dissabte, 30 d’agost de 2008

IOKIYAR a la catalana

Curiós acrònim americà, IOKIYAR: “it’s OK if you’re a Republican”. L’utilitza Paul Krugman en un post ( http://krugman.blogs.nytimes.com/2008/08/23/iokiyar ) per referir-se a la polèmica de les darreres setmanes a les presidencials americanes i a la doble moral que tenen els Republicans per criticar amb agressivitat comportaments dels Demòcrates que ells també reprodueixen (i que, quan ho fan ells, òbviament no és criticable). Van preguntar a McCain, candidat republicà, quantes cases tenia, i no va saber contestar. Més tard els seus assessors van comunicar que en tenia 7. Ara els Demòcrates, començant pel propi candidat a la vice-presidència Joe Biden, estan explotant aquest fet, amb un pèl de demagògia, dient que una persona amb 7 cases no pot entendre a la gent que té problemes per pagar la seva hipoteca, que un President així no entendria els problemes de la gent, etc.

Krugman defensa aquesta actuació dels Demòcrates amb l’argument que els propis Republicans han fet demagògia en temes semblants en el passat per atacar els demòcrates, i que per tant cal atacar la doble moral dels Republicans, també amb demagògia, si cal. Així, en les anteriors presidencials els Republicans van arribar a acusar a John Kerry de gigoló per haver-se casat amb una dona molt rica... a l’igual que ha també fet McCain. O estan acusant permanentment d’elitista a Obama, dient que els Republicans són gent del “poble”, gent com ells... però el seu líder té 7 cases.

Aquesta expressió, IOKIYAR, m’ha fet pensar en Catalunya. Aquí però seria a l’inrevés: “it’s OK if you’re NOT a Republican”. Em refereixo a la doble moral amb que es jutja moltes vegades comportaments d’ERC o del món sobiranista. Se’ls critica fins a l’extrem algunes accions, mentre que comportaments similars d’altres partits o moviments són comentats de forma molt més suau o directament obviats.

Tres exemples: un, el nomenament del germà de Carod per “l’ambaixada” a París. Criticable, sí, però a l’igual que s’hauria de criticar nomenaments similars de germans, cosins i fills. Un altre, que persones vinculades a Sobirania i Progrés rebin encàrrecs per part del departament de Turisme, criticat per alguns mitjans. No ho considero criticable, ja que se’ls ha triat per mèrits propis, i de fet sobtaria que aquest o qualsevol altre govern volgués fer estudis sobre qüestions històriques a Catalunya i no contractés a aquestes persones. Per últim, el tractament que ha rebut Joan Laporta per part d’alguns mitjans, criticant fins a l’extrem i de forma permanent algunes de les seves actuacions, a pesar de què el seu balanç com a president del Barça és clarament positiu i millor que el dels seus antecessors (als quals per cert aquests mateixos no criticaven ni molt menys amb tanta duresa). Té alguna cosa a veure que Laporta sigui independentista?

La lliçó, però, no és fer com els altres, acceptar el status quo, i defensar actituds injustificables dient que els altres també ho fan. L’independentisme sempre serà jutjat per tothom (incloent pels propis independentistes) amb més severitat que altres moviments, ja que vol trencar el marc legal en el que ens trobem, és un moviment rupturista per definició. La solució passa per ser prudents, cuidar les formes, i aplicar sempre la meritocràcia, triant sempre les persones més preparades. I passa també per actuar de forma descomplexada i no caure en la trampa IOKIYAR a la catalana, de creure’ns algunes crítiques que ens fan perquè som sobiranistes. No ens enganyem, molts seguiran criticant (ara sense raó) als sobiranistes. Però el país, aplicant criteris meritocràtics i exquisitesa en les formes, anirà millor. Ah, i la gent es tornarà a creure les “mans netes”.

divendres, 29 d’agost de 2008

Frases de la setmana

Setmana 25 d’agost

No tinc la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és intentar contentar a tothom.
-- Bill Cosby

We have been taught to believe that negative equals realistic and positive equals unrealistic.
-- Susan Jeffers

