dimecres, 30 d’abril de 2008

Crisi? Sí, la d’aliments!

Això sí que és una crisi: l’increment del preu dels aliments pot provocar la fam en més de 100 milions de persones arreu del món. A Estats Units han racionat la venda d’arròs en grans supermercats com Wal-Mart, però a Sierra Leona el preu de l’arròs s’ha doblat i el 90% dels ciutadans no el poden comprar. I sembla que la cosa només acaba de començar.

No és que no es produeixin aliments, és que no s’utilitzen per menjar (!). La producció mundial de blat ha pujat un 5% respecte l’any anterior, però menys de la meitat d’aquest blat, d’acord a l’ONU, serà per alimentar a persones. L’origen i font principal d’aquests problemes està en el creixement del biocombustible, però també de l’augment de demanda en els països emergents. En qualsevol cas els efectes d’aquesta crisi d’aliments pot tenir efectes devastadors pels ciutadans del tercer món i per les seves economies.

Cal consciència d’aquest problema per part de tots els ciutadans. Però cal sobretot una acció decidida de l’ONU i dels governs per frenar aquest tsunami de conseqüències dramàtiques, i que aquesta acció es faci abans no sigui massa tard.

Pots trobar més informació a:

http://www.avaaz.org/en/world_food_crisis/11.php
http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/south_asia/7365798.stm

dimarts, 29 d’abril de 2008

Més sobre el dèficit fiscal (Melilla, per davant de Catalunya)

Catalunya és la quarta autonomia en PIB per càpita de l’estat espanyol, però passa a la novena posició en renda per càpita, just per davant de Ceuta i dues posicions darrera de Melilla, segons dades publicades per la Federación de Cajas de Ahorro (Funcas). La diferència entre el PIB i la renda per càpita és que la segona s’ajusta pel cost de la vida (més car a Catalunya), i per les transferències de renda de Catalunya cap a altres autonomies. És a dir, el dèficit fiscal català no ajuda només a què altres autonomies siguin més riques, sinó que també serveix per a què siguin més riques que Catalunya. A Alemanya el Tribunal Constitucional va prohibir fa temps que una regió, després de la solidaritat interterritorial, perdi posicions en termes de riquesa relativa.

Solidaritat sí, però amb límits. Fins quan aquesta situació? Sentit comú i sentit d’estat. Això és el que cal en la negociació del finançament

dilluns, 28 d’abril de 2008

Ensenyament i gestió privada

Llegeixo que el departament d’Ensenyament rebutja introduir la possibilitat de la gestió privada en l’ensenyament públic, en part pressionat per la vaga ideològica dels mestres de fa unes setmanes. Més enllà d’aquest cas particular, en general es confon servei públic amb provisió pública del servei, a l’ensenyament, la sanitat o en molts altres àmbits, confonent que és necessari garantir servei públics a tothom amb que no és necessari que aquest servei hagi de ser proveït pel sector públic.

La provisió privada d’un servei com l’ensenyament o la sanitat, si no es defineixen indicadors de gestió i seguiment acurats, pot ser contraproduent, ja que l’objectiu de l’empresa que proveeix el servei pot ser només maximitzar els beneficis, enlloc de voler tant maximitzar els beneficis com oferir un servei de qualitat. Però fixant les regles del joc clares es pot aconseguir una provisió més eficient i econòmica del servei i, en molts casos, de major qualitat. Diferenciar payor i provider. En qualsevol cas la decisió s’ha de prendre amb criteris racionals, amb pros i contras, avaluant l’impacte econòmic, i potser de vegades començant amb un pilot a petita escala. La decisió però no pot ser només ideològica, i menys quan aquesta ideologia està viciada i equivocada d’entrada, a l’associar “bo” amb públic i “dolent” amb privat.

En el cas de l’ensenyament la prova definitiva és preguntar als pares si volem que les escoles dels nostres fills estiguin gestionada o no per una empresa privada. La resposta: que la gestioni qui ofereixi una millor educació pels nostres fills. Doncs això.

P.D. Llegeixo també que augmenta tímidament l’autonomia dels centres i dels directors. Direcció correcta, pas insuficient.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Helicòpters a Catalunya

Avui pel Vallès (i suposo que també per altres comarques) s’ha sentit el soroll de molts molts helicòpters, abans i després del Gran Premi de Montmeló (bé, per ser exactes, del Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1...), que portaven o anaven a buscar persones d'alt poder adquisitiu cap al circuït de Catalunya. Era curiós veure i sentir passar tots aquests helicòpters (TV3 ha dit que costava 850€ per persona).

Gran notícia aquests helicòpters: símptoma de turisme de qualitat a Catalunya. Coincideix, si no m’equivoco, amb la nova sala VIP a l’aeroport de Barcelona que es va inaugurar fa unes setmanes. Molts turistes i low cost sí, turisme de qualitat també. Bo per la indústria i comerciants, bo també per la resta de ciutadans.

dissabte, 26 d’abril de 2008

Estat, menys estat, millor estat

(Publicat al blog del grup Hayek i als blogs de Vilaweb)

Cal un estat per Catalunya per assegurar un millor futur per nosaltres i els nostre fills. No és només una qüestió d’eliminar un dèficit fiscal del 10 per cent del PIB cada any, es tracta d’afrontar amb èxit els reptes de la globalització. De fet, com ha assenyalat l’economista Elisensa Paluzie, disposar d’un estat petit en l’entorn de la globalització actual permet tenir un major creixement i una millor gestió de la diversitat que els estats grans, ja que els estats petits tenen una mida que els permet adaptar-se millor a un entorn canviant. Així doncs, en aquest cas la mida importa, i crear un estat més petit ens afavoreix.

