dimarts, 3 de juny de 2008

Informació privilegiada

Un banquer acaba de ser condemnat a 10 anys de presó als EUA per donar informació confidencial (insider trading) a un client seu, que va guanyar $7.8 milions de dòlars fent ús d’aquesta informació (veure notícia ). En les darreres dues setmanes hi ha hagut notícies d’altres casos d’insider trading als EUA que, de demostrar-se, també comportaran penes de presó, com el del cas d’un antic soci d’una auditora o el d’un antic professor universitari.

Bàsicament, el delicte consisteix en utilitzar informació privilegiada (informació no pública) per obtenir guanys a la borsa. Aquesta informació la tenen en general alguns empleats de companyies que cotitzen a borsa a o empleats d’empreses amb les quals es relaciona la companyia (com banquers o advocats), i utilitzar-la suposa trencar un deure fiduciari de confidencialitat o de confiança amb la companyia. Utilitzar fraudulentament aquesta informació inclou, apart d’usar-la per lucre propi, donar-la a familiars, amics o clients.

És una gran notícia que qui fa trampes ho pagui. Hi ha qui pensa (té molt de cultura llatina) que no està malament fer trampes si ningú hi surt perdent. Més enllà de què nego la major, no és cert que en aquests casos ningú hi surt perdent. Surten perdent els que no tenien aquesta informació i han venut a un preu inferior al que haguessin fet si haguessin tingut aquesta informació; surten perdent els que han sentit traïda la seva confiança, ja que algú ha utilitzat informació sense que estigués autoritzat a fer-ho; i surt perdent la integritat del sistema financer i la confiança dels inversors, ja que els mercats per funcionar correctament han de ser justos, eficients i transparents. Com tot a la vida, hi ha qui diu que l’insider trading hauria de ser legal, ja que això assegura que els mercats són més eficients a l’introduir més ràpidament informació al mercat. Entre els seus defensors, el Premi Nòbel Milton Friedman.

Els EUA acostumen a ser blanc de crítiques per moltes coses. En aquest cas, però, són un exemple a seguir: es persegueix i s’identifica a qui fa trampes, i ho paguen. Es podria discutir si les penes són proporcionals al mal realitzat, ja que les seves lleis són de les més estrictes del món, però no es deixa sense càstig els que fan trampes en el sector financer, i dediquen grans esforços a perseguir aquestes pràctiques fraudulentes.

En qualsevol cas, quantes menys trampes i quant més es persegueixin aquestes trampes, millor: els que no fan trampes no surten perjudicats respecte els tramposos, i els tramposos tenen menys incentius (per por al càstig) a fer trampes.

Si vols més informació pots visitar la web de la SEC (regulador borsari americà) o, si vols fer-ho més amè, pots veure la pel•lícula WALL STREET, dirigida per Oliver Stone, amb Michael Douglas i Charlie i Martin Sheen. Basada (només basada) en fets reals.