dijous, 31 de juliol de 2008

Oportunitat olímpica


Oportunitat perduda, de moment. Els jocs olímpics a Xina són una gran oportunitat per denunciar la violació sistemàtica dels drets humans al poble xinès. El govern xinès es va comprometre, quan va rebre la nominació per fer els jocs, a impulsar els drets humans. Mentida o promesa incomplerta, segons es miri.

A Xina no hi ha llibertat d’expressió. Activistes a favor dels drets humans estan a la presó. Hi ha tortures i maltractaments, detencions arbitràries i judicis sense cap garantia jurídica. I al Tíbet la repressió continua.

Un dels objectius de l’olimpisme és “crear un estil de vida basat en (...) el respecte pels principis ètics fonamentals universals”. Hauria de ser en base a aquest objectiu que el propi Comitè Olímpic Internacional denunciés la situació a Xina. Però no ho fa.

Boicot? Boicot actiu. Participar, i denunciar des de dins dels jocs la violació dels drets humans del govern xinès. Com? No participant en la festa d’inauguració i cloenda dels jocs, fent que els esportistes portin un pin a favor de la llibertat d’expressió, no recollint les medalles en el podi, fent declaracions públiques des de la mateixa Xina... Hi ha moltes formes. La defensa dels drets humans no és només feina d’activistes com Amnistia Internacional, sinó també responsabilitat, en aquest cas, de govern, esportistes i mitjans de comunicació presents als Jocs Olímpics.

Ingerència? És clar. Qualsevol violació dels drets humans requereix, com a mínim, ingerència pacífica. No és un tema intern de Xina, és un tema de ciutadans reprimits, avui a Xina, Cuba o Iran, demà a qualsevol altre lloc. La defensa de la llibertat i dels drets humans no té fronteres.

No es farà, ja ho sé. Quan hi ha interessos econòmics no hi ha defensa dels drets humans per part dels governs. Xina és un aliat comercial massa important, i això passa per endavant de molts principis, sobretot quan aquests són febles.

Els governs no faran la feina. Espero però que almenys alguns esportistes i els mitjans de comunicació, a part de molts activistes que porten molt temps lluitant a favor de la llibertat a Xina, aconsegueixin que hi hagi un abans i un després en el respecte dels drets humans a Xina. Pel bé del poble xinès, però també pel nostre.

dimarts, 29 de juliol de 2008

Pel forro

El govern espanyol es passa pel forro el finançament acordat en el nou Estatut i el nou Estatut en general. Suposo que hi ha un terme jurídic o políticament correcte per definir l’actitud del govern espanyol, però la conclusió és aquesta: pel forro. Ni nou sistema de finançament el 9 d’agost, com diu l’Estatut, ni unes bases de finançament d’acord amb el text de l’Estatut, que és llei aprovada per les corts espanyoles i refrendada pel poble català.

Vàries paradoxes i algunes conseqüències positives per no veure només el got mig o totalment buit.

Primera paradoxa, el propi govern incompleix la llei que ell mateix va aprovar. Ara és el finançament, fins ara han estat tots els traspassos que s’havien d’haver fet (p.e. rodalies) i que s’han anat posposant sine die. Tenim un govern insubmís! Quan jo em salto lleis absurdes com el límit de 80 km/h em posen multes, si deixés de pagar impostos aniria a la presó... però el govern ho fa i no passa res.

Segona paradoxa, hi ha un front comú català per defensar el finançament de l’Estatut... tot i que és clarament insuficient! Amb un dèficit fiscal de 15.000€-17.000€ milions anuals, aconseguir un finançament extra de 3.000€ milions (tal i com defensen els més més optimistes) perpetua l’espoli fiscal a Catalunya, ja que el dèficit fiscal continua sent inacceptable i corresponsable de la decadència econòmica a Catalunya. Estem fent front comú per a què el propi govern espanyol compleixi la llei, una llei que a més està plena de mancances pels nostres interessos! Posats a fer front comú, podríem defensar plegats el concert econòmic.

Tercera paradoxa, la culpa no és només de Madrid. Cert, el govern espanyol es passa pel forro l’Estatut, però a Catalunya també hi ha algú amb alguna responsabilitat, no? Aquest no era el millor Estatut de la història? On estan els cracks que van negociar l’Estatut? Quin model de finançament van aprovar, o resulta que no era veritat que el nou Estatut garantia (= assegurava) més recursos per a Catalunya? On estan els que van ridiculitzar als que ens vam oposar a aquest Estatut, entre altres raons, perquè el sistema de finançament era clarament insuficient i no estava blindat la seva aplicació?

En fi... Esgota queixar-se, sobretot quan la queixa és per reclamar justícia.

L’actitud del govern espanyol, però, té dues conseqüències positives. La primera és mostrar a tothom els límits de l’Espanya plural. Qui de bona fe vol una Espanya federal amb un sistema de finançament just per Catalunya, sense espoli fiscal, ara pot veure que això no és possible. El sistema autonòmic actual dóna pel que dóna, i dóna pel que tenim ara i potser una mica (no gaire) més. No hi ha solucions intermitges, o es manté el status quo, perpetuant l’espoli, o es trenca la baralla. El que no s’ha aconseguit ara, amb el govern espanyol més amic i amb més talante del món mundial, no s’aconseguirà mai (si es continua formant part d’Espanya, és clar).

