dilluns, 31 de març de 2008

ERC, sentit d’estat i radicalitat democràtica

(publicat a Reagrupament.Cat)

Catalunya necessita que ERC demostri sentit d’estat en l’elecció de la seva nova direcció, i ERC té a més l’oportunitat de demostrar públicament els seus principis de republicanisme i radicalitat democràtica.

ERC és el principal exponent de l’ independentisme a Catalunya. Hi ha altres partits amb sectors sobiranistes, partits independentistes extraparlamentaris, i un creixent nombre de plataformes sobiranistes entre la societat civil, però el principal referent de l’ independentisme continua sent ERC. Per tant, si ERC surt reforçada d’aquest procés congressual, en sortirà reforçat l’ independentisme, si surt (encara) més debilitada, l’ independentisme sortirà (encara) més debilitat.

ERC no pot permetre afeblir encara més l’ independentisme, i per tant ha d’afrontar aquest procés de canvi amb sentit d’estat, ja que les seves conseqüències van molt més enllà del propi partit. Cal discutir a fons les diferents propostes estratègiques, models de partit i els equip que es presenten per liderar-ho, però amb respecte, responsabilitat i maduresa, posant el país per davant del partit. Alhora, aquesta discussió ha de ser un exemple de la transparència i radicalitat democràtica que ERC demana a les institucions.

Aquest sentit d’estat necessari per no afeblir l’independentisme hauria de comportar que l’elecció de president, secretari general i nova direcció d’ERC tingués, com a mínim, les següents característiques:

Igualtat d’oportunitats: tots els candidats han de poder explicar les seves propostes als militants en igualtat de circumstàncies. Els candidats de la direcció tenen els butlletins interns, llistats de militants, infrastructura d’alliberats, publicitat quan visiten seccions locals, etc. S’ha de facilitar aquest suport als candidats que no hi tinguin accés

Faclitat per presentar candidatures: no es poden posar traves a presentar candidatures, com presentar signatures o un mínim elevat de signatures, ja que implica derivar esforços a acosenguir aquestes signatures enlloc de poder explicar el projecte, i a més va en contra de la igualtat d’oportunitats entre candidats, ja que els candidats que actualment dirigeixen el partit (Carod i Puigcercós) en tenen prou contactant, a través dels mitjans del partit, a persones alliberades o càrrecs del govern, municiapls o supramunicipals, a l’igual que han fet en el passat per fer signar manifestos de recolzament a la direcció

Debats públics: els militants en particular i el poble de Catalunya en general han de poder veure com es confronten, des del respecte i patriotisme, les diferents estratègies plantejades. L’exemple americà o el del Partit Socialista Francès mostra la riquesa de debats entre els candidats per televisió

Candidats, equip i projecte: no és un només un tema d'elegir el líder, cal anar molt més enllà. Hem de conèixer les capacitats, experiència, trajectòria professional i compromís patriòtic de tot l’equip, i saber què vol fer aquest equip

Generositat: per més bé que es faci tot el procés, sortiran guanyadors i perdedors. Els guanyadors han de fer l’esforç de fer una nova direcció que reculli el millor de tots els equips i alhora totes les sensibilitats d’ERC, incloses les minoritàries o aquelles que puguin discrepar de la nova direcció

Joc net: no mirem al passat, mirem al futur. Que ningú mai pugui dir que en aquest procés no hi ha hagut joc net

ERC i el país s’hi juga massa. Passi el que passi, cal aconseguir una ERC més forta, plural i cohesionada al final de tot el procés, i una demostració pública de com ERC s’aplica els principis de radicalitat democràtica que defensa a totes les institucions. Pel bé de l’independentisme, sentit d’estat.

diumenge, 30 de març de 2008

Visca el socialisme!

(publicat a E-notícies)

Una de les frases estrella de la darrera campanya d’ERC va ser la proclama de Joan Tardà en acabar el seu míting al Baix Llobregat. Enlloc dels tradicionals visca Catalunya, visca Catalunya lliure o visca ERC, va dir visca el socialisme.

Aquesta crida és significativa i no casual, a l’igual per exemple el canvi del logo del partit, que ha passat d’ERC a Esquerra. És la constatació de la preeminència de l’eix social per sobre de l’eix nacional, de voler que quedi públic i clar que ERC és d’esquerres de veritat, socialista en una Europa on paradoxalment tothom fuig d’etiquetes. Efectivament, ERC és d’esquerres, però és de moltes esquerres diferents, agrupades a l’entorn d’anhels de llibertat, justícia social, progrés econòmic, equilibri mediambiental i, sobretot, amb l’objectiu final de la independència, entre altres raons, perquè sense el triomf de l’eix nacional no hi podrà haver eix social de veritat.

