dissabte, 31 de maig de 2008

L’aigua com a símptoma

La crisi de l’aigua i la seva lamentable gestió han mostrat algunes de les grans febleses del país. Primer el partidisme, ja que es va amagar el problema que es coneixia des de finals de l’any passat per no fer-ho coincidir amb les eleccions. Segon la incapacitat del conseller responsable del problema, proposant alternatives no viables (com el transvasament del Segre), negant-se a utilitzar la paraula transvasament, o dient que es podien omplir les piscines quan encara estava arribant aigua en vaixells. Tercer la incapacitat de resoldre els problemes dels catalans a Catalunya, o almenys de proposar la solució i fer que s’acompleixi, més enllà de les competències que té la Generalitat, ja que va ser el govern de l’estat qui va decidir què s’havia de fer, el transvasament de l’Ebre, i després qui ha decidit aturar-lo. Quart la incapacitat de pensar a llarg termini. El problema de l’aigua ve de lluny, i cal buscar solucions estructurals més enllà de les dessalinitzadores, com la interconnexió de xarxes. No perquè hagi plogut es pot donar el problema per resolt. Cinquè la dependència d’altres territoris, com l’Aragó o Espanya, en l’abastiment d’alguns recursos estratègics de Catalunya com l’aigua. I sisè, i el més important, la falta de lideratge polític i moral per afrontar els reptes que té plantejats Catalunya.

Ara és l’aigua, però passa el mateix amb immigració, ensenyament, energia o seguretat. Cal lideratge, sentit d’estat i visió a llarg termini. La Generalitat no té competències sobre tots els problemes que afecten als catalans, però sí té l’obligació de preocupar-se i defensar els interessos dels catalans, i fer el que estigui a les seves mans per resoldre’ls. Almenys la Generalitat que jo desitjo.

divendres, 30 de maig de 2008

Frases de la setmana

Setmana 26 de maig

No comencis obra alguna amb la fúria de la passió: equival a fer-se a la mar amb plena borrasca.
-- Thomas Fuller

It is good to have an end to journey towards but it is the journey that matters in the end.
-- Le Guin
(em recorda la genial frase de la Natàlia “La felicitat no és l’objectiu sinó el camí”)


Suggerida per Jordi Comas:

No hi ha pobles tontos, només hi ha pobles sense direcció política (Emili Valdero)


Suggerida per Antoni Blanch:

No em trobe sol, company, no et trobes sol i en som molts més dels que ells volen i diuen (Raimon)


De l’Emili Masferrer:

El hacer bien a villanos es echar agua en el mar. La ingratitud es hija de la soberbia (Miguel de Cervantes)


Del Col•lectiu 1 d’Abril:

Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard (Sir Francis Bacon)

dimecres, 28 de maig de 2008

Dilema: Carretero o Puigcercós?

O guanya Puigcercós, o guanya Carretero. O guanya l’alternativa continuista que ha presentat més avals, o guanya la proposta renovadora de Reagrupament.Cat representada per Joan Carretero. Qui vulgui canvi, que voti Carretero, qui vulgui continuïtat, que voti Puigcercós.

Quin triar? Home, qui tingui dubtes, que miri el programa de Gent d’Esquerra i Reagrupament.Cat, i compari. O que valori si cal defensar el concert econòmic el 2010 o la fi de l’espoli fiscal aquest 2008. O que compari el currículum acadèmic, professional i polític dels dos candidats. O que es pregunti per què ERC ha perdut 350.000 vots, i si la situació es redreçarà o ERC s’enfonsarà encara més si es continua amb l’acció política actual i amb les mateixes persones al capdavant. O que parli amb la seva família, amics o companys de feina, votants, ex-votants o potencials votants d’ERC, i que els pregunti què pensen de l’ERC d’avui.

I Ernest Benach? Doncs el president del Parlament no pot ser president d’ERC. ERC ha de separar els càrrecs institucionals del partit, i apart Benach, com a President del Parlament i segona autoritat del Principat després del president Montilla, no es pot posicionar, per raons del seu càrrec, en algunes qüestions clau de l’acció política d’ERC. A més, no ho oblidem, Puigcercós i Benach han defensat i segueixen defensant el mateix, la mateixa línia estratègica.

I Jaume Renyer? Sens dubte és un capital que cal aprofitar a futur, però el canvi, direcció i sobretot lideratge que necessita ERC és el de Joan Carretero, amb Jaume Renyer en el seu equip.

Dilema: Carretero o Puigcercós, renovació o continuïtat, planeta o satèl·lit.

P.D. I per la secretaria general? Rut Carandell, és clar, però això deixem-ho pel proper post.

