divendres, 22 d’agost de 2008

Esperança Lugo


L’arribada de Fernando Lugo a la presidència de la República del Paraguai i les seves primeres passes semblen prometedores. Lugo, un bisbe retirat seguidor de la teoria de l’alliberació, té com a objectiu, a l’igual que molts altres líders llatinoamericans de l’esquerra, erradicar la pobresa i la corrupció. El camí i model que segueixi és clau per veure si aconsegueix els seus objectius.

L’esquerra llatinoamericana té dos models, i Lugo sembla que de moment ha optat pel racional: en la presa de possessió, va lloar a Lula i Bachelet per la seva feina a Brasil i Xile, i va obviar a Morales i Chávez pel desastre que estan fent a Bolívia i a Veneçuela.

Cal saber què es vol assolir i com aconseguir-ho, i buscar un equilibri entre idealisme i possibilisme. Lula i Bachelet haurien volgut anar molt més enllà, ser més ràpids en reduir la pobresa i redistribuir la riquesa, però són conscients que forçar la màquina en termes d’intervencionisme té un efecte bumerang a llarg termini. Morales i Chávez volen solucionar tot per decret, nacionalitzant empreses públiques sense respectar la propietat privada (a part de no respectar drets bàsics com el de la lliure expressió, en el cas de Chávez). Això no funciona. Hi han hagut en el passat abusos per part d’algunes empreses nacionals i estrangeres en aquests i altres països de Llatinoamèrica. Però aquestes nacionalitzacions només serviran per fer més ineficients a aquestes empreses, i allunyar a futur qualsevol inversió privada de l’estranger, clau per aconseguir el creixement econòmic que ha de permetre incrementar el benestar dels seus ciutadans. Del que es tracta és de créixer i redistribuir la riquesa, no de destruir riquesa i socialitzar la pobresa.

Les mesures de Lugo pels primers 100 dies passen per fer accions concretes donant prioritat a l’assistència immediata als grups vulnerables i a les comunitats de pobres, nens, dones i gent gran. La gestió de tot plegat serà complicada, ja que lidera una coalició de partits (Alianza Patriótica para el Cambio) que inclou a molts partits que van del centre a l’extrema esquerra. Veurem com evoluciona

Temps al temps. Sort a tots, països i presidents. I sort a Lugo.

2 comentaris:

miquelet ha dit...

Jo vaig més pel camí de Morale o Chàvez. Amèrica Llatina ha patit un expoli (que no inversió) brutal els darrers anys. Fan falta canvis radicals, i ara és el moment, en el qual la majoria de presidents són d'esquerres, de crear un espai comú que poguera progressar per sí mateix, ja que té el potencial suficient. Amb el suport de governs forts poden sorgir grans empreses públiques que donen l'espenta per a fer funcionar aquesta gran màquina i fer que Amèrica Llatina siga lliure després de cinc segles.

Salut.

Salva ha dit...

Calen canvis radicals, però a millor. Morales i Chàvez l'únic que aconseguiran és fer als seus països més pobres. Això sí, tots seran més iguals.

Tenint clar l'objectiu, cal fixar el millor camí per assolir-lo, que no passa per nacionalitzar empreses.

Miquelet, no sempre podem estar d'acord...