diumenge, 29 de juny de 2008

Que parli el poble

Quina és l’alternativa? El parlament basc ha aprovat fer una consulta popular per decidir el seu futur. El govern espanyol diu que no ho permetrà. Què han de fer?

Preguntar a un poble què vol fer amb el seu futur no hauria de ser un problema. No ho és en estats amb llarga tradició democràtica com el Regne Unit o Canadà, i no ho hauria de ser a Espanya. No permetre-ho suposa, com a mínim, dos problemes. Primer, de dèficit democràtic, a l’impedir un referèndum, màxima expressió de la democràcia. Segon, de discurs davant d’ETA. Sempre s’ha dit que no té sentit la violència, perquè atenta contra els drets humans, contra els drets fonamentals de les persones, i perquè totes les idees es poden defensar per la via democràtica. Però si no es permet el referèndum, què estem dient? Que no totes les idees es poden defensar per la via democràtica? No m'ho crec, i no puc estar d'acord.

Què passarà? Fa temps vaig decidir no fer pronòstics, mai l’encerto. Què m’agradaria? Que l’estat espanyol i el govern basc arribessin a un acord que permetés realitzar el referèndum. I, si això no és possible, que es faci igualment el referèndum, que s’arribi fins al final per escoltar la voluntat dels bascos, i per mostrar els dèficits democràtics de l’estat espanyol. Tan de bo no calgués arribar a aquest extrem, i que tots els demòcrates, espanyols i bascos, a favor o en contra de l’exercici del dret a l’autodeterminació, acceptin preguntar al poble què volen fer amb el seu futur.

I Catalunya? Referèndum el 2014, abans o després? Fa uns mesos Reagrupament.Cat va proposar que el Parlament català proclamés unilateralment la independència, i en tot cas després es fes un referèndum. La raó? Tot i el que l’ideal és fer primer un referèndum, com es va fer al Quèbec o es vol fer a Escòcia, si se sap que l’estat espanyol evitarà per totes les formes la seva realització, l’única alternativa és estalviar-se aquest pas.

Visca la llibertat dels pobles a decidir el seu futur!

dissabte, 28 de juny de 2008

Frases de la setmana

Setmana 23 de juny

La vida és una llarga lliçó d'humilitat.
-- James M. Barrie

The second mile -- the one for which you're not paid -- generally yields more returns in the long run than the first mile.
-- Napoleon Hill

Nothing is as simple as we hope it will be.
-- Jim Horning

An expert is one who knows more and more about less and less.
-- Nicholas Murray Butler

No puc ensenyar res a ningú, només els puc fer pensar.
-- Sócrates

No heretem la terra dels nostres avantpassats, la prenem prestada dels nostres fills
-- Proverbi dels Indis Americans

divendres, 27 de juny de 2008

Sentit a una cançó

Avui he sentit una de les meves cançons preferides, "Tears in heaven", d'Eric Clapton. Coses de la vida, feia varis anys que no l'escoltava... i ho he entès, he trobat sentit al que deia, per què ho deia, i per què no la vol cantar mai. És més que una cançó, ara també per a mi.

Eric Clapton va escriure la cançó quan va perdre el seu fill de quatre anys, Connor, quan va caure per una finestra. La cançó és genial, tremendament trista. Hi ha coses, sentiments, que només s'entenen quan ets pare. M'ho va dir un amic, el David Boronat, potser ell no s'enrecorda. Els que sou pares sabeu què vull dir.

Disfruta la cançó.



"Coneixeries el meu nom si em veiessis en el cel?"
"Em donaries la mà si em veiessis en el cel?"
"He de ser fort i tirar endavant"
"No pertanyo a la terra, pertanyo al cel"
"No hi hauran més llàgrimes al cel/no more tears in heaven"

dijous, 26 de juny de 2008

Steve Jobs - el discurs

Per vàries raons, aquest discurs m'emociona, i de tant en tant m'agrada escoltar-lo. Val la pena.