(Publicat a Directe.Cat)

dimarts, 27 de maig de 2008

Homes del temps i caps de setmana

Em comenta un amic que no sé quin poble ha fet una queixa a TV3 perquè l’home del temps va pronosticar que plouria el cap de setmana i que per tant menys gent aniria a la fira que organitzaven. No em queda clar si proposaven que digués que no plouria, si ells pensaven que no plouria, o si proposaven que no digués res. En tot cas, va ploure, i l’home del temps la va encertar.

Aquesta queixa és recorrent: el sector de l’hosteleria es queixa moltes vegades de què les prediccions de pluja o de mal temps de les televisions desincentiven que la gent faci escapades els caps de setmana, amb els conseqüents perjudicis econòmics per ells. Aquestes queixes s’accentuen quan no encerten les seves prediccions.

Més enllà de què els homes del temps han de dir el que pensen, sense condicionants externs, i que el sector de l’hosteleria o qui vulgui els pot criticar, hi ha una qüestió de fons, i és saber si en general l’encerten o no. En aquest sentit és interessant l’article publicat fa unes setmanes en un dels meus blogs preferits, Freakonomics, on es fa ressò d’un estudi sobre aquesta qüestió (How Valid Are T.V. Weather Forecasts?). Desconec si hi ha articles semblants més propers.

En aquest estudi s’analitza durant 220 dies la previsió del temps de vàries televisions de Kansas i es compara amb el temps que finalment va fer. Algunes de les conclusions (recordem-ho, a Kansas) són que totes les televisions en mitjana tenen el mateix percentatge d’encert o d’equivocació, que la diferència entre les previsions de les diferents televisions són mínimes, que existeix una gran incertesa en la previsió del temps a més de tres dies vista, i que les televisions encerten que plourà l’endemà poc més del 50% de les vegades. També afirma que les televisions no fan un seguiment de l’evolució de les seves prediccions respecte al temps que acaba fent, i que prioritzen la capacitat de comunicació, carisma o aspecte físic dels presentadors respecte les seves capacitats meteorològiques (quan vivia a Nova York em va sorprendre descobrir que l’home del temps que seguia, Jack Rico, no era meteoròleg, sinó periodista).

La conclusió principal (a Kansas, no sé si a Catalunya): No planifiquis el cap setmana en base a les previsions del temps que donen a televisió a menys que sigui dijous. I si pots esperar a divendres, millor.

(Publicat al Directe.Cat)

dilluns, 26 de maig de 2008

Recuperar la credibilitat: 10 idees per ERC

  1. Realitzar un pla d’austeritat en les administracions on ERC governa, i en especial on hi hagi hagut increments desproporcionats de sous i assessors, rebaixant en aquests casos els sous dels càrrecs públics als nivells anteriors i reduint el nombre d'assessors com a mínim al nivell més baix que hagin tingut mai
  2. Assegurar la comunicació de tots els representants d’ERC al Parlament, a la Diputació, al Consell Comarcal i als Ajuntaments amb els ciutadans, explicant els càrrecs públics de forma permanent la seva actuació a través de la seva web, i facilitant que els ciutadans els puguin contactar i comunicar-se amb ells
  3. No defensar una cosa i el contrari al mateix temps fent alhora de partit de govern i d’oposició, i per tant assegurar que s’està al costat dels moviments locals en defensa de la terra però alhora que es defineix una posició única i global tenint en compte els interessos de tot el territori
  4. Aturar el transvasament de l’Ebre per complir el Compromís de l’Ebre signat el 2003
  5. Despenjar la bandera espanyola de totes les conselleries on mana ERC, i realitzar un recolzament incondicional de tots els alcaldes que no pengen la bandera espanyola en el seu ajuntament, com en Jordi Comas, imputat i pendent de judici per aquest motiu
  6. Ser l’altaveu i defensor de referència (que no lobby) del teixit econòmic català, especialment de les pimes, emprenedors i autònoms, defugint a més de buscar complicitats en temes econòmics amb els neocomunistes d’ICV o d’IU
  7. Prioritzar el 2008, on es negocia el nou finançament sense el qual no es poden fer les polítiques socials que ERC defensa, enfront dates com el 2010 o el 2014, on ERC pot no tenir capacitat d’influència o de triar majories
  8. Defugir del llenguatge políticament correcte, i parlar amb fermesa, claredat i sentit d’estat, en especial d’educació, seguretat i immigració
  9. Obrir el partit a la societat, creant complicitats amb totes les associacions de l’entorn sobiranista, respectant la independència i llibertat de criteri i d’actuació de tothom, i buscant noves incorporacions que enriqueixin el partit, incloent persones crítiques amb la direcció (actual) però compromeses amb l’alliberament nacional i la justícia social, com Josep Pinyol, històric militant independentista al qual s’ha vetat l’ingrés a ERC per estar adherit a Reagrupament.Cat
  10. Fer una organització plenament meritocràtica, on es premiï la vàlua, el coneixement i l’esforç per sobre de les fidelitats personals, on es posin els més capaços i preparats en les responsabilitats de gestió que ERC tingui encomanades, i on es limitin els mandats per assegurar la renovació permanent d’idees i persones

Més idees? Segurament una d’òbvia: votar a Carretero i Carandell. Suggerències benvingudes.

