dissabte, 29 de novembre de 2008

Frases de la setmana - Happy Thanksgiving!

Setmana 24 de novembre

Escoltar és barat; no escoltar pot sortir molt car
-- Tom Brewer

(With people) if you want to save time, dont be efficient. With people, slow is fast and fast is slow
-- Stephen Covey

In a conversation, keep in mind that you're more interested in what you have to say than anyone else is
-- Andy Rooney

Si no tinguèssim hivern, la primavera no seria tan agradable: si no tastem de vegades l’adversitat, la prosperitat no seria tan benvinguda
-- Anne Bradstreet

La qualitat suprema d’un líder és una integritat inqüestionable
-- Dwight D. Eisenhower


Suggerides pel Jaume des de NY:

If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible, who still wonders if the dream of our founders is alive in our time, who still questions the power of our democracy, tonight is your answer.
-- Barack Obama (parlar, parla bé; ara, que passi de paraules a fets)

Without leadership, alert and sensitive to change, we are bogged up or lose our way, as we have lost it in the past decade.
-- Franklin Delano Roosevelt (sounds familiar fellow catalans?)


Suggerides per l’Esther des de NY – sobre la música i l’art:

El arte de dirigir consiste en saber cuando hay que abandonar la batuta para no molestar a la orquesta.
-- H.von Barajan

Sin música la vida sería un error.
-- Nietzsche

Todos somos aficionados, la vida es tan corta que no da para más.
-- Charles Chaplin


Suggerides per Josep Casol:

De donde se puede sacar esta regla que no engaña jamás o muy raramente: que el príncipe que eleva a otra potencia, arruina la suya pues el que se ha vuelto poderoso desconfía siempre de la industria o de la fuerza del que le ha elevado.
-- Maquiavelo

divendres, 28 de novembre de 2008

Ajudes als fabricants de cotxes (americans)?

S'està parlant d'ajudes per valor de 25.000 milions de dòlars, addicionals als 25.000 milions en crèdits tous que es van donar fa unes setmanes. I no seria suficient, caldrien més ajudes per evitar la suspensió de pagaments.

És just ajudar a les empreses automobilístiques americanes? És eficient? Si se'ls ajuda, es perpetua una greu ineficiència, a costa de tots els contribuents. Per cert, i per què ajudar a les empreses automobilístiques i no a altres indústries? On està el límit?

Fixa't en el gràfic adjunt. Els treballadors dels principals fabricants de cotxes americans (Big 3) guanyen... un 65% que els seus "companys" que treballen per empreses no-americanes! Està clar que aquestes empreses no podran ser mai competitives. Ajudar-les? Pa per avui, fam per demà... pagat a costa de tots els americans. Permetre que facin fallida no vol dir que tanquin, només que es puguin reestructurar i ajustar sous, compromisos de pensions i el poder dels sindicats. Les companyies podrien seguir funcionant i, degut a les característiques de les suspensions de pagaments als Estats Units (Chapter 11), podria tenir més facilitats per aconseguir finançament privat, a través del mecanisme de debtor-in-possession (DIP).

Un altre argument: posats a què el govern posi diners, millor que ho faci en indústries on el retorn per a la societat sigui més gran, i no en indústries on el retorn a llarg termini és baix o clarament negatiu.

Articles interessants relacionats:
http://mjperry.blogspot.com/2008/11/bailout-ultimate-in-lemon-socialism.html
http://sternfinance.blogspot.com/2008/11/should-gmchrysler-file-for-bankruptcy_05.html
http://www.becker-posner-blog.com/archives/2008/11/bail_out_the_bi.html
http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2008/11/16/AR2008111601743.html

dijous, 27 de novembre de 2008

Principi de realitat

Les coses són com són. No són com ens agradaria que fossin o com haurien de ser. Són com són, a la vida, a la feina i a tot arreu. Es poden canviar, sobretot les que depenen de nosaltres, però per fer-ho cal començar per acceptar la realitat. Principi de realitat.

Aquesta realitat no està renyida en voler canviar les coses o en fer projectes complicats i ambiciosos, però sent realista sobre el punt de partida, sense fer-nos trampes al solitari.