Stay hungry, stay foolish

Part 1


Part 2

dimecres, 25 de juny de 2008

En suport a Joan Laporta

Votaré NO a la moció de censura, vull que l’actual junta directiva acabi el seu mandat.

Penso que l’etapa de Joan Laporta i del seu equip davant del Barça ha estat una de les més glorioses del club. Partint d’una posició desastrosa des del punt de vista econòmic i esportiu han aconseguit redreçar el club. Títols, Unicef, resultats econòmics... a part de transmetre una catalanitat desacomplexada.

No negaré que hi ha alguns aspectes amb les que no estic d’acord. Per un costat de formes, sobre les quals el president del Barça ha fet autocrítica. Per l’altre costat de fons, com la venda de patrimoni del club, el disseny del nou estadi, o la gestió dels actes d’indisciplina de jugadors clau. De temes esportius no em pronuncio, tinc la meva opinió, però han de ser els responsables que hem triat els que prenguin les decisions, els que l’encertin i s’equivoquin, i penso que en general l’han encertat.

Tot plegat el balanç és positiu. I, en cas de dubte, tinc clar que l’actual directiva del Barça es mereix acabar el seu mandat. Després ja decidirem si volem continuïtat o renovació. Ja veurem que votaré d’aquí dos anys, quan s’acabi l’actual mandat, però el 6 de juliol NO donaré suport a la moció de censura i espero que la majoria dels socis facin el mateix.

Visca el Barça!

dimarts, 24 de juny de 2008

Premi de l’ONU a Catalunya

Un premi de l’ONU hauria de ser un sentiment d’orgull, però a mi m’ha provocat molt desconcert: l’ONU ha premiat el foment de la participació ciutadana duta a terme per la conselleria de Relacions Institucionals durant el procés d’elaboració de l’Estatut, que va incloure preguntar l’opinió a entitats de la societat civil i el bus de l’Estatut (fent cas omís a les suggerències rebudes), i que va culminar amb un referèndum amb una abstenció de més del 50%. El premi l’ha recollit el conseller neocomunista Joan Saura a la seu de l’ONU en nom de la Generalitat i del poble de Catalunya.

Per què desconcert? Perquè a part de que qüestiono que veritablement es fomentés la participació ciutadana, és inqüestionable que la gent no va participar en el moment de la veritat, en el referèndum. Seria com donar un premi per erradicar la fam a algú que tenia bones intencions, que va posar bona voluntat, però que no va aconseguir el seu objectiu. Premiar la voluntat, no els resultats.

Un gest que hauria honorat a la Generalitat hauria estat renunciar al premi. O, ja que es recull el premi, aprofitar la seu de l’ONU per recordar al món que Catalunya és una nació que té el dret a l’autodeterminació i que l’actual Estatut no recull les aspiracions nacionals catalanes. Dos il•lustres catalans, Pau Casals i Joan Laporta, van dir amb veu ben forta a l’ONU que Catalunya és una nació. Per què no ho pot fer un representant del nostre govern?

En fi, una més sobre el magnífic Estatut(et). Per cert, si volen promocionar de veritat la participació ciutadana, que aprovin ja una llei de referèndums. I que ens preguntin, per exemple, si volem el concert econòmic.

diumenge, 22 de juny de 2008

Irlanda, Europa i democràcia

Irlanda ha votat NO al Tractat de Lisboa. Qui els manava fer un referèndum...? Aquest sembla ser la crítica implícita a Irlanda, enlloc de preguntar-se per què portem 5 referèndums (3 en els darrers 3 anys) amb resultats negatius cap a la integració europea.