Dit això, cal disposar d’un estat per tenir les eines que ens permetin competir millor i assegurar el màxim benestar del nostres ciutadans, però no per fer créixer aquest estat, sinó per fer que aquest estat funcioni millor. No més estat, sinó millor estat i, en algunes qüestions, millor menys estat.

Hi ha una inflació legislativa que porta a tots els governs (municipals, autonòmics i estatal) a intentar regular-ho tot. El problema és que moltes vegades el que es regula tendeix a espatllar o posar traves a alguna cosa que ja funciona. Per això molts empresaris ja han desistit de demanar regulació favorable en alguns àmbits que els afecten, i demanen directament que l’estat no s’hi posi. Sense arribar a l’extrem de què això sigui la llei de la jungla, cal evitar l’increment de regulació que l’únic que serveix és per crear més burocràcia, més tràmits, i menys capacitat emprenedora. Cal un millor estat, i per tant enfocar la regulació a temes clau que afecten al ciutadà, com l’equilibri territorial o la salut pública.

Però sobretot cal un millor estat per dirigir els recursos i esforços allà on es necessiten. Cal un estat més eficient per gestionar per exemple la lentitud crònica de la justícia, la burocràcia en l’administració pública, o els excessos en el territori. I cal assegurar que s’aprofita els majors recursos econòmics i capacitat normativa fiscal per enfocar els esforços allà on el país veritablement ho necessita: ajudar als més desfavorits, especialment les persones dependents, les que viuen en el quart món, o els pensionistes que cobren una pensió insuficient i injusta en relació amb el que han treballat al llarg de la seva vida; consolidar la igualtat d’oportunitats invertint en l’ensenyament, tant en escoles com universitats; i donant suport als empresaris i emprenedors amb un règim fiscal que afavoreixi la recerca i desenvolupament, la contractació de personal fix, la reinversió de beneficis i la captació d’inversió estrangera.

Ens cal un estat propi, però no per fer més coses, sinó per fer-les millor i enfocar els esforços on la societat els necessita. Un estat propi és més llibertat, però menys estat és també més llibertat. En tot cas, és igual: si no estàs d’acord en com ha de ser l’estat, primer aconseguim l’estat, i després ja decidirem que farem. Amb un estat propi ens serà més fàcil posar-nos d’acord.

divendres, 25 d’abril de 2008

Frases de la setmana

Setmana 21 d'abril

Si no pots aguantar la calor, surt de la cuina
-- Harry Truman
(Citada per Hillary Clinton i dirigida a Barack Obama, quan aquest es queixava que rebia massa crítiques)

Allí donde el mando es codiciado y disputado no puede haber buen gobierno ni reinará la concordia.
-- Platón
(la competència és bona, però fins a un límit)

Laughing at our mistakes can lengthen our own life. Laughing at someone else's can shorten it.
-- Cullen Hightower
(sempre està molt bé no prendre's a un mateix massa seriosament)


Suggerides:

Cada llengua és un temple que guarda l'ànima d'aquells que la parlen.
-- Oliver Wendell Holmes (suggerida per Jaume Soler)

És millor un bon pla avui, que un pla perfecte demà
-- General Patton (suggerida per B. Costa)

Everybody should believe in something -- I believe I'll have another drink
-- W. C. Fields (suggerida per Daniel Clivillé)


Suggerides per Ramon Colom:

Señoras y señores, y para terminar diré…Es que pienso hablar veinte minutos y he notado que ése es el tiempo que todavía tardan los oradores cuando dicen que van a terminar
-- Miguel Mihura en el Colegio Mayor Cisneros de Madrid

Cada vida es una enciclopedia, una biblioteca, un muestrario de estilos donde todo se puede mezclar continuamente y reordenar de todas las formas posibles.
-- Italo Calvino. "Seis propuestas para el próximo milenio"

La vida es siempre un mestizaje. Cada uno de nosotros tiene dos padres y no uno solo. Y además cuatro abuelos. Somos, como en el título de José María Arguedas, un producto de "todas las sangres".
-- Enrique Vila-Matas, "El viento ligero en Parma"

No. Empieza desde la cumbre y siéntate arriba.
-- Consejo de Oscar Wilde a un jóven que quería escribir

Si nada se repite igual, todas las cosas son últimas cosas.
-- Antonio Porchía

Las cosas que importan en nuestras vidas suceden en nuestra ausencia.
-- Salman Rushdie

Las historias nunca retroceden.
Pero un hombre puede retroceder,
como retrocede a veces la vida,
aunque parezca lo contrario,
para dibujar de nuevo una aurora,
un rostro o una noche
que no tuvo tiempo de emerger.
-- Roberto Juarroz, "32"

dijous, 24 d’abril de 2008

Independentisme sexista

(Publicat a E-notícies)

Fa uns anys que vaig arribar a la conclusió que no havia de ser més feminista que les dones (igual que no ser més papista que el papa). Això em fa extremar la prudència per exemple quan parlo de temes com la igualtat entre homes i dones. Defenso posicions feministes des del respecte i la distància, ja que crec que són les dones les que han de validar aquestes posicions.

