dissabte, 27 de setembre de 2008

Et toquen dues bales

Cada any es fabriquen al món dues bales per cada habitant del planeta, i cada minut mor una persona víctima de la violència armada.

Demana al govern que doni suport a l’elaboració d’un Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes a l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Més informació: Aministia Internacional

divendres, 26 de setembre de 2008

Frases de la setmana

Setmana 22 setembre

La gent pot dubtar del que dius, però es creuran el que fas
-- Lewis Cass

No man's life, liberty or property are safe while the legislature is in session.
-- Judge Gideon J. Tucker

A qui et creuràs, a mi o als teus propis ulls?
-- Groucho Marx

Des de que tinc fills no m’estresso a la feina
-- Salva


Suggerida per Daniel Cervantes:

Lo menos frecuente en este mundo es vivir. La mayoría de la gente existe, eso es todo.
-- Oscar Wilde


Suggerides per Josep Casol:

Si vols sentir-te pobre conta totes les coses que només pots comprar amb diners.
-- Josep Casol (contrapunt a la frase de la setmana passada: “Si vols sentir-te ric, conta totes les coses que tens que els diners no poden comprar”; en positiu, em quedo amb la de la setmana passada)

La mayor parte de los hombres son una imagen fragmentaria y exclusiva del hombre, hay que sumarlos para obtener un hombre.
-- Nietzsche (aquesta no l’acabo d’entendre)

El trabajo asalariado no es pues ninguna panacea como suponen los reformistas. Los trabajadores asalariados, en régimen capitalista, no pueden disponer del producto de su trabajo ni individual ni socialmente.
-- Colletti (no hi estic d’acord ; no sé per què, però no estic d’acord)

Coneixeu la taula parada,
" els espais entre els plats refredats"
Tots sabeu molt bé la lliçó,
doncs, per què us heu reunit?
-- Josef Pilinszky (aquesta tampoc l’acabo d’entendre)

La política y el Estado, aunque hayan dejado de ser la expresión de los intereses de clase de los capitalistas, tienen que resolver precisamente, en última instancia, las contradicciones entre el hombre y la expresion total de su producto, que le es enteramente enajenado.
-- Mylnár (aquesta no sé si no l’entenc o si no hi estic d’acord)

Conclusió: agraeixo les suggerències que rebo i en faig difusió, tot i que no sempre estigui d’acord… o acabi d’entendre què volen dir!

dijous, 25 de setembre de 2008

We are a country in debt and in decline

"My fellow Americans: We are a country in debt and in decline — not terminal, not irreversible, but in decline. Our political system seems incapable of producing long-range answers to big problems or big opportunities. We are the ones who need a better-functioning democracy — more than the Iraqis and Afghans. We are the ones in need of nation-building. It is our political system that is not working."

Thomas L. Friedman, 2002 Pulitzer Prize

Dirigit als americans, m'ha fet pensar en Catalunya. Declivi, asfíxia financera, líders polítics i morals, qualitat democràtica, sentit d'estat, construcció nacional... De quin país estem parlant?

Nota: extret del blog http://www.diaridewashington.blogspot.com , reflexions catalanes des de Washington

dilluns, 22 de setembre de 2008

El valor de l'experiència

Molt interessant l'article que m'ha enviat el Jaume Casanova, Why experience matters, publicat al The New York Times.

A partir de valoració de la capacitat de Sarah Palin per ser Vice-Presidenta dels Estats Units, David Brooks reflexiona sobre la necessitat que els nostres governants tinguin l'experiència necessària per governar i dirigir un país. Sí, la idea de que una persona del poble, un outsider, una persona "com nosaltres", sigui president, pot ser atractiva. Però si és una personal tan normal, tan average, segurament no té les qualitats, experiència i capacitat necessàries per liderar un país. Governar és complicat i complex, i requereix algunes habilitats que només es poden adquirir amb l’experiència d’haver viscut i gestionat situacions complicades i complexes en el passat. Governar requereix prudència, i la prudència s’adquireix amb l’experiència.