A ERC hi ha socialistes, i tant de bo tots els socialistes sobiranistes catalans fossin a ERC. Però ERC no és un partit socialista. És un partit d’esquerres, plural, que agrupa diferents sensibilitats de l’esquerra, incloent socialistes, socialdemòcrates, liberals d’esquerra i també, i potser sobretot, una esquerra renovadora plena de matisos i sense etiquetes que té diferents noms i sensibilitats a Alemanya (socialdemòcrates i verda), Anglaterra (laboristes i liberals), Itàlia o USA. Quan a tot arreu (excepte França, és clar) s’intenta renovar i desterrar etiquetes que encorseten i limiten, no posem etiquetes a ERC, que justament no n’ha tingut mai.

Visca el socialisme? Visca la llibertat, la justícia social i la igualtat d’oportunitats. Però sobretot, visca Catalunya lliure!

dissabte, 29 de març de 2008

L'aigua - qui diu la veritat?

Em falta informació per opinar. Sembla però que si no plou i no es fa res, a l'àrea metropolitana no tindrem aigua la propera tardor. i que alguna cosa cal fer.

El conseller del ram diu que és una emergència nacional, i per tant que cal fer un trasvassament del Segre (sense utilitzar la paraula trasvassament, per així poder sent el més ecologista i sostenible del món). I així ens trobem que els que estaven a favor del trasvassament de l'Ebre (PP i CiU), estan en contra del trasvassament del Segre. Els que estaven en contra (PSC i ICV) estan a favor. I ERC no diu res.

Quan parlen les parts afectades, sense negar-li's part de raó, semblen tenir interessos particulars, i no parlen amb la visió de proposar el que és el millor pel país. I quan per fi s'ha decidit fer el trasvassament (o com es digui), el govern de Madrid, que és el que mana, diu que no, però no proposa com arribarà aigua la propera tardor. En fi...

Ja sé que és molt demanar, però m'agradaria una opinió independent, científica, respeteda, no polititzada, que digués quina és la millor solució per solucionar els efectes de la sequera d'aquest any i proposés quina política de l'aigua cal seguir en els propers anys. I que els partits, en un tema d'emergència nacional, tinguessis sentit d'estat, d'estat català, i no fessin demagògia, consensuessin la millor opció pel país, i no aprofitessin per treure rèdits electorals. Alícia en el país de les meravelles, però seria el millor que ens podria passar.

divendres, 28 de març de 2008

Tocar fons

(publicat a Tribuna Catalana )

De vegades les coses han d'anar molt malament per reaccionar. Hi ha persones, empreses i institucions que no reaccionen quan les coses van malament, només ho fan, per instint de supervivència, quan gairebé no poden anar pitjor, quan s'està tocant fons. Hi ha moltes raons i excuses, però el cert és que dues formacions polítiques catalanes han tocat fons en aquestes eleccions: CiU i ERC.

El normal per CiU era tenir 15-18 diputats a Madrid. El 2004 va passar a tenir-ne 10, explicat en part per l'11-M, però també per la seva política de pactes amb el PP i pel perfil nacionalista (?) del seu candidat, Duran Lleida. El 2008 ha consolidat aquests 10 diputats, molt lluny del que CiU havia estat. ERC va passar a tenir-ne 8 en circumstàncies molt excepcionals, però el cert és que si l'aposta estratègica pel tripartit hagués funcionat, juntament amb l'increment del sentiment sobiranista a Catalunya i els desastres des darrers anys (estatut retallat, infrastructures col•lapsades, papers de Salamanca no retornats, etc), aquests 8 diputats s'haurien d'haver consolidat o augmentat, però s'han convertit en 3.