La segona és el precedent. Igual que ells es passen pel forro les lleis que els interessa, nosaltres podem fer el mateix. No es tracta d’incomplir totes les lleis, només algunes molt concretes. Un parell articles de la Constitució, per exemple. Ells han fixat el camí.

divendres, 25 de juliol de 2008

Frases de la setmana

Setmana 21 de juliol

Wrong is wrong, no matter who does it or who says it.
-- Malcolm X

El talent és bastant habitual. No manca intel•ligència, sinó constància
-- Doris Lessing

Aprèn a veure les coses com són, no com t’imagines que són.
-- Vernon Howard

To avoid criticism, do nothing, say nothing, be nothing.
-- Elbert Hubbard

No es pot tenir èxit sense els fracassos.
-- H. G. Hasler


Reflexions des de NY del Jaume Soler:

Conversa entre Barack Obama i el seu amic, Reverend Alvin Love el 2006. Obama el truca per a demanar-li la seva opinió respecte si presentar-se o no a l'elecció presidencial:

"My dad told me that you've got to strike while the iron is hot," Love recalls saying, and Obama replied, "The iron can't get any hotter." El mateix raonament serveix per als independentistes catalans. Malgrat la desorientació d'Esquerra, ara és el moment.

dimecres, 23 de juliol de 2008

El desastre que ve. O no

Escena 1: el Parlament de Catalunya aprova un nou Estatut (any 2005) amb un sistema de finançament substancialment millor que l’actual, però lluny del concert econòmic, tot i que hi havia una majoria parlamentària (CiU, ERC i IC) que el defensava

Escena 2: s’aprova un Estatut fruit d’un pacte Mas-ZP, amb la benedicció del PSC (i per tant d’IC), on se’ns ven que el nou finançament és genial, tot i que ningú el pot quantificar i no entra en vigor fins el 2009 (l’Estatut es va aprovar el 2006!)

Escena 3: el govern espanyol, quan presenta les bases del nou sistema de finançament el 2008, es passa pel forro el gran Estatut (a l’igual que ha anat fent els dos darrers anys amb tot el referit amb l’Estatut)

Escena 4:
  • Opció 1: la unitat, força i pressió dels partits catalans permet aconseguir un sistema de finançament que redueix el dèficit fiscal al 4% del PIB, és a dir, aconsegueix 11.000€ milions anuals addicionals de recursos
  • Opció 2: els partits catalans, en un acte de dignitat sense precedents recents, anteposant els interessos de Catalunya i de la seva gent als interessos partidistes, amb el suport de la societat civil, incloent sindicats i patronals, rebutgen el sistema de finançament proposat pel govern espanyol, i convoca una consulta popular on pregunta al poble català (i) si vol que Catalunya recapti i gestioni tots els seus impostos i (ii) si vol limitar la quota de solidaritat al 4% del PIB
  • Opció 3: els partits catalans acaben acceptant un sistema de finançament que perpetua l’espoli fiscal, tot i que el PSC afirma que és el millor finançament de la història, ERC diu que tot és culpa de CiU, i CiU el rebutja, però dóna suport als pressupostos de l’estat, o directament dóna suport a l’acord gràcies a una escenificació com la del pacte Mas-ZP

Cap retret pel passat, mirem només al futur.

Avui, suport incondicional a totes les forces polítiques que defensin un sistema de finançament just per Catalunya. Demà, una vegada s’hagi acordat el nou finançament, passem comptes. Amb tothom.

M’estimo més no predir què acabarà passant. Encara l’encertaria.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Ahmad Batebi en llibertat


Defensava la llibertat. El van reconèixer en la fotografia, el van detenir, torturar fins a l’extenuació, i condemnar a mort. Li van commutar la pena per 15 anys de presó, on va seguir sent torturat i maltractat, fins que fa tres mesos, 9 anys després, es va poder escapar. Avui resideix als EUA.

Ahmad Batebi tenia 21 anys quan participava en una protesta a l’Iran a favor de la llibertat d’expressió i en contra de la censura i de la persecució dels intel•lectuals. The Economist es va fer ressò de la protesta estudiantil mostrant en la seva portada la foto d’Ahmad, on apareixia amb una samarreta bruta de sang d’un estudiant company seu. El règim iranià el va reconèixer i no va tenir pietat. A l’igual que a molts companys seus el van detenir i el van torturar de forma brutal. En el seu cas només la pressió internacional va fer que li canviessin la pena capital per 15 anys a la presó (posteriorment ho van baixar a 10 anys). Fa tres mesos, quan va sortir de la presó per anar a l’hospital (ha tingut dos derrames cerebrals i ha estat en coma fruit del maltractament i de les condicions en que estava retingut), es va poder escapar amb el suport del Partit Democràtic del Kurdistan a l’Iran. Ara és lliure, però pateix seqüeles físiques i mentals greus i irreversibles.

El cas d’Ahmad Batebi ens recorda que la lluita per la defensa dels drets bàsics dels ciutadans, com el de la llibertat d’expressió, continua plenament vigent, especialment en estats tirans com Iran, Cuba o Xina. Existeix una total manca de respecte dels drets humans en aquests i altres estats. Són casos llunyans, però no els podem obviar i oblidar.