Vaja, que podem estar d’acord en què no volem polítics professionals, gent que només sap fer de polític però no té experiència “de veritat” en el món real. Però no hem de caure en el parany de pensar que la solució és polítics sense experiència. L’experiència, no necessàriament política, però si amb alts grau de responsabilitat, és important a la vida. També en els nostres governants.

Llegeix l'article i ja em diràs què en penses.

dissabte, 20 de setembre de 2008

Frases de la setmana

Setmana 15 setembre

Si vols sentir-te ric, conta totes les coses que tens que els diners no poden comprar
-- Autor desconegut

Gratitude takes three forms: a feeling in the heart, an expression in words and giving in return
-- Unknown

En xinès, la paraula “crisis” es composa de dues lletres : una representa perill i l’altra oportunitat
-- John F. Kennedy


Suggerides:

Fes el que t’agrada i no treballaràs mai més a la teva vida
-- Confuci, suggerida per Joan Camp

There is a big difference between enemies and traitors: Enemies are right in front of you, you are at war with them, then you make an armistice with them, and all is clear. A traitor must be destroyed, crushed
-- Vladimir Putin, suggerida per Jaume Soler des de NY… scary, eh

Me aburro...
-- Homer Simpson, mentre estaba mirant les notícies de la TV sobre un incident nuclear; me l’envia el Marc des de Madrid, que no sap si té molta o poca feina…

Un desastre es lo que hace falta para ver las cosas claras
-- Antonioni, suggerida per Josep Casol

Si las personas no son iguales, no tendrán una igualdad en la manera como son tratadas
-- Aristóteles, suggerida per Josep Casol

El derecho es el conjunto de condiciones por las cuales el arbitrio de cada uno puede coexistir con el arbitrio de los demás según una ley universal de libertad
-- Kant, suggerida per Josep Casol

divendres, 19 de setembre de 2008

Justícia dependent i model americà

Ara és el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), demà serà el Tribunal Constitucional. Hi podríem incloure altres òrgans regulatoris: òrgans o tribunals polititzats, fruit de quotes de partits, d’equilibris entre govern i oposició. Són aquests els que han d’impartir justícia de forma totalment independent? Són ells els que han de solucionar conflictes de forma neutral? No anem bé quan se sap d’entrada la resolució que tindrà un tribunal en funció de la quota política que tenen els partits.

A Espanya els nous membres del CGPJ inclou un advocat del PSOE, un conseller de Justícia del PP, ex-diputats de CiU i PNB, i molts altres amb vinculacions al PSOE i al PP. En canvi, la segona associació més nombrosa de jutges, no vinculada a cap partit, només té un membre en el nou CGPJ... Curiós: tots els partits, quan estan a l’oposició, demanen independència de la justícia, dels òrgans regulatoris i dels mitjans de comunicació pública. Quan estan al govern, se n’obliden i, paradoxalment, ho acaben pactant amb els partits de l’oposició.

Un model que sense ser perfecte m’agrada és el dels Estats Units. Allà per exemple els jutges del Tribunal Suprem són nomenats pel President i validats pel Senat. Són càrrecs vitalicis (els mandats s’acaben quan es moren, dimiteixen o es retiren), i això els dóna la llibertat, una vegada escollits, per actuar sense la pressió del que els ha nomenat.

Cert, existeixen pressions del President de torn per nomenar jutges propers, però si no es perceben com a capacitats o neutrals, el Senat no els aprova. Bush va intentar nomenar a una assessora legal seva, i el Senat ho va rebutjar. Els Presidents sempre acaben nomenant jutges propers, però a la llarga la seva independència i el seu càrrec vitalici assegura que actuïn en clau no partidista. El cas més famós va ser el del jutge Earl Warren, nomenat per Eisenhower, que va acabar sent un dels jutges més liberals (a l’americana) de la història.

El sistema no és perfecte. Existeixen pressions dels lobbys, i hi ha jutges que fan coincidir la seva retirada amb el fet de tenir un President i un Senat que asseguri que el seu substitut tindrà uns valors similars als seus. Dit això, ningú dubta de la imparcialitat dels jutges del Tribunal Suprem dels Estats Units. Són fidels als seus principis, no als qui els ha nomenat.

