dissabte, 19 de juliol de 2008

Avui fa dos anys...


... del dia més feliç: 19 de juliol del 2006. No puc pensar-hi sense emocionar-me. Aquest és l'email i la foto que vaig enviar, continuació d'un altre gran dia (4 d'abril del 2006).
No em puc creure que només faci dos anys.

*****

Títol: Amb l'Àlex

Hola, t’escric des de l’habitació d’un hotel de Sant Pertersburg, amb l’Àlex a dos metres al costat meu dormint. El que havia de ser mes i mig/dos mesos des de que vàrem veure a l’Àlex per primera vegada fins que havíem d’anar-lo a buscar han acabat sent els 105 dies més llargs de la meva vida, però per fi l’Àlex ja és amb nosaltres, per sempre.

Abans d’ahir 19 de juliol (data a celebrar cada any) vàrem passar a ser els pares legals de l’Àlex, tot i que ens sentíem pares des de que el vàrem conèixer. Des de que l’hem recollit ha estat una alegria contínua: el vàrem anar a recollir al vespre, i des de llavors l’hem banyat, canviat els bolquers, donat de menjar, passejat, li hem cantat cançons, li hem donat molts petons... i sobretot hem jugat molt amb ell.

Ara l’Alex té 14 mesos. En aquests 105 dies no ha crescut gaire, però sembla que està força bé (excepte un petit refredat). Li agrada que li facin pessigolles i que juguin amb ell. No para, agafa tot el que té al costat. Encara no camina sol, però em sembla que aviat correrà. No parla, però de vegades sembla que canti dient “le-le-lerele” o fent sorollets. Dorm i fa bondat, només plora quan el banyem. Té geni, i em sembla que és força tossut.

A mi se’m cau la baba (t’adjunto una foto de tots dos, on em sembla que el pitet l’hauria de portar jo...). El tema bolquers encara no ho tinc gaire controlat, però aprendré. El que més m’agrada és fer-lo riure i jugar amb ell. Espero poder-lo fer tan feliç com ell em fa a mi.

Respecte la tornada no està gens clar per diferents papers que hem de completar. Havíem de tornar el 26. Durant unes hores semblava que ho podíem avançar al 22, però després semblava que no podríem fins el 31. Ara mateix sembla que el 26, però segur que torna a canviar vàries vegades. El que està passant amb la tornada és un reflex de tot el procés i, sense ànim de generalitzar, del caràcter rus: mai acabes de tenir clar què està passant i per què. Churchill va dir que el poble rus és “una endevinalla embolicada en un misteri amagat en un enigma”. Em sembla que va fer curt.

Han estat 105 dies de sentiments extrems: extrema il•lusió, extrema tristesa (especialment el 3 de maig, que va complir un any i no ho vàrem poder celebrar amb ell), extrema alegria, extrema angoixa... però ara toca disfrutar de l’Àlex i fer-lo feliç. Varis amics m’havien dit que ser pare et canvia la vida. Serà un tòpic, però és veritat. A mi em va canviar el dia que el vaig conèixer. Sento passió per ell. La Rosa diu que m’he tornat a enamorar. Em sembla que és l’explicació més racional.

Salut,

Salva

PD Gràcies per haver pensat o resat per l’Àlex. És molt afortunat: encara no ha arribat a casa i té tanta gent que l’estima!

1 comentari:

Tonet ha dit...

Moltes felicitats Salvador. Tant de bo que et doni ànims per continuar la teva tasca comunicativa, divulgadora i crítica per aquells que et seguim.
Ets jove i el meu consell d'avi és que gaudeixis tan com puguis de la seva vida, el seu creixement global, dels seus jocs, estudis, tendreses i anar veient com poc a poc es va fent home. Personalment vaig gaudir molt d'aquells anys meus i ara em toca fer-ho amb els meus nets, doble felicitat.
Una fotografia meravellosa.
Felicitats.
tonetquintana@telefonica.net