Tu no ets les teves experiències. Ets el que fas d’elles.
-- Deborah Bell, Ed.D,

La felicitat, com la infelicitat, és un elecció proactiva.
-- Stephen R. Covey

Success is not permanent and failure is not fatal.
-- Mike Ditka

If you don't like what you're doing, then don't do it.
-- Ray Bradbury


Suggerida per Jaume Soler:

The attempt to keep politics out of sport is as futile as trying to keep the sweat out of sex...
-- Anthony Lane (escrivint al New Yorker parlant dels JJOO a Beijing)

dilluns, 25 d’agost de 2008

Adéu estiu

Sí, encara queden unes setmanes, però per mi l’estiu s’ha acabat. L’estiu, per mi, psicològicament, són les vacances. Fa ja uns quants anys, a la Universitat o a l’escola, l’estiu començava a finals de juny i acabava a mig setembre. Ara comença a principis d’agost (o algun dia que vaig a la platja durant el juliol), i s’acaba a finals d’agost, quan torno a la feina. En fi...

Un parell de regalets de finals d’estiu: una cançó d’Els Pets i una altra de Tancat per Defunció, sobre estius que s’acaben.




divendres, 22 d’agost de 2008

Esperança Lugo


L’arribada de Fernando Lugo a la presidència de la República del Paraguai i les seves primeres passes semblen prometedores. Lugo, un bisbe retirat seguidor de la teoria de l’alliberació, té com a objectiu, a l’igual que molts altres líders llatinoamericans de l’esquerra, erradicar la pobresa i la corrupció. El camí i model que segueixi és clau per veure si aconsegueix els seus objectius.

L’esquerra llatinoamericana té dos models, i Lugo sembla que de moment ha optat pel racional: en la presa de possessió, va lloar a Lula i Bachelet per la seva feina a Brasil i Xile, i va obviar a Morales i Chávez pel desastre que estan fent a Bolívia i a Veneçuela.

Cal saber què es vol assolir i com aconseguir-ho, i buscar un equilibri entre idealisme i possibilisme. Lula i Bachelet haurien volgut anar molt més enllà, ser més ràpids en reduir la pobresa i redistribuir la riquesa, però són conscients que forçar la màquina en termes d’intervencionisme té un efecte bumerang a llarg termini. Morales i Chávez volen solucionar tot per decret, nacionalitzant empreses públiques sense respectar la propietat privada (a part de no respectar drets bàsics com el de la lliure expressió, en el cas de Chávez). Això no funciona. Hi han hagut en el passat abusos per part d’algunes empreses nacionals i estrangeres en aquests i altres països de Llatinoamèrica. Però aquestes nacionalitzacions només serviran per fer més ineficients a aquestes empreses, i allunyar a futur qualsevol inversió privada de l’estranger, clau per aconseguir el creixement econòmic que ha de permetre incrementar el benestar dels seus ciutadans. Del que es tracta és de créixer i redistribuir la riquesa, no de destruir riquesa i socialitzar la pobresa.

Les mesures de Lugo pels primers 100 dies passen per fer accions concretes donant prioritat a l’assistència immediata als grups vulnerables i a les comunitats de pobres, nens, dones i gent gran. La gestió de tot plegat serà complicada, ja que lidera una coalició de partits (Alianza Patriótica para el Cambio) que inclou a molts partits que van del centre a l’extrema esquerra. Veurem com evoluciona

Temps al temps. Sort a tots, països i presidents. I sort a Lugo.

dijous, 21 d’agost de 2008

Que Iniciativa torni a fer d’Iniciativa!


Iniciativa ens tenia ben o mal acostumats, segons es miri. Acostumava a ser poc més que l’eco dels socialistes, a fer i acceptar tot el que digués el PSC, amb un cert toc sostenible, això sí. L’exemple més clar va ser amb el pacte Mas-ZP de l’Estatut, que Iniciativa va donar per bo, a instàncies del PSC, sense ni tan sols conèixer el contingut.

Darrerament, però, Iniciativa sembla actuar amb criteri propi en algunes qüestions. El que hauria de ser una bona notícia es torna preocupant quan es veuen els resultats. Des de l’absurditat dels 80 km/h, passant per la gestió del transvasament (com li deien els d’Iniciativa?), per rematar-ho amb la compareixença que al final no es fa de ZP a propòsit del finançament a canvi d’un acord amb el govern central. Ha acabat fent igualment el que deien els socialistes, però escenificant no sé què i trencant la unitat d’acció catalana. Qui és Iniciativa per pactar amb el govern espanyol en nom de Catalunya, del seu govern, i de les forces catalanes que estan anant plegades? Qui és per trencar la unitat a canvi de res?
En nom de qui? A canvi de què?