Però per coherència també cal recordar la vulneració d’aquests drets fonamentals en estats més propers. No són sistemàtics, corrents ni habituals, però existeixen. El cas més greu, plenament institucionalitzat, és el de Guantanamo i els vaixells americans en terra de ningú, on es detenen i retenen de forma indefinida pressumptes terroristes, i no se’ls permet ni tan sols defensar-se amb un advocat. La tortura hi és present. Fa poc vam saber el cas d’un noi que està retingut a Guantanamo des del 2002, quan tenia 15 anys. I allà continua, sense judici, advocat, o cap garantia jurídica.

I sent exigents amb la defensa de la llibertat, sense ser l’Iran o Guantanamo, cal també denunciar els abusos encara més propers. Així, el tancament del diari Egunkaria va ser un atac en tota regla a la llibertat d’expressió a l’estat espanyol. El Tribunal d’Estrasburg ha donat la raó a independentistes catalans que van denunciar tortures l’any 1992. I cada any Amnistia Internacional denuncia la vulneració dels drets fonamentals a l’estat espanyol.

Cal que la llibertat i la defensa dels drets humans s’extengui a tot arreu. Especialment en els països amb governs tirans i dictatorials, on la vulneració dels drets humans és brutal i sistemàtica. Però també en democràcies avançades i consolidades, on cada atac a la llibertat i als drets humans representa dinamita contra els pilars de la nostra societat.

Un poble que renuncia a una mica de llibertat per guanyar una mica de seguretat, no es mereix cap de les dues i perdrà les dues (Benjamin Franklin)

Any society that would give up a little liberty to gain a little security will deserve neither and lose both (Benjamin Franklin)

diumenge, 20 de juliol de 2008

L’economia de l’amor (és menys materialista del que sembla…)

He trobat aquest genial article al New York Times. Relaciona amor i economia, no des del punt de vista materialista, sinó exposant paral•lelismes entre el funcionament de l’economia i de l’amor.

Comenta Ben Stein com el retorn d’una relació (a l’igual que una inversió) és proporcional al temps i devoció que s’hi dedica; que la qualitat de la persona és fonamental (a l’igual que és millor invertir en deute de qualitat i no junk); o que els retorns són més grans quan hi ha monopoli. L’únic en què no estic d’acord és que proposa tenir algun gat o gos.

Dues conclusions: la primera, que a part de ser com l’economia, l’amor (i les relacions en general), són com les plantes: cal regar-les i cuidar-les cada dia; la segona, que sóc molt afortunat.

Si tens 5 minuts i vols practicar l’anglès, llegeix l’article. Val la pena.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Avui fa dos anys...


... del dia més feliç: 19 de juliol del 2006. No puc pensar-hi sense emocionar-me. Aquest és l'email i la foto que vaig enviar, continuació d'un altre gran dia (4 d'abril del 2006).
No em puc creure que només faci dos anys.

*****

Títol: Amb l'Àlex

Hola, t’escric des de l’habitació d’un hotel de Sant Pertersburg, amb l’Àlex a dos metres al costat meu dormint. El que havia de ser mes i mig/dos mesos des de que vàrem veure a l’Àlex per primera vegada fins que havíem d’anar-lo a buscar han acabat sent els 105 dies més llargs de la meva vida, però per fi l’Àlex ja és amb nosaltres, per sempre.

Abans d’ahir 19 de juliol (data a celebrar cada any) vàrem passar a ser els pares legals de l’Àlex, tot i que ens sentíem pares des de que el vàrem conèixer. Des de que l’hem recollit ha estat una alegria contínua: el vàrem anar a recollir al vespre, i des de llavors l’hem banyat, canviat els bolquers, donat de menjar, passejat, li hem cantat cançons, li hem donat molts petons... i sobretot hem jugat molt amb ell.

Ara l’Alex té 14 mesos. En aquests 105 dies no ha crescut gaire, però sembla que està força bé (excepte un petit refredat). Li agrada que li facin pessigolles i que juguin amb ell. No para, agafa tot el que té al costat. Encara no camina sol, però em sembla que aviat correrà. No parla, però de vegades sembla que canti dient “le-le-lerele” o fent sorollets. Dorm i fa bondat, només plora quan el banyem. Té geni, i em sembla que és força tossut.

A mi se’m cau la baba (t’adjunto una foto de tots dos, on em sembla que el pitet l’hauria de portar jo...). El tema bolquers encara no ho tinc gaire controlat, però aprendré. El que més m’agrada és fer-lo riure i jugar amb ell. Espero poder-lo fer tan feliç com ell em fa a mi.

Respecte la tornada no està gens clar per diferents papers que hem de completar. Havíem de tornar el 26. Durant unes hores semblava que ho podíem avançar al 22, però després semblava que no podríem fins el 31. Ara mateix sembla que el 26, però segur que torna a canviar vàries vegades. El que està passant amb la tornada és un reflex de tot el procés i, sense ànim de generalitzar, del caràcter rus: mai acabes de tenir clar què està passant i per què. Churchill va dir que el poble rus és “una endevinalla embolicada en un misteri amagat en un enigma”. Em sembla que va fer curt.