En aquest sentit no m’ha agradat el vídeo sobre la independència protagonitzat per la Txe Arana. L’ideal és noble, i la Txe Arana em cau bé i m’agrada, com a actriu i presentadora, alhora que valoro que sigui un personatge públic que es mulla. Però penso que el vídeo cau en el parany d’utilitzar la dona com a objecte per vendre un producte, degradant a la dona i frivolitzant el concepte, la independència. No m’agrada quan s’utilitza la dona amb fins sexistes per vendre productes de gran consum, i encara m’agrada menys quan es fa per vendre ideals polítics des de posicions suposadament progessistes.

Dit això, enhorabona pel vídeo per la notorietat aconseguida, i gràcies a la Txe per donar la cara per la independència. Però plantegem-nos si aquesta publicitat ajuda a les dones i si ajuda a la independència. Que filo molt prim? Potser sí. En tot cas, que ho diguin les dones.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Entrevista a la web de Reagrupament.Cat

(L'amic Jordi Comas m'ha fet aquesta entrevista que surt publicada a la web de Reagrupament.Cat)

Ens trobem per dinar tard i amb presses en un restaurant. Mentre preparo el portàtil fa volar els dits sobre la seva Blackberry. Representa que ja ha plegat i ha d’anar a buscar un fill a l’escola, però en Salva és d’aquells que no para mai de barrinar. Entre els seus projectes professionals i empresarials, encara troba temps per treballar per la construcció nacional.

JCR: 31 anys, economista per la Pompeu Fabra, MBA per la Universitat de Nova York, consultor, després cap a la banca… I actualment directiu d’una entitat financera catalana i emprenedor al capdavant d’una empresa del sector audiovisual. Uau, no és poca cosa…

SGR: I ens deixem el més important, casat i pare de dos fills.

JCR: Molt al meu pesar, a la gent del teu perfil no els acostuma a resultar interessant fer-se militant d’ERC…

... (veure entrevista sencera)

dimarts, 22 d’abril de 2008

Millor que marxin

(publicat a Directe.cat)

Hi ha tres exemples significatius de la (no) acceptació de la pluralitat dins dels partits polítics. En el PP Rajoy va convidar fa uns dies a Esperanza Aguirre a deixar el partit i anar a un partit liberal. La setmana passada el conseller Baltasar va convidar els seus companys de partit crítics amb el transvasament de l’Ebre a deixar IC. I fa uns mesos Carod Rovira va convidar als membres de Reagrupament.Cat crítics amb la direcció a deixar ERC.

Aquests tres exemples són simptomàtics i no casuals, i segurament no exclusius d’aquests partits. L’estructura actual del sistema de partits tendeix a afavorir el pensament únic i a penalitzar la dissidència, enlloc d’enriquir-se de les diferents visions i sensibilitats al voltant de l’ideari d’un partit. També és una mostra de la poca permeabilitat a les crítiques i de la sensació de tenir la veritat absoluta per part d’alguns líders polítics.

Un petició pels convidats a marxar: que no marxin. Els partits han de ser plurals, no monolítics, i han de recollir totes les sensibilitats possibles. És bo que en els partits hi hagi gent que no els faci por a discrepar a pesar de les conseqüències que moltes vegades això suposa. Si marxen, els partits seran cada vegada més uniformes, ja que marxaran els que pensen diferent i volen canviar les coses, al temps que tendeixen a entrar en els partits els que ja estan d’acord amb el que pensa el líder. En fi, benvinguda la pluralitat.

diumenge, 20 d’abril de 2008

El PP, el més coherent

Amb el tema de l'aigua i el transvassament al final resulta que el PP és el més coherent. PSC, ERC i IC eren anti-transvassites a mort fins fa dos dies, i ara el defensen. CiU va recolzar el Pla Hidrològic Nacional, i ara rebutja el mini-transvassament de l'Ebre. Qualsevol d'aquests partits, si enlloc d'estar al govern estiguessin a l'oposició, defensarien la postura contrària. I el PP? Estava a favor abans, està a favor ara, i defensaria la mateixa posició estant al govern o a l'oposició. Potser pels mateixos interessos partidistes que mouen els altres partits, però almenys demostren una coherència respecte el transvassament de l'Ebre que els altres partits no tenen.

No sé quina és la solució. Em falta informació, i em falten sobretot referents creïbles. De tot plegat, però, he extret una lliçó molt dura: per formar-me l'opinió d'un tema, a partir d'ara prescindiré (del tot) de l'opinió dels polítics, i buscaré l'opinió d'experts independents. Com em puc refiar d'uns partits que són capaços de defensar una cosa i el contrari en funció de si estan en el govern o en l'oposició? En el tema de l'aigua m'he de replantejar no només l'opinió sobre el transvassament de l'Ebre, sinó també el del Roine.

En fi, qui ho havia de dir. El PP, el més coherent.

dissabte, 19 d’abril de 2008

Finançament: unitat, ambició, fermesa i sentit d'estat

(publicat a E-notícies)

El dèficit fiscal crònic del 10% anual amenaça amb ofegar l'economia catalana i col·lapsar els nostres serveis públics. Cal eliminar el dèficit fiscal actual per realitzar les inversions necessàries en infrastructures, economia productiva i polítiques socials, incloent la integració efectiva de la immigració. Tots d'acord, no?

Aviat comença la negociació del nou sistema de finançament. Sembla que s'arriba en un moment d'extrema debilitat per part catalana i de molta fortalesa per part espanyola, però penso que es comença amb bon peu: el govern d'entesa ha convidat a CiU a sumar-se en la preparació d'una proposta conjunta.