Spain is different? Potser sí, però està en les mans dels nous nomenats, avui al CGPJ i demà en el Tribunal Constitucional, de canviar-ho: se’ls tria per la seva vinculació política i es dóna per descomptat la seva capacitat. Però quan facin la seva feina poden decidir ser fidels als seus valors, però no necessàriament als interessos del partit que els ha triat per aquell càrrec. Que siguin independents de veritat.

Com a català demanaria que, a part d’independents, la justícia tingués sensibilitat plurinacional. Independent i amb sensibilitat plurinacional? Somiar és gratis.

dijous, 18 de setembre de 2008

Primer independència, després referèndum

El procés es clarifica. Potser es complica, però es clarifica: no hi pot haver referèndum per la independència, ni ara, ni al 2014 ni mai. L’estat espanyol, govern i justícia, així ho afirmen amb tota la contundència i cruesa possible davant la proposta de consulta popular que volien fer a Euskadi.

Si no es pot fer referèndum per la independència, quina solució queda? Doncs proclamar unilateralment la República Catalana i, després, fer el referèndum. Espanya no és Canadà o el Regne Unit, estats amb llarga tradició democràtica que accepten que el Quebec o Escòcia puguin decidir lliurement el seu futur en referèndum. Espanya no reconeix ni reconeixerà mai el dret a l’autodeterminació, i per tant un projecte d’alliberament nacional que tingui com a fase intermitja un referèndum no és una opció viable.

Aquest procés de proclamació unilateral de la independència sense consulta popular prèvia no és la ideal, però és l’únic camí possible. Cal fer esforços titànics per convocar un referèndum que amb tota seguretat no es podrà realitzar? Què guanyem, a part de mostrar (una altra vegada) els dèficits democràtics de l’estat?
Potser és més complicat, però és més clar: treballem per aconseguir una majoria parlamentària, i no dediquem massa esforços a convocar una consulta que no podrem fer. De fet, així ho plantejava Reagrupament en la seva ponència alternativa en el darrer Congrés d’ERC.

Tenim molta feina: tenir tot a punt pel dia D (tot vol dir tot) i aconseguir la majoria social que avali l’opció política de la independència. Inevitablement la confrontació amb l’estat comporta neguit i incertesa, però cada dia es confirma un argument de pes: els costos de la dependència són molt més grans que els de la independència. O en positiu: amb la independència viurem millor.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Enron: perdedors i… guanyadors!

La fallida d’Enron va ser un drama per tothom: els empleats van perdre els estalvis en el pla de pensions de la companyia, a més de la feina. Els inversors, tot el que van invertir. L’auditor, Arthur Andersen, va desaparèixer. Els directius d’Enron que van fer el frau han estan condemnats molts anys a la presó. Tothom va perdre. Tothom? No! Els advocats han guanyat, i molt.

Efectivament, els advocats dels damnificats d’Enron han guanyat... $688 milions! La raó? Han recuperat més de $7.200 milions, i ells treballen a comissió. La jutge que porta el cas ha aprovat aquests honoraris, justificant-ho tant per l’extrema complexitat del cas (que la tenia) com perquè “només” suposen el 9.5% del total.

És així: als Estats Units molts advocats treballen a comissió, sense cobrar, a canvi de quedar-se un terç del que guanyen. Molt? Que és millor per la persona a la que defensen, quedar-se el 99% de poc o el 66% de molt?

Aquest sistema té, com tot a la vida, avantatges i inconvenients: per un costat no té cost pels damnificats, i assegura que els advocats i els seus clients tinguin els mateixos incentius; per altra banda incentiva un excés de litigació que crea moltes ineficiències en el sistema. Un exemple d’aquesta forma de funcionar es pot veure amb la tragèdia de Spanair: advocats americans s’ofereixen a portar el cas davant tribunals americans (ja que el fabricant de l’avió és una empresa americana) a canvi d’un terç del que aconsegueixin.

