divendres, 31 d’octubre de 2008

Frases de la setmana


Setmana 27 d’octubre

La vida és una aventura per viure, no un problema per resoldre
-- Autor desconegut

El poder es como un explosivo: o se maneja con cuidado, o estalla.
-- Enrique Tierno Galván

Be fearful when others are greedy, and be greedy when others are fearful
-- Warren Buffet


Frase sugerida per la Isabel:

The evils of government are directly proportional to the tolerance of the people (Frank Kent)


Frases de Nietsche suggerides per Jordi Murgó:

- La guerra vuelve estúpido al vencedor y rencoroso al vencido.

- La demencia en el individuo es algo raro; en los grupos, en los partidos, en los pueblos, en las épocas, es la regla.

- Lo que me preocupa no es que me hayas mentido, sino que, de ahoraen adelante, ya no podré creer en ti.


dimecres, 29 d’octubre de 2008

Els crítics i la mare que els va parir


Si no fos per ells tot aniria bé. Els vots potser no, que els vam perdre abans que apareguessin, però la resta aniria bé. Un partit que no està unit no pot generar confiança. Bé, tampoc en genera si no compleix el seu programa i traeix els seus principis, però que és abans, l’ou o la gallina?


A més, l’objectiu és governar, no? Doncs quin problema hi ha? A més, ho fem bé. Bé, potser no es nota del tot que hi ha un partit independentista al govern, però l’important és governar, per així crear una majoria social cap a la independència. Hem perdut la meitat dels vots i pinta que en seguirem perdent, però amb una mica de sort podrem seguir governant.

Se m’escapa això de que l’independentisme pugi i Esquerra baixi, però això dels vots és conjuntural. És un problema de comunicació, els mitjans de comunicació ens boicotegen, el missatge no arriba. Però anem bé, segur. El PSC és més catalanista que mai, quasi autodeterminista i, tot que sempre vota igual que el PSOE, de vegades sembla que no ho farà. A més, no ho oblidem, tot és culpa és de CiU: el que ha passat, el que passa i el que passarà.

Potser alguna cosa no l’hem feta bé, però és injust: ens critiquen coses que fan tots els partits. Som els únics que no podem nomenar a familiars? És que el President del Parlament no pot tenir un cotxe com Déu mana? No cal ser més papistes que el papa. Això de les mans netes era un slogan, un tema de marketing, però ara toca la política en majúscules. Com els socialistes i els convergents, que d’això de manar en saben.

A més, van perdre! El que han de fer és callar i deixar treballar en pau, tot i que pensin que ens dirigim al desastre. Això de les línies vermelles va ser un discurs, no s’ha de prendre al peu de la lletra. A més, el concepte de línia vermella és molt discutible. Els guanyadors tenim la llibertat i potestat de fer el que vulguem, tenim bula per equivocar-nos, i els perdedors tenen l’obligació de callar. Els partits normals ho fan així, o no? No volem ser un partit com els altres?

I a sobre diuen que són renovadors! Si no defensen res nou! Només defensen el que sempre ha defensat Esquerra, quan es deia ERC. No entenen que cal ser pragmàtics, i que una cosa és estar a l’oposició i fer un discurs, i una altra estar al govern i fer el que toca. Les contradiccions són normals, i més en partits seriosos i madurs. En fi, ja creixeran, o millor, ja marxaran.

En fi, em cago en la mare que va parir els crítics. Sort que els podem utilitzar com excusa. A veure si cola.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Que torna en Jones!


Tot és un desastre, però quan es qüestionen algunes decisions l’Squealer amenaça amb que el “Jones pot tornar!”. Cert, amb Jones les coses anaven molt malament, però ara no van gaire millor. Què cal fer, acceptar-ho i ja està, sota l’amenaça que l’alternativa és pitjor? No hi ha de veritat cap altra alternativa? No hi havien uns ideals a aconseguir, que ni abans ni ara es compleixen?

Napoleó ha pervertit tots els principis de la revolució. La màxima de que “tots els animals són iguals” és aigua passada. Ara es defensa que “tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que altres”. Han oblidat els principis pels quals molts van lluitar, han traït la confiança que se’ls va dipositar.

El genial llibre de George Orwell no és només l’exemple dels horrors del totalitarisme i de com una societat utòpica és impossible per la corrupció necessària per tenir i mantenir el poder absolut. És també un recordatori d’una història que es repeteix massa sovint: com moviments que combaten i vencen governs i organitzacions antidemocràtiques acaben convertint-se després ells mateixos en corruptes i antidemocràtics quan tenen el poder, utilitzant també mètodes dictatorials i violents. Alguns països de Llatinoamèrica em vénen al cap.