Bon començament. En aquesta negociació, és clau la unitat de tots els partits, que surti una proposta no només del govern català, sinó de la representació majoritària del poble català. Cal ambició, ha de ser un finançament que redueixi substancialment el dèficit fiscal, amb resultats similars als del concert econòmic. Cal fermesa, si no s'aconsegueix el que es demana, si es perpetua el dèficit fiscal, s'ha de dir que no, els catalans ens hem de plantar. No serveix la mentalitat de more is better, que per poc que ens donin alguna cosa millor del que tenim ja ens està bé. I cal sobretot sentit d'estat, posar el país per davant de qualsevol tacticisme a curt termini, el país per sobre del partit i d'interessos particulars a curt termini.

La societat civil s'ha de mullar: des de les entitats que defensen el dret a decidir, fins a aquelles institucions que, tot i no defensar-lo (tot i que molts dels seus membres sí que ho fan), sí que defensen un sistema de finançament just per Catalunya. Estic pensant principalment en sindicats i patronals. Seria possible una manifestació unitària de tothom a favor del concert econòmic (donem-li si cal un altre nom per no incomodar a ningú)?

Certament tots (tots) els partits tenen rèmores en la seva credibilitat que ens podrien convidar al pessimisme. El PSC va anunciar, el mateix dia que es va aprovar l'estatut del 30 de setembre, que presentaria esmenes de l'estatut durant la seva tramitació a Madrid, i durant la negociació amb el govern espanyol va desaparèixer. CiU va pactar un estatut a la baixa, a pesar de la contundència verbal que havia mostrat fins aquella data. IC diu sempre que sí a tot el que digui el PSC, sigui l'Estatut (va decidir recolzar el pacte Mas-Zapatero sense saber què havien pactat) o un transvassament. I ERC ja va acceptar en el seu moment un sistema de finançament en l'estatut (que després CiU va retocar a l'alça) que s'allunyava molt del concert econòmic que sempre havia defensat.

Però ara la situació és diferent, o ho hauria de ser: no mirem enrera, no fem tacticisme, i pactem el sistema de finançament que necessita el país. Existeix un clam a favor d'un sistema de finançament just: des de les declaracions continuades i contundents del conseller Castells fins a, no ho oblidem, una majoria parlamentària (ERC i CiU) favorable al concert econòmic. No hi ha excuses per no presentar una proposta ambiciosa, i els ciutadans i societat civil no poden permetre que no s'aconsegueixi.

I si Madrid no ho accepta? Doncs es podria convocar un referèndum on preguntèssim al poble català si volen el sistema de finançament que proposa la Generalitat o el que proposa el govern espanyol. També es podria fer una campanya divulgativa per TV, ràdio, premsa escrita i Internet explicant les diferències entre els dos models de finançament o sobre l'expoli fiscal. O analitzar com s'ha implantar el concert des de Catalunya sense el suport del govern espanyol.

I si el PSC no vol proposar un sistema de finançament que ens apropi al concert econòmic, o acaba acceptant un sistema de finançament que no resol el dèficit fiscal català? Doncs el PSC no pot seguir al govern català, i ERC no pot ser còmplice d'un partit que, entre Catalaunya i Espanya, tria Espanya contra Catalunya.

I si CiU juga al tacticisme com amb l'Estatut? I si ERC accepta un sistema de finançament que resol el dèficit fiscal català? I si...? No ho sé, però si no aconseguim un finançament just, ens hem de plantar: ciutadans, partits i govern.

divendres, 18 d’abril de 2008

Frases de la setmana

Setmana 18 d'abril

Politics is not the art of the possible. It consists in choosing between the disastrous and the unpalatable
-- John Kenneth Galbraith
(amb sentit d'estat i sense demagògia)

No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió.
-- Joaquín Sabina


Suggerida per Javier Aguilar, frase de Natàlia Casals:

La felicitat no és l'objectu, és el camí
(podria ser frase de la setmana, del mes, de l'any, o simplement, la frase)


Suggerides per Ramon Colom:

Mejor saberse despreciado que ser siempre despreciado y adulado. Siendo el peor, la cosa más baja y olvidada de la fortuna, se tiene aun esperanza y no se vive con miedo. El cambio lamentable es desde lo mejor. Lo peor se torna risueño.
-- William Shakespeare. Hamlet

El sabio olvida su cabeza.
-- Elias Canetti

Las cosas profundas no necesitan originalidad.
-- Cioran

dijous, 17 d’abril de 2008

Dones, quotes i ministres

Alguns afirmen que ens hauríem de preguntar si les dones ministres estan allà per mèrits propis o per quotes. Pregunta capciosa. Jo no sóc precisament partidari de les quotes, però si ens fem aquesta pregunta sobre les ministres ens hauríem de fer les mateixes qüestions sobre els ministres. D'acord a no a les quotes, però també no a un plus d'exigència només per ser dona.

Mèrits? Capacitats? Comencem pels homes, i pels que tenim més a prop de casa. Saura conseller d'Interior i responsable de la seguretat del país i de protegir la propietat privada? Francesc Baltasar conseller de Medi Ambient i responsable d'assegurar aigua per tot el territori? Examen sí, però a tots.