(Publicat a e-notícies)

divendres, 23 de maig de 2008

Frases de la setmana

Setmana 19 de maig

L’educació és el que queda quan un s’ha oblidat de tot el que va aprendre a l’escola
-- Albert Einstein

Your true value depends entirely on what you are compared with.
-- Bob Wells

Nothing shocks me. I'm a scientist.
-- Harrison Ford, as Indiana Jones


Suggerides per Antonio Ibáñez:

El éxito consiste en obtener lo que se desea, y la felicidad en disfrutar de lo que se obtiene.
-- Ralph Waldo Emerson

Si quieres saber quién eres, actúa.
-- Goethe

dijous, 22 de maig de 2008

Llei de Dependència: trist balanç

Una llei que ha d’ajudar a totes les famílies que tenen a càrrec persones amb extrema dependència: objectiu genial, resultat decebedor.

En la Llei de Dependència s’ha barrejat voluntarisme, incompetència i demagògia/publicitat enganyosa, i ho han pagat els més febles, les persones més dependents, que tenien unes grans expectatives que en gran part no han estat resoltes:

- La llei tenia un defecte de base: envaïa competències autonòmiques, però paradoxalment va rebre el vot d’una força independentista, ERC
- La llei es va aprovar sense dotar-la econòmicament. Els bascos ho van veure de seguida, i la van acceptar a canvi d’una dotació econòmica especial en el seu concert econòmic
- La llei va trigar molt a posar-se en marxa, i els tràmits són farragossos. Per això avui hi ha 22.000 catalans que han tingut l’acreditació com a gran dependents però que encara no reben cap ajut
- Els ajuts que es donen són, en molts casos, insuficients. En alguns casos, a pesar de l’acreditació d’extrema dependència, aplicant tots els barems, la persona rep 1€ al mes. Per això, bona notícia, a Catalunya s’aprovarà una prestació mínima equivalent al 25% del que li tocaria

A pesar de totes aquestes mancances, la llei es va vendre com un gran èxit, i s’ha fet molta publicitat. Paradoxa: els no afectats per la Llei de Dependència, rebent la publicitat governamental, poden pensar que és un gran èxit, un gran avanç; per altra banda, els afectats per la llei estan decebuts pel retard en la seva execució, per les dificultats administratives, i per les reduïdes quantitats que en molts casos al final s’han acabat donant. Fracàs? Basat en les expectatives de quan es va aprovar la llei, sí.

Lliçons apreses? Vàries. La principal, que de vegades és millor dir que no a una llei, a risc de ser impopular, si aquesta llei no està ben feta: respectant les competències autonòmiques i amb recursos econòmics per dur-la a terme. I d’altres de sentit comú, com assegurar des del primer dia la coordinació entre estat, autonomies i ajuntaments, i que els tràmits administratius siguin el més senzills i fàcils possibles.

Una altra lliçó, aquesta recorrent: no ens creiem la publicitat governamental. Mentre el govern de l’estat feia publicitat de la llei per televisió (coincidint casualment amb la campanya electoral), molts afectats no rebien els ajuts que els hi tocava.

A futur? Per començar, que els 22.000 catalans i els altres milers d’espanyols pendents de rebre els ajuts que diu la llei, rebin els ajuts ja. Segur que tots estem d’acord en ajudar aquestes persones amb extrema dependència. Fets i no paraules, de veritat.

(Publicat a Directe.Cat)

dilluns, 19 de maig de 2008

Carod 8 – Puigcercós 3

Gràcies a Josep Lluís Carod-Rovira ERC va aconseguir 8 diputats a Madrid fa 4 anys. Per culpa de Puigcercós només s’han aconseguit 3 diputats ara. Gràcies a Carod ERC era un partit seriós, que es feia respectar, i per culpa de Puigcercós ERC és un partit de calçotada... Home, ni tan ni tan poc.

Els resultats d’ERC, èxits i fracassos, són atribuïbles a tota la direcció d’ERC en general i als màxims responsables de cada campanya en particular. Cert és que el 2003 Carod va saber transmetre un discurs il•lusionador (mans netes), i que el 2004 la seva figura va ser clau per assolir els històrics 8 diputats a Madrid. Però no es pot oblidar que en tots dos casos hi havia una direcció forta que li donava suport, molts militants anònims que s’hi van deixar la pell i, en les eleccions del 2004, Puigcercós va fer un acte de generositat i va cedir ser cap de llista a Carod. Sí, ERC va tenir uns grans resultats, en part gràcies a Carod, però mèrit de tota la direcció. Igualment darrerament ERC s’està enfonsant elecció rere elecció, mèrit de tota la direcció, però gràcies especialment a Carod, Puigcercós o a tots dos, segons es pregunti. A les verdes i a les madures, no s’hi val atribuir-se els mèrits i culpar als altres dels fracassos.