El problema de fons és què fan uns comunistes al govern de Catalunya i, ja que hi són, per què se’ls fa tant de cas. Donar-li’s el bus de l’Estatut estava bé, però encomanar-li la conselleria d’Interior... On està el sentit d’estat en aquest país (no d’Iniciativa, sinó d’aquells que van cedir-li aquesta conselleria)? Iniciativa, un partit d’extrema esquerra disfressat d’ecologisme i sostenibilitat, no és homologable a cap altre partit que estigui a cap govern de cap país avançat (i no els comparem als els Verds alemanys, tot i que comparteixin grup al Parlament Europeu). La seva presència al Govern, quan fa d’Iniciativa, de comunista mega-intervencionista professor d’ètica, és una llosa pel país.

La veritat, entre una Iniciativa amb idees de bombero i amb accions en contra del sentit comú i dels interessos nacionals dels catalans, i una Iniciativa que fa el que diu el PSC, em quedo amb la segona. Alguns em diuen que hi ha una Iniciativa que jo no recordo (sóc més jove del que semblo), que abans tenia un altre nom, i que tot i que també tenia plantejaments d’extrema esquerra, defensava desacomplexadament els interessos nacionals de Catalunya. En aquesta Iniciativa va confluir una part de Nacionalistes d’Esquerra i altres militants independentistes, alguns dels quals encara hi són.

Aquesta Iniciativa sona bé, o en tot cas sona millor. Però mentre no la troben, pel bé del país, que tornin a on eren fa poc, per així no liar-la més: que Iniciativa torni a fer d’Iniciativa, l’eco dels socialistes. Cert, això no suma. Però almenys no resta.

dilluns, 18 d’agost de 2008

El front de les engrunes

Si tot acaba bé, seguirem anant malament. Si s’aconsegueix el finançament que marca l’Estatut, seguirem tenint un espoli fiscal que lamina el creixement econòmic de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans. Engrunes per subsistir, però no el pa que necessitem (pa que és nostre, per cert). Paradoxa, front comú per disminuir però no per eliminar l’espoli fiscal a Catalunya, continuant així amb una lenta però inexorable decadència.

Maximalista? La Cambra de Comerç afirma que l’aplicació del nou Estatut hauria de comportar 3.500€ milions de recursos addicionals a l’any. Segons dades del Govern d’Espanya, Catalunya tenia un dèficit fiscal l’any 2005 entre 11.000€ i 15.000€ milions, entre el 6,4% i el 8,7% del PIB. És a dir, després de tota la moguda, unitat, amenaces i demés, si s’aconsegueix el 100% del que es demana (per cert, complir la llei), seguirem tenint un dèficit fiscal entre 6.500€ i 11.500€ milions, entre el 4,4% i el 6,7% del PIB català.

No ens confonem. El finançament que marca l’Estatut permetrà respondre a les urgències que té el país, com el creixent dèficit de la Generalitat per la caiguda d’ingressos tributaris. Però és insuficient per resoldre algunes qüestions crítiques del país, com donar suport al milió de pobres que té Catalunya o invertir en les infraestructures que ens han de permetre competir amb èxit en aquest segle XXI. Podrem resoldre la urgència, arribar a fi de mes, però no l’important, solucionar el dèficit fiscal excessiu.

Dit això, suport incondicional al govern i als partits catalans per aconseguir el màxim per Catalunya. Però que quedi clar que aquest model de finançament és el seu, no el nostre. Aquest model és d’aquells que van permetre, avalar i pactar un Estatut retallat amb un sistema de finançament insuficient, i que nosaltres per lleialtat defensem, ja que el poble de Catalunya el va aprovar en referèndum. Però el nostre model és el concert econòmic, o el que preveia l’Estatut del 30 de setembre, que sense ser el concert donava els resultats del concert.