En fi, enhorabona a les dones ministres i enhorabona a les dones en general. I ara que ho facin bé, homes i dones.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Polítics professionals vs. Professionals a la política

(publicat al blog del Grup Hayek)

El 50% del PIB està en el sector públic, però quants polítics contractaríem per la nostra empresa? És un clam que necessitem líders polítics millor preparats i amb experiència contrastada i reconeguda en el sector privat. És cert que hi ha polítics amb aquestes característiques, però no són els més comuns, i en trobem a faltar. Tenim polítics professionals, però calen sobretot professionals a la política.

Els polítics professionals tenen la seva funció, i és encomiable la seva (en general) vocació de servei públic. Però els polítics professionals, especialment aquells que professionalment només s’han dedicat a la política, tenen força inconvenients. Molts no saben el dur que és (de veritat) guanyar-se la vida; tenen sous molt superiors als que tenien abans d’entrar a la política i als que tindran una vegada la deixin; i tenen menys llibertat per discrepar, ja que la política no és només una vocació, sinó gairebé l’única feina que saben fer, i no poden permetre’s el luxe de perdre la seva feina si s’enfronten als seus líders per discrepar del que estan fent.

Calen per tant professionals a la política, persones d’èxit en les seves carreres professionals que per vocació de servei dediquen uns anys a la funció pública. Necessitem empresaris, directius d’empresa, enginyers, metges... professionals que es guanyen bé la vida, però que tenen molt que aportar a la funció pública i tenen voluntat de fer-ho.

Si pensem que és necessari, però, els hi hem de posar fàcil. Cal prestigiar i reconèixer la vàlua d’aquests professionals, i no criticar-los per fer el seu pas. Cal facilitar que aquestes persones puguin fer aquest pas. Cal donar com a mínim els mateixos sous que guanyarien a l’empresa privada. I cal sobretot facilitar-li’s el retorn a l’empresa privada després del seu pas pel sector públic, ja que el gran valor és que aquest sigui un camí d’anada i tornada.

Més que polítics professionals, que ja n’hi ha molts, tant de bo tinguem cada vegada més professionals d’èxit a la política, que dediquin els millors anys de la seva vida a gestionar aquest 50% del PIB en mans del sector públic, i l’altre 50% en mans privades però afectades per la regulació pública.

dimarts, 15 d’abril de 2008

Fer-se gran

Hi ha moments en la vida en què t'adones que t'estàs fent gran. No quan celebro el meu aniversari, sinó en moments puntuals en els que penso ostres, si ja no sóc tan jove!

Primer em va passar quan, cap als 20 anys, les noves estrelles que fitxava el Barça eren més joves que jo. Em va sobtar. Després quan nois no gaire més joves que jo em parlaven de vostè pel carrer, potser perquè portava corbata. És cert que començaven a haver signes externs de que m'estava fent gran, com alguns cabells blancs, una mica d'entrades, i un cert sobrepés, però jo no m'adonava.

Després, caps als 27-28, el Barça una altra vegada: els jugadors del Barça, a la meva edat, estaven cap al final de la seva carrera esportiva. Jo em sentia jove, molt jove, però si fos jugador de futbol aniria de capa a caiguda. Per últim veia que jo era gran pels adolescents, com el meu germà, perquè jo parlava de l'EGB, BUP i COU, i ells parlaven de l'ESO. Em recordava quan la gent gran (gran per mi) m'explicaven que ells havien fet el batxillerat i la revàlida, i jo pensava que allò era una altra època, molt llunyana.

L'estocada final ha estat però veure que hi ha una ministra més jove que jo. Bé, tenim la mateixa edat, 31 anys, però ella es nascuda el 1977, i jo el 1976. Si hi ha ministres més joves que jo, potser sí que és veritat que m'he fet gran. Continuen havent altres signes externs, com tenir dos fills o no aguantar gaire si surto una nit, però aquesta ministra ha estat el missatge definitiu: m'estic fent gran o, pitjor, m'he fet gran.

Ja ho deien Els Pets, sóc Massa jove per fer-me gran, però no puc fer-hi res. Bé, almenys seguiré anant a concert d'Els Pets, on trobaré xavals de 15 anys amb joves com jo, que ens sentim massa joves per fer-nos grans.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Recuperar la confiança

(Publicat a e-notícies)

Un dels reptes principals d’ERC, potser el repte principal, és recuperar la confiança de la gent, especialment la d’aquells que l’han deixat de votar, però també la d’aquells que, amb menor entusiasme, la continuen votant. No hi ha solucions màgiques, però sí uns eixos d’actuació clau: professionalitat, projecte, il·lusió i credibilitat. M’explico.

El país, el partit i el govern necessita professionals, però professionals a la política, no (només) polítics professionals. Gent preparada, que combini experiències contrastades i exitoses en el sector públic i privat, que vegin la política com un acte de servei al país, i com un camí d’anada i tornada. Una pregunta per mesurar aquesta professionalitat és qüestionar-nos què farien/fan els diferents candidats si no es dediquessin a la política, quins mèrits professionals i acadèmics tenen, i si es guanyarien millor o pitjor la vida si no es dediquessin a la política.

Aquests professionals han de tirar endavant un projecte. Quin projecte? El tripartit 2? 3 de les 4 opcions a president/secretari general van ser uns ferms defensors del tripartit express, i 2 d’ells encara el defensen. Aquest és el projecte que ha de permetre recuperar la confiança de la gent? Potser connectaria més amb el creixent sobiranisme la priorització de l’eix nacional, la no satel·lització ni submissió a cap partit, i la participació en el govern de la Generalitat només quan impliqui passes endavant significatives per l’alliberament nacional.