Abans de discutir les persones, però, discutim el projecte. Tots dos són uns ferms defensors del segon tripartit, i no volen revisar-lo. Un ens parla d’un referèndum el 2014 i l’altra del concert econòmic el 2010, quan la negociació del nou finançament és aquest 2008; tots dos han avalat la ponència estratègica d’ERC que s’ha de votar el proper 14 de juny. En resum, tots dos defensen el mateix, i així ho han reconegut, però un d’ells és millor candidat, més seriós i millor líder. Qui? No sé, que cadascú jutgi i decideixi. Però no ens equivoquem, si l’estratègia d’ERC és la correcta, que es militants triïn entre Carod o Puigcercós. Però si el que cal és canviar l’estratègia, no serveix cap dels dos.

Carod o Puigcercós? Carretero i Carandell!

(Publicat a Directe.Cat)

dissabte, 17 de maig de 2008

+ 1.000 visites

El blog ha superat les mil visites. Tenint en compte a més que la majoria dels posts es publiquen en altres webs que tenen força visitants, estic content: ja que escric, està bé que la gent em llegeixi (!).

Tot va començar una mica com un joc, de casualitat. Crear un blog és fàcil, molt fàcil. I una vegada creat vaig descobrir que escriure em relaxa. El problema és trobar el temps, però em relaxa. El temps! És la pregunta que més em fan. D’on treus el temps? Resposta: d’on puc, però intento buscar 20 minuts cada dia per escriure alguna cosa.

De tots els articles, el que ha generat més debat (per email, en sopars...) ha estat el de Delinqüent de l’aigua, quan comentava que arrel de la sequera em sentia un delinqüent quan banyava a l’Àlex i pensava que gastàvem massa aigua. He rebut opinions i respostes de tots els gustos: des del solter que em diu que sóc un friki per preocupar-me per aquest tema fins a pares que em diuen que tenen aquest mateix dilema; des dels que em diuen que el dutxi i no el banyi fins els que em diuen que no em preocupi o què inclòs li compri una piscineta a l’estiu.

En fi, em relaxa. I si a més hi ha qui ho llegeix, i inclòs qui em diu que li agrada, seguiré buscant les estones per escriure sobre l’aigua, el país, les finances o el que em passi pel cap en algun moment aleatori del dia.

divendres, 16 de maig de 2008

Frases de la setmana

Setmana 12 de maig

Com diu el meu pare, sempre al servei del poble
-- Mònica Terribas

Dichoso es aquel que mantiene una profesión que coincide con su afición.
-- George Bernard Shaw

El éxito es fácil de obtener. Lo difícil es merecerlo.
-- Albert Camus

The Pessimist complains about the wind, the Optimist expects it to change and the REALIST adjusts his sails.
-- Author unknown

Sugegrida per Jaume Soler:
-- It costs a lot of money to be rich (Peter Boyle)

dijous, 15 de maig de 2008

Notaris, talent i benefici social

L’altre dia llegia que la crisi a la construcció està afectat significativament als notaris, ja que tenen menors ingressos. Això em va fer pensar en el fet que els notaris es guanyin tan bé la vida és molt bo per ells, però potser no tan bo per a l’economia o la societat.

M’explico. Trobo collonut que la gent guanyi molts diners (sempre que ho faci dins la legalitat i l’ètica, com ho fan els notaris). El problema és que al ser significatius els ingressos dels notaris, de vegades els millors de la promoció, els que tenen més capacitat de treball, estudien per ser notari i no sempre per ser per exemple jutges o fiscals. La societat estaria millor si enlloc de notaris fessin alguna funció amb major benefici social, però són notaris. Com sempre, això està lligat al sistema d’incentius. Sent notaris guanyen (molt) més que amb altres professions de servei públic.

No vull qüestionar la figura del notari. Se m’escapa. Però trobo curiós que en altres països aquesta figura no existeixi, o que tingui un tractament molt diferent. Als Estats Units els notaris són gent de la comunitat, reputada, amb prestigi social, bona gent, que donen fe pública dels documents: el forner, la propietària d’una botiga, un petit empresari... Quan vaig anar als Estats Units la meva universitat em va demanar una còpia del meu passaport validada per un notari. Vaig pensar, “ja l’hem liat, i a sobre em costarà una pasta”. Vaig preguntar on podia trobar un notari... i em van enviar a una botiga on una senyora molt amable va donar “fe pública” de la còpia del meu passaport, i em va cobrar no sé si 1 o 5 dòlars (incloent el cost de la fotocòpia del passaport).