Han estat 105 dies de sentiments extrems: extrema il•lusió, extrema tristesa (especialment el 3 de maig, que va complir un any i no ho vàrem poder celebrar amb ell), extrema alegria, extrema angoixa... però ara toca disfrutar de l’Àlex i fer-lo feliç. Varis amics m’havien dit que ser pare et canvia la vida. Serà un tòpic, però és veritat. A mi em va canviar el dia que el vaig conèixer. Sento passió per ell. La Rosa diu que m’he tornat a enamorar. Em sembla que és l’explicació més racional.

Salut,

Salva

PD Gràcies per haver pensat o resat per l’Àlex. És molt afortunat: encara no ha arribat a casa i té tanta gent que l’estima!

divendres, 18 de juliol de 2008

Frases de la setmana

Setmana 14 de juliol

El millor que podem fer en favor dels que ens estimen és seguir sent feliços.
-- Alain

Every really new idea looks crazy at first.
-- Abraham H. Maslow

No mires nunca de donde vienes, sino a donde vas.
-- Pierre Augustin de Beaumarchais

When you look at yourself from a universal standpoint, something inside always reminds or informs you that there are bigger and better things to worry about.
-- Albert Einstein, The World as I See It.

It's always fun to do the impossible.
-- Walt Disney

Price is what you pay. Value is what you get.
-- Warren Buffett
(back to basics, es confon massa sovint)


Suggerides per Jaume Soler:

Let's face it: life is basically unfair. But, even in a situation that's unfair, I think it's possible to seek out a kind of fairness.
-- Haruki Murakami

I am a very respectful atheist. I observe the holidays of all religions.
-- Jaume Soler

dimarts, 15 de juliol de 2008

Súbdits d’Espanya, espoli fiscal i crisi econòmica

Ser espanyol té un preu: 2.400€ per català a l’any.

Un grup d’experts ha estimat el dèficit fiscal de Catalunya en 17.000€ milions d’euros a l’any, prop de 3 bilions de pessetes. Això equival al 10% del PIB de Catalunya, a 2.400€ per cada un del 7 milions de catalans, incloent els que no poden arribar a fi de mes.

Dèficit fiscal o espoli fiscal? Com a poble solidari hem d’ajudar a altres comunitats menys desenvolupades de l’estat. Quant? Hi ha alguns referents, com Alemanya, on el Tribunal Constitucional ha establert que el dèficit fiscal d’un lander no pot ser en cap cas superior al 4%, que més enllà és espoli fiscal. Un 4% és molt, ja que significa que cada any es transfereix el 4% de la riquesa del país a altres territoris, però es podria acceptar aquesta xifra com a màxim acceptable. Així, fixant aquest límit del 4%, i tenint en compte que Catalunya aporta el 10% del PIB, ja no es pot parlar només de dèficit fiscal, sinó d’espoli fiscal. Com a ciutadans espanyols hauríem d’aportar 1.000€ per català a l’any, el 4% del PIB. Com a súbdits espoliats pel Regne d’Espanya aportem cada català 2.400€ a l’any.

Aquest espoli fiscal és més rellevant en moments com els actuals de crisi econòmica. Assumint que hem de ser solidaris i aportar com a solidaritat el 4% del PIB, sense espoli fiscal diposaríem de 11.0000€ milions més a Catalunya, o 1.400€ per català més a l’any. Així, sense espoli fiscal, podríem retornar a tots els catalans 1.400€ a l’any que segur que ens anirien molt bé per fer front als increments dels preus de la benzina, dels aliments o de les hipoteques (seria a tots els catalans, treballadors, aturats, jubilats i nens, i no només als que treballen i que tenen una renda mínima, com s’ha fet amb els 400€ que ha donat el govern espanyol). O podríem rebre serveis equivalents a aquests 1.400€, com escoles bressol gratuïtes, sanitat pública amb menys llistes d’espera o autopistes sense peatge, a l’igual que els reben altres territoris de l’estat en part gràcies a la contribució fiscal catalana. O podríem eliminar els barracons escolars, ajudar al més de milió de pobres que tenim a Catalunya, desenvolupar la llei de dependència, o complementar les pensions insuficients que reben les vídues. Aquests 11.000€ milions podrien servir per invertir en infraestructures, per així fer jugar al govern un paper anticíclic en moments d’aturada econòmica com l’actual. I a més, si a part de no tenir dèficit fiscal tinguéssim sobirania fiscal, podríem desenvolupar una fiscalitat específica pel teixit empresarial català, establint fortes bonificacions per reinversió de beneficis o per inversió en R+D, o directament baixar els impostos a les empreses i als ciutadans.

S’acabarà l’espoli fiscal? No si seguim amb el model actual. Acabar-se vol dir que el dèficit fiscal sigui el 4% del PIB, que passi de 17.000€ a 7.000€ milions d’euros, i això no ho defensa ningú. El nou model que s’està discutint no contempla disminuir gaire el dèficit fiscal, i ni de bon tros arribar al màxim del 4%. I mentrestant anem perdent competitivitat i benestar, accentuat en moments com l’actual de crisi econòmica, on disposar d’aquests recursos seria tan positiu pel país. I així any rere any.