Sembla que la crítica a Irlanda és haver fet un referèndum, com si preguntar a un poble què vol fer fos un problema, ja que no té prou informació per saber què li convé. Cert, el NO d'Irlanda és un contratemps per Europa, però des del punt de vista democràtic em sembla més greu que no hi hagi referèndums a França i Holanda. En aquests països van haver referèndums per la Constitució Europea i els seus ciutadans van votar NO, i ara els seus governs donen suport al Tractat de Lisboa, que no és substancialment en elements clau que van moure a votar NO als francesos i holandesos, sense fer una consulta popular entre els seus ciutadans per saber si han canviat d'opinió: com van dir que NO una vegada, ara millor no torna-li's a preguntar, no sigui cas que tornin a dir que NO.

Tinc a més una sensació molt extranya respecte a Europa: sóc un fervent europeista, però cada vegada m'agrada menys aquesta Europa. És un club de 27 estats, on cadascú defensa únicament els seus interessos, i és incapaç d'anar a la una en temes clau com diplomàcia, seguretat exterior, immigració, recursos energètics, fam mundial o canvi climàtic. Moltes reunions, cimeres i declaracions conjuntes, però poca acció conjunta, coordinada i única. És una Unió Europea que es percep com a llunyana, freda, funcionarial, amb un excès de zel regulatori. És una Europa que a més no reconeix al català com a llengua oficial, mentre sí que ho fa amb altres llengües molt menys parlades.

Dit això, penso que el Tractat de Lisboa era (és) un avanç, ja que permet una presa de decisions més àgil a futur, evitant minories de veto o bloqueig. Però per la resta, qui ho havia de dir, quant més Europa millor, però quanta menys Unió Europea com aquesta, millor. Back to basics, tornem als objectius fundacionals de la Unió Europea. Malauradament, 27 estats amb interessos molt divergents i una cort interminable de funcionaris europeus ho impedeixen.

dissabte, 21 de juny de 2008

Frases de la setmana

Setmana 16 de juny

Els amics venen i se’n van, els enemics s’acumulen.
-- Thomas Jones

What a child doesn't receive he can seldom later give.
-- P.D. James, Time to Be in Earnest


Back to basics:

Give to every human being every right that you claim for yourself.
-- Robert Ingersoll

The right to do something does not mean that doing it is right.
-- William Safire


Recomanada per Jaume Soler:

Cuando alguien te engaña la primera vez la culpa es de él. Pero la segunda la culpa es tuya
-- Ibarretxe, referida a ZP


Recomanada per JM:

Some men look at constitutions with sanctimonious reverence, and deem them like the ark of the covenant, too sacred to be touched.
-- Thomas Jefferson, Resolutions, 1803, 3rd president of US (1743 - 1826)

divendres, 20 de juny de 2008

PSC vota diferent al PSOE

Els diputats del PSC al Parlament Europeu s’han desmarcat del PSOE en la important votació sobre directiva de retorn d'immigrants en situació irregular, que inclou que es puguin retenir en centres específics (incloses presons) fins a 18 mesos als immigrants sense papers abans de retornar-los al seu país. Mentre que el PSOE ha donat suport a la proposta, dos eurodiputats catalans han votat en contra i un s’ha abstingut.

És una gran notícia. Primer, i sobretot, per oposar-se a una mesura inhumana i contrària als drets fonamentals de les persones. Els immigrants són abans que res persones, i tancar-los durant 18 mesos només per estar en situació irregular ho considero una bestiesa. No es pot tancar a ningú només per no tenir papers, i menys 18 mesos.

La segona raó és perquè els diputats catalans han trencat la disciplina de vot del PSOE, anteposant els seus principis, ideologia i opinió enfront dels interessos i visió del PSOE. Trencar la disciplina de partit per qüestions de principis honora a qui ho fa, i quan són diputats del PSC els que no segueixen les instruccions del PSOE obre l’esperança de què ho tornin a fer, no només a Brussel•les i en temes d’immigració, sinó a Madrid i en temes clau de país.