OK, Estats Units és una altra història. Però com podem aconseguir que els talentosos notaris en potència es dediquin qüestions més enfocades al bé social?

- Opció 1, que es guanyin pitjor la vida els notaris en general: no serveix, és injust canviar les regles del joc a mitja partida després de l’esforç que han fet per treure les oposions
- Opció 2, que es guanyin pitjor la vida els nous notaris: no és realista, no es podria acceptar una doble escala de tarifes
- Opció 3, pujar els sous a jutges, fiscals, i a altres funcions públiques d’interès social: Per què no? Un bon jutge o fiscal hauria de poder guanyar almenys el mateix que un advocat exitós. No obstant aquest canvi hauria d’anar acompanyat d’altres canvis en profunditat en la justícia, dotant-la de (molts) més recursos

En tot cas, no tot és negatiu. Podem esperar que els notaris dediquin el seu talent a altres causes. Alfons López Tena o Juan José López Burniol són notaris (el primer no exerceix per incompatibilitat amb altres càrrecs) amb compromís social i polític. I molts altres notaris dediquen temps i diners a altres causes nobles. Els notaris també podrien dir, amb raó, que aquesta situació també aplica a altres professions.

En qualsevol cas, si es guanyen bé la vida, millor per ells. I si a algú no li sembla bé, que es tregui les oposicions.

dilluns, 12 de maig de 2008

Art financer? Derivart!

(Publicat a Directe.cat)
Derivart és un grup artístic que explora la intersecció d'art, tecnologia i finances. Simplificant, art financer. Quan m'ho van explicar la primer vegada no ho vaig entendre, però he tingut la sort de veure alguna de les seves obres i ho he trobat molt interessant. Visita la web, coneix els seus projectes i, si estàs de sort, alguna de les seves exposicions. Enhorabona al Mar Canet, al Jesús Rodríguez i al Daniel Beunza per explicar el món financer amb una mirada molt particular, diferent i interessant.

diumenge, 11 de maig de 2008

Basté, Arenas i Terribas

(Publicat a E-notícies)

Crec fermament en la necessitat imperiosa de la independència dels mitjans de comunicació i la dels seus professionals. Com tot, hi ha periodistes que m’agraden més o menys, però valoro per sobre de tot la seva independència, objectivitat i compromís, estigui d’acord o no amb les seves idees o en com les expressen. És fonamental per enfortir la nostra qualitat democràtica tenir un quart poder fort i independent del poder polític i dels grups de pressió.

En aquest sentit aquesta setmana tres periodistes m’han fet tornar la il•lusió en uns mitjans de comunicació i periodistes independents i forts.

Jordi Basté ha denunciat de forma valenta i directa de l’empresonament del Franki per ultratge a la bandera espanyola en un mitjà del grup Godó. Sandra Arenas s’ha fet ressò d’ un informe que desacredita la candidatura de Puigcercós-Ridao i que fa posar els cabells de punta a qualsevol defensor de la pluralitat, coherència i respecte a la diferència, posant en perill (apart d’haver rebut crítiques molt dures i injustes) una relació de confiança amb dirigents polítics que potser continuaran controlant ERC a futur. Mònica Terribas ha sofert les pressions del diputat socialista Manuel Mas que demanava la seva destitució com a presentadora de TV3 per la seva entrevista al president Montilla, a l’haver-li fet una entrevista rigorosa i contundent, tot i que a més sabia que podia ser elegida directora de TV3 i aquesta llibertat podria no beneficiar-la. Per ser just, molts altres professionals i mitjans de comunicació reben aquestes i altres pressions, explícites o no, públiques o privades.

A ells i a tots els periodistes que lluiten cada dia per explicar amb llibertat el que ens envolta, el meu agraïment i el meu suport. Visca la llibertat!

dissabte, 10 de maig de 2008

Frases de la setmana

Setmana 5 de maig

En política l’absurditat no és un handicap (Napoleon Bonaparte)

Three grand essentials to happiness in this life are something to do, something to love, and something to hope for (Joseph Addison)

It only takes 20 years for a liberal to become a conservative without changing a single idea (Robert Anton Wilson)


Suggereides per Ramon Colom:

Da igual, prueba otra vez. Fracasa otra vez. Fracasa mejor (Samuel Beckett)

Descansar demasiado es oxidarse (Sir Walter Scott)

Si quieres hacer películas, hay dos escritores que indudablemente debes leer, Balzac y Dostoievsky (Eric Rohmer)