No hi ha alternativa. És igual la llengua que es parli o la selecció que es vulgui que guanyi. El model autonomista és el que és, i no permet marge de millora. O s’accepta el model actual, i per tant l’espoli es perpetua, o es trenca el model actual. Alguns potser desitjarien una solució intermitja, una relació diferent amb Espanya, però dins d’Espanya, on entre altres es tingués un sistema de finançament just per Catalunya. Però això s’ha intentat moltes vegades, les últimes amb el nou Estatut i amb la negociació actual del finançament, però el dèficit fiscal, l’espoli fiscal, continua i continuarà. Aquesta situació d’espoli és coherent amb l’incompliment sistemàtic de les promeses fetes a Catalunya, des de respectar l’Estatut aprovat pel Parlament fins a traspassar l’aeroport o Renfe.

No hi ha alternativa. O ho acceptem el model actual o tranquem la baralla. O espoli o llibertat. O súbdits del Regne d’Espanya o ciutadans de la República Catalana.

P.D. El govern de l’estat acaba de fer públiques (per fi!) les seves balances fiscals i afirma que el dèficit fiscal no és del 9.8% com afirma la Generalitat, sinó del 8,7%. Més enllà de la fiabilitat de les dades (!), l’argument no canvia: fins 4% de dèficit, ciutadans d’Espanya; més enllà del 4%, súbdits d’Espanya.

Triem: súbdits del Regne d’Espanya o ciutadans de la República Catalana.

dilluns, 14 de juliol de 2008

Laportista desorientat

I ara què? Joan Laporta ha estat el millor president que ha tingut el Barça en els darrers 20 anys (com jo només he viscut a Núñez, Gaspart i Reyna no atreveixo a anar més enllà). Ell i el seu equip, incloent Rosell, Soriano i els altres directius que hi són o que ja no hi són, amb els seus encerts i alguns errors, han estat els principals responsables d’una època brillant des del punt de vista de resultats esportius i econòmics, a més de transmetre un catalanisme desacomplexat des d’una de les principals institucions del país.

És cert que han tingut errors, de fons i de forma, però el balanç segueix sent igualment positiu, i en tot cas en dos anys podrem votar una nova directiva. Però també és cert que aquests errors han tingut una difusió i explotació desproporcionada, en part per la pròpia dimensió del Barça, en part pel perfil sobiranista del propi Laporta que ha mobilitzat interessos més enllà dels esportius.

Fruit d’aquest balanç eminentment positiu vaig donar suport a Joan Laporta en la moció de censura i vaig votar NO... però els resultats han estat inapel•lables: 60-40, la majoria dels socis desaprova la junta directiva i, principalment, el seu president. En aquest context un laportista com jo quedo descol•locat: voldria que hagués guanyat, però ha perdut. Té tota la legitimitat legal i moral per continuar, però els socis voldrien que no ho fes. Quina és la millor solució?

A mi m’hagués agradat que, de forma generosa, Laporta hagués cedit la presidència a algú de la seva junta, de forma que es completés el projecte de Laporta i del seu equip però sense un president parcialment reprovat pes socis. Era una decisió dura i generosa per part de Laporta, però potser el millor pel Barça. Dit això, a l’igual que m’hagués agradat aquest acte de generositat, a partir del moment que decideix continuar té tot el meu suport, i espero que el de tots els socis, per a que culmini la seva etapa en el Barça de forma exitosa, pel bé d’ell i pel bé del club. Té tot el dret i plena legitimitat per fer-ho, i ara el Barça i la seva junta necessita el màxim suport dels socis, institucions i mitjans de comunicació. D’aquí dos anys ja triarem una nova junta.

Ho sé, sona tot plegat un pèl contradictori: li dono suport en la moció i, tot i que la supera, penso que el millor és que plegui. I al no plegar té tot el meu suport per arribar fins el final. Això del Barça és molt complicat... però sento que és un sentiment extés entre defensors de Laporta que acceptem que els socis pensen diferent i que d’una forma o altra se’ls hauria de fer cas.

En fi, a l’igual que espero grans èxits pel Barça, espero de veritat que la història faci justícia a Laporta i a tot el seu equip. És, ha estat, i en els propers dos anys espero que serà, una de les èpoques més brillants del Barça.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

divendres, 11 de juliol de 2008

Frases de la setmana

Setmana 7 de juliol

El futur es crea amb el que es fa avui, no demà
-- Robert Kiyosaki

Your attitude, not your aptitude, will determine your altitude.
-- Zig Ziglar

Ser derrotat és una situació temporal. Abandonar és el que la fa permanent.
-- Marilyn Vos Savant

I once wanted to become an atheist, but I gave up - they have no holidays
-- Henry Youngman

A goal is a dream with a deadline.
-- Napoleon Hill

dijous, 10 de juliol de 2008

Obama: il·lusió i temors

El 28 d’Agost promet ser interessant. Barack Obama acceptarà la nominació demòcrata... davant de 80.000 persones en un estadi de futbol americà!