El fracàs de l'Estatut, tant del seu contingut com del seu desenvolupament reclama una majoria sobiranista per fer un pas endavant. Aquesta majoria sobiranista s'ha d'articular al voltant d'unes CiU i ERC desancomplexadament sobiranistes i fortes. El problema és que mai han estat tan febles com ara. L'avantatge és que al tocar fons potser reaccionaran, canviant liderats (sí, les persones que les han conduït al desastre actual no són el pilot adequat per aquesta nova etapa) i apostant decididament pel sobiranisme, que en el cas de CiU suposa definir-se i actuar com una força sobiranista, i per tant entre altres no presentar mai més un candidat que es vanta públicament que en un referèndum per la independència votaria NO, i en el cas d'ERC suposa prioritzar l'eix nacional per sobre de l'eix social, entre altres raons, perquè sense eix nacional no es pot construir l'eix social.

El pitjor no és tocar fons, el pitjor és no reaccionar. Una Catalunya lliure no es pot aconseguir sense una CiU i ERC fortes. ERC té moviments interns amb l'objectiu de canviar la direcció i redreçar el rumb. Tant de bo surtin moviments semblants a CiU. O almenys que es donin compte, tot i que no ho reconeguin en públic, que han tocat fons.

Frases de la setmana

Setmana 24 març

In three words I can sum up everything I've learned about life: it goes on.
-- Robert Frost

Any fool can make things bigger, more complex, and more violent. It takes a touch of genius - and a lot of courage – to move in the opposite direction.
-- Albert Einstein

Las personas afortunadas se corrigen poco: Creen tener siempre razón mientras la fortuna sostiene su mala conducta.
-- François de la Rochefoucauld

A patriot must always be ready to defend his country against his government.
-- Edward Abbey

dimecres, 26 de març de 2008

Trampes al solitari

El pitjor no és fer trampes al solitari. El pitjor és fer trampes, fer-ho davant de tothom, negar que has fet trampes, i a sobre voler donar lliçons. Això és més o menys el que ha passat amb la llei d’Igualtat i la seva aplicació en les eleccions espanyoles.

Aquesta llei d’Igualtat obligava als partit polítics a presentar un 40% mínim de candidats que fossin homes i dones, i que de cada 5 diputats a les llistes electorals, hi hagués com a mínim 2 dones. Això hauria d’haver provocat un augment de diputades. Què ha passat? El nou congrés té una diputada menys, i només el 36% de diputats són dones.

Això no és el pitjor. El pitjor és la hipocresia dels partits més pro-regulació de tot: el PSOE té 3 diputades menys; ERC té 3 diputats i 4 senadors, tot homes (els 3 diputats més que comptava treure a Girona, Lleida i Tarragona també eren homes). I IC-V, el partit més feminista (apart de més ecologista i sostenible) del món mundial, el campió mundial de la igualtat en tot, només té un diputat, home. Tel•la...

El pitjor és que, ara que han demostrat que saben fer lleis d’Igualtat, han amenaçat de fer-ne més en aquesta direcció, ara en el mercat laboral: més regulació, més quotes, més demagògia, més lliçons dels que es fan trampes al solitari.

Potser aquesta vegada podrien analitzar què pot fer augmentar i millorar la presència de les dones en el mercat laboral més enllà de la regulació i les quotes: preguntant a les dones, potser dirien que els principals problemes són les diferències salarials per la mateixa feina o els pocs ajuts quan són mares (durada curta de la baixa maternal, dificultat per comptabilitzar horaris laborals o manca de guarderies públiques). Si preguntessin a les empreses potser dirien que els ajudaria un major suport pels períodes de transició de baixes maternals o de reducció de jornades, com bonificacions a la seguretat social en contractacions per compensar aquests períodes interins. I moltes altres idees, que no necessàriament han de passar per quotes o regulació, i sí per més suport actiu a dones i empreses.

Tant de bo el nou govern fomenti la igualtat d’oportunitats de veritat, però sobretot que no donin lliçons de feminisme. Calen més dones a la política i a l’empresa. Cal més suport de veritat a les dones. Però sobretot cal menys demagògia i menys lliçons dels que es fan trampes al solitari. Entre altres raons, pel ridícul que provoquen.

dimarts, 18 de març de 2008

Delinqüent de l’aigua (continuació)

He rebut varis emails comentant l’article Delinqüent de l’aigua (http://salvallibertat.blogspot.com/2008/03/delinqent-de-laigua.html). En general són emails de solidaritat amb l’Àlex, demanant que li deixi jugar més amb l’aigua quan el banyo.