Un hombre bien nacido mira adentro. El vulgar mira a los demás (Sabiduría confuciana: Analecta, XV-20) (Citado por Marguerite Yourcenar en "La voz de las cosas)

Levanta la piedra y me encontrarás, corta el leño en dos y ahí, en su centro, estoy yo (Jesús en los Evangelios apócrifos)(citado por Marguerite Yourcenar en "La voz de las cosas)

divendres, 9 de maig de 2008

Barça en positiu

(Publicat a Directe.Cat)

Hi ha moments complicats i hi ha setmanes com aquesta: Lliga, Champions, passadís, 4-1... En fi, per ser positiu, mirem algunes dades sobre la dimensió internacional del Barça, que ens pot fer sentir orgullosos com a socis i valorar amb major perspectiva la feina de l’actual junta directiva.

Segons comentava Ferran Soriano en les IV Jornades Econòmiques de l’Euram realitzades a Terrassa, el Barça té 50 milions de seguidors a Europa i 104 milions a la Xina. El 45% de les visites a la web del Barça són a la versió en anglès. I només el 23% de les persones que veuen el Barça per TV estan a l’estat espanyol (en partits de la Champions aquest número es redueix al 10%). Impressionant...

Gran notícia aquest increment i consolidació de la dimensió internacional del Barça, més enllà dels aspectes futbolístics, ja que el Barça transmet uns valors de compromís social (Unicef) i nacional (catalanisme, ambaixador de Catalunya) que ens permet sentir-nos orgullosos. No ens enganyem, som del Barça per atzar, però ja que som del Barça, estem de sort que el Barça sigui així.

Anant a temes futbolístics: què ha de fer el Barça? No ho sé. Que ho decideixi qui té la responsabilitat, capacitat i informació per fer-ho, que per això vam triar-los els socis. Que escoltin, però que decideixin ells. Procés participatiu, no democràtic (la democràcia l’exercim cada 5 anys elegint al president i a la junta directiva). És cert que de futbol en sap tothom, i que tenim molts presidents, directius i entrenadors en potència desaprofitats per tot arreu (!), però en moments com l’actual segurament impera fer grans canvis, però també tenir el cap fred. Força Barça!

dijous, 8 de maig de 2008

Reagrupament.Cat - un pas endavant

(Publicat a Directe.Cat)

Joan Carretero i Rut Carandell ja són oficialment candidats a president i secretària general d'ERC. La seva candidatura transcendeix el propi partit: són professionals aliens a la política que volen dedicar uns anys de la seva vida (no tots, perquè entenen la política com un servei d'anada i tornada) a renovar i rellançar ERC. Renovadors en un entorn conservador dominat pels aparells dels partits.

És fàcil fer mala sang d'ERC. Però valorem tots els partits polítics, i pensem en quin d'ells ha sorgit un moviment renovador i reformador allunyat del partit i dels càrrecs orgànics. Primera lliçó. La segona, que aquest moviment esdevingui majoritari a ERC.

Professionals a la política vs. polítics professionals, política com a camí d'anada i tornada, transparència, austeritat, vocació de servei al país... És igual el partit, tan de bo aquesta música sigui més comuna entre tots els partits que aspiren a representar-nos.

Endavant Carretero i Carandell!

dimecres, 7 de maig de 2008

New Yorker's - smoking...

It wasn't the smoke but the smell of it that bothered me. I found it depressing: the scent of neglect. My room was clean and orderly, and if I'd had my way it would have smelled like an album jacket the moment you remove the plastic. That is to say, it would have smelled like anticipation.

David Sedaris, "Letting go" The New Yorker (enviat per Jaume Soler des de NY)

dimarts, 6 de maig de 2008

Llistes d'espera (Catalunya, com no, a la cua)

Més patriotisme social: segons publica el diari El País els catalans som, després dels ciutadans de Cantàbria, els que patim més llistes d'espera a la sanitat pública per les operacions, arribant als 3,8 mesos de mitjana. A l'estat espanyol la mitjana és poc més de dos mesos. No oblidem que, a més, a Catalunya els ciutadans paguem un impost especial en la benzina precisament per subvencionar la sanitat pública.

Podríem parlar de les moltes avantatges i qualitats de la sanitat pública catalana. També es podria discutirla qualitat de les dades, ja que l'obscurantisme de la majoria de les administracions dificulta les comparacions homogènies. Però tot i aquestes salvetats, no és acceptable una llista d'espera que gairebé dobla la de la resta de l'estat, i menys quan la gestió d'aquest servei, la sanitat, està transferida a les CC.AA.