En principi havia de parlar on es feia la convenció demòcrata, al Pepsi Center arena, a Denver, on només hi caben 21.000 persones. Les expectatives d’assistència són tan altes (el passat mes de maig va reunir 75.000 persones a Portland) que han decidit que Obama faci el discurs d’acceptació com a candidat a l’estadi Invesco Field, on juguen els Broncos. Per no deixar res a l’atzar, el 28 d’agost coincideix amb el 45è aniversari del famós discurs “I Have a Dream” de Martin Luther King. L’únic precedent d’acceptació d’un discurs en un estadi va ser Kennedy, el 1960, a Los Angeles.

En un moment de manca de lideratge i de referents morals en el nostre país sento enveja per la il•lusió i esperança que genera Obama als EUA. També tinc, no obstant, un cert temor per totes expectatives que s’estan generant, ja que serà molt difícil correspondre-les si guanya, i també hi ha el risc de què sigui un gran orador, però no un bon governant o gestor.

En tot cas, espero també que Obama evolucioni algunes de les seves posicions en els propers mesos, i principalment que ajusti el seu pla de cobertura mèdica per assegurar que tots els americans tinguin una assegurança mèdica, copiant (per què no?) el programa de Hillary Clinton en aquesta matèria. I espero, de veritat, que guanyi.

Et deixo amb un discurs d’Obama que em va agradar molt (pel que diu, per com ho diu, i per com ho transmet) i amb el discurs de Martin Luther King.



dimecres, 9 de juliol de 2008

Partits, congressos i renovació

Un altre intent fallit: un outsider de l’aparell del partit, amb més suport entre votants, ex-votants i potencials votants que entre els propis militants, s’ha tornat a quedar a les portes. Ara ha estat Montserrat Nebrera al PP, fa un mes va ser Joan Carretero a ERC.

Tenen alguns elements en comú interessants: són professionals que tenen una carrera professional reconeguda i exitosa fora de la política, que estan en la política de pas, i que estan envoltades de persones allunyades de l’aparell del partit. Representen un aire nou de renovació i, sobretot, no tenen res a perdre si l’assalt al lideratge del partit no els hi surt bé.

Justament aquest darrer punt és el que dificulta que apareguin moviments similars en aquests i en altres partits. Fer el pas de diputar el liderat, amb tot en contra, és una feina titànica, molt arriscada, i amb poques possibilitats d’èxit a curt termini. S’ha d’estar preparat per guanyar, però sobretot per perdre. I que, si es perd, no passi res.

Molts parlen de la necessitat de què els partits polítics s’obrin a la societat, que es renovin, que aportin noves solucions, idees i lideratges. Però cal actuar. Els simpatitzants no-militants de partits, que es mullin i es facin militants i afavoreixin opcions renovadores dels partits polítics que defensen. I els militants que actuïn pensant sobretot en els ciutadans i en el país, i que s’arrisquin a recolzar públicament aquelles propostes renovadores que apostin per trencar el statuts quo.

Venen més congressos, però no espero grans canvis. També és cert que, si hi hagués alguna candidatura renovadora a CdC, PSC o IC-V, no reeixarien. Però això no elimina l’esperança de què els moviments interns siguin en la direcció de potenciar persones i idees renovadores, allunyades dels aparells del partit, com Lluís Recoder a CdC o Antoni Castells al PSC. I IC-V? Un pas endavant cap a la renovació seria condemnar la dictadura cubana o el règim d’Hugo Chávez. Demagògia? Potser sí, però ells també en fan molta.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Per què feu això els homes?

La Rosa m’ho ha dit, i m’ha deixat parat. “Per què sempre feu això els homes?”. Té raó. Suposo que aplica a moltes coses, però es referia al costum que tenim (alguns) homes de donar instruccions bàsiques de conducció a les dones, quan aparquen o quan nosaltres anem de copilot. El seu pare també ho fa quan ella aparca en el parking de tota la vida de casa seva, i em sembla que els homes en general ho fem. Per què?

Suposo que molts homes (amb excepció d’alguns actuaris, feministes convençuts, i altres homes de seny) pensem que conduïm millor que les dones. Les estadístiques diuen, però, que les dones condueixen millor. Qui té raó? Bé, depèn del que s’entengui per conduir millor, i depèn a qui preguntis. Generalitzant molt arriscaria a dir que els homes som més agressius i tenim un excés de confiança al volant, i que les dones són més prudents. També diria que hi ha infraccions/accions més típiques del homes o de les dones. Fes l’exercici i digue’m a qui associes les següents accions, si a un home o a una dona: adelantar anant molt ràpid; passar-se un semàfor en vermell; tocar el clàxon; girar sense posar l’intermitent; fer moltes maniobres per aparcar; treure massa el morro en un Stop....

Bé, en tot cas, les estadístiques no enganyen, i les dones condueixen millor (!). Homes, si us plau, no siguem tan pesats.

P.D. No tots els tòpics són veritat. Hi ha un llibre que es diu Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes. Jo no entenc els mapes.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Guanyar un referèndum…

Ja en porto tres de perduts: el de la Constitució Europea, que vaig votar NO principalment perquè no reconeixia el català com a llengua oficial a Europa (tot i que finalment la Constitució Europea no es va aprovar, per motius molt diferents dels que jo defensava). El del nou Estatut, que vaig votar NO perquè era un text “cepillado” (Guerra dixit) que suplantava el text aprovat en el Parlament de Catalunya i no resolia els 3 grans objectius que tenia: el reconeixement de Catalunya com a nació, la consecució d’un model de finançament que ens apropés al concert econòmic i acabés amb l’espoli fiscal, i el blindatge de competències. I el de la moció de censura del Barça, que he votat que NO per donar suport a què la junta actual acabi el seu mandat. Cert, legalment el SÍ no ha arribat al 66% per fer prosperar la moció, però han guanyat, han tingut més del 60% dels vots.