Una informació però que m’ha donat molt a pensar és la que m’ha enviat el Jaume Casanova des de NY. Em passa la informació de l’ús de l’aigua a Catalunya, Espanya i Europa:

- Usos agrícoles: Europa 26%, Espanya 79%, Catalunya 49,2%
- Usos domèstics: Europa 21%, Espanya 14,5%, Catalunya 18%
- Usos industrials: Europa 53%, Espanya 6,4%, Catalunya 32,8%

Veient aquestes dades sembla clar que un dels principals problemes/reptes de la gestió de l’aigua a Catalunya, i encara més accentuat a Espanya, és l’ús agrícola que se’n fa. És a dir, que les campanyes de conscienciació ciutadana estan bé, però el problema de fons passa per l’ús massa extensiu de l’aigua per usos agrícoles, a més del desperdici ja comentat dels 11 milions de litres al dia que es perden per mala gestió. Cal actuar sobre l'ús domèstic de l'aigua, però sobretot sobre el seu ús agrícola, ja que representa el 49% i 79% del consum a Catalunya i Espanya respectivament. Desconec si a més hi ha subsidis creuats (també en l’aigua) dels ciutadans als pagesos, pagant un preu més elevat els ciutadans a les seves cases que els pagesos per les seves terres.

Seguiré anant amb cura amb l’ús de l’aigua, i no ompliré massa la banyera encara que l’Àlex m’ho demani. Però si ho faig una mica em sentiré menys culpable, menys delinqüent, a l’espera de que se solucionin els del 11 milions de litres que es “tiren” cada dia, i que es realitzin polítiques públiques d’optimització de l’aigua en usos agrícoles. El que he d’acabar de decidir és si compro una piscineta per aquest estiu.

divendres, 14 de març de 2008

Frases de la setmana

Setmana 10 març

A year from now you will wish you had started today.
-- Karen Lamb

No one has ever had an idea in a dress suit.
-- Sir Frederick G. Banting

In seeking truth you have to get both sides of a story.
-- Walter Cronkite

Detrás de una gran empresa hay personas que dieron más de sí de lo que recibieron
-- Pedro Nueno
Suggerides:

Life is a journey, the idea is the map.
-- Victor Hugo (suggerida per Jaume Soler)

A Brand is not a big vision or a thousand small details, it's not a logo or a place or a product or a price. It's a feeling
-- Aubrey Ghose

dimecres, 12 de març de 2008

Caixes, it it ain't broken...

(article publicat a la web del Grup Hayek)


Des del punt de vista liberal es podria considerar que les caixes d’estalvi són una anomalia: empreses sense propietari... que funcionen!

La crítica més comuna és que no estan sotmeses a la disciplina de mercat. L’altra crítica recorrent és que no inverteixen prou en l’economia productiva o en els emprenedors.

Anem a pams. Les caixes no tenen accionistes, cert, però estan sotmeses a l’economia de mercat. Cada dia que obren, si no ho fan prou bé, els seus clients se’n van a la competència. Si gestionen malament el seu crèdit o fan inversions poc prudents, el Banc d’Espanya intervé immediatament. I si no generen prou beneficis, el seu consell d’administració demana responsabilitats, ja que això provoca que reverteixin menys diners a la seva obra social. És cert que no cotitzen a borsa, però això els permet tenir una visió a llarg termini, com les empreses que pertanyen a societats de capital risc o les empreses familiars, que no estan sotmeses a la pressió d’haver de donar explicacions cada tres mesos dels seus resultats, sinó obligades a tenir una estratègia guanyadora a llarg termini. De fet, no estar a borsa de vegades juga en contra de les caixes, ja que no poden fer adquisicions de bancs per créixer a l’igual que han fet els grans bancs espanyols a l’estranger.

L’altra crítica és que no inverteixen prou en l’economia real. Aquest argument em recorda que hi ha temes en que tothom en sap molt. El Barça és un d’ells, sembla que les caixes també. Tots podem opinar en què haurien d’invertir les caixes, però és millor que ho decideixi aquell que la coneix més i que es juga el seu prestigi i reputació, i no una persona que no necessàriament té les mateixes capacitats, preparació i incentius. De fet, Catalunya és un exemple d’intervenció pública molt limitada, el que ha fet que, a diferència d’altres comunitats, les nostres caixes siguin en general més solvents, eficients i rendibles que les de la resta de l’estat, a pesar d’haver-ne deu.