Hi ha una explicació freudiana del principi de realitat, però també hi ha una de més pràctica: tocar de peus a terra.

dimecres, 26 de novembre de 2008

El cost de tot plegat (de moment)

Del newsletter llibertari http://www.theadvocates.org/liberator/vol-13-num-19.html, una estimació del cost del tsunami financer més enllà dels 700.000$ milions del Pla Paulson (Nota: quan diu “billion” vol dir milers de milions), a data de 14 de novembre, i per tant pre-Citibank i pre-altres ajuts que s'estan anunciant:

* $29 billion for Bear Stearns
* $143.8 billion for AIG (thus far, it keeps growing)
* $100 billion for Fannie Mae* $100 billion for Freddie Mac
* $700 billion for Wall Street, including Bank of America (Merrill Lynch),Citigroup, JP Morgan (WaMu), Wells Fargo (Wachovia), Morgan Stanley, GoldmanSachs, and a lot more
* $25 billion for The Big Three in Detroit
* $8 billion for IndyMac
* $150 billion stimulus package (from January)
* $50 billion for money market funds
* $138 billion for Lehman Bros. (post bankruptcy) through JP Morgan
* $620 billion for general currency swaps from the Fed

ROUGH TOTAL: $2,063,800,000,000
http://www.reason.org/outofcontrol/archives/2008/11/how_much_have_w.html

Reflexió addicional sobre el dèficit i l’endeutament públic que de vegades (hom) oblida: tard o d’hora, aquest deute s’ha de tornar. Res és gratis. I qui ho pagarà? Els que vénen després de nosaltres, els nostres fills. Per tant, un excés de dèficit públic és injust i insolidari amb els ells, i per això el dèficit públic només es justifica per compensar cicles econòmics (superàvit en èpoques bones, dèficit en dolentes), i quan el cost i risc de no-intervenir supera en molt el cost d’intervenir (i per tant de tenir dèficit).

dilluns, 24 de novembre de 2008

Entre liberal i llibertari

Ràpid i interessant test que comentava fa uns dies l’amic Albert Castellanos per saber on et situes en l’espectre polític. A mi em va sortir liberal (a l’americana), a la frontera amb llibertari (veure imatge adjunta). Em va sortir liberal perquè defenso de forma radical la llibertat individual, sense interferència de l’estat, i sóc especialment beligerant en la defensa de la llibertat d’expressió i dels drets humans. No em va sortir llibertari del tot perquè crec que l’estat ha de tenir un rol (petit, això sí) per assegurar la llibertat d’oportunitats i protegir el dèbil (o, com em deia fa uns dies Jordi Cuminal, el concepte de “nobody left behind”).

Aquest test, The World’s Smallest Political Quiz, el va inventar el 1987 Marshall Fritz, que va morir fa uns dies. Fritz era un destacat llibertari que va fundar Advocates for Self-Government. Entre altres detacats llibertaris està el congressista (republicà) Ron Paul. Ron Paul defensa de forma radical les llibertats individuals, un estat molt (molt) petit, la responsabilitat fiscal, i la no intervenció dels EUA a l’exterior. Va molt més enllà del que jo defenso, però moltes de les seves propostes les comparteixo.

Aquesta és la carta de presentació que té a la seva web sobre què ha fet i què no ha fet al Congrés americà:

Brief Overview of Congressman Paul’s Record:

- He has never voted to raise taxes.
- He has never voted for an unbalanced budget.
- He has never voted for a federal restriction on gun ownership.
- He has never voted to raise congressional pay.
- He has never taken a government-paid junket.
- He has never voted to increase the power of the executive branch.

- He voted against the Patriot Act.
- He voted against regulating the Internet.
- He voted against the Iraq war.

- He does not participate in the lucrative congressional pension program.
- He returns a portion of his annual congressional office budget to the U.S. treasury every year.

En la majoria de temes hi estic d’acord, i algunes de les seves votacions, com l’oposició al Patriot Act i a la guerra d’Iraq, van ser molt valentes.

Molt interessant també la intervenció del propi Ron Paul oposant-se al pla Paulson, que pots trobar en el blog amic de Marc Arza, on comenta alguns temes molt interessants, com la bombolla de crèdit (no només immobiliària), que el govern no hauria de comprar actius dubtosos, i que el pla inicial no donava prou control sobre el govern, o les respostes que va donar en un dels meus blogs preferits Freakonomics.

Prova de fer el test sobre la teva posició política, a veure què et surt.

Visca la llibertat!

dissabte, 22 de novembre de 2008

Frases de la setmana

Setmana 19 de novembre

La raó per la qual molta gent no reconeix les oportunitats és perquè vénen disfressades de treball dur.
-- Thomas Edison

Espera el millor i prepara't pel pitjor (no sé de qui és la frase)

Sooner or later, those who win are those who think they can.
-- Richard Bach


Suggerides per l’Esther des de NY, frases d’Eleonor Roosvelt:

A woman is like a tea bag - you never know how strong she is until she gets in hot water.