En fi, hi hauré de reflexionar el per què els meus plantejaments no solen coincidir amb els de la majoria. Espero guanyar algun dia un referèndum, i que no sigui perquè he adoptat les posicions majoritàries a la societat, sinó perquè la societat s'ha transformat. Hi seguiré treballant.

P.D. Un aspecte positiu de la moció de censura, aprofitant la jornada de portes obertes al Club: poder jugar a futbol al Camp Nou, a la gespa del Camp Nou, amb l’Àlex. Ell s’ho ha passat bé, per mi ha estat genial. El dia que sigui conscient de què és el Barça i què és el Camp Nou, ho hem de repetir.

diumenge, 6 de juliol de 2008

Carta abierta a Peter Moser

(Vaig escriure aquesta carta com a resposta a l'article a l'Expansión del passat 27 de juny del responsable de la Cambra de Comerç Alemana a Espanya, Peter Moser. Vaig intentar, sense èxit, que en fes difusió en el mateix mitjà. L'he enviada directament a Peter Moser a través de l'email que surt a la web de la Cambra de Comerç Alemana a Espanya)

He leído con atención, interés y un punto de decepción su artículo Política lingüística versus inversiones extranjeras en el que, como Director Gerente de la Cámara de Comercio Alemana para España, alerta de los riesgos de un excesivo celo de las políticas lingüísticas de las autonomías con lengua cooficial.

Déjeme empezar con el principal punto en el que estoy plenamente de acuerdo con usted: no existe un problema lingüístico, tal y como usted mismo afirma cuando escribe que “nos consta que en las plantillas mixtas de empresas alemanas que operan en España, donde trabajan conjuntamente empleados castellanohablantes y empleados que hablan las lenguas autonómicas, la convivencia y la comunicación entre ellos y con sus clientes es una realidad sin problemas”. Cierto. Esta afirmación no es trivial en un momento en el que se están impulsando manifiestos que denuncian la persecución del castellano, donde se presenta un conflicto irreal. Por favor, haga pedagogía de que las lenguas conviven sin ningún problema.

Bueno, de hecho sí existe un problema lingüístico, de fondo y de forma permanente, pero es un problema que no se suele apreciar fuera de las comunidades con lengua propia: se puede vivir plenamente sin saber la lengua oficial de la comunidad y utilizar siempre el castellano, pero es imposible vivir plenamente usando una lengua cooficial diferente del castellano. Se podría pensar que con el castellano es suficiente, pero al igual que usted apela a la libertad de las empresas a comunicarse con sus clientes en el idioma que quieran, yo apelo a los derechos lingüísticos de los ciudadanos a ser atendidos (o al menos entendidos) cuando se expresan en su lengua propia.

Propone dejar esta autorregulación al mercado. Tengo una duda. ¿Se refiere a todas las lenguas oficiales, o solamente a las lenguas autonómicas? Porque no tendría sentido regular sólo la obligatoriedad del español, y no el uso de las otras lenguas, que son justamente las que tienen dificultades para subsistir. ¿O sólo se deberían proteger las lenguas que tienen estado propio? ¿No son todas las lenguas un patrimonio común que hay que preservar y promover?

Para tranquilidad de las empresas extranjeras que se planteen estas cuestiones, y para las empresas españolas que actúen en regiones con lenguas cooficiales, hay dos aspectos de su artículo que no son tan graves como usted comenta. Por un lado, se refiere a la dificultad que pueden tener directivos extranjeros para escolarizar a sus hijos en español. No se preocupe, el sistema escolar catalán (que conozco en más profundidad, pero que seguro que aplica a otras comunidades), asegura que los niños tengan plena competencia lingüística en español. Hable con directivos que estén viviendo en Catalunya, y se lo podrán confirmar. Sus hijos aprenden y tienen el mismo nivel de castellano que en otras partes del estado, pero además se enriquecen con una lengua y cultura diferente. Por otro lado comenta los costes derivados de tener una lengua oficial además del castellano, y se refiere a la traducción de determinada información. De hecho, es poca la información que hay que tener en los dos idiomas oficiales (en la mayoría de sectores, prácticamente nada) y, de hecho, opino que es insuficiente ya que no se protegen los derechos lingüísticos de todos los ciudadanos. Estoy de acuerdo en que deberían ser las propias empresas, autóctonas y extranjeras, las que deberían mostrar la pluralidad lingüística de la comunidad sin necesidad de regulación, pero unos mínimos es necesario asegurarlos. No le niego, por último, que tiene razón cuando habla de un exceso de regulación. Existe a nivel autonómico, y también a nivel local, estatal y europeo. Tiene mi apoyo cuando denuncie esta circunstancia a todos los niveles, y no sólo el autonómico.

