dijous, 31 de juliol de 2008

Oportunitat olímpica


Oportunitat perduda, de moment. Els jocs olímpics a Xina són una gran oportunitat per denunciar la violació sistemàtica dels drets humans al poble xinès. El govern xinès es va comprometre, quan va rebre la nominació per fer els jocs, a impulsar els drets humans. Mentida o promesa incomplerta, segons es miri.

A Xina no hi ha llibertat d’expressió. Activistes a favor dels drets humans estan a la presó. Hi ha tortures i maltractaments, detencions arbitràries i judicis sense cap garantia jurídica. I al Tíbet la repressió continua.

Un dels objectius de l’olimpisme és “crear un estil de vida basat en (...) el respecte pels principis ètics fonamentals universals”. Hauria de ser en base a aquest objectiu que el propi Comitè Olímpic Internacional denunciés la situació a Xina. Però no ho fa.

Boicot? Boicot actiu. Participar, i denunciar des de dins dels jocs la violació dels drets humans del govern xinès. Com? No participant en la festa d’inauguració i cloenda dels jocs, fent que els esportistes portin un pin a favor de la llibertat d’expressió, no recollint les medalles en el podi, fent declaracions públiques des de la mateixa Xina... Hi ha moltes formes. La defensa dels drets humans no és només feina d’activistes com Amnistia Internacional, sinó també responsabilitat, en aquest cas, de govern, esportistes i mitjans de comunicació presents als Jocs Olímpics.

Ingerència? És clar. Qualsevol violació dels drets humans requereix, com a mínim, ingerència pacífica. No és un tema intern de Xina, és un tema de ciutadans reprimits, avui a Xina, Cuba o Iran, demà a qualsevol altre lloc. La defensa de la llibertat i dels drets humans no té fronteres.

No es farà, ja ho sé. Quan hi ha interessos econòmics no hi ha defensa dels drets humans per part dels governs. Xina és un aliat comercial massa important, i això passa per endavant de molts principis, sobretot quan aquests són febles.

Els governs no faran la feina. Espero però que almenys alguns esportistes i els mitjans de comunicació, a part de molts activistes que porten molt temps lluitant a favor de la llibertat a Xina, aconsegueixin que hi hagi un abans i un després en el respecte dels drets humans a Xina. Pel bé del poble xinès, però també pel nostre.

3 comentaris:

Manel des de l'Exili ha dit...

Per cert, en el Reader tinc un post teu que no surt en el bloc?
Es sobre les mans netes, Carod i el seu germà.

Ja saps el que jo penso per el que vaig dir al congrès.

Salut
Manel

Salva ha dit...

surt aquest divendres

Josep Cabana ha dit...

Hola Salva.
El tipus de boicot que planteges està molt bé i seria molt impactant.
La veritat és que els esportistes s’involucressin de la manera que exposes, seria d’una força brutal.
Però els esportistes, com la resta de la societat, espera que els polítics facin la seva feina, i aquesta passa per agafar responsabilitats d’aquest tipus. No podem esperar que la societat faci la feina que els polítics no fan, si més no, s’ha de fer veure amb tota claredat i sense lloc a cap ambigüitat, que els polítics seran darrera seu, donant tot el suport i donant la cara. Per que els polítics tinguin la suficient credibilitat per poder esperar la complicitat de la societat, primer se l’han de guanyar, i tal com fan les coses, estan molt lluny de fer-ho.
Per poder tenir aquesta credibilitat que doni peu a que la societat tingui confiança en ells, avui per avui, els polítics han de prendre decisions fortes, i avui per avui, passa per fer un boicot total.

Salutacions, independència i justícia.
Reagrupem-nos.