dilluns, 1 de setembre de 2008

Xina, Berlín i la vergonya olímpica


Ara que s’han acabat els jocs olímpics és hora de fer balanç: el respecte als drets humans continuen igual, o pitjor, a la Xina.

Quan Pekín va guanyar la nominació dels Jocs Olímpics es va comprometre a fer passes endavant en els drets humans, però no ha estat així. Algunes dades: més de 15.000 presoners polítics i religiosos a les presons; desenes d’estudiants a la presó des de fa 19 anys per manifestar-se a Tiananmen; milers d’execucions cada any; censura en mitjans i Internet, amb molts periodistes i ciberdissidents a la presó; repressió al Tíbet; mesures especials per reduir qualsevol dissidència interna durant els Jocs. I molt més. Cap líder internacional, amb la tímida excepció de George Bush, ha alçat la veu per no molestar als socis comercials xinesos. Al contrari, molts han participat activament a la festa dels Jocs.

Com a balanç no podem mirar només la festa, les medalles, i la demostració de la capacitat xinesa. Mirem el que queda, sobretot pels xinesos: la legitimació del Partit Comunista xinès, que manté en una dictadura a una quarta part dels habitants del planeta.

No és el primer cas de legitimació d’un govern totalitari. Ja va passar a Berlín el 1936, amb una inauguració ple d’esvàstiques presidida per Hitler, on van desfilar les joventuts hitlerianes i les seccions d’assalt (SA). Alemanya es va voler projectar internacionalment com a país pacífic i tolerant, i aquests Jocs a més van contribuir a augmentar el nacionalisme dels alemanys i la valoració positiva cap el seu govern. Els esportistes alemanys no ciutadans, com jueus o gitanos (amb alguna excepció de cara a la galeria), no van poder participar, però tot i així va haver una presència rècord de països. Segurament no va semblar tan greu, en el seu moment, participar en els Jocs Olímpics de Berlín.

Pekín no és Berlín. Però aquests jocs passaran a la història, més enllà de Phelps i Bolt, com els Jocs dels drets humans. O sense drets humans, per ser més exacte.

2 comentaris:

Josep Cabana ha dit...

Hola.
M'agrada molt veure reflexions com aquesta, amb un tema, on sembla que el silenci i la complicitat soterrada, regnen per tot arreu.

Salva ha dit...

Josep, gràcies