Però La revolta dels animals també explica com algunes persones i organitzacions defensen un ideari per assolir el poder i, una vegada el tenen, traeixen les idees i la gent que els ha ajudat i recolzat, amb el suport dels seus acòlits incondicionals que tenen nul·la capacitat crítica i autocrítica. Ho justifiquen amb la necessitat d’adaptar-se al nou status i responsabilitats, amenaçant “que torna Jones!” quan algú gosa qüestionar el que es fa. Ho fan veient el món amb una falsa sensació de superioritat i gaudint d’uns privilegis que abans denunciaven però ara s’hi han acomodat. I si hi ha algun dissident, se l’aparta, estigmatitza o directament se l’elimina. Lògic: tenint la veritat absoluta cal eliminar al que discrepi. El temps demostra que aquest no és el camí a seguir i que s’han fet coses malament, però és igual, el sistema ja està consolidat i l’oposició desmantellada. Ara ja no es pot canviar.

Al final qui perd és el Boxer, el treballador infatigable, company de lluita, que treballa dur i es deixa la pell per uns ideals traïts. Però fins i tot el Boxer es qüestiona la versió oficial de què tot és perfecte, que la granja és un paradís animal. En el llibre, però, Boxer mora i els traïdors continuen manant. Els animals estan cada vegada pitjor, però els cabdills cada vegada millor

Un gran llibre que mostra els perills del totalitarisme, la manipulació de les masses, l’ús de la demagògia per mantenir un status de poder, i com el poder corromp. Cal tenir ideals i lluitar per aconseguir el món que volem, però cal assegurar de forma radical la llibertat individual i el control total sobre el govern, per més proper que sigui, per evitar abusos que pot estar temptat a realitzar. I també que l’alternativa no és entre el que hi havia abans i el que hi ha ara, sinó entre el que tenim i el que volem. I que cal actuar sobre els que traeixen els ideals i les promeses que van fer abans no sigui massa tard per la granja i per al Boxer.

La revolta dels animals: lectura altament recomanada. De petit potser el vas llegir o veure a la televisió, és bo rellegir-lo d’adult i confrontar-lo amb la realitat que ens envolta.

divendres, 24 d’octubre de 2008

Frases de la setmana


Setmana 20 d'octubre

Seleccionades entre 20 Frases Célebres para Gestionar en Tiempo de Crisis

Voy a hacer un pronóstico: Puede pasar cualquier cosa
-- Roy Atkinson

El hombre se descubre cuando se mide contra un obstáculo
-- Antoine de Saint Exupery

Sólo cuando baje la marea, sabremos quién estaba nadando desnudo
-- Warren Buffet

No podemos resolver problemas de la misma manera que cuando los creamos
-- Albert Einstein

La vida es allò que succeeix mentre planegem el futur
-- John Lennon

No hay cosa que más disfrute el soldado romano que ver a su oficial de mando comer abiertamente el mismo pan que él , o tenderse sobre un sencillo lecho de paja, o erigir una empalizada. Lo que admiran de un jefe es su disposición para compartir el peligro y las dificultades, más que su habilidad para conseguir honor y riqueza, y sienten más aprecio por los oficiales que son capaces de hacer esfuerzos junto a ellos que los que les permiten pasarlo bien
-- Plutarco de Cayo Mario

Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són molt bons. N'hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n'hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles.
-- Bertolt Brecht

dijous, 23 d’octubre de 2008

Menors condemnats a mort


Una confusió que ha acabat malament: fa uns dies la fiscalia d’Iran va anunciar que cessaven les execucions de menors d’edat condemnats a pena de mort. Un parell de dies després però va aclarir que les execucions seguien vigents, i això afecta a un mínim de 130 joves iranians. Des de 1990 han estat executats un mínim de 37 joves, 8 d’ells el 2007 i 6 de moment el 2008.

La pena de mort és un càstig cruel, degradant i inhumà que viola la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquesta pena, però, és especialment greu quan s’aplica a menors d’edat i/o en estats on no hi ha les mínimes garanties processals.
Queda molta feina a fer. No cal anar a Iran però. Als Estats Units han estat executades més de 1100 persones des de 1977, i hi ha 3300 homes i dones esperant en el corredor de la mort. Al món un terç dels estats encara permeten la pena de mort. El ranking d’execucions el 2007: Xina +470 persones (algunes fonts parlen de 5000), Iran +317, Aràbia Saudí +143, Pakistan +135 i els Estats Units 42.

Arguments per totes bandes: a favor, que disminueix la delinqüència, és menys car que condemnar a cadena perpètua ,o que és proporcional a alguns crims. En contra, que no es pot redreçar si ha estat condemnat de forma equivocada, que no evita menys crims que la cadena perpètua, que incentiva una cultura de violència, o que viola els drets humans.

Justícia sí, pena de mort no.

Una pel·lícula: Dead Man Walking (Pena de mort), amb Susan Sarandon (http://www.imdb.com/title/tt0112818).

dimecres, 22 d’octubre de 2008

En defensa del contribuent (americà)


El que surt a aquesta vinyeta no pot passar, ni als Estats Units ni a enlloc.
Als Estats Units, fruit d'una provisió del Pla Paulson, el govern americà ha injectat diners als bancs. Bona mesura, millor que la de comprar actius tòxics, que era (és) l'estratègia principal d'aquest pla. Aquestes injeccions de capital serveixen per recapitalitzar els bancs, a part de donar-li's liquidesa.