Por último, una petición: transmita a las empresas que representa que tengan la misma sensibilidad lingüística en el estado español que seguro que tienen en otros países con varias lenguas oficiales, como Bélgica, Suiza o Canadá. Y, al igual que defiende a compañías como Air Berlín de comentarios totalmente desafortunados y fuera de contexto que ofenden a todos los alemanes, denuncie también la falta de sensibilidad que ha tenido esta compañía ha tenido a la sugerencia de utilizar el catalán.

P.D. Venga a Catalunya o a cualquier otra comunidad con lenguas cooficiales y descubra la realidad que le comento. Hable con la gente de la calle, con empresarios, vaya a tiendas, restaurantes y museos. Las lenguas conviven en paz, no hay ningún conflicto. El único problema es que existe una lengua, la propia de la comunidad autónoma, que necesita mayor protección, ya que su uso decrece, y no se puede usar con normalidad en todos los ámbitos de la esfera pública y privada. Esta protección representa un coste, cuando existe, muy reducido. Y cuando vuelva de la visita, hable con sus colegas españoles para hacer pedagogía de lo que verdad pasa. No le voy a negar que le escribo esta carta porque es alemán. Si fuera español seguramente no lo habría hecho: se me han acabado las ganas, fuera y energía, a mí y a mucha gente, de hacer más pedagogía de Catalunya en España.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Frases de la setmana

Setmana 30 de juny

Pots aprendre moltes coses dels nens. Per exemple, la paciència que pots arribar a tenir.
-- Franklin P. Jones
(és broma, jo estic encantat...)

Aunque los hombres se jacten de sus grandes acciones, muchas veces no son el resultado de un gran designio, sino puro efecto del azar.
-- François de la Rochefoucauld


Frases suggerides per Jaume Soler:

The Stone Age didn't end because there were no more stones. It ended because people became more intelligent
-- Sheikh Yamani, former Saudi Arabian oil minister
(i l’època del petroli?)

A good mantra for an entrepeneur: nothing is forever.
-- Sheldon Adelson, multimilionari del joc (3a persona més rica dels EUA
segons Forbes)

Americans are the people who describe their use of alcohol and tobacco as vices.

There is more simplicity in the man that eats caviar on impulse than in the man who eats grape-nuts on principle.

'My country, right or wrong', is a thing that no true patriot would think of saying... It is like saying, 'My mother, drunk or sober'.

The function of imagination is not to make strange things settled, so much as to make settled things strange.

(frases de G.K. Chesterton)

dimecres, 2 de juliol de 2008

Nuclears? Parlem-ne

Catalunya pateix un dèficit d’energia que amenaça el seu creixement a futur. La MAT sembla que resoldrà aquest problema ja que permetrà transportar de França a Catalunya electricitat... generada a partir d’energia nuclear. De fet, l’energia nuclear suposa el 15% de l’electricitat de tot el món, que va del 2% i 3% de Xina i Índia respectivament, el 9% als EUA, el 17% d’Espanya o el 77% de França.

L’energia nuclear ha estat un tema tabú durant molts anys. Té molt mala premsa, especialment pels accidents a Three Mile Island als EUA i a Txernòbil a Rússia ara fa molts (molts) anys. A Catalunya hem tingut recentment incidents menors que no afavoreixen precisament la popularitat de l’energia nuclear. Però ens ho hem de replantejar.

Hi ha una crisi energètica mundial sense precedents, amb necessitats i costos creixents de l’energia, a més de la necessitat disposar d’una certa independència energètica, tant a Europa com a Espanya i Catalunya. Tenim l’amenaça del canvi climàtic. Casualment l’energia nuclear pot contribuir a paliar parcialment aquests dos problemes, tant per la capacitat de generar grans quantitats d’energia de forma eficient com pel fet de no emetre diòxid de carbó i ser una forma de generació d’energia no contaminant.

Hi ha qui ho té molt clar, en un sentit o en un altre. Patrick Moore, un dels fundadors de Greenpeace, hi està a favor, evolucionant des d’una posició contrària extrema. Altres persones de l’esquerra, com Felipe González o José María Fidalgo de CCOO, també s’han mostrat a favor. ZP hi està totalment en contra, fet que dificulta el debat a l’estat espanyol, ja que és necessari un gran lideratge per plantejar obertament a tota la societat aquest tema, tant per l’acció dels ecologistes hipermobiltzats contraris a l’energia nuclear com per les reticències que d’entrada tindria l’opinió pública.

Alguns aspectes claus a debatre serien el de la seguretat, el principal problema percebut per l’opinió pública, i l’emmagatzemenen dels residus nuclears. Però, sobretot, les necessitats energètiques del país i com les podem satisfer, incloent el cost i l’origen de l’energia.

Nuclears sí o no? No ho sé, parlem-ne sense prejudicis. Necessitats energètiques, seguretat, transparència, canvi climàtic, inversions, eficiència... posem-ho tot sobre la taula.

P.D. Respecte a la MAT tinc un sentiment agredolç: és una infrastructura necessària, és una gran notícia que es faci i que sembli que pugui estar disponible el 2011. És una mala notícia però que no es soterri parcialment en el seu pas per Catalunya, tal i com demanaven els municipis afectats.