En fi, almenys en el cas d’Enron, un dels màxims exponents de corrupció empresarial i frau comptable que ha portat una sobre-regulació hipercostosa (Sarbanes-Oxley Act) a les empreses que cotitzen als Estats Units, “qui la fa l’ha pagat”. I, com altres vegades a la vida, al final qui ha guanyat han estat els advocats. Millor per ells. Però em sembla que aquesta vegada (no és la primera ni l’última) el que s’han emportat és desproporcionat, sobretot pensant en els 22.000 empleats d’Enron que no tenien cap culpa i ho van perdre gairebé. $688 milions són molts milions...

diumenge, 14 de setembre de 2008

Dustin Zapatero


Un president crea un conflicte per unir als seus seguidors davant un enemic extern i així desviar l’atenció en un moment de crisi greu. Zapatero? No! Robert De Niro i Dustin Hoffman a WAG THE DOG (Cortina de fum, 1997). La trama és suggerent: es descobreix un escàndol sexual del President dels Estats Units a dues setmanes de les eleccions i, per desviar l’atenció, s’inventa una guerra fictícia a Albània.

La pel•lícula és divertida i interessant. La trama té algunes similituds amb l’escàndol sexual de Clinton, però també té referències a la primera guerra del Golf com exemple d’arma electoral. Mostra d’una forma crua i amena l’ús dels mitjans de comunicació per part dels polítics, i com els governants intenten que els ciutadans s’oblidin dels seus veritables problemes. Com a pel•lícula és divertida, però el problema és que reflecteix una realitat que, quan passa, demostra la (nul•la) qualitat personal i política dels nostres governants.

Aquesta pel•lícula m’ha vingut al cap amb les darreres propostes “socials” del govern Zapatero. Crisi econòmica? Home, sembla complicat poder-ho amagar més. Què uneix als progressistes? Tenir l’Església en contra i al PP criticant mesures teòricament progressistes. Solució? Llei d’avortament i d’eutanàsia activa, per així unir “als nostres” davant els “atacs de la dreta i l’església”. Afegim-hi també iniciatives que poden fer augmentar la popularitat del govern, o si més no desviar l’atenció, com el globus sonda d’eliminar les contractacions d’immigrants en origen, o fitxar durant 20 anys a pederastes i terroristes quan surtin de la presó, i tenim un cocktail de propostes importants però no urgents que dominen (o intenten dominar) el debat públic.

Igual filo molt prim, i tot això es fa ara perquè tocava, i és casualitat que els dos temes estrella (avortament i eutanàsia) tinguin l’Església en contra fent soroll i el PP incòmode en un debat en el que no pot expressar el que pensa. Potser és casualitat que aquests debats puguin desviar l’atenció durant uns mesos. Igual és casualitat... però ja fa un temps que no em crec a Zapatero. Per què serà?

En fi, ja que s’ha obert el debat, almenys solucionem bé i sense demagògia aquestes qüestions.

WAG THE DOG, Cortina de fum, la realitat acaba superant la ficció. Et recomano la pel•lícula.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Frases de la setmana

Setmana 8 setembre

El veritable patriotisme odia la injustícia en la seva pròpia terra més que qualsevol altra cosa
-- Clarence Seward Darrow

Importa mucho más lo que tú piensas de ti mismo que lo que los otros opinen de ti.
-- Séneca

No et creguis mai els consells d'un home amb dificultats
-- Aesop


Suggerides pel Jaume Soler des de NY (un pèl militaristes aquesta setmana...)
If we lose the moral legitimacy we are going to lose the war
-- General Petraeus, parlant de la guerra d'Irak:

Don't put lipstick on the pig
-- General Petraeus, parlant de la guerra d'Irak

Tactics -both those of the enemy and our own- constantly change, and the winning side is generally that which learns faster"
-- General Petraeus, parlant de la guerra d'Irak

We need to stop thinking about what the enemy can do to us and start thinking what we can do to the enemy
-- General Grant