Un problema però: aquesta injecció de capital als bancs no ha anat acompanyada de la suspensió de dividends als seus accionistes. És a dir, el govern injecta diners, i part d'aquests diners s'acaben distribuint als accionistes. Defensant al contribuent, semblaria lògic que els bancs retornessin el diner als governs abans de tornar a donar dividends.

OK a ajudar al sector financer per l'impacte que aquest té en l'economia, però que no sigui via de traspassar diners dels ciutadans als accionistes. Això en algun cas serà inevitable, però quan es pugui evitar, com ara vinculant injeccions de capital del govern amb suspensió temporal de dividends, cal fer-ho.

Més informació en aquest article del New York Times. Amb un exemple divertit comenten que quan Paulson va suggerir als bancs que entrava al seu capital (sense donar-li's gaires alternatives), podia semblar Vito Corleone, però en veritat s'assemblava més a Santa Claus, ja que no exigia, entre altres, suspendre els dividends.
Important les lliçons d'allà per saber què hem de fer (i no fer) aquí.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles



El govern espanyol discrimina als treballadors de la Zona Franca de Barcelona: no només els espolia econòmicament i els discrimina amb infraestructures insuficients com a la resta dels catalans, sinó que no els ajuda quan tenen dificultats mentre que sí ho fa amb els treballadors de la resta de l’estat espanyol. El darrer exemple, fa uns dies:

El Ministre Sebastián ha anat a França a veure la cúpula directiva de Renault per parlar del futur de la seva planta de Valladolid. La marca Nissan està gestionada per Renault i per això el govern català va demanar al ministre que també tractés el futur de Nissan a Catalunya, que ha anunciat que vol acomiadar a 1.680 treballadors. Sebastián va parlar de Renault i Valladolid, però va obviar Nissan i Catalunya.

Acostumats al maltractament sistemàtic del govern espanyol a Catalunya en temes econòmics (finançament, espoli fiscal, inversions i traspàs d’infraestructures, etc.) aquest fet no sorprèn, però no per això s’ha de deixar de denunciar. Ara és un cas públic i publicitat, la visita de Sebastián a Renault, però aquests contactes amb empreses estrangeres per part del Ministeri d’Indústria i d’altres ministeris són comuns i freqüents. Si no ens ajuden en casos com aquest que inclòs el govern (amic) de Catalunya li ho ha demanat i ha preparat documentació per la reunió, amb menys raó ho fan quan ningú els ho demana.

Aquests 1.680 treballadors de Nissan (i les empreses auxiliars i tots els treballadors subcontractats afectats per aquest ajust) es mereixen com a mínim la mateixa defensa que els treballadors (i les empreses) de Valladolid per part del govern espanyol. Es mereixen, ens mereixem, un estat que ens defensi i no ens discrimini. L’estat espanyol no ho fa.
Valladolid sí, Catalunya no. Una vegada més. Prioritats espanyoles? Pel govern espanyol no som una prioritat. Ni prioritat ni espanyols, suposo. Ens ho demostren ells, amb fets i omissions, no calen paraules. Adéu Espanya.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Frases de la setmana


Setmana 13 d'octubre

Del llibre Camí de Servitud de Hayek (lectura interessant tot i que un pèl densa)

És rar que la llibertat, sigui del tipus que sigui, es perdi de cop
-- David Hume

El poder corrompe y el poder absoluto corrompe absolutamente
-- Lord Action

S'estan congriant totes les forces antiliberals contra tot el que és liberal
-- A. Moeller van der Bruck
(abans i ara)


Del llibre Per què els Homes no escolten i les Dones no entenen els mapes (lectura també interessant per entedre que hi ha coses de l'altre sexe que simplement hem d'acceptar)
- La meva dóna és capaç de veure'm un cabell ros a l'abric a cinquanta metres, però sempre xoca amb la porta del garatge quan aparca el cotxe
(per ser just he de reconèixer que, en el meu cas, molts dels bonys del cotxe són culpa meva)

- La primera regla per conversar amb un home: cal facilitar les coses i no parlar-li de diversos temes alhora
(sembla que hi ha una explicació científica que demostra el per què)

- Per a una dona, la millor manera d'alliberar-se de l'estrès és parlar dels seus problemes amb els altres. Però ella vol que l'escoltin, no que la reparin

- Els homes autèntics sí que ploren, però només quan s'activa el segment emotiu del seu hemisferi emocional dret
(no sé per on para, però deu estar molt amagat)

dijous, 16 d’octubre de 2008

Crisi financera, sobirania, i quan s’hi posen, s’hi posen


De tot se n’aprèn, d’aquesta crisi també. Doble paradoxa: calen solucions globals, però és necessari alhora actuacions locals. En molts temes en general, en els mercats financers també.

