dijous, 22 de maig de 2008

Llei de Dependència: trist balanç

Una llei que ha d’ajudar a totes les famílies que tenen a càrrec persones amb extrema dependència: objectiu genial, resultat decebedor.

En la Llei de Dependència s’ha barrejat voluntarisme, incompetència i demagògia/publicitat enganyosa, i ho han pagat els més febles, les persones més dependents, que tenien unes grans expectatives que en gran part no han estat resoltes:

- La llei tenia un defecte de base: envaïa competències autonòmiques, però paradoxalment va rebre el vot d’una força independentista, ERC
- La llei es va aprovar sense dotar-la econòmicament. Els bascos ho van veure de seguida, i la van acceptar a canvi d’una dotació econòmica especial en el seu concert econòmic
- La llei va trigar molt a posar-se en marxa, i els tràmits són farragossos. Per això avui hi ha 22.000 catalans que han tingut l’acreditació com a gran dependents però que encara no reben cap ajut
- Els ajuts que es donen són, en molts casos, insuficients. En alguns casos, a pesar de l’acreditació d’extrema dependència, aplicant tots els barems, la persona rep 1€ al mes. Per això, bona notícia, a Catalunya s’aprovarà una prestació mínima equivalent al 25% del que li tocaria

A pesar de totes aquestes mancances, la llei es va vendre com un gran èxit, i s’ha fet molta publicitat. Paradoxa: els no afectats per la Llei de Dependència, rebent la publicitat governamental, poden pensar que és un gran èxit, un gran avanç; per altra banda, els afectats per la llei estan decebuts pel retard en la seva execució, per les dificultats administratives, i per les reduïdes quantitats que en molts casos al final s’han acabat donant. Fracàs? Basat en les expectatives de quan es va aprovar la llei, sí.

Lliçons apreses? Vàries. La principal, que de vegades és millor dir que no a una llei, a risc de ser impopular, si aquesta llei no està ben feta: respectant les competències autonòmiques i amb recursos econòmics per dur-la a terme. I d’altres de sentit comú, com assegurar des del primer dia la coordinació entre estat, autonomies i ajuntaments, i que els tràmits administratius siguin el més senzills i fàcils possibles.

Una altra lliçó, aquesta recorrent: no ens creiem la publicitat governamental. Mentre el govern de l’estat feia publicitat de la llei per televisió (coincidint casualment amb la campanya electoral), molts afectats no rebien els ajuts que els hi tocava.

A futur? Per començar, que els 22.000 catalans i els altres milers d’espanyols pendents de rebre els ajuts que diu la llei, rebin els ajuts ja. Segur que tots estem d’acord en ajudar aquestes persones amb extrema dependència. Fets i no paraules, de veritat.

(Publicat a Directe.Cat)