L'origen del problema, com molts altres temes, és la gestió ineficient i la insuficiència financera. Respecte la gestió, exigim als nostres governants una priorització en la reducció d'aquestes llistes d'espera (no la seva eliminació, impossible al ser un servei gratuït). Una prioritat que hauria no s'hauria de veure afectat per l'eix esquerra-dreta però que, en qualsevol cas, un govern d'esquerres hauria sempre de tenir. En quant a la suficiència financera, tornem al de sempre: finançament just per Catalunya, ni més ni menys. Fi de l'expoli fiscal a Catalunya. Pel bé de tots els ciutadans de Catalunya.

dilluns, 5 de maig de 2008

Soros, crisi financera i reflexivitat

George Soros, el bilionari financer que va aconseguir especular amb la lliura esterlina i la va fer devaluar i que deixés el sistema monetari europeu l’any 1992 (amb els conseqüents guanys milionaris per ell) afirma que estem en una superbombolla financera i que la crisi financera actual és la més gran que ha vist a la seva vida (i té 77 anys).

El cert és que l’any 1998 ja va predir una crisi econòmica devastadora a nivell mundial que no va arribar a passar. S’equivoqui o no avui, però, també és cert fa un any va preveure que la bombolla immobiliària als USA es desinflaria, va apostar-hi molts diners… i va fer guanyar als seus gairebé 4.000 milions de dòlars (un 32% de retorn anual).

Tot i que se’l coneix com a financer (o tauró financer o especulador) Soros vol passar a la història com a filantrop i intel•lectual. Com a filantrop ha donat molts diners a diferents causes, principalment ajut al desenvolupament a països de l’Europa de l’est (ell és originari d’Hongria), o finançant accions contra l’administració Bush, principalment a través de MoveOn.org (Demoracy in Action).

Com a intel•lectual no ha estat tan reconegut (suposo que és difícil entrar en el club dels intel•lectuals). En tot cas, ell defensa una idea interessant sobre els mercats financers: la reflexivitat (reflexivity). Ve a dir que els biaixos i accions de la gent afecta la direcció de l’economia, en contra de la teoria convencional de què els mercats tendeixen a estar en equilibri. Per això defensa que l’evolució dels mercats, i també d’altres elements de la vida, estan relacionats en la interacció contínua entre com entén la gent la realitat i les seves pròpies accions. És cert que la percepció de la realitat, i per tant una realitat esbiaixada i no la pròpia realitat necessàriament, afecten les nostres actuacions, tant a nivell individual com col•lectiu. Aquest biaix podria explicar per exemple la bombolla immobiliària als USA: pensar que els preus dels habitatges sempre pujaran, i actuar en conseqüència per part d’aquells que s’ho creuen, particulars, empreses i banquers.

Properament George Soros traurà un nou llibre per parlar d’aquesta teoria i dels mercats financers (The New Paradigm for Financial Markets: The Credit Crisis of 2008 and What it Means). Hauré de pensar si el compro. El seu anterior llibre (La crisis del capitalismo global) suposo que estava bé, però en confiança vaig ser incapaç d’acabar-lo. O ell és massa espès explicant alguns conceptes, o jo no tinc la capacitat d’abstracció (i paciència) necessari per entendre-ho. O les dues coses.

diumenge, 4 de maig de 2008

En defensa dels ciclistes

S’ha fet malament, s’ha promocionat un estil de vida sense que la ciutat estigui preparada, però ara estem on estem: molts ciutadans de Barcelona (i en menor mesura a altres ciutats catalanes) utilitzem la bicicleta com a mitjà de transport habitual. Jo mateix sempre intento anar a Barcelona en tren, i em moc per Barcelona amb bicicleta. És pràctic, còmode i m’agrada, aquestes són les raons.

Sí, s’ha fet malament. S’ha promocionat la bicicleta, especialment el bicing, però Barcelona no és Amsterdam. Hi ha pocs carrils bici, i en alguns carrers no poden conviure peatons i ciclistes. Això s’afegeix al comportament incívic d’alguns ciclistes que afavoreix la criminalització de tot el col•lectiu.

Idealment no caldria regulació, només sentit comú: velocitat moderada, preferència i respecte absolut pels peatons, aparcar les bicicletes on no molestin... però s’ha decidit fer una ordenança per regular les bicicletes a Barcelona, en línia amb la tendència obsessiva de l’administració per regular-ho tot. No seria millor aplicar el sentit comú? Si algú va ràpid o molesta als peatons, se’l multa i ja està, però l’ordenança actual dificulta aparcar la bicicleta i obliga a circular pel mig d’alguns carrers plens cotxes, com al carrer Balmes, posant en perill la integritat física dels ciclistes i entorpint el trànsit.