Tot plegat, una paradoxa: ens mobilitzem per fer complir la llei que el propi govern espanyol va aprovar i ara no vol aplicar, sabent que, si després de tot el desgast aconseguim el que diu l’Estatut, estarem millor, però seguirem estant espoliats. Almenys que tot plegat serveixi per a què aquells que defensen una Espanya plural vegin que això no és possible ni amb el govern més amic de la història. La crisi de veritat la tenen (o l’haurien de tenir) aquells que defensen una mena federalisme asimètric light que el govern espanyol més autonomista de la història no vol ni sentir a parlar. Ni finançament just, ni aeroport, ni rodalies, ni res. Espanya és això, o s’accepta o es trenca la baralla, sense posicions intermitges.

Fem pedagogia. Expliquem a tothom que el propi govern espanyol es nega a complir la llei, l’Estatut, i a retornar una petita part del que els catalans paguem cada any. I que si compleix la llei seguirà sent insuficient, ja que el nostre dèficit fiscal serà igualment insostenible. I que el camí és el concert econòmic. I la independència.

dissabte, 16 d’agost de 2008

Referèndum pel concert econòmic

Llegeixo que Puigcercós proposa convocar un referèndum sobre el concert econòmic si no hi ha un bon acord sobre el finançament (llegir notícia). Més enllà de què potser diferiríem en què és un bon acord (per mi una condició necessària però no suficient és limitar el dèficit fiscal al 4% del PIB), m'agrada aquesta proposta i de fet l'he suggerida vàries vegades des d'aquest blog (El desastre que ve. O no; Finançament: unitat, ambició, fermesa i sentit d'estat; Premi de l'ONU a Catalunya) i des de la web de Reagrupament.

Un referèndum sobre el concert econòmic podria ser un punt d'inflexió sobiranista. A part de què es guanyaria, podria anar acompanyat d'una acció divulgativa des del govern explicant l'espoli fiscal actual i tot el que no es pot fer degut al dèficit fiscal.

He de reconèixer que tinc un punt d'escepticisme sobre aquesta i altres afirmacions de polítics catalans. Les amenaces i advertències, aquesta i altres, són però per complir-les. Dit això, és el moment de mirar endavant i no fer retrets, de donar suport incondicional a tots els polítics i governants que lluitin per un finançament just. Després, però, passarem comptes. Amb tothom.

divendres, 15 d’agost de 2008

La confusió de l’Estatut

La defensa numantina de l’Estatut per part de persones i entitats sobiranistes em desconcerta. Defensem l’Estatut, ja que és llei aprovada en referèndum pel poble català, però ho hem de plantejar en termes de dret a decidir: cal respectar l’Estatut perquè així es va votar, i un Tribunal Constitucional polititzat o un govern espanyol que no compleix les lleis que aprova no el poden laminar. Però que quedi clar que molts volem anar molt més enllà, i que justament defensem l’Estatut perquè defensem el dret a decidir del poble de Catalunya.

En aquest sentit, les manifestacions que entitats sobiranistes com la PDD fan sobre l’Estatut, en la meva opinió, no haurien de ser tant de defensa de l’Estatut com de defensa del dret a decidir dels catalans, i per tant de la no-acceptació de rebaixes sobre un text ja clarament insuficient. Que es transmeti que no s’accepten rebaixes, no que cal respectar l’Estatut perquè aquest és la solució. Entenc que en el cas de la PDD és així com ho planteja.

Paradoxa (una altra): molts dels que no van recolzar el nou Estatut (per ser insuficient des del punt vista nacional) són els meus actius a defensar-lo. En tot cas, que defensin també a mort l’Estatut els que el van pactar, defensar i aprovar. I que en algun moment facin autocrítica, alguna, la que sigui.

dimarts, 12 d’agost de 2008

New York New York


Alguns consells per si vols anar a NY. Ho vaig fer pel Jordi i la Mariona, de viatge de noces, i he pensat en deixar-ho escrit, ja que és una pregunta que els amics em fan quan van a NY.

En general aquest planning l'ajusto al gustos de tothom, en especial a les sèries i pel·lícules que més agrada cadascú. Suggerències i preguntes benvingudes.