Però la gent s’ha de creure el projecte. Cal credibilitat. Què han fet els candidats els darrers anys a Madrid i al govern de la Generalitat? Quin ha estat el seu grau de coherència? Han posat sempre per davant el país i el partit per sobre dels seus interessos particulars? Si el seu balanç no és positiu, és creïble pensar que ara actuaran diferent? Pot un entrenador que ha fet baixar el seu equip a segona continuar entrenant l’equip?

I la il·lusió: sense professionalitat, projecte i credibilitat no es pot transmetre il·lusió. Però sense demostrar que ERC representa una altra forma de fer política no es podrà tornar a generar la il·lusió que per exemple es va generar amb el discurs de les mans netes. Molta gent percep que ERC s’ha convertit en un partit com els altres, que prioritza la cadira per sobre de les idees. Injust per molts militants que fan una gran feina al govern, i totalment injust pels milers de militants anònims que fan molta feina a la seva sectorial o al seu municipi. Però molta gent ho percep, i cal il·lusionar aquesta gent amb un altre estil de fer política.

Professionalitat, projecte, il·lusió i credibilitat. Aquests són els eixos per tornar a recuperar la confiança de la gent. No és estrany doncs que jo opti per Reagrupament.Cat, per Joan Carretero, i per Rut Carandell.

dissabte, 12 d’abril de 2008

Treball i Defensa, oportunitat històrica

(publicat a Directe.Cat)

Tenir dos ministres catalans portant les àrees de Treball i Immigració per un costat i la de Defensa per l'altre és una oportunitat històrica per a la construcció de l'estat català.

Des del ministeri de Treball es pot impulsar un marc català de relacions laborals, que afavoreixi la negociació de convenis col·lectius específics i avantatjosos pels treballadors i empreses catalanes. Es pot impulsar els sindicats nacionals o propiciar la indepedència dels sindicats actuals respecte les seves centrals de Madrid, que amb excuses com l'unitat de mercat van atacar l'Estatut. Per últim, amb les competències en immigració es pot crear una carta de drets i deures que inclogui l'aprenentatge del català als nouvingts, apart de transferir a la Generalitat totes les competències en immigració, tal i com incialment deia l'estatut.

Defensa també és clau. Es pot aconseguir fer desaparèixer totalment l'exèrcit a Catalunya. És una oportunitat històrica per a què solemnement un ministre de Defensa proclami obsolet i contrari als principis de la Nacions Uniders l'article VIII de la constitució espanyola, que encomana a l'exèrcit mantenir la integritat territorial d'Espanya, afirmant a més que l'exèrcit serà neutral davant la secessió d'una part del territori espanyol. Per últim és l'oportunitat de formar patriotes en temes militars i de seguretat exterior i interior, que de ben segur seran necessaris el dia que siguem un estat sobirà, independentment del model d'exèrcit que decidim tenir.

Confiem que que els maulets Corbacho i Chacon, socis dels patriotes socials Carod i Puigcercós, no ens decebin.

divendres, 11 d’abril de 2008

Frases de la setmana

Setmana 7 d’abril

Per a què trimofi el mal només és necessari que els bons no facin res
-- Edmund Burke (1729-1797), politic i escriptor irlandés

The average person thinks he isn't
-- Father Larry Lorenzoni

We must not confuse dissent with disloyalty. When the loyal opposition dies, I think the soul of America dies with it.
-- Edward R. Murrow
(parla d'Amèrica, però aplica a tot: empreses, governs, partits...)


Suggerides per la Rosa:

Per negociar, el primer que s'ha de fer és planificar. Els errors d'una mala planificació sempre són menors que els d'una planificació inexistent.
-- Reinhard Selten, premi Nobel d'Economia

Quan et fallen algunes coses essencials acabes buscant refugi en l'èxit


Citada per la Rut Carandell:

La valentia és la més preuada de les virtuts en la política.

dijous, 10 d’abril de 2008

Tots a una


FilmsAndPelis ja és una realitat: acaba de fer el primer rodatge, el teaser de BLAU DE PRÚSSIA, la pel•lícula revelació del proper 2009.

Molt bones experiències del rodatge. La més gratificant? El tots a una. Un equip jove, professional i preparat, treballant de forma compromesa, coordinada i compenetrada per un mateix objectiu. Tots remant en la mateixa direcció. No hauria de ser sempre així? És clar que sí, però no sempre passa. Si fos així molts governs, institucions, associacions, empreses i partits anirien molt millor. Enhorabona als líders del projecte, però enhorabona sobretot a tot l’equip. Enhorabona i gràcies.

P.D. La foto té trampa...

dimarts, 8 d’abril de 2008

Papás y Mamás (2005)

Sobre la violència de gènere, i sobre la influència dels pares en els fills. Dur, impactant, i que dóna a pensar. Són només 3 minuts.


PAPAS Y MAMAS - DADDIES & MUMMIES

dilluns, 7 d’abril de 2008

Pobresa inacceptable

(publicat a E-notícies)

El 19% dels catalans viu per sota del llindar de la pobresa. En altres paraules, 1.2 milions de catalans viuen amb menys de 689 euros al mes. I cada vegada hi ha més persones en aquesta situació. Inacceptable.