Quan tot semblava que s’enfonsava era necessari una actuació coordinada dels tots els estats de la Unió Europea. Com sempre que Europa ha de prendre decisions importants els estats no es van posar d’acord, i així els diferents governs van anar proposant i implantant unilateralment les seves solucions individuals: Irlanda, Regne Unit, els Països Baixos... Fins arribar al punt que es va prendre una decisió global... que passa per una aplicació diferenciada a cada estat! Conclusió: genial la Unió Europea, però encara millor tenir un estat (dins la Unió Europea) per poder reaccionar ràpid i amb solucions a mida davant les emergències. La solució espanyola pot estar bé, però una solució catalana adaptada i enfocada al sistema financer i al teixit industrial d’aquí segur que hauria estat millor. No patiu, però: ZP i Solbes incompleixen amb Catalunya en els temes econòmics (en altres àrees també), saltant-se el finançament de l’Estatut(et), perpetuant l’espoli fiscal, no invertint en infraestructures clau pel desenvolupament del país... però en la seva proposta segur que han pensat i prioritzat Catalunya (!). En fi, quan es decideixen coses importants convindria que els catalans tinguéssim veu pròpia, sense intermediaris.


En clau sobiranista, interessant també altres lliçons apreses: tenir un sistema financer sa i amb un regulador independent i exigent (com l’espanyol, tot sigui dit); estar sota el paraigües de la Unió Europea i el Banc Central Europeu; i tenir gent competent en òrgans públic de gestió clau (en tenim, però en caldran més).


Per cert, ZP i Solbes, quan s’hi posen, s’hi posen. Voluntat política també li diuen: 100.000€ milions d’injecció de capital al sector financer decidit en uns pocs dies. Perfecte. Donem-li’s uns dies (potser setmanes?) de marge, i després que actuïn amb la mateixa diligència amb altres temes crítics: dotació pressupostària per la Llei de Dependència i execució de les inversions compromeses a Catalunya, per exemple. No en unes setmanes, però sí en uns mesos, que resolguin el col·lapse de la justícia, les traves administratives i burocràtiques a l’activitat econòmica, o l’excés de funcionaris i despesa pública. Ah, i el nou sistema de finançament, és clar. Amb això ja van molt tard.


Quan s’hi posen, s’hi posen. Doncs que s’hi posin.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Sobre la racionalitat dels mercats financers


Vinyeta extreta de la web de Paul Krugman (publicada originàriament al The Economist el 1987, un any també remarcable), que m’ha enviat Joan Camp.

Per cert, estic content pel Nòbel a Krugman, a qui vaig tenir la sort de conèixer Krugman fa uns anys a NY. Mèrits acadèmics a part, reflexions diàries molt interessants en el seu blog. A part de crític amb Bush (i darrerament posant especial èmfasi en les errades del pla de rescat del sector financer), Krugman és (era) un gran defensor de Hillary Clinton, entre altres raons perquè era (és) l’únic candidat que defensava cobertura mèdica universal. Tot plegat, una lectura diària interessant.
Tornant a l'inici del post, visca la racionalitat!

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Pla Paulson: sí, però no així


Algunes conclusions sobre tot plegat, que segur que evolucionen perquè tot canvia cada dia:
  • Calia intervenir. Potser diferent, però intervenir. És clau que el sistema financer funcioni: Main Street necessita Wall Street.

  • Els diners haurien de servir per agafar una posició majoritària en els bancs intervinguts, com es vol fer al Regne Unit, no per comprar actius tòxics que els bancs no volen. Així es resoldria no només els problemes de liquidesa sinó també els de recapitalització d’entitats financeres amb problemes

  • Cal preservar els diners dels contribuents, i per això la nacionalització parcial dels bancs solvents però amb problemes hauria de ser en condicions favorables al govern, com per exemple ha fet Warren Buffett, en forma d’accions preferents

  • Ha d’haver un ajust en el mercat, també immobiliari. Quant més suau i menys traumàtic, millor, i quant menys afecti a Main Street millor, però cal evitar accions que segueixin distorsionant el mercat en general i els preus i els actius immobiliaris en particular
    Lliure mercat, sí, però una de les condicions fonamentals és que el mercat funcioni. Per això, algunes indústries (p.e. financera, però també per exemple alimentació o salut), necessiten una regulació forta. Si el govern ha d’intervenir quan les coses van malament, també ha de poder fer-ho quan les coses (sembla que) van bé.

I moltes més conclusions i lliçons apreses: falta de comunicació i lideratge; falta de mà esquerra, presentant el pla com una salvació de Wall Street, oblidant a la gent del carrer amb problemes per pagar la hipoteca; falta de visió a llarg termini; falta de...


Continuarà. Durant molt de temps, segurament.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Plau Paulson: comportaments, entorn i NINJAs


Uns comportaments/actituds inadequades, un entorn que ho ha permès o fomentat, i una gent que s’ha liat.