***************
Downtown:
- Entrades per Broadway (al Sea Port) - aprofitar per veure el port, tampoc dóna per molt
- Borsa de NY – NYSE - al costat, Trinity Church (normals)
- Zona Zero
- Grans magatzems – Twenty Century One

Soho:
- Botiga Prada (carrer Broadway abans d’arribar a Houston)
- Galeries d’art a West Broadway
- Apple Store (la primera que van obrir)
- Botiga del Moma (està al Soho, tot i que el Moma està a Midtown)

Chinatown i Little Italy:
- A Canal Street, falsificacions i souvenirs molt barats – regateja preus! (i no compris falsificacions, cal respectar la propietat intel·lectual)
- Menjar en un restaurant xinés
- Passejar pel mercat al carrer i les botigues per veure l’ambient

Lower East Side:
- Vivíem a 25 Clinton Street!
- Katz Delicatessen – escena orgasme Sally
- Passejar per veure contrast antic-modern

East Village:
- Vivíem a West 4th Street (entre avingudes A & B)
- Saint Marks – carrer curiós - Al final del carrer hi ha el parc Tomptinks Square – curiós de veure’l si estàs a prop, no anar a veure’l expressament

Village/West Village:
- Washington Square
- Restaurants: Tomoe Sushi - molt bo, no es pot reservar, s’ha de fer cua; Joe’s Pizzería – pizzes genials;
- Fer un brunch diumenge al migdia a algun lloc del Village
- Música en directe + sopar: Blue Note
- Menjar un cupcake al Magnolia
- New York University – la meva universitat!
- Prendre un cafè al Caffé Regio – el primer capuchino de l’història de NY
- Passejar per: Blecker; Christopher – super gay; Union Square – mercat orgànic de pagesos!; també hi ha un Barnes & Noble, el restaurant Union Square Café i botigues interessants

Chelsea:
- Barri super-gay
- Galeries molt interessants

Meatpacking district:
- Zona que abans escorxador d’animals, ara és molt cool (p.e. botiga Stella McCartney)
- Botigues modernes i restaurants cool

Midtown:
- Biblioteca
- Grand Central – estació de trens interessant per l’edifici i pel moviment de gent - és on es va rodar l’escena dels Intocables d’Elliot Ness
- Restaurants: Smith & Wollensky – filets enormes; Oyster Bar (a Grand Central)
- Flatiron – edifici singular (23 & Broadway)
- Moma
- Passejar per 5a avinguda... i entrar a botigues!: Tyffany – joieria; Sak’s 5Th Avenue – magatzems de luxe (la Winona Ryder va robar al de California); hi ha paradetes de hot-dogs i de bolsos, rellotges...
- Rockefeller Center – ara es pot pujar a dalt i hi ha molt bones vistes
- Saint Patrick – catedral
- Times Square: zona teatres i on cau bola de fi d’any; prendre cocktail a la nit a dalt de l’hotel Marriot
- Empire State
- Macy’s (grans magatzems)

5ª Avinguda – tocant Central Park:
- Botiga Apple
- Botiga de juguets FAO i Hotel Plaza de Home Alona (Sólo en casa)
- Guggenheim
- Metropolitan Museu
- Museu Jueu

Central Park:
- Mirar les activitats que hi ha
- Anar en bicicleta
- Fer un picnic
- Anar en carrossa

Harlem:
- Anar a missa Gospel
- Dinar al Sylvias (música en directe; menjar pollastre fregit; molt turístic, però està bé)

Altres:
- Prendre cervesa Brooklyn Lager
- Anar a un Barnes & Noble a mirar llibres i prendre un cafè
- Sopar amb vaixell al voltant de Manhattan
********
Una cançó de regal

diumenge, 3 d’agost de 2008

De vacances


Començo les vacances. Ha estat una primera part de l’any força intensa, i ara toquen vacances. Merescudes? Potser sí, però sense exagerar. Vacances ens les mereixem (gairebé) tots.

Un 2008 interessant i molt intens, de moment: Tornada a una feina “normal” després d’un sabàtic peculiar. Molts projectes, personals, professionals i polítics, que en alguns casos han anat molt bé, i en altres ha estat genial intentar-ho (i seguir lluitant per tirar-los endavant!). I molts projectes per la resta del 2008, apassionants, que he de ser capaç de compaginar-los amb molt més temps (i de qualitat) amb la família.