De vegades oblidem que la solidaritat ha de començar a casa. Un dels objectius del mil·leni de l’ONU és disminuir la pobresa al món, referida sobretot a la pobresa extrema que afecta principalment a l’Àfrica. Aquest és un objectiu de l’ONU i ha de ser un objectiu nostre, col·laborant més enllà de les nostres (imaginàries) fronteres. Però no hem de pensar que la pobresa és un problema llunyà perquè, sense ser comparable a aquests països de pobresa extrema, tenim un quart món molt a prop de cadascú de nosaltres.

Malauradament, com no podria ser d’una altra forma, la pobresa afecta més als col·lectius més vulnerables: representa el 29% de les vídues i el 42% de les llars monoparentals, i arribaria al 50% entre els joves d’entre 26 i 35 anys si aquests assumissin el cost de l’habitatge, és a dir, s’emancipessin. No és només pobresa, es tracta en molts casos de pobresa estructural, amb dificultats greus per sortir-se’n.

No hi ha solucions màgiques, però si n’hi ha algunes de lògiques. Per exemple, les pensions, especialment les de viduïtat, haurien de reflectir el cost de la vida a Catalunya, tant en el seu import absolut com en el seu increment anual. I la llei de dependència hauria de funcionar de veritat: dotada econòmicament, no incompatible amb altres ajuts existents, amb agilitat en la seva aplicació i, per una qüestió de principis, que no laminés competències de la Generalitat. Un ciutadà no afectat per la llei de dependència, després de tanta publicitat governamental, pot arribar a pensar que és una gran llei, però quan es parla amb les persones afectades (generalment persones amb un familiar directe amb dependència extrema) t’adones que molts pocs ajuts han arribat, el procés ha estat molt tediós, i l’import final ha estat per sota de l’esperat i incompatible amb altres ajuts.

Hi ha moltes altres mesures. Però, com sempre, acabem al mateix lloc: el dèficit fiscal. Eliminar el dèficit fiscal, que suposa més de 18.000 milions d’euros a l’any o 2.600€ per habitant, amb dades del 2005, equivalent al 10% del PIB català, hauria de permetre invertir en infrastructures, construir escoles bressol públiques o baixar els impostos. Però hauria de servir també per eradicar la pobresa de Catalunya. Quan et tornin a dir insolidari per demanar que es publiquin les balances fiscals i s’elimini el dèficit fiscal no pensis només en peatges, llistes d’espera, barracons a les escoles o infrastructures. Pensa també en els 1,2 milions de catalans que viuen per sota el llindar de la pobresa. I actua en conseqüència.


P.D. Llegeixo que el Govern de la Generalitat, a través del departament d’Acció Social i Ciutadania, ha reduït el número d’ajuts destinats als més desfavorits de 50.000 a 8.000 persones a partir d’una interpretació restrictiva de la Llei de Prestacions Socials. Inacceptable

Fonts: Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat); Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya; Diari Avui; La Vanguardia; Fundació Irla

dissabte, 5 d’abril de 2008

Frases de la setmana

Setmana 31 de març

I find that the harder I work, the more luck I seem to have.
-- Thomas Jefferson
(ja deia Picasso que la inspiració existeix però t'ha d'agafar treballant)

Se puede tener por compañera la fantasía, pero se debe tener como guía a la razón.
-- Samuel Jonson

Judge a man by his questions rather than by his answers.
-- Voltaire, French Philosopher and Writer
(i sobretot desconfia del que no pregunta res perquè ja ho sap tot)



Suggerides:

Let's do things happen!
-- D'un amic del Raul

divendres, 4 d’abril de 2008

Avui fa dos anys...


... el dia més feliç. Vaig enviar aquest email als amics
*******
El nostre fill es diu Alexandre (Àlex)

Hola, t’escric aquest email a l’avió de Sant Petersburg camí de Barcelona via París. No sé quan el podré enviar i quan el podràs llegir.

Han estat tres dies molt intensos, els més intensos de la meva vida, però han anat molt bé: hem conegut el nostre fill. Es diu Alexandre (Àlex), té 11 mesos, medeix 73 cm i és molt guapo (ja ho veuràs a la foto; no pateixis, no faré de pare pesat ensenyant-te moltes fotos, però si vols, encantat d’ensenyar-te-les). Som molt afortunats. Ara només (?) queda esperar dos/tres mesos per poder-lo portar a casa, i esperar poder solucionar tot els problemes (que n’hi haurà) que podrien fer torçar tot el procés. Diuen que el procés d’adopció és molt maco. És mentida. El que és inigualable és conèixer el nen, sentir-se pare, quan et somriu per primera vegada, quan no para de somriure... però el procés o carrera d’obstacles és una merda.

Per sort aquests tres dies hem pogut estar amb ell 3 vegades. La primera plorava gairebé tota l’estona (no ens coneixia). La segona jugava amb nosaltres, i va plorar quan se’l van emportar (es volia quedar amb nosaltres!). La tercera ha estat rient tota l’estona (va ser, com diu la cançó, “una estona de cel”). El dia més feliç de la meva vida (només comparable al dia del meu casament), i sens dubte les emocions més fortes que he sentit mai. El més dur, i molt dur, i massa dur, és ara.

Una petició (potser un pèl estranya venint d’una persona que no creu gaire): si ets creient, encara que sigui només una mica, resa per l’Àlex.

Salva

PD Quan torni faré una primitiva (tot i que no crec que es pugui tenir tanta sort dues vegades). Si em toca, deixo la feina i me’n vaig a viure a Sant Petersburg fins que s’acabi tot el procés. Així podré jugar amb ell cada dia.