Entre les actituds, over self-confidence, sensació d’invulnerabilitat, pensant que tot sortiria bé; me too, si tothom ho feia, havia d’estar bé; greed, hubris, cobdícia, voler sempre més, sense límits; i tot això agreujat per un sistema d’incentius pervers, que incentivava prendre riscos excessius a curt termini, sense proporcionalitat pels individus entre uns resultats positius (bonus, promoció...) i negatius (pèrdua de feina?).

Aquestes actituds s’han vist reforçades per un entorn que ha facilitat l’aparició d’excessos: uns tipus d’interès extremadament baixos, que ha creat una bombolla inversora (principalment, però no només, immobiliària); una regulació del sistema financer laxa als Estats Units, el que explica el per què la crisi subprime hagi afectat molt als Estats Units i molt menys a la resta; i un govern que volia promocionar la vivenda de propietat i que per tant no posava pegues a la concessió d’hipoteques amb alt risc d’impagament (més greu encara, les incentivava oferint garantia total sobre Fannie Mae i Freddie Mac)

I en aquest entorn apareixen els NINJAs: No Income No Jobs or Assets, gent sense ingressos, ni feina ni propietats, gent que demana hipoteques que en el futur no poden pagar. Hi havia casos extrems, NINJAs de veritat, però també ciutadans “normals” que es van endeutar més enllà del que era raonable amb unes expectitves (ells i els bancs) de revalorització immobiliària que no s’ha donat. Es van liar o es van deixar liar, segons com es miri.

Que ha acabat de complicar-ho tot? Que per fer més hipoteques als NINJAs, els bancs es van vendre les hipoteques dels NINJAs que tenien en cartera com si fossin actius de primeríssima qualitat. I amb el crack immobiliari ara ens trobem ens trobem que, segons The Wall Street Journal, 1 de cada 6 propietaris de cases als Estats Units (el 16%) tenen una hipoteca per sobre del valor de la seva casa. Entre els que van comprar la casa els darrers 5 anys, aquest número arriba al 29%. I això fa que aquestes persones gastin menys per l’efecte riquesa (o pobresa?) o que, si van maldades, tinguin incentius per deixar de pagar la hipoteca, afectant als bancs i als inversors que tenen les seves hipoteques.

Sort que la regulació en el sistema financer a Europa, i especialment a Espanya, ha evitat aquest mega-lio que tenen als Estats Units. Això, i gràcies a la menor sofisticació de les entitats financeres (a mi sempre m'ha agradat més la cuina tradicional), concentrades en el negoci minorista, i paradoxalment al propi boom immobiliari, que ha fet que les entitats financeres espanyoles es concentressin en aconseguir recursos per finançar-ho, enlloc de buscar inversions exòtiques a l'exterior, ha evitat que el que ha passat allà passés també aquí.

En una cosa ZP té raó: el sistema financer espanyol és un dels més sòlids del món. Gràcies principalment al regulador, però.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Pla Paulson: Lehman Brothers


Hi ha moltes coses que m’han sorprès d’aquesta crisi i, als pas que anem, més que em sorprendran: la venda a preu de saldo de Bearn Stears, la venda de Merrill Lynch, el no inicial del Congrés al Pla Paulson, la quasi-nacionalització de AIG... Hi ha hagut però una que em va deixar en estat de xoc: la fallida de Lehman Brothers.


Lehman no és només un banc estranger que ha petat. És (era) un dels principals bancs d’inversió, on treballaven amics i companys del MBA, i pel que sento simpatia, entre altres raons perquè em va fer una oferta per treballar amb ells fa uns anys. La vaig rebutjar, tot i que pensava que era un bon lloc on anar: participació gran dels empleats en el capital, petit dintre dels grans bancs, cultura forta, creixement agressiu... Lehman ha tingut una història interessant que la va portar, entre altres, a formar part del grup American Express durant 10 anys. També va ser un dels bancs més afectats pels atacs de l’11 de setembre, ja que tenia la seva seu al World Financial Center i ocupava vàries plantes del World Trade Center.

La pregunta és si, tenint en compte que es va nacionalitzar Fredie Mac, Fannie Mae i AIG, si es va permetre la venda de Bearn Stearns amb un aval de l’estat sobre el seu deute, per què es va deixar caure a Lehman? Doncs perquè calia enviar el missatge que els errors es paguen, i que si s’assumeix riscos, hi pot haver fallida, ja que l’estat no pot intervenir sempre (és més, ha d’intentar no intervenir mai). Lògica la no-intervenció, sempre que els costos de no fer-ho siguin més baixos que els beneficis de fer-ho. Però veient les conseqüències de la fallida de Lehman, afectant no només inversors que tenien posicions de Lehman sinó a tot el sector financer en general, segurament hauria estat millor nacionalitzar-lo o intervenir-hi de forma diferent. Segurament es va prendre la decisió correcta però en el moment o amb l’empresa equivocada.