Do what you feel in your heart to be right - for you'll be criticized anyway.

You'll be damned if you do, and damned if you don't.

Great minds discuss ideas; Average minds discuss events; Small minds discuss people.

No one can make you feel inferior without your consent.
Suggerides pel Jaume també des de NY:

We had the best data operation of any campaign. You can have the most inspirational candidate, you can have the best organizing philosophy in the world, but if you can't organize your data to take advantatge of it and get lists in front of the canvassers and take these volunteers and use it in a smart way and figure out who it is we're going to talk to, the rest of it is all pointless.
-- Jon Carson, field director del president-escollit Barack Obama

Barbaric and sometimes ridiculous as is this process of running for President, the thing that I love about it is that at the end of the day you can't hide who you are.
-- David Axelrod parlant de la campanya presidencial als EEUU

Courage is the first of human qualities... because it guarantees all the others.
-- Winston Churchill

Do always the honorable thing, even when nobody's looking -because maybe nobody will know, but you'll know.
-- John McCain

Suggerides per Josep Casol:

Un fracasado es un hombre que ha cometido un error, pero que no es capaz de convertirlo en experiencia
-- E. Hubbard

Me interesa el futuro porque en él voy a pasar el resto de mi vida
-- G. Kettering

divendres, 21 de novembre de 2008

Catalans hipotecats i doblement discriminats


Una discriminació més, aquesta potser més subtil: el govern espanyol ajudarà als ciutadans amb hipoteca que es quedin a l’atur. A tots? NO. Els que tinguin una hipoteca de més de 170.000€ quedaran exclosos. Qui surt perjudicat? Els ciutadans que viuen en territoris amb un preu de l’habitatge més car, i per tant amb hipoteques més altes, com Catalunya. És una versió actualitzada del “cornut i pagar el beure”: primer, hem d’afrontar uns preus de l’habitatge majors; i segon, com tenim una hipoteca més gran perquè els pisos són més cars... el govern espanyol decideix no ajudar-nos si ens quedem a l’atur. Ull, situació personal dramàtica, quedar-se a l’atur amb hipoteca, on l’estat decideix ajudar a molts però no a tu.

Aquest greuge succeeix en altres aspectes relacionats amb el major cost de la vida a Catalunya: un cas especialment sagnant és el de les vídues catalanes, amb pensions ja d’entrada insuficients, no adaptades al major cost de la vida a Catalunya, i que a més van perdent poder adquisitiu any rere any perquè la inflació a Catalunya és més alta que a la resta de l’estat. Tornem a l’argument que els estats petits permeten ajustar millor les polítiques als seus ciutadans que els estats més grans. I si aquests estats més grans a sobre executen una política sistemàtica de discriminació cap a Catalunya (i exemples no en falten, començant per l’espoli fiscal), doncs encara més clar.

Per últim, una reflexió sobre les polítiques d’estat del benestar que exclouen a les rendes mitges i altes: això provoca incentius per a què aquests ciutadans donin suport a partits i polítiques que defensen la reducció o total eliminació de l’estat del benestar, ja que per un costat paguen més impostos (IRPF progressiu) i per l’altre estan exclosos d’alguns serveis socials. Seria com si es decidís que les rendes mitges-altes han de pagar per usar la sanitat pública: aquests acabarien defensant que pagués tothom, o que la sanitat no fos pública. Per això recomano als defensors de l’estat del benestar que promoguin accés universal a serveis i ajuts públics, i que si volen discriminar positivament ho facin només en casos extrems o molt justificats (p.e. persones amb risc d’exclusió social o a grups extremadament necessitats).

dimarts, 18 de novembre de 2008

Resposta Pública a The Economist (A Public Reply to The Economist)

El passat 8 de novembre la revista The Economist va publicar l'article "How much is enough?" sobre la realitat nacional catalana. L'article contenia nombrosos afirmacions inexactes o imprecises sobre la política, el govern i l'economia de Catalunya.

Donat el prestigi i influència que té la revista The Economist, promovem una resposta pública, que ha escrit el Professor Carles Boix, on s'expliquen i rebaten aquestes inexactituds, i es demana a la revista que, d'acord al seu compromís d'objectivitat, transparència i professionalitat, rectifiqui els errors que apareixen en el seu article.

