dijous, 16 d’octubre de 2008

Crisi financera, sobirania, i quan s’hi posen, s’hi posen


De tot se n’aprèn, d’aquesta crisi també. Doble paradoxa: calen solucions globals, però és necessari alhora actuacions locals. En molts temes en general, en els mercats financers també.

Quan tot semblava que s’enfonsava era necessari una actuació coordinada dels tots els estats de la Unió Europea. Com sempre que Europa ha de prendre decisions importants els estats no es van posar d’acord, i així els diferents governs van anar proposant i implantant unilateralment les seves solucions individuals: Irlanda, Regne Unit, els Països Baixos... Fins arribar al punt que es va prendre una decisió global... que passa per una aplicació diferenciada a cada estat! Conclusió: genial la Unió Europea, però encara millor tenir un estat (dins la Unió Europea) per poder reaccionar ràpid i amb solucions a mida davant les emergències. La solució espanyola pot estar bé, però una solució catalana adaptada i enfocada al sistema financer i al teixit industrial d’aquí segur que hauria estat millor. No patiu, però: ZP i Solbes incompleixen amb Catalunya en els temes econòmics (en altres àrees també), saltant-se el finançament de l’Estatut(et), perpetuant l’espoli fiscal, no invertint en infraestructures clau pel desenvolupament del país... però en la seva proposta segur que han pensat i prioritzat Catalunya (!). En fi, quan es decideixen coses importants convindria que els catalans tinguéssim veu pròpia, sense intermediaris.


En clau sobiranista, interessant també altres lliçons apreses: tenir un sistema financer sa i amb un regulador independent i exigent (com l’espanyol, tot sigui dit); estar sota el paraigües de la Unió Europea i el Banc Central Europeu; i tenir gent competent en òrgans públic de gestió clau (en tenim, però en caldran més).


Per cert, ZP i Solbes, quan s’hi posen, s’hi posen. Voluntat política també li diuen: 100.000€ milions d’injecció de capital al sector financer decidit en uns pocs dies. Perfecte. Donem-li’s uns dies (potser setmanes?) de marge, i després que actuïn amb la mateixa diligència amb altres temes crítics: dotació pressupostària per la Llei de Dependència i execució de les inversions compromeses a Catalunya, per exemple. No en unes setmanes, però sí en uns mesos, que resolguin el col·lapse de la justícia, les traves administratives i burocràtiques a l’activitat econòmica, o l’excés de funcionaris i despesa pública. Ah, i el nou sistema de finançament, és clar. Amb això ja van molt tard.


Quan s’hi posen, s’hi posen. Doncs que s’hi posin.

1 comentari:

miquelet ha dit...

Ho han hagut de decidir en pocs dies perquè el PP ja estava ficant massa pressió amb el lema estrella de "El Gobierno de ZP no está haciendo nada". Si hagueren fet alguna cosa de manera diferenciada per Catalunya ja tindrien una nova cançoneta del PP a les orelles.

Salut.