(la foto adjunta és la que vaig enviar en aquest email)

dimecres, 2 d’abril de 2008

Private lives that cause public disasters

Aquest article s’ha publicat al Financial Times. L'he trobat molt interessant. Back to basics, recorda la importància de conèixer bé als nostres col•laboradors, no només pel genuí interès personal que poguem en una persona, sinó també (en el cas de l’article és sobretot) per com pot afectar la situació personal de cadascú a la feina. I com a reflexió addicional, com la pròpia situació personal afecta a la feina i viceversa. Per pensar-hi.

******
Private lives that cause public disasters
By Luke Johnson
Published: April 2 2008 03:00

One of the more extraordinary official statements I've read recently was published on the suspected suicide of Michael Todd, the former Manchester police chief. According to various newspapers, it said the inquiry into his death would consider whether his private life had any impact on his duties. Anyone who has ever had any management responsibilities will know that everyone's work is influenced by their private life. The idea that the two are not intimately interconnected is fatuous.

Vanni Treves, my predecessor as chairman of Channel 4, told me he understood the motivations and behaviour of executives much better if he was aware of their personal situation. His advice was sound. It should be part of the role of any boss to know the critical domestic circumstances of their juniors, so they can help if a crisis erupts. It doesn't mean you spy on employees - but it does mean you are at least acquainted with their hinterland.

Some years ago I was involved with a construction business where the chief executive's wife drank heavily. I had heard there were problems but had no idea she was an alcoholic. Eventually the stress of difficulties at home combined with the responsibilities of running a company overwhelmed him, and my colleague had a nervous breakdown. Inevitably this led to trouble at the company and a severely impaired investment. If I had been more aware ofhis turmoil at home, I could have reacted more promptly to head off the looming disaster.

Tom Perkins, co-founder of the venture capital firm Kleiner Perkins Caufield and Byers, tells a self-deprecating story in his excellent new autobiography, Valley Boy . He describes how he backed an entrepreneur he had worked with some years before. Since he was familiar with this character, he didn't bother taking references. However, soon after getting funding, the entrepreneur started exhibiting signs of extreme paranoia. Eventually Perkins became concerned and did some background research. The entrepreneur was addicted to cocaine, and had already wrecked his family life and destroyed another business as well as his nasal passages. Inevitably the business failed, after a saga involving death threats and embezzlement - quite a price to pay for financing an entrepreneur you didn't know as well as you thought you did.


If you trust a management team with large sums of equity finance, you are entitled to full disclosure. Corporate detectives are frequently hired to do detailed checks on managers in buy-outs. Personally, I always like to have a reasonable idea of someone's net worth if I'm supporting their business plan. I don't go so far as to ask for the detailed personal balance sheet demanded by the UK's Gambling Commission of betting company owners - but I do want to know if someone has significant borrowings or huge financial outgoings. Banks invariably request health check-ups as part of due diligence prior to granting debt facilities. These are a sensible insurance policy: in one case we discovered the chief executive of a business had a serious heart condition, so the whole undertaking was thrown into chaos.

The most common personal issue I've encountered among associates has been the male mid-life crisis, with the classic accoutrements: mistress, motorbike, drugs, long hair, even cosmetic surgery. The repercussions are usually bad. Deceit and intimations of mortality often combine in an explosive cocktail that leads to divorce, distraction, depression and sometimes worse. I once offered a senior executive a six-month sabbatical if he would drop plans to abandon his wife and four small children in order to live with his personal assistant. But my gesture was rejected, and he proceeded to demolish his marriage and career.

Leaders do not need to be therapists, but a bit of amateur psychiatry does no harm. One of the best media managers I know says he spends all day just listening to his subordinates' woes. Once they have unburdened themselves they leave his office feeling better. Since all companies are people businesses, sympathy, a decent emotional quotient and some humanity can go a long way in getting the best returns - both social and financial.

By Luke Johnson. The writer is chairman of Channel 4 and runs Risk Capital Partners, a private equity firm
Published: April 2 2008

dimarts, 1 d’abril de 2008

Pare de

Una de les novetats de ser pare és que per molta gent nova que conec ja no sóc el Salva, sinó el pare de l'Àlex. No els hi retrec, ja que ells no són com es diguin (que la majoria de vegades no ho sé, perquè no ho diuen o perquè tinc mala memòria), sinó els pares del Marc, el John o d'un altre Àlex (ara que hi penso, no sé com es diuen).

Més o menys va així: vaig al parc o a algun altre lloc amb nens i pares; l'Àlex juga amb altres nens, i preguntem com es diuen els seus companys de joc; els nens juguen entre ells i els pares, per matar l'estona, parlem entre nosaltres, passem una bona estona, però mai ens preguntem com ens diem. Moltes vegades som els mateixos pares que ens veiem cada setmana, cada setmana parlem... però seguim sense saber el nom uns dels altres. El mateix passa amb els pares dels nens de l'escola de l'Àlex.

Això està relacionat amb un altre circumstància de la paternitat: quan tenim un fill som molt feliços, però moltes vegades som gairebé exclussivament pare o mare de, i deixem de banda ser parella de o simplement un mateix. No és culpa nostra, els nens són molt absorvents, i ens encanta estar amb ells. Però tot i que ser el pare de és el millor que ens ha passat mai, hem de buscar el temps i l'energia per també ser la parella de, i també per ser un mateix. I ja de pas, preguntar el nom als pares que ens trobem cada setmana al parc o cada dia a la guarderia.