Pots trobar el manifest a http://respostatheeconomist.blogspot.com/

Et pots adherir a aquesta resposta pública a través del Facebook:

The Economist, informa't i rectifica

o enviant un email a

RespostaTheEconomist@gmail.com

dilluns, 17 de novembre de 2008

Pla Paulson – novetats

Marxa enrere, definitiva, a la compra d’actius tòxics per part del govern americà. Aquesta era l’acció principal del Pla Paulson, però sorprenentment ja en la primera gran intervenció del govern americà (250.000 milions dels 700.000 milions de dòlars destinats a aquest pla) es va decidir recapitalitzar unes 30 entitats financeres via accions preferents, enlloc dels actius tòxics que s’esperava que el govern americà comprés.

Aquesta mesura de recapitalitzar bancs enlloc de comprar actius tòxics la defensaven des d’un principi molts economistes (i modestament des d’aquest blog http://salvallibertat.blogspot.com/2008/10/pla-paulson-socialisme-americ-i-europeu.html) per protegir els interessos dels contribuents, enfortir els balanços dels bancs, i no “premiar” als bancs que havien assumit massa riscos. Aquest model, de fet, és el que s’ha seguit des d’un principi a Europa, liderat inicialment pel Regne Unit.

Doncs bé, el govern americà ha decidit suspendre definitivament el pla de compra d’actius tòxics, ja que pensa que aquesta fórmula no és la forma més eficaç d’ajudar a les entitats financeres. A partir d’ara seguirà intervenint via recapitalització amb accions preferents. Pas correcte, crec.

En tot cas, més enllà de l’ajut a les entitats financeres, la gran qüestió és què fer per aconseguir ajudar a l’economia real (tot i que es manté la premisa de que cal que el sistema financer funcioni per a què funcioni l’economia). A part del dubtós ajut que es va donar als fabricants de cotxes (http://salvallibertat.blogspot.com/2008/10/plau-paulson-wall-street-vs-main-street.html), i que ara serveix de coartada als fabricants europeus per demanar el mateix, s’està plantejant aportar també capital a les empreses financeres de les pròpies empreses automobolístiques que donen crèdit als seus clients que es volen comprar un cotxe, i a les financeres emissores de targetes de crèdit, amb la hipòtesi de que aquests diners arribaran al ciutadà/consumidor. Tinc dubtes sobre l’efectivitat d’aquesta mesura, però el cert és que quan una situació està podrida qualsevol solució és dolenta. I no fer res, segurament, és pitjor.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Sopar tertúlia amb Alfons López Tena a Sabadell

Alfons López Tena impartirà el 20 de novembre un sopar-conferència sobre la situació en què es troba el recurs presentat al Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut de Catalunya.

L'acte tindrà lloc a l'Hotel Verdi a les 21,00 hores, i servirà també per fer balanç de l'experiència del Sr López Tena al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i per presentar els projectes impulsats per part del Cercle d'Estudis Sobiranistes, entitat que presideix.

L'acte està organitzat pel Grup Hayek, entitat de pensament liberal que recentment s'ha incorporat a la Fundació Catalunya Oberta com a Espai Hayek. Amb aquesta conferència, l'Espai Hayek consolida la seva presència a Sabadell, on el passat mes de setembre va organitzar un debat sobre seguretat i terrorisme.

Si vols apuntar-te, has d'enviar un email a gruphayek@gmail.com

dissabte, 15 de novembre de 2008

Frases de la setmana

Setmana 10 novembre

No hi ha res tan inútil com fer de froma eficient allò que no s’hauria d’haver fet mai.
-- Peter F. Drucker (ei, no oblidem aquest principi en el dia a dia a la feina!)

I had rather do and not promise than promise and not do.
-- Arthur Warwick (versió de la màxima underpromise, overdeliver)

La disciplina d’escriure alguna cosa és el primer pas per fer que succeeixi.
-- Lee Iacocca (a mi em funciona)

Make your Vocation into Vacation and you will not have to work a single day.
-- Nicholas Lore (aquest és un dels meus objectius: ho continuo intentant…)

Luck sometimes visits a fool, but it never sits down with him.
-- German Proverb (com deia Picasso, “la inspiració existeix, però ens ha de trobar treballant”)
Recorda els ahirs, somia els demàs, viu els avuis.
-- Desconegut

divendres, 14 de novembre de 2008

Un gran fitxatge (?)

Obama, la persona que ha de canviar el món amb un estil diferent de governar i de fer política, ha triat Rahm Emanuel com a cap de gabinet, posició clau del seu equip. Sembla que és una persona preparada i amb experiència, curiosament en l’administració Clinton. És bo que triï persones amb experiència contrastada, però que no oblidi que part del seu missatge era allunyar-se de l’establishment de Washington, d’una forma (la de sempre) de fer política.