Això no vol dir que hàgim de ser acrítics amb les caixes. A l’inrevés, els hem de demanar que siguin el més rendibles, eficients i sòlides possibles per a què així retornin el màxim possible a la societat a través de l’obra social. Els hem de demanar que expliquin bé la seva obra social. També els hem de demanar transparència, a l’igual que les empreses que cotitzen a borsa. Però sobretot, i no ho oblidem, el que hem de fer és defensar-les de qualsevol intervenció pública i, sobretot, d’aquells que defensen la seva privatització. Catalunya no es pot permetre el luxe de quedar-se sense caixes, i la societat no pot renunciar a la seva obra social. Si les caixes catalanes es privatitzessin, les compraríem els catalans, o passaria el mateix que amb Fecsa, Caprabo, Panrico, etc.? Funcionarien millor si hi hagués una major intervenció pública?

Podrien funcionar millor les caixes? Potser sí, potser no, però fem cas de la dita: “if it ain’t broken, don’t fix it”, si no està espatllat, no intentem arreglar-ho. Els catalans ens hi juguem massa.

divendres, 7 de març de 2008

Frases de la setmana

Setmana 3 març

Jo mai voto per algú, sempre voto en contra
-- W.C. Fields
(aquest deu ser socialista)

Friendship isn't a big thing - it's a million little things
-- Author Unknown

Té totes les característiques d’un gos excepte la lleialtat
-- Sam Houston

The only thing that overcomes hard luck is hard work
-- Harry Golden

Suggerida per Daniel Clivillé:

Dare to live the life you have dreamed for yourself. Go forward and make your dreams come true.
--Ralph Waldo Emerson

diumenge, 2 de març de 2008

Delinqüent de l'aigua

Avui m'ha tornat a passar: m'he sentit un delinqüent quan banyava al meu fill. Sempre vaig amb compte, però tenia la sensació que potser gastava massa aigua.

Abans de la sequera ja intentava gastar el menys possible d'aigua. No pel que costa (amb sinceritat, ho desconec), sinó per la sensació que no es pot malbaratar recursos com l'aigua. L'Àlex sempre em demana que li posi més aigua a la banyera, però jo, bon ciutadà i no sé si tan bon pare, no ho faig, o ho faig poc i a contracor, amb la sensació de gairebé estar delinquint.

Però ja fa uns dies que em queda una mica cara de tonto: jo delinquint cada vegada que gasto potser més del que tocaria, mentre que onze milions (!) de litres d'aigua es malbaraten cada dia... Què fort! Estaria bé saber quants diners s'han gastat en campanyes de sensibilització de l'aigua per calcular si amb aquests diners es podria haver resolt aquest problema abans que es denunciés (no que se sapigués, que sembla que fa molt temps que se sap).

Tindria sentit que el responsable d'aquesta catàstrofe dongués explicacions convincents sobre què ha passat i com es resoldrà. Segurament també, per coherència o incompetència, que ell trïi, que plegués. De fet, tenint en compte que és el mateix conseller que va tenir la genial idea dels 80 km per hora mataríem dos pardals d'un tret.

Està bé exigir responsabilitat al ciutadà en temes com l'aigua, però és de sentit comú predicar amb l'exemple. Onze milions de litres al dia, què fort!

dissabte, 1 de març de 2008

Per què no ho fèieu abans & promeses incomplertes

Una de les principals decepcions de les eleccions és quan els candidats fan promeses que podien haver complert fa tan sols uns mesos, quan estava a les seves mans. Els 400€ del Zapatero és un exemple, ho podria haver pagat ja als ciutadans. Chacón diu que en el futur, si cal, no votaran com el PSOE (!), però han tingut ocasions per no votar diferent a Madrid del que votaven a Catalunya. CiU i ERC posen condicions per donar suport a Zapatero, quan podien haver posar aquestes mateixes condicions en l'anterior investidura o quan es votaven els pressupostos cada any... Tot ho podien haver fet abans, però han esperat a les eleccions per anunciar-ho. Esperem però que almenys ho cumpleixin.

La pitjor decepció però és quan et tornen a prometre el mateix que en unes altres eleccions o quan manaven, i que ja van incumplir: traspàs de rodalies, traspàs de l'aeroport, papers de Salamanca, finançament més just, publicació de les balances fiscals... Tot això els socialistes ho van prometre en les anteriors eleccions o durant a lesgislatura, no ho han complert, i ara ho tornen a prometre. Aquesta vegada ho cumpliran? La primera vegada que t'enganyen no tens la culpa... però la quinzena potser que en ho fem mirar.