Dit això, decisió complicada: si no s’hagués permès la fallida s’hagués enviat el missatge de que els bancs, a pesar dels errors que cometin, tenen “bula”. Moral hazard. Es va deixar caure i ha anat pitjor. Ara, tampoc no ens confonem: el culpable no és qui va deixar permetre la fallida de Lehman, sinó qui va conduir a Lehman a un camí sense sortida. I del regulador que ho va permetre, també.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Plau Paulson: Wall Street vs. Main Street


Una de les crítiques més fortes sobre el Pla Paulson era que s’oblidava de Main Street, de les pimes i les empreses no financeres, de les persones que tenen feines “normals”. Però és justament la influència que Wall Street té en Main Street el que justifica que s’intervingui en el sector financer.


Les empreses normals necessiten que el sistema financer funcioni. Necessiten que els bancs facin préstecs a les empreses per a què aquestes facin inversions i puguin créixer, i préstecs a les persones per a què puguin comprar-se cases o cotxes. No és altruista ajudar al sector financer: Main Street necessita Wall Street. Discutim què i com, però no que cal que funcioni el sistema financer.

El greuge, però, existeix, i això acaba tenint conseqüències negatives en el funcionament normal del mercat. Segons comenta The Economist, els fabricants de cotxes americans van deixar de vendre 40.000 cotxes a l’agost (+1.000$ milions d’ingressos) perquè els bancs no van donar finançament als particulars que volien comprar-se un cotxe. Solució teòrica? Facilitar que el sistema financer funcioni, i que els bancs facin de bancs i facin préstecs. Què es va aprovar als Estats Units? Donar un ajut de 25.000$ milions en préstecs garantits a un tipus d’interès extremadament subvencionat als fabricants d’automòbils americans (General Motors, Ford i Chrysler). Molt, sí, però tampoc tant si tenim en compte que es dediquen 700.000$ milions a Wall Street.

Wall Street vs. Main Street: la millor forma d’ajudar a Main Street, preservant l’interès de tota la societat, és que Wall Street funcioni. I per ajudar a tota l’economia, que l’estat intervingui només quan els costos de no fer-ho siguin superiors a fer-ho, a Wall Street i a Main Street. I si no intervé mai perquè la regulació ha evitat excessos o un funcionament incorrecte del mercat, millor.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Frases de la setmana


Setmana 6 d'octubre

Usa la mà del teu enemic per caçar una serp
-- Proverbi persa

Mai penso en el futur. Arriba massa d'hora
-- Albert Einstein

Life is simple, its just not easy
-- Anonymous (o com dirien Els Pets, "la vida és bonica però de vegades complicada")

No existeix el fracàs - només experiències i la forma en què es reacciona
-- Tom Krause

Man cannot discover new oceans unless he has the courage to lose sight of the shore.
-- Andre Gide


Extreta del blog de Paul Krugman (http://krugman.blogs.nytimes.com):

Stock markets are the best barometer of the health, wealth and security of a nation
-- Larry Kudlow (comentarista americà, va escriure aquesta frase el juliol del 2007, defensant que Bush continui a l'Iraq)

dijous, 9 d’octubre de 2008

Pla Paulson: interessos americans vs. europeus


És bo el pla Paulson? Pels europeus segur: s’intenta posar ordre en el sector financer i ho paguen els americans (just: qui la fa la paga). Pels americans, depèn, segurament calia intervenir, així o d’una altra manera, tot i que es fa a un preu descomunal.

Ep, torno enrere: bo pels europeus? Sí, però no pensem que ens sortirà gratis. L’increment descomunal del dèficit obligarà als americans a reduir moltes despeses, entre elles, segurament, el desplegament militar a l’estranger. Molts pacifistes estaran encantats. Enhorabona. Però molts pacifistes com jo (pacifistes realistes, que no volem guerra però que creiem que és necessari tenir forces militars dissuasòries) estem preocupats, perquè si es retiren tropes americanes d’Europa i d’altres llocs estratègics del món, els europeus tindrem dues opcions: no reemplaçar-les i resar (alguna cosa haurem de fer, no?) a què Rússia o qualsevol altre país (Xina, Índia...) no augmenti el seu potencial militar; o reemplaçar inversió militar americana per europea. Tenint en compte que en coses més senzilles els europeus no ens hem posat d’acord, espero que els americans segueixin volent dominar el món. Que ho facin millor, però que ho continuïn fent, almenys fins que els europeus ens hi posem en això d’anar junts de veritat, també en el tema militar.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Pla Paulson: Goldman Sachs


Un dels protagonistes d’aquesta història és el banc on treballava Paulson, l’antic banc d’inversió (ara reconvertit en una mena de banc comercial) Goldman Sachs. He de reconèixer que li tinc una especial simpatia, no només perquè hi vaig treballar, sinó també perquè penso que és (era) el millor banc d’inversió. Aquesta crisi la va veure venir: quan es va enfonsar el mercat subprime... ells estaven curts de deute subprime (és a dir, tenien deute venuda i per tant, si el valor baixava, ells guanyaven diners)! El contrapunt és que mentre ells apostaven a què aquests actius baixarien de preu, venien aquests valors als seus clients... Com a mínim, no gaire elegant.