Grant literally has his back to the river -the whole army has its back to the river. He is in the rain, because the only place with shelter was full of wounded people who were obviously crying out... The rain's dripping off his hat, and he's got this soggy cigar, as he always did. Sherman comes up and says, basically, 'Well, we had a tough day today, Grant.' And Grant says, 'Yup. Lick 'em tomorrow, though.
-- Petraeus parlant del general Grant

divendres, 12 de setembre de 2008

Gais, independentistes i espanyols


Parlem de símbols a Barcelona, és clar. L’alcalde Hereu s’ha negat a permetre que es pengi l’estelada amb l’argument de que “és una falta de respecte perquè la bandera representa un grup de catalans i no tots”. Segur que aquesta és la raó? I la bandera gai, que es va penjar a l’Ajuntament fa uns mesos pels Euro Games? Representa a tots els catalans? Potser sí. I l’espanyola, representa a tots els catalans? No, però la llei obliga a posar-la. Però aquesta llei, permet posar la bandera gai?

És igual, no li donem més voltes: no volen ni permeten que es pengi la bandera estelada perquè són enemics polítics de l’independentisme. Ells i molts altres, a esquerra i a dreta. Per sort nosaltres cada vegada som més, i el temps no para de donar-nos la raó.

Visca la llibertat!

diumenge, 7 de setembre de 2008

Hipoteca Espanya

(M'ho ha enviat un amic. M'ha semblat molt educatiu, tot i que la conclusió sembla un pèl dura)

- Hola bon dia. Miri, venia perquè he vist que aquest mes m'han cobrat, erròniament, 180 EUR.
- A no! No és un error. És la comissió per la seva hipoteca Espanya.
- Però si jo no la he demanat!!!
- No, no cal demanar-la. L'hi assignem automàtica pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.
- Automàticament? Però, i quines avantatges tindré doncs?
- Ui moltes! Pensi que és el que se'n diu una llibreta solidaria. Amb els seus diners es podrà, per exemple, regalar ordenadors portàtils als titulars
de la targeta Extremadura o peatges d'autopista als propietaris d'un compte Castella.
- Però si jo no en tinc d'ordenador!!! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!! I per mi què hi haurà?
- Per mi, per mi... Au! No sigui egoista! Que a vostè no li ve d'aquests 180EUR al mes!
- Que no em ve de... però... i doncs... així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills?
- Sí, sí, és clar. Tots els titulars.
- Però això són més de 700EUR al mes!!! És una vergonya!!!
- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo... sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de 'per vida' no hi ha res a fer-hi. Les
condicions són així!
- Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyor...
- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia.

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Frases de la setmana

Setmana 1 de setembre

Els joves no saben prou per ser prudents, i per això intenten l’impossible, i ho aconsegueixen, generació rere generació.
-- Pearl S. Buck

It's not hard to make decisions when you know what your values are.
-- Roy Disney

The only place where success comes before work is in the dictionary.
-- Vidal Sassoon

D’aquí un any desitajaràs haver començat avui..
-- Karen Lamb

I’m here to support John McCain because country matters more than party.
-- Senator Joseph I. Lieberman, former Democrat and independent of Connecticut, in remarks at the Republican National Convention.

divendres, 5 de setembre de 2008

Manual d’instruccions

Seria genial que els fills vinguessin amb un manual d’instruccions d’aquells que, quan tens un problema, et digués immediatament què fer. Idealment que no hi hagi cap problema però, quan passa, saber què fer i la sang freda per fer-ho. Hi ha molts “experts en els seus fills dels altres”, però amb els propis (almenys jo) ens ofeguem en un got d’aigua. Llegim llibres i revistes, apliquem el sentit comú, aprenem de l’experiència dels altres... però no ho sabem tot.

