dissabte, 3 de maig de 2008

La malaltia dels polítics

(Publicat a E-notícies)

Per fi he trobat una explicació científica al que els hi passa a molts dirigents polítics (però no a tots, que quedi clar!). Un diari s’ha fet ressò d’un estudi publicat al Journal of the Royal Society of Medicine sobre una malaltia que afecta a alguns governants i polítics. S’anomena síndrome Hubris, i alguns del seus símptomes són una exagerada confiança en sí mateixos, despreci cap els consells dels qui els rodegen, allunyament progressiu de la realitat, percepció d’infal•libilitat, creure’s insubstituïble, considerar enemics personals a tothom que s’oposi a ells o a les seves idees... Quan llegeixo aquests símptomes de seguida em venen al cap varis polítics actuals, al govern i a l’oposició, a Catalunya i a Espanya. A tu no?

Ara que coneixem la malaltia, busquem la solució. Sembla que els homes som més propensos a tenir aquesta malaltia ja que som més sensibles al reconeixement i tolerem pitjor la frustració, i per tant és positiu tenir més dones a la política i al govern. També contribueix a aquesta malaltia tenir una baixa capacitat intel•lectual, i per tant cal intentar que la política i els governs siguin el més meritocràtics possible (de fet aquesta malaltia afecta al món de la política però no al món de l’empresa perquè en política el poder no està sempre en els més capaços, sinó en els més fidels). Per últim cal limitar els mandats dels polítics i els governants, ja que quan més temps manen, més desenvolupen el síndrome de Hubris.

Alguna cosa més? Potser un pèl obvi, però intentar triar polítics i governants amb prou capacitat, formació i personalitat com per a què no caiguin en aquesta malaltia, i fer el possible per a què els polítics que ens han vingut al cap quan hem llegit els símptomes de la malaltia deixin de manar. Pel bé del país, ja que la malaltia la té el polític, però les seves conseqüències les pateix el poble.

Almenys, com a càstig al Hubris està la Nèmesis: tornar a la realitat després d’un fracàs. Benvinguts al món.

2 comentaris:

Manel des de l'Exili ha dit...

Realment has trobat el nom a una malaltia que sabia que existia però no com es deia.
Vaig fer un article semblant fa uns mesos amb el nom El polític ‘xusquero’
al http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/view/id/78359
Però discrepto amb tu sobre la empresa privada, crec que també hi ha d'aquest malalts, sobretot en les grans coorporacions o en les delegacions grans de multinacionals. En aquest darrer cas, només els més llepafils son els que pujant ja que el producto o el servei que ofereixen ha estat i es definit, fet i promocionat des de el HQ, i en la delegació només cal homés fidels que diuen als "amos" tot el que volen sentir.
A casa nostra això encara és més manifest perquè els catalans només podem aspirar a tenir delegacions de sucursals de Madrid de delegacions multinacionals.
Només les empreses petites o mitjanes catalanes estan lliures d'aquesta malaltia.
De grans catalanes ja no en queden o s'han venut.

Salva ha dit...

En tot cas, la solució passa per potenciar la meritocràcia, als partits, als governs, i a les empreses