grans declaracions públiques que no vagin acompanyades d’accions a nivell institucional. Les entitats, Òmnium, ACP, PDD i moltes altres, estaran a l’alçada, segur. Però serà el moment dels partits, especialment d’aquells que estan al govern. Fets i paraules. Política en majúscules. Sentit d’estat.

Republicans for Obama a la catalana. Primer, el país. Els partits faran el que hagin de fer. Nosaltres, també.

dijous, 4 de desembre de 2008

Teocràcia contra llibertat a les Nacions Unides

No estic parlant d’Iran o d’Aràbia Saudí. Em refereixo al Vaticà, que vol evitar que les Nacions Unides promoguin una declaració per a què l’homosexualitat deixi de ser delicte a tot el món. Poca broma: en més de 90 països l’homosexualitat està penada, i en 8 països, com Aràbia Saudí, Sudan o Iemen, comporten la pena de mort. L’argument formal és que crearia “noves i implacables discriminacions” i que els “estats on no es reconeixen les unions del mateix sexe com matrimonis serien objecte de pressió”. L’argument real, que és pecat.

No és la primera vegada que l’estat del Vaticà vol condicionar l’acció de les Nacions Unides. En el passat (i en el futur, segur) farà el que pugui per evitar programes que comportin la distribució de preservatius per evitar la propagació de la SIDA en països africans. Si és pecat, condons o homosexualitat, s’hi oposen.

Hem tingut exemples més propers d’ingerències de l’Església en debats públics, com l’atac despietat contra els matrimonis homosexuals a l’estat espanyol, per no parlar del posicionament de la Conferència Episcopal en contra de l’Estatut de Catalunya o donant cobertura a través de la COPE a aquells que fan de la mentida i la difamació el seu dia a dia.

Sóc dels que defenso la influència cristiana en els valors occidentals, i que és bo una certa presència de la religió catòlica a la societat. L’Església és molt més que la jerarquia eclesiàstica, i la seva contribució és i ha estat molt positiva. L’Església i el Vaticà, com tothom, ha de tenir llibertat d’expressió i dret a fer de lobby per defensar les seves posicions, a l’igual que els altres, governants, institucions i ciutadans en general, hem de poder respondre’ls o simplement no fer-ne cas.

Ara, hi ha una frontera, amb el Vaticà i amb tothom: la llibertat individual, política, sexual o religiosa, i la denúncia contra qualsevol tipus de discriminació per raons de sexe, raça, creença religiosa o opció sexual. Quan el Vaticà traspassa aquesta frontera, convé recordar qui és i què representa: una religió, un estat molt petit, no democràtic, teocràtic, que per cert discrimina a les dones. Demagògia? Potser sí. Però també ho és el seu argument per no donar suport a la despenalització mundial de l’homosexualitat.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Fermesa sindical i absentisme laboral

Sempre, però especialment en un entorn com l’actual, calen sindicats forts que defensin de forma desacomplexada els treballadors que volen treballar i que ataquin de forma radical un greu problema de l’economia catalana: l’absentisme laboral injustificat.

L’absentisme injustificat és injust i insolidari amb la resta de treballadors que compleixen amb les seves obligacions, i causa un greu perjudici a les empreses i, per tant, a la societat. Pimec va estimar el cost de l’absentisme a Catalunya l’any 2007 (entenent absentisme tant les baixes justificades -p.e. baixes de maternitat, per adopció o per malaltia- com el frau o baixes no justificades) en 2.677 milions d’euros anuals. Això representa el 1,29% del PIB, amb una taxa d’absentisme del 5,1%, arribant al 5,7% en el sector indústria.

Són vàries les causes de l’absentisme injustificat. La principal, òbviament, és la pròpia actitud del treballador (o, per ser més exacte, de l’assalariat). Altres causes (que no justificacions) són les condicions de feina o la pròpia motivació dels treballadors. L’absentisme també és proporcional al tamany de l’empresa (més tamany, més absentisme), i de fet algunes de les empreses afectades (o properament afectades) per EREs tenen uns nivells d’absentisme massa alts que han perjudicat la seva competitivitat i, per tant, les seves perspectives de futur. Curiosament (o no) amb la crisi l’absentisme baixa per por a perdre la feina, i de fet a Catalunya ha baixat el 13,8% entre el primer i el segon semestre del 2008.

L’absentisme baixa, però encara queda camí per recórrer i molta feina a fer. Les pròpies empreses han d’actuar més sobre l’absentisme (el 38% de les empreses afirmen no tenir polítiques sobre absentisme), perseguint activament l’absentisme injustificat i actuant en l’àrea de prevenció de riscos laborals i de millora dels entorns laborals. També cal revisar els casos (sense generalitzar, n’hi ha) en que és “massa fàcil” aconseguir la baixa laboral per part del metge de capçalera, ja sigui pel propi col·lapse del sistema sanitari, que dificulta que els metges puguin fer bé la seva feina, o per la pròpia actitud permissiva del metge davant de l’absentisme.

Però sens dubte és fonamental el paper dels sindicats, no només per col·laborar estretament amb les empreses per realitzar accions que evitin l’absentisme injsutificat, sinó sobretot per defensar als treballadors i als que volen treballar, i per tant denunciar i combatre actituds insolidàries per part d’aquells que aprofiten un dret per convertir-lo en un abús. L’absentisme, apart de l’actitud individual, té un component social, i per això seria molt positiu observar als sindicats denunciant (i no ignorant) l’absentisme injustificat.

Fermesa sindical, sí, posant l’absentisme com una prioritat. Almenys al mateix nivell que les altres accions i manifestacions públiques que realitzen.