També és important que tingui present el compromís d’allunyar-se de lobbys i pressions, i de gent que utilitza el poder per aconseguir beneficis econòmics. El propi Rahm Emanuel, en els dos anys i mig que van passar entre ser assessor de Clinton i convertir-se en congressista per Illinois, el van contractar (a pesar de la seva limitada experiència financera) i va tenir una posició directiva rellevant en el banc d’inversió Wasserstein Perella, guanyant $16.2 milions de dòlars. Va aprofitar els seus contactes per participar en transaccions relacionades amb grans empreses que intervenen en sectors regulats (com assessorant Commonwealth Edison en la compra de Peco Energy). Curiosament Emanuel ha estat durant el cicle electoral del 2008 el principal receptor de contribucions de hedge funds, private equitys i altres empreses financeres.

Coneixement de primera mà sobre el mercat hipotecari, un dels principals (futurs) maldecaps d’Obama, no li falta. Va formar part els anys 2000 i 2001 (13 mesos en total) del Consell d’Administració de Freddie Mac, companyia rescatada pel govern americà que, juntament amb Fannie Mae, ha costat al contribuent un mínim de 200.000 milions de dòlars. Apart, durant els anys 2000-2002 Freddie Mac va falsificar els seus comptes, i l’actuació del Consell (i per tant també de Rahm Emanuel) va ser reprovada pel Office of Federal Housing Enterprise Oversight (OFHEO).

Deu ser molt molt bo aquest Rahm Emanuel per a què Obama triï un insider de Washington, que ha utilitzat (de forma legal, és clar) els seus contactes en política per fer-se milionari, que ve apadrinat per les empreses “de moda” del moment, i que va tenir una posició rellevant en una empresa que és una de les fonts dels problemes actuals de l’economia americana i mundial. Força contradiccions en molt poc temps. Un i dos vots de confiança, però, aquest tio deu ser un crack, i les seves circumstàncies, casualitat. Suposo. Espero.

Més informació a:
http://dealbook.blogs.nytimes.com/2008/11/07/rahm-emanuel-former-investment-banker
http://www.abcnews.go.com/Blotter/story?id=6201900&page=1
http://en.wikipedia.org/wiki/Rahm_Emanuel

dimarts, 11 de novembre de 2008

Decebut amb The Economist

M’encanta The Economist, és la meva revista de referència. M’encanta per liberal i per defensora radical dels drets humans. No obstant, una altra vegada que ha tractat el tema de les “regions espanyoles” en l'article How much is enough?, m’ha tornat a defraudar.

The Economist planteja una visió nacional de Catalunya que podria signar qualsevol periodista de la Cope, l’ABC o El Mundo. Diu moltes inexactituds i vàries bestieses. Compara el President Pujol amb el Ministre franquista Fraga, parla de dogmatisme lingüístic (referit a la defensa del català, és clar), i compara la persecució franquista del català amb la situació actual del castellà a Catalunya, recolzant-ho amb declaracions del sempre imparcial Fernando Savater.

Més enllà del contingut de l’article, hi ha una qüestió rellevant i recorrent, que és una feina que fan bé allà (Madrid) i no fem bé aquí: cultivar la relació amb els periodistes internacionals, de forma que quan aquests donen una visió de l’estat espanyol no donin sempre una visió Madrid-cèntrica. Aquesta, sens dubte, hauria de ser una qüestió cabdal i prioritària de la “diplomàcia” catalana.

També hauríem de ser capaços de respondre ràpid a intoxicacions informatives fetes en diaris estrangers (suposo que hauríem d’incloure també els mitjans espanyols). L’amic Jaume Casanova, català novaiorquès (o a l’inrevés, no sé) em suggereix una mena de Lliga contra la difamació similar a la que fa el poble jueu per respondre totes les mentides que es publiquen en qualsevol mitjà. Hem de fer-nos respectar. Cal començar, però, augmentant la pròpia autoestima dels catalans.

He enviat la següent carta al The Economist però no crec que la publiquin. La resposta hauria de ser més llarga i completa, però per intentar que la publiquin l’he feta curta i enfocada en alguns temes clau:


SIR,

Your article about "Spanish devolution" (How much is enough?) lacks to explain that under current Spaniard constitution and legal system you can fully live in Catalonia without speaking a single word in Catalan, just Spanish, while it is impossible to use Catalan in many daily basic activities; that every year more than 10% of Catalan GDP is sent to Spain and not returned (not comparable with any other region in any advanced economy); and that the Spanish government does simply not comply with the new Catalan Estatut (new devolution), although it is a law approved by the Spanish parliament and voted by the Catalan people.

