dissabte, 31 de maig de 2008

L’aigua com a símptoma

La crisi de l’aigua i la seva lamentable gestió han mostrat algunes de les grans febleses del país. Primer el partidisme, ja que es va amagar el problema que es coneixia des de finals de l’any passat per no fer-ho coincidir amb les eleccions. Segon la incapacitat del conseller responsable del problema, proposant alternatives no viables (com el transvasament del Segre), negant-se a utilitzar la paraula transvasament, o dient que es podien omplir les piscines quan encara estava arribant aigua en vaixells. Tercer la incapacitat de resoldre els problemes dels catalans a Catalunya, o almenys de proposar la solució i fer que s’acompleixi, més enllà de les competències que té la Generalitat, ja que va ser el govern de l’estat qui va decidir què s’havia de fer, el transvasament de l’Ebre, i després qui ha decidit aturar-lo. Quart la incapacitat de pensar a llarg termini. El problema de l’aigua ve de lluny, i cal buscar solucions estructurals més enllà de les dessalinitzadores, com la interconnexió de xarxes. No perquè hagi plogut es pot donar el problema per resolt. Cinquè la dependència d’altres territoris, com l’Aragó o Espanya, en l’abastiment d’alguns recursos estratègics de Catalunya com l’aigua. I sisè, i el més important, la falta de lideratge polític i moral per afrontar els reptes que té plantejats Catalunya.

Ara és l’aigua, però passa el mateix amb immigració, ensenyament, energia o seguretat. Cal lideratge, sentit d’estat i visió a llarg termini. La Generalitat no té competències sobre tots els problemes que afecten als catalans, però sí té l’obligació de preocupar-se i defensar els interessos dels catalans, i fer el que estigui a les seves mans per resoldre’ls. Almenys la Generalitat que jo desitjo.