Una nit la Vinyet no parava de plorar. Segurament tenia mal de panxa, o alguna cosa sense importància, però no parava de plorar. El meu impuls era trucar a un metge o anar a urgències, a mitja nit: 5 minuts plorant d’un fill semblen una hora, i una hora sembla un dia sencer. Al final es va tranquil•litzar i l’endemà vam anar al metge. Va dir que no era res. Ahir l’Àlex va relliscar a la dutxa, i es va fer un petit tall a la cella. Res greu, però molts plors i una mica de sang. Què fer? A l’hospital? Abraçades, intentar curar-li una mica, i sobretot molts mimos. L’endemà al metge, que ha dit que no passa res. Res en els dos casos, però moments que un es troba fatal.

El que passa, suposo, és que per alguna cosa que se m’escapa però que sento des de que vaig conèixer a l’Àlex, el vincle amb un fill sobrepassa la lògica i qualsevol raonament racional. Aquest vincle és un sentiment irracional, intens, que fa que qualsevol cosa que els passi es visqui amb una intensitat extrema. Els no-pares deveu pensar que estic dient coses marcianes. Els pares segur que enteneu perfectament què vull dir.

Això de ser pare és genial, però molt complicat. I això que només acabo de començar...

P.D. Possible idea de negoci: un número de telèfon al qual els pares puguin trucar les 24 hores del dia per preguntar qualsevol cosa sobre els seus fills.

P.D. Ho reconec, quan parlo dels meus fills em puc fer una mica pesat...

dijous, 4 de setembre de 2008

10 idees amb força per la independència

Extret de la web del Cercle d'Estudis Sobiranistes, 10 idees amb força per si algú té dubtes sobre la independència (per cert, enhorabona López Tena i López Bofill per la feina feta):

1. Per què no?

És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya. No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?

2. Normalitat nacional

Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.

3. Plena capacitat de decisió

La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.

4. Progrés social

L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.

5. Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat

La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.

6. Per dignitat

Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!

7. O tens Estat o no tens res.

Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

8. Pervivència de la cultura i la llengua pròpies

La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.

9. Representació a la Unió Europea

La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.

10. Participació en els organismes internacionals

La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra.

Més informació a Cercle d'Estudis Sobiranistes

dilluns, 1 de setembre de 2008

Xina, Berlín i la vergonya olímpica


Ara que s’han acabat els jocs olímpics és hora de fer balanç: el respecte als drets humans continuen igual, o pitjor, a la Xina.

Quan Pekín va guanyar la nominació dels Jocs Olímpics es va comprometre a fer passes endavant en els drets humans, però no ha estat així. Algunes dades: més de 15.000 presoners polítics i religiosos a les presons; desenes d’estudiants a la presó des de fa 19 anys per manifestar-se a Tiananmen; milers d’execucions cada any; censura en mitjans i Internet, amb molts periodistes i ciberdissidents a la presó; repressió al Tíbet; mesures especials per reduir qualsevol dissidència interna durant els Jocs. I molt més. Cap líder internacional, amb la tímida excepció de George Bush, ha alçat la veu per no molestar als socis comercials xinesos. Al contrari, molts han participat activament a la festa dels Jocs.

Com a balanç no podem mirar només la festa, les medalles, i la demostració de la capacitat xinesa. Mirem el que queda, sobretot pels xinesos: la legitimació del Partit Comunista xinès, que manté en una dictadura a una quarta part dels habitants del planeta.

No és el primer cas de legitimació d’un govern totalitari. Ja va passar a Berlín el 1936, amb una inauguració ple d’esvàstiques presidida per Hitler, on van desfilar les joventuts hitlerianes i les seccions d’assalt (SA). Alemanya es va voler projectar internacionalment com a país pacífic i tolerant, i aquests Jocs a més van contribuir a augmentar el nacionalisme dels alemanys i la valoració positiva cap el seu govern. Els esportistes alemanys no ciutadans, com jueus o gitanos (amb alguna excepció de cara a la galeria), no van poder participar, però tot i així va haver una presència rècord de països. Segurament no va semblar tan greu, en el seu moment, participar en els Jocs Olímpics de Berlín.

Pekín no és Berlín. Però aquests jocs passaran a la història, més enllà de Phelps i Bolt, com els Jocs dels drets humans. O sense drets humans, per ser més exacte.