Espero que aquest gest no es quedi aquí. Per un costat, que evitin que aquesta directiva s’apliqui a l’estat espanyol. Cal un discurs valent i desacomplexat sobre la immigració, que combini fermesa exigint drets i deures o contractació en origen però alhora respecte cap als drets fonamentals de les persones. Per l’altre, que els diputats catalans, a Europa o a Espanya, del PSC o de qualsevol altre partit, posin sempre els seus principis per davant de les instruccions del partit. I si això implica votar diferent en temes clau de país, com el nou finançament o el traspàs dels aeroroports, doncs endavant. Tindran tot el nostre suport. I si no ho fan...?

dijous, 19 de juny de 2008

No faig més pronòstics

He decidit no fer més pronòstics, mai l'encerto.

Pensava que Joan Carretero guanyaria les eleccions a ERC i que Rut Carandell potser també guanyava, i han quedat segon i tercer respectivament. Pensava que en les eleccions espanyoles el PSOE treuria majoria absoluta i que ERC aguntaria, i el PSOE va quedar lluny d'aquesta majoria i ERC es va enfonsar. Pensava que a les eleccions catalanes guanyaria CIU de carrer i que ERC es fotaria una gran castanya, i CIU no va arrassar i ERC va aguantar... Total, que no encerto ni una.

La raó? Doncs que no en sé, no hi ha gaire més, no sóc bo predint que passarà, en política i suposo que en la vida en general.

Què fer? Doncs descriure i analitzar la realitat o el que ha passat, amb la màxima profunditat i informació que tingui, i ser molt prudent en predir què passarà. I, tot sigui dit de pas, tampoc fer gaire cas de les prediccions dels altres.

dimecres, 18 de juny de 2008

65 hores

La Unió Europea vol permetre que la gent pugui treballar fins a 60 hores a la setmana, 65 en el sector sanitari. No defensa la jornada laboral de 60 o 65 hores, sinó que vol fixar un màxim d'hores que es puguin treballar. Tothom ha posat el crit en el cel, dient inclòs que gairebé és un retorn a l’explotació o a l’esclavitud. Dues reflexions, un pèl contradictòries:

- Els catalans i els espanyols, en general, ens ho muntem malament: fem horaris molt llargs, molt extensius, encara que es treballin 40 hores a la setmana. Pregunta-li a algú que treballi en el comerç, en l’hosteleria, o en moltes altres indústries. Hauríem d’aprendre d’aquells països que, treballant més o menys les mateixes hores, viuen molt millor
- Hi ha sectors en els que es treballa molt, més de 50 o 60 hores a la setmana en moments puntuals. Auditors, consultors, producció cinematogràfica o publicitària... a part de directius i empresaris en general. No tothom pot o vol treballar 40 hores a la setmana, i no es pot negar la realitat que hi ha molta gent que les treballa, de vegades no remunerat explícitament, tot i que amb la pròpia feina i sou aquestes hores addicionals se suposen incloses

A risc de ser considerat (una altra vegada) un neoliberal, que tothom treballi el que vulgui, i que la llei ho permeti i alhora ens protegeixi, es treballin 40 o 60 hores. Treballar el que es vulgui vol dir treballar 60 hores si algú ho tria, i també 40 hores si així ho decideix.

Per cert, mentre aquí ens preocupem de l'estat del benestar i de les conquestes socials, anem perdent competivitat respecte altres països. Sota aquesta perspectiva, defensem els nostres drets socials, però permetem alhora que qui vulgui treballar més ho faci. Entre altres raons perquè ho farà igualment, però almenys tindrà la cobertura legal. La clau de volta és evitar els abusos: que la llei no serveixi de coartada per augmentar la jornada laboral sense que el treballador afectat ho pugui evitar, mentre que alhora aquells que trien treballar més ho puguin fer.

