divendres, 5 de desembre de 2008

Republicans for Obama (a la catalana)

Primer el país. Després, en tot cas, el partit. En el moment de la veritat cal tenir clar de quina part s’està, a qui se li deu fidelitat: al país i a la seva gent.

Exemples no en falten. Als Estats Units, els Republicans que pensaven que Obama era la millor opció pel país van donar suport a Obama (Republicans for Obama). Alguns Demòcrates que pensaven el contrari, com Lieberman, van recolzar a McCain. Primer, el país.

Hi ha exemples de trencament de la disciplina de vot en temes clau. Als mateixos Estats Units molts Republicans van votar en contra del primer Pla Paulson. Al Regne Unit la majoria dels diputats laboristes van votar contra la guerra d’Iraq, que es va aprovar pel suport conservador a Blair. Cert, en aquests casos es vota a la persona i no necessàriament al partit. Això assegura la fidelitat dels diputats als ciutadans que els han votat, assegura que els diputats ho són pels seus mèrits (i no per la seva vinculació a l’aparell del partit) i pel seu compromís amb els seus conciutadans. Major meritocràcia i major vinculació dels votants amb els candidats. De fet, ara hi ha una campanya al Facebook per a què López Tena sigui candidat al Parlament Europeu. Conec més d’un que mai ha votat CiU que li dóna suport.

Tornem a les prioritats. Venen moments clau: finançament/pressupostos, i sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Respecte al finançament/pressupostos, sota la màxima de “primer el país”, els diputats socialistes haurien de votar en contra dels pressupostos de l’estat: no compleixen l’Estatut(et) i perpetuen l’espoli fiscal de Catalunya. No ho faran, però que després no ens diguin que defensen per sobre de tot els interessos de Catalunya i els catalans, i que entre Zapatero i Catalunya trien Catalunya.

Respecte la sentència del Tribunal Constitucional, caldrà que hi hagi una resposta contundent per part del govern, a l’alçada de l’agressió institucional que suposa retallar un text (ja de per si aigualit) aprovat en referèndum: fets i paraules. ERC, per exemple, va aprovar en el seu darrer congrés que davant qualsevol retallada del Tribunal Constitucional el govern hauria de promoure una consulta sobre el dret a decidir. I s’entén que, si no ho pot fer, hauria de canviar de socis de govern. ERC s’haurà de plantar i, si no ho fa, ho haurien de fer els seus diputats. Si no ho fa, ho hauran de fer, ho farem, els propis militants i votants. La fidelitat i lleialtat no és a una direcció o a unes sigles (que, per cert, han escapçat). La fidelitat i lleialtat és al país i a la seva gent.

Republicans for Obama. Els partits faran el que hagin de fer. Els diputats segurament mantindran la disciplina de vot, tot i que potser seria el moment de trencar-la. Però els ciutadans actuarem en conseqüència: estarem al costat d’aquells que defensin el dret a decidir dels catalans, i serem hostils davant d’aquells que, per prudència, zel o traïció, defensin que no cal fer res rellevant, encara que es disfressin de grans declaracions públiques que no vagin acompanyades d’accions a nivell institucional. Les entitats, Òmnium, ACP, PDD i moltes altres, estaran a l’alçada, segur. Però serà el moment dels partits, especialment d’aquells que estan al govern. Fets i paraules. Política en majúscules. Sentit d’estat.

Republicans for Obama a la catalana. Primer, el país. Els partits faran el que hagin de fer. Nosaltres, també.