Jo objecto a la llei de les bicicletes. És a dir, intento ser respectuós amb els peatons, sempre que pugui anar per la vorera... però en alguns trams, a risc de què em posin una multa, no vaig pel mig del carrer, enmig dels cotxes, sinó per la vorera. En aquest sentit he trobat molt interessant la denúncia als ducs de Palma (Iñaki i Cristina) de l’Associació per la Defensa de la Bicicleta per circular amb bicicleta per la ciutat saltant-se no sé quantes normes. Sembla que no estaven fent res objectivament malament, però tot i així estaven cometent moltes infraccions. Aquesta denúncia vol posar de manifest l’absurditat de la norma, o almenys de part d’ella. Tant de bo serveixi per alguna cosa.

Aquesta denúncia també té una altra peculiaritat: m’ha permès trobat una utilitat a la monarquia. En aquest cas, posar al descobert una llei absurda, la llei de les bicicletes.

dissabte, 3 de maig de 2008

La malaltia dels polítics

(Publicat a E-notícies)

Per fi he trobat una explicació científica al que els hi passa a molts dirigents polítics (però no a tots, que quedi clar!). Un diari s’ha fet ressò d’un estudi publicat al Journal of the Royal Society of Medicine sobre una malaltia que afecta a alguns governants i polítics. S’anomena síndrome Hubris, i alguns del seus símptomes són una exagerada confiança en sí mateixos, despreci cap els consells dels qui els rodegen, allunyament progressiu de la realitat, percepció d’infal•libilitat, creure’s insubstituïble, considerar enemics personals a tothom que s’oposi a ells o a les seves idees... Quan llegeixo aquests símptomes de seguida em venen al cap varis polítics actuals, al govern i a l’oposició, a Catalunya i a Espanya. A tu no?

Ara que coneixem la malaltia, busquem la solució. Sembla que els homes som més propensos a tenir aquesta malaltia ja que som més sensibles al reconeixement i tolerem pitjor la frustració, i per tant és positiu tenir més dones a la política i al govern. També contribueix a aquesta malaltia tenir una baixa capacitat intel•lectual, i per tant cal intentar que la política i els governs siguin el més meritocràtics possible (de fet aquesta malaltia afecta al món de la política però no al món de l’empresa perquè en política el poder no està sempre en els més capaços, sinó en els més fidels). Per últim cal limitar els mandats dels polítics i els governants, ja que quan més temps manen, més desenvolupen el síndrome de Hubris.

Alguna cosa més? Potser un pèl obvi, però intentar triar polítics i governants amb prou capacitat, formació i personalitat com per a què no caiguin en aquesta malaltia, i fer el possible per a què els polítics que ens han vingut al cap quan hem llegit els símptomes de la malaltia deixin de manar. Pel bé del país, ja que la malaltia la té el polític, però les seves conseqüències les pateix el poble.

Almenys, com a càstig al Hubris està la Nèmesis: tornar a la realitat després d’un fracàs. Benvinguts al món.

divendres, 2 de maig de 2008

Frases de la setmana

Setmana 28 d'abril

Curiosament, els votants mai se senten responsables dels fracassos del govern que han votat.
-- Alberto Moravia
(té raó, critiquem als que ens governen, però oblidem que moltes vegades estan allà gràcies al nostre vot…)

What we anticipate seldom occurs; what we least expected generally happens.
-- Benjamin Disraeli

No pots tenir un demà millor si estàs pensant sobre ahir tot el temps.
-- Charles F. Kettering

You know everybody is ignorant, only on different subjects.
-- Will Rogers, New York Times Aug. 31 1924

dijous, 1 de maig de 2008

Mil dies amb PM

Interessant el llibre de Jordi Mercader sobre la seva experiència al costat de Pasqual Maragall durant el primer tripartit. Més enllà del biaix natural a favor de PM, és un relat interessant per ajudar a entendre millor l’evolució del tripartit, amb les seves grandeses i sobretot les seves misèries.

Dos apunts del llibre. El primer, la solitud de PM. Cert és que ERC no li hi va posar fàcil, però sembla que l’enemic de debò el tenia a casa, al PSC i al PSOE. Sorprèn el poc suport que va rebre del seu partit en els moments més difícils i delicats, sobretot al final del seu mandat.

El segon, la fe en l’Espanya plural. Molt respectable, però amb resultats estèrils. Hi ha qui diu que és més fàcil que Catalunya sigui independent que Espanya sigui un estat federal i plurinacional de veritat. En tot cas els federalistes que creuen en un estat plurinacional haurien d’explicar quin és el seu pla B si no aconsegueix aquesta Espanya somiada: conformar-se amb l’Espanya actual o marxar d’Espanya.

Un amic socialista català em deia abans de les eleccions que si el que em preocupa és el dèficit fiscal o el dèficit d’infrastructures, que no em preocupés, que estava en fase de solució (!). M’ho deia convençut i de bona fe, però sóc un pèl escèptic. Si es resol acceptaré que és possible una Espanya plurinacional. Però si no es resol, acceptarà ell que aquesta Espanya que anhela no és possible?