The real problem, however, is Spanish democracy: the Spanish Constitution does not accept the self-determination right of Catalonia and the Basque Country. Canada and the UK do accept it, but the Spanish Constitution threats to send the army if any region proclaims its independence. Democracy, or lack of, is the real issue.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Conductor sense punts nomenat nou Director General de Trànsit



Qui millor per controlar el trànsit? Un crack que ha perdut tots els punts. Per sort, de moment, no hem arribat fins aquí. Qui millor per supervisar l’estabilitat financera als Estats Units? L'antic Director de risc d’alguna entitat quebrada o quasi-quebrada. És broma, no? Bé, depèn com es miri el fitxatge de l’antic Director de Risc de Bearn Stearns per part de la Reserva Federal de Nova York. La realitat supera la ficció...

Vàries dades:

  • Michael Alix era el Director de Risc de Bearn Stearns
  • Bearn Stearns va estar a punt de fer fallida, i només ho va evitar la intervenció de la Fed i el Govern Americà, instigant la seva compra per part de JP Morgan (amb un aval –i per tant potencial cost pel contribuent americà- de 29.000 milions de dòlars)
  • Alix ha estat nomenat Senior Vice President de la Reserva Federal de Nova York, responsable de supervisar la solvència i estabilitat dels bancs

Tenint en compte que un dels principals problemes de Bearn Stears va ser la supervisió de dos hedge funds seus que invertien en hipoteques d’alt risc (subprime), i les pròpies inversions de Bear Stearns en subprime, en les quals el rol de la direcció de risc hi devia tenir algun paper, per acció o omissió, aquest nomenament presenta com a mínim alguns dubtes.

No oblidem que un dels principals problemes d'aquesta crisi és la regulació laxa i control limitat per part del regulador americà. No sé, potser amb aquest fitxatge això millorarà. Experiència no li falta.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Frases de la setmana


Setmana 3 de novembre

Primer procura entendre, després mira de ser entès
-- Stephen Covey

Cada dia que perds és un dia que no pots recuperar
-- George Allen

I am not my memories. I am my dreams
-- Terry Hostetler

The state of your life is nothing more than a reflection of your state of mind
-- Dr. Wayne W. Dyer

Everyone is very conscious of the fact that while Rome is burning, we shouldn't be having a great time. Nobody's ordering caviar as a first course
-- Sean Driscoll, a partner in Glorious Food, one of New York's leading caterers, on the state of the company's parties
(per això penso que els 9.000€ en una tele, taula i reposapeus simplement no tocava)

Suggerida per un amic:

Cuando las cosas no van del todo bien descubrimos quiénes son nuestros verdaderos amigos (Richard Burton)

divendres, 7 de novembre de 2008

Superman Obama?


Congratulations, Mr. President! Espero que estigui a l’alçada de les expectatives creades... i passi de ser d'un gran orador i a un gran President.

Per mi ha estat, per sobre de tot, triomf de la il•lusió.



Què farà ara? Com a reflesió, unes notes molt interessants del professor Carles Boix.

dijous, 6 de novembre de 2008

Les línies vermelles de la meva dona


La meva dona ho té molt clar i, us ho asseguro, jo, també. De fet penso que, en “la vida real”, tots sabem què vol dir “línies vermelles”. En política, alta política, sembla que concepte és menys clar.

El President d’ERC, Joan Puigcercós, va traçar 3 línies vermelles d’ERC al govern: tercera hora del castellà, finançament i sentència sobre l’Estatut. Va ser un compromís clar i contundent, no?

Bé, potser no tan clar, comencen els matisos. Què vol dir línia vermella? Podem fer elucubracions (o palles mentals, com diria el savi), però per facilitar la resposta podem buscar símils en el “món real”. Amb la meva dona, per exemple, línia vermella vol dir que, si la travesso, em fa fora de casa. O que marxa, o que se’n va amb un altre, no sé, però que s’acaba. A la feina, que em despatxen. I al govern? Doncs que no es continua governant amb els mateixos socis que travessen o permeten (per acció o omissió) que es traspassi aquesta línia vermella. Això és el que hauria de significar, no?

Potser ens podem posar d’acord en el concepte de línia vermella, però matisar en quin moment se sobrepassa (!). Una altra vegada un exemple del món real: línia vermella és enganyar la dona. Matitzable? Home, com a excusa potser sí, però enganyar és enganyar. I en política? Tercera hora, vol dir que s’implanti la tercera hora en les escoles de Catalunya... com està passant. En finançament, que un partit del Govern de Catalunya avali (per acció o omissió) que no s’aprovi com a mínim el finançament de l’Estatut, i que aquest partit no sigui conseqüent amb la votació dels Pressupostos Generals de l’Estat si aquests no l’inclouen. I l’Estatut? Doncs el que es va aprovar en la Ponència Estratègica d’ERC, que és promoure (de veritat fins a les darreres conseqüències) un referèndum sobre el dret a decidir davant qualsevol retallada.