Això sí, tots plegats, intentem ser més eficients i tenir un major equilibri personal-professional. No es tracta de treballar més, sinó de treballar millor. I de tenir més temps per fer les coses que ens agraden.

dimarts, 17 de juny de 2008

Cobrar per rebre trucades

Llegeixo que Brussel•les estudia permetre a les operadores mòbils cobrar quan els seus usuaris reben trucades. De fet, aquest és el model americà, i a mi m’agrada: el sobrecost de trucar a un mòbil l’assumeix qui té el mòbil, i no qui fa la trucada. Així, qui fa la trucada paga una tarifa de trucada local (o estatal, en funció d’on és el mòbil), i la diferència de cost entre la trucada local i la de mòbil la paga l’usuari de mòbil, ja que és ell qui ha decidit tenir el mòbil i el que gaudeix del benefici d’usar-lo. Vols mòbil? Perfecte, però tu assumeixes el cost de tenir-lo, i no les persones que et vulguin trucar.

No obstant, un canvi en aquest sentit té, com a mínim, dues pegues: primer, no és realista canviar ara el sistema de pagament de tarifes mòbils i implantar el model americà, s’hagués tingut que fer des del principi; segon, intueixo que, si s’acaba implantant, seguirem pagant el mateix per fer trucades, però a sobre pagarem per rebre-les. És a dir, acabarem pagant més. Per què serà que quan el govern vol canviar o liberalitzar tarifes, la majoria de vegades aquestes acaben pujant?

divendres, 13 de juny de 2008

Frases de la setmana

Setmana 9 de juny

Aquesta setmana només incloc frases suggerides per alguns de vosaltres

Suggerida per Josep Ribó:

Un poble que renuncia a la seva llibretat per la seva seguretat, no es mereix ni la llibertat ni la seguretat.


Suggerida per Jaume Soler:

Politics is not about uniting people. It's about dividing people. And getting your fifty-one per cent (Entrevista al New Yorker a Roger Stone, operatiu del partit republicà. Parla de com han guanyat els republicans sistematicament les eleccions als Estats Units)


Suggerida per Marc Nieto:

En aquest món existeixen moltes causes justes per les que lluitar. Però Catalunya només ens té a nosaltres per defensar-la (Lluís Companys)


Suggerida per Daniel Clivillé:

No existeix l'ensenyar, només l'aprendre (Sòcrates, filòsof clàssic grec, 469 BC–399 BC)


Suggerida per David Griera:

Hi ha homes que lluiten un dia i són bons.
N'hi ha d'altres que lluiten un any i són molt bons.
N'hi ha que lluiten molts anys i són encara millors.
Però n'hi ha que lluiten tota la vida.
Aquests són els imprescindibles.
Bertolt Brecht (1898-1956)

dijous, 12 de juny de 2008

Pèrdua de simpatia per causes justes

Amb la vaga dels transportistes per l'encariment del gasoil m'ha passat el mateix que amb moltes altres causes justes que, al defensar-les les persones afectades, ataquen la llibertat o simplement perjudiquen a altres ciutadans.

És legítim que tothom es manifesti o faci vaga per defensar els seus drets. Però aquesta vaga no pot ser en contra de la llibertat de treballar dels que no comparteixin els seus plantejaments (piquets "informatius"), o de limitar els drets dels ciutadans en general, com en aquest cas el dret a la mobilitat. Així, al traspassar aquests límits, perden la simpatia que jo els pugui tenir, encara que segurament guanyen capacitat de negociació: trien perjudicar als ciutadans per així aconseguir el seus objectius. No sé si és legítim, però que no esperin comptar amb la comprensió i simpatia dels ciutadans perjudicats o simplement indignats, com jo.

Aquesta reacció, sense ser tan extrema, passa massa sovint. Algunes vagues de transports públics en què no es compleixen els serveis públics limiten el dret a la mobilitat i, el més greu, dificulten que la gent vagi a treballar; veïns de Gavà han fet marxes lentes de cotxes a l'aeroport per denunciar el soroll dels avions, posant en perill que ciutadans perdin l'avió per l'embús que provoquen; defensors de l'Aeroport de Sabadell van tallar fa uns mesos l'autopista per defensar els seus plantejaments, provocant cues quilomètriques. I molts altres exemples, de piquets "informatius" o d'accions que perjudiquen a ciutadans que no tenen res a veure amb el problema en qüestió.