Henry Paulson, actual Secretari del Tresor, va ser president de Goldman Sachs. No és una excepció. Altres executius de Goldman Sachs han tingut posicions polítiques rellevants, com els antics presidents de Goldman Robert Rubin (Secretari del Tresor amb Clinton), John Corzine (Governador de Nova Jersey) i Stephen Friedman (antic director del National Economic Council). És un concepte molt americà, el de giving back, o dedicar-se al servei públic després d’una vida professional exitosa. Pla Paulson a part, m’agradaria que fos més extés que persones amb una carrera professional exitosa es dediquessin un temps a la cosa pública.

Per cert, qui és el responsable de la nova oficina encarregada de gastar tots els milers de milions de dòlars que s’acaben d’aprovar? Doncs Neel Kashkari... de Goldman Sachs! Fins i tot un fan de Goldman com jo recomanaria una certa diversificació en la selecció de personal al govern americà.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Pla Paulson: prioritats, fallides i cobertura mèdica

La proposta inicial era ajudar només al sector financer. Els Demòcrates va dir que ni parlar-ne, que si s’ajudaven als bancs també s’havien d’ajudar als ciutadans que podien perdre la seva casa per haver-se sobreendeutat. Hi ha diners pels bancs? Doncs també pels ciutadans. Complicat lluitar contra aquesta lògica. Dues consideracions però.

Una, s’ha de limitar i justificar molt bé l’ajuda als que assumeixen riscos. No si val que un guanyi si les coses van bé, però que els altres perdin (i ho paguin) si les coses van malament. Moral hazard. Aquí però intervenen circumstàncies excepcionals, com que es vol ajudar als bancs pel risc de contagi que suposa que un banc no funcioni i perjudiqui al sistema financer i, per tant, a tota l’economia. Genial també ajudar a les persones que han assumit riscos, però ull de fer-ho a costa dels que han estat més prudents. Per què ajudar a una persona que va comprar una casa per sobre de les seves possibilitats i no ajudar al que va ser més prudent i va comprar una casa més petita o menys ben situada? No sembla equitatiu.

Segon, posats a prioritzar i ajudar al ciutadà mig, es podria començar per resoldre la principal raó per la qual els americans es declaren en suspensió de pagaments: la falta de cobertura mèdica, tal i com van demostrar uns professors de la Universitat de Harvard (veure article al New York Times ). Així, el 30% de la gent que es declara en fallida és fruit d’una malaltia, ja sigui perquè no té assegurança mèdica i no pot fer front a les factures dels metges, o perquè encara que tingui assegurança perd la feina fruit de la seva malaltia i no pot fer front a les seves despeses. La xacra més gran dels Estats Units és, en la meva opinió, que en el país més ric del món no tothom té cobertura mèdica. Capitalisme i liberalisme sí, però amb regulació eficient per evitar excessos (com la crisi financera) i assegurant la igualtat d’oportunitats, oferint cobertura mèdica universal. Pública o privada, però universal.

850.000$ milions pels bancs i pels que han assumit riscos comprant cases que no poden pagar? Ok, però si hi ha diners per això (i moltes coses més, com Iraq), també en deu haver per una cobertura mèdica universal, no?

Per cert, l’únic candidat que presentava un pla per assegurar que tothom tingués cobertura mèdica era Hillary Clinton. Obama vol ampliar la cobertura, però no fer-la universal. McCain té altres prioritats.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Pla Paulson: 3, 450, 700, 850

El Pla Paulson ha patit una certa inflació: ha passat de les 3 pàgines inicials de la primera proposta a les 450 que s’han acabat aprovant. L’import compromès ha passat de 700.000$ a 850.000$ milions.

Les raons? S’han posat moltes condicions a com es poden usar els diners (el pla inicial era un xec en blanc), i s’han ampliat les àrees no s’han de gastar els diners, incloent ajuts a les persones que no poden pagar les seves hipoteques. S’ha donat per bona la xifra inicial de 700.000$ milions (que ningú sap com s’han calculat), i s’han afegit altres despeses.

Aprofitant però que el riu Hudson passa per Manhattan, i que ja no ve d’uns quants milions, s’ha decidit destinar diners a altres activitats altament productives, com 400$ milions a les indústries de cinema i televisió en territori americà, ajuts a pescadors, a fabricants de rom de Puerto Rico, o als organitzadors de carreres de cotxes del Nascar. Pork barrel, despesa que s'incorporen a projectes per aconseguir el suport d'un congressista determinat. En aquest cas ha calgut fer concessions a molts representants del congrés i del senat, i per això el projecte s'ha enriquit amb aquestes aportacions. Per cert, McCain sempre ha denunciat aquesta pràctica.