L’altre dia Joan Puigcercós parlava de valors republicans. Parlava de llibertat, autoritat i responsabilitat. Hi ha una prèvia, un valor que diferencia a les persones íntegres, polítics i no polítics, que és el valor de la paraula. A què es va comprometre Joan Puigcercós amb les tres línies vermelles? Està molt clar què va dir, què significa i què implica. Està en les seves mans complir-ho. Si ho fa, tindrà el suport de molts nosaltres. Si no ho fa, potser significa que entre els seus valors s’inclou, quan és convenient, dir una cosa i fer una altra. O potser simplement significa que jo no hi entenc d’alta política, i que en política és l’únic lloc on es tracen línies vermelles (“amb retolador molt gruixut”, Ridao dixit) i que aquestes signifiquen... Per cert, què algú em pot aclarir què signifiquen? (en cas de dubte, pregunta a la teva parella...).

dimarts, 4 de novembre de 2008

Apunts sobre la crisi econòmica a Catalunya en 7 o 10 minuts


Fa un parell de setmanes em van convidar en una taula rodona sobre la Crisi econòmica a Catalunya. Em van donar 7 minuts en la intervenció inicial. Adjunto el que vaig dir, enriquit amb aportacions dels amics Jordi Comas, Eduard Lorda i Dani Cervantes. Potser surten 10 minuts. Comentaris o suggerències benvingudes, de veritat.

*************
Situació actual

Això només acaba de començar:

  • Construcció – quan s’acabin moltes obres en curs, moltes empreses no començaran de noves: implicacions en atur, en activitat econòmica...; impacte en tota la indústria auxiliar

  • EREs (p.e. Nissan), contractes que no es renoven: implicacions en consum, hipoteques, empreses auxiliars...

  • Empreses amb dificultats per accedir a finançament, morositat creixent, menor activitat, menors vendes

  • ...

Crisi desconeguda – no hi ha referents per saber quan durarà ni com resoldre-la

Hem passat una crisi financera. Ara ve la crisi econòmica


Tot això, en un entorn

Sense estat – els estats petits (sempre que estiguin dins la Unió Europea i amb l’euro com a moneda) tenen més capacitat per reaccionar

Espoli fiscal – 10% de la riquesa se’n va cada any i no torna

Estat en contra:

  • Ministre Sebastián va anar veure cúpula de Renault per parlar de la planta de Valladolid i no va parlar de Nissan, oblidant-se dels treballadors afectats per l’ERE i de les empreses auxiliars que depenen de Nissan

  • Incompliment del finançament que diu l’Estatut (ja de per sí molt insuficient)

  • Incompliment de les inversions en infrastructures que es van aprovar en els PGE

És cert que el sector públic té poc marge en aquesta crisi, però en el cas català això s’agreuja per l’actitud de l’estat espanyol. Per tant, cal pensar en solucions per la crisi, però també:

  • Denunciar als que en aquests moments, entre Catalunya i Espanya, o entre Catalunya i PSOE/PP, no trien Catalunya

  • Fer pedagogia de la necessitat de tenir un estat propi

Què podem fer?

Accions concretes a curt termini - aplicant però el principi de realitat (moltes coses s’han de fer des de Madrid):

1. Que l’estat funcioni

  • Pagament ràpid de les factures als proveïdors de l’administració

  • Retorn ràpid de l’IVA

  • Eliminar traves administratives i agilitzar els tràmits amb l’administració pública

  • Que la justícia funcioni, sobretot en la gestió dels processos concursals per evitar que aquests afectin el menys possible a les empreses “sanes”

  • Atacar i radicalitzar la lluita contra el frau fiscal (però no fer-ho només redoblament les inspeccions sobre els que ja compleixen amb les seves obligacions)

2. Que l’estat s’aprimi

  • Hi ha massa funcionaris, sobretot en les àrees on s’han transferit competències a les CCAA i s’han mantingut duplicitats

  • L’estat gasta massa

  • L’estat a més està obsessionat en ocupar àmbits de la vida pública que és discutible que li corresponguin, tant en el món empresarial com en el privat

3. Que l’estat inverteixi

  • Hi havia superàvit en èpoques de bonança, ara haurien d’haver inversions contracícliques (i) perquè el país necessita les infrastructures i (ii) per afavorir l’activitat econòmica

  • Accelerar les licitacions d’obra pública (també la Generalitat)

  • Incrementar les capacitats d’endeutament de les CCAA i els Ajuntaments

  • Potenciar les fórmules d’endeutament amb col·laboració mixta públic-privat (p.e. concessions, drets de superfície, etc.)