Suposo que hi ha un equilibri complicat entre defensar els interessos particulars d'un col·lectiu fent la màxima pressió i no perjudicar a ciutadans que no tenen res a veure. Però igual que ells tenen la llibertat per perjudicar els meus interessos per defensar els seus, jo la tinc per no donar suport, o inclòs ser hostil, amb aquells que no dubten a perjudicar-me a mi o als ciutadans en general per defensar els seus objectius.

Per cert, l'increment del preu del gasoil és dramàtic pels transportistes, i espero que se'n puguin ensortir. Però també ho és pels pescadors, per molts empresaris i, en menor proporció, per molts ciutadans que cada dia (sense opció alternativa) hem d'agafar el cotxe per anar a treballar.

Visca la llibertat, de tots.

dimecres, 11 de juny de 2008

Neocomunistes o neocoms

No sé com anomenar-los, però neocomunista sembla prou correcte. Bàsicament és aquella esquerra hereva dels partits comunistes, que segueixen defensant una gran intervenció pública i impostos quant més alts millors, que fan una crítica sistemàtica i indiscriminada a tots els empresaris, i que tenen com a referents a Castro, Chávez o Morales. Ells s’anomenen ecosocialistes, socialistes o d’esquerres de debò. Altres els anomenen directament esquerra tronada o comunistes. Jo els anomeno neocomunistes o neocoms, inspirat justament en ells, que parlen dels neoliberals o neocoms.

Per què neocomunistes? Perquè són una evolució de les postures comunistes (o marxistes, o troskistes, o alguna altra derivada) que tenien o que encara tenen, adaptats al món actual. Perquè és el que millor els defineix a ells o al model de societat que defensen. I perquè no em sembla just anomenar-los ecosocialistes, socialistes o esquerra transformadora per respecte al que signifiquen aquestes paraules i els seus referents, com podrien ser els verds alemanys, els socialistes suecs o Lula Da Silva respectivament.

No és pejoratiu, és descriptiu: neocomunista o neocom. Alguna altra suggerència?

dimarts, 10 de juny de 2008

Tothom s'hi atreveix

Cada vegada tinc més clar que amb els catalans tothom s’hi atreveix, fins i tot una companyia aèria com Air Berlín. Insultar o no respectar als catalans és gratis, no passa res, i a l’indignació general no se l’acompanya d’una resposta institucional ferma, contundent i desacompleaxada. Vaja, com la que tindria qualsevol altre poble que veiés insultada algun dels seus pilars bàsics, com la llengua.

Tinc la sensació que això abans no passava. Potser era un miratge, però amb el president Pujol se’ns respectava més, i segons quins comentaris, insults o desconsideracions es responien des d’una posició de fermesa, lideratge i autoritat moral. No sóc un gran fan del president Pujol, però sí que ho sóc del respecte que transmetia com a polític i com a president de la Generalitat.

dilluns, 9 de juny de 2008

10 consideracions sobre els resultats a ERC

1. Puigcercós i Ridao han guanyat: amb un percentatge de vots més baix del que consideraven necessari (40%, Ridao dixit) o del que els permetria mostrar clarament el seu lideratge (+50%), però han guanyat

2. La militància d’ERC aposta majoritàriament per continuar l’aposta estratègica del tripartit (Puigcercós + Benach), però alhora el partit està dividit en 3 blocs

3. Reagrupament.Cat s’ha consolidat com l’alternativa estratègica i renovadora a la direcció, però el projecte ha de sumar totes les persones que apostin per un canvi en profunditat a ERC

4. La divisió dels vots crítics amb la direcció (RCat i EI), els vots renovadors que no volien grans cops de timó a la candidatura i que han anat a Benach-Niubó, i la baixa participació (sí, 70% en l’elecció de president i secretari general, que l’únic que comporta és desplaçar-se a la capital de la comarca, és una baixa participació) han impedit donar la sorpresa