De totes les noves aportacions, la meva preferida: 10$ milions en 10 anys per donar desgravacions fiscals als que vagin en bicicleta a la feina. Fins i tot Iniciativa se sentiria orgullós. També d’aquesta proposta.

Visca el socialisme (sostenible, és clar)!

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Frases de la setmana

SI HO POTS FER no deixis de fer-ho
-- Malcolm Forbes

L’èxit és un camí, no una destinació
-- Ben Sweetland (variant de la frase de la Natàlia “la felicitat és el camí, no l’objectiu”; em quedo amb la frase de la Natàlia)

The real problem is not whether machines think but whether men do.
-- B. F. Skinner

Often the most loving thing we can do when a friend is in pain is to share the pain to be there even when we have nothing to offer except our presence and even when being there is painful to ourselves.
-- M. Scott Peck

El més important sobre els objectius és tenir-ne un
-- Geoffry F. Abert


Suggerida per Jaume Soler des de NY:

The difference between a hockey mom and a pitbull? Lipstick.
- Sarah Palin parlant d'ella mateixa al congrs dels republicans d'enguany.


Suggerides per Josep Casol:

Un hombre puede funcionar como bien material para otro cuando se le utiliza como capacidad de trabajo o como objeto sexual.
-- F. Gantheret (no sé si aquesta frase té un punt marxista o capitalista; o les dues coses)

¿Qué es la realidad cuando el lenguaje analítico, desdoblado, repetido en eco, anónimo, parece haberse vuelto loco?
-- J. P. Sartre (aquesta, si l’entenc, no l’entenc – si has sigut capaç d’entendre la frase entendràs què vull dir)

divendres, 3 d’octubre de 2008

Pla Paulson: polítics a curt o a llarg termini

L'important és que els polítics facin el que creuen que és millor pel país, sense la pressió d'unes properes eleccions. Un home d'estat no pensa en les properes eleccions, sinó en la propera generació. Han fet això els congressistes americans que van rebutjar el pla Paulson dilluns passat? Tres dades:

- Entre els polítics que es juguen la reelecció aviat, va guanyar el NO 30 a 8
- Entre els altres polítics, el resultat va ser 198 a 197 a favor del NO
- Entre els 26 polítics que es retiren, la majoria van votar SÍ a favor del pla

Conclusió: el pla pot ser bo o dolent (jo penso que és dolent pels americans i bo pels europeus, ja ho comentaré en un altre post), però les dades semblen confirmar que els que es jugaven la reelecció han actuat amb una visió a curt termini, i els que no tenen res a perdre han pensat a llarg termini. Cert, és bo haver de respondre davant dels ciutadans, però un líder ha de fer el que pensa que és millor pel país, no per la seva carrera política.

Sembla que el tacticisme i el la visió a curt termini entre els polítics és un mal més estés del que pensava.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Pla Paulson: socialisme americà i europeu

Fa dies que vull escriure sobre la crisi financera i sobre la solució que es vol adoptar als EUA (Pla Paulson, en honor al Secretari del Tresor que l'ha proposat). Hi ha molts temes a comentar, ho aniré fent amb varis posts.

Començo per un tema que mostra la diferència en com s'està tractant situacions de crisi en entitats financeres amb problemes a Europa i als EUA: el pla Paulson passa per comprar actius tòxics, és a dir, valors/deute que els bancs tenen i no volen. Els bancs només ho vendran, òbviament, si guanyen diners, i seran ells qui decidiran què venen i qui no. Sembla que hi haurà certa assimetria d'informació entre els bancs i els governs... Per cert, qui pagarà la factura? El contribuent americà. Qui guanya? El banc, òbviament, que ven uns productes a un preu molt superior als que podria vendre en el mercat. La hipòtesi de Paulson és que aquests actius, en algun moment del futur, es podran vendre a un preu superior al que es compren ara. Hipòtesi complicada, tenint en compte que es compraria lo pitjor de lo pitjor que tenen els bancs al seu balanç.

A Europa, el procés és diferent: el govern posa diners, sí, però no per quedar-se el que els bancs no volen, sinó una part del total dels bancs, ho dolent però també ho bo. Així s'ha fet a Bèlgica, Holanda i Luxemburg amb Fortis, Bèlgica, França i Luxemburg a Dèxia, i a Islàndia amb Glitnir Bank: els governs han posat diners a canvi de tenir d'una participació significativa en els bancs. És a dir, si els bancs acaben guanyant, els contribuents també, diversificant el govern (i per tant els ciutadans) el risc, al quedar-se actius bons i menys bons.

Resumint, als EUA han socialitzat les pèrdues, mentre que a Europa han socialitzat també els potencials beneficis que aquests bancs puguin tenir.

Conclusió: visca el socialisme!