4. Que els diners arribin a les pimes

  • OK a ajudar al sector financer, però cal assegurar que la liquidesa arribi a les empreses, especialment a les pimes i a les microempreses

5. Ajudar a les persones – que no paguin la crisi “els de sempre”

  • Ajudar a les persones que tenen dificultats per pagar la hipoteca (ja sigui perquè van comprar una casa per sobre les seves possibilitats o perquè han perdut la feina) - fer-ho però sense crear un greuge amb els que van ser més prudents p.e. afavorir el canvi de les condicions de préstecs hipotecaris i personals de persones a l’atur o persones amb risc d’exclusió social

  • Afavorir la reincorporació al mercat laboral dels aturats - potenciar la formació per adults

  • Ajudar als més dèbils: (i) implantar ja la Llei de Dependència i (ii) vetllar per un bon ús del subsidi de l’atur i combatre possibles fraus

6. Baixar els impostos

  • Baixar l’IRPF o com a mínim deflactar la tarifa per l’increment d’inflació

  • Incentius i bonificacions fiscals a les empreses que inverteixin i que s’internacionalitzin

  • Baixar l’impost de societats per ser competitius al atreure capital estranger

  • No implementar normatives no complibles i que espanten l’inversió dels països on les lleis es compleixen. Lleis laxes aplicació estricta, enlloc de lleis estrictes i aplicacions laxes

  • Congelar (o baixar) les taxes municipals (molts municipis són “campions mundials” en impostos)

  • Apostar decididament pel lloguer

7. Que l’estat aposti (per exemple amb polítiques fiscals i inversió directe) per:

  • Recerca i innovació

  • Increment de la productivitat industrial

  • Turisme, tant de qualitat com de manteniment del turisme actual

  • Vinculació entre empresa i universitat

Cal lideratge, que no tenim

  • A nivell estatal, ZP i Solbes no van reconèixer l’existència d’una crisi econòmica, i han fet uns pressupostos de l’estat no realistes (preveuen un creixement del PIB de l’1% el 2009)

  • A nivell nacional, cal lideratge, fets i paraules

Cal lideratge, que es parli clar, i que es digui clarament:

  • Que la crisi és i serà molt dura

  • Que cal treballar dur, fort i, en molts casos, més hores

  • Que ningú ens regalarà res

  • Que l’estat no ho pot solucionar tot

  • Que cal augmentar la productivitat, i també baixar l’absentisme

  • Que cal ajudar als aturats, però també donar flexibilitat a les empreses

  • Que cal ajudar al treballador, però també a l’empresari que arrisca

  • Que ens juguem la posició que ocuparem al món en les properes dècades

  • Que ens sortirem

Com a conclusió

- Hi ha moltes coses que es poden fer, i que hem d’exigir que es facin
- Hem de pensar en els propers dos anys, però també més enllà:

  • Cal un estat propi, perquè sinó continuarà la decadència econòmica de Catalunya

  • Tinguem present que els costos de la dependència són molt més grans que els costos de la independència

- Què passarà?

  • La millor forma de predir el futur és inventar-lo

  • El que pugui passar està en les nostres mans

dilluns, 3 de novembre de 2008

The Economist amb Obama


The Economist, lectura de referència per a mi, dóna suport a Obama. Ja queda menys. Jo m'hagués quedat amb la Hillary Clinton, principalment perquè és l'única que defensava un programa de cobertura mèdica universal. Però entre Obama i McCain em quedo amb Obama, tot i que em fa por que sigui un ZP a l'americana: bones paraules, grans decepcions. Tant de bo no sigui així. Poques vegades he vibrat tant com amb els discursos d'Obama, tant de bo es correspongui el diu i el que transmet amb el que farà (si guanya).

Dit això, m'agrada molt McCain. M'agrada però més el McCain congressista liberal (a l'americana) que busca acords entre demòcrates i republicans, que ataca els lobbys i el pork barrel, patriota que posa el país per davant del partit, que el McCain candidat a la presidència: molt belicós (sempre ho ha estat), amb posicions hiper-conservadores (elecció de Palin), defensant l'herència fiscal de Bush que paradoxalment sempre ha atacat. Fa unes setmanes el propi The Economist demanava que McCain tornés a fer de McCain.

Aviat, la resposta: God Bless America!