5. ERC és diferent dels altres partits, perquè és més fàcil presentar candidatures alternatives a la direcció, però al final el pes
i control de l’aparell fan igualment molt difícil la victòria dels moviments crítics amb la direcció

6. ERC ha donat un exemple de democràcia als altres partits, al permetre el sufragi universal de tots els seus militants, però aquesta realitat no pot amagar alguns dèficits democràtics en el procés, com l’ús de recursos del partit i del govern en benefici d’algunes candidatures, la negativa a tenir debats públics, o altres traves a les candidatures no vinculades a la direcció actual, com no disposar d’un cens amb alguna dada de contacte dels militants per a poder-los contactar

7. Tots els altres partits estan satisfets: PSC i IC, perquè es garanteix la continuitat i estabilitat del tripartit, i inclòs queda oberta la porta per fer un tripartit-3; CiU perquè ERC queda dividida; i CiU i les CUP perquè ERC està deixant un espai que a futur ells podran capturar

8. Molts ciutadans segueixen orfes d’una opció política que els representi: independentistes, que poden anar del centre-esquerra al liberalisme, però que prioritzen l’eix nacional per sobre de la seva opció en l’eix esquerra-dreta

9. Els militants pensen diferent que els simpatitzants: en les enquestes d’Internet guanyava Reagrupament.Cat, entre els militants no. Està bé que tothom opini, però si els simpatitzants volen que les coses canviïn a ERC, que es facin militants.

10. El temps donarà o no la raó als militants que han triat que tot continuï igual: les eleccions entre els militants són rellevants, però les eleccions importants de veritat són en les que votaran tots els ciutadans

diumenge, 8 de juny de 2008

Paraula de Zapatero

Zapatero va prometre en el debat d’investidura que el 8 de juny estarien publicades les balances fiscals. No s’ha complert. També va prometre dues vegades que respectaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Es va comprometre a que el govern espanyol restituiria la memòria del President Companys, o que el català seria oficial a Europa. Diu una cosa i el contrari sobre el finançament a Catalunya i Extremadura. I podríem trobar molts més exemples.

Ja fa un temps que, quan promet alguna cosa, m’ho prenc com el que és: paraula de Zapatero.

divendres, 6 de juny de 2008

Frases de la setmana

Setmana 2 juny

El futur és d’aquells que s’atreveixen a somiar-lo.
(no sé de qui és la frase; em recorda la genial cita d’Alan Kay que diu que “la millor forma de predir el futur és inventar-lo")

The thing that impresses me the most about America is the way parents obey their children.
-- King Edward VIII
(not only in America...)

Los amigos: una familia cuyos individuos se eligen a voluntad.
-- Jean Baptiste Alphonse Karr


Suggerida per Alfred Abad:

De la cova a la llibertat solitària hi ha molts passos, i cadascú és lliure de decidir. Ara bé, la contemplació de les estrelles i de l'alçament del Sol són massa bells per què jo renunciï a ells...


Suggerida del newsletter del Grup Hayek:


No és possible un govern decent quan la política esdevé un estira i arronsa per repartir-se els trossos del pastís.

dijous, 5 de juny de 2008

Recuperar l’estrella

(Manifest de fi de campanya de Blocs amb Estrella)

El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.

Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.

Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.

Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.

Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.

El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.

Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.

Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008

dimarts, 3 de juny de 2008

Informació privilegiada

Un banquer acaba de ser condemnat a 10 anys de presó als EUA per donar informació confidencial (insider trading) a un client seu, que va guanyar $7.8 milions de dòlars fent ús d’aquesta informació (veure notícia ). En les darreres dues setmanes hi ha hagut notícies d’altres casos d’insider trading als EUA que, de demostrar-se, també comportaran penes de presó, com el del cas d’un antic soci d’una auditora o el d’un antic professor universitari.