Balanç? Molt positiu. Molts amics fa temps que em diuen que faig bona cara. Tenen raó, sóc molt feliç. És molt complicat que tot vagi bé, no conec a ningú que li vagi tot (tot) de cara. No sóc una excepció. Sempre hi ha coses que sumen i que resten, a nivell personal i professional, però per sort (i la sort és important ) el balanç, en el meu cas, és molt positiu. Que la família vagi bé ajuda molt. Espero que duri.

Temps de vacances. Temps de llegir i potser escriure. Però temps sobretot de Rosa, Àlex i Vinyet.

Salut, llibertat i bones vacances!

dissabte, 2 d’agost de 2008

Frases de la setmana

Setmana 28 de juliol

Ser independent de l’opinió pública és la primera condició formal per aconseguir qualsevol cosa genial.
-- G. W. F. Hegel

We should not let our fears hold us back from pursuing our hopes.
-- John F. Kennedy

Regret for the things we did can be tempered by time; it is regret for the things we did not do that is inconsolable.
-- Sidney J. Harris

No m’expliquis si has treballat dur. Digue’m tot el que has fet.
-- James Ling

We are continually faced by great opportunities brilliantly disguised as insoluble problems.
-- Lee Iococca

Suggerida per Jaume Bech:
Fa més soroll un arbre que cau que no un bosc que creix
-- Proverbi xinès

Suggerida per David Bajona:
Fools learn by experience whereas wise men learn by other peoples' experience
-- Otto von Bismarck

(si vols veure les frases en català pots anar a http://in.directe.cat/salvador-garcia)

divendres, 1 d’agost de 2008

El meu germà és un crack


De veritat. Els que el coneixeu ho sabeu de sobres, i els que no el coneixeu us adonaríeu de seguida. És un crack. No parlo només a nivell personal. És un crack de la música.

Composa i adapta cançons genials, i té un do especial amb la bateria. Dit això, ell em disculparà, tinc dubtes sobre si el contractaria per a la meva empresa. Bé, si l’empresa fos meva i amb els meus diners, segur que sí, però si no fos meva, amb els diners dels altres, no ho sé. És un tema formal, estètic, les coses no només han de ser, sinó també semblar, correctes, imparcials i meritocràtiques, pel bé d’ell, meu i dels altres.

I si fos vicepresident de la Generalitat? Doncs em sap greu, també tindria molts dubtes per contractar-lo com a músic, a menys que destaqués molt, i amb diferència, respecte la resta. Injust per ell? Potser sí, però com a vicepresident de la Generalitat, a part del meu amor fraternal, em deuria també als electors que m’han fet confiança i al poble en general, que podrien interpretar que l’elecció no és purament meritocràtica.

Dit això, potser sí que el contractaria com a músic, ja que tothom sap que és un crack. Ningú dubtaria que l’he contractat per la seva excepcionalitat com a músic, no perquè és germà meu. La pregunta és si el contractaria com a representant de “l’ambaixada” catalana a Anglaterra. Això ja seria més difícil justificar-ho. Parla un perfecte anglès, té molts contactes a Anglaterra, i no tinc cap dubte que ho faria de primera. Però no té experiència en relacions internacionals, i per aquesta posició podria trobar algú tan o més preparat que ell.

No et sàpiga greu, Joan, que tot i que depengués de mi, no series el representant de Catalunya a Anglaterra. De fet, amb bon criteri, si t’ho proposés, tu mateix em diries que no és bona idea, encara que creguessis que ho pots fer molt bé.

Mans netes, no? No conec a l’Apel•les Carod. Deu ser bona persona, llesta i preparada. Deu estar sobradament preparat per altres funcions, però no em sembla el megacrack, per falta d’experiència internacional, per representar Catalunya a França. En aquests casos, quan no està clar que és el millor candidat amb diferència, el germà no és la millor opció. El germà representa, a ulls de molta gent, una classe política que és més del mateix.

Diuen que tots els polítics són igual, i els fets tendeixen a demostrar-ho. No és cert. N’hi ha molts d’iguals, però n’hi ha molts que no són com ells. Una altra forma de fer política ha de ser possible.

Ells sabran el que fan. No en el meu nom, però.

Mans netes.