dilluns, 22 de desembre de 2008

El pacte impossible (fins ara) CiU-ERC

Pacte nacional, esperança de molts, impossible de moment. Per què? Una visió acurada però incompleta és l’interessant article de Miquel Martín, antic cap de premsa d’ERC al Congrés de Diputats. Explica el per què no ha estat possible fins ara un pacte CiU-ERC explicant que CiU no ha volgut pactar amb ERC cada vegada que ha tingut l’oportunitat.

El que explica és cert, i recomano la lectura a tots els que defensen un pacte CiU-ERC i donen tota la responsabilitat del no-pacte a ERC. La lectura caldria completar-la però amb l’explicació que la prioritat d’ERC no ha estat, en els darrers anys, pactar amb CiU. El no-pacte és una responsabilitat compartida, que es va veure amb tota cruesa en les darreres eleccions al Parlament: la primera opció de pacte tant de CiU com d’ERC era el PSC, i així va anar: el PSC va pactar amb el que li donava més poder, ERC.

Els arguments de CiU per no pactar amb ERC (i vicerversa) poden ser certs parcialment, però apliquen només a determinades persones (de vegades molt rellevants), i s’han de superar: CiU considera a ERC un partit no fiable, amb alguns plantejaments d’extremistes propis d’Iniciativa. ERC considera a CiU molt de dretes i unionista (en el sentit de no-sobiranista). Aquests plantejaments es veuen agreujats, apart de per algunes relacions personals, per dos fets clau en les dues direccions: CiU no perdona a ERC que no hagués pactat amb ells tot i haver guanyat les eleccions (dues vegades), i ERC no perdona a CiU el pacte de la Moncloa Mas-ZP. Alguns personatges, accions i declaracions, en les dues direccions, no ajuden precisament a crear espais de confiança. Exemples, malauradament, n’hi ha masses, i no els dic justament per no fer mala sang i mirar al futur.

Solució? Marcadors a 0. Si discutim el passat mai (mai) ens posarem d’acord. El sentit d’estat (català) necessita que parlem del futur, sense retrets. I per fer-ho, tot s’ha de dir, cal assegurar que algunes barreres desapareguin, començant per l’exclusió o auto-exclusió de totes les persones radicalment contràries a aquest acord als dos costats de la taula (tots sabem qui són), i potenciar aquelles figures que poden facilitar ponts d’acord. També cal clarificar l’objectiu, que no pot ser altre que la sobirania, i per tant excloure polítiques i polítics unionistes, no només d’Unió. I cal assegurar que es prioritza l’eix nacional per sobre de la dreta-esquerra, i per tant aparcar alguns plantejaments massa incòmodes per algun dels dos partits en un acte de generositat per les dues parts. El dia que siguem independents ja parlarem (parlaran) d’això de l’esquerra i dreta.

Pacte CiU-ERC. Ciència ficció? Tard o d’hora hauria de passar. Mirant només al futur hauria de ser més fàcil. Mirant al passat potser hauran de canviar abans les cúpules (i polítiques) dels dos partits (i excloure de pas definitivament a Unió). Malauradament potser serà massa tard.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

La construcció nacional és un propòsit excepcional que exigeix líders excepcionals, i em sembla que aqui rau la principal dificultat per assolir el pacte.
El post-pujolisme es caracteriza per la mediocritat dels lideratges i dels projectes que presenten, i això no tan sols és aplicable a CIU i ERC. El tripartit 2.0 ha adoptat un perfil de gestoria administrativa que mai no pot satisfer les ambicions d'una nació que vol ser lliure. En aquesta perspectiva, és lògic que el sobiranisme estigui molt decepcionat amb ERC.
Però sempre hi ha oportunitats si sabem aprofitar-les. Per exemple, no cal ser gaire clarivident per adonar-se que el resultat de les negociacions sobre el finançament autonòmic apunta a una reedició del "cafè per a tothom". I tots podem preveure quin paper faran el president Montilla i els diputats del PSC, perquè respon als propòsits propis del PSC. En canvi, cal que els dirigents republicans reflexionin si ERC pot acceptar un model financer que no respon als seus plantejaments.

En conclusió, jo veig que el mal acord sobre finances autonòmiques que s'albira pot ser un revulsiu per tal que el pacte CIU+ERC comenci a embastar-se. Només ens calen liders disposats a trascendir la mediocritat en la qual s'ha instal.lat la política catalana.

Salva ha dit...

Hem de reaccionar, cal una guspira: el (mal) acord de finançament o la sentència del Constitucional ho poden ser.

David Boronat ha dit...

Salva, molt encertat el teu article. Només pensant en futur i en Catalunya i entenent que l'eix dretes-esquerres no té cap sentit a Catalunya i ha de ser l'eix nacional el que hem de tenir més present que mai.

Però, crec que ho hem de fer de la manera més àmplia possible. Eix nacional sense restriccions. Amb sobiranistes i sense. Primer Catalunya. Després ja decidirem des de la unió i la força quins passos de sobiranisme volem donar.

Salva ha dit...

David, no ho tinc clar. Si l'horitzó no és sobiranista podem acabar amb una mena de catalanisme o nacionalisme light que no sigui capaç d'enfrontar-se a l'estat en temes clau, com el finançament.

En tot cas, hem d'anar junts, això està clar.