Bàsicament, el delicte consisteix en utilitzar informació privilegiada (informació no pública) per obtenir guanys a la borsa. Aquesta informació la tenen en general alguns empleats de companyies que cotitzen a borsa a o empleats d’empreses amb les quals es relaciona la companyia (com banquers o advocats), i utilitzar-la suposa trencar un deure fiduciari de confidencialitat o de confiança amb la companyia. Utilitzar fraudulentament aquesta informació inclou, apart d’usar-la per lucre propi, donar-la a familiars, amics o clients.

És una gran notícia que qui fa trampes ho pagui. Hi ha qui pensa (té molt de cultura llatina) que no està malament fer trampes si ningú hi surt perdent. Més enllà de què nego la major, no és cert que en aquests casos ningú hi surt perdent. Surten perdent els que no tenien aquesta informació i han venut a un preu inferior al que haguessin fet si haguessin tingut aquesta informació; surten perdent els que han sentit traïda la seva confiança, ja que algú ha utilitzat informació sense que estigués autoritzat a fer-ho; i surt perdent la integritat del sistema financer i la confiança dels inversors, ja que els mercats per funcionar correctament han de ser justos, eficients i transparents. Com tot a la vida, hi ha qui diu que l’insider trading hauria de ser legal, ja que això assegura que els mercats són més eficients a l’introduir més ràpidament informació al mercat. Entre els seus defensors, el Premi Nòbel Milton Friedman.

Els EUA acostumen a ser blanc de crítiques per moltes coses. En aquest cas, però, són un exemple a seguir: es persegueix i s’identifica a qui fa trampes, i ho paguen. Es podria discutir si les penes són proporcionals al mal realitzat, ja que les seves lleis són de les més estrictes del món, però no es deixa sense càstig els que fan trampes en el sector financer, i dediquen grans esforços a perseguir aquestes pràctiques fraudulentes.

En qualsevol cas, quantes menys trampes i quant més es persegueixin aquestes trampes, millor: els que no fan trampes no surten perjudicats respecte els tramposos, i els tramposos tenen menys incentius (per por al càstig) a fer trampes.

Si vols més informació pots visitar la web de la SEC (regulador borsari americà) o, si vols fer-ho més amè, pots veure la pel•lícula WALL STREET, dirigida per Oliver Stone, amb Michael Douglas i Charlie i Martin Sheen. Basada (només basada) en fets reals.

dilluns, 2 de juny de 2008

Dilema: Carandell o Ridao?

El dilema en l’elecció de la secretaria general d’ERC, Carandell o Ridao, és el mateix que entre Carretero i Puigcercós (veure Dilema: Carretero o Puigcercós), és a dir, renovació (Reagrupament.Cat) o continuïtat (en qualsevol de les seves variants), planeta o satèl·lit. A més hi ha l’agravant respecte l’elecció dels presidents que Joan Ridao passa una gran part del seu temps a Madrid, el que dificultaria la seva tasca com a secretari general.

I l’Uriel? Som amics i ha rebut crítiques injustes que em saben molt de greu. No és un submarí del Puigcercós, com s’afirma de vegades, però no representa el canvi en profunditat que necessita ERC. Ha estat 9 anys a la direcció, i ha estat d’acord amb totes les decisions (èxits i fracassos) que han portat a la situació actual. Ha creat un bon equip, amb Paluzie, López Bofill i Renyer, que la nova direcció d’ERC ha d’aprofitar, però el màxim exponent del moviment, el propi Uriel, no representa el canvi, cop de timó i sobretot renovació en profunditat en l’acció política que necessita ERC.

Que l’Uriel és millor que el Ridao? Dilema equivocat. No es tracta de triar el menys dolent, sinó el més bo. I el més bo, en aquest cas, és una dona, professional d’èxit, advocada i mediadora, directora d’una escola universitària, que combina experiència a l’empresa privada i a l’administració pública, compromesa des de fa molts anys amb el partit i el país. Per programa polític, capacitat i preparació, Rut Carandell. I qui tingui dubtes, de veritat, que compari programa i currículum dels candidats.

7 de juny: Joan Carretero i Rut Carandell

(Publicat a Directe.Cat)